Ser professor de català, abans i ara (2)

Tercera generació La setmana passada, aquí a la

Nit dels Ignorants, vam reprendre aquest espai Tercera generació, que aquesta temporada, tal com us vam explicar, el centrarem en feines, en oficis. Ajuntarem persones que estiguin a punt de jubilar-se, o que ja ho hagin fet, amb joves que tot just comencin en el mateix sector. La trobada ens permet veure com era una feina fa 30-40 anys enrere i com és ara. I per començar vam reunir l'Imma Camps, professora de català que es va jubilar a començaments d'any, i en Nil Givert, que també és professor de català però que tot just ara comença el seu quart curs com a docent. A la conversa, l'Imma i el Nil la setmana passada van parlar del per què van triar ensenyar català, del que costa enganxar els alumnes a la lectura, o de com s'ho fan per captar la seva atenció a classe. Però és una xerrada que va quedar mitges. Aquesta nit reprenem el fil de la conversa amb qüestions com ara la cultura de l'esforç o la relació entre les famílies i el professorat. Què els hi va quedar al PAP, a l'Imma i al Nil? Doncs ara mateix ho sabrem. A veure, Imma i Nil, al principi de curs vam parlar amb una professora que feia 20 anys que donava classe, professora de secundària, que ha escrit un llibre, es diu Sònia Martínez Tortajada, Ha escrit un llibre on diu, entre altres coses, deia, la majoria dels alumnes han perdut les ganes de saber. La societat premia cada cop més la incultura i la mediocritat. Diu, ja no està ben vist aprendre. Jo, en base a la vostra experiència, d'un i de l'altre, hi estaríeu d'acord? Força, el que passa que això es mama des de casa.

Des de casa. A la cultura de l'esforç, jo he vist nens de cases ben normals, de les nostres llars catalanes, que fan un esforç considerable. El que passa que no es premia o no és ben vist, però n'hi ha que sí. Però la majoria. No s'esforcen, la majoria. Però hi ha gent que sí. Per què? Perquè a casa seva han vist que darrere la feina hi ha un gran esforç, han aconseguit uns objectius, i això és molt important, que això és educatiu, això també s'educa des de casa.

Sí, sí, estic d'acord amb el que diu l'Imma. També penso que des de part dels professors i del sistema, també el sistema afavoreix molt que els alumnes, sense esforçar-se, puguin passar de curs i. Ara obrirem un meló, eh? Ai, ai, el meló. Ja ho sé, ja ho sé. Va, va, obri el meló. És a dir, que és una mica una culpa de tots, perquè a vegades penso que el problema sempre. Bueno, es focalitza molt en els alumnes, però alhora també jo diria que ells actuen segons el que veuen. I si ells són conscients, que no sé si us sona o no, perquè a vegades fent poc esforç és molt fàcil poder passar de curs a l'ESO, o bé, que per exemple, aprovant el quart d'ESO, o sigui, el centre de català del quart d'ESO, ja tens el seu de català, si no vaig equivocat, també jo crec que ho afavoreixes. Sí que per no ser tan pessimista.

Perquè qui té la potestat per decidir qui passa de curs, Marta, és l'equip docent. I ens trobem amb alumnes que han aprovat amb dues i tres assignatures sospeses i cada any a tots els instituts de quart d'ESO l'última evaluació segur que se'n parla d'això. Tema.

Sí, però també perquè des d'inspecció ja es pressiona perquè passin de curs al màxim d'alumnes possibles.

Exacte. Els inspectors pressionen perquè proveu els nanos. Sí. Encara que no tinguin el nivell.

Sí, i tant. És a dir, clar, és una cadena. És una cadena, perquè si algú no està preparat,

per què ha de passar de nivell? Bé, passen de primària, alguns, sense llegir, i amb comprensió lectora nula, passen a ESO. Això ja és un peix que es mossega la cua ja des de primària.

Però jo em pregunto quin avantatge és per la societat tenir uns nanos que no

estan preparats. No és cap avantatge, però el Departament d'Ensenyament sempre ens deia, ostres, només poden repetir tres o quatre en aquest nivell. Per què? Perquè hi ha un grup al darrere que és molt nombrós, etc. Exacte, per necessitat.

És a dir, a vegades és trist dir-ho, però les avaluacions de finals de quart d'ESO a vegades sembla una mica el mercat del peix. Ai, ai, ai, de veritat. És cert, és cert. És a dir, tu saps que no pots que ja no poden repetir 10 alumnes o 15, sinó que només en poden repetir un, dos, tres, quatre, a vegades en funció de la promoció que vingui al darrere. I clar, per fer-hi a tants graduats que no tenen el nivell, perquè si no el TAP també seria molt important, però clar, és que en els anteriors cursos. També hauria de repetir, no només a quart, però el sistema, el que intenta és que hi hagi el mínim nombre de repetidors. I que els alumnes vagin passant.

Això a primària també passa. Però això està passant ara. Però jo pregunto, Imma, quan tu vas començar això passava? Hi havíeu marcat el peix també?

No, perquè quan jo vaig començar i encara hi havia bup i cou. Qui havia de repetir, qui no aprovava una assignatura o dues, la tenia l'any següent. I havia de fer exàmens. I aleshores, després hi va haver-hi la reforma, que reforma volia dir ensenyament obligatori fins als 16 anys. Nanos que. No sabien estar a classe, els hem hagut de tenir fins a 16 anys. I després, el departament s'ha inventat això del projecte singular, les UECs, etcètera, per aquests nanos, que era impossible retenir-los dins d'una aula, perquè eren moguts pel que fos, perquè eren conflictius, pel que sigui. I aleshores anem fent pedaços. No ho sé, ara a veure si l'Illa ho soluciona tot amb aquest pacte de l'educació.

Tu tens esperança, Nil, que ho solucioni tot?

Ui, no, però. El problema és que. És a dir, ara lio perquè és el. No, dic el govern en general, sí, sí. És una cosa. Clar, jo sí que he viscut. Un any d'Esquerra sí que l'he viscut, perdó, amb el PSC, però clar, jo quan era estudiant ja recordo també que hi havia molta. Molta queixa per part dels professors, també amb el canvi de currículum, que això també és una cosa important, el tema de les competències, que potser se'n va sentir a parlar, que això va canviar el del CIL 2022. I que amb el canvi de currículum també dona. No sé com dir-ho, però és tot tan ambigu i d'alguna manera. Hi ha poca concreció, vaja. Sí, hi ha molt poca concreció, però alhora temes que potser són capdals de cada curs no apareixen i també penso que més enllà de l'ESO, amb el batxillerat també va una mica en aquest sentit, perquè al cap i a la fi els alumnes de batxillerat per arribar a la universitat han de fer una selectivitat, és a dir, un examen final, però si tu mires el currículum de batxillerat, els alumnes han de fer moltes coses diferents, i en canvi tot acaba en un últim examen final. Que s'hi juguen moltíssim. Sí, és a dir, en relació amb el que demanen que hauríem de fer, i entre el que finalment acaben fent la selectivitat de l'ESPAU.

A veure, abordem una altra qüestió, que és la relació dels mestres amb les famílies, aquí. La diferència entre el que es troba a l'IMA fa temps enrere, si la gent doncs volia saber com anaven els seus fills, si participaven de tota aquesta educació, amb el que trobes, Nil, tu ara, de si algú suspèn un examen, que a vegades venen els pares i diuen no, és que el meu fill ho ha fet bé perquè m'ha suspès el meu fill. A veure qui vol començar.

Eva, i tu? Jo no m'hi he trobat, eh? Que vingués un pare o una mare. Sí que he trobat companys meus que m'han dit, Imma, s'ha encaixat d'aquest examen, a segon de batxillerat, ens l'hem de tornar a mirar, l'hem de tornar a corregir. Sí. He estat moltíssims anys tutora i sempre hi ha hagut un feedback amb les famílies. No tothom respon de la mateixa manera, evidentment. Hi ha gent que s'interessa, hi ha gent després que et vol allisonar de com has de tractar el seu fill, però bé, el 95%, superbé, superbé, la veritat.

I tu, Nili? A veure, jo algun problema sí que ja he tingut. Ja has tingut problemes, eh? Sí. Amb quatre cursos, eh?

Bé, de fet, el primer problema, et diria que jo els tenia a fer en pràctiques. Imagina't. Que justament l'últim dia de pràctica, recordo que era un grup adaptat, i justament a un nen li vaig dir que el seu treball l'havia fet amb IA, o que no l'havia fet ell, perquè jo ja sabia els capacitats d'aquell alumne i em semblava molt difícil que l'hagués fet ell. I no sé pas com, però l'alumne ho va dir al pare i el director em va dir que sàpigues que hi ha el pare d'aquest nen que et vol venir a pagar. A pagar? Sí, precisament. Jo em van dir que he anat a l'institut fins que se'n vagi i així ho vaig fer. Però més enllà d'això, sí que no me n'he trobat gaires, però sí que és cert que vaig girar. Esperança que hi ha en canvi respecte a l'ESO és diversitat, com que ja es juga més la nota de la selectivitat, sí que. Jo acabo d'estar d'autor en el 9 d'escola com a batxillerat i hi ha més pressió dels pares, diria jo. I sí que alguna cosa de mal, és a dir, que alguna mare o pare vingui a fer una reunió i comenci a insultar algun professor o alguna cosa per l'estil, jo això també m'hi he trobat. No és l'habitual, però en alguns casos així particulars m'ha passat, sí, sí. També a vegades els nens

pressionen molt les famílies, volguem dir, intercediu per nosaltres, que si no, no podré entrar a tal facultat per fer tal grau. Esclar, tenim els números que tenim, les notes de tall per ells són importants i a vegades si juguen anar a la universitat pública o anar a una privada, canvia molt, perquè no tothom s'ho pot permetre.

Jo tiro enrere i penso a mi, quan era jove, jo dir als meus pares que anessin a queixar-se d'una nota meva és que no se m'hagués passat mai pel cap, de la vergonya, o sigui, bàsicament de la vergonya, de dir no, és una cosa meva, no?

Tenim companyes que estan a la universitat i ens ho deien, que hi ha pares que van a veure els exàmens. A la universitat, també. A la universitat.

Sí que penso que ara les famílies segurament la barrera amb els professors cada vegada és més inexistent, és a dir, que són més accessibles tant nosaltres com l'equip directiu i sí que en alguns casos passa que demanen de revisar exàmens. O també, com que ara també cada vegada més hi ha més alumnes amb dislexia o amb TDAH o transtorns del llenguatge o d'altres tipus de dificultats, sí que es volen assegurar que al seu fill se li apliquin les mesures que li pertocarien per les dificultats d'aprenentatge que té, que és veritat que nosaltres tenim la feina de fer-ho, però no sempre és fàcil i no sempre es pot aplicar, perquè amb tants alumnes que hi ha a l'aula i tants perfils diferents, Moltes vegades no donem a l'abast. Jo reconec que a vegades no dono a l'abast amb totes les dificultats de permanentatge que hi ha dins d'una aula.

A veure, Imma, si poguessis tornar enrere, tornessis a tenir 18 anys, tornaries a ser professora de català?

Sí. Sí, sí, sí. Jo tinc claríssim que ho tornaria a ser. Sí, sí, sí, segur.

I tu, Nil, creus que arribaràs a la jubilació, com ha fet l'Imma, com ella?

És el meu decís, la veritat.

Jo crec que sí, perquè en Nil té molta vocació i es porta superbé amb els alumnes, els reconeix, s'interessa, perquè el que volen els adolescents és això, que tu, a part de ser qui ensenya, qui educa, qui no sé què, qui se'n va de viatge, qui se'n va de colònies amb ells, també volen que te'ls estimis a la seva manera. No ho dic amb instint maternal, sinó que t'interessis per la seva persona. I això és molt important i això és vocacional, perquè la nostra feina, igual com amb metges, infermeres i tota la gent que treballa en el món professional de l'àmbit sanitari, si no tenen vocació, al cap de poc s'ho deixen. Jo tinc companyes que han començat a 40 anys i han durat un curs, m'entens? Ui. Clar, clar.

Sí, sí, o sigui, la meva intenció sí que és arribar fins al final i és el que penso que m'agradaria, però bé, jo també és cert que en el futur mai s'ha estat més caràcter perquè sí que hi ha. Hi ha dies o setmanes que la veritat, jo sí que em plantejo, això és el que he de fer durant tant de temps, més que ara, que és una feina que crec que crema molt en el dia a dia. Però sí que sempre la relació amb els companys, el tracte amb els alumnes, que sí que tot sembla que estigui molt malament, però jo també tinc una mica i força espero d'esperança que també hi ha alumnes super trempats jo crec que els professors tots o espero que tots aprenem també molt d'ells i a vegades també ens sorprenen molt en positiu. I perquè a mi una de les coses que em fa més content és que tu fas una classe i que els alumnes s'interessin i realment aprenen el que tu pretens que aprenguin. Això no passa pas cada dia ni a cada classe ni de bon tros, però quan passa per mi jo ja tinc el dia com. El dia i la setmana feta, meravellós.

També és un privilegi veure els adolescents com es fan grans davant teu. Si els atens dos anys, si els atens després de batxillerat, tu veus que has influït, aviam, una miqueta en la seva personalitat, a través de lectures, a través de maneres de ser, perquè ells ho xupen tot, eh? De tots els profes, si hi ha bon rotllo entre nosaltres. A vegades d'un granet de sorra em fan una muntanya, doncs dic, no passa res, això, pot passar a tothom. Per ells ho poden viure com una tragèdia, alguna cosa que els passa, i tu també els has de fer tocar de peus a terra, que no passa res, etc. Encara que siguin les hores del pati. A mi m'encantava fer guàrdies de pati perquè veus moltes coses. Així estàs més pròxim, no? Exacte.

És l'Imma Camps i el Nil Givert, dues persones de dues generacions molt diferents, però que han compartit molts punts de vista sobre ensenyar llengua i literatura catalana. Gràcies per participar-hi, que tingueu molta sort. A l'Imma que es dediqui al que vulgui durant el seu temps de jubilació, que s'ho ha merescut, i al Nil tota la força per aguantar els dies més dursos i que n'hi hagi molts d'aquests de bonics, que val la pena. Molt bé, moltes gràcies. Moltes gràcies. Adéu, bona nit.

Bona nit.

Fins demà! Fins demà!