"Sales d'espera", de Neus Canyelles

L'Anna Maria Ricard,

que arriba sempre tan puntual. No hi ha persona més puntual que aquesta dona, sigui l'hora que sigui, matí, tarda o nit. Bona nit, Anna Maria. Bona nit, Marta. Ella és puntual, ve amb el llibre sota el braç perquè diu, va, que us en porto un altre. I això és una nova setmana i ens portes un altre llibre amb unes altres històries, no? Exacte. I em dius que avui estrenem una nova setmana en un lloc, dius tu, on generalment no ens agrada gaire estar-hi, que és, jo crec que et dono tota la raó, una sala d'espera. Exacte. No.

No. No ens agrada. No ens agrada. Però estar en una sala d'espera és el que fan els protagonistes dels contes del llibre Sales d'Espera de Neus Canyelles. Fan això? Esperen. Esperar. Esperar. Esperar. Molt bé. L'escriptora de Palma va debutar en això de publicar, en 9 d'agost, un llibre de memòries que li va valdre el Premi Bern de Narrativa 1997. O sigui, té una carrera de més de 30 anys. Després d'això ha escrit diverses novel·les i diversos reculls de contes. Amb un d'ells, titulat Mai no sé què fer fora de casa, m'agrada molt el títol. Sí, que és bonic. Va guanyar el Premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions l'any 2013. Ho destaquem sempre, aquest premi, perquè ens agrada molt. És el Premi de Contes per Excel·lència. Exacte. I aquests contes, el Mai no sé què fer fora de casa, estaven escrits sota una premissa molt interessant. Cada conte recreava. Un relat d'un autor clàssic, un conte d'un autor clàssic, i explicava alguna cosa que li havia passat a l'autora. Eren contes autobiogràfics passats pel tamís d'un conte d'un autor consagrat, tipus en Chekhov, en Truman Capote, Raymond Carver o Jean Rhys, entre d'altres. No ho sabia, això, eh? Sí, sí, és molt interessant. En aquell moment, l'autora, que treballa com a periodista, escriu columnes, declarava, ha estat mirant entrevistes seves, que la imaginació està sobrevalorada. Ai. D'acord. I deia també que escriure contes és el que més li agrada fer. De fet, en algunes de les seves novel·les inclou petites històries a marge del fil principal. Aquesta autora, l'autora mallorquina, també ha guanyat el Premi Ciutat de Palma de Novela 2002 amb Cap d'Hornos, el Premi al Lector de l'Odissea 2006 amb L'alè del Búfal a l'hivern i el Premi Lletra d'Or 2022 amb Autobiografia Autoritzada. I aquest. En 2026 ha tornat a publicar un recull de contes, que és el que portem aquesta setmana, i que es diu Sales d'Espera.

I ens agrada molt, això. El nexe d'unió d'aquests contes, deies, és que els protagonistes de Sales d'Espera fan això, no? Esperen. Esperen i desesperen massa.

I desesperen, clar. Ho fan en Sales d'Espera reals o simbòliques. Esperen en un jutjat, esperen que es reprengui un concert, esperen l'hora de tornar a l'oficina, o esperen en el carrer lent de la piscina. Ah. Són personatges normals i corrents en llocs la mar de normals que els passen coses quotidianes. Coses quotidianes que no per això deixen de ser terribles en alguns casos, com per exemple l'assetjament escolar o la mort. I tot plegat ho veiem a través de la mirada intel·ligent, incisiva, irònica i alhora tendra i compassiva de la Neus Canyelles.

Doncs que interessant, quina setmana més xula. Escolta'm, quin és el conte amb què comencem avui? Es titula Naufragi. I l'he escollit perquè comença en una sala d'espera de veritat. De veritat, molt bé. Doncs vinga, Naufragi, dins del llibre de relats Sales d'Espera de Neus Canyelles, publicat per Empúries.

Les sales d'espera sempre són serioses i tristes, o si no, són lletges. Ho notam perquè solem trobar que hi esperam massa temps. Generalment no sabem què. Aquella tenia les cadires molt incòmodes, com de menjador clàssic i poca claror. Fora la finestra hi havia un bust de guix que ens vigilava amb cara d'enfadat. Quan la gent que entrava passava pel seu costat, jo tenia la sensació que el tombarien i es rompria, perquè s'aguantava sobre una columna molt prima. Supòs que si encara està sencer és perquè els infants no visiten el cardiòleg. Cada vegada que hi anava, l'estàtua em mirava incisivament, molt enfadada. Jo procurava agafar una revista per tapar-me la cara, i havia notat que els altres pacients feien exactament el mateix. Aquell dia, la senyora que em precedia m'havia dit que li havien de fer un cardiograma. Vaig tenir temps de mirar dues revistes, les que ell havia deixat damunt la taula. Cada mes venc a revisió, em va comentar, i vostè, no, jo no. Em va fer vergonya dir-li que el metge em troba sempre sana, però que jo no puc respirar. Li hauria aparegut una minúcia. La infermera em va fer passar al despatx i em va guiar enrere una cortineta blanca. El metge va entrar i va dir "De cintura per amunt, estregui la roba, per favor". Després em vaig estirar en una espècie de llitera i ell va començar a col·locar-me els cables,

els canells i els turmells i aplicar-me ventoses al pit, que anava canviant per recórrer tota la zona. Els fils eren freds. Jo mirava el sostre i ell mirava una pantalleta. "I vostè, estudia?", em va preguntar mentre feia rodar un botó de la màquina. Era la mateixa pregunta amb què se m'havia dirigit a l'anterior visita. Jo també li vaig respondre el mateix. "No, ja fa temps que vaig acabar els estudis". "Vostè té sort. Nosaltres, els metges, no acabam mai d'estudiar. Jo no he fet cap altra cosa des que vaig començar la carrera". Vaig somriure des de la meva posició. Ell intentava parlar com si tots dos fóssim a la platja a prendre el sol, però no ho aconseguia perquè hi havia un punt que cap dels dos no miràvem. A l'anterior visita havia passat el mateix fenomen. No miràvem aquell lloc. Hauríem pogut mantenir una conversació d'hores sense fer-ho, de tota la vida. L'aparell va emetre un so dèbil. El metge va dir, ja està. I quan em vaig incorporar va continuar. Així, idò, ja he acabat els estudis. Tot un descans, no? I ja he entrat a formar part del món laboral? No, encara no. I vaig pensar, com vol que treballi si no puc respirar? Tot seguit estirar el paper i aparegueren uns gràfics de puntes desiguals que seguien un ritme. Ho examinava mentre jo em vestia enrere la cortineta. Això està perfectament.

Perdoni si no entenc la seva insistència. Em vaig posar l'abric i em vaig asseure, com m'havia indicat la infermera. La taula estava plena de petjapapers i de capses de medicines. Molt desordenada. El vaig esperar. En aquell instant no vaig poder respirar, m'ofegava. Era el que jo li havia anat a explicar. És que no puc respirar. Però el cardiograma indica que no hi ha cap deficiència. Al cor li funciona molt bé. Ha pensat que podria tractar-se d'un problema de caràcter nerviós? Un disgust, un assumpte familiar o sentimental? Ho ha consultat amb un psicòleg o un psiquiatre? Jo crec que seria el més indicat. Això sembla més algun atac d'ansietat. Si vol, n'hi puc recomanar algun. En conec un de molt bo que fa psicoterapia, el doctor Montanya. Tot i així, em receptà un relaxant muscular i em recomanà que mirés de fer teràpia i procurés alenar profundament. Com, si no podia fer-ho ni normalment? M'acomiadà a la porta, la infermera va fer passar un altre pacient i vaig sentir que el cardiòleg li deia que es despullés de cintura per amunt. Vaig veure la cortineta, que es tancava. Rere la cortineta blanca, jo havia entès les coses. I estirada la llitera, ho havia vist clar. Jo ja només em trec la roba al metge. Sempre hi ha un punt on no podem mirar. Aquesta altra sala tampoc és acollidora. T'enfonses a la butaca i fa olor de tancat.

No hi ha cap estàtua. Hi ha un quadre que representa el naufragi d'un vaixell. Una senyora m'ha somrigut tres vegades i al cap d'una estona m'ha parlat. També li han de fer un cardiograma? Segurament li he contestat. Ha fet un gest de desaprovació amb el cap, com si li sabés greu. És que no puc respirar. Ja s'ofega. Sí, això mateix he dit. Ai, pobreta. A mi també em passa. Ja sé el que és. Quan se n'ha anat, he agafat una revista per no veure el naufragi i he continuat esperant.

No tens res, noia. No? No tens res. Exacte. És molt bona. Ai, que bé.

Molt bé, Ana Maria. Ens ho passarem bé aquesta setmana. Us ho passareu molt bé, ja veuràs. També, perquè tantes setmanes ens ho passem bé. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.