Ricard Ustrell: "Les institucions han de donar respostes materials a problemes materials"

Senyores i senyors, bon dia. Són les 8.

Arranquem nova setmana i nou més amb una Europa que continua en estat de tensió. França ha viscut el tercer cap de setmana consecutiu del derull, 70.000 policies desplegats, més de 500 detinguts i la protesta que no s'ha apagat. Ha travessat la frontera i ha arribat també a Alemanya. A Berlín, per exemple, i a Colònia, els saquejos i els enfrontaments nocturns han tornat també a marcar les últimes nits. A Catalunya, mentrestant, hi havia crides a repetir les escenes de pillatge de la setmana passada, però els Mossos i la Guàrdia Urbana van blindar el centre de Barcelona amb un dispositiu extraordinari. 300 agents i més de 2.200 persones identificades. Aquesta vegada sense contenidors cremats ni aparadors destrossats. Però hi ha una pregunta que no podem esquivar amb tot això, que és què està passant a Europa. Estem davant d'una onada de violència, de protestes locals o de dues realitats que s'estan alimentant mútuament. Perquè no totes les mobilitzacions han acabat amb aldarulls. També hi ha hagut altres convocatòries, totalment diferents, per reclamar mesures urgents contra l'encariment de la vida. I aquí és on cal separar les coses. Les crides del saqueig són un problema de seguretat pública. La violència i el pillatge no són protesta social, són delictes i no es poden justificar. Però seria un error majúscul utilitzar aquests episodis per desacreditar tot aquest malestar que hi ha al darrere. Perquè hi ha una indignació irreal. Una indignació que fa setmanes que creix i que travessa diferents països europeus. Famílies que no arriben a final de mes, treballadors que, tot i tenir feina, no poden pagar l'habitatge, persones obligades a triar entre encendre la calefacció o omplir el dipòsit del cotxe per anar a treballar. Això no és una consigna. És una realitat de milions de persones i amb l'arribada de l'hivern la pressió encara pot anar més. La inflació, els salaris que no segueixen el ritme dels preus, la crisi de l'habitatge, la precarietat també han anat erosionant una cosa que és molt més profunda, que és la confiança en aquest contracte social. La sensació que l'esforç ja no garanteix una vida digna. I aquesta és una qüestió de fons. No podem mirar cap a una altra banda. La violència mai no serà una resposta legítima. Però tampoc ho pot ser la indiferència a aquest malestar. La resposta ha de ser política i ha de ser concreta. Avui, per exemple, al matí parlarem d'habitatge. Estem en plena campanya electoral. Doncs que es parli d'això. Que es confrontin models, que s'expliqui qui té solucions i qui només té consignes. Aquest divendres, per exemple, érem a Girona fent el matí de Catalunya Ràdio i un jove estudiant de l'Abisbal d'Empordà, el Derek, ens deia això.

Jo crec que al final qui ha de treballar per millorar aquest sistema no estan nosaltres, perquè al final nosaltres som les pròximes generacions els que estem encarregats més de continuar aquest. Procés que s'ha de començar per als adults que estan per sobre nostre actualment?

És un missatge que cal escoltar perquè quan una part de la societat sent que no té futur, no només els estudiants sinó aquells que veuen que treballar no és suficient per viure i que les institucions semblen incapaces de canviar aquesta realitat, quan aquest malestar no desapareix, això es transforma, s'enquista, i és quan es converteix en aquest combustible per als qui prometen solucions fàcils, assenyalen enemics i qüestionen la democràcia. I aquesta. Aquesta és l'alerta que Europa no es pot permetre ignorar. Quan la política deixa de garantir una vida digna, els populismes es presenten com l'única alternativa i aleshores el problema ja no només passa als carrers, es pot acabar passant a les urnes. Ara són les 8 i 4.