"Salmonitis": per què mengem tan poc peix mediterrani?

Us feia aquesta pregunta ara fa un moment perquè avui volem parlar de peix, de pesca i de peixateries, perquè els catalans cada vegada en consumim menys, de peix. Segons l'últim informe del Gremi de Peixaters, el consum de peix fresc ha caigut un 40% en menys de 15 anys. Si el 2020 cada català consumia de mitjana uns 10 quilos de peix fresc l'any, segons les últimes dades ara són 6. Això té un impacte directe en les peixateries, que cada vegada en tanquen més. Però és que els pescadors tampoc passen per un bon moment.

I ha estat un any especialment complicat per la normativa que arriba d'Europa, ara hi entrarem, però aquesta setmana hem tingut un altre exemple de les dificultats de l'ofici. Els pescadors de Sonsu de la Costa Brava han aturat la temporada sis mesos abans del previst perquè gairebé no queda peix per capturar. S'està acabant l'espècie. Per això avui volem parlar de tot plegat i comencem pel consum. Quin peix mengem?

M'agrada molt el salmó. Normalment compro molt de salmó. Compro al supermercat perquè és més fàcil. Salmó. A bacallà també compro i lluç.

Jo el compro al supermercat. Compro el congelat perquè així el puc posar al congelador i me'l puc anar menjant durant la setmana o per la setmana següent i no me l'he de menjar ràpid.

Merluça o, más que nada, bichitos, como le decimos nosotros, palamares o langostinos.

Llobarro, mengem llús, mengem bacallà, rèmol, de tot. El supermercat, perquè és més cara la peixateria, però sobretot per l'horari, perquè jo quan arribo encara trobo peix al supermercat i el mercat ja està tancat normalment. Ràpid, merluza, què més compro jo? Salmón.

Salmó. Mengem la sardina, bueno, bàsicament peix blau, eh? Fa alguna horada al forn, lluç. Normalment és la dona la que ho compra i ho sol comprar a les peixateries, dintre dels supermercats. La passada que vas a comprar altres coses, sabó i això, també hi ha peix, ella aprofita.

Per parlar amb rigorositat de tot, aquesta qüestió avui ens acompanya la Paula Molés. Bon dia. Realitzadora d'un restaurant que aniva a la Barlin, el programa de gastronomia que ja sabeu que podeu escoltar cada diumenge a la una del migdia a Catalunya Ràdio. Paula, què et sembla el que ens ha dit la gent al carrer?

Déu n'hi do, com us heu quedat. A mi m'ha agradat escoltar molt la gent perquè crec que es percep clarament això que comentàveu, aquest auge del salmó, aquest parell de coses. L'auge del salmó, per una banda, i de fet que les peixateries de tota la vida no estan a la primera opció a l'hora de comprar peix, que és un canvi de paradigma enorme, de fet. És a dir, es redueix el consum de totes les espècies, és molt noticiable, menys, atenció, el salmó i el bacallà, que de fet són les úniques espècies que es consumeixen més. I clar, això és un canvi de paradigma, hem deixat de menjar peix, i nosaltres som un país mediterrani, és a dir, la nostra dieta, la dieta mediterrània, sempre s'ha enorgullit justament de consumir peix, perquè té un impacte en la salut brutal, però clar, també perquè forma part

de la nostra cultura gastronòmica. Comencem pel salmó, va, vinga.

can make up whatever it wants, doesn't mean that.

Comencem pel salmó amb Björk i Rosalia, Paula. Sí, Björk va fer aquesta cançó, ella és islandesa, justament per denunciar les piscifactories de salmó a Islàndia, que tenen un impacte ambiental brutal. Però, com dèiem, el consum de salmó a casa nostra és elevat, i és el que la Fundació Alicia va batejar fa uns anys, i a mi m'encanta això, perquè realment ens posa els peus a terra, com a salmonitis. I llavors ells explicaven una xifra, permeteu-me que anem una miqueta enrere en el temps, però jo crec que està bé perquè això ens ajuda a mirar en perspectiva. El 2012 només un 7% de consumidors preferien el salmó i el 2019 ja eren el 29% dels consumidors que triaven salmó per menjar-se'l a casa.

Déu-n'hi-do el salt, Déu-n'hi-do el salt. I tot això per què? Per què aquesta prevalència, aquesta preferència pel salmó, que a més a més, com deies tu abans, ens ve del nord. Ens ve del nord, efectivament.

Doncs mira, nosaltres li hem preguntat a algú que ho ha estudiat molt, tot això, que és l'Adriana Galves, responsable de projectes d'innovació de la Fundació Alicia, que ens explicava això. I aquí s'han ajuntat diferents factors.

L'han convertit en protagonista de discursos de salut, sent un dels peixos dins de la dieta mediterrània, que en realitat mai s'ha pescat aquí, per tant mai ha format part d'aquest patró mediterrani. Hi ha altres factors, creure que no té espines, que és molt fàcil de manipular, és molt fàcil de tenir excés i consumir-ne durant tot l'any, que ja ve net, en les porcions adequades, i això fa a la llarga que ens estiguem empobrint. Cada vegada som menys coneixudes de les espècies locals, estem més desvinculats del sector pesquer i de les peixateries. Al final estem perdent riquesa i patrimoni culinari. Vaja, Paula, que no volem feina.

Que el servei és molt fàcil. Exacte, sí, sí. També tenim coses nostres, que no tenen gaires espines, però bé. Tot això ja ho apuntava una mica l'Adriana, és importantíssim això, aquesta gran campanya des dels poders públics de Noruega amb milers d'euros invertits per promoure i posicionar el salmó arreu del món. Penseu que la importació de salmó noruec augmenta en un 265% entre el 2011 i el 2021. I, Paula, ara que deies espècies nostres,

perquè, clar, l'augment exponencial del salmó va en detriment d'altres peixos molt més d'aquí.

Exacte, perquè us en feu una idea, eh? Les llotges catalanes, que a vegades estem a la peixateria i sempre coneixem les mateixes, però en tenim més de 200 espècies diferents entre peixos. 200. 200. Molucs i crustacis. Vosaltres, per exemple, una enquesta així ràpida i no mireu el guió, Domènec i Núria, quina creieu que és l'espècie de peix més pescada a Catalunya? El Lluç, no. El Lluç era un dels més consumits. Mira, abans el Salmó. El Salmó segur que no, però si no puc mirar el guió, ara no.

El Sonsu tampoc, perquè hem vist aquesta setmana, hem estat dient que de

Sonsu n'hi ha poc. El Sonsu poc. És la sardina, eh? És la sardina, que representa gairebé el 40% de totes les captures catalanes. Després vindrien altres peixos blaus, com l'alatxa, el seitor, el surell, eh? Però, clar, d'aquestes 200 que ara dèiem, en consumim poquetes. És que 200. És impossible. És impossible. En consumim més o menys 6. De 900, només 6 són les que consumim més. Són les que consumim més, exacte. Aquestes 6 representen el 60% del volum total de peix consumit. Sempre mengem les mateixes. El salmó lidera aquesta llista, seguit del llus i del bacallà, que no es pesquen aquí, i entre triment, doncs ara ho dèiem, de sobretot la sardina, que és un peix nostre i és un peix blau carregat d'Omega 3.

L'altre punt clau, Paula, que es deixava entreveure sentint la gent d'aquests talls del carrer, era on comprem el peix, perquè clar, els darrers anys hem vist un tancament de peixateries destacable perquè comprar el peix, especialment el salmó, al supermercat, doncs clar, és molt fàcil.

És molt fàcil, ja ho tens allà mateix. Molts ens ho deien, ara ho escoltàvem, però mireu, tenim un informe molt recent, és un informe del 2025, del Gremi de Peixaters de Catalunya i de l'Institut de Ciències del Mar, del CSIC, que diu que Catalunya ha perdut gairebé una de cada quatre peixateries en sis anys. És a dir, entre el 2016 i el 2022 han desaparegut gairebé el 24% de peixateries.

Però i això per què? Com s'explica? No donem només la culpa al salmó,

suposo. No, no, no. Hi ha moltes altres coses. Algunes les apunta, perquè li hem preguntat al senyor que coneix totes les peixateries del país, que és Alejandro Goñi, president del Gremi de Peixaters de Catalunya, apuntava diversos motius.

Un, evidentment, és un canvi social que hi ha respecte al tema de la cuina. Avui es cuina menys. El tema que teníem històricament d'anar a menjar a casa, sopar a casa i tot això, s'ha canviat. I llavors resulta que el peix. És un element que s'ha de cuinar, normalment. Aquest és un dels elements. I també li diré, no és fàcil, no és un negoci fàcil. Vull dir, t'has d'aixecar molt d'hores, de treballar molt, de tenir moltes hores, això ja ho sabem. Però, bueno, tota la vida ho hem fet. El que passa és que ara els rendiments, al baixar les ventes, són menys. I, clar, tu treballa molt per arribar al cap de mes i veure que no has guanyat el que has de guanyar.

Canvi d'hàbits de consum, duresa d'aquesta professió, això sí, Goñi insistia que tenim un producte de deu de grandíssima qualitat, però clar, jo li preguntava, escolti, però vostès com treballen per afrontar aquesta davallada del consum i sobretot aquesta competència de les grans superfícies que també venen peix? I ens explicava això.

Les peixateries, ja fa molts anys que nosaltres treballem el peix, vamos, jo diria, quirúrgicament, sense espina, preparat, filetejat, amb la recepta, si cal. Ara a qui et toca? Potser et toca la segona part, que és cuinar-lo. No sé si arribarem a tant. El que ens diferencia de que en una gran superfície la majoria del peix que es ven pugui ser de piscifactoria i un peix ja preparat i un peix industrial, que en diríem, nosaltres posem pescar un peix que s'ha pescat al migdia i que a les set de la tarda pot estar en una peixateria. Això és una meravella. Ho trobarem a faltar quan no ho tindrem.

Però clar, és que el senyor Goñi parla ja de cuinar el peix a la peixateria, a mi em sembla una mica estrany, que ja no puguem ni fer un volta-volta de. És fort, eh? Ostres!

Però ja hi ha peixateries que et venen molta cosa

cuinada per ells mateixos. Però si és que és més bo fet a casa. Els horaris, que també són importantíssims, són claus i que de fet demanen una reflexió més de conjunt sobre tots els mercats. És una cosa que fa temps que la gent reclamem als mercats, que obrin també a la tarda. Però aquest canvi de model que ara deies, Núria, també ha fet la punta al Gremi de Majoristes de Mercabarna, que literalment diu que el sector del peix tal com el coneixem avui durarà menys de 10 anys, que no vol dir que hagin de desaparèixer totes les peixateries. Però el futur, òbviament, passa per potenciar aquest producte processat, llest per consumir, i que tot estigui allà preparadet, perquè els nostres. Som una societat d'oci, que dic jo.

No desapareixeran les peixateries, però sí com les hem conegut fins ara. Tu hauràs d'anar a comprar ja un salmó ja fet o una sardina ja cuinada. Estem perdent de tot i més. Paula, has parlat també amb peixaters, que són els principals afectats. Com ho veus?

Sí, mira, avui com a representant Montse Catalán, peixatera del Mercat de la Barceloneta, va al·ligerant i convençuda dels valors del peix de llotja català. De fet, ella cada dia va a la llotja de Barcelona, per cert, una ciutat amb una fantàstica tradició pesquera, com poques ciutats del món, eh? Nosaltres l'entrevistàvem a un restaurant que aniva a la Berlín i la Montse ens deia això.

Mira, jo te parlo pel peix fresc de proximitat. Jo te dic que és completament una desconeixença, la manca d'informació, perquè la gent no té ni idea que aquí hi ha una llotja i que es veu en un peix de proximitat que ja no és gastronomia, és cultura. Superimportant confiar en la teva peixatera. Jo, sense la meva clientela, jo no seria res.

És que, clar, prescriptores, informadores, transmissores, sisplau, no perdem. No tinguem por a preguntar, eh? A preguntar què és això i com ho podem cuidar, perquè és que elles són un pou d'informació increïble.

De fet, mira, la feina a mi no fa gaire. Em va portar a Mercabarna a parlar amb quatre peixateres. Mira. Totes quatre, que en sabien moltíssim, coincidirien amb tot això que estem dient. Primera, em van dir que molts clients confonien el peix que tenien allà sobre la taula, i segona, que després d'elles no tenen relleu. Clar, però elles coincidien amb això d'aquesta desconeixença per part de la gent, que no hi ha cultura, i aleshores hi ha la idea que si volem preparar un sopar a casa nostra per celebrar o el que sigui, sembla que ens haguem de gastar molts diners que hagués de comprar un gran peix, i això també és un factor de tensió.

Aquí està la clau, eh? Per exemple, ara deies un homenatge. Home, no cal que comprem gamba vermella, perquè tenim gamba blanca a meitat de preu, boníssima. Un barat, un barat, en escabeig. És fàcilíssim de fer. Mireu, ahir jo vaig sopar unes sardines, que bàsicament les poso a la paella, tres minuts, tres minuts a cada banda, amb una mica de julivert i all, musclos. És que aquí hi ha millor que uns musclos al vapor.

Aquest pescador que se'n va anar a viure molt lluny del seu mar, sentat al sol d'un vell que.

Paula, i d'on ve tot això que mengem? Perquè és un ofici molt dur, ja ho hem sentit. Com és que els pescadors i pescadores que sovint no valorem prou, dèiem a l'inici que ha estat també un any molt dur per ells.

Per què? I tant, sí, sí. Aquestes polítiques europees de pesca que han ocupat titulars i portades a tots els diaris que han fet trontollar-ho tot en l'últim any. Posem-hi context rapidíssimament. Tot comença fa 6 anys amb el famós i controvertit comissari europeu de Medi Ambient, Oceans i Pesca, el famós senyor Cinque Bixos, molt polèmic per aquest pla que porta el seu nom, que vol reduir els dies anuals de pesca dels vaixells d'arrossegament. Tot això amb prou de recuperar els estocs i protegir la biodiversitat marina. Clar, això és un canvi de plantejament històric per la pesca d'arrossegament del Mediterrani, perquè la idea és reduir aquesta pesca progressivament. Després és substituït pel senyor Costes Cadis, actual comissari, i és amb ell amb qui negocien govern espanyol, francès i italià per oposar-se a aquestes mesures. D'això en vam parlar molt i va ocupar molts titulars i semblava que ens haguéssim de quedar per Nadal sense gamba, ja, per exemple. Sí, el titular era aquell, era a finals del 2025, aquells famosos 27 dies, que dèiem 27 dies, però com pot ser? Després la cosa va quedar amb uns 143 dies de pesca a l'any, que és el que hi ha actualment. Com ho reben els nostres pescadors? Doncs força malament, òbviament. La flota catalana és una de les més afectades perquè depèn en valor econòmic molt de la pesca d'arrossegament. I a mi m'agradaria saber què hi diu, per exemple, el president de la Federació Catalana de Confraries de Pescadors, Paula, que tu ja has parlat. Sí, i tant. M'agradaria que el sentíssiu. Ell també és patró major de la Confraria de Roses. El tall és una miqueta llarguet, un minut, però, sisplau, val la pena escoltar-lo

i sentir-lo atentament. Mira, és que és tan fàcil com que posin mi dit sentit comú a les coses. No té sentit limitar una pesqueria, com és el cas de la gamba, per dos costats, per quilos i per dies. Això és un disbarat. I quan no saben, diuen, bueno, us legislen com el nord de l'Atlàntic. No, però escolta, jo no soc l'Atlàntic. És que jo agafo 20 quilos de gamba al dia. Jo no agafo 200 tonelades de peix. Que no ho entenen, això? Doncs no ho entenen. Doncs no ho entenen. Se'ns va dir que havíem d'anar de la mà dels científics. Ho estem fent, sobretot la flota catalana. Mesura, mesura, mesura. Però com me poden aplicar més mesures si fa 5 anys que n'estic fent i no m'han dit com està tot? Al final queda lo de sempre, veniu aquí i ho veureu, però no vénen. Necessitem que el polític de torn de la Unió Europea cregui en el pescador. Tant de bo si poguéssim portar les barques a la plaça Schumann a Brussel·les, perquè t'asseguro que hi serien. Si haguéssim pogut anar amb els pagesos ja haguéssim anat, el que passa que com ho fem nosaltres.

Us imagineu la plaça Schumann de Brussel·les plena de barques dels pescadors catalans. Escolta, es pot percebre amb el Toni Ebat una mica d'indignació, però, sisplau, recordem que justament Catalunya és considerada un referent europeu en cogestió pesquera. És importantíssim. Fa més de 15 anys que ho fem, això. És a dir, les decisions aquí es consensuen no només la política i l'administració, sinó confraries, pescadors, comunitat científica, entitats ecologistes. És a dir, som model. I per això senten aquest greuge els pescadors catalans.

Corre, Lola, posa'm un got de vi, cantaré una cançó. I mentre li canta una banera amb la guitarra, ella mou el cul, balanceja els quichis con la rialla. I la vella Lola.

O sigui, aquí tenim una congestió, ens deies, modèlica, no? I, en canvi, la Unió Europea ho posa en tot el mateix sac, no? Queda clar, amb aquest retrat que hem fet, que afecta diferents oficis i professions, també nosaltres, els consumidors, cada vegada mengem més peix, menys peix, vull dir, i malgrat tenir una riquesa extraordinària a les nostres costes, estem optant, és irònic, eh?, per opcions que venen de lluny del nord, canviem les nostres prioritats, pescadors i peixaters tenen la sensació que tot trontolla i nosaltres

ara mateix potser també. Sí, tot està lligat, tot està connectat. Acabem, si us sembla, amb una reflexió de Toni Massanés, aquí sempre hem d'escoltar amb atenció, director de la Fundació Alicia, que correcta justament tot això, territori, salut, tradició i gastronomia.

Hem de protegir aquests oficis, però també forma part del nostre país, o sigui, forma part de la nostra identitat. Què fotríem si de cop ja no quedés a Catalunya ni una barca de pesca, ni un fort pescador, ni res d'això. Hem de menjar-nos tot allò que treuen, no? Clar, fixa't, érem un dels països del món que menjaven més peix amb diferència i també que vivíem més amb diferència. Doncs que no ens deixem de menjar perquè potser ens en penedirem.

Sí, ens empanadirem. Va, mengem peix nostre i anem a les peixateries, sisplau. Ens ha quedat clar.

Paula Molés, d'un restaurant que aniva a la Berlín. Gràcies per posar una mica de llum a la foscor en tota aquesta qüestió del peix, que de vegades sembla que no el coneixem prou. I tenim, recordem, 200 espècies pròpies.

Sí, un rebost extraordinari. Gaudim-lo, gaudim-lo. Gràcies, Paula. Adéu, Domènec Morià. Adéu.