
Senyals en parella, quan marxar i quan no
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Mireia Muñoz, com estàs? Molt bon dia. Molt bon dia. Una setmana més amb la Mireia, psicòloga, sexòloga, terapeuta de parelles, directora del centre de psicologia que porta el seu nom. Desmuntem mites relacionats amb el món de la parella, la sexualitat. Ara fa uns dies vam parlar d'això que en anglès en diuen red flags, de banderes vermelles, és a dir, males senyals de quan apareix alguna cosa en una relació, les senyals d'alarma, t'ho vas dir, oi? Vam parlar-ne, sobretot, referida al món de la sexualitat. Exacte. Avui ampliem una mica el focus i en parlem del món de la parella. És a dir, coses que passen, actituds que passen, que són, vaja, problemàtiques, no? Efectivament.
Aquí hem de diferenciar quan ja no és un avís, sinó que és una alarma, que ens està provocant malestar, que està interferint en el nostre dia i que ens està condicionant la nostra manera d'actuar i també les nostres dinàmiques amb la relació de parella. Quan no passa només un cop, sinó que es va repetint, es comparteix amb un patró. I de fet, sempre dic, ja no és quan parlem de red flags que hi hagi una cosa que no m'agradi de l'altra, que òbviament podem comunicar i expressar, sinó quan és un patró que a poc a poc va erosionant, va deteriorant la nostra capacitat de llibertat, de respecte, de seguretat. Deixem de sentir-nos amb aquesta confiança, que confiança no només és saber que, no sé, que no farà una cosa que no haguem pactat, sinó és la tranquil·litat de poder ser jo mateix i de poder expressar-me amb l'altra persona i també de poder decidir de forma lliure.
Molt important això que, un, és un patró, és a dir, no és que un dia diguis ui, ui, ui, ara he dit alguna cosa que no m'agrada. Si allò no ho repeteix mai més, doncs, escolta, no tindria. Vaja, en funció de què sigui, però en principi no hauria de passar d'aquí. El tema és quan és un patró, que tu has dit dues o tres coses molt importants, que no et sentis lliure, que no et sentis segur, que no et sentis tu mateix.
Que no hi hagi aquest respecte, perquè al final, per mi aquestes tres paraules, quan parlem de llibertat, que pot sonar una paraula molt sentida, però quantes vegades jo em sento condicionat a fer alguna cosa, o a mi ja em provoca por, em provoca alguna sensació desagradable, em sento condicionat, aquesta llibertat s'està veient realment entredita, quan no hi ha aquest respecte i quan no hi ha aquesta seguretat. Que va molt reflectit a la calma. En una relació no podem estar sempre amb una sensació de tranquil·litat, de que poden passar coses, hi haurà diferències, però hi ha dos punts molt importants. Una és la nostra forma també de relacionar-nos i comunicar-nos i l'altra és de com gestionem aquestes diferències. I quan hi ha aquests punts de discrepància, com els resolem i de quina manera ho afrontem és molt important perquè podem tenir una actitud més agressiva, és a dir, des del conflicte, o una actitud molt passiva des de l'evitar-ho. I això ens va erosionant, com deia abans aquesta paraula, perquè ens va fent de menys cada cop o perdem part de la nostra essència. I a vegades és d'una manera tan subtil, tan invisible, tan de forma paulatina, molt gradual, que quan ens adonem pot ser que ja sigui tard o pot ser que hi hagi un mal ja fet. T'hagis cardat d'alguna manera. Sí, i que després recomposar-te és complicat, perquè quan portem aquesta motxilla, aquest desgast, arriba un moment que ens perdem. Jo a vegades, quan proposàvem al centre de psicologia alguns tallers, hi havia un que m'encantava la frase, així una mica més poètica, de perdre't a vegades per trobar-te. Hi ha vegades que ens perdem, però no ens n'adonem. Hi ha moments que alguna persona arriba amb unes idees molt clares del que li està passant, del que vol treballar, del que no vol que li torni a passar, té els paràmetres molt identificats, i hi ha altres que arriba confós o confosa. Si arriba un moment que dius "no sé què em passa", em sento a vegades fins i tot el nostre cos parla. I la manera de adonar-nos que no estem bé és perquè, a part d'aquella ansietat, a vegades tenim inclús migranyes, mals de cap, una sensació a nivell intestinal que em fa molt mal la panxa. I el cos ens va reflectint de que, per què em fa mal la panxa? Comencem a pensar, ostres, perquè s'acosta el moment de tenir aquesta conversa, o ara ens veurem, ara portem dos dies sense tenir massa contacte, com s'opendrà quan ens tornem a veure, em tirarà algunes coses en cara, em farà algun reclam I tot això al final es va, en certa manera, mimetitzant en el cos i tenim aquesta part fisiològica que ens està comunicant coses.
Per tant, avui repassarem alguns d'aquests patrons que són mala peça al taler si passen en una relació i el primer punt ja l'hem esmentat d'alguna manera, és quan un sent que no pot ser ell mateix o ella mateixa.
Sí, i quan perdem aquesta identitat pot passar per diferents coses. Una és, com dèiem abans, per evitar el conflicte, però l'altra també és perquè tenim aquestes ganes de complaure, de no decepcionar, que aquestes expectatives que pot haver cap a nosaltres no puguin canviar perquè creiem que d'aquesta manera el concepte que tindrà l'altre serà diferent. I moltes vegades, quan ens sentim insegurs o tenim una baixa autoestima, ens retroalimentem del concepte que l'altre té de nosaltres. És que em veu tan bon pare, tan bon fill, tan bona parella, que no vull canviar aquest concepte. I el problema és que aquesta identitat no hauria de dependre dels ulls en què em veu l'altra persona, sinó de com em veig jo. Llavors, moltes vegades perdo aquesta identitat perquè sense adonar-me deixo de fer, deixo d'expressar, fins i tot em costa manifestar una opinió perquè tinc por que realment aquella persona no em sàpiga entendre i que això esdevingui no només en una discussió, sinó en un problema més greu. Llavors, arriba un moment que deixo d'adonar-me de qui soc i aquelles coses que abans feia, deixo de fer-les. I seria una pregunta interessant. Qui eres abans d'estar amb la teva parella? Una mica com per fer aquesta reflexió de dir qui eres abans, quines coses feies, què pensaves, què t'agradava. Fins i tot hi ha persones que deia, jo abans sortia a ballar molt, però ara he deixat de ballar perquè era un punt de problema. És un exemple, no? I hi ha coses que potser hem deixat de fer perquè ja no ens interessen i hem evolucionat. Però si ha estat condicionat per l'altra persona, aquí ja tenim també informació.
Clar, aquí ja no és només què feia jo abans, sinó per què ho he deixat de fer. Per què ho he deixat de fer, exacte. Si és, escolta, ja no em ve de gust, és una cosa. Si és per aquesta por, perquè aquest és l'altre punt, l'altre segon punt que volíem abordar, és tenir por a la reacció de la parella.
Sí, quina llàstima, perquè tant que parlem de comunicació, i quan hi ha moltes persones que em diuen, jo és que abans em comunicava moltíssim, però quan et trobes que cada comentari que fas al respecte suposa un problema, una discussió, una mala cara, a vegades hi ha frases inclús de dir, és que no em prohibe res, o no em diu que no, clar, només faltaria, però hi ha tantes maneres de poder influir, condicionar, des d'aquesta part de manipulació, de xantatge emocional, tu creus que has de fer això? Bueno, tu ho veuràs, tu ho veuràs, punts suspensius, no?, o si fas això o vas aquí, bueno, doncs aquí m'estaràs deixant sol tota la tarda o m'invento qualsevol exemple, no? És a dir, hi ha moltes maneres que podem fer sentir malament a l'altra persona i que podem trobar un camí on tinguem en compte el que l'altre ens està expressant, puguem manifestar la nostra necessitat i busquem un punt intermig, però no des d'aquesta part de xantatge, de culpa, que fa tant de mal.
Un altre punt, el control. El control disfressat d'altres coses, eh? És a dir, de preocupació, per exemple. Exacte. El control al cap i a la fi.
Hi ha tantes disfresses que a vegades posem, no? I aquest control disfressat de preocupació. És que em preocupo per tu. Diguem, amb qui estàs, o què estàs fent, o crec que això no t'aniria gaire bé prendre tu, o crec que aquesta roba no t'afavoreix. No, jo només és perquè em preocupo perquè crec que és el millor per tu. Però clar, al final estem d'alguna manera infravalorant la capacitat de l'acció d'aquella persona que si has collit aquella roba, aquella activitat, aquelles persones per relacionar-se, és sota aquell criteri. Una cosa és que puguem donar una opinió, mira, crec que aquesta persona no li he vist bones intencions i jo només et vull avisar. I l'altra és quan jo, en certa manera, sí que hi ha una intenció i un objectiu. És, no m'interessa que vagis amb aquelles persones perquè llavors passes menys temps amb mi i perquè llavors jo necessito tenir-te més per mi amb exclusivitat i una sèrie de coses. Per tant, Compta amb el punt de, em preocupo, per exemple, no et mengis aquesta mica de xocolata, perquè és que crec que no et farà bé. I estem parlant d'una intenció de no engreixar-te, que vull mantenir-te en un pes en concret. Hi ha moltes línies vermelles que es creuen disfressades de preocupació i que en certa manera estem incidint sobre l'acció de l'altra persona.
Íntimament relacionat amb aquesta, l'aïllament. Quan la parella t'aïlla o et vol aïllar, de la família, dels amics o del que sigui. Això també és una red flag com una catedral. Com una catedral.
Tenim també diferents línies. Llavors sempre dic, les línies més evidents poden ser com més òbvies, entre cometes, perquè moltes vegades dintre d'una relació sempre diem que és més difícil veure-ho que des de fora, que podem identificar-les totes, perquè estem d'alguna manera assegats i perquè hi ha tantes ganes i tant d'interès en que allò funcioni que l'autoengany és molt fàcil que aparegui. Però a vegades ja no només és "jo no vull que surtis amb aquesta persona", sinó que potser poden haver-hi altres vies, com ara que hi hagi un amic, una amiga d'aquella parella que ens caigui malament. Això suposa un problema i això a vegades passa. És difícil de gestionar el tolerar una persona que no em cau bé quan és amiga d'aquella persona i ho era abans de conèixer-te tu. Llavors aquí hem de fer un gran exercici d'empatia i de consideració cap a l'altre perquè és la seva amistat i perquè al final hem d'aprendre a poder separar aquestes coses. Si alguna cosa no ens sembla bé podem donar una opinió, però en certa manera interferir sobre això acabarà malament. Per tant, el punt aquest de no sortir és que no et farà bé o aquella persona no l'hauries de veure. Hem de deixar que aquella persona, la nostra parella, pugui realment prendre aquestes decisions i, per tant, deixar-li el seu espai, entendre que una parella implica un equilibri, implica un temps de qualitat junts, però també implica que tingui un temps en solitari, un temps amb les seves amistats, amb la seva família. I jo he arribat a sentir molt en consulta, no? És que no em dediques gaire temps, és que surts amb els teus amics. Aviam, una cosa és que no tingui temps per tu i l'altra és que únicament tingui temps per tu.
Clar, però això les parelles m'ho diràs tu, eh? Hi ha parelles que això ho porten raonablement malament, diguem-ne. El tema de dir, assumir dins la dinàmica de parella que un dels dos pot fer plans sense l'altre, pot fer plans amb els amics, escolta, els teus amics no em cauen gaire bé, doncs no vinguis, ja hi vaig jo i ens veiem al vespre, saps? Però això no sempre és fàcil, eh? No sempre és fàcil perquè
a vegades ho veiem com una cosa personal. Sembla que si ho fas és ells contra mi. Sembla com si l'altre fos l'enemic o com si el fet de prendre aquella decisió fos alguna manera desafiar-te o no tenir en compte el que tu li estàs comentant. I hem de veure-ho més com un equilibri. Realment estàs traient fora de joc una situació que estava abans i que per la nostra parella és important. Llavors, si ho veiéssim d'una altra manera és què és important per aquella persona que estimes. Si realment estàs amb ella perquè t'aporta coses, voldràs que estigui el més feliç possible. Traient-li aquella part del pastís, en certa manera, treu una part del seu món. Llavors hem d'intentar buscar una manera. No hem d'estar obligats a estar en una situació en la que no estiguem còmodes, però podem trobar una altra via, que és no anar-hi o buscar altres espais en comú.
El menyspreu. Aquí ja pugem, no diré per treure gravetat a la resta, però que hi ha un menyspreu i ja pugem de nivell en l'escala d'alertes a les quals cal evitar.
Aquí parlaríem d'insults, d'humiliacions, de bromes de mal gust.
Ara també m'han parlat de les bromes de mal gust. No, no, és que ho dic en broma.
Vinga. Totalment, inclús aquí entraríem amb tot el tema d'inclús comentaris, i això també es porta molt avui en dia, quan hi ha una persona que és més sensible, és que ets molt intensa, és que ets molt exagerada, i parlo més en femení perquè a vegades són elles qui ho verbalitzen més en consulta, però per suposat, homes com dones. Llavors, què passa? Que clar, jo expresso. Una emoció i què em trobo en primer lloc? Una invalidació de les meves emocions. Em sento que automàticament sentir d'aquesta manera és algo dolent, però després em trobo amb un menyspreu, amb una infravaloració en la qual està malament sentir d'aquesta manera. Llavors crec que el primer és intentar entendre per què l'altra persona se sent així, validar-la completament i després expressar el que jo necessito i el que jo sento i arribar a un acord comú. Però aquesta sensació de menyspreu és una sensació de no puc plorar, m'he d'aguantar el que penso, m'he d'aguantar el que sento perquè no m'entendrà. I a més a més em sentiré malament com si jo fos una raresa o alguna cosa amb la qual jo m'hagués de sentir malament per sentir-me així.
Deies que les dones ho expressen més però passa igual en els dos àmbits o els passa més a les dones?
Passa més perquè, per un tema d'educació emocional, les dones poden expressar, potser més els homes en general, estadísticament, i sempre sense excloure cap tipus d'excepció. Però sé que és veritat que tenen més marge per poder expressar i també perquè socialment moltes vegades hi ha comentaris de "Ostres, està plorant, quina intensitat". A vegades es comencen a treure conclusions d'aquestes i es van generalitzant cap a un sexe o un gènere en concret. I es troba en conclusions quan en veritat és una persona que no és que estigui intensa, és que està plorant perquè ho està passant malament, perquè darrere hi ha una part de frustració. Llavors, utilitzar això com a arma de doble fil per fer qualsevol tipus de xantatge emocional o per treure algun tipus de benefici al respecte, acaba sent una falta també de respecte.
Amb la Mireia Muñoz estem repassant avui banderes vermelles en el món de les relacions alertes a les quals cal estar especialment atent o senyals d'alerta, com deia la Mireia. No assumir mai cap responsabilitat, és a dir, allò de tirar pilotes fora per sistema.
Aquí entraria tot el tema de quantes vegades fem realment reflexió autocrítica i demanem perdó o una disculpa pel que ha passat. Pot passar que no ho fem mai perquè mai considerem que ens estem equivocant, llavors és difícil si l'altra persona ha de reparar per nosaltres. Pot passar que ho fem, però amb trampa, és a dir, buscant sempre excuses. Ja, però és que si no hagués passat això o no hagués passat l'altre, llavors no és una disculpa realment sincera o encara en el pitjor dels casos. Demano una disculpa, culpabilitzant l'altre, però sé clar, és que tu, si no t'haguessis posat així, és que mira com t'has posat, no m'ha quedat més remei que fer-te quatre crits. Llavors, a part que acaba sent lleig, la manera en la qual jo m'acabo referint a l'altre, jo no estic assumint cap tipus de responsabilitat. També hi hauria quan jo demano perdó de forma sistemàtica, però no hi ha reparació. És a dir, al final entraria en relacions de maltractament que les conseqüències acaben sent sempre les mateixes. Llavors, jo torno amb aquella persona perquè hi ha un perdó, m'il·lusiono, però després no hi ha cap tipus de canvi. Al final han d'haver-hi uns fets que em demostrin que realment hi ha una actitud de reparació de canvi i hauríem també de veure la gravetat que hagi pogut passar. Però sobretot ha d'haver un perdó que jo puc al·legar, mira, em sap greu, estava molt estressat, no és excusa, per posar en context des d'on venia i per què m'ha passat i que l'altre em pugui entendre, però sempre des de la part d'assumir i responsabilitzar-me, perquè si no, no hi haurà un canvi de veritat. I ens autoenganyarem pensant que amb això és suficient, però serà una tireta.
Preguntava això de les diferències per gènere perquè moltes de les coses que estem descrivint o que estàs explicant Mireia freguen la violència de gènere o la trepitgen directament quan es tracta del control i del menyspreu no estem parlant de cap agressió física però estem parlant d'una terrible
violència. Absolutament, i encara tot i així, amb tota la informació que tenim avui en dia, per molts mitjans de comunicació que, per sort, ens poden aportar aquesta informació que a vegades desconeixem, tot i així encara hi ha moltes conductes que queden invisibilitzades, com deia, que ens autoenganyem, perquè, per exemple, hi ha un altre que és tot el tema de la manipulació emocional, llavors. En alguns moments podem pensar, bé, no hi ha un maltractament perquè, és clar, no m'està cridant, no m'està insultant, no m'està pagant, no hi ha algunes conductes que tinc més identificades, però hi ha una victimització, hi ha una culpabilització constant, hi ha una manera de fer en la qual hi ha comentaris despectius cap a coses que jo faig, i de veritat que les passem per alt. O, per exemple, aquí sí que parlaríem de dues tècniques de maltractament, el tema del gaslighting, el tema de la llei del gel, Una cosa és, ostres, jo no estic d'acord, tinc un altre punt de vista, i l'altra és, vols dir, això t'ho has inventat, això no ha passat. I creure que realment m'estic tornant boig perquè la percepció no coincideix amb la realitat que m'estan dient, no? Persones que potser tenen dèficit d'atenció, tenen oblits, tenen despistes, i és fer broma d'això, no te'n recordes que ho havies fet aquí? Ostres, i per la persona és un problema perquè soc despistat i realment em crec aquestes paraules i m'està prenent el pèl, m'està fent broma. Llavors, com t'ho prens? T'ho prens d'una manera molt sensible. Llavors li donem la volta. I al final sembla que, un, el que s'està aferint amb la situació té el problema, quan en veritat és tot un joc de manipulació. O el tema de la llei del gel. Tots, en algun moment, quan estem enfadats, és lícit prendre distància per poder regular-nos emocionalment abans de prendre algun tipus de decisió que pugui perjudicar la relació. Però l'altra és utilitzar una fredor sistemàtica, constant, i amb una intenció clara per fer sentir malament l'altra persona i per castigar-la. Això té un significat completament diferent. I per això aquests matisos són molt importants, perquè a vegades comencem a confondre coses. Aviam, jo necessito un moment, jo li explico bé la meva parella, mira, en aquests moments necessito la meva distància per poder-me regular, per no acabar amb una discussió, i l'altra és. Aquesta fredor de preguntar-li alguna cosa i no contestar, posar mala cara, no entendre què està passant, no tenir una explicació. Quan jo no entenc una explicació i veig una mala cara, començo a qüestionar-me totes les coses que he fet al llarg del dia en les últimes 24-48 hores i em començo a sentir malament de què he pogut equivocar o fallar i això també és molt desgastant.
Un altre punt, em van parlar amb la sexualitat l'altre dia, el fet de no respectar els límits, també encaixa molt amb el que deies ara.
Exacte, perquè a més a més és una sensació de no m'està escoltant, o s'està directament passant pel forro, parlant així com més col·loquialment, és a dir, al final està passant completament del que jo li he demanat, està mirant només pels seus interessos o pel que realment li convé alguna cosa ara mateix, i també és com que després em manifesta una frustració per aquest límit, és a dir, algunes vegades hi ha algunes persones a consulta que m'han comentat, ostres, M'ha costat molt posar límits i quan per fi els poso, em noto que en lloc de validar-me i acompanyar-me en aquest límit, se'm posa en contra. Ostres, des d'aquesta teràpia o des de que estàs posant límits, ja no ets la mateixa. Abans accedies, ara has canviat. Clar, potser aquests límits no són negar a l'altra persona coses importants. Potser simplement és dir, mira, això ara no em ve de gust. Posa que abans no ho feia perquè no tenia les eines. I ara es converteix en alguna cosa negativa. Abans accedies a tot, abans no posaves problemes. Ara algunes vegades em dius que no, què t'ha passat, què ha canviat, i sembla que sigui quelcom negatiu, i no és això, simplement és aquest camí d'evolució, però és no respectar els límits perquè ho veiem com una amenaça o com, bueno, que contradiu els nostres interessos. I això és com un nen petit, per exemple, quan li poses un límit que necessita, però hi ha una rabieta, hi ha una frustració, és a dir, ha d'entendre que aquell límit és perquè, al final, la part que sigui pel seu bé és el que realment necessita, però què complicat és quan no ho veiem des d'aquesta visió.
Inestabilitat emocional constant és un altre punt i la falta de reparació dels conflictes, que és el que deies tu, Anna. Totalment. Allò de demanar perdó només perquè sí, sense significar-ho realment, sense voler-ho dir, sense que sigui sincer, vaja.
És que és tan important, mira, quan a vegades parlo al llarg de, portaré potser 20 anys realitzant teràpia, actualment, doncs, bueno, no en faig tanta perquè gestiono el centre de psicologia, però amb tots els que he vist, Potser la paraula que diria, en base a la pròpia experiència de persones amb qui he treballat, és que al final podem dir que el primer que busquem en una relació de parella és l'amor, però amb el temps el que busquem és la calma. Tothom necessitem calma dintre d'una relació, perquè ja tenim tanta inestabilitat en el nostre dia a dia, en l'àmbit laboral, en l'àmbit familiar fins i tot, quan a vegades hi ha conflictes, o fins i tot quan aprenem un projecte. I a vegades doncs tenim pors que necessitem arribar a casa i que sigui un refugi, que sigui un lloc segur, no que sigui una batalla campal ni que sigui una situació en què ens generi realment confusió i malestar. Llavors aquesta calma implica que per mi el veritable èxit dintre d'una relació de parella és, a part de poder trobar una bona comunicació, poder entendre una bona sexualitat sana i poder tenir punts en el que ens puguem entendre i trobem un equilibri, és que puguem reparar de forma adient els conflictes. Que puguem aprendre una manera de discutir, i discutir no té per què ser negatiu, sinó que al final quan discutim és perquè tenim unes diferències que podem resoldre amb una bona col·laboració conjunta i formant part d'un mateix equip. Així arribem a la calma i així arribem a poder trobar aquest equilibri que parlàvem.
Per tant, aquesta reparació una mica per mirar l'altra cara de la moneda, de banderes verdes, quan la cosa va bé, el fet de poder parlar sense por, poder ser tu mateix. Poder mantenir la teva vida, diguem-ne, la teva vida evidentment que canvia quan estàs en parella, però més o menys el que deies tu, qui era jo abans, que no se'n vagi gaire lluny.
Clar, si incorporem noves persones és per sumar, és per enriquir la meva vida, és sabent que hi haurà algunes diferències, igual com una persona quan té una criatura, no pot tenir el mateix temps per les seves amistats. És evident que hi ha canvis i també, si hi ha una parella, li dedico un temps. Però una cosa és que hi hagi canvis, l'altra és que hi hagi una modificació de la meva vida en què jo no em reconegui o que perdi l'essència que tenia abans, o que perdi aquelles coses que m'agradaven, o que siguin eleccions que no hagi fet per mi mateix, sinó per agradar i complir-ho a l'altra persona.
Mireia Muñoz, com sempre, moltíssimes gràcies. Haurem de continuar alertant d'aquestes senyals d'alerta perquè és molt, molt necessari. Mireia, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres.