Ricard Torquemada: "Puyal ha marcat l'ofici de periodista"

Fa 50 anys d'aquest moment.

Amics, bona tarda a tothom. Saludem els nostres ullells des de l'estadi del Barça

quan va començar el partit. Demà farà 50 anys aquest moment. És la primera transmissió de futbol en català, un Barça a les palmes a Ràdio Barcelona. Va ser la primera de moltes i 50 anys després encara el llegat de Joaquim Maria Pujal és ben present a la ràdio. Ho recordeu vosaltres? Recordeu algun moment molt essencial de ràdio, Jordi? Que hagis escoltat el Pujal, que t'emocioni, que recordis els teus avis o persones importants?

I tant, i tant. Jo, de fet. El meu moment d'en Pujal, i a més a més ho recordo perquè jo tinc els dos pares ja morts, i va ser un moment d'aquells, de la primera lliga de l'any 80, de l'urruti d'estimo. O sigui, he recordat tota la vida perfectament on s'havia el pare, com estava la mare, i en el moment en què la mare diu, el pararà, el meu pare diu, què carai vols que pari, i el para, no? I l'urruti d'estimo va ser un moment. Molt tocant a nivell familiar per mi pel que significa ser barcelonista i amb el pas dels anys el recordo com un d'aquells moments de molta implicació culer catalana era un moment per mi un d'aquells moments que et marca sí, sí, realment.

Jo ho intentava dir avui aquest matí a la portada de les 6 que hem fet, que al final ja veus que expliquen un partit i n'hi ha d'altres que les torres de Santia tornen a un lloc. Aquella tarda diumenge, aquella habitació, aquell cotxe amb els pares, o aquell transistor mentre sonava. Totalment. Parlaves de l'Urruti t'estimo, mira.

Urruti atrapat, Urruti atrapat, Urruti t'estimo! ¡Urruti, t'estimo! ¡Urruti, t'estimo! ¡Urruti, t'estimo! ¡Urruti!

¡Urruti! És una fantasia. Obriré el telèfon, si algú no hi en vol trucar i dir també la seva, o té un record especial d'aquests 50 anys de transmissions de futbol en català, 932017474. 932017474. Claudi, tens algun moment, tu, especial? Jo és que sóc del nàstico,

sí, ho tinc malament, però me'n recordo del 3-0 al Goteborg, també de fa molts anys, eh? I recordo escoltar el Puyall amb aquell català que tenia. Ja et dic que no sentia l'emoció que sentia ell, perquè jo soc del nàstic a tope, però sí que he estat amb el transistor escoltant-lo moltes vegades. Laura?

Sí, ara ho estava preguntant per estar segura, imagina't, perquè tampoc no soc jo una persona que li agradi molt el futbol. Però ara preguntava, dic el Puyol és el de més i més i més i més i més, perquè aquest moment sí que el recordo molt. A casa meva, el meu company, els meus amics, els meus pares són molt futbolers, jo soc zero unitats de futbolera, però tot i així recordo com l'emoció en la gent del meu voltant i això és com molt xulo de rememorar. Era aquest moment.

Sí, sí. Ancara Messi, Ancara Messi, Ancara Messi, Ancara Messi, Ancara Messi, Ancara Messi, Ancara Messi, Ancara Messi, Ancara Messi.

Increíble. És increïble, sí, sí. Marc? Sí, jo recordo molt el Pizzi Sos Macanudo. Sí? Jo aquell dia era al camp, era aquell partit del 5-4 contra l'Atlético Madrid de Copa, per tant no el vaig sentir en directe, no hi havia xarxes com ara, que just quan acaba el partit ja et fan tot el resum per YouTube, però és cert que l'endemà, quan escoltava la ràdio, doncs van repetir aquest tall, Pizzi Sos Macanudo, i és un d'aquells moments que, com deies tu, que t'evoca a alguns llocs, doncs a mi m'evoca aquell dia al Camp Nou.

¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Che, qué bueno que viniste! ¡Qué bueno que llegaste! ¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Qué bueno que llegaste! ¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Sos macanudo! ¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Pizzi viejo! ¡Pizzi! ¡Sos macanudo! ¡Pizzi! ¡Tenta hacer de la segona! El camp s'ensorra! El camp s'ensorra! 37 a la segona! El porter ha salvat com ha pogut!

És que són 50 anys posant paraula a l'emoció, no? I també cuidant la llengua, que era un element importantíssim per entendre les transmissions de futbol d'en Puyalli, d'en Torquemada i també d'en Bernat Soler. Ricard Torquemada, bon dia! Bon dia! Estàs emocionat o què?

Home, em fa molta il·lusió aquest cap de setmana, una miqueta sí, eh? Mira que els he sentit, eh?

Els has sentit, els has viscut, és que clar, tu portes molts anys també, ets una columna vertebral també d'aquests 50 anys, eh?

Sí, tots aquests, però l'Encara Messi sí, ja hi era, però la resta els he sentit com a nen, i després com a jove, perquè clar I el cajetín,

el mític tall que posem del cajetín, és aquest, és aquest.

No toques, por favor! Una vegada més! La incompatencia de los profesionales está impedida. Aquí puede estar una conexión que han tenido imprevista. Por favor, no toquen el cajetín. Estamos transmitiendo en directo.

Això no ho vas viure, eh, Ricard? En vas viure d'altres, potser.

Sí, sí, exacte. No hi havia cajetins, després. Van desaparèixer. Però no el posava perquè

Puyall també ha sigut molt exigent, molt rigorós, molt meticulós durant molts anys, no?

Sí, sí, sempre. Ens ha marcat una manera de viure l'ofici i jo diria que a mi una manera de viure la vida també. Ha estat un guia per mi que més enllà del que és la ràdio i les transmissions. M'ha marcat molt el camió moltes coses i encara em passa que penso què faria el Quim aquí o què pensaria el Quim aquí o com respondria a aquest repte, no? Clar, és una cosa que no el truco cada dia per preguntar-li, perquè a més.

Això és important, perquè molta gent a vegades em pregunta per què el Quim no és mort, eh? El Quim Maria Pujol és ben viu, eh? Perquè és d'aquell que no li agraden els homenatges i no vol participar, diguéssim, dels homenatges però que és una persona que està en un estat de salut magnífic i que a més a més està disfrutant també i gaudint de la vida això és molt important, però ho dic per deixar-ho clar perquè també molta gent quan parlem d'ell, com que parlem en passat doncs que quedi clar.

No, perquè una cosa és la seva obra i l'altra cosa és la seva persona i ella ha sabut separar-ho molt bé i és una persona de conviccions i va tenir clar que quan s'acabava l'etapa professional arribava la personal i sempre respecta molt les decisions que pren. La veritat és que és un cap de setmana molt especial i em fa molta il·lusió perquè és una manera també de retrobar-nos amb tota la família, entre cometes, del futbol en català i de la gent que va començar, de la gent que va transitar, de la gent que va ser referència, la dona periodista a peu de camp que no existia i que el Quim va impulsar i el que marca de tantes generacions, de moltes maneres, ara ho deies, l'ús del català, que és una cosa que tenim present i que continuem lluitant, tot i que no tenim. Diríem les eines del Quim ni la transversalitat del Quim per arribar a tota l'audiència des de gent jove a gent gran, també era una altra època i com dèieu ara la ràdio servia com a vehicle i ara tens, ja no t'explico si la ràdio, la tele, les xarxes socials, les plataformes, però vaja, la veritat és que ens fa molta il·lusió poder continuar defensant el llegat, sí.

Anem a escoltar un ullín que ens ha trucat, per exemple, el Jordi de Sant Quiris del Vallès. Jordi, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Tu diràs, Jordi.

Jo recordo molt especialment l'any 1979, la famosa recopa que vam guanyar a Basilea, el partit previ que va ser la semifinal al Camp del Bebren, que en Quim va batejar el Peyo Artola com a Sant Artola Gloriós.

Sí, sí. Això dels malnoms també és magnífic, perquè el Quim tenia una capacitat, i això és veritat, que Ricard s'ha seguit fent, ho feu vosaltres també ara, amb el Caipirinha i companyia, no? Sí, sí. Però que és un llegat també del Quim,

no? Sí, home, i tant. Va tenir molta capacitat per deixar noms per l'univers. El Simonet, vull dir, és un altre. El de l'en Simonsen també és un altre nom que ha quedat per sempre. Ara la gent gairebé Simonsen no sap qui és, però al Simonet li queda clar. I sí, sí, Sant Artola Gloriós de la famosa recopa de Basilea va ser. Em va ser una altra. Bé, allò sí que s'improvisa, perquè tu no saps que Artola farà el partit que faria i per tant no estàs esperant que Artola destaque per batejar-lo. El Quim era molt àgil mentalment i molt capaç d'escriure en paraules una imatge o un símbol o una metàfora en aquest sentit. I, com dius, n'hi ha molts. També de ser capaç que arribés al Barça un jugador que es deia Roberto, per Espanya, que havia nascut a Batxí i que li va. Roberto? No, el va convertir en Robert. I ha estat sempre Robert. Aquest és un altre exercici que ningú no havia parlat amb en Robert i preguntar-li com li deien al poble. Quan va sortir del poble. Ningú hauria estat capaç de transgredir el Roberto que estava tan, diríem, absolutament assumit perquè era un internacional espanyol i semblava que aquells noms, quan ja tens una carrera feta, és molt difícil de modificar. I ara Robert va tornar com a secretari tècnic fa uns anys i era Robert, i era el Robert perquè el Quim un dia el va convertir en això.

Jordi de Sant Quirs del Vallecs, gràcies per trucar, que vagi bé.

I bona festa major també. Que tingueu bon dia. A Sant Quirs de tenir festa major.

Per això, per això. Vinga, a gaudir-ho. Jordi Cominal. Potser és una cosa que hem de dir més als de fora que no pas a exemples periodístics com el Ricard Torquemada, però jo crec que val la pena subratllar també no només la vessant futbolística, sinó dues coses que van significar aquesta primera retransmissió del Barça en català. Ara diem fa 50 anys. Fa 50 anys vol dir que feia un any que es veia mort Franco, per tant que no s'explicava futbol en català des de la Guerra Civil Espanyola. Això què fa? Això fa que les retransmissions en català del futbol siguin un element importantíssim d'integració al país? I una manera d'aprendre la llengua catalana. Jo crec que això va ser molt important. Allò dèiem de l'escomesa de l'adversari, un maldestre, un destraler, el sec de la central. És a dir, tot aquest llenguatge que dèieu, perquè molta gent pogués aprendre el català escoltant les retransmissions de futbol en la nostra llengua. Això, per un cantó, jo crec que s'ha d'assumir.

I per l'altre, és l'escola. També ho han acompanyat, Jordi, recordem que quan va néixer el diari Avui, per exemple, uns mesos abans, amb aquesta voluntat també de ja començar a normalitzar. Espais de comunicació en català i més tard vindria TV3 que va ser també un model que recollia el que va ser l'avui.

Absolutament, però l'avui implica anar al kiosc i comprar un diari i voler estar informat. Escoltar el futbol era una cosa molt més assequible per gent potser amb no tanta inquietud per informar-se. Aquest és l'element més important que és el futbol, el que significa sociològicament fer-lo tan ben fet. I per l'altre, jo crec que també s'ha de subratllar i aquí em referia el Ricard que és l'escola de periodistes que obre el Joaquim Maria Pujol. O sigui, ara des del Boet, a l'Isabel, a la Pilar Calvo, comencen a venir una colla de noms. Amb basses. Amb basses, i acabes amb el Ricard, tot el que estan fent ara ells, i ara no només en Ràdio Barcelona o en Catalunya Ràdio, sinó en altres emisores. Però l'origen és aquest. I jo crec que això també ho hem de commemorar, perquè realment és una cosa que ha sortit molt bé. I n'hem d'estar orgullosos. Torquemada, una abraçada i a celebrar-ho

aquest cap de setmana. Gràcies a tothom per molts anys.