Rosalía al concert de Bad Gyal

A Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

He sentit exclusiva? El meu moment preferit del programa, tant com el moment Activia Kèfir, l'aliat cremós i deliciós de la teva microbiota a qualsevol hora del dia. Activia Kèfir patrocina Que no surti d'aquí.

És un quart de set. Juliana Canet, molt bona tarda. Bona tarda, guapo. I Marta Montaner, molt bona tarda. Molt bona tarda. És pràcticament ja una tradició. Cada 8 de novembre, tot i que avui és 9, celebrant aquest programa l'aniversari de la Núria Conillera, que n'ha fet 46, i des d'aquí la felicitem. I tant. Qui evidentment no s'ha oblidat tampoc de felicitar-la i fer-ho públicament ha estat el seu marit, en Xavi Hernández, l'exjugador i entrenador del Barça, que li ha dedicat un post d'Instagram intentant, jo crec que assolir el nivell de Can París Esteve, els autors del T'estimo fort i clar, I evidentment no ho ha aconseguit. Tot i així, penso que està bastant bé el que ha fet. En aquest cas, en Xavi ha optat per compartir dues fotos de la Núria i ell vestits de gala. Ja les hem vist, Xavi.

Són ja molt antigues. Són les fotos de sempre. Les fotos de sempre on surten vestits de gala.

Un abraçat i un altre fent-se un petó, unes fotos d'algun casament o d'alguna sessió de fotos. I el més important, això sí, és una dedicatòria d'una tendresa i una simplicitat que, per ser en Xavi, per mi és ideal, que diu. Moltíssimes felicitats, bitxo. A mi em té aquí. Ets la millor. Soc molt feliç al teu costat. T'estimo amb bogeria, Núria Cunillera. Hashtag semprejunts.

I t'has oblidat un detall per mi molt important, que és l'elecció dels emojis. Mai aleatòria. Tens un cor vermell, una careta també així com amb tot de corets per la cara, aquesta careta somrient, que és la cara de la tendresa, i un confeti.

És un gran resum del que ell vol expressar.

És un gran resum del que ell vol expressar. Algú em diu bitxo i ja em té. És que molt a favor.

I que s'està perdent el bitxo. S'està perdent el bitxo! La generació a partir d'Emilien i el Genevall,

el bitxo ja no el fem servir. Saps de què és això, oi? Això no passa res, eh? Però és colonització, perquè diem gordi. El gordi ha substituït el bitxo. Però tu creus que el gordi. Perdona'm, jo ni bitxo ni gordi. Marta, no parlo de nosaltres. El cari també ha substituït el bitxo. Tu no notes que la gent es diu ara més cari, més bebè, així, en moda castellà, més gordi que bitxo? No sento cap d'aquestes paraules, jo. Com es diu la gent del teu entorn, amb carinyo? Amor, vida, ¿no? Algo així. Vida. Vida. Vida l'hi diria jo al meu nòvio si me l'hagués pillat a la residència als 87 anys. Si no, de què? Vida. Vida. Home, gaire vida no et quedaria, ja. Vida no sembla com. No ho sé. Jo el bitxo i vida sí que l'associa a una generació. Amor. Vida em sembla antic. Amore, també. N'he sentit moltíssim. Veus, doncs, amore. Amore d'on et penses que ve? De Castilla i la Manxa. Directament. D'Itàlia, no?

No. Home, jo diria que és italià. Sí, és italià. Home.

Però no trobeu que ho diuen més als castellans? No passa res. No us l'han dit, amore? A mi no m'han dit amore. A mi em diuen amore i ja em deixa de dir per sempre.

Amore. El carinyo sí que s'estila moltíssim. Què més? Nino, nina. Això no. Ah, sí. Bueno, coquet, coqueta. No, tampoc, tampoc. Nino, amore. Si algú vol fer arribar les seves propostes, crec que és un tema que ja hem fet a la història del que no sortir d'aquí, però missatges cada any és una nova oportunitat.

El bitxo m'encanta i no descarto començar a utilitzar-lo. Jo ara estic molt amb el Nino, però canviaré i faré bicho.

Tot em sembla horrible. Però és clar, és l'idioma dels enamorats, és el que dèiem l'altre dia. L'amor sempre fa fàstic des de fora.

I que passa la mateixa síndrome de les bauetes, que si tu dius cookie o amore, el dia que li dius Marta. Afegeixo subtema, eh? És greu llavors.

¿Pots fer servir el sobrenom amorós que tenies amb una exparella amb la que tens ara? No, no, no, no. O sigui, si havies dit carinyo, no pots tornar a dir carinyo mai més?

Però si t'ho diu ell. Depèn. Si t'ho diu ell. Amor, és que ara és el teu amor.

Depèn de com de normatiu sigui el vocable utilitzat. Amor. Amor és tant d'anar per casa que tu li pots dir amor no només a tots els nòvios que tinguis, sinó a la fornera, a l'autobusero i a te mare.

Doncs també vigilem què ha passat amb la paraula amor, que per mi és molt important i bonica, però potser l'hem denostat. Perquè jo la fornera ho sento molt.

Fa un pa molt bo, però no li dic amor. Bueno, Marta, la fornera, si tu la coneixes de tota la vida, de Cardedeu, un amor, un carinyo. Bé, era per dir, ja m'enteneu. A les meves germanes jo els hi puc dir amor. Clar. Són paraules més utilitzades i per tant les pot repetir. Per mi el que no es pot repetir és aquella paraula com una mica el bitxo. Una paraula una mica més especial, més concreta que feia servir per aquella relació. T'entenc. No? Sí, sí. Tot i que tot caduca, també, eh? Clar, i si tens d'allà relacions et quedes sense nom. Clar, d'aquí 25 anys podré jo treure coses que deia fa dos i diré, mira, la vida. Però tu el gordi que

feies servir abans ja no el faràs servir mai més. No, però això és una qüestió ja de moral, Marta. Ah, vale. És que a mi no m'encaixava amb tu, però.

No, però a mi ja m'agradava fer-ho servir perquè no m'encaixava. També una ha de provar, eh, per trobar. Sí, sí, s'ha d'anar a buscar. Això una vegada el meu pare em va dir, em va fer un retret sobre que jo tenia un catàleg de nòvios molt i molt llarg. Això és real. Va dir, la Juliana té un catàleg de nòvios més llarg que els catàlegs de l'Ikea. Tu ja saps aquells catàlegs de l'Ikea que t'enviaven que eren bíblias? Sí, sí. No es fan perquè s'ha perdut tot, és tota una merda. Doncs ell va fer aquest comentari i la meva mare va dir, millor. És com ha de ser. Has de provar. No pots pillar el primer dia. No se sap. Tot està bé.

Tenir-ne molts i tenir-ne molt pocs, també. Tot està bé. En tot cas, en Xavi li ha dit moltíssimes felicitats. Bitxo, ets la millor, soc molt feliç al teu costat. T'estimo amb bogeria, Núria Conillera. Sempre junts. Una dedicatòria que la Núria ha contestat amb un missatge. Ui. Des del meu punt de vista, un missatge. Fred o fins i tot diria glacial. No m'ho crec. Que tu ho vegis ha de ser. Clar, clar, que jo ho hagi vist. L'estic veient ara, no m'ho crec. Ella li contesta amunt. Igualment, admiració, un cor i una flama. Igualment, que és el que jo dic a la farmàcia quan vaig a comprar un divendres i me'n vaig. Que du un bon cap de setmana, dic igualment. Això sí que li dius literalment a la fornera. Saps? Igualment. Per mi això vol dir crisi. A mi m'ha sabut. Tot i que la flama em despista. Però és que aquest igualment ni una flama no s'haurien de poder escriure en el mateix missatge.

No, no, no, no concorda, no m'arida bé. No ho sé. Igualment, amor.

No, no, jo crec que potser ella estava molt atabalada, estava parlant amb algú altre.

També et passa que quan et felicita tanta gent, tu vols treure de sobre i anar respondent a tothom. És el teu nòvio, eh, Marta? És el teu nòvio, no la teva cosina segona, que ha fet un post. No el nòvio, sinó el pare també dels teus fills. El marit, eh? El marit, eh?

Jo crec, i m'agrada pensar que així és, bretxa generacional. No parlem el seu idioma, nosaltres. No parlem l'idioma de la gent que està fent 46 anys. En Roger l'hauria de parlar, perquè està més a prop d'això que no ha de parlar el meu, però et portes menys amb ella que amb mi. Totalment, sí. És que tu portes dos anys amb la Sílvia Uriols. Ho sento, he de llançar ja aquesta

data a que és esgarrifosa. Impressiona molt, sí. És del 81, la Núria Conillera, jo del 87. Bé, en tot cas, he intentat fer una mica de memòria d'aquests dos, de com es van conèixer, i us ho recordo, per si ho havíeu oblidat, però en Xavi i la Núria porten 15 anys junts, estan casats i tenen dos fills i van començar a ser novios el 2011 i això és la part de la història que m'apassiona però ja es coneixien de feia molts anys perquè eren amics d'adolescència i no va ser fins al cap de molts anys quan ja en tenien 30 que es retroben en una festa i allà salten totes les espurnes que ara a jutjar pel missatge s'han apagat per tant, un d'aquells casos també d'una relació d'amistat que de sobte es reconverteix en una relació d'amor.

Han trucat al telèfon del directe de Catalunya Ràdio per comentar un dels sobrenoms amorosos. Ha trucat un Lluís per dir que ell fa servir la nineta dels meus ulls.

És massa. Bueno, està molt bé, Juli.

És massa. Bueno, està molt bé, Juli. Escolta'm, està genial per ell. Has de tenir molt temps.

Sí, perquè. Nineta dels meus ulls. Tot i que jo agraeixo, eh?, si és tan estona. No, vull dir, per què ho hem de fer curt? És que l'amor no ens hauria d'ocupar totes les hores possibles? Sí, molt ben dit. No, t'ho dic de veritat, què passa? Fem-ho llarg. Fem-ho tan llarg com es pugui, que hi ha prou costa, tu.

Ara que tot és efímet, que tot passa, tot va malament i tot va ràpid. L'amor del TikTok. Bàsic, minuts i dos quarts. Avui és dilluns i, com tots els dilluns, tenim el WhatsApp del programa petat de missatges, moltíssims sobre els concerts de l'Aureja de Van Gogh al Palau Sant Jordi, que de seguida en parlarem, però abans hem d'aturar-nos perquè hi ha molts oients que tampoc els ha passat desapercebuda la nova troballa literària a la prestatgeria de Can Pumbo. De veritat, que li posin.

Saps la típica cortineta a la gent que no li agrada tenir els llibres allà a la vista perquè es foten de pols? Que fotin una cortineta i ens deixin en pau, perquè això és un maldecap setmanal. Hola, perfectes.

Fa uns quants programes vau parlar que a l'Espombo tenien un llibre sobre Franco. Doncs bé, mireu avui quin llibre han ensenyat. Llavors, Marta, si vols explicar-ho tu com a experta en la matèria, som-hi.

Com a experta en l'espombo, no en llibres feixistes, si em permets. Tot i que en aquesta passada t'hi convertiràs. Sí, les coses que haig de buscar a Google últimament, espero que ningú em jutgi. Com deia aquesta oient, fa just un mes, pel cap de setmana llarg del Dia de la Hispanitat, les germanes Pombo van fer una estada al complet, perquè hi van anar totes, al seu domicili de Adrados, que és aquell poble tan petit que ja havíem explicat, de 113 habitants, a la província de Segovia, que no s'ha de confondre amb Casabaca, que és la casa que es van fer al nord, a Cantàbria, on ara hi passen els estius. Llavors, en aquest poble d'Adrados, els pares de la Pombo també s'hi han fet una casa nova que estan estrenant aquesta temporada de tardor. I fa un mes, la Maria i les seves germanes van encarregar-se d'ensenyar-nos per Instagram alguns dels raconets que hi ha en aquesta caseta gran. Alguna habitació, la decoració, que si ara mira aquesta catifa, mira què hi tenim penjada en aquesta paret, i també la prestatgeria plena de llibres. I clar, posant-hi encara més context, venint de la polèmica de fa un any de la Maria Pombo sobre la lectura, aquí celebràvem que ens ensenyés una llibreria farcida d'obres. I vam veure, per exemple, els Sapiens, un clàssic, algun títol de Stephen King, Matilde Asensi, Javier Cercas, i de cop, na fent zoom, na fent zoom, a baix de tot,

a l'extrema dreta, curiosament, hi havia un llibre ben gastat, d'aquests que queden de color molt groc, amb les pàgines ja que estan gairebé trencades, del Centro de Estudios Sindicales, on en majúscules s'hi llegia perfectament Francisco Franco. Era un llibre que no vam poder acabar de concretar, però que per la nostra investigació recollia el pensament o discursos del dictador, és perquè n'hi havia diferents, sobre economia, sobre més polític, etc. Llavors, és veritat que a partir d'aquí el programa es va obrir un debat, també alimentat pels oients, sobre si els llibres que tenim a casa sempre han d'anar alineats amb el nostre pensament. Sí. Que no, que no. També poden ser títols valuosos pel seu pes històric, perquè es van publicar no sé quin any, per entendre l'època en què es van escriure, etcètera, etcètera. Com també per tenir diverses mirades, no? Clar, el que passa és que tot això va coincidir amb aquell vídeo que se li va filtrar també a la Maria dient que votaria Vox i que ara acabem de descobrir un altre llibre d'aquesta línia i una ja no sap què dir. També perquè aquest d'ara, per mi, és més greu que el que hi havia fins ara. Mira, ara ho explicarem. Aquest cop va ser la germana mitjana, la Marta Pombo, qui va publicar una foto de la prestatgeria de la casa familiar de Drados.

Una foto que encara no teníem perquè és més macro. És més de pla general, com és en principi més estètica. Saps per què? Es veu en molts llibres, jo diria que més decent, eh? Amb aquesta fusta fosca, elements decoratius que dius, mira, doncs ara aquí penjo. Ho tenen mono, eh? Escolta'm, tres gerros aquí a dalt de tot, que deuen pesar moltíssim. Figuretes, fotos emmarcades de la família. Però, novament, hem tirat d'un invent força útil que ens ha portat la tecnologia, que es diu Zoom. Que és molt útil sobretot en el cas d'instastories, de gent que podem considerar polèmica. I gràcies a aquesta eina vam poder descobrir quin llibre hi havia al prestatge de baix de tot, amb un color blau cel i lletres blanques, amb majúscules, novament. Tot plegat permetia llegir perfectament de quin títol es tractava. El Valle de los Caídos, dos punts, idea, proyecto y construcción, de Diego Méndez.

De fet, només si llegia el Valle de los Caídos, però amb ajuda del xat GPT i de les meves cerques a Google hem pogut esbrinar que es tractava d'aquest títol. Aquest llibre el va escriure el segon arquitecte d'aquesta construcció i s'explica com es va construir aquest monument funerari i commemoratiu del franquisme situat a la serra de Guadarrama i que des del 2022, per cert, anomenem el Vall de Coelgamuros arran de l'aprovació de la Llei de Memòria Democràtica. Un monument construït en bona part per presoners de guerra, molts d'ells republicans sotmesos a treballs forçats, i concebut per Franco per celebrar la seva victòria militar. Un monument també on s'hi troben enterrades desenes de milers de persones dels dos bàndols, sense coneixement ni consentiment de tantes i tantes famílies. I també un monument on, fins fa uns anys, hi havia les restes de Primo de Rivera i Francisco Franco. Doncs bé, aquest llibre de l'arquitecte del Valle el va publicar el 1982 la Fundació Nacional Francisco Franco, la primera edició es va esgotar i el 2009 el va reeditar l'Abadia Benedictina com a peça de col·leccionisme, com a edició deluxe. Efectivament, només es pot comprar a llocs molt concrets, ho he estat buscant, l'he trobat a Todo Colección o a webs de segona mà. I per preus que no baixen dels 90 euros i que s'hi van dedicats, que he trobat que algun neva dedicat, que no sé quina neta de franc, bé, és igual. Si contenen elements especials, si vols dir així, arriben als 185 o 190 euros. Perfecte. Me'l pillo ja. Així que bé, Marcant Pombo té en un llibre de, mira, això no ho havíem dit, 352 pàgines, molta foto, 200 fotos, molt mapa també, molt plànol, per veure com era la construcció, sobre aquest monument. I ara, si voleu, podem tornar a tenir el debat dels llibres, dels llibres i títols que tenim a casa, que hi havia oients que deien, això és com a Instagram. Vosaltres seguiu a Instagram gent que tingui exactament el vostre pensament polític? És gratis seguir el Vito Quiles.

No t'estàs gastant 150 euros per tenir una peça de col·leccionisme a casa teva que commemora un monument com aquest. Vull dir que són coses

molt diferents. I que tens més d'un llibre, vull dir que hi ha un interès. A veure, que si el Pepín o la mare o algú fos historiador,

especialitzar també. L'arquitectura, però ja són moltes coincidències. A mi tingués aquest llibre la Ter, que és aquella noia, que era arquitecta, que diria, mira, té un llibre d'arquitectura. O la Núria Moliner, no? O la Núria Moliner, diria, mira la Núria Moliner que ha volgut estudiar això en profunditat, si és que té un interès històric brutal. Entén, entén. El que sí és cert que hi ha interès pel franquisme. Home, hi ha un interès. En aquesta casa. Sí, sí. Hi ha interès. Això passa molt amb altres temàtiques, que és un interès que mai saps si és només un interès històric o ja poder va més cap a que ets afiliat, m'entens? Bé.

No sé si seguiran penjant fotos de llibres perquè. Jo vull deixar, però és que com sempre només en parlem nosaltres. Nosaltres i Salciologia, que també van dir, anem a fer zoom aquí, i ho van compartir amb els seus seguidors, però jo és que ja no sé què més dir. Això vol dir que ja els

està bé penjar aquest tipus de llibres, perquè l'altre jo entenc que podria ser un descuit, no? Sí. Apareix la lliçó, si és que ho consideren una lliçó, i vigiles el proper cop que tornes a penjar uns llibres.

Creuen que no és una cosa de la qual amagar-se. Exacte, total.

Bé, passen dos minuts de dos quarts de set, fem una pausa i de seguida tots els detalls dels concerts de l'Aureja de Van Gogh a la ciutat de Barcelona.

Que no surti d'aquí.

El millor moment de la tarda té quatre noms. Marta, Roger, Juliana i Activia Kéfir. Amb probiòtics naturals i llevats autèntics de kéfir. T'agradarà a tu i a la teva microbiota. Activia.

Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.

Me gustaría inventar un país contigo.

La nova gira de l'oreja de Van Gogh ha arribat per fi a la ciutat de Barcelona i ho ha fet amb dos concerts, un divendres i un altre el dissabte.

Uf, m'encanta aquesta cançó. La

veritat

és que hi havia moltíssima expectativa per veure el retorn de Maya Montero a l'escenari del Palau Sant Jordi i qui no s'ho va voler perdre per res del món és en Jaume Miranda. Jaume, molt bona tarda. Bona tarda, com esteu? Has contactat l'oreja

aquest cap de setmana després de veure els concerts?

Molts oients ens han enviat fotos. Un oient que es va fer una foto amb tu, que esteu preciosos.

Vaig triomfar bastant, eh? Sí? Vaig pensar, Amaya Montero és una desconeguda en comparació amb mi. Bueno. No, és broma, és una gran estrella. Vos he de dir, com a mala notícia, així per arrencar, no va cantar Geografía. Què? No, hòstia. Venc les meves entrades del dia 27, oficialment. No, no, te recomano el concert, ara en parlarem més detalladament, però Geografía no la va cantar i a mi a nivell personal m'ha faltat, però bé. Home, és importantíssima aquesta cançó,

és un himne. Que bonica que és aquesta cançó.

No, no és de les més escoltades. I a més és molt rítmica, que és un grup que sol tenir un ritme més o de balada o de mig gas. Que tenim el concert, no, Geografía? Sí. Home, sempre te quedarà la reina del pop, eh? Home, és que t'he vist també cantar amb. La reina del pop. Tu vas passar bé, eh? Va ser el millor dia de la meva vida. Jo era un homosexual incomplet i no ho sabia. Perquè mai havia vist l'oreja de Van Gogh ni en èpoques de Maya ni en èpoques Leire. I va ser com, uau, és que tenen un catàleg tan impressionant. No, no, m'ha quedat amable. I vas anar el divendres

o el dissabte? Dissabte. La Carla em diu que al concert de dissabte hi havia una colla d'indignats perquè no havien cantat Geografía i que la van començar a cantar i que molta gent s'hi va unir.

En altres concerts sí que l'havien cantat.

Això ja hem de desconèixer aquesta informació, però i aquest moment com de quòrum improvisat també m'ho vaig perdre, no sé què estaria fent. Bé, ja sé lo que estaria fent, és que vaig anar al bany a tota pastilla, perquè clar, vaig dir, quan alguna cançó no m'agradi, aniré al bany. M'estava a punt de com pixar damunt. No me'n volia anar. Hauries de posar-te un bolquet com les fans de Taylor Swift. A una de ses darreres, que era muñeca de trapa, vaig dir. Què? És que era això o.

M'agradaria el diablo sin dudar. Hòstia, és molt bona, aquesta. Por ver tu nena a l'escuchar-me hablar. Que bona és aquesta cançó. Sí, sí, del disc guapa. Ui, guapa. Jo la tenia de politono. Home, és que com no pot ser d'altra manera, jo si ara pogués posar-me la de politono també ho faria.

Que funciona molt el politono d'aquesta cançó. Anava molt bé. Volsos enteneu que sa cançó està molt bé però que jo no volia sortir com pixada d'aquell concert. No, no, no. Era una falta greu cap a l'oreja de Van Gogh i cap a les popes en general. I cap a tu mateix, inclús. Sí. Sí, exacte. Bé, ara vos explicaré un poc millor sa meva experiència, però abans donaré una mica de context, perquè l'Oreja de Van Gogh han fet aquests dos xous emmarcats en setmanes molt delicades per sa vocalista Amaya Montero. Des que va començar aquesta gira Revival, sa cantant és en el centre de totes ses mirades, s'ha qüestionat sa seva capacitat vocal, sa seva implicació física en escena, el seu vestuari i inclús el seu pes, que això és de lo més greu, evidentment. De fet, fa uns dies, el creador de contingut Arnau de la Eige penjava un vídeo en defensa d'Anamaya i del bullying digital que està rebent, i ella responia amb un "Muchas gracias, estoy sufriendo mucho". Per tant, tenim constància evident que Namaya no està gens bé amb aquest escarni públic, i dins tot aquest context tan denigrant, Namaya s'oblidava de tot i se plantava al Palau Sant Jordi amb tot el seu perrus.

Se'n fot la pell de gallina.

No us safomo ara per reus el concert? Sí, ara una mica.

Encara teniu oportunitat. Tornen a cantar a finals de mes de novembre. Dues dates. Dia 26 i 27. Jo vaig l'últim dia. Arras. M'agrada. Bé, estarem d'acord. Ara que hem posat aquest tram de cançó, sona bé o no sona bé? Per mi, sí. Els dos fragments que hem posat, jo l'he sentit perfecta.

Quina mala llet la gent que penja només el tall d'ella desafinada.

Sobretot tenint en compte tot el que sabem que ha passat a Maya Montero. En general seria molt lleig i molt desafortunat, però especialment en un cas com el de la Maya.

Jo si me deixeu donar un titular, vos diré que va ser el millor dia de sa meva vida. El sentiment de comunitat que provoquen els himnes de l'oreja de Van Gogh és lo més per escutar formar part d'un ritual religiós que viuen moltes persones mincloc. I més enllà de s'efecte nostàlgic que provoquen temes com la playa, Namaya va defensar cançó rere cançó amb una entrega i força magistrals, a pesar de ses crítiques que no te posen gens fàcil, perquè tu surtes a escenari després que t'insultin a cada minut,

no? Sabent que. Cada error que cometis serà retransmès en directe i serà el més viral. I a banda, jo he vist vídeos fets

amb intel·ligència artificial d'ella relliscant,

però molt passada, de veritat. Sí, ja com Rissanta risca. Fins on arribarem amb aquesta pobra noia? Per si fos poca cosa, sa seva màxima entrega mos va fer un regal en el públic català no parlant. Com ja vàreu anunciar aquí, en exclusiva, Namaya va entonar Simna de Catalunya.

M'encanta, m'encanta aquest moment.

De nou, un fragment que el que més s'ha viralitzat és el tros que podia desafinar una mica més, i ara en aquest tall que poses no desafina gens.

És que Boig per tu la va cantar en els dos concerts, tant divendres com dissabte, i sa gent boja per Namaya Montero en aquest cas, i va anar en els dos concerts, me va comentar, allà entre bambalines quan marxàvem, que divendres estava més nerviosa, com és normal, perquè feia molts anys que no se pujaven al Palau Sant Jordi, crec que feia de nou anys que no.

A més a més, és una relació nova, que no es puta, sejar. En una llengua que no se té. Però per mi el que ho diu tot és la informació que vam donar nosaltres de com ella s'havia estat preparant, que havia preferit anar amb furgoneta a Barcelona per poder-la seguir sejant i, en canvi, no fer tots els trajectes amb avió o amb tren, que preferia la intimitat d'una furgoneta per seguir sejant a veure com sortiria.

Sí, està clar que la gent està sent molt cruel a xarxes, està caçant els 15 pitjors segons de l'escenari per part d'Anna Maia per penjar-los i viralitzar-se, i m'apareix molt cruel, perquè és que a més qualsevol artista, ja sigui Isabel Pantoja, Navat Gyal o qui sigui, té mal 15 segons. O sigui, quan vas a un concert en directe sempre hi ha 15 segons dolents, no? Poden ser-hi totalment. Sí, bueno, també podrien no ser-hi. Bé, ja vos puc dir que soc un gai molt feliç, més homosexual que mai, i jo lo que vaig veure dissabte. Bitxo. Estem rebent, eh, missatges? Si vols que els llegim en algun moment. Nineta dels meus ulls. No, que. Com era?

Nineta dels meus ulls. A mi, com no comenceu a dir ya Nineta dels meus ulls, m'aprenyo.

Em va tocar la Lourdes, que ens ha dit que li diuen Dulçoneta. Ah.

Ah, no, que no m'agrada perquè és superoriginal. Però veus, dulçoneta, si tu ja li has dit a la Lourdes dulçoneta, després ja no li pots dir a la Maria que vingui després. Sí, Déu no ho vulgui, si vingués una Maria després, ja no li pots dir dulçoneta, també. Podries dir un guapa, un amor, un algo general. L'altre és que se'l quedi la Lourdes, que ella és la dulçoneta. No, però clar, tampoc li poden dir dulçoneta

al següent nòvio, tampoc li poden dir dulçoneta a la Lourdes. El meu xurri i jo som Tim Bichu i varietats molt boges que millor no fer públiques. Però molta originalitat. Ja vas a collir bolets, veus un rovelló i tens rovellonet. Jo he explorat també molt. El xurri que diu.

Xurri no és com molt castellà? És que no sé ni d'on veig. A mi me dóna vibra Anabel Pantoja, saps?

És molt de mares dir bitxo, també, eh? Sí.

Bitxo. És que tots són complicats de sentir si estàs a fora de sa relació. Totalment. Jo que soc una persona eternament soltera, tot m'està fent molt de mal i vull eutanàsia.

Però estic d'acord que quan estàs dintre, i sobretot si portes més de dos anys, és que els dos anys passa directament que hi ha croqueteta, patatona. Que la majoria de gent. Hi ha tot. No hi ha ningú que es digui patatona. Tu aquell dia estàs menjant, que ho diguin aquests que es diuen rovellonet, tot és una bona excusa. No, però patatona. Jo les he arribat a fer molt i molt grosses perquè les paraules es van transformant.

Que la majoria de gent acaba tenint una versió tan personalitzada que no podem entendre la resta. Tots ens les han dit grosses. I ara tots quatre estem pensant en barbaritats que hem dit. Home, tu feies pauetes a les nòvies. Feia pauetes i a més amb. No amb patatona, però bueno, gairebé sí que semblava patatona.

Que hi soparem avui. Aquí hem arribat. Hem parat el sopar. Hòstia. Això l'Alba Paul i la Dorceida ho pengen. Però emploraven els ulls. Com es diuen entre elles?

No vull ni saber. Tarzan i Jane. És que són capaces de. Tarzan i Jane. Sí, perquè sempre s'ho deien.

L'Alba és la Tarzan. És molt ofensiu. És tremendament ofensiu. És horrible.

Vos recordau que a Jetlag n'Andreu li deien ester rateta. Rateta, boníssim. A mi rateta m'agrada. És que jo pens que això, aquesta idea de guió, va sortir perquè algun guionista li devia dir

sa seva parella, no? Rateta i ratulina m'agrada, eh? Ratulina. I el ratuli també el

trobo com molt de mare, no? Un ratuli. Ratulinet. És bastant maternal. No sé si m'agradaria que sa meva parella m'ho digués i menys en es llibre.

Ai! Mi mare només em diu carinyo, crec. La cosa monàrquica també, reina, princesa. Això és molt peixatera, no? Un príncep ben tirat.

Un príncep de dir príncep que sopem avui. El príncep una de dos. O et demana matrimoni a l'instant o et deixa. M'han dit princesa, és una altra història.

Princesa? Això sí que és una castellanada

com una casa de pagès. En un altre idioma, però crec que la connotació és negativa. Princesa vol dir. Mai ho vaig entendre.

Que se suposa que ets com molt exquisit. No, que se suposa que per mi és fora de lloc, perquè no només és pejoratiu, sinó que és com masclista, perquè ho diuen en els nois que no són prou masculins en el sentit que no tenen la porta del cotxe, no et paguen el compte, no són ells els que et demanen de sortir, saps?

Que es posen en el rol. Com un sinònim de maricón mal usat, no? També a nivell pejoratiu.

És un calçasses de tota la vida, un maricón de tota la vida, és masclista i a sobre és un castellanisme, ho té tot. Perfecte. Quina merda. La vas deixar, no?

No sabría dir-t'ho. Et va deixar.

Es va deixar, com la cosa. No, la cosa no es deixa. No, ho va deixar ell. No, ja t'agradaria que es deixés, perquè així no hauries

de prendre tu la decisió. Sí, sí, ho vaig deixar jo.

Per això segurament et va dir princesa, però es va equivocar amb el vocable. El que hauria hagut de dir és que ets un irrespetable. Un impresentable. Un impresentable, un sensevergonya. O sigui, que jo no m'atreviria a sortir de casa. Has de fer un comunicat de disculpes, general, i penjar-lo al teu instrument. Però ara per què ell ho ha fet malament? Home, perquè ja com està explicant com va anar la deixada, jo ja veig. No, no és de les pitjors deixades. La pobra noia,

que jo ara l'he jutjada tremendament, no ho va dir amb mala pressa. Però és que no estàvem ni junts, saps què vull dir? Què?! Tres quarts de set. Què vol dir, no està bé? Que jo reflexionaré sobre el. Pitxo, què vol dir, no està bé? Era una altra època, també, eh? Era una altra època, sí.

Un anyet ben bo. Juliana, no pot ser que siguis

més dura amb ell que amb la Pombo. Marta, fa un. No m'espero res, i en canvi d'en Roger me n'espero molt. Fa un anyet, eh, d'això? Sembla l'Aitana dient que quan va dir allò de la Revolta era més joven. No vull. És que tal qual. És que era tal qual. 37 anys. Tenia moltes menys canes. Cantes el cap des de carda mínim 10. Va, va.

Que no vull tornar a obrir el debat perquè la mica de gòstic jo te'l podria arribar a defensar, tot i que em tractessis d'impresentable, però no tenim prou temps. Hola, he estat molt bé en totes les cites, però no vull tornar a quedar. Hola, m'ha encantat, no et vull veure mai més. Tu veus que li generes un trauma a aquesta persona.

I en canvi si no li respons mai més i ella està pendent dient, ai, és que el Roger té molt de lío, va molt liat, té molta feina. Passa un minut de tres quarts. Ens paguem després de la sortida de la feina. No, no cal pagar-se. Ai, nens.

Viatgem fins als Estats Units.

Perquè toca parlar de les nostres divas supremes, començant per la Rosalía.

Parlem d'ella perquè, per bona notícia, per Marta Montaner, la cantant de Sant Esteve de Sarrovires, ara sí comença a tancar l'era de luxe. És cert que això ho dius cada setmana. Ara és oficial, l'onada està tornant a casa. És el conte de Pere i el Llop, no m'ho crec. Estic molt cansada. Els Latin Grammys són aquests dijous i es comença ja a notar el xup-xup definitiu. La Rosalía divendres passat ens ensenyava el pack de luxe. De luxe? Que és una mena de. Es pot comprar ja ara mateix, si voleu, pel mòdic preu. Justament, mira, de 150 euros t'ho pots destinar si et compres lo del Valle de los Caídos de Lux o Lux de Lux. T'ho pots escollir, d'acord? Inclou un vinil, tot de peces de marxandatge que jo no acabo de veure ben bé on les pots encaixar en el teu dia a dia, com un mocaduret i històries. Bé, cadascú lo seu. I el diumenge publicava també un vídeo a Instagram del mateix dia que van fer la sessió de fotos de la portada de Lux, dient que no podia creure que hi hagués passat un any. Ella, ara sí que sí, diu adeu a aquesta era, preparant-se per coronar-la amb la cirereta del pastís amb algun dels 6 gramis als quals està nominada, i per acabar de tancar bé la porta, va fer allò que a ella li encanta, que és escriure un text a súbstac, que va publicar dissabte, 7 de novembre, quan feia ben bé un any de l'estrena del seu últim àlbum, Ja sabeu que a ella poques coses li funcionen més que fer veure que és articulista. El seu somni és ser en pàmies. L'article es titula Dara Lux, Donar a Llum, fent el joc aquest de paraules amb el títol del disc, i amb el fet de donar llum. I diu així. Boníssim. Fa un any que vaig donar llum. Torno a començar, perquè ja ho he fet malament. Fa un any que vaig donar llum a lux, i encara no m'ho crec. Que atrevida. Primer de tot, perdoneu si he trigat a publicar més substat. A vegades, quan la vida t'atabala o quan t'atabales tu sola, resulta impossible pensar amb claredat i encara menys articular les coses com Déu mana. No m'esperava que seria tan èpica aquesta cançó. No, però està bé, perquè va increixendo el text, m'imagino. Ah, i és del Japerut de Notre Dame? És molt passada de voltes, jo m'esperava una cosa més light. No sé com deu ser per als altres. En el meu cas, una mica de moviment m'ajuda a escriure. Massa moviment, en canvi, m'incapacita del tot. La meva vida ha anat molt de pressa, aquest 2026, i per escriure cal aturar-se, o si m'ho preguntes a mi, estirar-se. M'encanta escriure estirada al llit, ho he fet així tota la vida. Crec que té a veure amb el fet que a la meva habitació d'adolescent no hi havia espai per tenir-hi un piano i una escriptòria alhora, així que vaig haver de triar entre l'un i l'altre. Ja et pots imaginar quin vaig triar.

Jo no opino per on ens porta de moment. De moment.

Per mi, escriure és topar de cara amb les meves pròpies i lògiques contradiccions i amb la meva llarguíssima llista d'imperfeccions. Barthes diu, qui seria capaç de suportar la contradicció sense vergonya? I tant mateix, aquest contraheroi existeix. Jo encara no. Mentre escric això, em faig cringe a mi mateixa i aquest text també me'n fa jajaja. A més, què té de dolent el silenci? Per què deu ser que el silenci em fa sentir especialment incòmoda, tret que sigui un silenci compartit amb la meva germana o un silenci musical escollit? Nick Cave diu, no crec que el silenci sigui violència, complicitat ni manca de valentia, sinó que el silenci acostuma a ser l'opció preferida quan un no sap de què està parlant, té dubtes o està en conflicte, cosa que, en el meu cas,

passa la major part del temps. Uh, per mi això és un missatge per tota la gent que constantment li diu, nosaltres algun cop ho hem fet, posiciona't, Rosalia. Sí, sí, que hi ha alguna boca. Jo honestament no sé de què parla, segueixo. Molt bé.

D'aquestes tres coses en vaig sobrada, és a dir, et recupero, eh? De dubtes, conflictes i de no saber de què està parlant. D'aquestes tres coses en vaig sobrada, però per això moltes vegades escric menys del que m'agradaria, però més del que les circumstàncies semblen permetre, perquè ja em diràs tu com vols que no et surtin volant el paper i el boli quan intentes escriure enmig d'un huracà. Ha estat un any ben intens. Han passat moltes coses. Mirant enrere, aquest any ha estat un dels més difícils de la meva vida, però també un dels més significatius. Recordar ve de recordatori. Re, de nou, tornar, a, més cor, cor o disc, cor, tornar a passar pel cor. Crec que ara, que fa exactament un any que va sortir Lux, és important tornar-lo a posar pel meu cor. Per què no continuar buscant excuses per honorar totes les peces que van encaixar? Si ho faig, se'm trenca una mica la veu i se'm omiteja la galda. Però quan nadie me ve, puedo ser o no ser. Però quantes pàgines hi ha?

Estem acabant, Marta, paciència. Això és una cançó d'Alejandro Sanz, no? Però ara de debò,

em pregunto si vaig fer aquest àlbum pels altres o per mi mateixa pels iguals. També em pregunto si el tornaria a fer tal com el vaig fer o si tan sols em tornaria embarcant la creació d'un disc així. Quan feia aquest disc pensava en catedrals. Intentar fer que un disc soni com una catedral, no sé si ho vaig aconseguir. Suposo que, en haver-ho intentat, ja en tinc prou. Una altra cosa et diré. Aquest disc m'ha portat de tot. Vertígens, viatges i benediccions a Dojo. He trepitjat tres continents, recorregut 17 països i sobreviscut a 57 concerts. Sense comptar el de Milà, esclar. Tants llocs dels quals he après i tantes maneres diferents de fer i d'existir que em fan pensar en els diferents llenguatges de l'amor. Avui dia posem nom i diferenciem tant els llenguatges de l'amor perquè és més fàcil posar nom als amors que estimar. Però l'amor no era la llengua materna? Que important que és no oblidar-se de nodrir-se i de nodrir l'altre. Ho dic perquè jo me n'oblido cada dia, però intento enviar música a la gent que estimo i cuinar-los coses bones també. M'encanten els actes de servei i alguna cosa amb el fet de preparar alguna cosa per l'altre que em fascina.

Per això m'he dedicat a fer una playlist de mil cançons que vaig escoltar durant els anys en què vaig pensar, compondre i compartir looks. Aquí teniu el regalet. Feliç aniversari.

Aquí acaba el text i comparteix efectivament una llista de Spotify de mil cançons que li duen looks, diu. Una llista on hi ha cançons de tota mena d'estils i països. I entre mig de tot, algunes peces de Pau Casals, hi he dedicat bastantes, i algunes d'Enric Morera. Són de les mil cançons, només dues, en les que es canta justament en la llengua materna de la Rosalía, en català. Les dues són de la Sílvia Pérez Cruz, com no pot ser d'altra manera. La primera és amb Moro, amb Salvador Sobral.

I la segona és El teu nom, que la Sílvia Pérez Cruz canta amb Marina Salis. Neta cor has nascut Ai, petit brú Dues cançons amb la seva llengua materna. A mi això, evidentment, em disgusta profundament, no hi entrarem, però se'm passa una mica el disgust perquè almenys també hi ha posat una de les meves cançons preferides, no crec que per aquest motiu, però jo m'ho prenc així, que és In My Secret Life, de Leonard Cohen. In my secret life. Jo he estat escoltant la llista aquest matí i realment és interessant i és veritat que et fa entrar com en tot aquest univers de creació de looks, o sigui que si vols entendre més el procés creatiu i en realitat vital pel qual ha estat passant la Rosalia els últims anys i és interessant, jo no acabo d'entendre molt bé. Què ens vol dir l'autor amb el text, a part d'aquest punt de pretensió de citar autors i tota aquesta història?

Jo trobo que es vol justificar moltíssim. Però creus que és per les polèmiques? No, no, no, en general. Per mi això la fa petita. Què s'esperava? Sí, és com que la veig amb necessitat d'explicar-se. De què s'esperava d'aquest àlbum, que també tothom diu que era molt pretensiós, alguns diuen que ha aconseguit i d'altres que potser es va quedar a mig camí, no ho sé, com amb ganes de dir què movia i, no sé, de voler-ho compartir amb tots els seus fans.

Jo l'adoro perquè ella és molt humana quan diu que cada any ha estat el més intens de la seva vida, cada any ho diu, com fem tots, cada any s'ha de veure el més intens.

També que va tenir un episodi, jo crec que molt delicat, amb el familiar que tenia ingressat a l'hospital, o no sé què passava, vull dir que sí que hi havia. I que segurament a nivell personal ha estat un any també molt dur.

S'ha enamorat, ha tingut una gira, que sabem que sempre les gires per la Rosalia són un trasvals emocional bestial. Mil coses que segur que no sabem, però vull dir que l'humanitza molt que cada any sentis que ha estat un any intensíssim. Per bo, per dolent, perquè et passen mil coses i perquè no pots impedir que aquestes coses t'atreveixin profundament, no? I que et sembli que estàs en un huracà constant. Bé, el que és és que mentre la Rosalía tancava aquesta etapa de looks i acabava d'ultimar els detallets d'aquesta llista de Spotify eterna, la nostra batguia el feia un dels últims concerts de Máscara World Tour a Los Angeles. Un concert que precisament no es va voler perdre la Rosalía, que hi va anar i va estar analitzant el xou. He de dir que amb molt de deteniment, perquè s'ha comentat ja, a internet sobretot, com la Rosalía es mira aquest xou, no?, com molt seriosa, com fixant-se en cada detall minuciós.

Sí, la gent que diu no li agrada la Batguial, mireu quina cara fa, perdona'm. Fa cara d'estar atenta.

Súper concentrada. Súper concentrada.

I és veritat, i això s'ha dit, és que sembla contradictori perquè Batguiel té un tipus de música que de fet quan es posa a les discoteques és així, és molt ballable, però és veritat que els seus concerts tampoc no són. Jo quan hi he anat no he acabat tampoc de parrejar fins al terra, m'he estat també més

gaudint de com ella ho. Que pots gaudir sense parrejar, sense ballar, sense cantar. I també t'he dit que si ets tan famosa també no vols cridar l'atenció per damunt de la Batguiel, que si se posa a ballar com una boja. Clar, totalment.

Doncs qui també hi va anar en aquest concert a part de la Rosalia va ser en Francesc, un oient absolutament perfecte, que ens ha volgut enviar una crònica esplèndida per WhatsApp de com va ser la nit, i diu així. Avui estàs de llegir, eh, tu? Sí, sí. Jo avui ja veus que no he fotut res. No, home, no, està molt bé. Sí, copiar, enganxar. Vale, ho hauràs de resumir potser una miqueta. Us escric des de San Diego, ciutat on visc des de fa més de dos anys, i vendres vaig anar amb un grup d'amics al concert de Bad Guia a Los Angeles, a The Wiltern, un teatre art deco icònic de la ciutat. Maquíssim, tot ple de daurats, sol d'aigua total. Quan vius tan lluny, anar a veure artistes de casa et fan sentir més a prop i als nostres artistes se'ls ha de donar suport incondicional també a fora. Va a u i mig.

Uau, que Christian Galvez

té mèrit, té mèrit. Això és incapaç.

El concert va ser memorable, un repàs de tots els èxits que ens agraden. Només es va deixar Nueva York, Toto, justament la que comença de Barcelona-Nueva York. Jo anava preparat per si sortia algun convidat especial a escenari, sent L.A., la capital mundial dels famosos, no seria gens estrany. I, per desgràcia, no n'hi va haver cap. Però l'endemà em vaig assabentar que la Rosalia era entre el públic. Em vaig quedar de pedra, la tenia a menys de 10 metres i no entenc com no es va muntar un escàndol quan la gent del voltant la va reconèixer. Molt fort! Les dues artistes catalanes més internacionals del moment juntes, cosa que confirma que la seva relació està millor que mai i que es donen suport l'una a l'altra. La Batguial no estava tan parladora com a les entrevistes que ha anat fent per tot l'ATAM les últimes setmanes. Només va parlar en anglès i potser és que l'anglès canvia la seva personalitat. Va agrair el suport de tothom durant tant de temps i vergonyosa va acabar dient que no sabia parlar davant d'un micro. Mentira! Molt a favor d'aquesta crònica que ens ha enviat el Francesc, que m'hauria agradat acabar si no m'haguessin censurat. No és encarriga, eh? No, és un Francesc anònim que ara és part de l'equip.