Ricard Ustrell: "La unitat no es proclama: es construeix"

Senyores i senyors, bon dia. Són les 8.

Avui tothom mira a l'esquerra de l'esquerra. Ara mateix tenim sobre la taula un acord electoral entre Esquerra Republicana i Podem que, lluny de tancar res, ha obert una nova batalla dins de l'espai pro-racista. L'acord preveia que Podem no es presentés a les eleccions catalanes a canvi d'incorporar algun independent a la llista d'Esquerra Republicana. Però la reacció dels comuns i del front ampli d'Ada Colau han estat contundents. Acusen directament Rufián de dividir l'esquerra. Des de sumar, Verónica Martínez també ha qüestionat la contradicció de Podem. Diu que no sembla gaire coherent reclamar primàries obertes per un front ampli i alhora tancar un pacte electoral. I aquest xoc etern es va traslladar ahir també a l'interior d'Esquerra Republicana. Per què? Rufián hi va tornar. Va dir que volia anar més enllà, més enllà d'aquest tàndem amb Irene Montero, i que ara vol un acord que inclogui precisament els comuns, que cal desbloquejar la situació per presentar-se junts a unes eleccions. Un pas que arriba mentre la cúpula del seu partit, Esquerra Republicana, tornava a tancar-li la porta.

Entremig a tot això hi ha el votant d'Esquerra, que no acaba d'entendre res. Oriol Junqueras, per exemple, ha insistit que no hi haurà cap proposta que dilueixi la marca del partit. Però hi ha Rufián. I Rufián continua lluitant pel seu propòsit. El de Santa Coloma sap que s'ha convertit en una de les figures més reconeixibles del progressisme espanyol. Sap que el seu estil funciona a les xarxes i que té una marca personal amb molt de magnetisme. Potser té raó quan diu que Espanya necessita un revulsiu per combatre Vox, però la política no és només comunicació, ni només missatge, ni tampoc capacitat de connectar amb la gent. La política també va de construir. La política vol dir negociar, vol dir saber, vol dir convèncer el que no pensa com tu. I la solidesa d'un projecte no pot dependre del carisma d'una sola persona. Això és especialment rellevant quan parlem d'Esquerra Republicana. Estem parlant d'un partit amb gairebé 100 anys d'història, amb unes cicles pròpies i un electorat que està molt definit. Aquest és el dilema de Rufián. Com liderar un espai més ampli sense trencar amb un partit, de fet el partit que li ha donat l'oportunitat de ser qui és, i també és el dilema d'Esquerra Republicana. Com preservar la seva identitat sense desapropitar la figura que han potenciat, la figura de Gabriel Rufián.

La precampanya tot just acaba de començar, queda molt partit i caldrà veure també quins seran els equilibris quan comenci el foc real. Però hi ha un taló de fons que en tot això no es pot ignorar. Les enquestes publicades aquest cap de setmana apunten a una possible majoria absoluta del Partit Popular i de Vox. I amb aquest horitzó, els personalismes poden convertir-se en un llaç per tot l'espai progressista. Avui, per exemple, Joan Tardà publica al periòdico una reflexió sobre aquest dur camí de la Unió de l'Esquerra. Defensa que cal abandonar les arrogàncies. Diu que cal evitar que els desacords es converteixin en ressentiment. És una idea que va més enllà de Rufián, perquè tothom parla d'unitat, però cadascú sembla tenir una idea diferent. De qui l'ha de liderar i de qui està disposat a cedir què. I aquí és on la realitat sovint s'imposa el romanticisme. Una cosa és voler ser el líder de l'esquerra i una altra de ben diferent és aconseguir que realment s'uneixi. Perquè la unitat no es proclama i de vegades construir-la vol dir renunciar a ser-ne el protagonista. Si tothom vol encapsalar el projecte, si ningú està disposat a cedir, Potser el problema no és que falti un líder, potser és que en sobren. I mentrestant, Partit Popular i Vox no esperen a ningú.