Safareigs: espais de socialització i revolta

Amb molta roba i poc sabó i tan neta que la volen.

Molta roba i poc sabó i tan neta que la volen. L'hem sentida tants cops, aquesta frase. Montserrat Roig la va escollir per publicar el seu primer llibre de contes. La feia servir per denunciar en aquell moment totes les desigualtats, la falsa moral i la hipocresia de l'època. Parlem dels 70. Ara també estem en èpoques de molta roba i poc sabó. Les coses no canvien tant com ens agradarien. El que sí és cert és que aquesta frase surt dels safarejos, on durant segles les dones van fer i dir la seva. D'alguna manera, a les dones i els dies en som areves. Aquí també fem i diem la nostra.

Parlant de rentar i de rentadores, avui comencem amb un himne a la rentadora amb la cantant japonesa americana Mitsuki. Parlem molt de rentar, però sabeu què passa quan ens posem a pensar i som una centrifugadora? D'això parla aquesta cançó.

Avui comencem molt contentes perquè els amics de la Universitat Autònoma de Barcelona ens han atorgat el Premi Col·lectiu a les Dones i els Dies, així que estem de festa major. Moltes gràcies, oients, perquè vosaltres també en teniu una mica la culpa de tot això.

Benvingudes, benvinguts a les Dones i els Dies, un programa que fem a Maia Màquina. ¿Us heu parat mai a pensar qui i com es rentar la roba abans que tinguéssim rentadores? Quan mireu una rentadora, a mi em passa això, no teniu ganes d'abraçar-la. Però clar, amb la maquina també hem perdut moltes coses. Durant segles, el que dèiem, les dones van rentar la roba de les nostres famílies els rius i safarejos públics, i algunes ho van convertir en ofici. Eren les bogaderes, això va ser el segle XIX, principis del XX. Ensabonaven, picaven, es vendien, hivern i estiu. Una feina dura que ha quedat gairebé en l'oblit. Però avui a les dones i els dies volem fer una mica de memòria i tinc dues persones que, vaja, no sé si directament han estat mai al safareig, jo m'imagino que sí, sobretot Rosa Vendrell, bona nit, com estàs?

Estic encantadíssima, molt contenta i et faré un garrotín. Era feina rutinària, potser no els hi va agradar rentar roba per portar-la i per tornar-la a rentar. A garrotín. Agarro tant de la vera, vera, vera, vera, van. I en aquest preciós freig s'ha gastat molt de sabó per rentar la roba bruta, llana, fil, seda o cotó. Amb mi. Agarro tant de la vera,

vera, vera, vera, van. Ja ens ha fet cantar. Agarro tant de la vera, vera, vera, vera, van. Aquest ginjul que tinc aquí a l'estudi, que ets un ginjul, que ets una alegria. És la Rosa Vendrell, que és la creadora d'un espectacle que es diu Memòries líquides, veus de les bogaderes, que fa molt temps ja que fa aquest espectacle, que ara també és al País Basc. 115 representacions, que les hem comptat totes. 115, les tinc totes agendades des del 2018. Exacte, i ara ens explicaràs la llavoreta d'aquesta història, però també ens acompanya, que encara no ha cantat, però espera, deixem-la. La historiadora, la Raquel Castellà, conservadora del Museu d'Història de Catalunya. Com estàs? Hola, molt bé, encantada d'estar aquí, bon dia. Escolteu una cosa, d'entrada us he de preguntar com neix el vostre amor pels safarejos. Rosa Vendrell, perquè tu facis un espectacle i t'he de dir que és durant tant de temps, què és el que et va moure de tot això?

El que em va moure és una cosa que la gent que no ho ha vist no ho entén. És a dir, com pot ser que una feminista faci un espectacle sobre els safarejos? Doncs donant-li la volta i fer una mirada feminista, literària, cultural, reivindicativa, fent lletres de cançons,

etc. Però això ve després. Jo em pregunto com tu vols portar aquest món dels safarejos. Perquè sembla que ha passat a la història. Si m'ho fa una màquina, per què ho he de fer jo?

Doncs perquè jo tinc un safareig a casa meva. Jo tinc una casa rural, una casa de Sant Pau d'Urdal, que té pati, té terrat, té hort. Per tant, tinc un safareig que ja era quan vaig néixer, té un estenedor amb el pati per estendre i el terrat a quatre vents. Per tant, jo la roba interior i les samarretes d'un dia jo me les rento als safareigs. Les poso amb estufa. Per tant, jo ho visc, això, quasi cada dia, no, però cada setmana. Espera, espera un moment, que m'has dit una cosa així com que no vol la cosa. Les poso l'estua? Què vols dir? Que vull dir, les poso una mica de nòrit ensabonat allà, però no cinc minuts, mitja hora o tres quarts, després les frego una miqueta, les abandeixo i ja les estenc allà mateix, al sol, perquè tinc espai de sobres per estendre. Bueno, a part de fer-nos l'enveja, que ja vèiem que és l'enveja de totes les veïnes. No, és el passat, això és el que vull dir. Que quedi clar. No, és el passat.

No és el passat, és el present, però està clar que abans hi havia més dones als safarejos i m'agradaria que la historiadora ens expliqués una mica. Vosaltres vau fer una exposició al Museu d'Història

de Catalunya. Nosaltres, sí. Tot va venir arran d'una donació que vam tenir d'unes peces que procedien de perafita i de roda de tern. Llavors, amb aquesta col·lecció de peces, que sobretot tot procedia bàsicament de perafita, d'una casa que la senyora es va morir, en aquesta casa, era una casa molt gran, i entre la col·lecció que hi havia, a part que hi havia una col·lecció molt important de joguines, també hi havia una col·lecció. D'eines per fer la bogada, des dels caixons per posar els onolls, les pales de picar, diferents conjunts de sabors, de blauet, els cosis de zinc, després també les paneres.

Entenc que aquesta senyora o la seva família que us va donar això era una dona que s'hi havia dedicat, que era d'ofici bogadera.

Ella era d'ofici bugadera però en la mateixa població de Pere Fita o poblacions del voltant. Llavors vam tenir aquesta donació i a partir d'aquí vam iniciar tot un treball d'entrevistes, d'enregistrar diferents entrevistes i de documentar aquesta col·lecció que a més a més. És una col·lecció molt interessant perquè alguns d'aquests caixons per als onolls portaven les inicials de la propietària, que això també és interessant perquè al final és un utilatge que sembla que de seguida, en haver-se utilitzat, de seguida es fa malbé i en canvi això ho va conservar, ho havia guardat.

És molt interessant perquè, a part d'això que diem, d'aquest ofici, en realitat moltes dones, en tot el segle XIX i principis del XX, van estar als safarejos. No hi ha pràcticament cap poble de Catalunya on no es conservi el safareig. Alguns més ben conservats que d'altres, Torre l'Habit, per exemple, el carrer Iguafred aquí a Barcelona al barri d'Horta, però hi ha molts llocs de Catalunya on ho podríem trobar.

I penseu que abans del safareig rentàvem un rierol, el riu, amb una bassa, anaven a buscar l'aigua amb les galledes a la font i rentaven amb els cossis. Vull dir que sí que has parlat del 19 i 20, però les dones sempre han rentat la roba i han rentat on hi havia aigua. Un rajolí o molta aigua en un riu.

Que tu al teu espectacle li diguis memòries líquides no és casualitat, perquè tu reivindiques molt que aquí no només estaven fregant la roba, estaven passant altres coses. Estaven passant altres coses,

sí, evidentment. I a més a més, abans aquest espectacle. Perdona, aquest espectacle, que era una conferència, com les que jo faig de Tremas Baris, es deia Memòries líquides, veus dels safarejos. Quan vaig començar a fer-la, vaig pensar que a mi l'arquitectura en si no m'interessava tant com tot el que l'aigua s'havia endut o havia viscut o en aquell entorn. I què hi passava? Doncs hi passava que les dones hi anaven a plorar, que les dones hi anaven a explicar què passa si tinc la primera criatura, què passa si vull avortar perquè ja n'he tingut deu i no vull tenir més. Què passa si rentes la roba dels milicians republicans, que podien afusellar, fer un consell de guerra, una que es diu Salvadora Catà de Girona, Encarnación Jiménez, la bandera malagueña. Quan em vas trobant articles de diaris o llibres que parlen d'una, vol dir que si n'hi ha una n'hi ha 100. Com diu la Rosa, és com un espai de socialització. Sí, però també de revolta i d'empoderament, perquè la Neus Català, els afrets dels guiamets, van organitzar una vaga de dones per la igualtat de salari. Allà estaven rentant, com que ho fèiem de manera així automatitzada, diguéssim, doncs es van organitzar, van anar al propietari de la terra, va dir, miri, volem cobrar com els nois que van al camp. I ho van aconseguir, perquè va ser la Neus la que va parlar, sense baixar el cap, mirant-li els ulls, i el senyor va dir, d'acord, senyoreta català. I al cap d'unes hores que va arribar a casa, tot el poble ja ho sabia. I no hi havia xarxes, no hi havia whatsapps.

Vull dir que. Sí, com comentava la Rosa també, normalment el lloc on els homes es solien trobar, que era el bar on podien parlar, en canvi en el cas de les dones, el safareig, és un espai. Aquí també hi ha totes aquestes frases fetes que són molt conegudes. Fer-se freds, quanta roba i tan poc sabó, hi ha tota una sèrie de frases. No t'enfis de les aigües quietes, o la roba bruta renta la casa, o perdre un llençol a cada bugada, o tenir draps bruts, o o haver-hi roba estesa, vull dir que al final tot això ha generat tota una sèrie de frases fetes que el que hem de mirar sobretot és que no es perdin, perquè jo crec que cada vegada la joventut coneix més el significat d'aquestes frases.

Ho diu ella que és jove, té 30 i 14 anys, vull dir que ja està parlant així com una senyora dels safarejos del segle XIX. Jo quan fan això de les

dites n'afegeixo una, que és de Creació Anònima, però jo la tinc aquí com a pròpia, que diu, jo ho dic a la gent, dic, si estàs lliure de pecat, peca, encara hi ets a temps. Perquè, clar, tot això les nostres mares i àvies ningú els havia dit. I a mi m'encanta això, perquè les dones pecadores ho eren, que si la pitrera, que si les cuixes, que si anaven pintades massa modernes, ho dic per la meva mare que venia de Barcelona i es va casar a Sant Pau d'Urdal, imagineu-vos com. Quin canvi. Quina crítica, no? Doncs això, m'agrada molt. Si estàs lliure de pecat, peca.

Peca, però sobretot. Peca de consciència. Però renta la samarreta.

Les dones i els dies, un programa amb altes capacitats.

Tenim la Rosa Vendrell, que se sap tota la cançó, eh? Ja ens la cantarà ella, quasi. És que és preciosa. Parlem aquesta cançó de la Teresa Rebull, que fa memòria d'aquesta feina dels safarets. Feina i també moments, podríem dir, d'intimitat, com comentàvem abans, per parlar del que els passava a aquestes dones. Però també és un lloc de l'higiene, de la salut. Se'n parla molt, també, en aquest espai. I també es donava la importància que tenia estar net, tenir les mans netes, etcètera,

que les malalties s'agafaven per aquí. També tenim el tema aquest que en moltes poblacions de Catalunya hi ha el safareig dels vius i el dels morts per rentar la cova. A veure, a veure. Per rentar la roba separada, no? Quan algú es moria en alguna casa, la roba d'aquesta persona que havia mort es rentava a un safareig a banda. Sobretot això també era un tema d'higiene, no? De les corrents higienistes que es van desenvolupar durant aquesta època era un fet important.

Vaig tenir la sort aquí a Barcelona de conèixer la Maria Salvo, que havia estat 17 anys a les presons franquistes, i una de les frases que explico i que recupero així que la tinc en pòster diu, a les presons franquistes una pastilla de sabó era un tresor, i a vegades ensenyo una pastilla blanca d'aquestes que sembla un un tros de formatge i dic a la gent, què és això? Diu formatge, no, és un tros de sabó. I a la Neus Català també s'explica, les que han estat a les presons franquistes o dels nazis o als camps de deportació, aquella pastilla es transforma en un tresor i a vegades que es compartia o es deixava un trosset. I vull dir que hi ha mil històries. Era un tresor perquè també era una cosa molt valuosa, no? Sí, i la higiene i la dignitat van lligades. És a dir, quan tu estàs mancada de llibertat en un lloc sense higiene i no sé què, doncs si tu pots rentar la roba o les teves parts íntimes, et dona la dignitat que la Neus Català deia que és l'únic que no et poden prendre si tu no dones permís. Escolta, ara això em lliga a mi

amb una frase que he sentit molt a casa de pobres però nets. És a dir, sempre la nata d'edat ha de ser tan important i encara que hi hagi aquesta pobresa, la dignitat de la que parlaves, que em sembla una idea molt interessant i molt bonica.

Sí, sí, és claríssim. El que passa és que la gent diu que abans no tenia gaire mudes. Hi ha una anècdota del Federico, que ara es diu Lorca, però quan era petit era el nen Federico, que tenia una amiguita rúbia que el dijous, o no sé quin dia de la setmana, estaven les portes tancades i el nen no podia anar a casa seva. Sabeu per què no podia entrar a casa d'ella? Doncs perquè rentaven la roba i només tenien una muda. I el Federico, quan anava a casa seva i veia aquell armari ple de trajes i sabates i samarretes i tot, de petit ja va començar a veure que allà hi havia unes diferències i va ser a través de la roba, diguéssim, no?

I també el que és interessant és que molts homes no podien accedir als safarejos. Per què no, això? Estava prohibit? Perquè, home, un lloc que tenia les dones,

ja està bé, no? No, no, pregunto, pregunto. Perdona, perdona. I els nens tampoc? Al vespre, el safareig no era un lloc de rentar la roba, eh? De què era? Explica'm-ho a tots. Imagina't-ho. A la torre de Fontauvella, allà al priorat, no mai anar al safareig, l'alcalde em va dir, ui, diu, quin recost, ens has portat aquí, el primer petó, la primera morregada, el primer porro, bueno, i el que no expliquen. La gent es trobava al safareig, perquè hi ha pobles que el safareig està al mig del poble. Però hi ha pobles que estan a prop del riu o el que sigui, o a un quilòmetre. Imagineu-vos la feina pesada que feien, perquè la roba mullada pesa, eh? La roba, el cosi, la fusta, el sabó, la canalla, la criatura a l'esquena, etcètera, no? I. Doncs això, que al vespre es trobaven i pecaven, perquè no sempre es trobaven amb el nòvio o la nòvia que la família havia triat. I a mi m'encanta, això.

La cosa furtiva, li grava la pendrella.

A veure. Comentant això que comentava la Rosa, del tema dels nois, per exemple, nosaltres quan vam estar registrant diferents entrevistes a la zona del municipi de Manlleu, sí que ens trobàvem que moltes dones ens explicaven que quan venien els nens. Hi ha de certa edat, hi ha més adolescents, els dèiem que marxessin, que allò era lloc de dones. Això ens ho trobàvem en moltes entrevistes que vam fer. És el que ara anomenaríem en feminisme un espai segur.

Devia ser un espai segur, aquests safarets, perquè elles allà podien parlar del que fos i podien també obrir-se el cor. També dèiem aquesta idea dels safarets com a espai de festeig o pecat, com li agradava a Rosa Vendrell, en aquesta terminologia de l'època, I també, com tu has començat aquesta entrevista, un lloc de rondalles de cançons i de cantar, no? Perquè quan fas una feina dura és allò. Qui canta els seus mals espanta.

Sí, no tots els faferejos es cantava, també cal dir-ho, i depèn de la zona. Clar, a Andalusia es cantava molt, al País Basc també, és que la gent encara canta, no? I si vaig a llocs i va, ensenyem una cançó, no? I llavors m'ensenyen cançons d'abans de l'aigua, i si no, a vegades jo refaig la lletra o faig un garrotín, que jo quan acabo de presentar això que has fet tu, ho faig cantant, i acabo dient, potser hi ha qui no li agradi, però ara és massa tard, són vesnetes de les bruixes que no van poder cremar, i la gent, i va, repetiu, i la gent ho canta. Tot això al País Basc, ara que hi vas aquest cap de setmana, també ho faràs allà? Sí. Sí, tinc una. Els hi canto en català i tinc algú que em tradueix. Jo ho faig en castellà, a l'espectacle. Però si canto en català, algú abans explica el que canto i que aprengui en català, que jo aprengui a cantar en euskera, també.

Rosa, quan acabem l'entrevista hem de parlar tu i jo perquè has de venir al

Museu d'Història de Catalunya. Exacte. Hem de parlar també de si hi ha aquests cants, és a dir, si ja s'ha conservat tota aquesta tradició oral i a part d'aquestes frases fetes que dèiem abans, si hi ha també tota una historiografia, una musicologia del que va passar allà. Sí.

Jo crec que s'estan recuperant alguns, però evidentment, segurament, també la Rosa ho podrà confirmar, però segur que s'han perdut moltes. Però sí que s'estan recuperant. Nosaltres, per exemple, amb el treball que vam fer al museu d'enregistrament i això, també vam poder recuperar algunes d'aquestes. Què agafàveu? Dones que havien conegut els afrejos? Sí, dones que havien rentat en els afrejos. També vam entrevistar alguna que hi havia rentat molt poc i que ho havia vist més veure les veïnes. Havien anat a pecar, potser? Podria ser. Això no m'ho van explicar. Però, per exemple, sí que recordo que nosaltres vam fer també el mateix treball que ho vam fer en diversos municipis. Un dels municipis que també vam treballar va ser a Caldes de Montbui, que, a més a més, allà té la particularitat que el safreig és d'aigua calenta. Vull dir que això també. Això era un plus, no?

M'imagino l'època, perquè clar A Caldes de Montbui pot ser que hi hagi gent rentant. Sí, a Caldes de Montbui hi ha gent rentant. És un lloc de socialització i d'aprenentatge del català de les nouvingudes. O sigui, les nouvingudes són les que més ara fan servir el safareig. I la gent gran que li agrada anar allà i disfrutar de l'aigua i tot això, les peces més grans, i van, es troben amb les nouvingudes i fan la conversa i tot, es distreuen, i és un safareig actiu. O sigui que encara n'hi ha, eh?, de safarejos actius. Sí, sí, sí. I a Tibissa també, que hi ha dos safarejos espectaculars, i el dels malalts està allà en una altra recinta, va venir una senyora que em sembla que es deia Teresa, quan vaig fer l'espectacle pel cumpleaños meu de l'any passat, i va venir amb tots els estris per rentar com si jo l'hagués de dir, mira, ensenya com es renta. Dic, no, vostè tranquil aquí. I ella hi ha anat fins I encara hi va, com la setmana. Que passa que no, hi ha TV3 allà esperant

a filmar-la i la gent. TV3 no hi està mai quan la necessites.

Aquest estiu, per exemple, a Caldes de Montbuí, diversos caps de setmana hi havia gent rentant allà.

Per això, que hem d'obrir la ment, és una feina que es fa. I es fa opcional. A França hi ha 2.000 o 3.000 lavoires. I allà van entrevistar una senyora l'any 2000 i això diu escolti, clar que tinc rentadora però a mi m'agrada venir aquí de tant en tant al costat del riu a xipollejar i a trobar-se amb altres i parlar de la seva època i riure i estar lliures perquè també era un espai de llibertat la paraula llibertat també és molt important perquè fa temps i la meva mare ho ha viscut això allò, ai, què fas? i què dius? i no riguis, i no cantis la parella, el germà, el que sigui doncs allà al safrès ningú deia això. Allà a Pons hi ha una senyora que deia, hi havia una que es queixava i deia, oi, el meu marit diu, mira, cada dia, cada dia em busca. I aquesta deia, escolta, t'imagines menjant paella cada dia? Diu, no pot ser, això has de fer quan et vingui de gust. I com més es posava vermella, més la bolxaven. I bueno, es feia allò, els afarets, no? Però ho trobo genial, no?, que m'expliquessin aquestes coses íntimes, no?, de les relacions sexuals no consentides, diguéssim.

Totalment. O lliures. Jo crec que també m'agradaria destacar que és important que unes peces com aquestes puguin entrar dintre de la col·lecció del Museu d'Història de Catalunya perquè són peces. Això és un canvi de paradigma. És un canvi total de paradigma. O sigui, són peces que ningú es pot imaginar que puguin entrar dintre d'una col·lecció. I que, a més a més, són peces que no estan en els circuits tradicionals d'art o col·leccionisme. Estan parlant de totes aquestes eines que dèiem.

Ella parlava del sabó, que en alguns moments era escàs, però podem parlar del calaixó,

que tu parlaves abans, la pala de picar. De la pala de picar, després també de la pala on rastrejaven la roba. Llavors també tenim els carretons, els cistells, els conjunts de. Bé, tenim pastilles a lagarto, llavors també el blauet,

que s'utilitza. El blauet què era? Per si algú ens està sentint que té menys de 50.

Es posava dintre de l'aigua amb la roba blanca perquè no quedés un to groguent, sinó perquè aconseguís mantenir el color blanc. És el carbonato sòdico d'ara.

Al Museu de l'Aigua de Salt vaig veure uns cossis bugaders de geng i de terra i de fang, no sé què, que eren del meu tamany. Sí, sí, una cosa al·lucinant, i formaven part de la dot, és a dir, quan una noia es casava amb algú, aquests cosis, que eren valuosos, anaven amb ella al lloc on vivia, i tenien un forat a sota, que és quan feien lo de la cendra per blanquejar abans el lleixiu, que es anava buidant i es tornava a posar l'aigua calenta i tal. Però jo no ho havia vist mai. Són impressionants. La gent que ho ensenyo tampoc ho ha vist mai.

Rosa Vendrell, ho has dit molt ràpid. Les cendres. Les cendres també servien per netejar la roba, que això em sembla bastant estrany a les persones que hem nascut des d'allà dels 80.

Sí, la cendra amb un saquet i amb aigua calenta, amb un cosi petitet. Cendres vegetals, eh? No de fumar amb alboro, eh? No? Pregunto. Sí, sí. Es posava la roba blanca bruta, diguéssim, i aquella aigua es deixava i es anava canviant. I jo deia, però això quantes hores estava? Diu, home, dona, no estàvem fent això, estàvem pelant patates, estàvem tallant mongetes, estàvem donant menjar a les gallines, i de tant en tant ho treien i blanquejava la roba. I si quedava alguna taca encara, quan anava en el safreig, amb un saquet d'aquest de cendra, una mica mullat i tal, refregaven la taca i marxava.

Doncs, escolta, donant idees, a mi m'agrada molt això, i és més ecològic que el sabó.

Jo sóc aquella noia que havien descantat, els joves que avui tenen el cap tot platejat. Jo sóc la Marieta que anava amb el soldat, de qui en cantaven coples les dones del veïnat. La més mortificante cançó que m'ha.

Esteu sentint les dones i els dies avui fent el nostre homenatge, podríem dir, als safarejos, a les bogaderes, al rentar la roba, als rius, on vulgueu. Estem amb la Rosa Vendrell, creadora de l'espectacle Memòries líquides, veus de les bogaderes, que passeja per Catalunya, ara està aquest cap de setmana al País Basc, si us enganxa per allà, i em sembla que el 12 d'aquest mes, el 23 d'octubre, perdó, vas a Calafell.

Sí, sí, amb unes jornades de l'Institut d'Estudis Penedesencs. És a dir, que també és entrar a aquest tema amb unes jornades d'història, que soc divulgadora, jo soc divulgadora, comunicadora i tal, però clar, com que he treballat a la ràdio quan era molt jove, doncs, clar, de seguida faig cantar i faig ballar, però. Però això no ho explico, perquè si no. Això haurem d'anar el 23 d'octubre a Calafell per comprovar-ho. A més, és el Museu del Mar, que és un lloc preciós, que té un pati molt maco, amb uns arbres i tal. Meravella.

I la Raquel Castellà, que ve en representació del Museu d'Història de Catalunya i que porta molt de temps treballant en això. Heu explicat coses molt boniques, útils, etcètera. Però tampoc romantitzem tot el que passava allà, perquè també era una feina molt dura. És molt dura, sí. Dura, pesada i rutinària.

Sí. I després una cosa que fem amb el públic és repassar tots els fluids que el nostre cos segrega, perquè si no ho diem

nosaltres no ho diu ningú. No és el mateix rentar la regla, per exemple, rentar la sang de la regla, que costa lo seu, i si l'agafes en el. Sí, mira, és així. No, no,

perquè a més s'havia d'amagar, rentaves la teva sang i l'havies d'amagar perquè no la veies cap home i no sé què, i embolicar i anar al safareig i no sé què, i hi havia algunes dones que la rentaven. No al final del safareig, sinó al principi, que emportava tota la resta del safareig.

A casa meva sempre m'han explicat les meves àvies que elles el tema de la regla ho rentaven en el safareig de casa per no portar-ho a casa.

A vegades ho es vendien, els safarets de casa, i ho deixaven ja mig net i ho acaben de rentar i ensamblar els safarets. Hi ha una veïna meva, que era amiga de la meva mare, que venia de Galícia, que la germana petita va tenir la regla abans que la gran, i ningú li va dir, i la mare li deia, Maria, ¿dónde están las camisas? Maria, ¿dónde están? No, se habrán perdido. I al final van descobrir que aquella nena no sabia què li passava i quan tenia la camisa tacada l'anava a enterrar. L'enterrava a l'hort, allà a Montaixada, ho enterrava perquè no sabia res. La santa innocència. Ens han fet venerar la santa innocència i aquest espectacle és una venjança, que això ho volia dir abans de marxar. És una venjança per totes les bugaderes i totes les dones que els han dit tu no parles, tu no en saps, tu no pots fer un discurs o la teva paraula no té cap autoritat.

I també el que treballaven també dones i també nenes, a vegades nenes de 9 anys que pràcticament no tenien infantesa. M'has endivinat el pensament. No, no t'he endivinat res, ho hem buscat tot. La Roser era fer tota la feina.

9 anys, sí, 8 i 9 anys, i m'ho han explicat noies de 60 i 70, perquè a Molins de Rei, al Museu d'Història, va venir una de Múrcia, i diu, jo de pequeña la vaig robar també amb la meva mare, o amb la meva mare, o el que sigui. I clar, hi ha una senyora de Vilafranca que em va escriure un testimoniatge pel llibre que vaig publicar, I ella diu, mira Rosa, quan t'explico això dels mocadors, amb els mocs que jo rentava de petita, em venen vasques, i tenia 84 anys. Si li venien vasques als 84 anys és que allò no era alegre. En canvi d'altres sí, en canvi d'altres diuen, sí, jo la bava en el rió, diu, lo moco se la llevaba a la corriente.

Vull dir que cada persona és un món. També era un altre món, on no hi havia, per exemple, mocadors de paper, i els homes portaven aquell mocador de roba a la butxaca, que allà caminava sol, caminava sol de vegades, i m'imagino que després aquestes dones, aquí hi ha gent jove, aquí a l'estudi, i estan així que no toquen ni quarts d'hora amb el que estic explicant. Però és que, clar, és que aquells mocadors podien caminar sols i tenien vida pròpia. Per això es posaven en estuva.

I després, també, que jo, per exemple, que soc de la zona de Vic, moltes dones m'explicaven les escalivelles i els panellons que els sortien a les mans, perquè, clar, estem parlant de, a ple hivern, a Vic, rentar el riu o els afrets, Torelló, Roda de Ter, Manlleu, Vic.

Trencar el gel és literal trencar el gel amb el picador o amb una pedra és literal a Colòmbia el picador es diu manduco i quan renten allà al mig de la ciénaga doncs és teràpia col·lectiva allò estan pensant en qui sigui i piquen i piquen i s'estalvien la consulta psicològica. Puedes explicar una cosa de Vic, si vols? Perquè m'ho sé de memòria, el que m'han dit les dones. Diu, em dic Dolors Canudes i soc de Vic. Diu, però visca Castelldorçol. I la meva mare m'explicava que quan rentaven el riu, hi havia uns militars que feien maniobres. I sempre hi havia el sargento que pujava a una cadira i deia. El soldado número 3 diu, no marca bien el paso, i li fotia uns mastagots allà davant de nosaltres, i un dia tras dia, un dia tras dia, i vam agafar els picadors i vam anar cap allà i vam dir, miri, diu, este chico puede ser nuestro hijo, diu, si le volví a dar, i totes 10 o 12, allà amb els picadors, i diu, es va a collonir. Dic això, Rosa, a l'època de la Guerra Civil. Sí, o abans.

És una anècdota de l'empoderament que dona la col·lectivitat. De fet, això, referent amb el que comenta la Rosa, a Roda de Ter hi ha una colònia, que és la colònia Salou Baurier, que a principis de 1900 hi va haver unes vagues i els propietaris de la colònia van pagar una caserna de la Guàrdia Civil per controlar tot el tema dels obrers. Hi ha dues dones, la Concepció i la Teresa, que les acaben tancant a la caserna de la Guàrdia Civil perquè en una vaga d'aquestes, quan hi va la Guàrdia Civil, aquestes dues dones surten dels safrets i els peguen amb els picadors. De fusta. Un arma. Un arma, un arma.

Un arma de defensa i d'atac. Dèiem abans, hem parlat de molts llocs de Catalunya on encara es mantenen aquests safarejos i val la pena a vegades acostar-nos-hi i també per conèixer la història. El carrer d'Aigua Freda de Barcelona té molta història en aquest sentit. Em sembla que tens ganes d'explicar-nos una mica

el que podem veure encara, oi? Bueno, encara queda molt i queden pràcticament tots els safarejos encara. I el que sí que jo crec que estaria bé que es pogués explicar més, que hi hagués més difusió en aquest sentit. I ara amb la Rosa hem estat parlant molt del tema de la socialització, de les dones, però jo crec que també s'hauria de destacar que en molts safarejos de Catalunya hi ha una part arquitectònica molt xula, moltes vegades, perquè estem parlant que a vegades són safarejos que es van construir en època del modernisme i que hi ha alguns que són autèntiques joies, que moltes vegades és veritat que en l'època aquesta de creixement s'han tirat alguns a terra i s'ha perdut molta. Us recomano, per exemple, que aneu als safarejos

del Poblador de la Mare, que és Miravet, hi ha unes escales i estan dins del riu Ebre i és una meravella i és un lloc molt especial. O sigui, és a dir, i a part allà, vull dir, molt de morreig no hi podies fer perquè se t'enduia el riu, però escolta'm, hi ha un ímpetu, clar, hi ha molts llocs, molts racons.

Castelló d'Empúries, és molt maco. És molt maco també el de Castelló d'Empúries, a Prats. Montbrió del Camp, que hi vaig anar fa poc. I volia dir una cosa que hi ha. Tu podries fer un mapa, no, Rosa? Bueno, el tinc al cap i tinc uns arxius de tot arreu perquè ara la gent que ens escolta no ho sap. Però ara quan vagi de visita a un lloc busca els safarets perquè sap que allà hi ha tema, no? I a més si és una dona i si és un home també perquè ha tingut mare, fill, germana, etc. I van a turisme, diuen, on estan els safarets? Diuen, com, com? El turisme encara no està incorporat. Bé, és igual, no? I. Que encara hi ha molta feina a fer. I tinc molts arxius d'Irlanda, d'Escòcia, d'Itàlia, de Panamà, de Guatemala, de Senegal. Vaig anar a l'Índia, vaig fer un creu, i les dones rentaven allà al riu. És que les dones renten, i les de muntanya, més. No tothom té una rentadora a casa seva. Sembla difícil de concebre, però és veritat.

I una cosa que no hem dit, que és que a les cases, no parlo d'una casa com la teva, de luxe, que tens safarets i pots estendre fora. No, no, parlo dels blocs de pisos, els blocs de pisos fins fa dos anys, fa pocs anys, hi havia la rentadora i al costat hi havia el safareig, perquè semblava un safareig normalment de pedra, de pedra o de ceràmica, de ciment, perquè es creia també que era molt important, perquè hi havia roba que pensàvem que la rentadora encara no quedaria bé. I això s'ha mantingut, això, en construccions dels anys 70, 80.

I és que és veritat que hi ha roba que, si només l'has posada un dia i és una roba fràgil, diguéssim, molt delicada, la poses amb estufa a mitja horeta, la resbateixes i no ha de donar 50.000 voltes. És veritat, és que és de sentit comú. És de sentit comú. Rosa,

amb tota la gent que has conegut, amb tots aquests anys, amb totes les dones que has hagut de parlar de safarejos, deus tindre mil mètodes per treure ataques.

Mil mètodes. Jo tinc el sabó casolà d'abans, que me'n van regalar el rescat. Jo el tinc allà, sí, sí. Llavors, això era el clareo. Abans feien el clareo, és a dir, quan hi havia les taques, posaven sabó a les taques, ho deixaven a terra i ho anaven esquitxant d'aigua, diverses vegades durant el dia. I al cap d'un temps, perquè hi ha una frase que diu més val un quart d'hora de sol que un quilo de sabó. I és que el sol ajuda a treure la taca. Llavors, quan ho has fet diverses vegades, jo ho estenc a l'estenedor. Ensabonat i em vaig tirar en aigua i després ho esvendeixo i ja està. Escolta, per les taques de tinta, què m'has de dir? Que jo tinc tots els bolsos plens. No és el meu tema, aquest. Aquest no és el meu tema.

Doncs escolta, ho has d'anar preguntant perquè també és una informació que s'ha de transmetre. Sí, ho preguntaré allà a País Basc. Escolta, a veure si fan servir bolis a Kanerowski. Rosa Vendrell, escolta, ens has d'anar dient, quan vagis fent el teu espectacle, de moment a Calafell, que dèiem el 23 d'octubre, si ara algú hi és pel País Basc i escolta aquest programa, que aquestes coses passen, on vas?

A Elorrio el dissabte i a Musquit, és a dir, a Elorrio a l'interior i a Musquit al costat del mar. Llavors, si estic al mar, llegeixo més temes, lectures sobre l'aigua, sobre el mar, el García Lorca, el rio, depèn del lloc, és que hi ha mil coses. Ara tens feina amb això de la bola negra.

Has parlat amb els Javis? No, no he parlat amb els Javis. Doncs has de parlar amb els Javis. Jo tinc la meva visió sobre l'orca. Jo també fa anys que he anat a Granada i he fet la meva aproximació sobre el Federico. Així ens agrada. Rosa Vendrell, Memòries Líquides. Busqueu la pàgina web.

Tens pàgina web? Facebook i tinc xarxes i es veuen tots els espectacles que he fet. No soc massa de posar vídeos. Del que faig perquè un dels elements del meu espectacle és la sorpresa. No vull que la gent sàpiga que no s'esperi res, sinó que vingui amb la ment oberta a participar, a passar-ho bé i a prendre coses per quan vagi a visitar un sondatge amb algú, tingui arguments. Doncs tindràs el vídeo de Catalunya Radio,

això ho tens garantit. Raquel Castellà, Museu d'Història de Catalunya, historiadora, anys recuperant tota aquesta memòria d'ofici que dèiem de les eines de bugadera, és molt important. Suposo que aquesta exposició o el que teniu, aquest fons, l'anirem a poder veure

en altres exposicions, oi? Esperem que sí. De fet, ara tenim la intenció que aquestes peces i tot el tema de les entrevistes també estigui a l'exposició permanent, que quedi ja com una cosa fixa.

Ha de quedar, perquè això és memòria col·lectiva de primer ordre. La memòria de les dones, els safarejos parlant.

Tot això que diu, jo ho tinc. Totes aquestes peces les tinc a casa. Una d'Extremadura, l'altra d'aquí, l'altra d'allà, picadors. Potser t'han de muntar un museu a casa teva. Bé, ho tinc tot guardat, i després ho poso al cotxe i diuen, tot això que has posat-hi cap al cotxe, dic, sí, perquè faig servir sota els seients, a terra, i ho tinc tot. I el que passa és que, clar, és un muntatge considerable.

És un embalum, un embalum. Doncs moltes gràcies a les dues per molta roba, per poc sabó.

I gràcies per convidar-nos a les dues. Home, i tant, moltes gràcies. Ha sigut dinamita pura.

Visca el safareig, em sembla que la dinamita ets tu, però no passa res aquí.

Bona nit, gràcies. Bona nit. I per pujar-los als collons. Cataluña Radio.

Ai, avui molta roba i poc sabó en aquest programa, però si ens l'ha de rentar algú, que sigui la nostra estimada Marta Armengol. Com estàs, bonica?

Doncs mira, molt cansada de posar rentadores, la veritat. I mira que no puc viure sense rentadora, eh?

Però escolta, no t'agafen ganes quan veus una rentadora? A mi em passa d'abraçar-la. Sí, i amb l'aixeta de l'aigua corrent, també. Clar, és que. Imagina't, eh? Aquestes dones, els safarejos, com estaven. Però avui em vols parlar d'un tema que té a veure també amb el safareig

i amb l'aigua d'alguna manera, oi? Sí, a l'aigua hi arribarem. És que és un tema que a mi em té tan corsecada, tantes preguntes que és que no sé ni per on començar. Mira, et pregunto una cosa. Tu fas servir el xat GPT habitualment?

Doncs mira, jo ara quedaré fatal com a periodista perquè clar, hauria d'estar com allà i el faig servir molt poc. Molt poc? Molt poc. Però això és dolent? No, perquè representa que si estàs informat, vius en el món del segle XXI, hauries d'estar tot el dia allà amb el xat GPT amunt i avall. Doncs jo no me n'enfio gaire i penso que em menteix molt i tinc una amiga que me'l defensa perquè em diu no, perquè tu no tens el clot. Si tinguessis el clot.

Un altre gallina cantaria. Això és com la teva amiga que té el nòvio aquell que no et cau bé, però és que en realitat és bon tio, l'has de conèixer. Doncs una mica així, és bon tio, l'has de conèixer. Jo estic una mica poc receptiva al tema. Mira, m'alegra que em diguis això. Jo és que estic molt cansada de dir a les meves amigues que deixin de demanar-li al xat GPT que els escrigui mails de 10 línies. Perquè en el moment en què ens estem estripant les vestidures per l'informe PISA, però els adults suposadament funcionals no som capaços d'escriure un mail, doncs ja ni PISA ni PISO, no? Vull dir, plaguem. Ah, i l'informe PISA és el de les escoles, eh? Això, sí, el que mesura les competències. Fa una setmana explorava tothom molt perquè es veu que el jovent català no entén el que llegeix, però clar, jo veig que els adults tampoc, llavors no sé per què. Ens emprenyem tant amb el jovent si llegeix o deixa de llegir. El cas és que jo no l'havia fet servir mai al xat GPT. Fins. Eres verge fins la setmana passada. Era verge del xat GPT. Ja no soc verge del xat GPT. Ja no ets verge. I tot ho has fet per aquest programa, per les dones i els dies. No ben bé, però quasi. Ho vaig fer per la ciència. Vaig participar en un experiment on vaig haver de fer servir el xat GPT i demanar-li que fes coses. I va ser una experiència molt desagradable i molt desconcertant. Perquè jo saps que parlo molts idiomes, però no parlo cap de programació. Llavors l'única manera que tinc per comunicar-me amb aquests models lingüístics és la llengua humana. Però clar, jo tinc molt present que no estic parlant amb una persona. I això m'incomoda moltíssim. I em surt, em genera hostilitat i a mi això em resulta molt, molt, molt descoratjador perquè

jo soc una persona molt amable. A més, a tu se t'acaba la feina. O sigui, com comencen aquí tots a traduir,

se t'acaba la feina. Mira, mira, és que no em facis parlar d'això perquè sortirem d'aquí.

Marta Armengol és traductora, parla anglès, francès, alemany, italià, què més? Danès. Danès.

Pots continuar? Japonès. Japonès. Mandarí, i aquest estiu vaig començar a estudiar àrab. Mare meva. No és del xat GPT, però sí sembla. De fet, és millor. Millor, home. Per favor, eh? No m'ofenguis, eh? Et fa magdalenes el xat GPT? Has de portar magdalenes un dia. Has de portar magdalenes. A veure, el cas és que, us explico, jo estava allà parlant amb el xat GPT, demanant-li coses, per favor i gràcies, això sí, perquè sí, Terminator és veritat, jo vull que la llista d'Skynet està a la llista de gent amable, saps? Vull estar a la llista d'humans que no els exterminarem perquè eren educats. Però, o sigui, vaig acabar parlant-li com el típic company de feina que el coneixes poc però que ho fa tal perquè saps que no sap com es diu la mestra dels seus fills ni on es guarden les tovallones a casa seva, doncs així li parlava jo al xatge PT. I així et relaciones amb els personals, eh? No, perquè jo soc molt amable, jo soc una piconadora de l'amabilitat, però el xat GPT em va despertar un instint molt estrany. Però clar, de sobte estava jo allà demanant-li coses i dic, però si li estic demanant coses que jo ja sé fer. Però si saps què et fa la pilota, no? La màquina. Clar, aquesta és la cosa, la gent diu, no, però coses que saps fer, que no saps fer. Però jo, quan no sé fer alguna cosa, me'n vaig a buscar un tutorial de YouTube. Perquè sempre hi ha una persona que t'ho explica. Com desmuntar la cisterna del vàter, com canviar un endoll, com preparar magdalenes, com cosir-te una motxilla, està tot allà. Com vendre vintage. Ostres, això ho he de buscar, eh? Però el tema és. Que al xat GPT la gent ara li pregunta de tot, li fa consultes legals, li pregunta com he de redecorar el meu menjador, això són tot exemples verídics que jo m'he trobat en la meva vida. Però saps què em passa a mi? Tu no tens la típica amiga que treballa en un bufet d'advocats. La típica, la típica. La típica amiga, des d'aquí us enviem un petonet a la típica amiga advocada, que quan tens algun dubte te l'emportes a berenar i li fas quatre preguntes i tothom se'n va a casa content. I jo pregunto.

I a més això fa família. Fa família. És que què ens passa, que no volem tenir amigues? Aquest programa reivindica el berenar com a senyal

excels de civilització. Per favor, però és que ja no volem tenir amigues. És que, bueno, jo ja no sé què més dir, perquè.

Què més dir per convènce-us que no feu servir el xatgepide? Que us n'aneu a berenar, per favor. Aneu a berenar amb les amigues, aneu a mullar el xurro amb les amigues.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Com ens agrada la banda sonora que ens munta la Marta Armengol i encara ens agrada més que ens parlis de tot això, de més amigues i menys xatgepetem.

És que jo tinc la sensació que estem perdent una mica el relat de la modernitat, perquè. La gent que ens manifestem obertament en contra de la intel·ligència artificial se'ns diu ludita i jo us vull recordar que els ludites no eren gent que anava a destrossar talers perquè sí, perquè els hi fes por la màquina, sinó que eren gent que el que els fotia era que l'amo de la fàbrica els fotés fora sense contemplacions. Us recordo que això mai no ha estat una guerra contra les màquines. El que passa és que ja estem veient que això no porta res de bo. La setmana passada, en centenars de supermercats a França de diverses cadenes. Això és fortíssim. Les neveres de diversos supermercats van arribar a 50 graus. Jo aquí tinc dues preguntes. Número 1, per què una nevera d'arribar a 50 graus? Vull dir, això de combinar electrodomèstics i nevera forn no ho acabo de veure. Número 2. Però això va ser cosa d'intel·ligència artificial. Això va ser un atac informàtic. I això porta a la segona pregunta. Per què ha de tenir wifi una nevera? Algú m'ho pot explicar? Per què vull que la meva nevera enviï whatsapps?

No té cap sentit, això. Això de les neveres és fortíssim, però jo no acabo de veure tota la relació amb el xat GPT. És a dir, això tenia a veure amb un atac informàtic,

però el xat GPT també està aquí? A veure, cada setmana sembla que estem tenint notícies de com, no necessàriament xat GPT, però altres eines o altres models d'intel·ligència artificial generativa estan infiltrant-se i liant la part dels servidors de no sé on.

Tu t'has assabentat avui que hi havia una senyora rússia que va fer un dibuix d'un os per intel·ligència artificial i tota la gent del seu poble es va creure que era veritat, que hi havia un os pel carrer i resulta que va vindre la policia allà a un xou, pobra dona. I ara li ha caigut una mica el pèl.

Ni mitja bona idea. Surda aquí. Jo encara estic esperant les coses bones i meravelloses que suposadament ens ha de portar. Perquè el que hem d'entendre, igual que. Tampoc ho fas això de

llegir-te les cartes del tarot per xat GPT2. No. Això es porta molt.

L'horòscop diu. Mira, és que són tantes coses. Vull dir, fa unes poques setmanes el Mark Zuckerberg estava dient que d'aquí a poc serà molt normal. Que la gent tingui amics que siguin fets per intel·ligència artificial, que diu que així resoldrem la crisi de la soledat. I jo amb això dic que podem extreure la conclusió que Mark Zuckerberg ni té amigues ni li agrada berenar. Perdoneu. I per cert, jo no sé vosaltres, però estic frisant per veure la nova pel·lícula de l'Aaron Sorkin sobre Mark Zuckerberg, que em sembla que s'estrena aquest divendres, si no vaig errada, i si no, el vinent. I m'estic fregant les mans de gust. Però el que és important que entenguem és que ens estan venent al xat GPT com una mena de ninotet. Jo no sé si us en recordeu a les novel·les del disc Món de Terry Pratchett, que les teniu en català meravellosament traduïdes per l'Ernest Riera, publicades per Mai Més. Hi ha aquesta idea. Terry Pratchett, novel·lista, ciència-ficció. Ho dic per si algú s'ha perdut.

No, no, Discmond, perdoneu, és que tu vas molt forta. Vas com una centrifugadora.

Mireu a la vostra llibreria i dieu, poseu-me els Terry Pratchetts de mai més i no us empenedireu de res. Però el que us deia, que és aquest món màgic i les càmeres de fotos tenen un senyor petitet a dins que et fa el retrat. I ens pensem que la intel·ligència artificial és això, i no ho és. És molt important que entenguem que la intel·ligència artificial no està programada per oferir fets. Ni veritats, està programada per oferir semblança, no veracitat. És molt important això que ho tinguem, perquè. Avui vas fortíssima. No, no, és que estic farta de gent que en reunions de feina, del Zoom, diu, és que el xat GPT m'ha dit. Doncs això és com si tu vas a una reunió i dius, és que li he preguntat al meu gat i m'ha dit, miau. M'enteneu? És la mateixa validesa de resposta. Vull dir, hem de parar de fer veure que el xat GPT no és un teclat predictiu vingut a més.

No, i sobretot, sembla que li hagis preguntat a Déu. Què em passarà a la meva vida? Li he preguntat al xat GPT. Això començarà a passar. Hi haurà gent que et dirà, sé que m'he de morir la setmana que ve. No, és que li he preguntat al xat GPT.

Ja, però és que, aviam, tu has de saber on hi posites la confiança. Tu tens l'amiga als consells de la qual fas cas i la que no. I de sobte estem fent com si a ChatGPT se li hagués de fer cas. I repeteixo, és una tòmbola de paraules amb anabolitzants. No és res més. I pregunteu-li a qualsevol matemàtic perquè us dirà el mateix que jo, que sóc de lletres. Veig una indignació tan gran que, escolta. És que, mira, em fa pensar molt en. Tu saps el Cory Doctoroff, que és l'impulsor del moviment copyleft i tal? Ell, a part de tenir el concepte aquest meravellós de la emmerdificació, que és que cada vegada a internet ens emmerden més els serveis i les eines, compara molt aquesta febre que tenim, aquesta faldera per la intel·ligència artificial, amb la febre de l'or. I diu una cosa que jo crec que s'entén perfectament, que és que és molt important recordar que la febre de l'or, els únics que es van enriquir de veritat, van ser els que venien les pales. Titular. Estàs rient molt, però és que jo estic parlant molt seriosament. Posem música, sisplau.

Si abans en aquest programa parlàvem de safarejos i de picadors, que podien ser un arma, jo ara crec que amb això de les pales també pot ser un arma contra aquests cervells desterotats que tenim ja domesticats pel xat GPT i que la Marta Armengol no pot sofrir-ho, això.

És que són moltes coses, perquè a més a més hi ha el fet que les dades amb què s'han entrenat XGPTs, els models generadors d'imatges, són, diguéssim, de provenència, per no dir una cosa més gruixuda, èticament dubtosa. I jo no sé si tu te'n recordes, però fa 20 anys tu no podies posar una peli al DVD sense que et sortís un anunci dient que piratejar una pel·lícula era crim de lesa humanitat. Sí, sí, sí, absolutament. I aleshores ara sembla, perdoneu, però ara sembla que tenia raó Joseph Goebbels dient que si mates un home ets un assassí, però si en mates 10.000 ets una estadística.

Exacte. No, i a més ara ningú t'avisa de res, perquè tu estàs allà posant les teves dades. Fins i tot jo, mira, jo que encara tinc amigues, perquè no tinc xat GPT, encara tinc amigues, m'he enfadat amb algunes perquè els expliquen la seva vida. I llavors dius, si li expliques la teva vida al xat GPT, a mi què m'explicaràs?

A mi ja em dones les molles de la història. És terrible això, però amb això anem tard, perquè les nostres dades ja les hem venut i revenut. O sigui, abans que passés el xac, ja les havíem venut. Amb el xemell ja anàvem venudes. No només ens estem venent les dades, ens estem venent l'entorn, ens estem venent el territori. I l'aigua, que encara no has tratat el tema, que avui és el tema del programa. El tema és que Espanya és un país, ja sabeu que ara mateix l'economia espanyola dins d'Europa va com un tret, pim, pim, pim, visca, visca, És un dels països europeus on més centres de dades s'estan construint. El problema és que un 64% d'aquests centres de dades s'estan construint en zones amb estrès hídric. Hi ha gent arreu del món que s'està manifestant en contra de la construcció d'aquests centres de dades.

A Mora d'Ebre, per exemple, en construiran un a la Ribera d'Ebre i, vaja, ara el riu va bé,

però d'aquí dos dies no, eh? Ja ho veurem, perquè ara com. Torna la sacarró. Tan bon punt estem a la sequera com hem de sortir amb piragua de la feina. Però el cas és que és important pensar realment qui s'està enriquint d'això, perquè ara mateix la indústria, el sector europeu de la intel·ligència artificial, s'ha compromès d'aquí al 2030 que la indústria, tota aquesta aigua que cal fer servir per refredar els servidors, per totes les dades que s'alimenten i que regurgiten el xatxepete i els seus amiguets, per ser climàticament neutrals. Però a mi això em sona. Tu saps quan les empreses van prometre autorregular-se la publicitat?

Sí, sí, quan els bancs es van salvar ells mateixos, però no van poder salvar els que tenien els calés dintre.

Exacte. És que jo ja no sé què hem de fer. El que sí que hem de fer. Tu què proposes? Jo, el primer que us diria, és que és molt difícil això, el primer que us diria és que deixeu de demanar-li al xarxa MPT, si us plau, que us escrigui mails de 10 línies. I si ho feu, és que no vull sentir-vos parlar de l'informe PISA. És que deixeu de parlar de la ruentut. I sobretot, no vols ser amigues d'aquestes persones. No volem ser amigues, volem quedar amb les nostres amigues. Volem que sí, que ens faci més productius, però no per treballar més, si us plau, per poder rascar-me la figa i anar a berenar amb les meves amigues. No sigueu com el Mark Zuckerberg. Que no té amics, que porta anys dissimulant.

Imagineu-vos, imagineu-vos. T'ha hagut de fer una aplicació per tenir-la. Marta Armengol, respira. És la recomanació que fem en el programa d'avui.

Volia dir només una cosa abans de marxar molt ràpida, i és que a la campada de sol no hi ha ni un cartell fet amb intel·ligència artificial. Penseu-hi. Bona nit, tapeu-vos. Tapeu-vos.

Marta Armengol, moltes gràcies. Fins aviat. Nosaltres ho deixem aquí, aquest programa, que no fem per xatxepeter. Roser Pereira Moraga, Cèlia Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Atenció, que demà Roser Pereira va anar a conèixer Bàrbara Rei. Li preguntarem pel rei? Li preguntarem per la reina? Per qui li preguntem, exactament? Li preguntarem per Àngel Cristo, potser. Aquí hi ha moltes tigreses. Això a les 11 de la nit, cada nit a Catalunya Ràdio. Bona nit.

Jehi, en quien fiel que estalle. Jehi, sol en saco. Jehi, en quien chale me.

Face it after me.