Rosa Jorba: "Cal que tots els metges tinguem la sensibilitat d'escoltar i entendre el pacient"

El divan amb Sílvia Coppolo a Catalunya Ràdio. Diumenges a partir de les 9 de la nit.

La convidada d'avui al divan està fent història en el present. Mai abans cap dona, ni a Catalunya ni a l'estat espanyol, havia aconseguit una fita com la seva. I ho ha fet des de Tarragona estan, Terra Ons, per estar-ne ben orgullosa. L'ha guardonat a Washington, l'organització professional més gran del món en la seva especialitat. I quan va anar-hi a recollir el reconeixement va entendre que ja formava part d'aquell elenc de professionals que sempre havia admirat. Ara ja pot dir que és part d'un grup selecte.

La filla de Cabrils diu que sempre ha anat per lliure i la vocació que ara l'ha portat a un èxit aclaparador podria haver quedat en un no-res. I és que de menuda, quan jugava al carrer per on no hi passaven cotxes, va pensar que volia estudiar Belles Arts. Li agrada pintar. Però també li deu agradar molt ser al quiròfan, cosa que l'ha portat al cim del món. Ja és membre d'honor de l'American College of Surgeons, l'organització professional de cirurgians més rellevant del món. Doctora Rosa Jorba, directora clínica del Servei de Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, l'enhorabona primer de tot i benvinguda al divan. Moltes gràcies, Sílvia, i m'encanta estar aquí amb vosaltres. S'ho creu? S'ho creu, ja? Que ja està, que ja ha arribat, que tota aquella gent que em mirava. Vostè també en forma part?

No m'ho acabo de creure, però aquests dies, quan he tornat aquí, i amb tot el rebombori que hi ha hagut, a nivell dels mitjans, doncs ja no tinc més remei que creure-m'ho.

Doncs va, que la coneixerem més com a cirurgiana, com a investigadora, com a docent i com a persona aquí al divan.

I què tal? No me la imagino, o sí ballant.

Ballava aquest gris? Sí, o no ballava això? A mi m'agrada molt ballar. No tant rock and roll com salsa i aquestes coses. Has de poder valorar-se. Exacte. Però aquesta cançó precisament és de la meva adolescència, de quan anava a l'institut, feia més que la Nifi, aquestes coses que fèiem.

Que això era la televisió espanyola en blanc i negre? Nosaltres ho fèiem a nivell casolà, imitàvem com si cantéssim i ballàvem i era l'època que es va estrenar gris. Es va estrenar gris, eh? I li agradava. Encara balla, ara és bo per la salut, ballar. I tant, i tant que és bo. Qualsevol cosa que sigui, que et moguis, ballar, caminar, tot és bo per la salut. Ens deia, quan anava a l'institut, hem dit que va néixer a Cabrils, al Maresme, veiem un poble molt petit llavors. Institut al mateix Cabrils? Ja n'hi havia? No, no n'hi havia.

De fet, jo vaig haver d'anar a les monges a Mataró, i després, quan va ser l'hora de canviar l'institut, ja tenia amics que anaven a l'institut de Vilassar de Dalt, i el vam estrenar. La nostra promoció va ser la primera. Perquè abans anaven a Mataró, també. Exacte, les meves germanes havien anat a Mataró. I nosaltres, ara fa 50 anys, que a més ho vam celebrar amb els companys de la classe fa poc, que es va inaugurar l'institut

aquest. Al cap de 50 anys, quan et trobes amb els companys.

Què passa pel cap? Home, realment és una sensació com molt estranya, no? Perquè és com si els coneguessis de tota la vida i haguessis seguit la mateixa trajectòria. En canvi, ja, doncs, no hi ha res a veure, no? Però la cosa de dir, aquest em sona, no sé qui és, i llavors quan et diuen el nom, ostres! O quan veus l'expressió, eh? Exacte, quan veus l'expressió. És molt maco.

I és com uns amics per sempre, no?

Imagina't there's no heaven.

I aquesta imatge de John Lennon deu ser previ, no? Quan imaginava què?

Aquesta imatge més que pel contingut de la cançó, que és el que jo ara més valoro, no? Però a mi em torna quan les meves germanes grans feien els guateques que invitaven els amics, i jo estava allà, que tenien 8 o 9 anys, que m'enviaven a casa per anar controlant el tema. Elles posaven la música dels Beatles, l'Aretha Franklin, aquestes cançons i una d'aquestes era la de John Lennon, que després de gran m'ha seguit agradant.

I acompanyant com la possibilitat de. Imaginant tant que t'empeny un món millor, no només un somni, sinó gairebé un objectiu vital. És una cançó que no caducarà mai,

perquè les coses que estan passant ara no te les podries imaginar mai. I el que ens agradaria a tots és que es complissin els somnis d'un món millor.

You may say.

Ah, amb la Dreamer, i vostè se sentia una Dreamer també?

Sí, jo vaig tenir una adolescència de, sobretot els anys aquells de l'institut, el que llavors es deia en progrés, que això ja ha passat a la història, no? Però que érem aquesta generació que volíem canviar les coses, que, doncs, bueno, em vaig sentir molt identificada amb això. A veure, i va pensar que ho podia fer a través de l'estudi? Sí, a través de l'estudi, a través de preparar-me molt i de treballar molt per algun dia aconseguir una sèrie de somnis.

A veure, la petita de quatre germans ha dit, quin ambient hi havia a casa,

com el recorda? A veure, clar, jo em porto molts anys amb els meus germans, o sigui, amb el meu germà gairebé 15 anys, anaven tenint els fills cada 6 anys, els meus pares. Llavors, sobretot, recordo, doncs, amb qui vaig conviure més va ser amb les dues germanes, no? I, bueno, era un ambient totalment familiar, però amb els meus pares, que treballaven molt, moltíssim, i, doncs, a vegades et cuidaven més les germanes que no pas. Els pares, o sigui, tenia. Jo anava una miqueta, això que deies abans, per lliure, perquè com era la petita, doncs anava al meu aire, però sempre tenia un control. La mare és una figura admirada? Clar, la meva mare va morir jove, jove no, als 69 anys, però vaja. Però ara seria jove. Per mi va ser molt jove, perquè jo just acabava de tenir la meva primera filla. I cada vegada et dónes més compte del que va arribar a fer, perquè quan tu ets mare et dónes compte del que havia fet la teva mare, però era una persona molt emprenedora, Va muntar una empresa i a més a més portava una casa amb quatre fills. O sigui, jo crec que va ser un exemple molt bo per mi. De Zamora. Era de Zamora. De Zamora. Amb què es parlava a casa? Ella, des que va venir refugiada, quan van entrar els nacionals a Madrid, la van acollir a Igualada i al cap d'un mes ja parlava català malament.

Però no tenia més remei. Llavors, ella sempre ha parlat català. O sigui, la guerra va fer que hagués de venir, perquè els avis. Els avis estaven a Zamora. Bueno, en un poble, en un poble petitíssim de Zamora. I ella va venir sola, perquè estava just estudiant a Madrid, i la van enviar en un tren cap a Igualada. I ella, baixant del tren allà, van anar, els que vivien a Igualada, anaven a buscar. Nens per poder-los ajudar. Per acollir-los. Per acollir-los. És una infantesa dura. Ella i el meu pare, els dos. Els dos es van conèixer igualada perquè el meu pare també era d'allà. Van tenir tota la postguerra. Una infantesa duríssima. Se'n parlava a casa de la guerra? Molt poc, i molt poc, però com a anècdotes, no? Quan anaven a buscar el pa, quan feien alguna trampeta per aconseguir més menjar, però tampoc era una cosa de molt drama, no? Era mestra. Llavors ella va estudiar, va poder estudiar, perquè a casa seva li van enviar, eren pagesos, però li enviaven diners i va estudiar per mestra. I va guanyar, diguem, una plaça, però clar, nosaltres vivíem a Cabrils i la plaça era Calella. Llavors només tenien una vespa. Amb la vespa cada dia això era impossible. I la meva mare ja tenia un parell de fills i va dir, mira,

plego de mestra i començo jo un negoci. De Mataró a Calella, suposadament, hi hauria pogut anar en tren, ja sabem com van els trens i com anaven els trens. Clar, però des de Cabrils ja era anar. I era, clar, primer a baixar, diríem, a l'alçada del mar.

Si fos en cotxe, sí, però és que, clar, el meu pare també treballava, i doncs cada dia anar-la a portar. Van estar un temps, eh?, i van demanar trasllat i així, però al final va dir, mira. Començo una altra història i va començar això, un petit taller de teixits de punt, roba interior, i a poc a poc va anar creixent fins que entre els dos vam portar una fàbrica de teixits de punt. Caram, i el pare era d'Igualada, eh? Sí. A què es dedicava el pare? El meu pare també va estudiar com una espècie de matratge o algo així de teixits de punt, per teixir. Llavors a Igualada hi havia moltes fàbriques de matalassos i de roba de matalassos, aquestes coses, i la fàbrica on treballava justament van obrir una fàbrica cabrils, una fàbrica que ja existia, una fàbrica del segle XIX, amb les xamanelles aquelles altes, tot això, que encara hi és. I llavors el van enviar allà de director i era el director de la fàbrica i la meva mare va començar un negoci petit amb un edifici al costat i a poc a poc va resultar que aquella fàbrica van plegar i ells la van poder comprar i van seguir en el mateix edifici aquest antic. I quins valors li van transmetre el pare i la mare? S'imaginen, no? Els valors són treball, treball, aquella gent de la postguerra que que l'únic que podíem fer era treballar per avançar.

I ara a Washington, quan li han donat aquest premi tan important, hi va pensar. I tant, que hi vaig pensar.

Ara m'estàs fent emocionar. Però vaig pensar moltíssim en els valors que em van transmetre els meus pares i que gràcies a ells també vaig poder estudiar i vaig treballar i estic treballant del que realment m'agrada.

Avui estem parlant amb la doctora Rosa Giorba, que porta Catalunya i porta del Maresme, però Tarragona, l'Hospital de Tarragona, diríem el cim del món amb aquest premi.

Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa. De colors i de perfums. Veus aquí a Blancaneus amb Pulgarcito, els tres porquets, el gos Snoopy i el seu secretari Emili i en Simba.

Doctora Llorba, aquesta cançó d'encisa. Sempre ens ha agradat molt, és com un himne del país, i ara que vostè ens l'ha triada, hi pensaves, clar, és que té d'entrada la melodia gairebé com infantil, no? Tots els personatges del nostre món de criatures. I té l'afecte, els acull a casa, diríem, que és la salut emocional, la salut social, i té l'esperança, l'esperança sempre, no? Qualsevol nit pot sortir el sol, ho té tot.

Exacte, és que és com una espècie de cluenda de la teva adolescència, no? Tot el que has viscut quan ets adolescent encara estàs amb els còmics, amb els contes, encara ho tens al cap, i doncs és com si, diguem, estiguessis al llit intentant dormir i van passar tots aquests personatges, i a més a més vols que entrin a casa teva perquè els estimes d'alguna manera representen tot el que tu has viscut a part que la manera de cantar del sisa i la melodia és preciosa és molt naïf em porta també molts records molts records tant del final de l'institut com el començament jo vaig començar la carrera als 17 anys i. Vaig tenir la sort, encara que en aquell moment no m'ho semblava, perquè jo volia estudiar a Barcelona, però vaig tenir la sort d'haver d'estudiar a Lleida. A Lleida vol dir fora de casa, en un pis compartit amb més gent, una vida nova, nous amics. Per mi això és que em va obrir el món, no? I aquí vaig conèixer també gent com el Xavi, que va ser un amic molt important durant tota la carrera, que va ser com un mestre de vida, va ensenyar coses que jo als 17 anys encara no tenia ni idea, coses de de literatura, era molt culta de política. La veritat és que vaig aprendre moltes coses. La carrera, a part d'estudiar, has de fer moltes altres coses i aprens moltes coses de la vida perquè t'estàs fent gran i, a més a més, trobes amb companys que són molt diferents dels que havies tingut de petit.

Clar, que l'hem situada al Maresme, ara ja la veiem allà amb la seu vella, que ara. Tenim una rectora Lleida, eh? Tenim una superrectora catedràtica de pedagogia. I havia de treballar la vegada que estudiava o no?

Doncs mira, treballar com a tal no, però sí que estava fent classes particulars. Ja des de bastant joveneta jo feia classes particulars a nens petits, que era bastant rotllo, però. Que ells que sospenien. Exacte. Que s'havia d'ajudar. Havies d'estar allà, que no els caigués el boli massa vegades a terra, perquè estaven molt rato entretinguts, que s'avorrien. Però era per guanyar una miqueta de calerons, perquè a casa anàvem passant uns diners per pagar el pis de lloguer, per mantenir-me, però també volia tenir algú meu per fer altres coses, no? I d'allà de Lleida, com va anar després, després de Medicina? Bueno, doncs després de Medicina, clar, nosaltres, els metges, quan acabem la carrera, ens hem de preparar per l'examen MIR, per poder fer l'especialitat. Això, doncs, és un examen molt dur. Has d'estar, en el millor dels casos, un any preparant-te per aprovar l'examen i quan treus la nota, o sigui, quanta millor nota treus, més possibilitats tens de poder escollir l'especialitat, no? Llavors jo ja vaig tornar cap a casa dels meus pares, cap a Vilassar, que estava llavors vivint amb els meus pares, i ja em vaig començar a preparar el MIR i després vaig tenir la sort de triar l'especialitat que volia, que era cirurgia general, a l'Hospital de Bellvitge.

De Bellvitge, però és clar, fixi's que ja hem passat del Maresme. A Lleida, diríem, hem tornat cap aquí, cap al Llobregat, cap a Benvitge i encara no som a Washington. No. Com hi arribem a Washington? És que han passat molts anys. No, és que ha fet moltes coses.

Llavors jo ja vaig poder, com ja començava la residència, allà comences a tenir un sou, que és una feina, que estàs aprenent molt, però un sou que et permet viure independent. Ja vaig començar a viure aquí a Barcelona en un pis de lloguer. I a l'hospital vaig tenir tot un aprenentatge durant cinc anys, que és el que dura l'especialitat de cirurgia, convivint moltes hores a l'hospital perquè la residència, per això es diu residència, precisament. Perquè anys enrere, quan s'ho van inventar també els de l'American College, que van organitzar també la residència, es vivia dins de l'hospital. Es vivia dins de l'hospital. Per això eren residents. Per això eren residents. Perquè era, o sigui, 24 hores estava a l'hospital. Per sort, ara ja no és així. Però sí que és una etapa molt dura però també molt gratificant perquè també ets jove i aguantes tot per poder aprendre absolutament tot el que necessites per quan acabes poder començar a fer

de mitja tu de forma autònoma. I fins arribar a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona va ser posterior. Exacte.

Llavors jo vaig estar aprenent tota la meva professió i després quan acabes. Encara has de seguir aprenent, no s'acaba mai això, amb cirurgia i amb qualsevol altra especialitat mèdica. Però un cop acabada la residència vaig quedar-me al mateix hospital i ja vaig ser especialista en cirurgia general.

Per què, diríem ara per a algú que no és un entès amb medicina i cirurgia, li diria, per què li han donat aquest premi? Què fa de manera excel·lent vostè?

A veure, jo no crec que sigui per una cosa concreta. Suposo que és per tota la trajectòria que inclou no només el que seria l'assistència dels pacients, el que seria l'activitat quirúrgica pura, sinó també el combinar el que seria la recerca i després el lideratge d'equips. El lideratge d'equips.

I la docència. Clar, però de lideratge d'equips no va estudiar-ne, no va estudiar res. Per tant, això, saps i error, molta intuïció i molta capacitat.

En el meu cas, sí, perquè ara molta gent, la majoria, tenen algun màster. En el meu cas em va sortir com de sorpresa, perquè jo era adjunta del servei de cirurgia, de la unitat de patobiliopàncreas i també trasplantament hepàtic. I em van oferir una metgessa, que era la directora de l'Hospital de la Creu Roja del CSI, del Consorci Sanitari Integral, l'Àngels Martos, em va oferir anar de cap de servei. Jo no m'ho havia plantejat mai. Però vam estar parlant amb ella i sí que em va convèncer i em va fer veure que jo tenia possibilitats de liderar un equip o de ser la responsable. I en aquell moment em vaig atrevir.

Si mirem allò, línies d'investigació, càncer de pàncreas i tumors periampolars, que va fer la tesi doctoral sobre això. El càncer de pàncreas té mala premsa. Però està millorant, està millorant la supervivència.

Està millorant molt. La tesi doctoral és curiós perquè jo la vaig començar a fer quan era resident amb l'Aureano Fernández Cruz, que ha mort fa un mes i pico, pobret, Em va ajudar moltíssim en aquest món de la recerca, a estimular-me a fer la tesi doctoral, encara que ella estava en el clínic, però en aquell moment a Bellvitge no hi havia moltes línies d'investigació i em van recomanar, vés al clínic, ara ha canviat molt, però en aquell moment encara estàvem en una situació una mica, diguem, diferent. I la veritat és que des de llavors, des d'aquesta tesi doctoral, a mi em va començar a agradar la cirurgia pancreàtica. Això és un repte, clar. I una de les coses, o probablement un dels motius, és perquè és un repte. Perquè és una cirurgia complexa, que moltes vegades els resultats són dolents o hi ha molta complicació postoperatòria. Però és una cirurgia molt maca, que inclou moltes àrees, molta vascularització. La cirurgia en si, doncs, són moltes hores de cirurgia.

Ha estudiat també molt els factors que influeixen en la supervivència dels pacients. I quins serien?

Bé, aquí depèn molt del tipus de tumor, perquè quan diem tumors periampolars hi ha uns que tenen molt bon pronòstic, com seria, per exemple, el càncer dudenal, i altres, com el càncer pancreàtic, diguem, pur, que tenen pitjor pronòstic. Però el problema d'aquests tumors és que fins que no es treta la peça, o sigui, fins que no es fa la gran intervenció, i el patòleg talla trossets, va mirant si els marges estan afectats, quin tipus de tumores, el grau de diferenciació, tota una sèrie de factors, no pots saber si tindrà millor o pitjor pronòstic. Així que tu li fas una operació, diguem, complexa, que pot tenir inclús mortalitat postoperatòria en un pacient, I fins que el patòleg no et diu res, no saps si això el beneficiarà realment a llarg plaç o seguirà progressant el tumor. I els factors més importants són bàsicament genètics i poc controlables actualment per nosaltres.

A vegades els orientals ens diuen que la malaltia és una oportunitat de canvi. Això ho ha pensat vostè? Sí, sí que ho he pensat.

I és més, ho he viscut, també, perquè jo també vaig estar malalta, vaig tenir un càncer de mama ja fa deu anys, i no és que sigui una oportunitat de canvi, no l'he desitjat a ningú, però sí que veus una sèrie de coses que des de l'altre cantó no les veus. Com ara? Què més? Doncs mira, quan tu vas al metge i el metge et fa una cara rara, perquè en aquell moment ell està pensant en una altra cosa, o no et fa cas, perquè en aquell moment li acaben de dir que un malalt, la dopera d'urgències, i. Totes aquestes coses, quan tu ets pacient, les percebeixes com una cosa personal. Quan algun metge et diu una paraula, diguem, que tu estàs molt sensible i que no t'encaixa, tot això, com a pacient, ho vius amb molta angoixa. Jo sempre he sigut una persona bastant empàtica, però és que des que jo vaig estar a l'altre cantó i des que jo vaig estar malalta, ho soc molt més. És a dir, intento escoltar moltíssim els pacients i ficar-me més encara a les seves sabates. I això ho explico a vegades, que tots hauríem de fer una rotació per malalt, encara que sigui una malaltia lleu, però que tinguem tots els metges la sensibilitat d'escoltar i d'entendre el que està passant al pacient.

Fins i tot que puguin interpretar els silencis. I fer més preguntes, escoltar, que no pas deixar anar una informació que encara que es pugui entendre cognitivament sovint no es pot assimilar emocionalment i poder anar seguint els passos del pacient. I vostè que està sempre esclaç, que està al quiròfan, i ara que ha tingut la generositat de compartir aquesta experiència personal, ¿Podria explicar, fins i tot en primera persona viscut, el canvi, el recol·locar, on es recol·loca la identitat d'una persona després de tenir un càncer? Com s'ha de fer això? O després de tenir una intervenció molt important que per tant li ha fet veure. La seva pròpia vulnerabilitat, la fragilitat i la incertesa, que això ho va viure vostè. Què canvia aquí? Més enllà, que el cirurgià ho ha fet bé, la cirurgiana, els resultats, no tots els papers, les analítiques, tot això és perfecte. Què ha canviat dins del pacient?

El primer de tot és el del tabaix, quan et diuen que estàs mal, sobretot si et diuen que és un càncer, perquè se't cau el món a sobre. Necessites el recolzament de la teva família, que això està per suposat, però igualment. Tu penses, doncs, és que no sé quin pronòstic tinc, quant de temps estaré aquí, que si em moriré, si no sé què, encara que sigui una cosa, doncs, no molt greu, o que et diguin, no, tranquil·la, que això t'ho traiem, el càncer de mama té molt bon pronòstic i tal, però tu et planteges, vull seguir tenint la mateixa vida que tenia, doncs, tota l'estrès de la feina, totes les coses que vull fer, o ara ja em dedico a passejar. El cos. Exacte, passejar per la platja. I això em va passar pel cap, perquè clar, has d'estar per força, t'han de fer quimio, tot això, no pots anar a treballar. I vaig estar un temps pensant, doncs, potser, doncs, prendo més tranquil·litat, perquè potser algun factor d'aquest estrès ha sigut la causa, però després et dónes compte. És que jo soc feliç com vivia abans jo vull viure com abans no vull ara deixar de fer les coses sinó que vull seguir, tinc molts projectes i això també és una motivació per dir no penso tirar la tovallola jo com veia aquells influencers que ara me'n vaig de viatge jo no me'n vull anar de viatge perquè tinc la meva família aquí que no vull que ells deixin de tenir els seus projectes per ocupar-se de mi. I per tant jo he de superar la malaltia com sigui. I aquesta força, aquesta cosa que has de treure de noción, t'ajuda a sobreviure-ho. I ha canviat l'ordre de prioritats a la vida? Ha canviat al començament, però després a poc a poc et vas oblidant. Jo avui m'he recordat d'això, però normalment ho tinc allà en un calaix amagadet i no me'n recordo gaire. Però potser actua, que ara que ho tingui. Segurament. Està a la memòria, Ram, està allà. I és més feliç ara? A veure, jo crec que sóc igual de feliç o, bé, no ho sé, és que la infelicitat és una cosa que la tens, per mi almenys, és una cosa puntual, coses que et passen i he tingut molts moments de gent que s'ha mort i aquestes coses, malalties, però en general sóc una

persona que em considero feliç. És feliç. És nascuda el 1962. Ara que hi ha les criatures de casa ja no hi són, ara què a casa?

Home, doncs a casa m'he retrobat amb el meu nòvio. Què dius, eh? A veure, quan parlàvem de la residència, doncs és el moment, tu tens entre 25 i 30 anys, és el moment en què tu. Comences a tenir ganes de buscar la teva parella, i clar, i a l'hospital amb les guàrdies, que tens moltes guàrdies, tot el dia estàs amb la mateixa gent, doncs que si ara anem a esquiar als Alps, que si ara no sé, clar, a part de treballar, hi ha altres coses, naturalment, és el moment com tota la gent jove, no? I allà vaig conèixer el meu home, la parella actual, el Kiko, i des de llavors que estem. Quants anys fa d'això? Doncs mira, ens vam casar al 90.

Doncs és que diu la parella actual i vas a fer els comptes i són 36 anys. Exacte. O sigui, l'actualitat és de 36 anys ja.

L'actualitat és que ja porto més anys amb ell que sense ell. Que sense ell. I com és, eh, Kiko? Home, a veure, com vols que et digui? Jo encara estic enamorada de Kiko.

Com? Això, això, això. Prenc notes. Com es fa?

Ell és metge, també és urològ, o sigui, també és cirurgià. I doncs hem estat tot aquest temps junts i ha sigut la meva mitja taronja, que es diu, un compromís amb la família, amb la criança dels nens. He tingut molta sort.

Com deia, hi ha aquells que fan llibres de la sort, distingeixen entre la sort i l'atzar, doctora. Exacte. L'atzar és una altra cosa. La sort diu que un se la treballa. Segurament, segurament sí. Què és més mèrit de seu i d'en Kiko? La Laura i en Jan, com són?

Doncs mira, la Laura és oftalmòloga, també s'ha dedicat a la medicina i a una especialitat quirúrgica, i doncs, bueno, els pares, què vols que et diguin dels fills? És fantàstica, superfantàstica. Són fantàstics els dos, és el que més estimes a la teva vida i el que vols és que siguin tan o més feliços com has pogut ser. Perquè ja fa anys que han volat. Sí, ella s'ha casat ara però ja feia temps que estava fora de casa, s'hi va casar fa un any just. I ara ja fa com gairebé 10 anys que estem de nòvios. Que estem de nòvios.

La doctora Rosa Jorba, cirurgiana, investigadora, docent, que l'acaben de premiar aquí aquesta entitat que premia els millors del món. Ens ha triat també aquesta peça musical.

Tell me something, boy El diván amb Sílvia Coppolo Aren't you tired trying to fill that void. Escoltem les persones. I'm falling In all the good times I find myself longing for a change And in the bad times I fear myself.

I ha vingut Lady Gaga i Bradley Cooper aquí al seu divà en aquest xalou perquè ens ha triat aquesta ombra.

A veure, la Lady Gaga m'agrada. Però és que especialment aquesta cançó m'agrada pel ritme, perquè primer parla ella, després parla ell. Vaig veure la pel·lícula que dirigia el Charlie Cooper i m'agrada aquest moment quan canten aquesta cançó i estan a l'escenari. Bueno, no hi ha un motiu especial, però potser és la més actual de totes les que hem passat. Segueix sent una cançó romàntica i potser totes les que he triat són una mica tristes, però.

No, home, si ja m'han posat abans entre volta tota pastilla. Exacte. Era com nostàlgica o entranyable la d'encisa, no? Però no, tristes, tristes no, eh? Diríem, xalo, seria com superficial, poc profund.

És com si ells estiguessin plantejant-se si les coses superficials són suficients en la seva relació o necessiten una cosa més profunda, orientar la seva vida d'una altra manera. Però ja només escoltar-la és bonica, no? A vegades les cançons tampoc les entenem del tot. I aquesta cançó, doncs, a vegades me la poso, moltes vegades, per anar a la feina, a la meva llista de Spotify, i m'agrada mentre la sento. Home, perquè anima, no?

Exacte. Té un to de campany a ser això, millor, a buscar un horitzó. Més alt. Tarragona. I dius, a veure, l'Hospital Joan XXIII de Tarragona. Sí, sí, sí, sí, sí. I és important amb la investigació i li hem donat a vostè aquest premi i en canvi ens semblaria que els grans centres només poden ser a Barcelona. Anem a rats. Exacte. De fet, aviam,

quan parlem d'investigació, abans de passar a Tarragona, eh. Ens hem deixat de parlar del meu fill, només hem parlat de la Laura, però el meu fill, el Jan, precisament, ell va decidir que la medicina ja en parlava massa a casa i va fer biologia i és investigador. Ell està investigant temes d'ecosistemes de boscos, això està a la Universitat de Zurich i acaba de presentar la tesi. Vol dir que a casa també hi ha hagut sempre un interès per la investigació, que per sort també sembla que ho haguem transmet en els nostres fills. Llavors quan vaig arribar a Tarragona em vaig adonar que potser era molt més fàcil investigar en aquest hospital, que no era un gran centre com pot ser Bellvitge o Vall d'Hebron, perquè és més accessible i tens més accessibilitat a l'Institut de Recerca Biomèdica. Tot és més proper, no? I va ser allà on jo vaig poder començar a crear el meu la nostra pròpia línia i grup d'investigació i també a començar la docència, a ser professora de la URB. I què? Li agrada ser docent? M'agrada, sí, sí, sí. M'agrada i sobretot m'agrada aquesta frescura, aquesta ingenuïtat dels estudiants. Ho són cada any, no? Perquè ells sempre tenen la mateixa edat. Estar en un hospital amb docència és el millor que et pot passar i és el bo d'estar a la medicina pública. Que cada any tens una remesa de gent amb una motivació, amb unes ganes d'aprendre, amb preguntes, i que no et deixa descansar, i a part, tot el que aprens d'ells. És molt important que hi hagi aquest recanvi.

Abans hem parlat de línies d'investigació del càncer de pàncreas, però també hepatobilio-pancreàtica, cirurgia, que inclou les malalties del fetge, vies biliars, pàncreas. Vostè que ha vist fetges. No m'havia dit mai això a la vida. Que n'he vist molt. Ha vist fetges. Digui'm si hi ha alguna mesura d'alcohol que sigui saludable.

A veure, s'han sentit moltes versions de tot això. Des de casa ens havíem de beure una copeta de vi al dia. Bé, crec que la millor mesura és no beure gens. D'acord. Gens d'alcohol. Gens d'alcohol. El que passa és que també és cert que, doncs, una copa de vi, doncs, amb una celebració, amb una sortida, un dinar, doncs, tampoc no és res important, però allò de cada dia, cada dia, especialment a les dones, doncs, no és irrecomanable. Per què hi ha tanta gent que té fetge gras? Doncs perquè cada vegada tenim més obesitat, també tenim més hàbit alcohòlic i sobretot ara el que s'està veient és que per l'obesitat s'estan diagnosticant gent que no beu ni que té cap infecció, cap hepatitis ni cap altra malaltia que pugui justificar-ho, que presenten malalties relacionades amb el fitxagràs.

Però cada vegada està més, diríem, de moda, no? Amb aquestes injeccions, pim-pam, pim-pam, medicament, ja està, aquí l'ús fora.

Sí, això és una de les mesures, però des del punt de vista quirúrgic nostre, el que més dominem és la cirurgia de l'obesitat, que és una altra pota del taburet que influeix els hàbits dietètics, després el que serien les medicacions i després la cirurgia. Però hem de començar pels hàbits, no? Pels hàbits, encara que hi ha gent que ja té una predisposició genètica i seguirà sent obesa. Però no és només prendre unes pastilles i ja està. O sigui, sí que encara que hi hagi aquestes noves medicacions que poden ajudar, però s'ha de seguir una sèrie de règim estricte i en alguns casos no tenim més remei que acabar operant els pacients.

Abans d'operar, preparació física i el camí en gerir nutricional. Per què? Per què es dedica això també?

Una de les nostres línies d'investigació és això, és la prehabilitació dels pacients i també la manera en què, sobretot els pacients amb més comorbiditat, que diem, amb més malalties associades, és com si t'haguessis de preparar per una marató, no pots sortir a córrer sense haver-te preparat. Quan tu has de patir una cirurgia, especialment una cirurgia molt complexa, ha d'haver-hi una sèrie de preparatius perquè tu vagis amb la nutrició correcta, amb les malalties estabilitzades i que puguis superar qualsevol intervenció.

Avui és amb nosaltres la cirurgiana Rosa Jorba.

I'm sitting here in the boring room.

Aquesta conversa i tots els programes del Divan amb Sílvia Coppolo els trobaràs a Spotify. Subscriu-t'hi i enrebaràs totes les novetats als teus dispositius.

I també pots anar a l'app de Catalunya Ràdio i veure els divans que ja hem emès o anar a la plataforma 3Cat.

Aquesta per què ens l'ha triada, doctora?

Aquesta perquè és una cançó molt simple, molt com de quan estàs avorrit i no saps què fer, doncs molt relaxant, no sé, em recorda l'estiu, quan els nens són més petits que no pots fer res amb ells i només t'avorreixes a la platja fent castells de sorra, doncs bueno, és una cançó sense més, no? Que no has de pensar res. Relaxa. Relaxa, sí.

Aquí a sobre del Tararara Lemon Street a Falls Garden i encara aquesta altra Tracy Chapman Baby I can't hold you.

I aquesta, per què ens l'ha escollida, doctora Jorba?

Aquesta parla de quan no t'atreveixes a dir segons quines paraules, no? No t'atreveixes a dir perdó, no t'atreveixes a dir gràcies, a dir t'estimo. També em porta molt a aquella època que dèiem de. De quan anàvem a esquiar, que anàvem amb el cotxe moltes hores, que tenies aquelles pessigolles perquè estaves enamorada d'algú. Aquestes coses em recorden molt aquella època de jove.

A qui li donaria les gràcies?

A moltíssima gent, bueno, alguns dels que ja us he anomenat, no? També, doncs, a una persona que, per desgràcia, moltes de les persones a les que els donaria les gràcies, alguns els he donat directament, però alguns altres, doncs, ens han deixat. És que portem uns anys que, clar, quan et vas fent gran. Doncs els teus mentors o la gent que t'ha ajudat també van desapareixent. I justament fa dos anys que va morir el Joan Fabregat, que era un excel·lent cirurgià pancreàtic d'Abelvitge, que és el que em va ensenyar absolutament tot el que jo sé de cirurgia pancreàtica. A ell li agraïm moltíssim. I bueno, després també hi ha la gent que ha cregut en mi, els que m'han ofert el canvi de ser una adjunta a ser cap de servei, l'Àngels Martos, el Julio García Prieto que em va oferir anar a Joan XXIII. Són oportunitats que et donen una sèrie de persones. A vegades homes, a vegades dones. Jo no he tingut realment mentors dones. Això és una. Diguem, és una. No sé si és una desavantatge o al final ha sigut un avantatge per mi, no? Perquè no n'hi havia de mentors dones, no? Però sí que. Doncs crec que has de donar les gràcies sempre.

I a hores d'ara ja sap quin sentit té la vida? O jo dic perquè anem acabant el programa no

sé jo crec que sí però de totes formes encara hi ha coses que em sorprenen molt i com les coses estan canviant tant al món doncs no sé si té sentit la vida o no però és l'únic que tenim i Déu, Déu, Déu. Déu, si algun dia me'l trobo, també li donaré les gràcies. De moment, Déu són moltes coses.

Avui parlem amb la doctora Jorba.

Tu qua non ci devi venir. ¿Cómo te lo debo hacer capir? ¿Se puede saber? ¿Cómo hay que hablar? Se prende fuego la película. ¿A cómo eres pequeño tú? ¡Faz una pampada sola! ¡Bum! ¡Es divino!

¡Un beso de carbón! ¡Ay!

En todo, Salvatore, si anem a Paradiso de Giuseppe Tornatore, ¿per què ens la triada? És una pel·lícula molt tendra, bé, és preciosa.

Jo la vaig veure per primera vegada en un cinema d'aquests oberts en un viatge que vam fer a la Toscana. Aquesta cosa tan, diguem, com diríem, cutre de la Itàlia de principis del segle, amb un nen encantador que només té ganes d'aprendre i. I Alfredo, que és el que estava passant les pel·lícules en el cinema aquell, que era el seu mentor, el que li havia d'ensenyar les coses. Llavors veus com al llarg dels anys el que li està ensenyant les coses i el que li salva la vida al final és el nen, el Totò. Es tomba i a més a més aquest agraïment que té el Salvatore el Totò quan es fa gran aquest agraïment cap al seu mentor i sobretot l'última escena aquesta de quan ajunta, quan li regala quan es troba el regal que li ha fet el. Alfredo un cop mort i veu tots els retalls dels petons que havien estat censurats i que els ha juntat en una pel·lícula, és un final fantàstic, m'agrada molt.

I aquesta altra també és genial.

Aquesta és molt menys adaptada.

Intuixable, que és Intucables, d'Olivier Nakaji, Eric Toledano, francesa, 2011, que és una història basada en la vida de Filipe Oso de Diborgo, l'autor del llibre Les consufles, tetraplégic, des del 93. I la relació que té tan especial, tan especial amb el seu ajudant personal, el senyor Tetraplegi, que és un ric aristòcrata. I l'ajudant personal és un noi negre dels suburbis que fa poc havia estat condemnat a sis mesos de presó. Però per què li agrada? Home, aquesta és que és superdivertida,

els actors són genials, rius molt, i m'agrada perquè hi ha dues persones que venen de mons tan diferents, amb unes realitats socials tan diferents, que al final són molt amics i veuen que poden conviure i poden ser amics íntims, perquè per la pròpia condició, per la feina que li toca fer, El cuidador en determinats moments està en situacions molt íntimes de la persona tetraplègica. Com pots canviar, com pots deixar de tenir prejudicis quan realment coneixes la persona a fons? I encara una altra.

¿T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies? Gràcies per la sal, per la porta, per la informació. Gràcies pel canvi, pel pa, pel paquet de tabac. Gràcies de cortesia, per convenció social, automàtics, mecànics, quasi buits, a vegades omesos, a vegades exageradament somratllats. Gràcies a tu, gràcies per tot, mil gràcies, moltíssimes gràcies, gràcies professionals, gràcies per la resposta, per l'atenció, per la col·laboració. T'has demanat mai. ¿Quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L'expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute. Aquí, el professor que et va guiar cap als llibres, el noi que va intervenir el dia que et van agredir pel carrer, El metge que et va salvar la vida, a la vida mateixa. Que bo, eh? Aquestes gratituds del Fin de Migant perquè ens l'ha triat.

Aquest llibre l'he llegit fa poc, és potser dels últims que he llegit, i m'ha agradat perquè et fa reflexionar. És una senyora gran que ja està a la tercera edat, a la residència, i s'està donant compte que la seva facilitat per parlar té una fase que va en progressió i que arribarà un moment en què no podrà parlar. I està amb el seu logopeda. Intentant trobar a la família que la van acollir quan va i la van salvar dels nazis, no? Llavors fins que no va intentant viure i aguantar fins que no trobin aquesta família per donar-li les gràcies, perquè. Perquè per ella és una cosa molt important. I el llibre va de quan no donem les gràcies i després no som a temps de donar-les. Aquestes gràcies que diem per retòrica o per costum no són gràcies de veritat, però sí que hi ha algunes persones que t'hagués agradat donar-li les gràcies en un moment donat i pel que sigui, perquè no has tingut ocasió, perquè no t'has atrevit perquè t'ha fet vergonya o pel que sigui, doncs ja arriba un moment que o desapareixen o no les tornes a veure i et quedes amb aquelles ganes, no? O sigui, les gràcies s'han de donar sempre, no? Doctora Jorba, li he de dir gràcies.

Gràcies per obrir camí, primer de tot, perquè vostè només fa que obrir camins, diríem, des de diversos angles, eh? Per ser aquesta cirurgiana tan excel·lent que ha aconseguit fins i tot que l'American College de Cirurgians, que és l'organització professional de cirurgians més gran del món, doncs l'hagi premiada per defensar Catalunya, però és Tarragona, i és Bellvitge, i és també Lleida, és una manera de i visca Castelldefels, no? Tot això per continuar investigant i per posar. El pacient al centre. Gràcies, de debò. Gràcies a vosaltres.

Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra, si és que hi ha

cases del món.

El divan amb Sílvia Copoló a Catalunya Ràdio. El valor de la conversa.

Hola Jaimito, i Doña Urraca, i Encarpanta, i Barba Azul, i Frankenstein, i Loma Llop, i el conte Drácula i Tarzán. La monachita i Peter Pan. La senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat als Reis d'Orient. Papa Noel, el pató dona-li en pasqual. La Pepa Maca i Superman. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha

cases d'algú.

Sorry is all that you can say. The words don't come easily Like sorry, like sorry Forgive

me It's all that you can say. Don't come easily like forgive me forgive me but you can say baby baby can I hope.

I love you is all that you can say Years gone by and still. Like I love you, I love you But you can say baby Baby, can I hold you tonight Baby, if I told you the right words Ooh, at the right time. ¡Vamos!

I wonder why yesterday you told me about the blue blue sky and all that I can see is just a yellow lemon tree I'm turning my head up and down I'm turning turning turning turning turning around and all that I can see is just another lemon tree Sing! Stop! Isolación is not good for me Isolación I don't want to sit on a lemon tree I'm stepping around in the desert of joy Maybe anyhow I'll get another toy And everything will happen And you wonder.