Rahma El Badoui: "Et qüestionen la catalanitat perquè tens els cognoms que tens"

És català? Tot aquell qui viu i treballa a Catalunya i que en vol ser. Una idea que va arreglar amb força a casa nostra mentre sortíem de les tenebres del franquisme, però que s'ha afablit amb el pas dels anys. Un dilema que ressona entre la diàspora nord-africana, tan present a casa nostra. Una diàspora que va fer d'aquest ian raya, que escoltem, un himne que fa somriure la nostra convidada d'avui al divan.

La nostra protagonista d'avui representa molt bé aquesta diàspora. Ens agradarà, però, observar-la des de diversos angles. En un d'ells hi trobem l'alegria que li dóna haver estat mare. Amb 40 anys li ha canviat la perspectiva de la vida i ha sortit de la zona de confort. I és ara que han pres la presidència d'una entitat que vol reformar la identitat d'aquelles persones que, sense haver nascut aquí, són catalans i catalanes, com tu, com jo, portin vel al cap, o no, per superar el mal que li fa que li diguen, com a molts altres, que en el fons ella no és d'aquí, i tant que ho és.

Rahma Esbaduy, presidenta de Catalans, segle XXI, benvinguda al divan, com estàs? Molt bé, moltes gràcies per convidar-me. A veure, primer de tot, voldria explicar als nostres oients que vaig tenir l'oportunitat de conèixer la Rahma, ho dic bé, Rahma? Molt bé. Ara fa 10 anys, és una il·lusió personal, la vaig conèixer fa 10 anys a Washington en un seminari de comunicació política al novembre del 2016 quan Donald Trump va aconseguir la presidència dels Estats Units guanyant a Hillary Clinton. La Rahma llavors tenia 30 anys, era molt jove. I personalment em va impressionar. Aquesta noia tan jove, quin coneixement que té, quin saber estar, quina visió global del món. Fa deu anys d'això, eh? És llicenciada en Ciències Polítiques i la major part del temps assessorat, s'ha dedicat professionalment, doncs això, assessorat tant a persones que tenen responsabilitats polítiques i entenc també que entitats, grups parlamentaris. I actualment on l'hem de situar professionalment a la RACMA?

La RACMA està a l'Ajuntament de Barcelona també assessorant i sobretot amb temes relacionats amb les relacions internacionals, també immigració per descomptat i cooperació internacional. I ets musulmana? Sí, jo soc de tradició musulmana, crescuda. Què vol dir tradició musulmana? Que ho diferencies? Perquè moltes vegades, igual que aquí, que sou de tradició cristiana, també hi ha una evolució dins de la religió musulmana. Hi ha els que són practicants, els meus pares sempre han estat practicants, o la família en general, però sí que és veritat que hi ha unes noves generacions. Que la pràctica d'aquesta religió és diferent. No, ja no van tant a la mesquita. Tu no vas a la mesquita. No, les dones en general no hi van, però sí que és veritat que ara cada vegada se'ls reserva un espai dins de les mesquites.

Ah, mira, això que dius les dones habitualment no hi van, fa mil anys, diríem, aquí recordo fent un programa, deu fer 20 o 30, que recordo que em van dir les dones a les mesquites no perquè són una provocació. Bueno, aquestes coses, clar. I jo vaig pensar, doncs sí que anem bé, tu, o sigui, sí que anem bé.

Sí que ara quan construeixen en els països. Un imam, era un imam, que ell m'ho va dir. En els països musulmans, ara quan construeixen mesquites, ja acostumen a tenir, diguem-ne, la part de les dones, però sí que és veritat que res en per separat, això sí.

Però aquí, diríem, a l'Església Catòlica resen junts, però encara hi ha la tradició, per exemple, els funerals, que se separin per gèneres, diríem que ve d'antic que estiguin separats. O sigui que avui coneixem una mica més qui és la Rahma el Baduí. A veure, a veure, a veure. Què et porta de record? Per què ens l'has triada?

Mira, el cantant, de fet, no és marroquí, és algerià. I la cançó parla de la migració, no? Com te'n vas a l'altre país, tot el que deixes enrere, diu, no saps ben bé si allò que t'espera és millor del que estàs deixant, no? I és una cançó que una miqueta descriu una miqueta casa, no? De com vam deixar el Marroc i vam venir cap aquí. Potser aquesta nostàlgia de deixar-lo d'enrere jo no ho vaig viure perquè vaig venir de petita, no en soc conscient. No tan petita, vaig venir amb 8 anys. Però jo crec que els pares sí que. Aquesta nostàlgia de deixar-ho. Llavors aquesta cançó s'escoltava a casa. S'escoltava a casa, amb un tocadiscos, sí? No, no, vull dir que es posava la música de l'anar amb el casset.

Ah, amb el casset, teníeu un casset, vosaltres, mira, mira, mira. Després, si et sembla, entrem més en l'àmbit personal, però parla'ns de Catalans Segle XXI. Aquesta associació, que res, ara just abans de les vacances, vau arrencar i tu presideixes. Objectius, què vol aconseguir?

Català en el segle XXI sorgeix, i a més a més, d'una discussió durant mesos entre amics coneguts que compartim el neguit per el tema i els discursos que estan sorgint també en relació a la immigració, Llavors sí que és veritat, i volem posar de manifest que durant molts anys, en les últimes dècades, ha arribat molta gent a Catalunya, molta gent que ha vingut a formar una família, a millorar la seva vida i a donar un futur millor als seus fills, i aquells fills ja són tota una generació que és crescuda plenament aquí. I per tant creiem que aquesta generació de la qual ningú en parla, perquè sempre estem parlant d'aquell que ha acabat d'arribar o que fa poc que ha arribat, aquesta generació que encara socialment se'ls diu que són immigrants, quan no han fet el procés, molts d'ells, el procés d'immigració, perquè ja són nascuts aquí, és posar-los, o sigui, han estat invisibles, o sigui, no han tingut visibilitat, són crescuts aquí i formen part de la societat, han estat educats a l'escola catalana i estan treballant en llocs tan diversos com la societat o com l'estructura econòmica i ens volem centrar en aquesta nova generació. Perquè creiem que necessita ja començar a visibilitzar-se, a donar-li visibilitat. També creiem que moltes vegades es parla de nosaltres, aquesta nova generació, sense nosaltres, i tampoc encara no hem tingut accés a aquells espais de. De comunitat. De comunitat i de construir el relat col·lectiu. No hi som, encara estem apartats.

O sigui, la idea que es parla de vosaltres sense vosaltres, aquesta és claríssima, eh? Sí, sí, sí.

I després que nosaltres, o sigui, el relat col·lectiu no en formem part.

I llavors, com, diríem, a qui us adreceu i com arribar a les persones que tu ens acabes de dibuixar, no? Els que ja han nascut fins i tot aquí,

o van venir de menuts. Hi ha una doble vessant, és a dir, no només és parlar amb ells, però també trencar la mentalitat dels locals, locals, ho dic entre cometes. Dona, no m'havies sentit mai tan local com ara. No, no, ja, ja, ja, molt local. S'ha de trencar aquesta barrera mental, que ja se l'ha de considerar català, que no cal que se'l tracti diferent, que no cal que sempre. Que se'l qüestioni, no? Et qüestiona la teva catalanitat perquè tens uns cognoms que tens. A tu això t'ha passat molt? Això a mi m'ha passat moltíssim.

A veure, i em miro dades i tu me les corregeixes, eh? O sigui, més d'una quarta part de la població ha nascut a l'estranger ara mateix, a Catalunya, no? Si a sobre parléssim dels nascuts a la resta d'Espanya, doncs entre una cosa i l'altra les persones no nascudes a Catalunya serien un 40%. Sí. Això és molt. Això és molt. Com pots arribar a les persones que no són locals? Per dir-ho així. Com fer-ho? Ara ens estan sentint. Com m'hi apunto? Què em facilitaran? Què puc aportar-hi jo?

El que nosaltres estem buscant és aquesta generació per buscar també referents, perquè sense referents també és veritat que estàs invisibilitzat. Llavors tu no tens amb qui identificar-te. Avui en dia, dins de l'esfera pública, referents de persones d'origen immigrant en tenim molt poques. O tu en seràs una, o tu en ets una. No sé si en soc una i en seré, però és veritat que costa molt. I que moltes vegades, i ara ja ho portaré una miqueta al camp de la política, que es fa una miqueta la quota, però no té una responsabilitat. Cert que vam tenir un conseller d'origen marroquí. Per Esquerra. Per Esquerra, però no estan dins de les estructures del país.

No, no hi són. A veure, vosaltres us reivindiqueu hereus de la Fundació Nous Catalans, que llavors va impulsar Convergència i Àngel Colom, i està a prop de Junts la vostra associació Catalans Secle XXI?

Catalans Secle XXI ve a ser una associació transversal i el que nosaltres, el nostre objectiu és arribar a tota aquesta generació. I posar-la en valor i posar-la en les institucions i en els àmbits que els toca estar-hi i, sobretot, visibilitzar-los i generar aquests referents. Clar,

perquè vosaltres compartim llengua, país i futur, però llengua, llengua, llengua, diríem d'aquest percentatge que acabo de dir, quines persones realment estan parlant català, volen parlar català?

Tu m'estàs dient que han nascut a l'estranger. Sí. Jo estic parlant de. Jo soc nascuda a l'estranger, però vaig venir molt petita. Després són els que estan ja nascuts, ja són nascuts aquí, i a més a més estan escolaritzats ja. Com la Mindy Amal la Mindy Amal per tant segurament el català el coneixen.

El coneixen, una altra cosa és que el parlin o el vulguin parlar,

però el coneixen. Però llavors, el parlar ja és un tema més social. Sí. Però aquí ara,

esclar, estic anant, clar, fora dels nous catalans, ens trobem una pila d'immigració, sobretot vinguda de Sudamèrica, que considera que, oi, oi, oi, jo no m'apeo, jo no m'apeo perquè no em cal, diríem, el català. Per què és important que aquests nous catalans nascuts aquí, fills de la immigració. Creus que han de parlar català?

Bé, perquè estàs O sigui, tothom que ja és nascut aquí, això ja és casa seva. O sigui, una cosa és que tu hagis arribat i, per tant, vulguis tornar el dia de demà. Això també ho deien els meus pares i no van acabar mai tornant, no? Perquè tenen aquesta nostàlgia del seu país. Però el que és nascut i crescut i que ha fet la seva vida aquí, el parlar català O sigui, jo, per mi, ha de ser una cosa que et doni. Més oportunitats, que et posicioni a nivell social. I d'alguna manera, i a més a més el català, a diferència d'altres països, és un element d'integració brutal.

A veure, aquestes últimes setmanes i mesos hem vist la discussió al Congrés dels Diputats sobre tenir competències o no tenir competències sobre immigració, que Tunes Nens, un expert, ho va presentar junts. Aliança Catalana no les vol les competències, diu que quan tinguem un estat ja anirà. Finalment Podemos hi va votar en contra. Pablo Iglesias havia dit que Esquerra havia demanat que ho votessin en contra fa molt temps. La qüestió. Si tingués Catalunya les competències en immigració, què canviaria?

Canviaria el sistema d'integració, és a dir, a tu els requisits que els demanes en els nouvinguts segurament estarien molt més adaptats a la teva realitat social, cultural i lingüística. Per tant, no ara, avui en dia, per exemple, se suposa que has de fer unes certes hores de català, hores, per tant, no se't qualifica, diguem-ne.

Per tenir papers, però no hi ha cap avaluació.

Doncs potser hauríem de canviar el criteri. Tu canviaries el criteri? Jo canviaria el criteri, però la implicació hauria de ser social. És a dir, és una implicació social. Tu has de també donar les eines perquè la gent pugui aprendre el català. També és veritat que si tu arribes aquí. Entre treballar, que arribes i estàs en l'últim grau social, diguem-ne, a l'aigua de tot, econòmic, tu has de poder oferir eines perquè la gent s'apunti als cursos de català. I, a més a més, n'has d'oferir. I no et pots quedar sempre amb el A1 i A2.

A veure, Raja, m'atuca. Has treballat en un projecte d'elit a l'Aràbia Saudita. Així, no? Deu ser un avantatge, diríem, poder parlar marroquí en els països àrabs. Però ells deien que no m'entenien. Bueno, i deu haver-hi moltes formes d'àrab,

no?, també. Perquè sempre ho diem, i és veritat, i això és així, el Marroc és el país menys àrab de tots els àrabs, i és el país menys musulmà de tots els països musulmans.

Molt bé, però, esclar, quan sentim, no?, tu ets musulmana, ets catalana, aquí, diríem, a molta gent els fa por, i més en la posició de les dones, la posició de les dones en la cultura àrabe, no?, i de cop et comencen a et fa com una barreja, no?, Comencen a veure els talibans, es comença a veure la posició de ser persones de la tercera. Què diries? Què diries a aquelles persones que diuen a Miri, escolti, ens interessen més els valors cristians, per dir-ho així, que no pas els valors musulmans?

Bueno, jo crec que els talibans, i depenent de quines, diguem-ne, branques o línies, no és el musulmà general. És islamista i, per tant, té unes finalitats que també van més enllà de la religió, que també són polítiques. Jo crec que el musulmà general a nivell mundial, que és el més del 90% de la població que és musulmana, de confessió sunnita, si no m'equivoco, no tenen aquests pensaments. És a dir, la majoria per dir-ho d'una altra manera, tots els països musulmans van amb el burqa com a l'Afganistan,

No s'ha de tenir por, per tant, s'ha de pensar això que estàs dient ara mateix. Ho dic perquè tu saps que des de moltes vessants es diu, no, miri, això ens desmuntarà la cultura, això ens desmuntarà els nostres valors.

Això és un dels punts que també s'ha de treballar. Per això jo deia, quan s'ha de parlar amb les dues branques, o sigui, amb les dues branques, amb la local i amb la, diguem-ne, nouvinguda, tenim la feina de treballar amb aquesta comunitat de dir. Quan tu abraços o et vols sentir català o treballes aquesta identitat de pertinença al català i a la catalanitat, no vol dir que deixes els teus orígens. I moltes vegades ens agafem en això. La majoria de les vegades es ven com que són dues identitats incompatibles. Contraposades, sí. Contraposades. I aquí és on hem d'entrar, i és en el moment d'entrar, i segurament és a l'adolescència, que és quan tu estàs creant o estàs formant-te la teva pròpia identitat. Estàs desenvolupant-la, sí. L'estàs desenvolupant. I per tant, d'alguna manera els hem de dir a aquests nois que creixen entre nois i noies, que creixen entre dues identitats, que la majoria de les vegades els hi venem com a incompatibles i per tant no es poden entendre, sí que es pot fer.

Avui al divan, Rachmal Baduí, presidenta de Catalans, segle XXI.

Nascut entre Blanes i Cadaqués, molt tocat per la tramuntana, d'una sola cosa pot estar segur, quan més vell més tocat de l'ala, sempre adentra.

Ja que he arribat a Sopa de Cabra, he nascut aquí entre ja he vist aquí Cadaqués immediatament, l'Empordà. Cadaqués, què és per tu? Cadaqués? Cadaqués és casa. Cadaqués és casa, que bonic, eh? Sí. Però de fet tu no vas néixer aquí. No, no, no. Però tens una altra casa. Sí. Quina altra casa tens?

Jo tinc casa en un poble que es diu L'Arbaiaixa, que està a pocs quilòmetres de l'Araix, que és la ciutat, diguem-ne, la capital de la província. I on vas néixer? Com és aquest poble? Com era? Aquest poble és rural i és molt petit. De fet, fa 30 anys que vaig marxar. Ara sí torno, sé arribar a casa de l'oncle i a totes les famílies, perquè no ha canviat res, excepte que han fet un institut i una escola davant de casa. I què recordes de quan eres menuda? Recordo de jugar molt a casa amb la meva germana, que és més petita. Recordo quan vaig començar a anar a l'escola amb el meu oncle. Encara se suposa que no tenia edat d'anar-hi, però. Tu t'agradava estudiar allà llavors. Bueno, m'hi van portar, llavors jo estava allà, m'hi van colar. I recordo l'àvia, recordo el viure, diguem-ne, la vida del poble. Recordes el que li ho dius amb afecte, eh? Sí, sí, sí. I a què es dedicava el pare, llavors? El meu pare, o sigui, ell abans de pujar aquí, havia engegat un negoci de pintura, de la paret, de com dir un negoci, i no li va anar bé. Llavors el va tancar i va. I va venir cap aquí, l'aventura de pujar aquí. I la mare? La mare no treballava. Perquè molts germans.

Sí, som vuit germans. Vuit germans, això de néixer al mig d'una. Perquè tu quin lloc ocupes? Jo ocupo sis. Bueno, però és un lloc destacat, que ets la petita de les noies, eh? No, perquè, és a dir,

som sis noies i dos nois, i llavors l'ordre és noi, tres noies, noi, tres noies. Ah, té un ordre, eh?

Sí, sí, sí. I com és que, diríem, era per algun tema religiós tenir fills, tants fills? El meu pare volia tenir fills. I la teva mare? Suposo que també, però I en aquest poble hi vas viure quants anys? Fins als sis anys. I després, com va anar? Això que tu dius, pujar, trobo molt divertida la idea de pujar.

Bueno, perquè sempre, a vegades faig la traducció. Ah, i en marroquí es diu pujar. Bueno, ho diem això, no? Puges a dalt o baixes.

Aquí també ho dic, pujo a l'Empordà o baixo a Barcelona. Els d'Andorra baixen a Barcelona. És això.

Jo fins als sis anys visc en aquest poble i ha mort l'àvia, que és la mare de la meva mare, era la mare de la meva mare, i ens traslladem ja a la ciutat a viure al costat de la tia, la germana de la meva mare, I em sembla que ja vam començar els tràmits perquè el meu pare ja estava aquí, des del 90.

I per què va voler venir a Catalunya, el teu pare?

El que el fa, diguem-ne, provar-ho va ser que ja hi teníem una tia, germana de la meva mare i l'oncle, diguem-ne. Eren la parella, que ja vivien aquí. I, bueno, d'una cosa a l'altra, doncs mira, tampoc quan no tens el negoci et va malament, doncs, suposo, aventurar-se i buscar a veure una oportunitat.

Una oportunitat per a la família, diríem, econòmica. Ara quan veus tot l'embolic de Ceuta, què penses? Jo,

una cosa que haig de dir de Ceuta, que cada vegada que diem Ceuta, hem de pensar, i ens ha de venir al cap, que són persones. I després podem passar a analitzar tot lo demés. Una de les coses, per exemple, és que no sabem què va passar, però el que sabem és que hi ha algú, no sabem qui, que va jugar amb la vida de les persones. I això és molt dur. Com ho interpretes, què va passar i què està passant? Interpretar, clar, no tens tots els elements per poder-los interpretar, però veure com la joventut abandona el seu país perquè no té oportunitats, i el Marroc no és un país pobre. No és un país pobre, no estem parlant de té un creixement bastant té recursos i l'economia creix. I aquesta falta de repartiment i d'oportunitats en els joves, que a més a més és considerable, té molta joventut, no és una societat envellida, de voler sortir per guanyar-se la vida i arriscar la teva vida, home, si més no genera tristesa. Et sents marroquina encara? Sí, sí, sí. O sigui, et sents les teves coses? Sí, i ara em sembla que m'ha augmentat més el fet de. Tinc un entorn molt català, llavors la meva família tampoc viu al costat, de tornar a parlar marroquí al meu dia a dia amb la meva filla.

Què dius, ara? Li parles marroquí? Sí, sí, sí. Clar, perquè no parlaves abans pràcticament amb marroquí.

No, clar, el meu dia a dia no m'hi relaciono, vull dir, no hi tinc marroquins, i per tant és amb el telèfon, amb la família.

O sigui, vols preservar la llengua I tant Un any té la nena? Sí, un any, 16 mesos té I entén el marroquí? Sí Entenc I que morullosa que ho dius Sí, sí,

sí Perquè a més a més és un esforç És a dir, només el parla amb mi Vull dir, només mi sent a mi Parlar És voler-li donar una altra

llengua Des dels inicis. Sí, i perquè una llengua

jo crec que et fa entendre una societat sencera i una manera de ser. I jo crec que ella, si ha d'entendre un món que també forma part de la seva vida, aquesta meitat seva, doncs l'ha d'aprendre. I des de l'inici.

Avui ha vingut la Raghmal Badui al divan, que és la presidenta de Català en segle XXI.

El divan amb Sílvia Coppolo, de Catalunya Ràdio, escoltem les persones.

Doncs és una cançó que malgrat sigui melancònica i trista, a mi em fa parar el soroll, descansar, la tranquil·litat, em genera tranquil·litat. I des de fa dos anys va agafar un protagonisme més i un record concret, que és que la vaig escoltar molt durant l'embaràs, perquè la cançó em generava seguretat. I calma. I calma, que tot anirà bé. Te va anar bé? Va anar molt bé.

Més penso ara quan la sento i escoltant-te tu, et connecta amb l'essència més íntima.

I et vas escolaritzar a Cadaqués i arribes i no parles res, gens, de català. Gens. I com va anar això? Com s'ho van fer a l'escola? A l'escola ho van fer molt bé. Com es diu l'escola?

Sí, a més a més, vull dir, agraïment infinit a totes les mestres que vaig tenir. Llavors, l'escola es diu Caritat Sarinyana i després també l'Institut Cap de Creus, em sembla que ara és Escola-Institut, els han ajuntat. I jo recordo el primer dia a l'escola, recordo anar a fer les classes de català i no quedar-me amb els meus companys, recordo com la Rosa, que era la mestra de segon de primària, em posava els meus companys en fila perquè jo recordi els noms i em deia com es diu aquest i com es diu aquest. Però això és per ajudar-te a integrar-te perquè siguis grup. Sí, sí, tal qual. Sí, sí. I recordo, a més a més, allò d'ensenyar-me els números i dir-me, ja està, matemàtiques, passes a fer-ho amb els teus companys, no? I cada vegada que jo deia la taula, multiplicar, bueno, l'abraçada d'aquella mestra, la tinc molt present. Què és el que et va sobtar més de cada que és? De Cadaqués, una de les coses que em va sobtar va ser el mar. El mar? Sí. L'Araix té mar, hi vaig viure dos anys, però jo no recordo haver-lo vist. Llavors, arribar a Cadaqués i tenir el mar tan a prop, tan dins de la població, poder tocar-lo, això recordo que em va impactar.

Com era el pare? Ai. Com era el pare?

El pare era una persona discreta, molt discreta i molt tranquil·la. I li agradava molt estar en el seu món. Llegia l'Alcorà? Llegia molt l'Alcorà, sí. Què et va ensenyar? O sigui, ell al final, una de les coses que sempre ens deia i ens diu és sigues bona persona i no facis mai mal a ningú i després que la teva consciència et deixi dormir.

Que la teva consciència et deixi dormir. El tens molt present encara. Sí, sí, sí, bastant. I que fa uns anys ja que no és en aquest món, però que era un home que si una mesquita no li anava bé, canviava de mesquita, o com anava això?

A veure. Sí, sí, bueno, perquè de fet ell creia que, vull dir, ell practicava la religió i llegia el Corà, i per tant les interpretacions, pues, se les feia a ell, vull dir, al final era, o sigui, ell entenia la religió. Llavors, si a ell un imam no li agradava com portava el sacerdot, jo no torno en aquesta masquita. I canviava de masquita. Sí, sí. I ho va fer diverses vegades. Sí, sí, sí. Tenint una més a prop, vull dir. I la mare, com és? La mare és més amb més caràcter. Sí, sí, sí. La mare no ha treballat, te diríem fora de casa. Va treballar uns anys i després va deixar de treballar, li van treure un ronyó i això ja va complicar més la tornada a la feina.

Bueno, t'hem vist allà a Cadaqués, que vas pujant, l'institut, però esclar, jo ara et veig aquí, em vas dir que estaves a l'Ajuntament de Barcelona, com han anat tots aquests canvis?

Aquests canvis han anat molt bé, hi ha una cosa que jo practico en part, crec que pel pare, i és que moltes vegades et diuen, com et veus d'aquí no sé quants anys, no?, Jo la vida tampoc me la prenc tan així. Com te la prens? Jo agafo les oportunitats que se'm presenten. Però no fas plans? Miro de fer-ne el mínim possible. Sí? No vol dir que no facis plans, però aquesta cosa de jo vull ser això i vull arribar aquí i fer, no ho acostumo a tenir. De fet, jo crec que es viu més feliç.

Però vas estudiar per situar-te en polítiques a l'Autònoma de Barcelona. Sí, sí, sí.

Vaig fer polítiques. Primer, jo tinc una cosa que és que a vegades també m'agrada molt portar el contrari al món. I és que jo me'n recordo d'un professor excel·lent d'història, Com es deia? Arturo Domingo, a l'Institut de Sabadell. I llavors ell sí que em va dir, hauries de mirar de fer, a l'hora de decidir quin batxillerat fer, si social o científic i tal, perquè se'm donava gairebé tot, i vaig triar el social. I ell em va dir de fer, mira, de fer ciències polítiques, no? Doncs no, em vaig apuntar primer a sociologia. Per veure què? Perquè la política, bueno, era com, ui, no, no, no, això no. Tampoc sabia ben bé què era fer ciències polítiques. Llavors el primer any vaig fer de sociologia i després ja em vaig canviar a ciències polítiques on m'ho vaig passar molt bé i vaig aprendre molt. I adquirir la manera de ser crítica, de generar, de fer-te tu el teu propi argumentari, la llibertat de poder decidir o argumentar o pensar el que vulguis. Hi ha una cosa que també que és important, que això a la carrera a vegades que també ho entens, i jo d'allà vaig sortir, Que després m'ho vaig trobar a la vida, no? Que a vegades el col·lectiu immigrant se l'agafa o se'l tracta com un col·lectiu homogeni. Sí. I per tant el col·lectiu homogeni ha de pensar d'aquesta manera, ha de fer aquestes coses i ha de fer no. O sigui, igual que la gent normal d'aquí. Els locals. Els locals són. Heterogenes, diferents. Heterogenes i diferents. Doncs, escolti, deixa que els altres també pensin el que vulguin i votin a qui vulguin i facin el que vulguin.

Jo et veig i a tu et continua agradant la política a mi m'encanta la política em sembla la primera persona a la vida que m'ha dit m'agrada la política has votat però m'agrada la política per què t'agrada la política digue'm què té de positiu poder

treballar per poder millorar la vida de la gent o pensar com poder millorar la vida de la gent jo crec que és una cosa extraordinària.

Però estem veient, diríem, polítics que només estan veient l'oportunitat de col·locar discursos que els serveixin per mantenir-se o arribar al poder. Sí. Però no et fa canviar la posició.

No em fa canviar la posició perquè si ho deixéssim tot en mans d'aquesta gent, doncs, escolta, no faríem res. Sempre hi ha, o sigui, has de continuar la batalla. Ningú ha dit que sigui fàcil.

La Ragma Albaduí ha vingut avui, és la presidenta dels catalans segle XXI, al divan.

Beautiful Tongo Take me by the hand.

Aquest Beautiful Tango, això és una barreja, no?

Exacte. Per això m'agrada. Què és això? Per què t'agrada? A veure, què és? Per això m'agrada, aquesta barreja de música, del jazz, del blues, té un toc de Nord-Àfrica. La cantant és d'origen marroquí, de fet, i després que canta el té alguna cançó mamazic, que és espectacular.

Balles, tu balles, balles bé? Va, jo faig el que puc. I la teva parella balla bé? Encara fa menys el que puc. Escolta, i llavors jo ara pregunto, eh, tu fins on vulguis, i dius, bueno, no, però esclar, ella es diu Rahme, del Marroc, el Cadaqués, Catalunya, però aquest xicot és local. Aquest xicot és local. Llavors com va això? Perquè ell no deu ser musulmà.

No. Llavors com es fa això? És que això es pot conviure, es parla, tens un mínim comú, hi ha uns valors compartits per tirar endavant, no? Quins valors són aquests? El valor del respecte, el valor de la llibertat, de la igualtat entre homes i dones. I això és en tota la societat. Ens hem donat d'aquests valors i els hem de compartir.

I casar-se, diríem, es pot fer amb el doble ritual? Tot això es pot fer? No en tinc ni idea. El ritual.

El ritual del Marroc tampoc és que sigui tan ritual religiós. Es pot fer. Sí, el ritual del morroc és anar a firmar i fer la gran festa. La gran festa no te la treu ningú, eh? No, per nosaltres no valdria la gran festa.

La festa amb la nena, eh? Ai, sí. La festa amb la. Com es diu la nena? Es diu Najua. Najua, és a dir, li has volgut posar un nom que no és Montserrat, per dir-ho així, eh?

Bé, bueno, com que som de dues cultures diferents, al final el debat era o cognom o nom.

Mmm. És a dir, si el teu cognom anava al primer o anava al segon, no? Exacte. I llavors vau quedar així, eh?

Llavors vam dir, va, anem a O sigui, ja li fem complicat posar-li un nom ara, però el cognom potser que no cal.

Que no cal, mira. I aquesta alegria que fa aquí al teu divan? És com em prenc la vida. Que bona, amb alegria. Amb alegria. Amb l'alegria de viure. Exacte. A la vida què et sembla que és important?

El dia a dia, de fet. Són les petites coses i aquest no donar-li importància a determinades coses que a vegades que l'únic que fa és. Que te valen, fan soroll. Exacte. I aquelles persones que diuen,

ara simplifico jo, ja sé que simplifico, ni cap burka, què? Ni cap ni burka. Però prohibir-ho?

És que Europa ja ens va dir que no s'ha de fer. Per tant, aquí no està el. Sí que és veritat que hi ha molt poca gent que el porta. Però si hem de parlar de la religió, que. Vull dir que la religió de la majoria de la gent ja existeix el hijab, no? Llavors aquesta pràctica està molt de fixar-t'hi quins són els països que la porten. A les escoles et sembla que no se n'hauria de poder portar? Jo crec que amb això del vel, el debat, al final el que hem d'aconseguir és que la dona sigui lliure de prendre la decisió de portar-lo o no.

Però per això se l'ha de formar aquesta dona, perquè si no pot sentir que no pot sortir de casa.

Exacte, però vull dir, com a societat, el que hem de batallar, o sigui, el debat no pot estar en si portar vel o no portar vel, sinó en assegurar que les dones tinguin la llibertat de decisió de portar-lo o no portar-lo. Per tant, els cal formació. Sí, però també hi ha dones que, escolta, no estem parlant ni del niqab ni del burkè, estem parlant del vel. D'un vel? Del hijab. Sí? Tu no havies dut de vel?

Jo mai. Raghmal Baduye ha vingut al divan. I?

Aquesta conversa i tots els programes del divan amb Sílvia Coppolo els trobaràs a Spotify. Subscriu-t'hi i enrebaràs totes les novetats als teus dispositius.

I a més podeu anar a la app de Catalunya Ràdio o a la plataforma 3Cat i recuperar tots els divans que vulgueu.

Avui amb Rahma al Baduy, amb la presidenta de Català en segle XXI, ja em diràs què estem sentint.

Rahma! Estem sentint Injaí, que és una cançó d'una cantant libanesa, i jo la tinc present. No és per la lletra, la lletra al final és una història d'amor, no té més. Però sí que és veritat que quan ens vam instal·lar a Cadaqués, durant potser molt poc temps, sí que vam tenir la parabòlica, que llavors. Esclar, per veure. Per veure els canals i la televisió del Monroc. Però després, no sé per què, jo crec que és perquè no funcionava, o vam deixar de tenir-ho, no? Per tant, durant uns anys. Vam tenir, o vaig tenir, diguem-ne, una desconexió amb la cultura àrabe, d'on venia. Llavors era una cosa que només es feia a casa, de parlar marroquí, però jo no estava al cas de les modes de joves. Imagina't, imagina't. Quins són els cantants que estan de moda? Un dia va venir una cosina que ens portem un any, i ella va venir del Marroc. I clar, ella estava molt més, diguem, al dia. Apesada, si estava al dia, clar. I recordo que quan em va començar a ensenyar coses va ser com,

uau, mira, tot això ja et va agradar. Mira, mira, mira.

Saps, Raghma, és la primera vegada en la vida que estem sentint, per mi, la barreja d'aquestes cançons en un divan. Encara no ho havia fet ningú. O sigui que, mira tu, estem obrint espais. I la Raghma Albaduy també ens ha triat algunes pel·lícules. ¿Qué estás haciendo aquí?

Unas cosas.

Estem veient, aquí a la ràdio, Lasting Translation de la Sofia Coppola. Per què ens l'has triada?

Perquè m'agrada reivindicar aquests moments de la vida d'estar perdut, de no saber veure que no estàs en el lloc on has d'estar. Que a vegades també tens aquelles connexions amb alguna gent inexplicables, que no tot és maco i que tot programat, sinó que simplement permetre't també tenir aquests moments, i aquells dos protagonistes ho viuen molt bé,

vull dir, ho representen molt bé. En Bill Murray, en Bob Harris i en Scarlett Johansson fent de Charlotte que no els van bé les coses, i mira, es troben un dia en un lloc, comencen a parlar, L'Austin Translation sempre és bona de recuperar.

I ara som a una pel·lícula del 2001 de No Man's Land, En Terra de Ningú, de Dani Stanovic. Per què ens l'has triada?

Perquè primer és una pel·lícula que vaig descobrir durant la carrera, que vaig tenir una magnífica professora de Relacions Internacionals que, per una cosa voluntària, ens va fer un cicle de cinema bèl·lic. Recordes com es deia? Nora Sainz. Molt bé. Sí. I en la pelicula, a part que la professora ho feia molt bé, em va despertar aquestes ganes d'entendre el món, d'entendre el que mou el poder internacional. Però la branca que vaig agafar dins de Ciències Polítiques va per aquí, no? I també explica i escenifica molt bé aquesta absurditat de la guerra i humana, no? Com dues persones que es coneixen acaben allà sense sortir de la seva trinxera, no? I el que els importa.

Tu que en saps i ho analitzes, com interpretes que Donald Trump sigui el president dels Estats Units i aquesta segona vegada més amb el vot popular majoritari, que la primera no. Per què?

Bueno, són molts elements que hi entren i una d'elles jo crec que és el. La gent busca una resposta i també. Hem de buscar una resposta del que no hem fet bé als altres, els que estaven fins ara. I això també ens passa aquí. Aquí, amb la pujada de l'extrema dreta. Amb la pujada de l'extrema dreta. Hem d'afrontar determinats debats i que encara que ens siguin incòmodes, però sí, els hem d'afrontar i hem de començar a. Fer una mica d'autocrítica i començar a posar solucions sobre la taula o almenys debatre-les.

Ha vingut la Rachmal Baduí avui al divan.

Si haguéreu passat aquell matí d'estiu pels voltants de la secció de maternitat de l'Hospital General de Bruixes la Rata Penada, hauríeu sentit uns crits desesperats que us haurien conmogut. Ai, senyor, senyor, això no pot ser, deu tractar-se d'un error, tot això és monstruós, dec estar somiant, ja ho crec!

On ens has dut? A Tereseta la Bruixeta.

Tereseta la Bruixeta, això que liet d'en Josep Gregori, eh? Sí, sí. I què és aquest llibre?

Què et recorda? Aquest llibre em recorda el primer llibre en català que llegeixo. Sí. I després d'aquest llibre no m'he deixat la lectura, o almenys intentar no deixar-la, endinsar-te dins d'una aventura amb un llibre. I després el. L'orgull, no? O la satisfacció de llegir en català, perquè feia noia que havia arribat. El tinc molt sobrellat, perquè després buscava les paraules amb allò que es diu diccionari, que fèiem servir fa un temps. Esclar, t'ho feies servir el diccionari.

Exacte. Tu que a més parles anglès, no? Sí. Francesc? No, francès. I ens ha triat un altre llibre.

Mai no m'he atribuït tanta importància que m'hagi sentit temptat a contar a d'altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que solen correspondre a una generació. Esdeveniments, catàstrofes i proves, abans que trobés prou coratge per a començar un llibre que té el meu jo com a protagonista, o més ben dit, com a centre. Ben lluny de mi la intenció de posar-me en primer pla, si no és en el sentit del conferenciant que explica coses amb diapositives. L'època proporciona les imatges, jo tan sols hi poso les paraules, i ben mirat no serà el meu destí el tema de la narració, sinó de tota una generació, de la nostra generació única, que ha aportat el pes del destí, com segurament cap altre en el curs de la història. És el prefaci del món d'ahir d'Esteban Zweig, que és un dels testimonis més conmovedors i atractius del nostre passat recent. I aquest llibre t'ha marcat, eh?

Aquest m'ha marcat i és més actual que mai, crec jo. I llegir-lo et fa mirar l'actualitat amb uns altres ulls, perquè com ho descriu, com l'autor i la societat llavors donava per segures algunes coses i es van acabar trencant aquelles coses i desenvolupant amb dues guerres mundials i el nazisme.

I ara quan et mires aquest món d'ahir que s'assembla tant al món d'avui. ¿Quina sortida li veus a aquesta Europa afablida?

Europa afablida, aquesta polarització que estem vivint és o en favor o en contra, que el centre sembla que hagi de desaparèixer o no interessa, i aquesta deshumanització de l'altre que cada cop guanya més terreny. Com treballar-hi? I per això el català en el segle XXI és quan ens posem en aquestes situacions que els que creiem i volem que la societat segueixi com està i vagi avançant, ens hi hem de posar.

Arribes a Riat i algú et pregunta què és Catalunya. Què li expliques? És un país meravellós.

Llavors comencem a. No, però és veritat, eh? Vam al grupet, diguem-ne, de catalans que estàvem allà. Perquè vegis, no? El dia de Sant Jordi vam repartir una rosa i un punt de llibre per tots els nostres companys, no? I els explicàvem el perquè de la situació de Catalunya, què era el català, les tradicions I què voldries ara per Catalunya? Jo, per Catalunya, voldria que l'ascensor social, allò que tant, diguem-ne, ens hem beneficiat segurament alguns i que ara no poden, diguem-ne, accedir-hi, torni a funcionar i, per tant, que a base de l'esforç i de voler integrar-te i treballar, puguis. Vull dir, puguis prosperar, no? I això és bàsic. I després, una de les coses, i és que la Catalunya del segle XXI és aquesta diversitat que som ara, no? I que tots en formem part. I que aquesta diversitat, i és una expressió més de Catalunya, doncs, sigui la més naturalitzada del món.

I saps què és important a la vida? Ara hi va uns 40 anys, ja es va sabent, i això què és? Que ho saps o no?

encara no saps que és important per mi el que és important en la meva vida és la meva filla

és el millor que has fet per ara? fort descomptat deuen estar a punt si no te l'han fet allà de fer-te una entrada a la wikipedia en una frase i mitja és l'última pregunta. Frase o frase i mitja? Sí. Rahmal Baduí, com a? Quines hi ha?

Rahmal Baduí una persona que una persona amb origen catalana, una catalana amb origen divers i que se sent de dues parts però que Catalunya és el seu país i que treballa per treballa per construir el futur d'aquest país.

Rahmel Beruit, bravo. Gràcies, de debò que sí. Aquí, diríem, avui la presidenta dels catalans segle XXI ha vingut al divan. Tot això, que són moltes i moltes coses. Moltíssimes gràcies, de debò. Molta sort pels catalans del segle XXI i a veure si els locals espavilem. Els locals i els no locals. Els no locals. Xavier Vilà, Xavier Llauradó, Albert Castellví, Sílvia Còpulo. Al divan, a Catalunya Ràdio.

El divan amb Sílvia Copoló a Catalunya Ràdio. El valor de la conversa.

Bona nit. Ses òrbites en sincrònica i els ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva vida. I alegria. Tau, el sol de l'hora baixa, dins l'horitzó, damunt la mar i s'ha d'ets avions. Tau, el sol de l'hora baixa, per me i talent, ma sala i merengada s'ha fet. Els municipals, és evident, fan apartar bé sa gent. Les feixas deixaven de riure i els dies s'acaben i els farts il·luminen les gòndoles entre les cases. I l'alegria, les òrbites en sincrònia i els ovnis s'apinyen i deixen un cràter per sempre dins la meva vida. I a l'alegria ses peats deixaven de riure i es dia et setaven i es part s'il·luminen ses gondoles entre ses tases. I a l'alegria.