Ricard Ustrell: "Parlar d'inflació també és parlar de desigualtat, convivència i democràcia"

Senyores i senyors, bon dia. Són les 8.

Els tractors i la pagesia van tornar ahir a prendre el centre de Barcelona. Uns 200 vehicles, convocats per Unió de Pagesos i Assaja, van col·lapsar la via laietana i algunes de les principals artèries de la ciutat. El missatge era clar. Al camp, els números ja no surten. Els costos de producció s'han disparat més d'un 30% i quan produir costa cada vegada més, el marge per sobreviure s'estreny fins a desaparèixer. Però el problema no s'acaba al camp. Ahir vam saber i vam conèixer les dades definitives de l'IPC del mes de setembre. La inflació s'ha enfilat fins al 4,5% a Catalunya. El 4,9%, el conjunt de l'Estat, són 6 dècimes més que el mes d'agost. Al darrere hi torna a haver els carburants, que ens recorden perillosament l'escenari del 2022. El govern espanyol ja ha renovat aquesta rebaixa de 20 cèntims per litre per combustible, una mesura que pot allargar la factura, però que evidencia la dificultat de contenir aquesta escalada de preus, amb causes globals i també conseqüències molt locals, perquè la inflació comença a la benzina, però no s'hi queda. El gasoil mou els tractors, però també els camions que transporten els aliments fins als supermercats. Quan puja l'energia, per tant, s'encareix tota la cadena. I això passa mentre els salaris no creixen al mateix ritme que els preus i l'habitatge s'endú una part desproporcionada dels ingressos. Per moltes famílies, omplir la nevera, pagar el lloguer, arribar a final de mes,

s'ha convertit en un exercici d'equilibris. No és només que tot sigui més car, és que cada vegada costa més viure. Hi ha una conseqüència de la inflació que va molt més enllà de l'economia. Quan la gent sent que perd el control de la seva vida, quan treballar ja no garanteix arribar a finals de mes, és quan es deteriora la confiança en la democràcia. I aquest és el terreny on poden créixer els populismes i els feixismes. El malestar. La inseguretat, la frustració, poden alimentar aquests discursos que assenyalen culpables, que prometen solucions fàcils i que reclamen un líder fort que hi posi ordre. I aquí és on cal mirar el que ha passat, per exemple, als Estats Units, o cal mirar a Donald Trump. Els aranzels, les amenaces comercials, els conflictes geopolítics poden encarir productes, poden generar incertesa i poden alimentar la tensió social. Trump provoca guerres, imposa aranzels i això amb l'objectiu deliberat per generar caos, perquè sap que pot treure'n rèdit polític d'una societat cada vegada més insegura. Perquè el caos pot ser un problema per la majoria, però també una oportunitat per a qui s'alimenta d'aquesta por. Ho hem vist abans i no hauríem, a dia d'avui, de menys tenir-ho. Per això, parlar d'inflació no és parlar només de preus, és parlar de desigualtat, és parlar de convivència, és parlar de democràcia. I encara hi ha una altra factura, encara més perillosa, que és la que paguem

quan aquesta por substitueix l'esperança. Quan la por substitueix la promesa d'ordre que ens fa obligar i oblidar aquest valor de la llibertat. Perquè la inflació pot buidar les butxaques i la por ben aprofitada políticament pot acabar afablint la democràcia. Ara, més que mai, cal reivindicar la confiança i fer de la política una eina útil. Però també un terreny on evocar-hi il·lusions i esperances. Ara més que mai cal política en majúscules per frenar aquesta desigualtat, per fer el món més just i per no fer del problema una manera permanent de viure.

Ara passen 4 minuts de les 8 del matí.