Rosa Maria Calaf: "Abans la informació era poder, ara la desinformació és poder"

Out of the tree of life I just picked me a plum You came along and everything started to hum Still it's a real good bet, the best is yet to come. The best is yet to come and, babe, won't it be fine? You think you've seen the sun, but you ain't seen it shine. Wait till the warm-up's underway, wait till our lips have met.

Rosa Maria Galaf, com estem? Molt bon dia. Hola, bon dia. Ho firmem això de besties yet to come, que canta la Fitzgerald aquí o no? Sí, sí, sí. Sempre, eh? Absolutament. A més, aquesta cançó em fa pensar que, evidentment, l'havia popularitzada el Frank Sinatra i que tu el vas conèixer, el Frank Sinatra. Sí, sí,

el vaig conèixer de refiló, però. Però perquè me vaig trobar en una pizzeria, eh? Sí, són aquelles coses que ens passen als periodistes i als periodistes que té molta gràcia. I era més fàcil abans, eh? Parlo dels anys 80. A més, amb una mica de trampa, perquè ja sabíem que anàvem a aquella pizzeria. Perquè era a Nova York, eh? A Nova York. Sí, l'etapa de Nova York, sabíem, estàvem amb uns companys actors, estava amb ells, que ells estaven estudiant en aquell moment en l'Actors Studio i amb la Jutta Hagen i tot això a la guerra, o sigui un company basc que encara me'l vaig trobar no fa gaire a Madrid i vam dir, un parell de vegades vam dir vinga anem a la pizzeria aquesta, que era el Bronx llavors el Bronx era terrible no s'hi podia anar i efectivament a la segona o tercera vegada, o sigui no molt, ens el vam trobar. I vau parlar-hi una mica, eh? Sí, sí, vam parlar perquè no hi havia ningú més, era tard, eh? I aleshores estava amb nosaltres, i va aparèixer amb ella, amb una gent, el vam saludar, i llavors el fet de, bueno, espanyols, en fi, era molt diferent d'ara, ara probablement hagués sigut molt més difícil.

I tu que sempre has dit que no ets gaire mitòmana, ni tan sols amb això, quan tens a Frank Sinatra cara a cara?

Sí, sí, en aquest cas haig de confessar que sí. Perquè sincerament a mi com que el cinema sempre m'ha agradat moltíssim i aleshores el fet de fet quan vaig arribar i poder estar a Hollywood i la primera vegada la primera vegada va ser complicada dels Oscars que vaig poder anar en els Oscars però ens vam quedar fora absolutament no teníem credencials d'anar al davant però després ja pel següent any ens vam mobilitzar i en fi a més treballava aleshores amb el Guillermo de Mulder que és. Gran amic, i que possiblement molta gent no el recorda, perquè segueix vinculat amb el tema del cinema i els Oscars, i per tant ja estàvem a la catifa vermella, al pitjor lloc, després de totes les grans teles, però en fi, sí.

I aleshores reconec que va ser molt emocionant. La Rosa Maria Galás, tenim moltes ganes de parlar-hi i de felicitar-la. Premi Nacional de Televisió 2026. Enhorabona. Moltes gràcies. La veritat és que sempre

fa molta il·lusió tot això. I tots els premis, perquè moltes vegades. És obvi que, evidentment, aquests que són una mica la grossa. Doncs fa més gràcia i més il·lusió, més satisfacció més responsabilitat també però sí, està molt bé però a mi tots els agraeixo molt perquè de vegades et donen premis de llocs molt remots i això no sé, vol dir que hi ha unes persones que pensen que la teva feina ha valgut la pena i l'han seguit i jo crec que això és molt important.

És el premi que dona el Ministeri de Cultura. El jurat reconeix diverses coses. Una d'elles és el periodisme rigorós, amb una especial destresa per explicar la complexitat en claredat, coneixent insítols protagonistes, tombant prejudicis i modernitzant la narració periodística amb la creativitat i gosadí.

No, la veritat és que ho agraeixo, perquè, a veure, no és que jo hagi fet res que no sigui el normal, és a dir, el que sabia i el que s'ha de fer, no? El que passa que sí que és veritat que era una època, quan jo començo, que encara per Espanya és evident que era dictadura, o sigui, era l'any 70, i per tant era intentar fer, i fins després, i després citar. També, la transició, i en fi, totes les primeres etapes sortíem d'uns anys molt foscos, absolutament en blanc i negre, i per descomptat, doncs, amb molt poca anàlisi, i amb molt poca, o bé, poca, nula costum de poder exercir sentit crític. Aleshores, jo crec que la ciutadania el que va agrair va ser això, no és que jo vaig inventar aquest tipus de periodisme, sinó que és el periodisme. I això és el que jo havia intentat aprendre, com tantes altres companyes i companys, fora, perquè aquí era difícil, encara que hi havia grans noms, i sobretot premsa escrita, no tal l'audiovisual. Aleshores, jo crec que aquí es van unir moltes coses, que volia ser això, una forma de fer periodisme, que és fer periodisme, i l'altre, el format, una televisió diferent, no només materialment en blanc i negre, sinó que van canviant el color, també des del punt de vista informatiu, i una dona, que en aquell moment érem tres gates.

Això de tombar prejudicis, una persona com tu, que un dels segells de la marca és voltar molt, és anar a molts països, suposo que és de les coses que cal tenir sempre presents.

Sempre, i és la millor manera, viatjar. Jo sempre dic que a les universitats, als col·les, que faig moltes coses, sobretot amb la gent jove, perquè crec que és important no passar el missatge, i és això, és a dir, que tu has de conèixer per poder saber, és a dir, no naixem ensenyats. Aleshores, està molt bé que el coneixement ens arribi per l'acadèmia, diguem, per l'escola, la universitat, les lectures, tot això és fonamental, però, en fi, l'experiència i el veure amb els propis ulls és essencial i si tu no coneixes és molt difícil que puguis comprendre i si no comprens doncs és difícil també que puguis acceptar determinades coses que quan dic acceptar ho dic amb la boca petita perquè nosaltres hem d'acceptar i els altres hem d'acceptar o sigui no és que nosaltres estem en possessió de la veritat i llavors tot aquest joc s'ha d'aprendre des de petit i s'ha d'ensenyar des de petit és important que la informació faci la seva part.

I com més informació o com més viatges, ara en parlarem, menys prejudicis teus,

fins i tot, com a persona. Totalment, perquè clar, una de les grans lluites, diguem, com a periodista, i crec que com a ser humà, però com a periodista és la teva obligació, és no deixar que els teus prejudicis, els teus estereotips, les teves ideologies, emmascarin la realitat, modifiquin la realitat, o et facin amagar allò que no t'agrada. Aquesta és la principal lluita. I tu t'has de sortir de tu mateixa per realment ser capaç de veure el que tens al davant, escoltar, perquè el periodisme és escoltar, és escoltar en els altres, i per tant, això que ja ho deia el director que va tenir el diari de la República italià, que és explicar tot el que aquesta gent explica que els passa, en els que. T'escolten perquè no sabrien si no que és això que els passa. I provocar que es facin preguntes. És a dir, que els elements de coneixement que tu proporciones és el que ha de fer que la ciutadania es faci preguntes. Si tu planteges. El més rigorosament, el més honestament, fins al més a prop de la veritat, que la veritat és una paraula molt gran, però almenys el compromís amb la veracitat, els fets, tot això, és a dir, que la persona que no té l'oportunitat d'estar allà ho tingui a l'abast i amb això es pugui formar una opinió. I aquest és el pont que has de fer, perquè tu no ets més que un intermediari. Els has comptat, els països als quals has estat? Sí, i tant, perquè només me'n falten 10. Més en falten 10, eh? És més fàcil comptar els que en falten.

Hi ha 194 països al món? Depèn de les llistes, perquè a més,

com que ara cada vegada en surten de nous, aquests darrers anys, i m'estan fent que la llista em trontoni una mica, no? Però hi ha una llista que és la que 196. 196 països. I has estat a 186. A 186, exacte. Que la quantitat en si mateixa. Doncs esclar que és valuosa, perquè no compto quan només he estat a l'aeroport, haig d'haver estat almenys una setmaneta en llocs que són així més petits, i no dic més fàcils, perquè no per petits són més fàcils. Però sí que és veritat que una mica de I sí, jo crec que això és el que és fonamental, és veure, moure't, parlar amb la gent i saber, saber, saber. I el saber, doncs, és el que et fa, ja dir, lliure, perquè realment és el que et dona la possibilitat de tenir, doncs, aquests elements. I sí, jo ara segueixo viatjant moltíssim perquè espero que és el que més m'agrada i el que més disfruto. És igual, em pujo qualsevol cosa que es mogui, des d'una tartana al supersonic últim model, i ja estic encantada de la vida perquè ja començo a adonar-me que estic respirant una cosa nova.

Què ve primer, la vocació de viatjar o la vocació de periodista, la vocació d'explicar coses?

Jo crec que sempre ha sigut el viatjar, sincerament. I crec que després, això, en fi, són coses que ho elabores, no? Però la meva família ja era viatgera, era gran lectora, però el meu avi matern ja viatjava molt. Tot això crea una espècie de breu que tens a casa, no de xup-xup. De fet, tota la família, el meu germà és tècnic comercial de l'Estat, diplomàtic per l'economia i, per tant, ha estat sempre fora. Tots els meus nebots estan fora. Un està al Japó, l'altre a Estats Units, l'altre a Mèxic. Sí, sí, tots estem fora. El meu germà ara torna, però està a Miami. És a dir, que tots voltem. I això crec que jo ho tenia, i sempre, i a casa m'ho fomentaven, no m'ho tallaven, sinó tot el contrari. De fet, també en estudia fora molt joveneta. Molt jove, o sigui, l'any 59. Jo tenia 14 anys, era l'any dels 14 als 15, no? I sola, una nena, en aquella Espanya. En aquella Espanya. En fi, a França, per descomptat, a l'Escola Internacional de Vichy. En fi, tot bastant controlat, evidentment, però sola. O sigui, em vam posar en un tren a la Junquera carregada de papers i amb el revisor que m'havia d'entregar en el revisor francès. En fi, tot perquè havíem de canviar de tren. Ana Badia, tot més complicat que ara, clar. Molt més complicat que ara. Però d'altra banda, a veure, com que era tan insòlit, tan poc habitual, doncs s'ocupaven molt de tu. De fet, em vaig quedar en aquell viatge, va haver-hi un problema d'horaris, i em vaig quedar, que no estava previst, que em quedés, tenia que esperar un tren a l'estació de Nims, a la nit, i llavors la revisor del tren francès em va deixar a la cantina de l'estació, amb la cantinera, amb la senyora que estava allà. Avui imagina't, això seria absolutament

impensable de fet t'hem llegit en algun lloc també que el primer llibre que et va llegir el teu pare és l'Odissea sí, que jo recordi que això

ja et condiciona a viatjar que jo recordi, perquè penso que em devia haver llegit altres coses contes i tal, però sí que sempre eren contes que tenien algun que no era només la butxeta vermella que també no està malament sempre que li donem el sentit que ha de tenir però ara no entrarem en aquest. Aquesta polèmica. Però sí que és veritat que, efectivament, hi ha un segon gloc d'aigua.

Sí, sí, vau, vau, tranquila, tranquila. Sí, això, els que ens agrada xerrar, això amb els aires acondicionats. És horrorós, les meves porves, cordes, vocals I no,

i sobretot perquè normalment xerro bastant. Les esgoto a les pobres al cap del dia. I aleshores sí que recordo l'Odissea perquè a més em fascinava la mitologia grega. I sí, és a dir, hi havia alguna cosa. I el que he hagut de reconèixer és que sempre quan vaig pensar què vull fer a la vida, perquè per fortuna també tenia una família meravellosa que des de petita sempre em van deixar ser i fer el que volia fer i ser com volia ser, que no em van tallar les ales. Doncs sempre penso que vaig escollir, primer vaig escollir dret i vaig fer dret, però amb la idea de fer carrera diplomàtica, que de fet vaig començar fins i tot a fer la preparació de l'escola diplomàtica, però alhora vaig començar a fer periodisme també i aleshores el periodisme ja vaig veure que m'agradava molt més i que podria fer més el que jo volia, però sempre enfocada a la informació internacional. O sigui que aleshores ja dic, haig de confessar obertament. Que tenia clar que el que volia és una feina

que em deixés i em fes viatjar. Ara que dèiem de l'Odissea, clar, l'Odissea en el fons és la història d'un retorn, molt més que no pas d'un viatge, és un retorn. No sé si has vist la pel·lícula, per cert.

No, no l'he vist. L'haig de veure perquè estic fora i ara a l'estiu faig modo. Modo lectura absoluta i modo repòs.

Però vindré a veure. Anava a preguntar això, eh? Sabem no fer res? Ah, sí, sí, sí. Ui, sí. Sí, sí. A veure. Gràcies perquè ho has dit molt convençuda.

Sí, sí, sí. A veure, potser fa uns anys no t'ho hagués dit tan convençuda, eh? No gaires, eh? No gaires. Però sí que és veritat que sí, sí. Jo, per exemple, no he tingut mai cap problema en viatjar sola, per exemple, eh? Que segueixo viatjant sola molt, a vegades amb el meu marit però normalment no sobretot amb aquests viatges que faig de coses que no hi volen que vas a fer i tot això i m'agrada molt passejar per exemple sola o amb amics parlant i tal si sé no fer res però no fer res fent o sigui. O sigui, és a dir, no fer res. Però vedar, no. Vedar no en sabem. No, no, no. Vedar davant d'alguna cosa que m'emocioni molt. Però sempre ja té darrere alguna altra qüestió.

Abans, quan parlàvem del Premi Nacional de Televisió, dèiem algunes de les coses que reconeix el jurat. Una altra de les coses que reconeix és una mirada feminista diversa, capaç d'anticipar temàtiques i estils de plena actualitat. I hem recuperat una altra.

¿Qué crees tú que la mujer periodista puede aportar a televisión a la información que no puede aportar el hombre periodista?

Pues creo que justamente esto, el ser una mujer. Es decir, la visión femenina de todos los problemas. Porque hay la idea generalizada de que la mujer solo puede hablar de cocina y de todas esas cosas.

Sin embargo, esto creo que es un error. T'hem sentit dir que l'entrevistador encara ara se t'està disculpant.

Sí. El meu estimadíssim amic, el Paco García Novell, que és moltes persones, filla d'una certa edat, el recordaran molt bé de la ràdio aquí. I realment sí, perquè sempre em diu mare de Déu. Però és que ens hem de posar en el context, això està clar. I sí, em fa gràcia, esclar, sentir-me. Però és veritat que el mateix que deia aleshores és el que penso ara. El que passa és que aleshores, clar, sembla estrany que hagis de dir el fet que la televisió és important, o sigui com a mitjà de comunicació, després dels que hagués de dir aquestes coses. De dir que les dones no estem només. Normalment se'ns pensa que és el nostre nicho d'activitat. Ara és evident que ja no hauria de dir tant això, però no és que no hagi d'insistir, perquè a més venen maldades, o sigui que més val anar-ho recordant. Venen maldades, eh? Sí, em temo que sí, malauradament amb moltes coses, amb tot el que té a veure amb els drets. És a dir, no només el gènere. El que passa és que, evidentment, el feminisme i el gènere és un dels segments més emocionals que es poden manipular molt fàcilment. I, al cap i a la fi, vivim en una societat que continua sent patriarcal, que, evidentment, continua sent molt masclista, i per tant tot això té una gran facilitat de penetració. I s'ha invertit moltíssim en destruir tota aquesta possibilitat que continuéssim

anant endavant, perquè queda molt per fer, però s'ha fet molt, és evident. Jo quan entro a Televisió Espanyola Miramar no hi havia cap periodista, no hi havia cap dona. Hi havia unes companyes presentadores estupendes, però no hi havia dones fent la televisió. I això era l'any 70, tampoc fa 200 anys. Per tant, imagina't, ara és el contrari. En nombre, hi ha moltes més a les redaccions, més dones, com a les facultats, etc. A l'opinió i la jerarquia, és a dir, a la direcció, ja no tant. O no tant, no ja no tant, sinó no tant i. I no és proporcional, però és evident que estem anys lluny. Però clarament hi ha una voluntat, però ja dic, no només contra el gènere. El gènere el que passa és que és molt fàcil i molt visualment. Impactant. I per això es va contra el feminisme, que el feminisme no és més que reclamar un dret d'igualtat, que tots els éssers humans som iguals. Però és que imagina't, això està passant amb el feminisme. Jo dic que a mi m'han tocat tots els ismes durant tota la meva vida. Perquè des d'evitament les èpoques del colonial, doncs el colonialisme, el racisme, per tant el sexisme, en fi, tots. I ara l'edatisme, que també en podem parlar. Sí, sí, absolutament, perquè aquesta és una altra. Jo ara estic molt ficada en això, en la lluita. Contra l'edatisme,

que vol dir la defensa dels drets de les persones grans. I els drets en el sentit de comptar amb les persones grans, perquè a més és poc intel·ligent no fer-ho, perquè és malbaratar una experiència i malbaratar uns coneixements. I per tant una societat que no se'n doni compte que això ho ha d'aprofitar i que a part les persones grans han fet moltes coses i per tant tenen drets a moltes coses també és un joc d'equilibris però que és important que els tinguem clars perquè és evident que no els respecten creus que els aparquem encara? ens aparqueu ara ja acabo de fer 81 anys o sigui. Jo ara ja dic que ja en tinc 82, perquè ja hi vaig, cap als 82, no? Aleshores, i clar que t'aparquen si et deixes. El que passa és que, clar, tota l'estructura està preparada amb una sèrie, com abans deies, de prejudicis, estereotips, un imaginari, que tot el que et volta te recupera. I t'arracona cap a un lloc on ets anecdòtic, ets a vegades ridícul, perquè es ridiculitza, a vegades càrrega, absolutament intrascendent, és a dir, tota una sèrie d'adjectius que són absolutament injustos i que, a més, no són reals, perquè el col·lectiu de les persones grans és molt heterogènic, no és un col·lectiu homogènic. I dintre d'aquest col·lectiu, les dones, evidentment, ho patim doblement. Hi ha una quantitat de microadatismes, també.

Com la gent et parla, que com si fossis idiota, de cop. Parla com si fossis una nena petita, que no has d'entendre el que t'estan dient. I amb bona fe, en aquests casos, la majoria de les vegades. Llavors, hi ha molta cosa per dir i és un tema que hauria d'estar al debat públic. És a dir, el que s'està fent a les persones grans i com no s'estan aprofitant. I en el tema del gènere és una altra vegada el mateix, perquè el feminisme no és més que una reclamació d'un dret humà a la igualtat i, per tant, a les mateixes opcions, a les mateixes valoracions. És a dir, que no és res que no sigui de sentit comú. I també. Que des del punt de vista social és molt idiota i poc intel·ligent voler prescindir de més de la meitat de la població perquè sempre farem una societat millor si comptem amb tothom no perquè una meitat sigui millor que l'altra meitat sinó perquè hi ha millors i hi ha pitjors en els dos costats i aleshores el que no té cap sentit és que per una estranya ro, que no és tan estranya sinó que és de poder, privilegi, etc. doncs es continuï mantenint això. O sigui, de fet, la lluita en aquest moment està pels drets, o sigui, els drets humans bàsics, és a dir, els drets de la dignitat

com a persona, i no sé, jo ara sempre dic que ara estic en plan agitadora de consciències humanístiques, que la revolució ha de ser humanística ara. Perquè hi haurà maldades, com deies tu. Sí, sí, perquè cada vegada ja ho veiem, no?, que les persones, és a dir, la persona, P majúscula, compta menys, és a dir, en el món del treball, no?, és a dir, abans, doncs el treball tenia un valor, en aquest moment no en té cap, és a dir, aleshores tot això vol dir que estem atentant contra bases que han de ser, que pensàvem que les havíem ja aconseguit consolidar molt, no?, jo crec que ha estat culpa també de la meva i altres generacions posteriors que hem donat per fet que moltes lluitades i moltes assoliments que hem arribat a tenir a les mans que ja no tenien marxa enrere i clar, això és un error terrible perquè els drets sempre poden anar enrere mai te'ls regalen, és a dir si mirem la història de la humanitat. Sempre els hem hagut de guanyar lluitant. Vàries vegades. Vàries vegades. Perquè vas endavant, però sempre que hi ha una gran reforma, sempre hi ha una sèrie de forces de contrarreforma. I ara estem una mica amb això. I el, per fer servir un altre isme,

però radicalment diferent, i el periodisme. Perquè jo recordo quan et van donar el Premi Nacional de Cultura, que tu en la teva intervenció vas dir alerta, perquè hem de també estar molt atents perquè no es converteixi en una altra cosa,

el periodisme. Sí, sí, exactament. S'hi ha convertit, ja, una mica. Van convertint molt, afortunadament, perquè hi ha moltíssima gent, molts companys i companyes i professionals i moltes persones que realment fan un esforç per informar-se bé, perquè s'ha de fer un esforç avui en dia. I no vull ser apocalíptica perquè tampoc seria real, però sí que és veritat que des d'allà fa bastants anys. No és una cosa nova d'ara que hagi sortit del no-res, et diria que això comença ja als anys 80, a finals dels 80, es comença ja a intentar soscabar la qualitat de la informació com la qualitat de l'educació, és a dir, s'intenta anar caminant cap a una ciutadania que sigui més vulnerable, és a dir, més manipulable, és a dir, que cada cop tingui més dificultats per tenir sentit crític, que és el que realment et fa. Pensar, no? Pensar abans de decidir, i per tant, quan tu decideixes, decideixes coses que tenen a veure amb el disseny de la societat que volem, no? I tot això es ve fent, primer, molt calladament, no? I que no ens n'hem donat comptes, com l'Ignasi Ramonet, que va ser director de l'Emon Diplomàtic, deia ja fa temps, fa anys, deia que era una doctrina viscosa. Saps allò com quan tu tens unes estovalles i cau alguna cosa i dius, això res, una taqueta d'aquí. I després al cap d'una estona dius, ui, ui, i està tota absolutament impregnada i estàs enganxat,

com les mosques en les cintes escaroses aquelles de l'estiu. En els patis, no? Doncs és una mica el que ha passat, no? Que s'ha anat introduint. I ara ja ho veiem directament. O sigui, ja veiem que els fets no compten, és a dir, que cada cop el periodisme rigorós independent és més atacat, no? És més amenaçat. Cada cop es deixa que s'apropi menys en els fets, en les fonts, en les. A les fonts de poder, no? Realment, sigui del tipus que sigui. I hem passat, doncs, de la importància de la política en quant a la gestió d'ideologies, etcètera, a que l'economia tingués una importància extraordinària i es mengés a la política, no? I, per tant, doncs, ja el que primava era protegir els mercats, en fi, no vigilar-los sinó protegir-los, tot això i ara aquesta fase actual és la tecnologia la que s'ha menjat a l'economia i a la política i ara estem en mans de tots aquests, entenc, oligarques o digue'ls-hi com vulguis. I que volen fer un gir d'absolut en el model social. I tot això ha anat arrossegant la qualitat informativa. Per tant, el periodisme cada cop està més arraconat, perquè cada cop, ja dic, el periodista està més lluny dels fets, cada cop pots confirmar, contrastar, no tens temps, no hi ha recursos, i en canvi s'inverteix moltíssim en la desinformació. Per tant, abans, si recordes, es deia allò de la informació és poder.

No, ara la desinformació és poder, directament. I això ho estem veient, ho estem veient contínuament.

A més, jo recordo una xerrada del David Simon, el que va fer The Wire. Que havia sigut periodista, i una vegada li preguntaven per les retallades dels diaris locals, per la precarietat dels diaris locals, i ell deia, diu, realment estem a l'època daurada dels polítics corruptes, no hi ha una època millor per ser polític corrupte, perquè generalment els polítics corruptes, qui els enganxen són

periodistes locals. Sí. No, no, jo sempre, ho he dit, jo crec que amb tots els premis que m'han donat, sempre que tinc més de dos minuts per parlar, i fins i tot amb els dos minuts, ho intento, sempre és el meu homenatge en el periodisme local, perquè per mi és el més difícil. És a dir, que sempre ens emportem una mica la mística i el glamur al periodisme internacional, i als responsables, als enviats especials.

És a dir, quan tu vas a Buenos Aires, fas periodisme local argentí, diguem-ne. Sí, sí. Per un públic de fora, però no deixes de ser públic.

Sí, sí, evidentment. La base és la mateixa. Però jo me la jugo menys que un periodista argentí. És a dir, jugues fora de casa. I per tant, doncs, tu estàs I això és important tenir-ho en compte. Per això, tot comença sent local, a més. I realment, ja dic, el periodisme. En fi, les periodistes companyes i companys que estan en el periodisme local, jo sempre els hi dic, el meu homenatge és per vosaltres, perquè totes les pressions que tenim, que té la premsa, perquè, al cap i a la fi, la premsa el que ha de fer és mostrar el que no es vol que es vegi i explicar el que es vol que es calli, per tant, sempre tindràs interessos a davant que que no voldran que facin la teva feina, doncs, que això, quan tu estàs fora, doncs, també les tens. Però les tens més diluïdes. En canvi, quan ets local, i quan més local, pitjor, aquestes pressions les tens a la cua, te les trobes a la cua del súper. I a la barra del bar. Vull dir que, per tant, és molt més complicat, encara, fer periodisme local. I ara, ja dic, està, en fi, és complexa, perquè no es pot generalitzar, ja dic, afortunadament, hi ha moltes bones feines, però s'han de buscar. I, sobretot, em preocupa molt la gent més jove, i que, clar, no tenen tantes eines, és evident, perquè no naixem ensenyats, i, per tant, el fet que s'utilitzi la xarxa, que els hi dic sempre, és fantàstic, perquè és l'eina millor que mai hem tingut per tenir el millor coneixement en tots els sentits. Ara, això és si s'utilitza bé, perquè si s'utilitza malament té la mateixa força per ser la millor eina pel més gran desconeixement. Que haguem tingut mai.

I a més a més, les xarxes, el que deies tu abans, juntament amb la precarietat laboral, les xarxes ho han accelerat tot molt. Hem d'anar tot molt de pressa amb menys eines que abans per contrastar la informació.

Clar, perquè el tema és aquest. És a dir, que tot el que passa sempre hi ha hagut mal i bon periodisme, sempre hi ha hagut periodismes periodistes bons i dolents, en fi, com a totes les professions, no? Però és evident que ara la lluita, ja dic, és molt desigual, perquè la velocitat, l'amplitud que té, és a dir, tu abans la gent llegia un diari, escoltava una emissora de ràdio, però és que ara tens, o sigui, amb segons, o sigui, milions de persones poden assabentar-se de qualsevol cosa que sigui veraç o que sigui mentida, eh? I la mentida és molt més fàcil de vendre, de crear. Mentir és facilíssim. I més llaminera. I més fàcil de comprar, també. Perquè normalment està molt ben elaborada. Perquè s'inverteix molts diners en això. I perquè alimenta els prejudicis que deies tu abans. Va a buscar el pitjor del ser humà que tots tenim. És a dir, està tot molt ben estudiat. Clar, el desmentir. És molt més car. O sigui, es necessita temps, es necessiten recursos, i és molt més complicat. Per tant, sempre jugues amb desavantatge. La xarxa, i la tecnologia, la intel·ligència artificial, doncs és evident que tot això és una cosa nova, que no ho és tant, però que t'has d'adaptar, i com tu havies dit, va tan de pressa, és molt difícil seguir el ritme, no? Perquè quan comences a agafar-li una mica ja, doncs, per on l'has d'agafar, ja t'ha passat una altra cosa per sobre, no? Que llavors això crec que és un debat, l'alfabetització mediàtica en les escoles, en els centres civils, perquè clar, ja no és només, principalment per descomptat adolescents i joves, i tot el problema que hi ha ara amb prohibir A mi les prohibicions en general no m'agraden, han d'estar molt ben explicades i en aquest cas és fàcil explicar-ho realment, però una altra cosa és que es vulgui entendre, perquè clar, ja està molt arrelat. Però tot això s'ha de tenir molt en compte perquè clarament té uns efectes positius extraordinaris, però també els té negatius molt terribles. I podem acabar construint una societat que no sigui de ciutadans, és a dir, de ciutadans amb coneixement, amb opinió i, per tant, amb capacitat de defensar drets i llibertats, sinó que tinguem una societat de consumidors. De plataformes, d'aplicacions i d'uns propietaris o sigui d'unes persones que sempre hi ha hagut aquestes persones que ja dic que han volgut influenciar en el model i crear un model a la seva mida però és que ara és molt més fàcil perquè tenen aquestes eines que tenen aquesta potència tan extraordinària que com a ser humà ets arrossegat amb una facilitat és una onada que és molt difícil de que tu sol per tant el col·lectiu és molt important.

I a més a més perquè el poder que tenen, econòmic, és molt més gran. Un dia llegia que si tu compares la fortuna que tenia Rockefeller en comparació amb els diners dels Estats Units, amb la que té ara Elon Musk en comparació amb els diners dels Estats Units, li dona 10.000 voltes. Aquest és el problema.

Per això et dic que, clar, l'economia, la política, tot això, en aquest moment ha estat tot supereditat perquè efectivament tenen les eines. I tenen la capacitat econòmica i llavors, és clar, amb tot això el problema és l'ètica i clar, quan els sents parlar amb molts d'aquests individus i aquests líders autoritaris que com ells volien i ja deien en els anys 90 i per descomptat a principis dels 2000 que el que farien era col·locar líders autoritaris en el poder per les urnes és a dir, legítimament. Més o menys, perquè clar, evidentment, si es vota sense saber el que es vota, doncs està clar que has manipulat abans, no? Però, des d'un punt de vista material, han arribat votats, no? Per la ciutadania. I això ja ho deien, que era I per què? Per destruir la democràcia. Entesa com ha de ser, és a dir, que és com a distribució, defensa de drets, de llibertats, protecció dels més febles, en fi, la justícia social, doncs realment això no és el que els interessa. Llavors és més fàcil destruir tot això des de l'interior, i això sempre ho sabem, vull dir que és més fàcil un cop estàs a dintre que des de fora. I això és el que no. Jo crec que hem estat molt ingenus, sincerament, i no hem vist venir. És a dir, hem vist que venia, però no pensàvem que tan ràpid. I ara, doncs. Però, en fi, crec que el que és important és saber-ho. És el diagnòstic, com amb tota malaltia, no? Si estàs malalt has de saber què tens. Si no saps què tens, ja malament. Però si ja saps què tens, llavors dir una vegada això, com ho podem arreglar? Ja sabem també per on hem d'anar per arreglar-ho. Doncs vinga, som-hi. I sobretot no resignar. És a dir, actuar i ser conscients que com a persones tenim un poder evidentment però l'hem de saber exercir i intentar no caure en les trampes de tot això. Rosa Maria Calaf, moltíssimes gràcies. Doncs a vosaltres. Felicitats pel premi de nou. Així com avui al dematí i tot això. Està molt bé. No sé,

pobres els que han estat escoltant. Vaja, jo m'ho he passat molt bé. Mil gràcies, de debò. A vosaltres.