Salvador Macip: "Entendre com funciona el cos humà em fascina"

Al divan amb Sílvia Coppolo, escoltem les persones. Catalunya Radio.

El convidat d'avui al divan no li agrada la gent, però sí les multituds. Esclar, ja ho admet que això és una incongruència, però diu que això li ve per la dispersió provocada pel seu trastorn de l'espectre autista, que li condiciona el neurodesenvolupament i que li afecta la comunicació i la interacció social. I ara estem sols. Els oients són lluny, ja ho veurem. Ell d'interacció en té molta i amb molta gent coses de l'ofici, o els oficis, hauríem de dir. I és que mentre investiga i difona amb expertesa complexos processos científics, escriu i fa música.

Com aquest i si tu ets així, que ja ha penjat a Spotify amb el seu grup musical de la Blanes que tant estima. Un poemari és la seva última aportació al món de les lletres, mentre barrina el futur dels laboratoris que condueix a Barcelona i a Londres, hauríem de dir a l'est. Potser perquè el seu fill li ha marxat a la universitat a fer música i entén que el temps passa i que ja no és aquell jove que es menjava el món a Nova York quan van caure les Torres Bessones. Doctor Salvador Massif, riu, metge, vaig bé, no? Sí, sí, tot és correcte. De moment tot és correcte. Metge, escriptor, investigador dels estudis de ciències de la salut de la UOC, Wow, catedràtic del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular de la Universitat de l'Est. Benvingut al divan. Com està? Molt bé, content d'estar aquí, sempre. I ara jo dic, ui, que bé, que el tenim a Barcelona, però ara l'hi tenim més, no?, a Catalunya.

Sí, doncs com bé deies, amb el nano que se me'n va a la universitat, doncs ara també ja fa anys que estic a la UOC i a la Fundació Maragall, doncs ja estem fent més passes per estar més aquí.

Hauríem de dir niu buit. Niu Vuit a casa.

Comencem a experimentar la sensació del Niu Vuit. T'ho dic d'aquí uns mesos, a veure com ho portem. Perquè això és nou, això del nano. És un canvi, és un canvi. A veure, com deies abans, la neurodivergència et fa gaudir o estar còmode amb les rutines. A mi jo estic molt acostumat a tenir-me rutines i de cop i volta ara ens ve una ruptura total de.

Va, que això ho hem d'explicar més, perquè dius, un savi tan savi, una persona tan brillant, que arriba, diríem, a cotes d'excel·lència un cop, dos cops, tres cops, i en canvi, doncs, el dia que va dir, ara que sé que tenia un TDAH, m'he entès més. I això pot ajudar molt a la gent. Què era aquesta neurodivergència, que es manté encara? Sí, sí, sí. I com la va notar?

A veure, la meva neurodivergència té dues facetes. Una és aquesta del TDAH, i aquesta és molt fàcil de notar perquè qualsevol que parla cinc minuts amb mi ja veu que soc hiperactiu i que no paro d'anar en totes direccions, el meu cap va molt ràpid i quan parlo també ja es nota, no? Aquesta era fàcil de veure. I aquesta, potser que me la diagnostiquessin oficialment, potser no em va sorprendre tant. El que em va sorprendre més és l'altre angle, el que dèiem aquest de l'autisme, perquè. A veure, jo era conscient d'algunes peculiaritats meves, però no pensava que això era part de tota una síndrome ben definida com és l'autisme.

Clar, però l'autisme ara el definim d'una determinada manera. Quan jo vaig estudiar Psicologia, l'autisme el definíem d'una manera molt diferent. Què és ara? Com definim ara l'autisme? I com una persona autista com vostè pot ser tan i tan brillant?

És que ara engloba, diguéssim, un espectre molt més ampli, per això es diu l'espectre autista. Abans, potser és cert, de fet, quan jo estudiava Medicina també, estàvem tots just començant a definir coses com la síndrome d'Asperger, que ara s'ha incorporat en l'autisme. Tenim la idea de l'autista de les pel·lícules, potser, que és una persona tancada, que gairebé no parla, però té genialitats, com que pot fer càlculs matemàtics, tot això són estereotips i exageracions. L'autisme és un rang de fenotips que ve molt determinat per al desenvolupament, o sigui, el que compartim. Els autistes potser que no són tan funcionals, que no poden comunicar-se, o els que, com jo, ens en sortim força bé. Amb les dificultats, però ens en sortim, és una peculiaritat en la manera com les nostres neurones s'han desenvolupat. Llavors, això ens porta cap a certes limitacions socials, per exemple, o limitacions de la forma com funcionen els nostres cervells, que si tens la sort i el recolzament adequat que he tingut jo, tinc molta sort amb la meva família, la meva parella, els meus amics acabes podent trobar la manera de navegar i compensar aquests, diríem, defectes de la paraula o les mancances o les diferències. Les diferències, no és pitjor, és diferent. No és ni millor ni pitjor. El problema és que si el 99% de la gent és d'una manera i tu ets l'1% que és de l'altra, això genera dificultats a l'hora d'interaccionar amb els altres.

Què els passa a les neurones? Com s'organitzen en el cervell? Encara estem intentant entendre-ho,

no? Quina és la raó? Hi ha genètica, segurament, hi ha alguna part de l'entorn que ho defineix. És una cosa que no tens res a dir, o sigui, no és una cosa que tu escollis, ni molt menys, ni una cosa que es pugui curar perquè no és una malaltia. És simplement que veus la vida d'una manera diferent, per resumir-ho d'alguna manera. Veus la vida d'una manera diferent? Si entens les coses, fas connexions d'una manera diferent. Veus coses potser que no. Que no veuen altres persones. Que poden ser millors o pitjors. Com ara quines? Què veu, doctor Mací? Moltes vegades la forma d'interpretar, per exemple, patrons amb les coses. A vegades, quan entro en una habitació, de seguida veig les línies paral·leles, verticals, veig les coses que estan fora de lloc i tendeixo a posar-les bé. Ens ha posat el paper recte, gràcies. És que no puc evitar-ho, saps? Sí, sí, sí, va bé. Això són, diguéssim, peculiaritats o petites coses que en si mateixes pot semblar anècdotes, però quan tu comences, per exemple, a afrontar un problema, i els científics són. Hi ha molta gent amb neurodiversitat que es dedica a la ciència precisament per això, perquè et permet observar potser la realitat, potser els fets d'una manera diferent i reconèixer uns patrons que potser una altra persona no ho veuria. I això ha sumat, jo crec que la gràcia de l'ésser humà és aquesta varietat, no? I la tenim amb tot i també la tenim amb els cervells. Els tres cervells són diferents i és bonic

que estiguin junts. Avui ha vingut el savi doctor. No em diguis savi, el savi doctor Salvador Massí.

M'ho imagino tocant-lo. Sí, sí, m'agrada molt aquesta cançó.

M'ho imagino tocant-lo. Sí, sí, m'agrada molt aquesta cançó. Què li recorda? Jo aquesta cançó, la versió en directe del Sultans of Sweden de Dire Straits, del disc Alchemy, va ser la que em va fer voler agafar la guitarra. Jo no tenia ni idea de tocar música, no vinc d'una família musical, no he tingut cap mena d'exposició a instruments, però amb 15 o 16 anys vaig sentir aquesta cançó i vaig dir, això s'ha de poder fer, jo vull tocar la guitarra. Sense partitura, sense res. Sense res. Sense res. Pura intuïció. I he acabat aprenent a tocar la guitarra malament i sense classes ni res, però me n'he sortit.

Ai, s'ho passa bomba. I grava i tot.

I en quin moment de la vida era això, doctor Massip?

Això era quan estava a finals, entre pubicou, o sigui el que era abans el batxillerat, que fa 16-17 anys, que començava a potser explotar més o entendre més aquesta part meva que necessita crear. Això també és part potser o de la diversitat o del déficit d'atenció que necessito a part del meu interès per la ciència, pel meu interès per conèixer, la curiositat que tinc de sempre, que m'ha fet portar cap a aquesta carrera que faig, també he tingut aquest costat que necessitava crear, produir algun tipus d'art. I vaig començar escrivint poemes, contes, novel·les i, finalment, també la música. A quin col·legi anava? L'escola Garbí té molt bon record. Realment és un lloc que fomentava molt aquesta passeta. Els concursos de Sant Jordi, les revistes de l'escola, així és on vaig créixer jo literàriament parlant amb professors que realment estimulaven molt i empenyien molt a fer treure aquesta cara més creativa teva.

El pare i la mare, quin paper hi tenien? Com eren? Molt important.

Jo he dit abans que m'he sentit sempre molt recolzat per la família, he tingut molt suport, m'he sentit sempre molt estimat i molt ben acompanyat per la família, m'han entès tot el que han pogut i m'han donat totes les eines sempre perquè pogués desenvolupar-me i fer el que m'ha agradat més. Antoni Jordi. Antoni Jordi, meu pare, sí.

Blanes, metge de poble. Què és ser metge de poble?

Ser metge de poble és la medicina. És el màxim. És el que hauria de ser, la medicina. Si tornem-nos amb això, estem parlant dels anys 60, 70, 80, on el poble encara. Hi havia pocs metges i el metge es coneixia els malalts i els seguia des que naixien fins que pràcticament es casaven i s'endaven, etc. I aquesta relació del metge clàssic de família amb els seus pacients, diguéssim, jo crec que és fantàstica i s'ha perdut molt perquè la medicina actual no té temps per fer això i és una llàstima. I quants anys té ara, ja? 90, farà 91 d'aquí un parell de setmanes.

Oh, que bé, eh? En plena forma, sí. Josefina, la Josefina. La Josefina, la meva mare, sí. I la Josefina?

La Josefina, molt bé, té 80 ara i ha sigut una mare fantàstica que ha donat tot el que ha pogut pel seu fill, fill únic que sóc. I no tinc cap queixa en aquest cas.

I quan va decidir el doctor Salvador Macipi Maresme, ara que diem blanes, ja és allò que se'n va del Maresme, però encara no, que voldria dedicar-se a la medicina?

No ho recordo, perquè això vol dir que va ser molt aviat. Jo vivia molt a casa, el meu pare, quan explicava coses de la feina, explicava medicina, explicava casos, explicava històries, i a mi em fascinava. A mi m'ha fascinat sempre intentar entendre com funcionen les coses, I el cos humà és potser la cosa més complexa que tenim aquí al costat i per entendre i és realment una feina fabulosa. La medicina vaig veure claríssim que seria la meva passió, l'escola que voldria estudiar jo.

Els records a la platja, ni diuen anar a la platja o anar a mar? Anar a mar, sí. O sigui que arriba ben bé fins més amunt, eh? Anar a mar.

Com era anar a mar cada dia? Mira, perquè tu facis la idea, jo vaig néixer al desembre i tinc una foto meva ja el primer estiu a la platja de Blanes, la mateixa platja que vaig ara, que és un record que m'agrada molt. Jo soc molt de platja, jo soc el que puc, de sorra, mar, banyar-me, per mi és una de les poques coses que em fa frenar el cervell, això que dèiem que el meu cervell no para, per algun motiu, no ho entenc què és, és com el meu racó segur, la platja.

Amb els peus a terra. Diuen que el contacte, no sé si passa el mateix amb el bosc. Que serena. Deu ser això.

Jo, la veritat, i ara que visc a Anglaterra, he viscut molts anys en un lloc de camp, trobo a faltar molt el mar. Jo soc de mar. Jo, a la que veig el mar i veig aquesta immensitat del mar i puc asseure-me a la sorra mirant el mar, amb això ja de cop i volta és com que apeto-puto de pausa.

Llavors, per serenar-se, ja tenim el mar, mindfulness, música així suau, tot això. No em cal, no em cal.

Directament les onades ja és suficient.

Avui ha vingut el doctor Salvador Massip.

There's a lady who shows.

Aquesta conversa i tots els programes del Divan amb Sílvia Coppolo els trobaràs a Spotify. Subscriu-t'hi i enrebaràs totes les novetats als teus dispositius.

I aquesta escala cap al cel. El cel, aquí un científic, jo li he de dir, què és el cel?

No sé, jo el cel me l'imagino com la cosa que t'agrada fer, el lloc on estàs còmode, on estàs tranquil, on pots ser tu. Per això seria el meu cel. Cadascú s'ha de construir el seu cel i si té sort aconseguir trobar aquest espai on tu pots ser realment tu. ¿Recorda els primers llibres que va llegir? Sí, i tant. Jo recordo a l'escola llegint els llibres d'aquesta col·lecció fantàstica, encara dura, dels Gromets de la Galera, de l'editorial Galera, de les poques que teníem llavors. Estaven començant a tornar a tenir llibres en català, sortien del franquisme. Jo soc dels 70, llegint als 76, 77, aquests llibres. I era gairebé com una religió, anaves a buscar l'últim llibre que havia sortit als Gromets i te l'empassaves de punta a punta i tenies gent com el Josep Carbó, el Josep Belverdú, el Jaume Cabré, tots els que escrivien per joves en aquell moment, el Josep Albanell, que m'ha marcat moltíssim, moltíssim, m'ha marcat com a lector i com a escriptor, clar. Català, sempre? Jo sí, jo sempre, el català és la meva llengua, la meva manera de comunicar-me, la meva cultura, sempre he tingut. Cap dubte a l'hora d'escollir el català com a eina per comunicar-me i per consumir i produir cultura. Això no vol dir que no llegeixi també altres llengües, tinc sort que en domino dues més, el castellà i l'anglès, per tant llegeixo en anglès i llegeixo en castellà, però quan escric, per exemple, la meva manera d'escriure què soc jo és en català. I la Iolanda també. Sí, els dos som catalans, la meva dona també és catalana.

De menuda, de jovenets. Se'n coneix a l'escola. A l'escola, fins ara. I el seu fill, diríem, perquè esclar, ja havia nascut quan eren a Nova York, no va néixer a Nova York.

Va néixer quatre mesos abans que marxéssim de Nova York l'any 2008. De fet, van marxar per això. Sí, perquè la veritat era una ciutat que s'estava tornant una mica hostil a la vegada que comença a tenir fills. A Nova York jo vaig passar dels 28 als 38, més o menys, uns 9 anys, i és una ciutat fantàstica, molt intensa, perfecta per algú amb dèficit d'atenció, perquè tens mil estímuls a la vegada, però no apropiada per famílies i per fer créixer els nens.

I per què va anar a Nova York? Què va aconseguir a Nova York?

Doncs jo quan vaig acabar el doctorat aquí a Barcelona, a la Universitat de Barcelona, em vaig dir, a veure, on estan fent una cosa que m'agradaria fer a mi de recerca? Vull investigar, vull entendre les coses. I a Nova York hi havia un científic que treballava amb el càncer, que jo considerava una persona molt important al camp, i vaig pensar, me l'envio un email, pensant que no passaria res, i a veure si té lloc per mi. I em va contestar, ràpidament va dir, sí, sí, mira, precisament tinc diners per pagar un postdoctoral, si vols venir cap aquí, doncs som-hi. De fet, vaig estar enviant emails a 4 o 5 persones, vaig tenir ofertes de Memphis, d'Escòcia, de Nova York, i. Vaig intentar triar amb el cap fred de dir anem al lloc on la ciència sigui més interessant, encara que sigui Memphis, que és una mica més al cul del món comparat amb Nova York. Però al final va ser Nova York la que em va cridar més científicament i va ser una bona tria perquè a nivell personal va ser una ciutat que em va fer créixer molt, crec.

Tinc diners, vine que investiguem. És a dir, la investigació sempre ha d'anar en paral·lel a tenir diners. Ser un investigador independent com és vostè, què vol dir?

Patir molt vol dir. Patir vol dir treballar molt també i vol dir que t'ha d'agradar molt el que estàs fent. És una feina que fem. No diria ni molt menys de forma altruista perquè cobrem, però és una feina molt vocacional perquè costa arribar al punt que puguis tenir la teva pròpia recerca i el teu propi grup. La majoria de la gent es queda pel camí. És una feina que és una professió que és molt piramidal. A la base hi ha molta gent, però a mesura que vas pujant cada cop hi ha menys lloc i has de lluitar molt per sobrevivir. I ara dirigeix a quantes persones? Ara tinc dos grups, no un, sinó dos laboratoris entre l'Esther i Barcelona i som una quinzena de persones potser. I què tenen enfocat? L'envelliment. L'envelliment és el seu tema. L'envelliment és el tema, és la nostra diana, perquè l'envelliment està a tot arreu. Està el càncer, que és un dels meus temes de sempre, està l'Alzheimer, que és una de les malalties que estic investigant ara, i està moltes coses més. Està a l'arrel, crec jo, dels problemes que tindrem i cada cop tindrem més com a societat, una societat que està envellint.

Hem vist ara aquests dies una intervenció, fins i tot a hospitals d'aquí, per mirar de fer alguna cosa al cervell per l'Alzheimer.

Sí. Què és això? L'Alzheimer és un dels grans problemes que tenim perquè el cervell humà està sempre treballant amb més del que li toca per la proporció que és com a òrgan que és relativament petit consumeix moltíssima energia i això fa que s'espatlli abans del que ens agradaria. Els éssers humans no estem pensats per viure 80 anys. L'evolució ens ha portat a estar en bones condicions durant 30, 40, màxim. A partir d'aquí tot és de regal, no? I aquesta cua, diguéssim, de la vida, que és la que precisament ara gaudim més i cada cop estem expandint més, doncs el cervell entra en un punt que no es pot netejar, regenerar, protegir tan bé com abans. Però podran netejar algunes cèl·lules? Esperem que sí. I aquest és el gran canvi. Jo crec que estem vivint ara un moment fabulós del que és la recerca d'Alzheimer. Estem fent un punt d'inflexió. Imagina't, jo quan estudiava Medicina, a l'Alzheimer ens deien que es diagnosticava a l'autòpsia. Un cop estaves mort, t'obrien el cervell i deies que aquesta persona tenia Alzheimer. Això no serveix per res, perquè no pots fer un tractament si ni tan sols pots diagnosticar la malaltia. Ara, amb una anàlisi de sang, en unes hores ja saps si tens Alzheimer o no. I el saps molt abans de tenir símptomes. Això ens dona molt de marge per poder actuar, que és el següent pas.

Però fins ara és amb medicaments que alenteixen, no?, diríem, l'evolució, però no la tiren enrere, no la curen.

Ni la curen ni l'alenteixen suficient. Ni suficient, eh? De fet, si parles amb experts, alguns experts diuen que estem en el punt que el càncer estava a principis de segle, fa 30 anys, fa 25 anys, que començàvem a tenir aquests fàrmacs específics, dirigits, que pensàvem que seria la solució, però no van ser-ho del tot, però sí que van ser un pas endavant important, i ara amb l'Alzheimer estem per primer cop. Començant a veure que arriba al mercat aquests fàrmacs que estan ja dissenyats per tractar el problema concret de l'Alzheimer. Fins ara, com a molt, podies donar coses simptomàtiques per tractar els símptomes. Ara ja pots intentar anar a l'arrel de la malaltia.

Hi ha un amic que em diu, tinc Alzheimer però molt poquet. Què m'està dient en realitat? Que avança molt lentament? Quina esperança de vida, amb qualitat de vida, tindrà? Aquesta és molt bona pregunta i això encara no estem.

No estem a punt de contestar-la, però hauríem de poder contestar-la. No la pot contestar. No, però la podrem contestar, jo crec, perquè encara no tenim els marcadors que ens diguin això. Hem de poder tenir una anàlisi de sang o del que sigui que ens digui, mire, vostè té aquesta malaltia en una fase molt inicial i progressarà a aquesta velocitat. Llavors, clar, aquí podem fer més o menys coses, però. Encara estem començant tot just per això deia que estem en aquest punt d'inflexió. Hem obert una porta amb el diagnòstic nou i hem obert una porta amb aquests fàrmacs nous. Són els primers, o sigui, en la propera dècada, 20 anys, veurem canvis espectaculars, estic segur. I per prevenir, sabem com? Comencem a saber. De moment són coses que sembla que no hagin de ser importants, però ho són, ho són perquè ho estem veient a nivell biològic fins i tot, no? El tema és evidentment evitar tòxics, el tabac, l'alcohol, aquestes coses que sabem que afecten al cervell. Portar una dieta equilibrada, portar un patró de son també equilibrat i constant, que això ens costa molt de la societat avui en dia. Dues coses.

Una, durant molts anys, després anem al càncer també i a l'envelliment, recomanàvem fer activitat física. Això ha canviat una mica, no? Ara venen a dir que és que si no es fa activitat física, això no anirà bé. Exacte.

De fet, parlava amb un expert l'altre dia i m'ho enfocava d'una altra manera que crec que és una manera adequada. Ell no deia, si fas exercici, viuràs millor. És al revés. El cos humà està pensat per fer exercici. Si no fas exercici, estàs tenint un problema, estàs envellint malament. La forma natural de viure hauria de ser una forma activa de viure. La societat moderna no ens porta això. La meva feina, per exemple, estic tot el dia sol. Assegut davant un ordinador. Això és fatal. El cos no està pensat per això. Està pensat per tenir una certa activitat. Per tant, hem de treure'ns del cap que hem de fer exercici per estar sants. El que hem de fer és fer exercici per no estar malalts. És a dir, al revés. L'estar natural és fer exercici. Com a mínim, una hora caminant diària seria això? Caminar és important, sí. I jo crec que una faceta, i deies que estava canviant les recomanacions i que és important, una faceta important que estem afegint és la part de l'exercici muscular, que fins fa poc. De força, sí. Veiem que. Bé, no fer músculs és una cosa, bueno, per anar a la platja i estar guapo, no és això ni molt menys. O sigui, tu necessites tenir massa muscular, perquè amb l'edat es perd massa muscular, això ho sabem seguríssim. I el múscul és la clau per l'equilibri, per aguantar-se, per estar funcional, per estar actiu. Si no tens múscul, no podràs fer una sèrie de coses. Si no pots aixecar 30 quilos quan tens 30 anys, no pots aixecar 15 quilos quan tens 60. Això és important.

En el cas del càncer diria mi que cada vegada els estan curant més i més i més o sigui el càncer va per davant ara de l'Alzheimer d'alguna manera l'activitat física també seria també essencial després jo no sé si de quin tractament de quimio

o del que sigui el càncer s'ha de tractar com bé dius des de molts angles perquè és una malaltia molt complexa per tant avui en dia estem veient tractaments d'immunoterapia quimioterapia, radioterapia hi ha d'haver un control, per exemple, de la dieta, que hi hagi un nutricionista que vegi quina és la dieta més adequada per aquella persona, i un patró d'exercici, un règim d'exercici que sigui proporcional i adequat a cada persona i a cada circumstància. Això cada cop hem de veure més així, crec jo, el tractament, a ser holístic a la persona. O sigui, el que no podem fer és tractar malalties, tractem persones. Hi ha d'haver-hi un tractament general que, a més a més, inclogui una cosa que a vegades no pensem. La part psicològica, evidentment, la psicologia del càncer, de l'Alzheimer, de qualsevol malaltia, d'un refredat fins i tot. Això que dèiem del metge de poble, de parlar amb el malalt, d'entendre el malalt, explicar-li el que li està passant. Així que aquest tractament més de la part humana l'hem perdut molt.

Ara que s'ha referit a la part psicològica i pensava en la definició que fa l'OMS de Salut, que agafa aquest equilibri físic, psíquic i social. I social, molt important. I això també ens ho deixem sempre, no? O sigui, que ara ens recomanarà anar a ballar un cop a la setmana. Per què no tenen un badamecum que hi hagi? Has d'anar a ballar, sortir amb les amigues, fer excursions, fer tot allò que t'agradi amb gent que t'estima i t'estimes.

Doncs sembla mentida, però això s'està començant entre els badamecums, ja. Molt bé. Això és el que es diu la prescripció social, els anglesos són pioners en això, que, per exemple, ho han vist molt clarament. Tu li dius a una persona, vostè ha d'anar al gimnàs a fer exercici, i li costa molt. En canvi, li dius, vostè ha de fer una classe de dansa amb els seus amics, i va, i l'exercici és el mateix, no? En canvi, el format és diferent. I això ho hem vist, ho estem veient, de fet, hi ha molta gent que s'està dedicant, a la meva universitat, a la UOC, tenim una gent bastanta que està fent estudis amb això, sobre els temes de com activitats artístiques, activitats culturals, tenen un efecte important en la qualitat de vida i en ser adjuvants, un tractament que ajuda a moltes malalties.

Clar, llavors, diríem, ara jo li poso poesia, l'amor cura. L'amor ajuda a curar, diríem, això és important. L'amor ajuda a curar, eh? Llavors, amor que pot ser de la parella, del fill, dels amics, de les amigues, això és essencial per curar-se i per prevenir també? Sí.

Per prevenir també, jo ho dèiem, per exemple, en el cas de l'Alzheimer, un dels factors de prevenció de l'Alzheimer és mantenir el cap actiu, o sigui, es veu que les persones que tenen una vida mental més activa tenen menys risc de tenir Alzheimer. No vol dir que ho evitin al 100%, perquè hi ha gent, hi ha catedràtics d'universitat que han tingut Alzheimer, però sí que redueix bastant el risc. Per tant, prevenció en aquest sentit, sens dubte.

Les persones aquestes que de tant en tant veiem que viuen més de 100 anys, jo veig sempre que tenen molt bon caràcter, molt bon caràcter, no s'immunen, no diuen, per què, com és que has viscut 100 anys? Per què no discuteixo mai? No deu ser per això. Doncs potser no. Però funciona. I estan molt primes. I estan molt primes. I té a veure.

Ho estem estudiant encara, perquè hi ha de tot. Hi ha un pes òptim, en teoria, però sí que és cert que hi ha una relació molt important entre les calories i la longevitat. Quan parlem de persones tan longeves, les que viuen més de 100 anys, aquí hi ha una qüestió genètica, que per molt que t'hi posis, si no tens aquest gens, no hi arribaràs. Ara bé, sí que és cert que amb animals de laboratori hem vist que amb dietes extremes, realment, de passar molta gana, aquests animals entren en una mena de modus de conservació d'energia que els permet viure més temps. ¿Es pot aplicar això als humans? Encara ho estem estudiant, no és tan senzill. Perquè amb humans, clar, no podem anar matant-nos de gana durant 40 anys per viure més. Hem de trobar la manera que el cos entri en aquest modus de conservació d'energia sense haver-nos de matar de gana.

Dejuni intermitent, és que el desdejuni, o sigui, venia que havies d'estar una pila d'hores sense menjar res a la nit, en castellà és molt clar perquè ho utilitzem més popularment, desayuno, vol dir que has estat unes hores sense menjar, que a mesura que augmenta l'edat han d'augmentar les hores, no? Això funciona?

No ho sabem, en animals sí. En moments encara no ho sabem, ho estem estudiant. De fet, nosaltres espero que publicarem aviat un article sobre aquest tema, que hem estat fent un estudi que portem 4 o 5 anys analitzant dades i els resultats són més complexes encara del que ens havíem pensat. I cap a on van? Van cap al costat que si fas tajón intermitent, que vol dir unes 14 o 16 hores, una finestra sense menjar de 14 o 16 hores, s'activen una sèrie de mecanismes metabòlics protectors, diguéssim. És a dir, sembla que hauria de tenir un efecte protector. Però, i aquí ve la gran misteri del cos humà, això funciona bé durant uns mesos. Al cap de, ho hem mesurat després de sis mesos de fer aquest dejuni intermitent, sembla que aquest metabolismo torna una mica on estava abans. És a dir acostumat. Sí, acostuma. El cos humà no el pots enganyar a fer coses que no li agraden. Per tant, com s'hauria de fer això? Potser hem de fer períodes curts de dejuni intermitent perquè el cos no s'hi acostumi i anar alternant? Jo crec que ens queda molt per saber. Per tant, no crec que estiguem ni molt menys en un punt de començar a recomanar coses d'aquestes per viure més temps. En el futur, jo crec que sí que sabrem millor quin paper juga l'alimentació, el període d'alimentació, la quantitat d'alimentació, el tipus d'alimentació en l'envelliment, però encara ens queda molt, molt. Però l'envelliment podrà tenir marxa enrere? M'agradaria pensar que sí. Jo crec que, si més no. El que estic convençut, segur, 100%, és que l'envelliment es pot modificar, es pot modular, es pot frenar, es pot alterar d'alguna manera. Perquè amb animals ho hem fet. Si ho hem fet amb ratolins, si ho hem fet amb micos, si ho hem fet amb cucs, amb mosques, amb qualsevol animal que ho hem provat, amb humans ha de funcionar. Com? No ho sé, però ho hem d'aconseguir. Llavors, a terns? A terns és molt esperar les majors.

Llavors, què? Si frena l'envelliment i es pot tirar enrere.

Jo crec que frenar potser l'anti-I d'alguna manera sí que ho aconseguirem. O sigui, en teoria, si em dius a nivell teòric sobre un exercici purament mental, hauria de ser possible ser mortal. Hauria de ser possible si un cop controles tots els factors que fan que envelleixis, i cada cop en coneixem més, si els pots controlar hauries de reduir gairebé a zero aquest envelliment.

Però, a veure, un dels sentits de la vida no és justament la mort.

Això, en fi, és així perquè morim. Si deixem de morir, potser trobarem el sentit de la vida en un altre lloc. A veure, ni molt menys crec que puguem veure aquesta immortalitat. Jo crec que a nivell teòric potser sí, però a nivell pràctic és massa complex. El que veurem sí serà segurament millores en aquest procés d'envelliment, que envellirem millor gràcies a aquests fàrmacs que potser modularan l'envelliment. Li agradaria ser immortal? Faria una mica de mandra ara mateix ser immortal, no ho sé. Ara, sí que és veritat que tinc molts llibres per llegir, moltes pel·lícules per veure i potser viure una mica més sí que m'agradaria.

Saps que pots escoltar aquest programa a l'hora que et vagi bé? Busca El Divan amb Sílvia Copoló a Spotify i subscriu-t'hi per rebre'ls tots directament al mòbil.

Avui estem parlant aquí al Divan amb el doctor Salvador Massip.

I ara què ens ha escollit? Són classes del Zangangangai, això.

El cantant del Zangangangai era el meu professor d'història i, clar, quan venia a explicar-nos la història era fantàstic a les seves aventures i després veies que es posava les billeres de sol i era el cantant d'un grup de rock. Oh, que bo!

Això em semblava fabulós. Perquè això és una doble personalitat. Doble vida!

I aquesta doble vida, aquesta doble personalitat a mi m'ha inspirat per dir, mira, si aquest ho podia fer, jo també puc fer-ho.

Jo puc tocar la guitarra, escriure llibres, guanyar premis literaris. Mira, mira, mira,

A veure, tinc moltes coses per demanar-li. Aquests últims temps, un any, dos anys, o Tempic i els fàrmacs i el APU, que en principi eren només per l'obesitat, però tenen més sortides. És fascinant.

Jo crec que és un dels fàrmacs més fascinants que hem inventat mai. Fa uns dies només s'ha publicat un article, el primer, que donant aquest fàrmac Closempic, diguéssim, als ratolins, hem vist que. Milloren l'esperança de vida i la qualitat de vida. I no és només perquè perdem pes, és per alguna cosa més. Què estan fent? No en tenim ni idea. Funcionarà en moments? No en tenim ni idea, però estem tots bojos els que estem treballant en banyament fent experiments en aquest tema. D'aquí uns anys potser et puc dir la resposta de moment. Això ho estan investigant ara. Estan investigant i molt intensament, perquè és un fàrmac que, més enllà de treure't la gana, sembla que té algun efecte a nivell de metabolismo, d'inflamació, no sabem ben bé què, que podria estar fent més coses positives de les que sembla.

Però té contraindicacions. Moltes, sí, sí, efectivament. Va, digui-me-les, perquè si no sembla que et pots.

No, no, és un fàrmac que té problemes cardiovasculars, pot donar problemes al cor, i és un fàrmac que si s'usa per perdre pes, moltes vegades quan es deixa, hi ha un rebot, o sigui, no és una cosa com prendre-se-la alegrament com si fos aigua. El que passa és que si l'entenem millor i descobrim més bé per què està fent aquestes coses, i trobem la manera de donar-lo de la manera adequada i amb les condicions i les dosis adequades, podria ser millor, més bo encara del que sembla que és.

És a dir, podria anar bé com a protecció cardiovascular?

Fins i tot, amb la dosi adequada, podria ser el que es diu geroprotector, que seria això, protegir contra l'envelliment, i superar aquests efectes negatius que sembla que té ara. Ara, com deia abans, no estem ni molt menys en condicions de.

Malaltia renal crònica, avanço jo, jo m'hi tiro, eh? Potser sí.

De fet, estem veient que fins i tot amb càncer podria tenir alguns efectes positius. Uau. Malaltia hepàtica. Malaltia hepàtica, sí, sí. Són estudis molt preliminars, no vull donar més esperances ni fer volar coloms, però en els propers 10 anys jo crec que aquí veurem sorpreses.

Cada vegada curen més càncers, però cada vegada n'hi ha més. Hi ha un moment que aquí a Catalunya Ràdio diem que s'han mort per contaminació no sé quants milers de persones a Barcelona, però en canvi, quan una d'aquestes persones es mor, no li dius s'ha mort a causa de la contaminació. Això no ho diem. És veritat, i és un dels factors

i problemes que tenim a les grans ciutats. La qualitat de vida pitjora moltíssim per la qualitat de l'aire, que dona molts càncers i altres problemes. Es pot prevenir el càncer? Digues-nos algunes pistes, va. De fet, fins a dos terços dels càncers es creu que es podrien prevenir. Són molts, eh? Són moltíssims. Aquesta recepta jo crec que l'heu sentit mil vegades i provar la pena repetir-la perquè és veritat que funciona. Menjar s'ha equilibrat, fora cars processades, els excessos, els mínims, res d'alcohol, res de tabac. Exercici, com dèiem abans, de forma periòdica i constant. Tot això, crec que sabem, l'última també típica del sol, l'atenció amb l'exposició al sol, que sabem que afavoreix

els melanomes. Clar, clar, però vaig a una altra cosa, i llavors et ve el cirurgià, diu, això segurament vas passar un temps de molt d'estrès mantingut molt llargament.

Això és més complicat de l'estrès. L'estrès el que et fa és que juga una mica amb el teu sistema immune. O sigui, l'estrès no causa càncer, això ja està.

Però és clar, si afecta l'immune, llavors s'encanta i no està lluitant.

Efectivament, perquè el sistema immun és una de les armes que tenim pròpies per lluitar contra el càncer. Per tant, podria tenir un cert impacte en accelerar o afavorir que sortissin coses que estan latents, diguéssim.

Llavors. Com s'ha de fer per no viure una situació d'estrès mantingut? Això és difícil.

El que hem vist, sobretot, casos que podien tenir algun impacte, potser amb càncers i amb altres malalties, són casos d'estrès molt extrem, per exemple, en una guerra, que estàs uns anys en una situació realment terrible. L'estrès que patim nosaltres com a ciutadans més o menys del món civilitzat és un estrès, sí, però potser no és tan intens com per causar-nos aquest tipus de malalties, tot i que sí que contribueix, sens dubte, a problemes de salut mental i a problemes generals.

Però vostè se'n recorda abans als metges com al seu pare, que feien intervencions a casa, quan paraven alguna cosa deien. Deu haver tingut un disgust. Sí, això es deia abans, és cert.

Però jo crec que això, a mesura que anem sabent més, veiem que potser estàvem simplificant una mica. En el sentit que, sens dubte, totes aquestes coses tenen un impacte. O sigui, la salut mental, el disgust, l'estrès, tenen un impacte en la teva salut en general. Ara, un estrès no et causarà el càncer, un estrès no et causarà certs problemes. Sí que pot accelerar o complicar o fer pitjor com vius tu.

Però vostè ens dona les dades globals i diu el càncer, el caos, això, això, això. Però quan tenen l'individu allà davant la persona, no li poden dir-li què li ha causat. Correcte, sí, sí.

Jo crec que és molt veritat el que dius. A més, és una cosa que tendim molt a fer tant els científics com els metges, que parlem de mitjanes, parles de població. Però una persona no és una població.

És a dir, si jo vaig amb una cremada a la masca, me l'he posada al foc.

I amb el càncer és molt més difícil, perquè hi juguen factors genètics, factors ambientals. Però no poden ni calcular els percentatges d'això. No, encara no d'una manera fiable. Com deia, sí, a nivell poblacional sí que et puc dir, tant percentatge d'aquest càncer el causa això, però a nivell de la persona també. Clar, perquè és la gent que sempre poden posar, no? El meu oncle va fumar tota la vida i no va tenir càncer. En canvi, la meva reina no fumava i va tenir un càncer de pulmó. Quins factors han jugat aquí? Doncs uns factors genètics de protecció, factors immunes, factors de sort, evidentment, i això encara no estem en condicions de persona a persona poder-ho afinar tant.

Avui ha vingut aquí al divan el doctor Salvador Massipi Maresme, metge, científic, escriptor, músic. Ara anem al cine.

Què estem sentint i veient? Río Bravo, això és una de les pel·lícules que potser he vist més vegades a la meva vida. I per què li agrada? No ho sé, no sé, t'ho sabria dir. És una pel·lícula, potser, que explica una història d'una població, d'un tipus de gent molt primitiva, d'aquest oest americà on tot era molt bàsic. El xèrif, els dolents eren molt dolents, els bons eren molt bons, és un món irreal en el qual vaig créixer jo com a nen, que tot era molt senzill, veies molt fàcil el que s'havia de fer, a qui havies de disparar i qui era la d'allò, i sens dubte són pel·lícules que hi ha un masclisme, hi ha un racisme de fons molt propi de la societat en aquell moment, però els valors de Río Bravo jo que segueixen sent molt bonics, crec jo, de l'amistat per sobre de tot,

i l'amor, i el bé, i tot això. I de Howard Hawks, Hitchcock.

Aquest vertigen, aquest és del 58, no havia nascut vostè.

No, però ja veus que m'agrada molt el cinema clàssic, i això ha sigut perquè he crescut a Blanes, anant al cinema moltíssim, tenia un oncle que tenia els cinemas de Blanes, i gràcies a ell van passar pel·lícules tot el continuament, i Hitchcock és el meu, segurament, director preferit, he vist totes les seves pel·lícules un milió de vegades, i Vertigo és dels meus preferits.

I ara també un clàssic de la literatura.

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de 20 casas de barro y caña brava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas blancas y enormes. Ai, aquests cien años de soledad.

No em diguis que no és un dels millors principis de la literatura. És fantàstic, sí. És fabulós. I aquest llibre em va impressionar moltíssim. Em va agradar molt quan el vaig llegir d'adolescent. Em va obrir tot un món de manera d'escriure i de pensar i de veure les coses que realment

em va impressionar molt. I a més d'aquest llibre, doncs un altre, que aquest sí que hem tingut l'oportunitat de parlar ja fa anys, vam tenir amb el seu autor.

Pilans i parets mestres van esbarlar-se bruscament. Una fragor aixornadora en la qual esbarrejaven el cruixir de jàceres i vigues, l'ensuciada d'escales, traspols, embans i revoltons, l'esmicolament de vidres i la trencadissa de mahons, teules i rajoles, va retronyir per la baixada de la ferradura, mentre la casa s'esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d'acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va alabar-se per sobre de la vila i es va esfilagar-se a poc a poc en l'aire lluminós del matí de primavera. Som al camí de Sirga, amb Jesús Moncada. Deu haver estat un llibre d'aquells eix. Totalment fascinant.

És el nostre 100 anys de soledat, això. Jo el vaig llegir ja després de llegir García Márquez. García Márquez va ser entre la frontera, entre la literatura infantil i començar ja a llegir adulta. I em va fascinar quan vaig veure que el català es podia fer servir així, que Jesús Moncada podia jugar amb el català d'aquesta manera. Vaig dir, el català és una llengua de primera divisió, no tenim per què ni molt menys sentir-nos acomplexats quan hi ha algú que és capaç de fer això escrivint en català. I em va donar, doncs, eines o impuls per dir anem a fer coses en català que estiguin bé. Com explica Catalunya? I de veritat, des del punt de vista científic, Catalunya és un concepte molt difícil perquè ni tan sols el definim de la mateixa manera. Per a alguns és un territori, per a alguns és un país, un sentiment, una cultura. Per a mi és la meva pàtria. Sigui pàtria ja li pots dir a nivell físic o a nivell espiritual. Sobretot per a mi són les arrels. Jo vivint a fora, com a migrant que soc. Catalunya és el meu punt de referència, és el lloc on sé que hi ha la meva gent. A partir d'aquí, li pots anomenar el que vulguis, li pots considerar que és qualsevol cosa, la pots definir de forma més prosaica. Però per mi, com a concepte, jo soc català, soc català i sempre ho seré. Catalunya és la meva cultura, català és la meva llengua.

Quan expliques que l'1 d'octubre la policia espanyola va atonyinar les persones que anaven a votar, ha tornat a passar aquest estiu, no s'ho creuen a Anglaterra.

Jo vaig viure a Anglaterra, a més, vint-ho a la distància em va ser molt dur perquè jo volia estar aquí defensant les urnes amb vosaltres. I allà va ser un moment d'un punt d'inflexió, de donar-se de la barbaritat que s'estava vivint en aquest país, que com podia arribar a aquests extrems. En aquell moment vam ser realment el centre d'atenció d'Europa, sens dubte. I ara què voldria per Catalunya i com? Jo a Catalunya m'agradaria molt que pogués prendre les seves propies decisions. Jo crec que Catalunya és un país que pot fer moltes més coses de les que fa si no tingués un estat en contra, si realment poguéssim ser nosaltres una mica els que decidíssim el nostre futur. Evidentment cometríem errors i tindríem problemes com tots els països, no som ni molt menys un país perfecte, som un país que hi ha gent de tota mena, però haver de tenir, haver de passar per un filtre que no et deixin fer el que pots fer o no et donin els diners per fer el que hauries de fer, crec que ens limita moltíssim. Catalunya podria ser un pol cultural i científic encara més gran del que és i això ens juga a la contra, doncs, Estrat centralista com és Espanya, en la qual no té cap mena d'interès en que hi hagi una competència a la capital, diguéssim.

Entre altres coses, Donald Trump treu diners de la investigació.

Això és un dels efectes que estem veient i que em temo que veurem més i més, perquè Donald Trump és la punta d'Elisa Berg. Jo estic parlant ara amb uns amics argentins i estan dient que han de fugir d'Argentina perquè no poden fer recerca, li estan tancant totes les vies per fer recerca. És un exemple que, per desgràcia, s'està seguint molt i estem veient allò que es veia d'aquella famosa frase espanyola del temps de la guerra, que inventen ells, que no cal que tothom faci ciència, que ho facin uns altres, nosaltres ja viurem dels descobriments que facin un altre. Clar, si tothom pensa així, ningú farà res. Els americans, que eren els líders de recerca, estan començant a dir que inventen ells i que siguin uns altres els que facin la feina, i segueixen els argentins, i segueix Sud-amèrica, i seguirà el Regne Unit si guanyen l'extrema dreta. Espanya ha estat sota la mateixa amenaça. Clar, treure diners de recerca és molt fàcil, perquè la recerca no dona cap resultat visible a curt termini. És molt més rendible per a un polític invertir en una carretera, en un poli esportiu o en escoles. Però la ciència és també riquesa, és cultura i és necessària per avançar, sens dubte.

Extrema dreta, Saxònia han guanyat. I com ho interpreta? Perquè al final els han votat.

A veure, i això és molt interessant, i he escrit alguns llibres sobre el tema. La democràcia funciona com funciona perquè els humans són com som. Els humans tendim a voler, o una part dels humans, si més no, a voler estar dirigits per règims absolutistes. Som micos, nosaltres som primats. Els primats estem organitzats tots amb estructures de castes. I els humans, a la que ens deixes, tornem a entendir a les castes. Per molt que la democràcia sigui l'invent més antinatural de la història de la humanitat, que hem aconseguit vèncer una tendència que és l'absolutisme, el mascle alfa que domina els altres, tendim, a la que ens deixes, a que un mascle alfa surti i sigui prou atractiu al seu missatge com perquè els votem. I així és com va pujar Hitler al poder, així és com ha pujat. Trump al poder, i així és com la dreta, l'extrema dreta, antidemocràtica fins i tot en alguns seus extrems, torna al poder. I això és un pèndol que no podem evitar perquè som humans. No, però i l'antídot? Vostè és el científic? Ja m'agradaria. Jo crec que l'antídot seria reforçar la democràcia o canviar la democràcia. La democràcia ha de ser. És el govern del poble, però el poble ha de poder exercir-lo sense estar manipulat i cada cop estem veient més, i estem parlant aquests dies molt de la guerra híbrida, de com fins a quin punt els humans són manipulables a l'hora de les eleccions, fins a quin punt els russos han ingerit amb les eleccions americanes, fins a quin punt ens poden estar influint les xarxes amb les decisions que prenem. Si realment poguéssim prendre decisions informades netes i pures, la democràcia seria fantàstica, però qualsevol que hagi estudiat psicologia sap que són molt manipulables. Llavors, escollir un líder perquè és el que és més atractiu o el que ven millor és una recepta pel desastre, com hem vist als Estats Units. Trump sap vendre's molt bé i és un líder molt atractiu per a una sèrie de votants. Ara no té ni idea del que està fent. I això ho hem vist amb la seva política exterior i amb la seva política econòmica. Llavors, trobar la manera de blindar-nos contra líders que no tenen ni idea del que estan fent. Totes les professions del món, al final, has d'estudiar i has de tenir un coneixement per exercir-la. Menys polític, sembla.

Una pila de premis literaris, molta novel·la publicada, també llibres infantils de ficció, de no-fucció, contribucions en antologies. I el que és nou és la poesia. Si no em vols dir quan, dóna'm un nom i tindràs cos i un camí per córrer. Fes Mateu des dels silencis i dels dies sense nits. Ets la por i ets el consol, l'orgull i el condol, la mar seca i el dol de qui viu, de cirugismes. Ets la vida devorada per caterbes invisibles, de copròfags, de fagòcits citotòxics, xisclant freqüències inaudibles. Sols avanço cap a tu. Perquè ha entès per fi que voler retrocedir és del tot impossible. Bravo. Bueno,

m'has posat les penses de punta. M'agrada molt com has llegit això. Millora moltíssim llegit per tu. És que s'estrena amb la poesia, el doctor Massip. Bravo, bravo, bravo. Et deia que sempre he escrit poesia, però sempre m'ha fet molta vergonya ensenyar la meva poesia en públic i al final, gràcies a uns amics i una mica de suport, m'he decidit. I escric sobre els temes que m'interessen i em preocupen, no? En aquest cas ja veus que hi ha paraules científiques, perquè la ciència la respiro i l'acabo traient també en poesia.

És que citotòxics i copròfags ja te fan difícil.

Aquestes són paraules que, a més a més, tenen una riquesa rítmica molt interessant, que clar, són paraules que potser no fem servir, però. Són eufòniques. Són eufòniques i són rítmiques, tenen la seva cadència. I en aquest cas és un poema que, per si no ho heu vist, parlo de la mort, de que la mort fins a quin punt és inevitable, el que dèiem abans, que admets que no pots retrocedir, no pots tornar enrere,

i la mort és al final sempre. Va, que acabem, doctor Masip. Què és el millor que ha fet a la vida?

Uf, és difícil. No ho sé, jo suposo que estimar la gent que m'estima i intentar ajudar a tothom, els que conec i els que no conec. El que deies al principi, que potser per la meva neurodivergència no m'agrada molt la gent, però sí que m'agrada el concepte de la humanitat i m'agradaria pensar que un cop m'hagi mort hauré deixat una petita empremta amb algunes persones, amb això en tinc prou. Com a pare? Ja em sento molt orgullós, la veritat, suposo que molts pares ho diuen, com el meu fill ha crescut. No crec que sigui ni molt menys mèrit només meu i de la meva dona, hem fet el que hem pogut, però tenim un nano al qual estem molt orgullosos. Sobretot que és una bona persona i esperem que faci també feliços a molta gent a la seva vida. És un bon partner vostè, una bona parella? Això l'hauria de preguntar a la meva parella. Jo he fet el que he pogut, si més no, intentar fer el màxim. Això sí, a la meva parella me l'estimo molt. I Déu? Déu no em preocupa. No és un tema que li dediqui massa estona. A mi em preocupa la vida, el que tinc aquí. Déu és una cosa que pots creure o no creure i no tens dades per saber si existeix. Per tant, a mi tot el que és creure no és una cosa que hi vulgui dedicar massa estona perquè no té massa utilitat.

I ara estarà content ben aviat quan aconsegueixi què?

La solució per l'Alzheimer o pel càncer, la propera pas, no vull dir la solució, però sí que vull dir la propera contribució a fer que això millori, o el proper llibre que algú llegirà i se passarà bé llegint-lo, o la propera cançó que algú escoltarà i li farà gràcia, qualsevol cosa d'aquestes.

Per voler tocar el sol amb els dits, ens hem cremat les ungles i ara no podem esgarrapar els qui ens volen callats. Oh! Torne quan vulgui, doctor Massís. Jo sempre encantat de seure al teu divan. Albert Castellví, Xavier Vilà, David Bueno, Pol Regas, avui el so. Gràcies, de debò ha estat un plaer. Un plaer, jo no sé si som gaire divergents, però si sé divergent. Pots acostar-se una mica al que és vostè i ja firmem la divergència. Gràcies. Gràcies.

Si no et vols perdre cap programa del Divan amb Sílvia Coppolo, subscriu-t'hi. Ves a Spotify, fes clic al Divan i el rebràs tots al teu dispositiu. Catalunya Ràdio.

Si tu ets aquí, si tu ets aquí, vine amb mi carinyo, jo et faré feliç.

De la nit al dia, tu ja estaves amb mi. El teu nom és Emma, tu el meu ja saps. No cal que et digui, carinyo, que sempre estaré al teu costat. Si tu ets així, si tu ets així,

Bona nit. Remember when you were young You shone like the sun Shine on you crazy diamond Now there's a look in your eyes Like black holes in the sky.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Un bon parell d'ulleres de sol.

Sóc d'entre setmana, molt d'estandard i corrent, un xicot seriós.