Ricard Ustrell: "França és la prova que les institucions no poden ignorar l'esquerda social"

Senyores i senyors, bon dia. Són les 8. Avui és dia de mirar el cel a Catalunya i amb especial preocupació el que està passant al País Valencià, també a les Illes Balears, ara ho ampliarem, però també dia d'analitzar les mobilitzacions a França que han afectat aquest cap de setmana i que han entrat ja en una fase crítica al País Francès. El que va començar fa unes setmanes com una protesta d'estudiants ha derivat ja en una crisi d'estat. La mobilització s'ha fet transversal, els carrers s'hi barregen sindicats, joves, partits d'esquerres, i també cal dir-ho a delinqüents que han aprofitat aquest caos per dedicar-se al que és el pillatge o també a la destrucció de patrimoni públic. Però més enllà d'aquest vandalisme, al carrer, com dèiem, s'hi apleguen moltes veus. Tantes que és difícil destriar un sol motiu de queixa. Una és la manca de professors a les escoles, l'altra és la inflació, que és un dels grans problemes que afecta a tot Europa, també ens afecta molt a casa nostra. El problema dels carburants, per exemple, que ofega el món rural, i sobretot la sensació que s'està deteriorant acceleradament els serveis públics. Són debats que ressonen molt clarament a casa nostra, però que a França plouen sobre mullat. Fa temps que s'acumulen problemes estructurals, des de les igualtats fins a la integració, passant pel deute públic o la pèrdua de pes internacional. Tot plegat connectat també amb un sol concepte, que és el de la fragmentació social. El sociòleg Jérôme Forquet participava i anticipava d'imatges com les que hem vist aquest cap de setmana i deia fa unes setmanes que França i altres parts d'Europa s'estan convertint cada vegada més en societats atomitzades. Estem parlant de llocs, d'espais on hi ha classes, hi ha territoris que han deixat de compartir el que és un marc comú. I això debilita l'Estat als ulls dels ciutadans per una doble via. D'una banda, no garanteix la capacitat adquisitiva dels treballadors, ni uns serveis tampoc dignes davant de l'encariment de la vida, i de l'altra es mostra incapaç de mantenir l'ordre civil quan la tensió explota. És una doble fallada molt perillosa que deixa la ciutadania a l'intempèria i és en aquest context que ahir va compareixer Emanuel Macron. Per demanar ordre i mà dura.

Els que han fet destrosses han de pagar. Els que han fet saquejos han de pagar. Els que han intentat derrocar la república hauran de respondre.

És una crida a l'ordre que xoca amb la desconfiança i l'esgotament polític de milions de francesos, perquè l'esclat d'aquests dies també en remet, aquell esclat dels armilles grogues de l'any 2018. I referma també una percepció que és que estem parlant d'un final de cicle polític. Sovint vist com a un sistema que és sord, que no escolta. Però aquest buit, aquest buit que deixa la política institucional, sempre s'omple. I unes protestes massives travessades pel descontrol són el millor camí cap a aquesta polarització que estem vivint a tot arreu. Especialment quan falten sis mesos per unes eleccions a França. I a l'esquerra, amb la França insubmisa de Mélenchon, però sobretot a l'extrema dreta, on el reit pot ser majúscul. Marine Le Pen fa dies que aplica una estratègia calculadíssima. Ve a dir que no li cal atiar el foc, només ha de assenyalar el caos i oferir-se com l'únic dic de contenció davant d'aquesta anarquia.

D'aquí a sis mesos els francesos podran escollir la nostra via, aquella de l'autoritat, de la seguretat retrobada, de la sobirania i la democràcia respectada. Aquesta és la que jo proposo.

És un missatge de llei d'ordre que promet seguretat a una societat esgotada, diu Marine Le Pen. I això és un avís també per tot Europa. La prova que les institucions no poden ignorar aquesta esquerda social ni tampoc aquest malestar econòmic. Perquè si les grans democràcies no donen resposta a la precarietat, l'extrema dreta en té prou per aprofitar-se'n. És una lliçó que avui s'escriu de manera violenta als carrers de París, però que també ens avisa de com n'és de fràgil la nostra pròpia convivència. Ara passen 4 minuts de les 8 del matí.