Sabates, vambes, xancletes o botes: quines sabates faria portar en Garriga al seu funeral

¿Qué pasa? Calla, silenci.

Que si sona la meva secció, o no, o encara la música, encara no. Bona tarda, Garriga. Què vols, que tenim la sintonia ja? No, potser ens diem bona tarda, no millor. Ara no ho sé, ara no sé què va primer. Ja porten quatre, cinc capítols.

26 anys fent ràdio i no sap si saludar abans o després de la sintonia. Això també és veritat. Sintonia, sisplau.

9 Minuts amb la Lloberas.

Quants anys has dit? 26. Del 22, no sé quants són. Què del 22? Si som el 26. Ah, no, del 02. Ara no sé. Bueno, és que ja saps que no porto bé. 24 anys fa que ets aquí en aquesta casa. No sé ben bé, però bé, és igual. Anem al que ens pertoca, és a dir, que la gent està expectant, està tensa. Tu creus que hi ha expectació? Molta, i a més a més a mi em posa tensa i nerviosa. Ah, tu et poses tensa? Ah, no ho sé. Sí, perquè diuen que el més important són les preguntes, no les respostes. Carme Lloberes dispara preguntes i jo intento contestar-les. Però no és que dispari, tot té un sentit i una línia argumental. Ah, sí? I quina és aquesta línia argumental? Avui ho aniràs notant. Comencem pel bloc 1. Guarma. Escalfament. A veure, amb què escalfem? Un 4x3, val? Et tiro un am. És a l'esquer. Tu et consideres un periodista corporativista d'aquells que defensen l'ofici a la mort? A la mort no, però una mica corporativista sí. Una mica. Ets corporatiu. Mullenos, eh? Sóc zero, sóc zero. Vale, ets corporativista. Vale, doncs podem anar a la següent. Llavors, reconeixes que teniu uns codis no escrits per no enfurquillar-vos els uns als altres? Has tapat algun company només per respectar aquesta llei del silenci? Sí.

Jo durant molts anys em vaig dedicar a fer seccions d'humor on recuperava errors, pífies de companys. Per tant, amagar no he amagat, al revés. Durant molts anys em vaig dedicar amb el Pere Escobar, amb el Bernat Soler, els companys del Tot Gira.

Ah, jo hi era aquí, sí, sí. Vull dir que amagar, amagar, allà no amagava. Vale, tu els teus codis ni escrits ni no escrits, ja ho veig. Seguim. Has rebut mai una trucada, un advertiment directe, per exigir-te que aparegués una investigació o una notícia? No. No. Per què riem? És una pregunta. Que la gent es fa unes pel·lícules a casa. Mirem pel·lícules i llavors ens ho pensem i per això preguntem. La resposta és no. Vale, doncs, jo tinc aquí pel cap, saps, aquelles coses de que tu te'n recordes el tema Barça, no? Cap aquí, cap allà, hi havia, doncs, un tema que va ser de presuntes abusos de menors. Vas mirar cap a una altra banda, el cas Banages, per exemple, que era box-pop. Vas preferir protegir el club abans que les víctimes?

No, i d'entrada perquè no em va tocar a mi. Això va esclatar quan jo ja era als Estats Units. I dius Vox Populi, jo no tenia cap constància d'això, tampoc tenia una proximitat excessiva amb el futbol base del Barça, per tant, jo això no em va tocar tractar-ho, no vaig poder mirar un altre costat perquè no

era la meva feina. Prou, prou, prou, no tant de rotllo, seguim. Home, és una pregunta seriosa. Seriosa, molt seriosa, i és veritat, és que devies estar molt tram, tu. Sí. Anem al bloc dos. Mira, m'ha bé de gust fer-te una petita autòpsia. A veure, treu el bisturí. Faríem una mica, aviam, que. Què amagues de la teva infantesa? Tens alguna ferida oberta, no física, saps?, ara que us agrada tant això de les emocions, sinó emocional, que mai s'ha curat?

De la infantesa? Sí. Jo crec que de la infantesa, no. Si anéssim a l'adolescència A l'adolescència, doncs. No, no, no, no, no. És que les preguntes. No, sí que s'hi val. Infantesa no, adolescència. Ja t'has escapat. Adolescència, sí, clar. D'acord. He hagut molts anys de la meva vida que no m'he expressat del tot com jo era amb tothom. D'acord.

T'escapes una. Vale, vale. Anem. Doncs, quin és el pensament o el record que evites, costi el que costi, i que et fa fugir constantment cap endavant? És molt profund, això, eh? Penso bé.

L'apuntem com a no contestada?

Si és que no se m'acut res que intenti evitar pensar-hi. No tens cap record que diguis?

Quina vida més plàcida que has passat? De moment.

No, home, és a dir, la mort dels avis, dos avis que es van morir amb dos dies de diferència, home, és molt dolorós. I llavors no és de les coses. Jo tenia 98, 15 anys, o 14, i potser no ho vaig processar de la millor manera llavors.

D'acord, d'acord, d'acord. Sí, anem-hi. Saps que va estar aquí el senyor, el metge investigador, el Manel Estaller, que va venir aquí a Can Ostrell, i diu que aviat tindrem píndoles per allargar la vida. Digue'm una cosa, tu te l'aprendries? És la fugida definitiva de la mort? Sí. No.

Jo crec que no. No. No. No. No, no, no. Ja m'agrada. Està bé, està bé. Ara, si fos allargar-ho sent més jove, potser sí. O allargar per allargar? No. No.

Ja m'ho diràs quan arribis gran. A més, avui és el dia, em sembla, internacional de la gent gran. Sí, una abraçada a la gent gran, qui es consideri gran. Mira, doncs ja que hi som aquí, et recomano un llibre. No voldria pas fer, de cap de les maneres, la Juliana Canet. Cap de les maneres, però és que he pensat en tu perquè és un llibre que es titula El temps regalat, un assaig sobre l'espera. És d'Andrea Kohler, corresponsal dels Estats Units. Per tant, vaig pensar en tu. Perquè vull preguntar-te, ¿ets dels que prefereixen esperar i arriben 10 minuts abans o? Dels que sempre tenen una excusa per justificar que fan tard.

Jo, si soc d'un d'aquests dos grups, els que arriben abans. Sí? A veure, no dic que no hagi arribat mai tard, però sóc arribador. D'acord, d'acord. Perfecte, doncs, podem anar al bloc 3. Aquest de què va? Mira,

cada dificultat és una oportunitat, diuen. Diuen. Anem a respostes ràpides, perquè anem a comprovar aquestes situacions crítiques. Quedar-te sense bateria just quan has d'apagar el pàrquing o agafar un tren és una tragèdia o una oportunitat ideal per desaparèixer del

món un parell d'hores? És una tragèdia de dimensions bíbliques. Què dius, ara? Home, agafar un tren sense mòbil, amb què et distreus? Pots portar un llibre, sí, però.

Ah, val, val, val. No, no, no. Mòbil, mòbil. Drama. Una tragèdia. Drama, drama, drama. Doncs anem a la segona. Va, som-hi. Arribes a casa tard, cansat, no sé, perquè per enraonar d'un micro ja veus tu, però bé, i trobes la nevera, i què hi trobem? Una llimona rància, un iogurt caducat, no tenim res, i llavors què fas? Demanes menjar a domicili o. Com a repte, amb les tonterietes que et queden allà, vols fer ara, agafa un repte d'un plat d'estrella Michelin.

Si no hi ha res potable, o hi ha molt poca cosa, que no ho veig clar, o baixaré el súper, que n'hi ha un que tanca a les 11, O menjar a domicili. No ho faig gairebé mai. Faig molt poc. Faig molt poc, sí. Baixaria el súper. Baixaria el súper, sí, sí. No, no és 24 hores, però fins a les 11 de la nit.

Jo en tinc de 24 hores. Vale, doncs anem al següent. Et trobes amb el teu veí més pesat o amb la llovera estancat a tu, a l'ascensor. No, que caigui a l'ascensor.

No em deixes ni preguntar, home, perquè s'atura, perquè hi ha una avaria. Aprofites l'oportunitat per fer un amic, una amiga, per tenir O confesses directament un crim perquè et deixin pau.

No, home, intentaria. Intentaria aprofitar l'haver entesa, perquè mira, n'hem de xerrar perquè estem aquí, doncs fotem-li. Jo crec que l'adversitat aquesta ens aproparia. Què em dius, ara? Sí, home, estàs allà tancat i comences a angoixar-te. Ah, no hi ha ascensors aquí a Catalunya Ràdio, veig. No, no n'hi ha.

Sí que n'hi ha, però no els fem servir. No els fem servir, valent. Doncs anem al bloc 4, perquè ja tornem una mica a la calma, perquè tenim un final perfecte, ja que no t'agraden mai els finals, dius tu, no? Però què? Amb què t'empatolles? Anem a tancar. Amb patolles m'agrada la paraula. Ei, tancarem cercles, saps?, del control, de la fugida, perquè aquí hi ha hagut moltes coses, dificultats, puntualitat, de tot ràdio i ens. Us emplaço, ara, en aquests moments, amb el Garriga, perquè tenim, saps?, aquest fil psicològic que hem fet, aquesta trama de serial. Ara sabrem si el Garriga ens ha dit la veritat. O mentida durant aquest qüestionari d'avui. Per què? Imagina't tu que pots dictar un codi de vestimenta del teu propi funeral, concretament. Tu imagines, però espera't. Hem de fer, tu triaràs el calçat de la gent que vindrem quan tanquem el taüt. És un testament del calçat, ja ho vas veient, no? Jo amb això, amb aquest perfil psicològic, segons el que triïs, ja sabré, i triem aviam els radioyents que volen. Radioyents no en soc gaire. Va, tens! Sabates de mudar. Les clàssiques. És a dir, aquelles que abans s'enllostraven i ara ja venen enllostrades. Saps què és enllostrar o no, tu? Sí, amb allò que passes. Ah, molt bé, el batum. No saps ni què és això. Exacte. Sabates de mudar, tindries. Opció 1. Bambes esportives. Opció B. Opció B. Xancles de platja, per exemple, amb mitjons o sense. Això segur que no. Estem venint al teu enterrament. I jo m'haig de posar això. O botes de muntanya. Tu què triaries de tot això?

Jo em deixaria portar les dues primeres. No s'hi val. Una. Maldita sea. Una. Doncs sabates de mudar. Home, a veure.

Atenció, radiollens, mireu què ha triat. És el controlador incorruptible. Fins a sota de la Terra resulta que ha d'estar que tot estigui mort. Però si m'has obligat tu a fer-ho. No, no, no, no. És la manera de voler controlar fins i tot després de mort. Com ho veus, aquesta música que soni i anem al Cliffhanger. Ah, hi ha un Cliffhanger? Home, esclar. És una pregunta per acabar? Perquè d'això és aquella que es penja, el Garriga es penja en el penya-se. A veure. Com que anirà d'una cosa molt interessant, de miralls, ja t'ho dic, què veus quan et mires al mirall? Aquesta la deixarem penjada, perquè com et veus tu, com et veuen els altres, o com t'agradaria ser en el futur? Si vols la deixarem a l'aire, i si no, l'anem pensant.

Déu meu, què? La contestarem el proper dia. És boníssima, que no ho veus?

No marxis, que em fas patir amb aquest cotxe que tens, em fas patir ara quan plou, perquè qualsevol dia. Bueno, és un cotxe navegable.

Perdona, perdona, mira, l'altre dia vaig pensar, pregunta-li als elèctrics quants se'n van quedar per allà. Ui, ara no anirem a fer una. No, no, no, anem a fer befa de la gent que té problemes. Volia dir, volia dir, jo abans, quan vivia les inundacions, resulta que els cotxes es paraven en el primer sot, i resulta que aquest esmarc.

No farem publicitat del teu cotxe. No he dit la marca. No hem dit la marca.