Rufián es queda a ERC i pacta amb Podem. Què passarà ara amb Colau i el Front Ampli?

El Matí de Catalunya Ràdio. Frederic Vincenç.

Passen dos minuts de tres quarts de nou. Comença l'Agora del Matí de Catalunya Ràdio avui amb la periodista del periódico Sara González, amb el politòleg i director de comunicació Aitor Arriaga, amb el periodista i soci de la revista Alternatives Econòmiques Pere Rosinyol i amb l'economista Pau Llom. I de què han parlat fins ara, abans d'entrar a l'Agora, Pol? L'Aitor ja se'n penedeix de ser d'aquelles persones que un 12 d'octubre encara es resisteix a portar metal o llarg i encara ha vingut a Barbuda si s'ha aturat l'estudi a 13 graus i mig. Sí, se m'ha arrenyat molt. I mira, que avui no ha sigut cosa meva, me l'he trobat així, eh? I la Sara, que és d'aquelles víctimes del festiu, era a Catalunya Ràdio abans que comences el programa. Cert. Amb la idea, pobre, d'anar a fer un cafè a algun bar d'aquí, però. La gent no matina tant en festiu. No, és una mica complicat.

Jo l'he trobat, eh? Jo l'he trobat.

Ah, sí? Jo també he pogut fer el cafè. Sí, sí. I tu, Pere, tot bé? També, també tot bé. I amb cafè fet i tot. O sigui, soc l'únic que he matinat i m'he quedat sense cafè. Vols que t'emportem un? Vols que t'emportem un de cafè o no?

Ho agrairia molt. Sí? Sabeu que mai demano res, però avui potser sí.

Cafè o cafè amb llet, em diu la Sara? Amb llet. Amb llet, amb llet. Dos, dos, dos. Avui, dilluns 12 d'octubre, un dia en què, evidentment, tenim l'atenció posada a la carretera, i per això ara mateix parlarem amb el director del Servei Català de Trànsit, perquè, evidentment, toca l'operació tornada d'aquest cap de setmana llarg. Senyor Ramon Lamia, el director del Servei Català Trànsit, com estem? Molt bon dia. Hola, molt bon dia, gràcies. Com es presenta l'operació tornada d'avui, el que queda d'operació tornada? Bé, és un pont llarg de tardor, per tant, hem de tenir la mirada posada en el retorn de muntanya, però també sempre amb aquest retorn litoral que és l'AP7. A l'AP7, si anem al nord de l'AP7, hi haurà un carril adicional des del que és Llinars del Vallès fins a l'alçada de Montornès per donar més capacitat per aquella hora punta que sol ser al voltant de les 7 de la tarda. Puguis tenir més capacitat per portar tot el trànsit que retorna. Hi haurà un carril adicional a la tarda, també hi haurà restricció de camions de 5 a les 10 del vespre, de 5 a la tarda a les 10 del vespre, per tant, també això dona més capacitat. I al sud també hi haurà un carril adicional. Des de Vilafranca fins al que és Molins de Rei. El que vull fer esment també al sud és que hi ha limitacions de velocitat

a 100 km per hora tot el que és la zona de Vilafranca fins a Molins de Rei. I quan hi ha carrils adicionals també cal anar a 100 km per hora a tot el tronc de l'autopista P7. Això és important. Perquè en els quilòmetres 180 que en diem nosaltres, que va des de Vilafranca fins a Sant Sadurní de Noia, abans del carril adicional, i quan hi ha el carril adicional, se solen produir accidents de retorn, i això dificulta a vegades el retorn. I si anem al retorn de muntanya, la C16, que és l'eix del Llobregat, tot el que seria des de la Cerdanya fins a Berga, de Berga fins a. Fins a Manresa. Tota aquesta carretera presentarà dificultats, especialment des de Berga fins al túnel del Cadí, que ja és habitual. En retorns de tardor és habitual que hi hagi dificultats. El pic en aquesta carretera, si ens hem mirat a tres anys. Va durar força estona, les retencions importants, des de les 5 de la tarda, que ja van començar, pràcticament fins a quarts de 9 del vespre hi van haver retencions, en caps de setmana de tardor similars, en pont. I, per tant, cal informar-se, programar-se i planificar el retorn. I a la C-17, a l'eix que seria. No és ben bé C-17, és Nacional 260 i C-17, o és que seria Ribes de Fraser, Candelano, Ripoll,

i jo diria que fins a Vic pot haver-hi complicacions, especialment entre Ripoll i Ribes, per al retorn també de tardor. Li anava a demanar justament per això, vostè ara posava l'accent en el fet que sigui un cap de setmana llarg de tardor. Aquest tipus de cap de setmana llarg de tardor són més complicats de gestionar des d'un punt de vista de trànsit que els d'estiu? Depèn de les condicions. Hi ha dues carreteres que pateixen sempre, especialment la Nacional 260, des de la Collada, Tosa, Solcer, fins al que és Ripoll, pateix, perquè Ripoll s'estrangula i entra tot el trànsit també de la vall de Camprodon.

Llavors allà tenim un problema amb una sèrie de rotondes, hi ha tres rotondes seguides que ens és difícil de gestionar fins que no hi hagi un tercer carril que s'hi vol construir. Llavors allà sempre hi ha una congestió molt difícil de pair. I això ho compliquen encara en aquests últims episodis que hem tingut, i sobretot es complica amb el mal temps, però ho compliquen els navegadors, que desvien el trànsit cap a carreteres que són impracticables, a vegades pistes forestals, i que ens ha complicat en algun retorn rescats fins i tot de muntanya. Hem hagut d'anar a buscar gent travessant per colls de muntanya. Que no s'escau. Per tant, aquí jo també demanaria que ulla amb els navegadors que són traïdors. A vegades et porten a pistes forestals que no serveixen absolutament de res i els trànsits entren a dintre el poble perjudicant també llavors la població, no? I això no és recomanable. I a les 16. Perdó que el talli, però em deia que han hagut de fins i tot anar a buscar i ha hagut de rescatar persones que al navegador li han dit tira per aquí perquè allà hi ha cua i s'han posat en camins de pedres, diguem-ne, directament, i s'han quedat allà encallats. Sí, si vostès ho coneixen, a la zona de Ribes de Fraser, quan baixes cap a Barcelona, hi ha una carretera, que és una pista empurlanada en bona part, que porta des del que seria

Ribes de Fraser, Bruguera, fins a l'altra banda, que és la Nacional 260 Sant Joan de les Abadeses. Quan hi havia molta congestió amb aquesta carretera nacional 260 per baixar cap a Ripoll, van començar a desviar trànsit els navegadors cap a aquesta pista. Era un cap de setmana amb un episodi meteorològic advers. Ja hi havia hagut altres episodis, hi va haver-hi neu, i aquells cotxes, aproximadament 200 vehicles, van quedar atrapats. En aquesta pista forestal i els vam haver d'anar a rescatar. I els nevadadors no només són perversos per aquest sentit, sinó també, i si anem a l'eix del Llobregat, el divendres vam muntar una mesura amb l'Ajuntament de Berga que ens entenem molt bé en aquest cas i en aquesta matèria, no?, que és intentar que no tendrin a dintre els pobles perquè estalviar-se en res. 100 metres de cua a vegades, o 200 metres de cua. Llavors això perjudica molt la convivència dels propis pobles. I allà a la C-16, que hi haurà congestió, ja ho vaticinem ara, muntem sistemes perquè no entrin a Guardiola del Berguedà, perquè no entrin a altres municipis, i a vegades allà també agafen carreteres que van a parar, per exemple, a la 9 de Berguedà, perjudicant tots aquests municipis. Això pel que fa a la retenció, senyor Lamiel, pel que fa als accidents, com estan anant, sobretot els accidents mortals,

com estan anant a aquest port? Aquest cap de setmana llarg, vaja. Sí, malauradament preveiem A nosaltres ens feia por el port aquest, perquè després d'una contenció de mobilitat sol haver-hi la pulsió de mobilitat, una sortida de mobilitat. Hem tingut episodis de mal temps aquestes últimes setmanes, no? Hem tingut molt mal temps. Per tant, hi va haver fins i tot restriccions de mobilitat, i llavors se sol produir la pulsió de mobilitat. A les sortides hi apareix el sol, el bon temps, i surt. I ens preocupava la moto. La moto, que és encara un temps propici per anar amb moto a fer carretera i a gaudir de la carretera, ens preocupava. I malauradament no ens equivocavem. Hem tingut dues víctimes mortals, dos motoristes. Un motorista no va ser causa del motorista, sinó va ser causa de l'altre vehicle i, per tant, el conductor de l'altre vehicle va quedar detingut. I, en canvi, el que s'està investigant és l'accident que hi va haver ahir, que és una altra motocicleta i que també hi ha una altra víctima mortal. Per tant, dues víctimes mortals més motoristes. La moto és un vehicle que hauríem de fer una reflexió general. Tots plegats bàsicament des de l'àmbit formatiu. Formar més el motorista a partir d'una edat amb les habilitats i amb els coneixements de circular amb aquest vehicle. En quin sentit? Una formació a partir de segons quina edat, veia?

Sí, nosaltres som partidaris de fer més formació al motorista, a partir d'un moment. Si nosaltres ens fixem en fotografies nostres de fa molts anys, veiem que hem envellit, no? Doncs bé, igual que hem envellit, nosaltres físicament hem envellit aquell conductor que som, també, i per tant tenim unes habilitats diferents, i tenim unes capacitats diferents, i per un tipus de vehicle que està molt exposat i que és vulnerable com la motu, pot ser perillós. I a partir de 50 anys, nosaltres veiem que se'ns acumulen motoristes accidentats que moltes vegades és fruit de la falta de percepció del risc i així se'ns odien els formadors que tenim nosaltres. I aquí el problema és aquest, que cal una formació específica o caldria una major formació per conduir. No estem dient que no puguin conduir, només faltaria. Però sí que estem dient. Que es passi o que s'aposti per una major formació. No depèn del servei català de trànsit només, nosaltres fem formacions voluntàries a carretera, hem tingut molts motoristes que s'hi han format, és una píndora, és el que se'n diu ara un tip, una píndora de dues horetes. On els ensenyem els bicis que tenen a l'hora de conduir una moto i per tant els demanem conducció. Però ara ja existeixen uns cursos de formació segura. Existeixen. I amb aquests cursos pots obtenir fins a dos punts del carnet si els has perdut.

Seria interessant no només que existeixin els cursos, sinó que aconseguíssim dirigir motoristes cap a aquests cursos. És interessant el que diu que és a partir dels 50, perquè la percepció del risc, evidentment, tu tens la sensació que tens els reflexos que tens, i a partir de segons quina edat ja no responsa amb la mateixa agilitat, sobretot a la moto. Però ho trobo interessant perquè sovint, quan es parla d'accidents de moto, potser es posa massa l'accent en la gent jove, i pel que em diu, no són el principal problema. No, no són els joves el problema, no ho són. I també hem de que quan analitzes la piràmide d'edat dels conductors, també et dónes compte que hi ha menys conductors que pugen. En d'altres coses, a hores d'ara hi ha. Unes cues importants a l'hora de treure's el permís de conduir i per tant tampoc és que pugi de manera ràpida amb els conductors joves, no? I s'integrin en la piràmide d'edat de conductors. Però amb moto, quan hem analitzat també aquestes trats d'edats amb moto, on majoritàriament s'acumulen motoristes és en les franges de persones més grans. Això ho tenim molt minimitzat. I llavors aquí és on nosaltres veiem que s'hauria d'aprofundir en la formació. Ramon Lamel és el director del Servei Català de Trànsit. Senyor Lamel, com sempre, moltíssimes gràcies, que tingui molt bon dia. Gràcies a vostè, bon dia. Una abraçada.

Falta un minut per arribar a les 9. De seguida ho comentem tot plegat i el que queda, evidentment, aquest panorama preelectoral avui a l'àgora, però a aquesta hora sempre analitzem la lletra petita de l'actualitat amb l'analista i divulgador Marc Vidal. Marc, com estàs? Molt bon dia. Bon dia, Freddy. La Unió Europea podria haver de retallar un 7% el consum de gas ni més ni menys aquest hivern. Doncs sí, i en un moment en el que les reserves són les més baixes des del 2011. I el dilema és consumir aquest 7% menys o pagar 3.000 milions més pel que ens farà falta. Però la lletra petita ens diu que els magatzems no són buits per descuit. Són buits perquè guardar gas ha deixat de ser negoci. Abans es comprava barat a l'estiu i es venia car a l'hivern. Aquest any, en alguns moments, el gas d'estiu ha estat més car que el de l'hivern. I ningú omple un magatzem per perdre diners. Holanda hi posa gairebé 1.000 milions. Alemanya obliga la seva importadora pública a emmagatzemar amb data límit. I nosaltres hem augmentat més d'un 25% el gas que es guarda a les regasificadores. Tot fa pensar que o pagarem més car el gas o pagarem fiscalment els diners que posin els governs.

Recordes el teu primer Corsa? O el Corsa del teu amic Pep amb el que sortíeu al Finlay? Avui, l'Opel Corsa segueix més viu que mai, amb tota l'enginyeria alemanya d'Opel. I aquest mes, amb una oferta a la que només podràs dir yes. Opel Corsa, una icona que continua conquerint generacions. Més a Opel.es.

Aquest Citroën C3 és increïble. És tan espallós que sembla un dúplex. Gairebé m'hi podria posar dret sense tocar el sostre. I des de 16.400 euros. Què? Demana ja el teu C3 des de 16.400 euros amb fins a 8 anys de garantia. Aquest mes és increïble tota la gamma Citroën.

Escolta, com és que ja no em mires com abans? O sigui, em mires, però hi ha alguna cosa que em separa.

Podria ser pel cupó del sorteig 11 de l'11 de l'11 que faig servir per tapar-me la cara perquè no em reconeguen si em toca el premi d'11 milions d'euros o un dels 11 premis d'un milió. No ho sé. Deu ser això, sí.

Si no vols que et reconeguin perquè t'has fet milionari, ves en compte que arriba un premi d'11 milions i 11 premis d'un milió. Sorteig 11 de l'11 de l'11. El sorteig de l'11 que més premis milionaris dona. Ja a la meta. Et trobo a faltar. 11. Ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.

Fer-se gran és adonar-te que el teu cos canvia. És assumir responsabilitats. Fer-se gran és buscar nous reptes. És ser més lliure. És ser més tu. I és evolucionar com Ato, que des del 1970 ha ajudat els catalans i les catalanes a fer-se grans. Ato, la llet que ens ha fet grans.

Vinga tots, capó amunt, aguantem una mica clau anglesa, un, dos, aguantem, agafem bogies, així m'agrada, molt bé.

Posar-se en forma sempre té recompensa. Fes el manteniment anual del teu vehicle Citroën Service amb lubricants Total Energies i entren a sorteig de premis increïbles.

El matí de Catalunya Ràdio. Frederic Vincent.

Passen tres minuts de les 9 del matí, al Matí de Catalunya Ràdio, a l'Agora, amb la Sara González, la Hitora Riag, el Pere Rosiñol i el Pau Llong, i els motors que es van escalfant cada dia més de cara a les eleccions del 29 de novembre, molt especialment a l'espai de l'esquerra, que el tenim enredat amb el batll de noms i les negociacions entre candidatures. De les últimes hores, la novetat és que Gabriel Rufián es confirma que serà el cap de llista per esquerra, però. Aquí encara hi ha alguns interrogants. Aquesta aliança que diuen que s'està negociant entre Esquerra i Podem com quedarà, quin paper exactament tindrà Rufián fora de Catalunya en aquesta campanya, quines diferències hi haurà finalment entre sumar i el nou front ampli, ja sabeu que és el nom que se li vol dir en aquesta nova candidatura, i si es confirmarà aquesta setmana, perquè si passa hauria de passar aquesta setmana, que de colau sigui la candidata. En fi, molta cosa a comentar. Comencem pel tema d'Esquerra. Sara, com el veus?

Bé, a veure, realment. Hi ha molta cosa, eh? Sí, sí, realment la jugada que ha fet en aquest cas Gabriel Rufián ha capgirat el tauler de tota l'esquerra, diguem-ne, alternativa, l'espai de l'esquerra que hi ha a l'esquerra del PSOE. Perquè fins ara, què teníem? Teníem un intent de front ampli. Que era incapaç de posar-se d'acord entre ells, bàsicament pel veto creuat per ara insalvable entre Mas Madrid i Podem, i la manera d'intentar superar els seus propis vetos creuats era recórrer un element extern. En aquest cas, Gabriel Rufián, que ha estat un dirigent que durant mesos ha pregonat aquesta necessitat d'unir o de configurar un front ampli a l'esquerra espanyola. Des del moment en què Gabriel Rufián confirma que serà candidat d'Esquerra Republicana, que de fet no hem d'oblidar que ell mai ha deixat de dir que seria candidat per Esquerra Republicana. La qüestió és en quin format. Doncs en el moment en què ell confirma això, però hi afegeix, hi haurà un acord de col·laboració amb Podem, que probablement es concretarà durant el dia d'avui, i que al final suposa que les primàries obertes que se celebraran divendres que ve. I que aquí es presentaran també a Catalunya candidats, doncs la persona més votada s'incorpori a la llista d'Esquerra Republicana. Després veurem quins impactes tindrà això a l'hora de configurar grup parlamentari al Congrés, que en tindrà. Però en tot cas, que Rufián i Esquerra Republicana hagi fet aquest gir, què suposa ara?

Doncs que hi ha un intent de liderar el anomenat front ampli, però amb la doble aquesta d'Esquerra Podem, cosa que suposa haver fet una OPA. O sigui, en realitat el que ha fet Rufián és una OPA a com s'havia concebut fins ara el front ampli. La qüestió és que els més perjudicats d'aquesta OPA són els comuns. És així. Perquè d'alguna manera el que busquen materialitzar Rufián i Irene Montero, que aquesta jugada, òbviament, beneficia Esquerra Republicana, però beneficia sobretot i molt a Podem, que estava en una situació secundària a l'hora de negociar amb front ampli, Doncs el que provoca en aquests moments és això, el que volien materialitzar era el que havien defensat Irene Montero i Gabriel Rufián a l'acta que van defensar aquí a Barcelona, que Esquerra Republicana sigui el referent de l'esquerra a Catalunya i que Podem ho sigui a nivell estatal. Qui és el que es queda en pitjors condicions en aquest escenari? Els comuns. I la pregunta és, els comuns decidiran no presentar-se a Catalunya, que d'alguna manera és el que pretén la jugada Rufián-Montero? No, no renunciaran a presentar-se a Catalunya. Tinc més dubtes que ho faci Ada Colau. En tot cas, la jugada. Per què tens més dubtes? Tinc més dubtes perquè Ada Colau va dir que faria el pas si aquest front ampli aconsegueix una unitat de l'esquerra. Però el problema és que la jugada Rufián-Irene el que dificulta és justament la unitat del front ampli en Podem.

Perquè es generen unes tensions que són complicades de resoldre. Imaginem-nos per un moment que al final, sí, se'n surten i tot és compatible. I Front Ampli arriba a un acord amb Podem a la vegada que Esquerra té un acord de col·laboració amb Podem, que hi ha gent dins de l'espai que diuen que encara és possible. Com es resol la paradoxa que Rufián estigui fent un míting amb Irene Montero a Madrid i no estigui demanant el vot pels comuns aquí? I com es resol al revés? Que Montero estigui fent un míting amb Rufián a Catalunya? En contra de la part catalana de la seva pròpia candidatura, que seria la de Comuns o Colau o qui sigui. Com es resol aquesta paradoxa? Llavors la pregunta és, és possible després de l'aliança Rufià amb Podem que el front ampli acabi confluint amb Podem? És molt difícil. I si això és molt difícil i no s'aconsegueix, Colau igualment farà el pas quan ja havia posat unes condicions que no es complirien? És molt difícil. És molt difícil, realment. Sé que és molt complicat d'explicar pel gran públic, eh? Perquè deuen tenir un cacau mental impressionant. És una mica, una mica, tots plegats. Però hi ha una sèrie de paradoxes que no se'n resol. I després, si tu inclous com a Esquerra Republicana una dirigent de Podem a les teves files. Després has de formar el mateix grup parlamentari en Podem al Congrés dels Diputats segons el reglament o no?

Perquè clar, tu tindràs una persona de Podem al teu grup parlamentari que el que voldrà realment és marxar al grup parlamentari de Podem, no? I crec que si incorpores una persona que té una militància en un altre partit. La conclusió del reglament és que has d'acabar configurant un grup parlamentari conjunt. No ho tinc clar, però em sembla que avui l'Arturo Puente al diario.es apuntava també en aquest sentit, tal com està el reglament. Hauríem de veure quines casuístiques hi ha i si realment una diputada que es presenti per Esquerra Republicana es pot sumar al grup parlamentari de Podem i anar per separat, perquè Esquerra Republicana segur que no voldrà un grup parlamentari conjunt amb Irene Montero al Congrés, perquè necessita també mantenir la personalitat pròpia. En tot cas, sí, Esquerra, de moment, per ells és una jugada guanyadora perquè reté la persona que més adhesió genera a tota l'esquerra alternativa. Pau, com ho veus tu?

Ostres, jo. Avui és el dia internacional d'escoltar la Sara amb un parell d'horetes, eh? Perquè ella sempre ens explica les coses tan bé i està tan ben connectada que l'estava escoltant amb molta tensió. A veure, bueno, primer de tot volia dir que bon dia de la raça i del nacionalisme bo, que sempre és l'espanyol. I, a més, seriosament, bona jornada de feina pels que avui no tenim res a celebrar. A veure. Jo crec que és estrany pensar molt en la línia de la Sara, eh? Que és estrany pensar que les coses acabaran així. És a dir, Rufián porta molts mesos dient que cal que tothom aparti els seus interessos, doncs això, diem, de partit, del seu espai, personals, i dient que convertir-lo en una aposta per maximitzar les opcions d'evitar una majoria PP-Vox. I, evidentment, l'escenari que tenim ara, aquest escenari, en el qual. Esquerra capitalitza només el vot de Podem. I, de fet, enforteix Podemos en la línia del que deia la Sara, no? I, per tant, evita que Podemos tingui incentius per reunir-se amb Sumar. És un escenari que no té res a veure amb maximitzar aquestes opcions. Per tant, jo tendeixo a pensar que les coses no acabaran així. Pensem que si això quedés així veuríem un foro en ampli o molt estret, reduït a sumar-hi Izquierda Unida, i veuríem els comuns havent de fer campanya contra Irene Montero, contra Gabriel Rufián

i contra Pablo Iglesias a Madrid i a Barcelona o a Catalunya. Llavors, per què som aquí? Coneixent una mica els actors, i alguns de fet personalment, crec que la situació és producte de vetos creuats, és a dir, vetos personals i en cap cas polítics, Podemos, jo crec que odia més Sumar i Mas Madrid que Vox, pràcticament. Mas Madrid no ha volgut renunciar tampoc en les negociacions als seus cinc diputats de Madrid. Crec que Junqueras ni es planteja compartir projecte amb Colau a Catalunya, que això és una cosa que voldria subratllar, perquè és una mica el centre del problema i alhora podria ser el desllurigador, com intentaré explicar ràpidament. I alhora també és estrany que els comuns exigeixin un front ampli en general, però no ofereixin públicament convergir amb Esquerra Catalunya amb el lideratge de Rufián, que és un lideratge que a les enquestes i en tots els àmbits es presenta com un lideratge molt més fort que tots els que tenen els comuns. Ho dic perquè en les darreres hores tothom està culpant Rufián per no haver fet possible un escenari millor, però crec que les responsabilitats estan molt repartides. En tot cas, jo crec, i amb això acabo, que queda partit, és a dir, que Rufián està mantenint contactes amb Emilio Delgado i amb Izquierda Unida per intentar que hi hagi una candidatura d'unitat a l'esquerra, és a dir, una candidatura que inclogui Frente Amplio i Podemos, i, no sé,

potser estic dient un animalada, però l'ADA podria anar d'1 per Madrid. Podemos integrarse al fronte ampli i els comuns anar a la mateixa llista amb Esquerra Republicana en coalició amb Rufián al davant. És a dir, que això és una cosa de la que no s'està parlant, que la Sara dona per fet que és impossible, però jo crec que si els agents implicats en tot aquest merder que la gent ni tan sols deu poder entendre, els que no estem allà una mica connectats, ningú deu estar entenent res. Si els agents tenen realment voluntat que hi hagi un canvi de veritat, no sé perquè això no s'està plantejant com una opció factible. Al capdavall el que estaríem plantejant és potser tàcticament, electoralment, una mena de bildu a la catalana. No sencera, perquè faltarien agents, faltaria l'esquerra independentista històrica, però bueno, en tot cas, tampoc té per què ser tan estrany aquest escenari, no? I si tu realment. Parlo, per exemple, ara de l'ADA. Si tu estàs plantejant que hi hagi aquesta unitat en clau espanyola, per què no la planteges obertament a nivell català? Què és el que ho impedeix? Què impedeix Esquerra plantejar aquest escenari? Què impedeix els comuns plantejar aquest escenari, no? És com allò de prediques. Sí, prediques a fora allò que no ets capaç de fer a casa, no? I això és una mica el que sorprèn. En tot cas, el que voldria sorprendre és que crec que el tema

no està tancat i que jo crec que podem confiar en que hi haurà canvis que faran possible això, no? Que almenys la patacada no sigui sonada, vaja. Sí, moltes. Perdó.

Moltes vegades des de la ciència política es parla de que. No és el mateix parlar de polítics que de policies, no? És a dir, no és el mateix que estiguem parlant dels polítics, i per tant dels seus noms i cognoms, que de les polítiques públiques. Jo sospito que una part de l'estratègia de tot plegat té a veure amb que a l'esquerra no li interessa que parlem molt de les polítiques públiques, no sigui que la gent s'acabi adonant que precisament si l'habitatge torna a ser. Un dels principals problemes, i per no dir el principal problema de la ciutadania, en part també és com a resultat, no de l'orientació, però sí dels resultats de les polítiques públiques que ens han portat l'esquerra i l'extrema esquerra. Deia Gabriel Rufián, recuperava, perquè clar té una biblioteca bastant important, evidentment no a les biblioteques, sinó a les xarxes socials, deia, si t'enganyen una vegada, la culpa és de l'altre, si t'enganyen dues, la culpa és teva, i si t'enganyen tres, probablement vagis a votar a Podemos. Llavors és molt curiós perquè sembla ser que tot plegat serà un nou engany a la ciutadania. No sé si engany, però sí ha fallat a moltíssima gent. És a dir, si tornem a anar a les xarxes socials, veus a moltíssima gent que està bastant. Bé, és que se sent bastant enganyada i frustrada per aquest moviment.

Jo no sé, Itor, si hi ha gaires polítics que resistirien a aquest exercici d'anar 10 anys enrere i revisar els seus tuits. Potser perquè ets una mica jove. Si agafem tota l'agenda junts i comencem a revisar el que deien fa 10 anys, jo crec que ens partiríem el cul de riure. No sé si és la millor manera de construir un escenari.

Ara vaig a tu, Pere. Digues, digues. Evidentment, aquesta condició no és exclusiva de Gabriel Rufián, però estem parlant de Gabriel Rufián. Jo mateix segurament tinc coses que he escrit a les xarxes socials que avui no tornaria a escriure, efectivament. Però vaja, sí que és veritat que jo crec que Gabriel Rufián és una mena de privilegiat. És a dir, se'ns ha borgesat anar a la moqueta del Congreso perquè jo crec que si féssim un paral·lelisme amb l'empresa privada, els sis mesos de prova que ell va dir que serien 18 mesos, en qualsevol empresa ell se n'hauria hagut d'anar a buscar feina a una altra empresa. I en canvi ja el tenim deu anys més i a més a més ja pretén estar molt més, perquè tot allò que ell s'havia proposat fer, tot allò que s'havia proposat fer de servir a la ciutadania en un sentit, no només en l'eix nacional, Catalunya-Espanya, sinó també en l'eix social, és a dir, el que no hi hagués més reis d'exclusió social, que la gent tingués més accés a l'habitatge o que es pogués quedar a les seves cases, etc. És evident que no només ell, sinó molts, però també ell, han fracassat. Però és que a més a més ha fracassat en la seva pròpia proposta. Si us en recordeu, la proposta era que bàsicament havia d'haver una única papereta a cada una de les províncies, perquè això de circunscripció electoral és la província, en cada una de les províncies havia d'haver només una papereta a l'esquerra del PSOE. I això no serà així. Per tant, podríem dir que en aquest sentit ha fracassat. Però és que, a més a més, ens trobem que anirà amb una proposta política que a la província de Barcelona el més probable és que hagués tret zero diputats. I, a més a més, ho fa amb un partit polític que.

Qui hagués tret zero diputats? Podemos, Podemos. Recorda que a les europees Podem va treure més vots que els comuns, eh?

Podemos a 6.000 vots més. Sí, però a les europees. I a les europees també Puigdemont va treure un milió de vots i ara Junts per Catalunya no somia treure aquest milió de vots. Vull dir que si ens n'anem enrere, evidentment Podemos va ser una força política que tenia una representació electoral però que ja no té. Les projeccions que hi havia sobre Podemos a la província de Barcelona eren de zero i estan pactant amb ells. Però més enllà d'això, Esquerra Republicana ve a confirmar també allò que moltes vegades se li va criticar. I és que en un moment decisiu on Catalunya hagués pogut tenir les competències d'immigració va ser precisament Podemos qui, coincidint, no pels mateixos motius, però coincidint amb PP i Vox, va fer que no tinguéssim a la Generalitat de Catalunya la delegació de competències. I crec que això, aquest punt, serà molt difícil d'explicar. Serà molt difícil d'explicar. No per a Gabriel Rufián, que és un gran comunicador i que tu ho saps vendre tot, efectivament. Jo, que soc una persona molt crítica amb Gabriel Rufián, i seré molt franc amb tothom, crec que és un gran comunicador. Jo vinc des de la comunicació i l'admiro molt des d'aquest punt de vista. Però és veritat que les democràcies liberals no necessiten grans comunicadors. Tu necessites comunicadors que al darrere hi hagi acció política. Acabo amb aquesta idea, Freddy. Quants likes o quants followers et demana el banc per una entrada a un pis? Per això és un frau, Gabriel Rufián, perquè no va de ser un gran comunicador. Quan la gent em diu, Borja, Aitor, però és que el Gabriel Rufián és un crac, mira com parla, si ves i parla molt amb el del banc, a veure si comunicant tan bé et donaran la hipoteca que et toca.

Espera, deia l'Hitor, si hagués sigut un treballat a l'empresa privada l'haurien acomiadat. Discrepo completament. Jo crec que li haurien donat un bonus descomunal. S'ha convertit en el polític més popular d'Espanya, que és una cosa que és el principal actiu d'un polític. Per tant, si tu el principal actiu que tens és que ets el polític més ben valorat d'Espanya, amb independència del que cada un de nosaltres pensi, però això és un fet, i per tant al banc li donarien tot el que demani, perquè en el seu sector. Té el millor actiu possible i ho ha construït ell, en independència del que cadascú pugui pensar d'ell. També citaves, Aitor, un tuit antic de Rufián que per mi és perfectament coherent amb el que ha fet. Ara demanarà el vot per Podemos. Ja el demanava fa 10 anys i ara el tornarà a demanar. Per tant, no acabo de veure des d'aquest punt de vista la contradicció. Per mi aquest moviment té dues claus, i les dues, tot i que sembla un gran guirigall, diria que són bastant clares, em puc equivocar i per tant bé sapiguer, però a mi em semblen bastant clares. La primera, des del punt de vista d'Esquerra Republicana. Un èxit. O sigui, Esquerra Republicana, que està amb les guerres que està, diguem, una de elles contra Junts, s'ha vist reforçat moltíssim, perquè, a més a més, amb la decisió de no presentar-se a la CUP, és evident, penso jo, com a mínim,

que traurà un molt bon resultat. I, per tant, ja veurem què passarà a mig termini o a llarg termini dintre d'aquest espai d'Esquerra Republicana amb un rufiant que pot, diguem, tenir borratxera d'èxit o el que sigui, no sé què passarà. Però en aquestes eleccions diria que a Esquerra Republicana aquest acord li resulta molt beneficiós, manté el seu principal actiu segons la valoració de les enquestes i alhora ho fa reforçat. En un context especialment interessant per ell, que és el front antifeixista o el perill antifeixista, i que la CUP no es presenta. Per tant, per Esquerra Republicana, crec que és un èxit. Per la unitat de l'Esquerra, crec que és bastant evident que torpedeja la possibilitat que hi hagi una candidatura única. Per molt que el Pau digués que encara és possible, aquestes idees unitàries que esbussava el Pau Llong necessiten molts mesos, I això en tres dies o en una setmana i amb la pistola al front, perquè hi ha alguns que s'han ordenat i altres no, diria que és absolutament impossible. I per tant el que fa això és reforçar l'opció que es pugui presentar sol contra el front ampli i a Catalunya hi ha una guerra que és impensable, impensable. Com a mínima pare meu, per les tradicions polítiques de dècades, per l'urgència de la situació i per la competència que hi ha, és totalment impensable que els comuns O sigui, per Podem és molt fàcil dir que no es presenta a Catalunya,

perquè, com deia la Sara, no té candidats, no té organització. Important, sí, perdó, és molt petita, però en canvi els comuns, bueno, és una organització amb molta tradició històrica i bastant potent. Per tant, crec que les dues coses són bastant clares. Reforça Esquerra Republicana i les opcions electorals que té, i en canvi fa molt més difícil la unitat de l'Esquerra. Deixa'm que hi afegeixi el cap de política del diari ara, l'Aleix Moldes. Aleix, com estàs? Molt bon dia. Què tal, bon dia. Aleix, com ho veus tu? Deixem que et pregunti una cosa. Fins a quin punt ha perillat en aquests últims dies que Gabriel Rufián fos el cap de llista d'Esquerra? Fins a quin punt hi ha hagut una opció real que això no fos així? Jo crec que una mica en la línia del que explicàvem tots a la taula, el fet que el front ampli no hagi avançat, ja no només en aquestes últimes setmanes, en les quals s'han posat a correcuit a treballar, sinó en els últims mesos, feia que practiquen una quimera que Gabriel Rufián. Que no s'ho sabia ben bé, ni si tiraria endavant o no, ni si seria única o no. Per tant, jo crec que a grans trets no parillava. Esquerra Republicana estava molt convençuda que Gabriel Rufián seria el seu candidat, però tot i que ell ha decidit fer un pols a la direcció del partit, proposant una sèrie de condicions i intentant fins a l'últim moment

que el partit s'obrís a la possibilitat que, si en algun moment hi havia l'opció que aquest front ampli, amb el nom que fos, acabés configurant-se, no es descartés aquesta possibilitat que el partit, ja hem explicat durant molts mesos, ha rebutjat des de l'Eix. I des d'aquest punt de vista, Aleix, aquest pols que tu deies l'ha guanyat Rufián, s'entén? Bé, la guanya Rufián, però una mica en la línia que deia el Rufián ara mateix. Esquerra Republicana ha aconseguit mantenir el principal actiu electoral que la direcció almenys interpretava que tenia sobre la taula. Per tant, Carles Rufián serà el número 1 d'Esquerra de Barcelona. I Podem, si és una cosa menor, perquè en principi, encara que s'hagués presentat. A qui li hagués preocupat més a Catalunya hagués estat els comuns, o la candidatura que haguessin configurat els comuns, més que no pas Esquerra Republicana, però en tot cas sí que es treuen un possible rival pels vots a Catalunya. Esquerra Republicana, malgrat que hagi hagut d'acceptar condicions de Gabriel Rufián, Per exemple, Marc Álvaro no sé si ho ha decidit ell mateix o ho ha dit ell mateix, però les persones també que estaven enfrontades amb el Gabriel Rufián i amb el Senat, hi ha diverses persones del grup parlamentari que tampoc tenien bona relació amb ell, que no ho continuaran. Per tant, el grup parlamentari d'Esquerra probablement estarà més alineat amb Gabriel Rufián que ho estava fins ara. Gabriel Rufián ha aconseguit

unes coses, però jo crec que Esquerra Republicana en tot cas no surt sense res d'aquesta negociació. Això també és important el que deies, eh, Aleix? És a dir, aquí també hi ha hagut unes certes disputes internes que també han condicionat molt el desenllaç d'aquesta situació, no? De fet, si ho recordeu, fa unes setmanes, tot i que a través del fet no ha mostrat, o quan li han preguntat directament, no ha dit que ell volgués liderar el frontampli o una candidatura al marge d'Esquerra Republicana, sí que ha dit que ell, si la seva intenció era continuar, era continuar amb una sèrie de condicions. És a dir, que ell volia fer alguns canvis perquè considerava que no havia estat prou. El partit, almenys, no havia estat prou atent a les seves necessitats en aquesta última legislatura. Després d'Abril Rufián, és una persona que ja fa molts anys, des que va fer un clic, segurament, després de la legislatura del procés, en el qual ell ja canvia la seva dinàmica a Madrid, i comença a veure dinàmiques del partit que no li agraden, comença a veure que hi ha gent que el partit li col·loca a Madrid. Que considera que venen més a controlar el discurs o la feina que fa el grup parlamentari que no pas a ajudar-lo, i per tant aquí comença també una esferilla rosa amb la direcció d'Esquerra Republicana. I ara el que ha decidit és que ell vol ser la

persona referent sense cap mena de dubte, sense contrapoders clars, malgrat que la direcció evidentment no voldrà donar-li un xec en blanc perquè ell pugui fer i desfer a la seva voluntat. I relacionat amb el que deies, i també ho hem comentat abans, Aleix, en quina situació queda Ada Colau avui? Jo crec que és la principal perjudicada del tot plegat, perquè evidentment si l'aposta passava per una candidatura que desfés els pronòstics que donen absolutament totes les enquestes, doncs passava perquè fos una altra candidatura unitària. Es un partit que no està en un cicle de davallada com sí que ho està l'esquerra estatal. Llavors, qualsevol tipus d'aliança amb aquest tipus de partits sí que era més complicada, però almenys tenir una carta oberta a que el principal polític que les enquestes diuen que agrada més a la ciutadania i que els votants d'esquerra segurament és qui més s'escolten, doncs tenia que haver-ho fet en aquesta candidatura. Podria haver estat el cop d'efecte que necessitaven, evidentment en una candidatura que havia de ser unitària, no podia. Ser de dues o tres formacions presentant-se en rivals entre elles, perquè això, les enquestes ja ho diuen, que, a més, amb un PSOE que se'n va cap a l'esquerra, que cobreix també aquest flanc de gots, doncs ho tindrà molt complicat. Clar, però tot això parteix d'una base, que és si distribuïm els candidats que ja tenim ara d'una altra manera, amb sigles diferents o amb menys sigles, en sortirem millor.

Això, els partits tenen enquestes que realment seria així? O és una. Una cosa més periodística i mediàtica que no pas política. Això a les grans circunstancions, és a dir. La llei atorga un resultat més proporcional al percentatge de vot que han obtingut els partits. És molt important o costa molt aconseguir-lo, sobretot per formacions petites. Necessites acumular molt percentatge de vot. És evident que això no és matemàtica. Que si s'uneixen dos partits o tres partits i només es presenta una candidatura, segur que l'aconseguirà. Però sí que és cert que totes les exploracions que es volen fer demoscòpiques a aquest fenomen diuen que és més probable que en aquest tipus de situacions petites una única candidatura de l'esquerra pugui ser determinant per aconseguir l'última escó i d'última escó en última escó pots anar sumant. Però bé, això evidentment no, ningú ho garanteix que sigui d'aquesta manera. Jo crec que més enllà de la matemàtica, el fet de tenir un projecte més il·lusionant, o almenys d'intentar que la ciutadania percebi que alguna cosa ha canviat. I en rufià no se ho tenia. És a dir, ho podien tenir, almenys. Podien aspirar a tenir una cosa que semblés nova. Recordem que fa quatre anys, o fa tres anys, Podemos ja es va presentar en sumar. És a dir, la candidatura unitària que s'està intentant muntar és repetir la mateixa candidatura de fa tres anys. No és ampliar-la amb altres partits, tenint en compte que ni Esquerra,

ni Compromís, ni el BNR se sumen. El Compromís sí que se suma d'alguna manera, però en tot cas se suma directament a sumar. Per tant, era repetir el mateix. Però necessitaven alguna cosa més. Rufián era aquesta cosa més que podia, doncs, semblar que la cosa fos diferent i més il·lusionant. Aleix, mil gràcies. Una abraçada ben forta. Cuida't molt. A vosaltres. L'Aleix Moldes, la cap de política de Diària. Clar, Pere, jo deia això perquè és veritat que hi ha precedent. Les últimes eleccions franceses, un front d'esquerres va funcionar d'alguna manera, no? Però a vegades tinc la sensació que és com una mena de laboratori que anem posant allò, com el professor Schiflado, saps? A veure si trobem la fórmula exacta perquè tornar-nos a tornar guapos de cop. I a vegades tinc aquest dubte de dir si és una cosa més nostra que de la ciutadania. Avui hi ha diverses enquestes, ara en parlarem, que venen a dir que amb tot el que ha passat no canvia gran cosa, les enquestes. França va funcionar i relativament, també, perquè si es mira el que treuen cada partit per separat, el front d'esquerres que va evitar, diguem, la victòria de Le Pen a les legislatives, no va sumar més espons, però és també pel sistema majoritari, òbviament, no? Aquí jo penso que estic totalment d'acord amb tu. El rellevant és si hi ha una candidatura única que pugui competir amb el que l'Àlex ja explicava

per aquestes restes, diguem, que permet el. El sistema electoral amb la distribució d'escons i el tamany de la circonscripció. Si no hi ha una candidatura única i que, a més a més, aporti elements nous com a candidatura única, tot això altre és molt complicat. Perquè jo crec que tot això no s'ha fet, insisteixo, en nom de maximitzar això. S'ha fet en nom dels interessos d'Esquerra Republicana i de Podem, cosa perfectament legítima, però que no té res a veure amb com maximitzar al màxim. De la millor manera possible, una candidatura única, nova, il·lusionant, etcètera, etcètera, que hagués pogut, o que encara té temps formalment de tenir, però que ho té cada vegada més difícil, i aquest acord ho dificulta, doncs possibilitats d'arrascar i de competir amb Vox o amb el tercer partit per les restes a les circunscripcions.

Sí, malgrat el context sigui tan advers per l'esquerra, continuen pesant, i això estic d'acord amb el Pere, els vetos creuats i les animadversions personals. I és així, el front ampli sense l'element rufiant no se'n sortia pel veto creuat entre Mònica García i Irene Montero. I això ve d'on ve? Ve del 2023, quan va ser batada Irene Montero a les llistes, ve de la guerra de Mas País, és a dir, Rejón, amb Pablo Iglesias a Madrid, i d'una sèrie de ferides que no s'han arribat a tancar, malgrat que, recordem, en teoria, els partits que negocien Frente Amplio portaven mesos. Parlant de la reunificació de l'esquerra i resulta que, malgrat aquesta planificació, convoquen eleccions i no se'n surten. I per això van a buscar aquest element extern en Rufián per dir, escolta, si tu vens, tots ens posem darrere teu, perquè ells mateixos, amb els seus propis dirigents, no són capaços de resoldre les seves animadversions i, sobretot, la pugna també pels llocs de sortida a les llistes. I diverses coses que anava apuntant, també, a mesura que anava parlant l'Aleix, per una banda, Jo crec que hem de tenir en compte que Rufián no ha fet tots aquests moviments sense certa permissivitat d'Oriol Junqueras.

I això ho hem de tenir molt clar. No ha funcionat autònomament. Hi ha hagut un cert marge d'actuació perquè també intel·ligentment, des d'Esquerra Republicana, han vist com Rufián és una força tractora que fa que Esquerra aguanti a les enquestes, no només a les generals, que ara en parlarem, i que apunten a una crescuda de dos o tres diputats, sinó també té un efecte i té un impacte en les enquestes a Barcelona i en les enquestes a nivell de Catalunya. I pel que fa al control del grup parlamentari, és veritat que aquí hi ha hagut un estirallarronsa, però també Junqueras col·locarà Jordi Albert allà, que serà el seu principal controller, de la situació. I no perquè tingui una mala relació, Jordi Albert amb Gabriel Rufián. Jordi Albert crec que és un dirigent polític que és capaç de mantenir molt bona relació. Recordem que està forjat en el municipalisme, en el Baix Llobregat, i per tant és capaç de mantenir la sintonia entre les dues ànimes, si ho volem reduir a dues, que hi ha Esquerra Republicana.

I pel que fa als comuns, Clar, l'opció que deia el Pau i tal com deia l'Aleix, és molt difícil que els comuns acabin cedint i dient sí, d'acord, nosaltres ens posem darrere d'una candidatura d'Esquerra Republicana, perquè ells estan vivint com una hostilitat el que ha fet Rufián, la jugada de Rufián. Sí, sí, clar, ho entenen com una opa al seu propi espai, tenint present que els comuns és probablement la força principal del pretès frente amplio. Tampoc hi ha unanimitat, hi ha divisió dins dels comuns. O sigui, Colau, en els darrers dies, ha ensimballat la figura de Rufián molt a pesar de dirigents com Hurtasun. I això és així. Llavors, per ells, anar darrere, posar-se darrere d'una candidatura d'Esquerra Republicana seria desdibuixar el seu projecte de cara a les futures compteses electorals que hi haurà. Seria l'inici de la seva fi, perquè a les municipals, què passaria? De fet, ja Comuns està negociant amb Podem algunes candidatures, però també Podem està negociant anar amb Esquerra en altres candidatures. I a les catalanes, què faria Esquerra Republicana? Si ja ens hem presentat junts o vosaltres us heu integrat en nosaltres, doncs feu exactament el mateix a les catalanes. I després, un últim apunt. Com a molt, podria arribar a ser plantejable, en la línia del que deia el Pau, que Girona i que Lleida els Comuns no es presentessin. Però en el cas de Barcelona, jo ho veig molt difícil.

Aitor, ara vaig al Pau,

però abans a l'Híctor. Sí, anava a dir que hi ha un marc mental, imposat sobretot per gent com Gabriel Rufián, que els catalans estem cridats a salvar els espanyols d'allò que vulguin votar els espanyols. I jo crec que això és tan cert i honest com que cal votar per salvar l'habitatge a qui ens ha portat els problemes que tenim amb l'habitatge. Deia el Pere que no estava d'acord amb mi que Gabriel Rufián se n'aniria a l'INEM perquè és un crac comunicant i insisteixo. Deia que li donaria un bonus. O fins i tot que li donarien un bonus. Bé, no sé, evidentment hi ha empresaris per tot. Si jo fos l'empresari jo el faria fora, bàsicament perquè si tu vas al poder legislatiu entenc que és per legislar, és a dir, per fer lleis. Crec que Esquerra Republicana porta almenys dues legislatures, les dues últimes. Aquella que hi havia Podemos en el govern, de fet. És a dir, i ara sumar, en la que lleis pròpies d'Esquerra Republicana, és a dir, és veritat que és un grup petit, eh?, i que les proposicions de llei d'un grup petit tenen les possibilitats que tenen en un Congreso de los Diputados, que ja sabem quines fórmules té, però quan tu has pogut condicionar, i has estat indispensable per a la governabilitat d'Espanya, i per tant perquè aquell govern es pogués mantenir, que no hagi aprofitat cap moment. Per fer això, un treque i dir-li, escolta, però aleshores aquesta llei que jo vaig proposar ha de tirar endavant i has de fer-ho possible i t'has de moure per fer-ho possible. Doncs escolta'm, si jo tinc un treballador que em ve i després de vuit anys li dic, escolta, el teu deure és legislar i has fet zero lleis pròpies, perquè Esquerra Republicana ha fet zero lleis pròpies, perquè vull recordar que la llei d'amnistia amb el text actual no és d'Esquerra Republicana, és de Junts per Catalunya. Doncs crec que sí que és un bon motiu per dir que, evidentment, tenim un gran comunicador, però segurament seria no només el més popular de classe, sinó segurament també el més gandul.

Bueno, jo diria algunes coses sobre el que diu l'Hitor, però crec que el tema no és aquest i crec que, d'alguna manera, insistir en aquesta línia, bàsicament, i no aprofundir una mica en el que estem discutint, que és les possibilitats de convergència de les diferents esquerres i tal, bàsicament demostra unes certes filies i fòbies, però tampoc no aporta gaire. I jo no m'hi. No m'hi aturaré, tot i que ho volia dir perquè em sembla un punt reiteratiu i fora de quadre. En qualsevol cas, la Sara i, bueno, bàsicament tothom des de la taula veu molt impossible el que jo estic plantejant, però a mi m'agradaria subratllar una cosa. És a dir, l'Ada Colau i el Gabriel Rufián crec que els dos són favorables a aquest escenari que estic plantejant. Crec que no m'estic inventant res si dic que això és així. Llavors, és curiós, és curiós que estiguem en un escenari en el que gent que evidentment té molts interessos i té molts pesos morts i moltes nòmines i molts sous a pagar, no? Això és una mica una versió d'allò de Marx de que la tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius, no? És a dir, evidentment hi ha molts càrrecs intermitjos de gent d'aquests projectes històrics que dieu, d'iniciatives i de no sé què, que veuen l'escenari malament. Però qui són aquesta gent? O sigui, qui coneix aquesta gent?

Fins i tot, si en parladeu amb tot el respecte. Qui és l'hortàson? O sigui, a qui votaria l'hortàson? Per tant, aquí, si les persones que exerceixen, em agradarà més o menys, estigui intentant analitzar objectivament la situació, si les que exerceixen un lideratge moral dintre de l'esquerra, que en aquest cas, en el cas de Catalunya, són Ada Colau d'aquest espai i Gabriel Rufián de l'altre espai, són partidaris d'aquesta convergència, per exemple, en el cas de Catalunya? Perquè és impossible que es doni aquesta convergència, o perquè és impossible, perquè queda poc temps, perquè no sé què. Escolta, no ho sé, a mi em sembla estrany. La Sara deia, jo crec que Junqueras li ha donat molt marge a Rufián per valorar l'escenari. Jo crec que li haurà donat marge, però li haurà posat límits. Li haurà posat límits, i aquí està el problema sempre. El problema està en els límits i en els vetos creuats. Perquè jo et puc donar marge, però et puc dir, jo no he estat tres anys a la presó per fer diputada de Colal. Que és una mica, crec, el plantejament del juncarisme, no? En aquest context. Per tant, tots veieu molt impossible un escenari, però jo plantejo, el contrafàctic de l'escenari que estic plantejant jo, quin és? Anem a imaginar-nos-el realment. És que és una catombe. O sigui, és Podemos competint amb Mas Madrid a Madrid,

la Colau fent campanya contra Esquerra, però a l'hora venint la Montero a fer campanya contra Colau. Hòstia. No ho sé. No és tan estrany el que estic plantejant, perquè les persones que són protagonistes en termes morals i mediàtics d'aquest escenari volen aquest escenari que plantejo i hi ha moltes forces, sempre n'hi ha. Quan tu planteges escenaris de ruptures, sempre hi ha gent que no vol moure's d'on està. Aquest és el problema tradicional de l'esquerra i dels partidutxos i de tot això. Ahir, deixeu-me acabar amb això. Bryce Fernández, que admiro moltíssim, veia que una cosa ridícula de l'esquerra a l'esquerra del PSOE. És com els notables que es barallen desesperadament pel càrrec i el seu mode de vida per sobre dels treballadors es comporten com si tinguessin un gran capital moral individual quan ningú els pot ni veure. És que hi ha moltes persones d'aquestes esquerres que ningú sap qui són ni ningú les pot ni veure. Per tant, jo crec que aquí el que s'ha és d'apoderar les persones que realment sí tenen aquest lideratge perquè diguin les coses es fan com jo vull que es facin. Xim-pum. I així de fàcil. És impossible que passin pocs dies? Doncs ja ho veurem.

Hem de la publicitat, però abans, editor i Sara, ben ràpida.

Sí, una dada molt ràpida que abans s'havia oblidat. Simplement, des que es van convocar les eleccions, la gent que ja ha decidit el seu vot ha passat del 65 al 75% i els blocs estan pràcticament intactes. És a dir, en els territoris o les províncies on votava, on majoritàriament eren d'esquerres, estem per sobre del 50% del vot cap a la dreta, extrema dreta. I en aquelles províncies que ja eren de dretes estan per sobre del 60%. I després, una última cosa, sí, tinc una filia, que és la de tenir polítics que siguin útils, i que quan em diuen que faran una cosa i no la fan, doncs jo ho denuncio. Se'n diu accountability i se'n diu democràcia liberal. Ho dius per junts, suposo.

No, ho dic per Gabriel Rufián, ho deixa junts, tranquil. Jo ho deixo en plan Aitora. Però aquest nou lleutor, és el que et dic, accountability, és quan ho fas amb tots els partits. Quan salves els teus tota l'estona. Però avui estàs parlant de Gabriel Rufián. Porteu setmanes i encara no t'he vist.

Jo entenc perfectament el posicionament que està defensant el PAU, des del sentit de maximitzar els vots que pot capturar o que pot aglutinar l'esquerra, tot l'espai de l'esquerra del PSOE. Però quan, per exemple, dius, qui és Ernest Hurtasun? Clar, és que els comuns són un equilibri de moltes coses. Hi ha l'equilibri del lideratge de Colau, però després els comuns necessiten encara aquests antics dirigents d'iniciativa perquè l'estructura territorial que tenen més enllà de Barcelona, bàsicament, és la tradicional d'iniciativa. I fer una aposta, com aquesta, de posar-se darrere Esquerra Republicana, és posar en risc tot això. Al final, les alcaldies que li queden, que la principal és el Prat de Llobregat, són les heretades de les antigues estructures d'iniciativa.

5 minuts, ara falten 4, de fet, per arribar a 3 quarts de 10, aneu a publicitat i de seguida reprenem l'àgora del matí de Catalunya Ràdio. Encara tenim més temps de parlar-ne. Catalunya Ràdio Recordes el teu primer Corsa?

O el Corsa del teu amic Pep amb el que sortíeu al Finle? Avui, l'Òpel Corsa segueix més viu que mai, amb tota l'enginyeria alemanya d'Òpel. I aquest mes, amb una oferta a la que només podràs dir yes. Òpel Corsa, una icona que continua conquerint generacions. Més a Òpel.es.

Per primera vegada, el Campionat Mundial de Resistència de la FIA arriba al circuit de Barcelona, Catalunya. Del 16 al 18 d'octubre, vine a veure els pilots i cotxes de les 24 Hores d'Alemans. Compra les entrades del FIA Week 6 Hores de Barcelona des de 30 euros a circuitcat.com. Ja és hora que el món t'escolti.

Si vius per cantar i tens més de 18 anys, participa en el càsting de la cinquena temporada d'Euphoria. Entra a trescat.cat barra Euphoria i t'ho expliquem tot.

Atreveix-te a somiar. Apunta't al càsting d'Euphoria.

Parlem de quin operador de fibra i mòbil hauria de contractar? D'acord. Quin és l'autèntic operador 100% català? Vera. I el més ben valorat pels usuaris? Vera. Escolta, no seràs una intel·ligència artificial? Peyu, a Vera sempre parles amb persones de veritat. Doncs no en parlem més. Passa't a Vera. Vera. Fibra i mòbil de veritat. Truca al 1543 o entra a somvera.cat.

Torna la competició més boja del curs. Comença la nova temporada de FANG. Proves noves. Ja nota. Un quillo plano. I un nou terreny de joc. La diversió està més que garantida. Torna a FANG. FANG.

Divendres i dissabtes al Super3 i a la plataforma 3K.

Ai, que ràpid que passen les coses bones. Ja veus, les vacances, els caps de setmana O els 10 dies Nissan. Com? Del 9 al 19 d'octubre descobreix les ofertes exclusives a tota la gamma Nissan híbrida i elèctrica. Perquè les coses bones sempre passen ràpidament, aprofita i els 10 dies Nissan al teu concessionari Nissan o a Nissan Punes.

Hem decidit que a partir d'ara farem realitat

el teu somni i la tarda de Catalunya Ràdio tornem a començar en anglès.

Mira quina sintonia que ens hem fet. A la inteligencia artificial li han dit que convertís en anglès la nostra sintonia.

Aquesta setmana, a Sóc i Seré, els nostres 20 concursants s'enfronten a un repte amb molts, molts llibres.

Es trobaran amb una sorpresa que no s'esperen gens i amb l'avantatge més potent de la història del programa.

Sóc i Seré, dimecres a la nit, a TV3 i a la plataforma Trescat.

Informar. Cada notícia és una finestra per connectar amb el que passa. Però avui no n'hi ha prou amb saber-ho. Cal explicar-ho. Explicar. Només explicant-nos bé, adaptant-nos als nous temps, podem ajudar-te a entendre millor el món. Entendre. Entendre és obrir els ulls. Obrir la ment. Descobreix un nou univers informatiu. 3Cat Info. Informar. Explicar. Entendre.

La vitamina C ajuda a disminuir el cansament i la fatiga. La proteïna contribueix al desenvolupament de la massa muscular. Nou Don Simón Pro.

Ja hi tornem a ser. Onzena temporada del Tot Costa.

Va, José, que ja veuràs que no n'hi haurà per tant. Nova temporada amb els vells clàssics. No sé si son muy simpáticos. No sé. No entiendo.

Avui a l'aura del Matí de Catalunya Ràdio, la periodista del periòdico Sara González, el politòleg i director de comunicació Aitor Arriaga, el periodista i soci de la revista Alternatives Econòmiques Pere Rosinyol i l'economista Pau Llong.

I en aquesta àgora d'aquest 12 d'octubre, d'aquest dia festiu, estem parlant molt les perspectives de cara a les eleccions del 29 de novembre, molt marcades, molt especialment, ho deia abans l'Aitor, per la crisi de l'habitatge, també la crisi migratòria de Ceuta, sense oblidar l'impacte del possible retorn de Carles Puigdemont. Pedro Sánchez acaba de fer un missatge fa poquet a les xarxes socials.

Hay muchas formas de vivir esta España nuestra porque efectivamente somos muy distintos y eso está bien. Lo que nos une no es pensar todos igual, lo que nos une es todo lo que hemos sido capaces de construir juntos y que hoy forma parte de nuestro día a día. El derecho a opinar lo que quieras, a estudiar, tengas los recursos que tengas, a recibir atención sanitaria, a poder vivir en tu casa, a ser y amar a quien quieras, a envejecer con dignidad. Porque en nuestros colores caben muchas cosas. Los derechos que hemos conquistado como sociedad y los que quedan por llegar. Este 12 de octubre llevamos nuestros derechos por bandera, así que feliz fiesta nacional.

El missatge de Pedro Sánchez, d'una banda, és una hora curiosa, com a mínim, no? Si no, era una sardana, no? No, no ben bé, no ben bé. I avui, coincidint amb aquest 12 d'octubre, coincidint amb aquesta precampanya pel 29 de novembre, tenim diverses enquestes, ho dèiem abans, al Periódico, al Mundo, a l'ABC, bàsicament van en la mateixa línia, que diuen que, malgrat tot el que s'ha viscut en aquests últims dies, la cosa no ha canviat gaire. Continua havent-hi una còmoda majoria absoluta de Partit Popular més bocs. Tot això a les portes d'aquest 12 d'octubre amb els actes institucionals del Dia de la Hispanitat. Anem, doncs, a Madrid. Dani Saideaja. Dani, com estàs? Molt bon dia. Què tal, Freddy, bon dia. Com anirà aquest 12 d'octubre? Alguna novetat d'aquest any? Doncs no, poques novetats més enllà de que en un any potser desfilaran més unitats militars que altres anys, per dir algunes àrees. Són 4.380 participants a peu, 144 vehicles terrestres i 82 aeronaus. Els actes comencen, com sempre, a les 11 en punt, que és quan arriben els Reis d'Espanya. Minuts abans ho fa Pedro Sánchez, sempre apura al màxim per evitar, el màxim possible, les xiulades del públic, però com ja és habitual els últims anys, la grada, la tribuna reial, és molt allunyada del públic, que per cert ja comença a omplir tots els voltants del passeig del Prado, l'estan omplint de banderes d'Espanya, també d'armilles.

De milles aquestes d'abric, que és molt típic entre la gent que ve a veure la desfilada, i militars també que venen amb els seus uniformes, preparant-se ja per la desfilada, i com dic, comença a les 11, amb l'arribada del rei, el salparcaigudista, la llisada de la bandera, i ja la desfilada aèria i terrestre, i això acaba bora dos quarts de dos, que és quan tota l'atenció es trasllada al Palau Reial, allà hi ha el tradicional Besamans, la recepció oficial a les autoritats de l'Estat, i és el moment que els periodistes tenen aquell moment de contacte informal amb polítics i amb jutges. Un moment també per preguntar, sobretot, Els jutges del Suprem, quin és el seu calendari per l'aplicació de l'amnistia que s'hauria de resoldre esta setmana, o per l'aixecament de la suspensió del dret a vot a les persones nacionalitzades amb la llei de nets, són dos fites importants que té el Suprem esta setmana, i també avui, com altres anys, és important estar pendent del capítol d'assistències i absències. Absència destacada la de Santiago Abascal, que ja l'any passat no va venir perquè diu que no vol estar a cap acte on també hi sigui Pedro Sánchez. Abascal avui és a Ceuta acompanyat del líder de l'extrema dreta francesa, Jordan Bardelà, qui ja és fejo, per tant no hi haurà foto a Abascal Fejo a l'agrada d'autoritats. La majoria de presidents autonòmics hi són,

no hi són ni l'Endacari Bas ni la presidenta de Navarra, sí que hi serà el president Salvador Illa, per tessent consecutiu, trencant esta tradició de presidents de 14 anys, que no hi anaven, presidents independentistes de la Generalitat, i entre els ministres, els que destaca la seva absència, són tres ministres de sumar, Cirarregó, Pablo Bustinduy i Mònica García, interessant també perquè estan en plenes negociacions per la conformació d'aquest front ampli. Doncs haurem d'estar pendents dels gestos. Dani, qualsevol novetat, micros oberts. Mil gràcies. Una abraçada. Saludem ara mateix la Lucía Méndez, també la periodista i analista política del Mundo. Lucía Méndez, què tal? Bon dia, buenos días. Què tal? Buenos días a todos. Comentàvemos antes que hoy hay diversas encuestas y vosotros en el Mundo publicáis una que viene a decir que, pese a todo lo que hemos vivido en estas últimas semanas, incluido el adelanto electoral, no cambia gran cosa. Ahora mismo las perspectivas electorales son bastante parecidas a las que había hace un mes.

Pues así parece, ¿no? Es curiosa la coincidencia de todas las encuestas, ¿no? Incluso también una que la semana pasada publicaba El País y la SER de 40DB. Bueno, yo creo que las. Yo es que soy. Creo bastante en que las elecciones no se ganan en una semana o se pierden en una semana, sino en los años de gestión de cada gobierno o de cada oposición, ¿no? Es verdad que la primera semana de precampaña, como con las elecciones, la Moncloa y el presidente del Gobierno están intentando hacernos creer o trasladarnos que están remontándonos. Evidentemente eso no se ve en las encuestas, ya es una cuestión de fe, que el PSOE puede remontar a una situación prácticamente imposible, no hablamos nada ya de lo que está a su izquierda, que prácticamente en este momento ni siquiera existe una candidatura. Con lo cual, pues yo creo que sí que la izquierda está en situación complicada. Pero es curioso, a mí me. Hay un dato en las encuestas. O sea, yo ya sé que el análisis, digamos, grande, amplio, es que el PP y Vox tienen mayoría solita. Pero hay un dato que a mí me parece preocupante para el Partido Popular, ¿no? Que es que ninguna de las sonderos que se han publicado le da que crecen escaños. Más bien, que crecen escaños. Quien crece es Vox. Creo que es una cuestión, una cosa significativa de cara a lo que, bueno, si se confirman estos datos, podría significar para el gobierno de España. ¿Qué implicaciones podría tener? Pues es que no lo sabemos, yo creo que nadie lo sabe en este momento, evidentemente un Vox con 70 escaños o con 65 es un Vox con capacidad y fuerza para negociar el gobierno del Partido Popular, porque yo creo que si hay algo claro también es que ambos dos partidos se están comportando como si realmente, dando por hecho que efectivamente tienen la voluntad de gobernar juntos. Bueno, el día siguiente de las elecciones sabremos un poco cuáles son las consecuencias, o a lo mejor tardamos un poco más, pero evidentemente tendrá consecuencias, porque sí que es verdad que el Partido Popular podrá decir que ha ganado y que ha terminado fijo, pues será presidente del gobierno, pero yo creo que a un precio probablemente más alto del que le gustaría o del que él había previsto.

Evidentment, ara estem en aquests dies en què hi ha totes aquestes travesses i aquestes enquestes. Ahir a TV3, aquesta nit, al programa Vertex, hi havia l'Ivan Redondo, antic assessor molt estret de Pedro Sánchez, que deia que aquestes eleccions estaran molt més ajustades del que diuen ara les enquestes.

No es solo que el consorcio PP y Vox no tengan 176, sino que en realidad el reto para la izquierda es mantenerlos en 172 donde están ahora. Mi impresión, 10 escaños y un penalti.

No hay una supermayoría de 200 diputados del consorcio PP y Vox.

Esto es lo que decía Iván Redondo anoche en TV3. Lucía, ¿cómo lo ves?

Bueno, a ver, Iván Redondo no es una persona objetiva. Quiero decir que, claro, escuchamos voces distintas y, por supuesto, con toda legitimación para dar su opinión, pero Iván Redondo no es una persona objetiva en el sentido de que no es un analista que esté al margen del PSOE ni de Pedro Sánchez. Es decir, es una persona que ha trabajado estrechamente con el presidente del gobierno y, por tanto, su opinión, oye, está. Será tan importante como cualquiera, pero no demos por hecho que algunos de nosotros tenemos la bola mágica, ¿no? La bolita mágica para ver el futuro. Yo creo que eso es una opinión que él da. Ha dado otras en el pasado que no han estado muy acertadas, ¿no? Por ejemplo, él opinó que Yolanda Díaz podía ser presidenta del gobierno, ¿no? Digo, por decir algo que no tengo yo nada en contra de Viva Redondo, pero bueno, yo creo que hay que tomarse las opiniones en este momento, hay que tomárselas con un poco de calma y con un poco de distancia, con un poco de mirada crítica.

Además, es verdad que las encuestas, como comentabas tú, aparte de intención de voto, hay otras cuestiones que pueden ser significativas. Por ejemplo, en la del Mundo, dos de cada tres electores, el 62,8%, creen que la legislatura ha sido negativa o muy negativa. Son estas cosas que normalmente suelen pesar el día de las elecciones. A ver,

yo en los años que llevo, que ya son muchos, de mirada y de información política, siempre sucede lo mismo. Cuando un gobierno es penalizado porque su gestión no satisface a los ciudadanos, normalmente ese gobierno es castigado. Yo particularmente creo que el tema de Ceuta, que ahora mismo parece que ya como que no existe, pero yo creo que el tema de Ceuta ha penalizado muchísimo al presidente del gobierno porque no fue capaz de tomar decisiones y por la situación social en la que ha vivido Ceuta. Pero es verdad que hay una coincidencia general, demoscópica, en que esta legislatura no ha sido satisfactoria para la mayor parte de los ciudadanos españoles. Eso coincide. Yo creo todos los años. Y eso, efectivamente, es un elemento fundamental a la hora de analizar cómo se van a comportar los españoles en la Segunda Seria del 29 de noviembre.

La Lucía Méndez és periodista i analista política del Mundo. Lucía, moltíssimes gràcies una vegada més. Cuida't molt, un abraç. Gràcies. Buenos días a todos. Adeu-siau. Pere, què et sembla això que diu l'Ivan Redondo? És veritat que l'Ivan Redondo té el viatge que té, diguem-ne, però tots el tenim. I aquests diaris que publiquen enquestes dient que està tot perdut són diaris que volen que caigui el govern com a prioritat nacional. Per tant, tothom té els seus viatges i, per tant, ja ho veurem. No em referia al periòdic. Anava a dir, perquè el periòdic. No, no, m'estava referint. M'estava referint al Mundo i a l'ABC que. Però s'assemblen bastant, eh? S'assemblen bastant, bastant. Però deixa'm dir-te algunes coses sobre l'enquesta. Tres coses en concret. La primera és que, ho ha dit la Lucía Méndez també, que la tinc per molt bona periodista, que una de les coses que és evident i que ho reflecteix en totes les enquestes és que el PP cau i que Vox puja molt. Sí. Això fa que hi hagi partit. Perquè el PSOE, tot i que ve de molt enrere, això és evident, no ho nego, té alguna possibilitat de quedar per sobre del PP. I això té implicacions polítiques importants. I això també ho diuen totes les enquestes. La segona cosa que diuen totes les enquestes, o almenys la del periodista, que és la que m'he mirat bé, però que ja ho he vist en altres llocs, és que el vot directe guanya el PSOE. A l'enquesta del periòdico, que diu que no hi ha partit, però si tu mires les tripes, perdó com es diu en català, els budells, la lletra petita, resulta que dona 5 punts d'avantatge en el vot directe en el PSOE i el PP. Llavors li apliquen una fórmula, una cuina legítima, perquè això passa sempre en les enquestes, però que parteix de la base de l'enquestadora, que diu que no hi ha partit. I, per tant, li aplica la seva fórmula considerant que no hi ha partit. Però el vot directe, sorprenentment, són 5 punts d'avantatge del PSOE respecte al PP. I després hi ha una última cosa que jo crec que no la podem oblidar a l'hora d'analitzar aquestes enquestes, que és que està demanant el vot per sumar. Sumar no es presenta a les eleccions. Aquí l'espai de l'esquerra, del PSOE, encara no s'ha organitzat i per tant hi ha molta gent espectant que després de veure com això acaba decidirà el seu vot. Si se'n va a l'abstenció, si vota el nou espai de Frente Amplio, o vota l'espai de Podem amb Esquerra, o fa vot útil cap al PSOE. Per tant, aquí hi ha una pila de gent expectant de veure com aquest espai s'acaba de reorganitzar, i que serà llavors quan podrem tenir enquestes més acurades per veure quina és la perspectiva de cara al 29 de novembre.

Sí, jo crec que les enquestes apunten a unes tendències, però l'altra cosa és què acabi passant després el 29 de novembre. El 2023 tampoc teníem cap enquesta que pronostiqués que al final tot dependria del vot de Carles Puigdemont i que seria possible la carambola que ha fet viure aquesta legislatura durant tres anys. És veritat que la ciència demoscòpica intenta captar cap on anirà el votant, però no sempre ho acaben de captar tot, sobretot en una època, que és la de passar pantalles, on les successives crisis és que ens en ve una de sobre que encara no hem paït l'anterior. Què volem això? No sabem d'aquí set setmanes quin serà el context polític per anar a votar el 29 de novembre. No sabem si hi haurà una crisi de ceuta erraditada en algun moment, no sabem fins a on arribarà l'impacte, per exemple, de la vaga general de l'11 de novembre, de com derivarà el malestar. I la ràbia que s'està expressant també al carrer, a les acampades. No sabem si sorgirà una crisi nova, no sabem l'impacte que podrà tenir el fet que estiguin hiperactius també els agents que volen que guanyi les mid-term Donald Trump, perquè també hem de tenir en compte les ingerències externes que podran produir-se en aquesta campanya, que també els experts apunten que poden ser bastant importants. Ara, aquí la tendència és. Que ens diuen les enquestes, que de moment el PSOE no remunta, però insisteixo, queden set setmanes, veurem si això pot anar cap amunt o no. Després, que no és PP qui capitalitza el fet que el PSOE no remunti, sinó que és Vox qui creix perillosament, i jo entenc que aquí hi ha d'haver-hi també una preocupació de feijó, de fins a quin punt guanyar amb les mans lligades pot ser una victòria. Diguem, negra, dolça, no? I després, també, Pedro Sánchez, veient el que hi ha a l'esquerra, crec que, com a mínim, el que busca és aspirar a una derrota dolça, fent servir el mateix símil. És a dir, poder-se quedar, com a mínim, com a partit referent de l'esquerra, encara que sigui a l'oposició i intentant reconstruir-se de cara a les eleccions del 2030, que ha arribat a apuntar que ell podria tornar a ser candidat i que, per tant, no tindria cap intenció de marxar. I el que apunten, també, les enquestes, és aquesta davallada de sumar a com a mínim la meitat dels diputats que té ara, que en té 31, però és veritat que encara no tenim la fotografia final i per tant haurem d'estar atents a quines tendències apunten les enquestes i l'impacte rufiant que també d'alguna manera influirà. Ara que parlàvem d'aquesta

entrevista de l'Ivan Redondo i TV3, ell també parlava justament d'això de Vox. ¿Sabéis cuál es la segunda fuerza a nivel estatal en este momento? Vox. No es el PP detrás del PSC, es Vox. Hay un elector de Oriol, de Alianza Catalana, que va a votar a Vox en estas elecciones. Això és el que deia l'Ivan Redondo també aquesta nit a TV3. Aitor. Sí.

Anava a dir que l'Ivan Redondo, que jo l'admiro molt, perquè trobo que és un tio molt crac, però deia la Lucía que no era objectiu. Bé, que se salvi qui sigui objectiu, jo tampoc ho soc. El Pau ho sap molt bé. L'Ivan Redondo, jo crec que en aquesta campanya està jugant una miqueta el paper que va fer Zapatero en les altres eleccions. És a dir, Sánchez i Alina va bé que hi hagués algú del. En aquest cas era militant socialista i expresidente del gobierno, que anava per tot arreu a fer campanya, ara no pot fer aquesta campanya perquè ha caigut el mite, i Ivan Redondo intenta donar una base científica al que és el relat de la Moncloa, que em sembla molt interessant. El que passa és que. La gran diferència entre. És veritat que el 23J ningú s'esperava el resultat i que hi havia moltes enquestes que fins i tot donaven més de 200 diputats a PP-Vox. I al final ens vam trobar amb aquesta carambola que ara deia la Sara. El que passa és que hi ha una diferència. I la diferència és que hi ha molta gent a les Espanyes que no perdona, per exemple, el tema de l'amnistia. Una, i després també hi ha una altra gran diferència, i és que el PSOE s'ha cremat moltíssim, i s'ha cremat moltíssim entre d'altres coses, perquè, per exemple, la gent també vota en funció de la cistella de la compra.

És a dir, no hi ha res que castigui més a qualsevol polític, siguis d'esquerra, siguis de dreta, siguis independentista, no siguis independentista, que la cistella de la compra. I aquests partits, quan han pogut acompanyar la gent, han pogut decidir, en matèria fiscal, si fer una miqueta més fàcil la vida de la gent, han decidit no fer-ho. També en el Parlament de Catalunya, és a dir, es podria haver d'aflectar l'IRPF, no en tots els seus trams, perquè evidentment la gent que més té, més ha de pagar, i segurament aquesta gent haurà notat l'assistir a la compra, però poden seguir estalviant, però és que hi ha molta gent que no pot estalviar. I els està pujant la cisteria que compra, i això pesarà i pesarà molt a les urnes. Però a més a més hi ha una altra gran diferència, no només la patacada de sumar, és que Vox, a diferència del 23J, està disparadíssim, està molt disparat, i la llei d'on, que ens porta a un bipartidisme imperfecte, Ho és, però és més imperfecte quan el tercer té aquesta potència tan bèstia. No oblidem que la gent que és menor de 40 anys, la seva primera opció política és Vox. I ho és amb uns percentatges de vot, especialment per la gent més jove, molt al·lucinants. Jo vinc de Madrid aquest cap de setmana. I en les converses d'aquestes birres que diu la Jusso, que són tan famoses a Madrid,

jo m'he quedat esperverat de la de gent que està disposada a votar a Vox, gent que no m'ho hagués pensat mai. I per tant és una cosa molt difícil ara mateix de mesurar en la demoscòpia, però sí que ens ve a dir que aquesta suma que en el seu moment semblava que es podia frenar i es va acabar frenant, ara pràcticament no es podria frenar i simplement em mullaré una miqueta crec que l'objectiu del PSOE és morir matando i em mullaré perquè ho vaig escriure fa un any és a dir, l'objectiu del PSOE el seu gran objectiu seria quedar primer i així s'acaba aquella història de tindre que governar la lista més votada perquè evidentment Feijó no es renunciarà malgrat que pogués arribar cada segon a governar i em mullaré una miqueta més crec que Vox. No demanarà entrar al Govern aquesta vegada, no almenys immediatament. Per què? Perquè se senten molt més còmodes anar a l'oposició, marcant el rumb en l'executiu de Feijó, fent-lo molt ingovernable, cosa que també li aniria molt bé al PSOE per dir "Mira, jo ja us ho vaig dir". I sobretot perquè en el calendari no se'ns pot oblidar que en menys de pràcticament sis mesos, quan es configuri el govern, anem a unes eleccions municipals i autonòmiques en alguns casos. I a Vox el que li interessa sobretot és pensar en aquest sentit. És molt més còmode estar en la posició.

Si ja governen junts amb el Partit Popular, les autonomies.

Sí, però jo també, ja que has posat la juguesca, jo dic que sí que voldré entrar a governar i de vicepresident i marcar el rumb del govern. Pau.

Sí, disculpeu perquè m'he desconnectat per problemes tècnics uns set minuts i llavors ara m'ha costat tornar a connectar però entenc que esteu parlant del tema de Redondo, de l'Ivan Redondo i tal Sí,

encara parlem de la qüestió de les perspectives dels uns i dels altres de cara al marge de la qüestió de les esquerres que hem comentat abans una mica de les perspectives que hi ha de cara a les eleccions del novembre.

Sí, jo comparteixo molt el que ha dit el Pere, que en realitat en un escenari així les enquestes no ho sent ni si tan sols en clau tendencial expresen alguna cosa. Vosaltres ja enteneu més que jo, però penso que en un escenari en el que ni tan sols està clar qui es presenta on fent què, perquè encara ho estem desllorigant, i a més a més, on sabem que les enquestes tenen un caràcter més performatiu que descriptiu, moltes vegades, és a dir, els caps de comunicació dels diferents espais intenten que les enquestes mostrin el que els interessa que mostren, redondo o inclòs, diguéssim, doncs no sé si són molt representatives i significatives respecte al que ha de passar. Sigui com sigui, si aquest mar de fons que es veu, sobretot l'augment de Vox i la possible suma de PP i Vox, acaba cristal·litzant, doncs la veritat és que l'escenari és el que és, ja no és un escenari només d'encariment, perquè això no depèn de l'economia espanyola, ni tan sols depèn pràcticament. De quin sigui el resultat electoral, que és el tema de la inflació induïda pels conflictes internacionals. Ja no és només aquest conflicte i l'empobriment paulatí, sinó que és la privatització de les pensions, que està a l'agenda de Vox, arraconar el català del sistema educatiu, que és la seva agenda també, retallades en sanitat dures, augment de la despesa militar, revertir totes les conquestes en clau de gènere dels darrers anys. Llavors, quan tot això estigui sobre l'agenda política espanyola, si realment les enquestes es confirmen, potser mirarem enrere i aquestes discussions de les que hem estat parlant a la primera fase de la tertúlia entre, no ho sé, Colau i Rufián, jo crec que ens faran molta gràcia. Ens faran molta pena i molta gràcia. Les suposades posicions irreconciliables entre la iniciativa històrica i l'alcalde de Sant Fruitós de Sa Mara de no sé quin lloc d'Esquerra Republicana. O sigui, crec que en realitat hi ha molts discursos abrandats sobre la necessitat històrica de construir un pol, podríem dir, per fer front a la involució i a la barbària que ens ve, però a la vegada molta incapacitat pràctica d'assumir les conseqüències del que ve i, per tant, ser valents i ser audaços. I aquesta és la duresa i la tristesa i el que realment genera frustració. Si això es revertís en les properes setmanes, com va passar a les darreres eleccions, no és impensable que pugui haver-hi. Un resultat diferent. Penso que no és impensable. I que el que hem de fer des d'aquí, amb la responsabilitat que tenim, és no plantejar que això és impossible, sinó dir que els que poden fer-ho possible s'han de posar les piles, perquè si no el que ve és un infern. A Catalunya i a l'estat espanyol ve un autèntic infern. És a dir, que tu veus partit encara, creus que hi ha partit. Jo crec que n'hi ha d'haver. I parlant amb persones dels diferents espais, el que veig és que hi ha persones rellevants que no ho descarten.

No hi ha cap dada científica que doni que hi hagi partit. Em sap molt de greu, però és que a mesura

que es va decidir la gent. Estava parlant de les reconfiguracions electorals. Sobre les dades científiques, com bé saps, i això sí que ho li vaig sentir al redondo, també he donat. Les particularitats de la Lleidón, doncs podrien haver-hi molts llocs on un escenari una mica més esperançador per l'esquerra, fes que caiguessin aquests diputats de Vox, no sé, o sigui, tampoc hi havia gens de partit a les darreres eleccions. Però dades científiques,

dades científiques, Aitor, o sigui, l'Ivan Redondo diu que va estar del canto d'Honduro, la cosa, i el FIS. Diu que hi ha partit. I la gent se n'enfot del CIS, però a les últimes eleccions és l'únic que el va encertar. Exactament. Per tant, dades científiques n'hi

ha de tots cantons. Amb les forquilles que dona el CIS jo també encertaria. Semblen fetes per Aramis Fuster, bàsicament.

No, no, però l'important. Perdona, un segon, Neixer, perdona. L'important no és la forquilla, és si diu si hi ha partit o no hi ha partit. Si diu que hi ha partit, la va encertar, és l'únic que deia que hi havia partit, i tots els altres deien que no hi havia partit, i no la van encertar. Ara hem de considerar que aquests que no la van encertar són les úniques dades científiques?

Doncs no. No, jo vinc a dir que hi ha un denominador comú a totes les enquestes, més enllà de les forquilles, de totes les forquilles, i és que pràcticament els blocs estan com estan, i que hi ha, les províncies són tradicionalment d'esquerres, el vot a la dreta i a l'extrema dreta està per sobre del 50%, i aquelles que eren més de dretes està per sobre del 60%, i a més a més. Et dic, com et deia abans, és que hi ha molta gent que diu, sí, sí, em pot fer molta por tot el que tu vulguis, però a mi em fa por també el dia a dia. La cistella de la compra està com està, l'habitatge està com està, les esquerres i l'extrema esquerra porten govern en vuit anys i han fallat a moltíssima gent. Ei, però que. Escolta'm una cosa, escolta'm una cosa, que és una cosa que acostuma a passar a tothom, siguis de quin siguis. Però deies que no hi havia dades científiques. Bueno, però deixeu-me parlar, sisplau. Sí, però deies que no hi havia dades científiques. No les comentaris posteriors no, no, les dades científiques les he donat abans, és per no repetir-me ha pujat un i li van redondar un dia unes altres deies deixa'm acabar, jo t'he deixat acabar i tu no em deixes. Ha pujat un 10 punts la gent que ja té decidit el vot. Segons quina enquesta? Bueno, és igual.

No, segons quina enquesta? Totes les enquestes. La del CIS no, la de l'Ivan Redondo no.

Ja està, és igual. No, no, ja està, és igual. Totes les enquestes veis la del CIS i la de l'Ivan Redondo? És igual, ja és igual. Escolta, jo soc el primer que no vull que vingui un govern de PP-Vox. Soc el primer. Sóc el primer que no vol que vingui un govern de PP-Vox, però no ens podem abstraure de que han passat diverses coses. Per exemple, Vox ho estava dient, dades científiques, el tercer, el tercer, quan està tan disparat. I això no va passar al 23J. És que l'Ivan Redondo i les enquestes del CIS ens diuen que el 23J es podria tornar a donar. Però és que el tercer, el tercer, no està com estava el 23J. Està disparadíssim. I és la. Llum per a moltíssima gent, també gent d'esquerres, també gent d'esquerres que se n'han anat a Vox. Alguna cosa haurà fet l'esquerra perquè això estigui passant? Sara.

Sí, jo reivindico la humilitat de reconèixer que no sabem què passarà el 29 de novembre, sincerament. La fotografia final no la tenim, no sabem quin eix de campanya estarà manant en aquell moment, si seran les condicions materials o no, o serà un. Uneix en que la gent vagi votant clau de si retrocedirem en drets o bé avançarem, i per tant, donada aquesta fotografia on la tendència diu que la dreta i l'extrema dreta vol sumar, sí que estic d'acord amb el PAU, que l'esquerra encara té una setmana per acabar de reconfigurar-se i determinar si supera o no supera els vetos creuats. Jo crec que en el cas de Catalunya la posició és irreconciliable, però encara queda tota la resta de l'Estat.

Doncs haurem de continuar parlant, perquè encara queden dies, evidentment, per aquestes eleccions. De moment, Sara González, Aitor Arriaga, Pere Rosiñol, Pau Llong, moltíssimes gràcies, que, com dic sempre, en festiu té doble mèrit, això. I moltíssimes gràcies. Cuideu-vos molt, que tingueu fest. Que vagi bé el que queda de dia de festa. Un minut i mig, i arribarem a un quart d'onze, i de seguida continuem, al matí de Catalunya Ràdio.