Ricard Ustrell: "Les vagues passaran, però les causes que les alimenten continuaran"

Senyors i senyors, bon dia. Són les 8.

Comencem una setmana d'alta tensió social i política. Una setmana que tindrà el seu centre de gravetat dimecres amb la vaga general. És la primera que convoquen els sindicats majoritaris en 14 anys. 24 hores d'aturada amb dues reivindicacions al centre. Una és l'habitatge i l'altra són els salaris. I amb un impacte també que es notarà ahir molt en la vida quotidiana del país. Rodalies, per exemple, només garantirà un 25% del servei durant les hores de més demanda. La resta del dia, cap garantia. A la tarda, les protestes sortiran al carrer amb manifestacions convocades a les principals ciutats de l'Estat. I és probable, de fet, que aquestes mobilitzacions tinguin més seguiment que l'aturada laboral. Però la vaga general de dimecres no és l'única, ni tan sols és la primera. Aquest mateix matí. La indústria càrnia comença 5 dies d'aturada. Escursadors i fàbriques d'embotits. Una convocatòria dels sindicats del sector a tot Espanya per desencadellar un conveni col·lectiu que està bloquejat. Tenim també mobilitzacions a la plataforma del metall a Tarragona, que està tallant a aquesta hora l'A27. Els metges de Catalunya, que també continuen en vaga indefinida. I demà i dijous seran també els maquinistes de Renfe els que aturaran els trens. I tot això. Passa quan encara no fa ni dues setmanes del tràgic accident d'Urda. Els maquinistes denuncien que els compromisos de seguretat ferroviària no s'estan complint i el calendari encara no acaba aquí. Adif i Renfa tenen una nova aturada convocada

per al dia 17 i els docents també aniran a la vaga el dia 26. Només tres dies abans de les eleccions. Miri com es miri, el novembre serà un mes de forta agitació social. Però el més significatiu no és la quantitat de vagues. És que el malestar travessa sectors molt diferents. De l'escorxador al centre de salut. De l'escola a la cabina del tren. No parlem, per tant, d'un únic col·lectiu enfadat ni d'un conflicte tan poc aïllat. Parlem. D'una acumulació de tensions que dibuixa un malestar social de fons, i que té, a més a més, un denominador comú, que és la sensació de precarietat i fragilitat econòmica. L'economia creix, sí, però aquest creixement no arriba a tothom de la mateixa manera. Els preus continuen pressionant les economies domèstiques, l'habitatge s'ha convertit en un problema de primera ordre, i els salaris, en molts casos, no permeten recuperar el poder adquisitiu perdut. Aquesta distància entre les xifres macroeconòmiques i la vida quotidiana de la gent és, probablement, una de les claus d'aquest moment polític. La mitjanit de dijous o divendres començarà, per tant, oficialment, una campanya electoral molt tensa, amb uns partits que arribaran amb aquest malestar damunt la taula i farien bé de no menys tenir-lo, però també de no convertir-lo en munició electoral. Perquè qui governi després del 29 de novembre.

Rebrà un país que creix amb menys atur, amb menys deute, però també amb problemes que fa massa temps que esperen resposta. Parlàvem d'habitatge, parlàvem d'infraestructures, de pressupostos, de salaris, de pensions. No són qüestions noves, però cada vegada són qüestions més urgents. I correspon a qui aspira a governar explicar quin és el pla que té per afrontar-les. Amb quines prioritats? Amb quins recursos? I sobretot, el més important ara mateix per a la ciutadania. Amb quin termini per recuperar la confiança? Perquè les vagues passaran, però les causes que les alimenten continuaran. Aquesta setmana de protestes no és un parèntesi en el calendari, és un avís i, sobretot, la llista de deures del pròxim govern que surti d'unes eleccions que són transcendentals per al futur de l'estat del benestar.

Ricard Tostrell, El Matí de Catalunya Ràdio.