Ricard Ustrell: "El testimoni de Diane Foley va més enllà de les lliçons morals"

Senyores i senyors, bon dia. Són les 8.

El món viu instalat en un xoc constant, en un enfrontament amb qui no pensa com nosaltres, ja sigui a la política o a les xarxes socials, on la crispació i l'insult són la norma. Ens hem acostumat a conviure en una societat que és assetjadora, i de vegades ens pot semblar que no passa res, que aquesta deshumanització no importa gaire, sobretot si qui la du a terme pensa com nosaltres. Però la falta d'empatia no és mai innocent. Dut a gran escala, pot tenir conseqüències brutals, com la violència política o l'exemple més extrem i letal, que és el terrorisme. Són dimensions incomparables en dolor, però que neixen d'una mateixa rel, que és esborrar la persona que tenim al davant. Per això sempre hi ha històries que recorden que hi ha un altre camí, hi ha una altra manera de fer. Com, per exemple, la història de Diane Foley. L'any 2014, el seu fill James va ser segrestat i assassinat a Síria per l'estat islàmic. El vídeo de l'execució es va publicar a internet i va donar la volta al món. Avui, però, no ens aturarem en aquesta tragèdia, sinó en la resposta d'una mare davant d'aquest odi. Perquè set anys després dels fets, Diane Foley es va asseure cara a cara amb l'assassí del seu fill. I no només s'hi va asseure, sinó que el va perdonar. Malgrat que ell no li havia demanat mai perdó. I a dia d'avui, per cert, encara no l'hi ha demanat.

Uns fets que ella mateixa relata en un llibre que es diu America Mother, publicat per el Vada Editorial en català aquest mateix any. I aquí cal ser també molt precisos. L'assassí compleix cadena perpètua. La justícia ha estat implacable. El perdó de Foley, per tant, no ha blanquejat res. Però sí que demostra que la humanitat pot omplir l'absència que ha deixat l'odi. Fins i tot quan aquest odi arriba a aquest extrem. Ella diu que tant el seu fill com l'assassí són dues víctimes. I això és dificilíssim d'escoltar. És la mateixa lliçó que ens ensenyava l'obra pàtria de Fernando Aramburu parlant de les víctimes d'ETA, aquell dolor que no s'evapora amb el pas del temps, però que pot donar lloc a una experiència molt humana. O el que explica, per exemple, històries com la de Maixabel. O com deia Diana, foli, i també el seu perdó. Un acte que no la converteix en cap heroïna. De fet, ella mateixa té molts dubtes i sentiments que tindria qualsevol persona en una situació com aquesta, però en un moment clau es va aferrar a l'únic vincle capaç de suportar el dolor i també el desig de la venjança. I com diu ella mateixa, ella diu que ella només és una mare, que això és tot, i que és més que suficient. Que ella plora pel fill perdut precisament perquè és mare. I d'aquest mateix amor incondicional n'extreu

una força per reconstruir-se. És un testimoni que va més enllà de les lliçons morals que escoltarem avui a partir de les 9 del matí als micròfons del Matí de Catalunya Ràdio. La seva presència ens recorda que la persona humana i l'amor són l'única base real de tot. De la nostra vida, de la nostra vida en societat també, per descomptat, però sobretot de la nostra vida, d'aquella més íntima i familiar. Encara que el que més estimem ens sigui arrebassat i encara que sembli que només hi hagi lloc per l'odi, sempre, sempre podem tornar a la persona i a la fe. Sempre, en definitiva, podem tornar a l'amor.

Ara passen 4 minuts de les 8 del matí.