Ricard Ustrell: "Aplaudir el xou de Milei és una estratègia enverinada per a Vox i Ayuso"

Senyors i senyors, bon dia. Són les 8.

Javier Vilei va marxar ahir de Madrid, després d'una visita a Llanpec, la tercera d'aquest 2026, i fidel al seu concepte de diplomàcia, va venir amb l'artilleria habitual.

Y que ustedes padecen regularmente con el impresentable dictador de Pedro Sánchez.

Però la visita no ha servit només per insultar personalment el president espanyol. El viatge de Javier Milei en plena precampanya ha tingut un clar component polític i s'ha centrat en l'ala més dura de la dreta, allà on Javier Milei se sent més còmode. Reunions i abraçades amb Isabel Díaz Ayuso, trobades amb la cúpula de Vox i trucades des del cotxe amb Santiago Pascal.

Javier, ¿cómo estás? ¿Cómo andaos? Pues vivo.

Por eso estás en mi despacho. Milley ha convertit el seu pas per la capital en un gran plató de la polarització, un intent d'alimentar també el miratge del seu suposat miracle econòmic perquè serveixi d'exemple arreu del món. I és cert que la situació argentina abans de l'arribada de Milley era desastrosa, però que el model anterior fos un desastre no converteix automàticament en bo el que ha vingut després. Perquè quan mirem la realitat del país argentí, en ple 2026, el relat de l'èxit de Milley no s'aguanta. Les xifres oficials demostren com infla els seus mèrits i amaga la lletra petita. És cert que els comptes de l'Estat ara quadren més que fa 3 anys, però Milei no explica com s'ha aconseguit aquests equilibris als fulls de càlcul. S'ha fet. A cop de destral. De retallades. I la factura l'està pagant l'Argentina Real. L'economia s'ha frenat en sec. Des de la seva arribada ha tancat més de 30.000 empreses. L'atur creix i hi ha sectors sencers de la indústria que continuen en agonia. Fins i tot amb la inflació, que és el principal orgull del president argentí, doncs no diu tota la veritat. Perquè sí, l'augment dels preus s'ha moderat. Moderat no vol dir que s'hagi frenat. Però la pujada desorbitada de les tarifes de la llum, del gas, de l'aigua i el transport devoren uns salaris i unes pensions molt rebaixats. I això ha provocat una escalada dramàtica del que és la desigualtat. Amb un rècord històric de famílies endeutades, simplement per arribar a final de mes. Aquest és el buit que deixa la motoserra. Un estat que presumeix de números verds perquè ha abdicat de les seves funcions bàsiques. És normal que baixi el dèficit si es redueix les pensions. O si, per exemple, s'atura per complet l'obra pública. Però els danys col·laterals són molt elevats. I causen. Un dolor que és molt real i material a gran part de la societat. A llarg termini, l'experiment econòmic de Milei no crea riquesa. És un model fràgil. I per això aplaudir el xou de Milei a Madrid és una estratègia enverinada per Vox i també per Ayuso. Riure-li els insults a la sortida dels fòrums econòmics pot donar un rèdit en campanya, però uneix el seu propi programa al d'un líder que és inestable i que ha abonat l'estridència. A la llarga això té un preu, que és crear un país més pobre i fracturat per un dogma que només funciona en un tuit o en una performance. Ara passen 4 minuts de les 8 del matí.