Ricard Ustrell: "Abascal no fa gràcia, però va saber aprofitar l'escenari"

Senyores i senyors, bon dia. Són les 8.

La història és la següent. Broncano decideix convidar els principals dirigents polítics a la revuelta a Televisió Espanyola en plena precampanya electoral. Primer hi va Pedro Sánchez, després Gabriel Rufián i Irene Montero i ahir, contra tot pronòstic, Santiago Abascal. Amb una diferència. Abascal posa una condició. Vol portar el seu propi públic. I la revuelta ho accepta. Ahir a la nit Santiago Abascal va entrar al plató entre aplaudiments i crits de president, president. Un aplauso hoy en la

revuelta para el candidato a la presidencia, Santiago Abascal.

El públic mobilitzat pel mateix partit es va entregar a Bascal. No era una imatge improvisada, de fet era una escenificació política. I aquí apareix la primera pregunta. Per què l'extrema dreta aconsegueix tan sovint imposar les seves condicions? Abascal no arribava simplement a una entrevista, i arribava amb el seu públic, amb les seves condicions i amb una idea molt clara del que volia aconseguir, segrestant un espai públic. La història continua.

A mí es a veces incómodo hacer entrevistas con políticos y al estar enmarcado en un programa de comedia tener que hacer chistecitos. Entonces, si te parece, hoy podríamos hacer un programa con menos chistecitos, hablamos en serio. Bueno, como quieras, como vaya surgiendo. Però encara no explica

que canviarà el registre, que deixarà de banda la part de l'humor habitual del programa per fer una conversa més seriosa. L'entrevista plantejava d'entrada un repte que és poc habitual, que és conduir una conversa política en un espai d'entreteniment. I és cert que a Pascal no fa gràcia, però Pascal va saber aprofitar-ho. La conversa va tenir moments de dificultat, de preguntes dubtoses, llargues, però no ens desviem del que és important. Durant més d'una hora es va parlar en prime time a la televisió pública de les qüestions que Pascal volia aprofitar. Es igual el que preguntés, en aquest cas, David Broncano. Abascal volia parlar de Ceuta, del Marroc, d'Israel i d'immigració o masclisme. Que cualquier cosa es machismo.

Cuando estamos hablando. No, cualquier cosa es machismo no. Estamos diciendo que el aire acondicionado es machista. Yo he escuchado eso. Estamos diciendo que en vez de que yo esté sentado aquí, si estoy así, eso creo que le llaman man-spritting y eso es micromachismo. No frivolizamos con ese tema. No, no, no voy a frivolizar, al contrario. Y de hecho creo. No, me vas a perdonar, es que. Creo que la frivolización está en el planteamiento que me haces cuando el principal machismo en España es el machismo importado de aquellos que no respetan a las mujeres.

I a la sortida de l'entrevista el mateix Santiago Abascal ho resumia així. Per tant, Abascal va aconseguir l'escenari que volia i avui el més fàcil a tots els mitjans és criticar a Broncano. És dir, si va preguntar prou, si va repreguntar com calia o si va conduir bé l'entrevista. Però no ens desviem, perquè el que vam veure ahir a la revuelta va molt més enllà d'una entrevista i és una escena que podem tornar a veure molt aviat. No oblidem que proposa Vox, per exemple, pels mitjans públics. Han defensat el seu tancament. Volen acabar amb mitjans com Catalunya Ràdio, com la ràdio que estan sentint, com la ràdio que escolten els seus familiars de fa anys i anys, de fa més de 40 anys, o com, per exemple, TV3. Això ho diu el líder a Catalunya de Vox, Ignacio Garriga. TV3 se tiene que cerrar, sin duda alguna. Es el mayor altavoz de odio y de división al servicio de la causa separatista y también al servicio de la causa del señor Illa. No són només paraules, són amenaces de dirigents polítics contra uns mitjans que són de tots. Uns mitjans públics que tenen la responsabilitat, sí, de garantir informació, sí, de garantir pluralitat i sí, de garantir servei públic. Com l'amenaça final de Pascal en aquesta entrevista a Broncano.

No te voy a desear suerte. Pues yo sí, porque vas a necesitarla.

Per això insisteixo que avui és un dia en què no ens hem de centrar en Broncano, sinó hem d'entendre la dificultat d'una situació com la que es va viure ahir. I també és un dia d'exigir respostes. De fet, a les 9, avui al matí de Catalunya Radio, tindrem aquí el candidat de Vox a les generals. Li preguntarem directament què vol fer amb els mitjans públics, per què els vol tancar, quin model de comunicació defensa. Perquè no tots els programes han de fer la mateixa feina, però tots els mitjans públics han de poder fer la seva sense amenaces, ni ingerències, ni condicions. Les condicions les marca el mitjà. I el periodista. Perquè la pluralitat no consisteix a garantir que tots els polítics passin per tots els platós. Consisteix a garantir que els ciutadans puguin escoltar, puguin contrastar i puguin exigir responsabilitats. Per això, avui no és dia per atacar la pública. És dia per defensar-la. Per defensar que, malgrat l'enfoc que potser no fos el correcte, celebrem que s'hi entrevisti a tothom. Avui és dia per abraçar Broncano i dia per constatar de què van les eleccions del 29 de novembre. Ara són les vuit i cinc.