Sergi Belbel: "A 'Ella i màquina'" he dirigit la síl·laba"

La pandèmia, a part de provocar moltes pèrdues, molt de dolor i de capgirar el món que coneixíem, també va ser per molts creadors un moment de donar forma a noves idees. El dramaturgui i director Sergi Balbel va aprofitar aquell moment per treure del calaix un text que havia escrit feia molts anys i que dormia a les fosques, vés a saber esperant què. El 2020 li va treure la pols i el va convertir en un muntatge que sis anys després es pot veure a la sala Herbreik Hotel al barri de Sants de Barcelona. Es diu Ella i màquina i els dos únics actors que trobareu davant vostre són Agatha Roca i Enric Cambrai. Sergi Valbel és l'autor i el director Sergi Valbel, bona nit. Hola, bona nit, gràcies, gràcies. Escolta'm, Sergi, ella és una mare de família, treballadora, aquí dius que li cau el món a sobre, tipa que tothom li demani coses. Jo crec que només amb aquesta frase totes les dones del món, Sergi, de mitjana, s'hi han vist identificades, no? Tu dius que hi ha poques figures tan potents com una mare de família.

Sí, és que clar, la dona al segle XX va fer un canvi molt fort amb l'emancipació i l'entrada diguéssim a la vida dels homes, que tradicionalment portaven la feina. I ara clar, a la dona d'avui dia se li demana, i era una mica aquesta la figura que volia retratar, aquesta dona que tothom li demana coses perquè ha de ser la superwoman, ha de ser mare de família, parella, del seu qui sigui o de la seva qui sigui, portar-la a casa i fer-ho tot. I clar, jo tinc moltes, a part de la meva parella, amigues que estan en aquesta situació i era una figura que i una situació que no apareix gaire sovint en les nostres ficcions i per això bé, he volgut, no sé si retre'li un petit homenatge, però tractar aquesta figura d'aquesta dona superwoman que ha d'estar pendent de tots i cada cop ella es demana i a mi, o sigui, jo aquí li demano coses. Ella hi ha coses que diu,

allò que faig jo, que m'apunto frases mentre dura el muntatge, encara que siguin les fosques. Ella es pregunta, soc algú jo sense els altres? Que també la trobo bona. Soc una entitat despersonalitzada perquè els altres trobin la seva pròpia identitat. O m'he equivocat en la vida que he triat? És que clar, hi ha moments que fan riure, però hi ha moments que aquestes frases et deixen clavat a la cadira. Sí, d'alguna manera,

a mi sempre se m'escapa la comèdia, però aquesta vegada, i un tipus de comèdia també, una comèdia potser més àcida, no tan comèdia de per riure, perquè no m'agrada riure dels personatges, m'agrada riure amb els personatges. I sí que és veritat que ella té relacions amb un fill, amb una filla que poden provocar. La rialla per una mica bèsties o que són també un mirall de coses que passen, perquè hi ha molta relació amb els objectes, el fill li demana un iPhone, una amiga li demana diners, etcètera. Però sí, d'alguna manera volia anar a petar aquesta reflexió que ella diu, sí, molt bé, jo tinc aquest lligam amb tots els que m'envolten, però si callo realment els lligams, jo seré algú, perquè li agafen monedat, és una dona d'uns 50 anys aproximadament, i diu, he estat tan acostumada. I ella només demana un dia d'estar per ella. Imagina't. El que passa és que després, al final, no vull fer spoilers, però troba com una alternativa que li diu, no, no, si tu vols, no té per què ser només un dia. Pot ser a partir d'ara la resta de la teva vida deslligada dels altres. I aquí és on a ella li venen totes les preguntes, perquè després d'una vida abocada als altres, si els altres desapareixen, ella, que està en un abisme, té entitat pròpia sense els altres, no? És una reflexió que jo crec que tots ens fem en algun moment de les nostres vides. I més les dones, i més les dones. Sí, evidentment.

Ella és la Gata Roca i, diguéssim, Màquina, l'altra part, és l'Enric Cambray, que fa tots els altres personatges amb qui parla la dona. Aquí no estic fent cap espòiler, no? Tots els que conviuen al seu entorn. Tu expressament volies un muntatge minimalista per donar una mica més de poder a la paraula, per tant, al text. Sí.

Sí, de fet en el text vaig posar una acotació que l'he migseguit una mica, perquè jo deia, clar, és un diàleg d'ella amb tots, que és una escena només amb cada un dels personatges que l'envolten, els dos fills, el marit, una amiga, el cap de la feina, un becari de la feina, un perruquer, etc., i un amant cibernètic. I jo volia que el diàleg recreés la situació, que no calgués ni un espai ni una situació per posar els actors. És a dir, la paraula fa l'acció d'alguna manera. I vam triar aquesta via i fins i tot el cambrai transita de l'un a l'altre de manera molt subtil. I moltes vegades és l'espectador que diu, ah, calla, ara ha canviat d'identitat, no li diem ara que envio, ni es posa un barret, ni es treu una sabata, ni canvia de vestuari, ni canvia la llum tan sols, no? I jo ho posava perquè en aquesta acotació que vaig posar vaig dir si alguna cosa pot tenir el muntatge ha de ser al final quan apareix la màquina, no? Que es pot dir, perquè està en el títol, jo mateix em faig l'espoiler amb el títol, no?

Ja, jo deixo que tu facis l'espoiler que vulguis, jo no, tu, tu. D'acord, doncs no,

aquí l'Àlex Rigola, que és el director del Heartbreak Hotel, del teatre, i és el productor, em deia, vols dir que no hauries de canviar el títol? Perquè l'obra, originalment, quan la vaig escriure el 2013, la primera versió, abans de remenar-la durant la pandèmia, es deia Ella i els altres. Clar. No es deia Ella i Màquina, no? I clar, el Rigol em deia, és un spoiler, el títol, dic, sí, com la semilla del diable, no? Que no es deia així l'original, es deia Rosemary's Baby, i va ser algun traductor espanyol que va tenir la brillant idea, el que passa que aquesta vegada l'espoiler me l'he fet a mi mateix. Però jo pensava, ja està bé, no? Això realment és el que Hitchcock anomena suspens, no? Quan l'espectador ja sap, no?, que si l'espectador va veure Ella i Màquina, sí que mirant les identitats de l'Enric pensa, hòstia, és una màquina realment aquest noi, no? Fa 10, quants personatges fa? Exacte, exacte, no? Però realment arriba un moment de la màquina, no? I aquí és on jo havia posat una acotació en aquesta escena de la màquina. Bueno, poden passar coses. Poden passar coses, deixem-ho així.

Deia que l'Enric fa molts personatges, que no es disfressa, que no es treu ni es posa res, però a vegades tota aquesta senzillesa és més difícil

de dirigir i d'interpretar. Sí, la veritat és que sí, perquè en absència. Qualsevol cosa mínima és com si posessis una lupa, és augmentatiu. I jo els hi feia el símil d'uns fonambulistes en lloc d'actors. És a dir, com que no tenen res, de cop l'escenari és com una corda fluixa per la qual ells, saps, tenen la barra aquella. Que si la barra se t'inclina una mica, caurà, no? Per tant, clar, és el detall, és que hem dirigit la síl·laba, o sigui, l'entonació, la dicció, hem posat una importància molt forta a la paraula, també en el moviment, perquè n'hi ha molt pocs, però n'hi ha, no? Per tant, tot és una precisió que també ens ho afavoreix la sala on estem treballant, no? Clar, jo a la Heartbreak Hotel, quan ja vaig portar el text a Enrigola, Ja vaig portar-lo en aquest sentit, perquè és una sala en què la paraula brilla, perquè és una caixa de ressonància, de fusta, absolutament aïllada. Per tant, el sospir se sent perfectament i és aquest el treball que jo ja volia fer. D'entrada, i per això necessitava de dos grandíssims intèrprets que agafessin aquesta proposta i se la fessin seva. El treball amb l'Àgata ha sigut meravellós, i amb el Cambray ja el conec d'altres. Amb l'Àgata també havíem treballat fa molts anys. Fa més temps, no? Sí, amb l'Estè de Teatre havia fet algunes col·laboracions i tal, però i amb el Cambray, els Hamlets i tot, vull dir que ja me'l coneixia bé. Tot i així, he de dir que ha sigut un treball exquisit, de. I ells dos s'hi han posat a full, han entès molt bé la proposta i ara ja se l'han fet seva. Jo crec que l'estan gaudint, l'estan disfrutant aquesta manera de fer sense recolzaments, sense poder. Ni artificis ni res. Una cadira és el que hi ha. I només hi ha una cadira que s'asseuen en determinats moments i punt. Clar. Clar,

aquesta contenció d'ella, que és la Gata Roca, ja et dic, jo no faré cap espòiler, però ella realment és una dona continguda, perquè en cap moment crida, en cap moment contesta malament ni salta pels aires. Per què has fet una dona continguda? Perquè jo en algun moment, en aquella situació, jo hagués contestat malament al fill o al marit o al cap, ja t'ho dic ara, eh? O sigui, jo no m'hauria aguantat.

Ella diu, ara en aquests moments em vénen ganes de pagar-te. Jo crec que dient-ho se les treu les ganes. I després he de dir que l'Àgata és que realment m'ha agafat el personatge i ha afegit ella i jo he quedat encantat perquè. A mi sempre m'agrada que els actors també participin dels processos. Jo puc ser molt estricte dient per aquí, per allà, però a vegades li dius a un actor per aquí i no t'agafa la via, no t'agafa el camí o te l'agafa malament. Però amb l'Àgata ha sigut una cosa de, com allò que diuen en castellà, toma i daca, no?, d'alguna manera. Ella donava amb el que ella em donava jo, i ha sigut un treball realment preciós. I aquesta serenor, he de dir, que engrandeix, crec, el personatge. Sí, sí, totalment. M'explico? Sí, sí, sí. Perquè el podria portar a una zona que dius, ai, no?, de, com una estridència, no? Però ella li dona, i després al final amb l'escena, amb la màquina, és que jo la trobo. Perquè jo li deia, Agatha, això és una acumulació, és una acumulació, no cada escena que passa. I he de dir que a l'Agatha les indicacions que no són particulars, és a dir, genèriques, les entén molt bé. És que és molt intel·ligent. Llavors, és un gust poder dir a un actor. Li deia només, pensa que les escenes són acumulatives, no? Li deia això només i demà ja ho feia. Ja ho feia. I clar, dius, home, és com un somni, no? Tenir actors que desxifrin a la primera la indicació que els dona.

M'ha quedat clar que aquest és un muntatge per una sala com la Herbert Hotel, o sigui. Això en un escenari gran no tindria el mateix impacte cap a l'espectador i probablement els actors tampoc estarien tan còmodes. Però clar, després d'estar en aquesta sala, que és a Barcelona, que és una sala que no coneix tanta gent, tot i que ja fa molt temps que treballa, i que s'ha de fer l'esforç d'anar-hi perquè aquests muntatges són deliciosos, la pregunta que s'està fent ara, el que viu a l'altra punta de Catalunya, és. Clar. Jo la podré veure, no? Hem dit, només hi ha una cadira, ergo, aquest muntatge podrà fer gira, com tenen les agendes? A veure. Tots plegats?

Ells tenen unes agendes infernals, però jo crec que, com que estan contents amb el treball, i jo crec que també amb el resultat, a veure, és petit, però a espais mitjans també podem anar-hi, no? Llavors, jo crec que és possible que s'intenti, perquè, com que també l'obra té una mica de sentit de l'humor i tal, vull dir. En un espai íntim, amb una mica més de gent, també és possible fer l'obra. I si no, mira, la fem a la corbata, el més a prop possible dels espectadors. Jo crec que en Rigola el productor voldrà fer un petit esforç per portar l'obra més enllà de la Hebraic Hotel i ens està anant molt bé, per tant, estem molt, molt contents amb la recepció de l'espectador, amb les opinions de la gent, i quan passa això hem d'intentar que tingui més vida.

Clar, perquè a més el text el trobem, perquè aquest text, a veure, va guanyar el Premi Ciutat de València de Teatre i el de la crítica dels escriptors valencians. Tot a València, aquí res, però vaja, però sí que el podem trobar, perquè l'editat Bromera, per tant, jo puc anar a comprar-lo,

aquest text. Sí, sí, sí, el text es pot trobar a una llibreria, sí, sí, a l'editorial Bromera.

Molt bé. Escolta'm, per acabar, Sergi, que m'ha dit un ocellet que estàs a Madrid. Et puc preguntar què estàs fent aquí?

Mira, estic fent una cosa que ja havia fet però amb un càsting diferent, amb un càsting espanyol. Estic fent Turisme Rural del Jordi Galceran, una comèdia que vam estar fent fa dues temporades al Teatre Borràs, una comèdia molt divertida, molt per tota la família, i l'estic fent amb un càsting espanyol. Amb Octubre Produccions, que jo l'havia fet amb Vitor a Catalunya, i Octubre és una productora d'aquí Madrid que està una mica associada a Vitor, i ho estem fent per un teatre, que és el Príncipe Pío, de Madrid, de Gran Via, on s'havia fet la revuelta tots aquests últims anys que ara han canviat de lloc i ha quedat el teatre buit i l'ho comprem nosaltres i això s'estrena ja? s'estrena el 9 d'octubre ja estic fent amb els assajos finals acabant de muntar. I rient molt i passant-m'ho molt bé. Clar, l'avantatge de treballar en una obra que ja la coneixes és que ja pots atacar directament, saps? És a dir, ja farem una versió encara més acurada que la que fèiem a Barcelona. Clar, de les sants de memòria, perfectament.

Exacte. L'únic que has de canviar és l'idioma i les ordres que dones als actors, que és en castellà. Això, exacte. Doncs escolta'm, Kavarji, molt bé.

Després ja parlarem un altre dia de tota la resta de coses, perquè tens un musical. Sí, tinc un musical al Forat Blanc. És que clar. D'això hem de parlar seguríssim. Però això va al desembre, no? Això va al desembre, però amb això m'hi he deixat la pell i l'ànima.

Doncs això mereix una part, Sergi. Escolta, moltes gràcies i molta merda per l'estrena de Madrid. I la gent, doncs mira, ja veurà quan hi hagi gira, però si no, fins a l'11 d'octubre crec que és a la Heartbreak Hotel. Molt bé. Moltes gràcies, Sergi. Bona nit. Gràcies a vosaltres.

Bona nit. Bona nit.

Tengo tantas cosas a decirte y no sé por dónde comenzar. Mirarte en los ojos me cuesta tanto y no sé si lo sientes igual. Tengo tantas cosas a decirte. I no sé si acabaré mai. Si te miro no puc deixar de pensar que si estem junts què passarà. I no puc evitar pensar

si arribarà el dia que tu i jo. No sé si arribarà el dia que tu i jo dormíem aferrats.

Tens qualque cosa a dir-me i jo espero que m'ho diràs. No tenguis por a ferir-me. Perquè a mi ja res me fa mal. Tinc tantes coses a dir-te, però no sé si acabaré mai. Si te miro no puc deixar de pensar que si estem junts que passarà.

Hostia, que tu i jo dormirem aferrats i no puc evitar pensar si arribarà. Hostia, que tu i jo dormirem.