Sergi López: "Estem més sols que la una i el teatre ens permet respirar amb els altres"

Som a Girona, som al Centre Cultural de la Mercè. Una mica d'aplaudiments, que es noti que que la cultura està viva, mentrestant. Sergi López, bon dia.

Bon dia, bona hora. Bon dia, bona hora. Això és un gran manipulador, no? Li diu a la gent quan ha d'aplaudir. Dius, aplaudiu, home, aplaudiu. Home, el disjunt, el disjunt. El disjunt. Som naturals.

Escuta, no ho fas, que marques els aplaudiments, o no? Com fas el monòleg, o no? Dius, ara aplaudiu.

Bueno, de manera subtil, no sé si manipulo, però quan fas teatre estàs obligat. Sugestiona, sugestiona. Estàs obligat a comunicar amb els de baix, a no estar completament sol, sents d'alguna manera. Buscar-los. Bueno, estàs allà, els sents respirar, i d'alguna manera intentes respirar amb ells. Lluís Omar, bon dia i bona hora. Molt bon dia, molt bon dia.

Moltes gràcies. Home, no passa cada dia, i això només ho pot aconseguir Girona, de fet, que dos dels grans actors que tenim al nostre país, com Lluís Omar i com Sergi López, estiguin junts matinant.

I a Catalunya Ràdio. Perquè tu, Lluís, t'has vingut de Barcelona. Jo vinc de Barcelona, i tu?

Jo de Vilanova. Tu de Vilanova,

Jo de Vilanova. Tu de Vilanova, vens una mica més lluny.

Són dos actors que participen aquest any al Temporada Alta. Lluís Amar estrenarà una lectura dramatitzada que es diu Mística, que ara en parlarem la setmana que ve, dimarts i dijous, a la Catedral de Girona, i el Sergi López presenta Non Solum. Fa 20 anys que ho fa, ja, però.

Sí, sí, sí. Però ell ho va presentant. Es veu que encara queda un parell que no ho han vist, i vinga, insistim. Expliqueu-me què significa

per vosaltres el Temporada Alta, perquè fa molts anys. Que avariu. Aquesta sí que és el

televisca del dins escrit, aquesta. Què significa per vosaltres?

Lluís. Mira, temporada alta és que és casa, diguéssim, o sigui, he de pensar en quin any no hi he participat, o sigui que pràcticament ha sigut en moltíssimes edicions, tinc uns records. Meravellosos, i a vegades no ha pogut ser, ho hem intentat, recordo quan estava inclús de director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que vam ser-hi, però alguna vegada no va poder ser, però hi tinc grans records, però sempre tinc ara un d'així de molt especial, que també, per exemple, és l'estrena de la Terra Baixa, que vaig fer el novembre del 2014, i que va ser aquí, o el Cirano, també el vam estrenar aquí, o sigui que. I recordo que aquí en aquest espai he fet una lectura de cabafis també fa molts anys. Vull dir que he tingut la sort d'haver-hi pogut participar durant molts anys en molts dels espais

que conformen el festival. Que en Terra Baixa vau competir pel Premi Max, no? Crec que vau coincidir. Sí, jo ho sé. Sí, sí, sí, vam competir. Vam competir. Va ser Lluís Omar el guanyador. Ah, sí?

Potser per això no me'n recordes. Potser per això no me'n recordes. Pel 30-40 Livingston. Pel 30-40 Livingston. Va ser amb tu i ja no sé qui era l'altre. Sí, sí, sí. Però jo me n'he recordat, sí, sí.

I per tu, Sergi, tu també fa molts anys

que vens per aquí. Molts, molts. El que passa que, veus, em passa això, i aquesta cosa, les trajectòries tan diferents, jo he vingut però només sempre amb la mateixa cosa. Bueno, he vingut amb dos espectacles, el non solo i el 30-40 Livingston. Però és que d'alguna manera, no d'alguna manera, és a dir, si avui vinc a, si ho faig el diumenge a Girona, on sol existeix, és per temporada alta. És a dir, jo feia temps que havia deixat de fer teatre, tres anys que no feia teatre, i vaig comentar, no sé, aquí en un lloc, amb uns amics, amb algú, vaig comentar que volia tornar a fer teatre, i el Sunyer, l'antic director del festival, escolta, va dir-me el tres, escolta, tu aquest. I em va dir, escolta'm, si vols fer, aquí et podem deixar l'espai, o et podem ajudar amb les llums, i dic, home, no, no, no, jo m'ho faig jo per la meva banda, però llavors ho vaig estrenar a Sal, a Sal és el lloc, el Teatre de Sal, el lloc on més cops ho he fet, més que a Vilanova, i no sé quantes vegades, i aquesta és la primera vegada que vinc aquí al Teatre de Girona, al Municipal, però durant el Festival de la Temporada he vingut, no sé, 9 o 10 vegades, però jo, a diferència de tu, gairebé sempre amb la mateixa obra.

Ara parlem de l'Anon Salom també, però, Lluís, explica'ns què és Mística.

Abans de, només, molt ràpidament, perquè, clar, també, puc anomenar el Salvador Soñé, no?, i el Narcís, perquè sempre hi havia aquesta trucada, no?, i a vegades aquesta trobada, recordo, amb en Soñé, aquí, aquí molt a prop, explicant-li jo el projecte, també, de Terra Baixa, dir, escolta, doncs, sí, sí, el vull, o sigui que. Que si hi ha aquesta cosa molt propera i sobretot l'agraïment que sempre han sigut ells que han pres la iniciativa i que ens ho han posat molt fàcil. Doncs mística, mística. Va ser una d'aquestes trucades del, en aquest cas, el Narcís Puig, l'actual director, de dir, escolta'm, en aquest espai que tenim de la catedral, de fer una lectura de textos, vam parlar primer d'Eckart, i llavors, bé, com és un material en el que jo, en els meus últims anys, hi estic molt posat, llavors és com una mena de miscel·lània, de diferents textos, de diferents moments, o sigui, començo amb Sant Juan de la Cruz, amb la catedral del Noche Oscura de l'Alma, després amb Mestre Écar, per ir a Dios, per anar a Déu, que l'anari sense Déu, li demano a Déu, que mati a Déu, després Silésio, Santa Teresa, Ramon Llull. Verdaguer, amb els Sumbernis, veieu-me aquí, senyor, a vostres plantes. I després, per fer una connexió, diguéssim, amb els místics més contemporanis, un text del meu mestre, Pablo d'Ors, del seu llibre Biografia del Silenci, un text de Simone Weil, i acabo, diguéssim, amb Pere Lluís Font, una cosa que és molt difícil de fer, però que ha traduït i molt ben traduït els textos de Sant Juan de la Cruz, acabaré també amb el Nit Obscura de l'ànima en català, que això també serà un atractiu, i un text també de David Lynch, o sigui que bé, és tot aquest recorregut dels místics que al final són els antisistema. Diguéssim, més de veritat que potser dels que ha donat tot el llarg de la història. Aquests s'hi jugaven la vida d'una manera molt evident.

Creus que són temps per això que cal fer també espectacles espirituals? Perquè estem molt buits d'esperit ara mateix.

És que jo tinc l'absolut convenciment, a més a més, potser dintre de la faceta que he pogut tenir com a director de la Companhia Nacional de Teatro Clásico, va ser la meva trobada amb els clàssics, i sento com una o sigui que tot el meu ofici he pogut acumular allà al llarg de 50 anys, que va començar amb el lliure ara fa exactament 50 anys, és posar-ho al servei d'apropar tots aquests materials perquè em sembla que són de primeríssima necessitat en els moments en els que som i llavors és posar el meu ofici al servei d'apropar perquè em sembla que és donar el que realment és essencial perquè hem arribat a un grau diguéssim de hipermaterialitat de tot en què hem de resignificar i que hi és i que està al nostre abast el sentit de tot plegat i que els místics no només però són una opció. Molt important. I al final el teatre, no?

Sergi va d'això, el teatre, va de trobar-se en comunitat i de que tot això tingui un sentit més enllà del dia a dia i de comprar-nos un iPhone, no?

Exactament, de compartir, de que és una cosa molt tonta, que a vegades són a centres d'esplai i anar de colònies, no sé quantos, però al final estem tots més sols que la una, la gent gran i visiblement el que està passant també al carrer, la gent jove també. És a dir, trobar-te sol, trobar-te que no tens referència, que no tens xarxa, que no tens col·lectiu, que això de construir-te una identitat virtual, trobo que tenim problemes greus. Tindrem problemes greus o tenim problemes greus d'identitat i d'això, i de sentit col·lectiu.

I el teatre és respirar amb els altres. És necessari. Segons el baròmetre sobre religió i creences, un de cada tres joves a Catalunya es defineix com a espiritual. És a dir, està creixent, també, aquesta necessitat, suposo, d'omplir l'esperit.

Jo crec que l'anhel és molt generalitzat, suposo, per aquesta crisi de significat de tot plegat. La dificultat és com donar-li, o sigui, com significar-ho, però repeteixo la paraula, perquè. Malauradament la religió també ha fet molts disbarats diguéssim en aquest text que deia del mestre Eker segle XIII que deia això o sigui li demano a Déu que mati a Déu o sigui que. Que mori el meu concepte de Déu, el concepte que ha dut endavant l'Església. O sigui que també s'ha fet molt de mal, però jo crec que. Així hi ha dues terminologies, la religiositat i l'espiritualitat. L'espiritualitat és una gama molt ampla, en el qual crec que és un moment també d'interreligiositat, o sigui que això està en un sentit mundial, però a vegades en la religió malauradament s'han fet masses disbarats, i llavors una cosa sembla que allunya l'altra, però l'anhel crec que és absolutament generalitzat, i això és un reflex.

Això pel que fa a Mística de Lluís Omar, no en solum els personatges, Sergi, dius que han trobat el sentit de la vida? No, no, no, no l'han trobat, per sort.

No, no, el busquen, el busquen. Estan perduts, es veuen, miren un altre, estan tot el rato preguntant què passa aquí, qui som, bueno, de fet, quan diem a qui, a què ens referim, a qui què és, és el present, bueno, fent. Sí, estan perduts, estan perduts i estan preguntes, però no hi ha manera que trobin una sortida.

Genera molt vertigen, no?, el que fas, una mica, de sensació de dir, dins d'un mateix, si ens comencem a mirar, ens espantem perquè les alçades potser fan més por del que ens pensem.

Jo és com allò, no sé si té alguna cosa a veure amb això de verbalitzar. Jo penso que el fet de fer-ho, el fet de dir-ho, li treu ferro. O sigui, el non-sol al final és comèdia i fa riure, però és veritat que parla d'alguna cosa profunda, existencial. És aquella comèdia que te vas a casa i dius, hòstia, espera, que potser no feia tanta gràcia. Bueno, perquè al final tots d'alguna manera o d'una manera o altra, directa o indirecta, o d'una manera explícita, però tots sabem què és el dolor, reconeixem el dolor, i la por a la mort, i el sentit de la vida, i això, i què estem fent aquí, com és que estem sols, estic sol, estic acompanyat. Bueno, són coses que poden fer vertigen, però. Però que formen part del camí que és la vida, i un ensòlum disfressat de lloseresa,

al final sí que darrere hi ha aquesta idea. Sí, però aquesta idea que sempre pensem que caminem sobre segur, que agafem un tren i que és segur, però la vida és molt fràgil, de cop i volta et canvia d'un dia per l'altre, i s'acaba. I el present, que és allò que tots sempre posem en els llibres o els nostres dietaris, que és molt important, doncs a l'hora de la veritat no el cuidem, no el sabem cuidar prou.

Sí, hi ha aquella cosa, o sigui, patim pel passat i estem preocupats pel futur i ens caguem en el present, vull dir, tens un peu al darrere, un peu davant, vull dir, perdó, que és així una mica, però sí, però suposo que aquesta és la gran, i ho porto molt terreny, és la gran dificultat, o sigui, com arrelar-nos al present, perquè esclar, ens pot, diguéssim, tot aquest neguit de tantes coses, I llavors, doncs, és veure, buscar aquests espais, i crec que el teatre, en un sentit general, propicia aquests espais en el qual per això tenim més responsabilitat que mai, que allò que oferim tingui després l'actitud, no? Ho podem aconseguir més o menys, però de buscar l'autenticitat, perquè aquest autèntic, i per això els teatres afortunadament tenen aquesta demanda i estan plens, perquè hi ha aquesta recerca d'això, i nosaltres tenim la responsabilitat de contribuir a donar el millor de nosaltres, perquè això ens serveix per veure que la vida per ella mateixa, el fet viu, és possible, i que és meravellós, i que el teatre, afortunadament, és una cosa que ho pot pot permetre. I a construir esperances, no?

Perquè al final el que feu possible a vosaltres reconeix l'altre, no? Hi ha un punt d'empatia, no? Gent que riu, gent que s'emociona, encara hi ha vida, hi ha vida humana.

Ell ha dit una d'entre les paraules que deia, no? La comunitat, no? O sigui, el teatre és un fet de comunitat que ens trobem allà, no?

I això és molt important. És molt curiós, eh? Amb tots els estils, després l'entreteniment. A veure, l'entreteniment pur i dur, és a dir, no té per què ser buit, inocu, transparent, inofensiu, per tots públics, pot ser d'un de molts això, però al final és curiós com és un mirall, encara que t'expliqui una història. O d'una història d'un poble molt lluny de casa teva, al final és un mirall que et posa sobre aquest misteri, que és què fotem aquí i quin sentit té això si no estem junts, si no estàs en comunitat, quin sentit té tot plegat. És com una reflexió col·lectiva, encara que de manera inconscient a vegades. Clar, fa 20 anys que fas el non solum. L'has hagut de reescriure o adaptar? Sí, de fet, com que el vam escriure amb el Jorge, sempre el que hem escrit no ho escrivíem en una taula, ho hem escrit en un escenari improvisant, i a través de les improvisacions desenvolupant, reescrivim, reimprovisant. De fet, l'hem anat reescrivint contínuament.

Això vol dir que perquè has canviat la teva posició, per exemple, pel que fa a la mort, ha anat canviant i l'has anat readaptant?

No, pel que fa a la mort no, però pel que fa al sexe sí, per exemple. No, no, em refereixo. No per l'edat, eh? Però, diguem-ne, hi havia trossos. A veure, el non solum és un recorregut, té una dramaturgia poc convencional, saps? És el joc que et porta a diferents llocs, i els personatges que són tots iguals i llavors hi havia parts de l'espectacle i un en concret que era explícitament sexual però des de la innocència i tot això que era com molt icònic, molt recordat per la gent feia molt de riure i tal. I ja feia temps que li grava tons, dic, escolta, això vols dir, quin mitjà és un bolet? És un dels personatges que explica això, però podria explicar també una paella, podria explicar un castell de foc, no sé com dir-ho, podria explicar una altra cosa. I si ho traiem? I si ho traiem? No, hòstia, però és que això és icònic. I al final ho hem tret, i l'espectacle fa. És curiós, saps? Vull dir, hem tret una part sexual, si tu vols, que molta gent recordava, però l'espectacle ara està més rodonet. Ara és quan hauríem d'estrenar, ara que fa 21 anys. Ara està acabat, diguem.

Però és curiós perquè hi ha clàssics que, si no toques ni una coma, sempre són vigents. Altres obres que sempre, perquè siguin perfectes, has d'anar adaptant-les als temps. I totes dues són igual de bones i de vàlides. Aquesta és la màgia del que feu.

Tot i amb això, tu sabràs més tu que has fet més de text i això, però l'altre dia em veia amb el Jorge i hi havia uns valencians que són traductors de Shakespeare, són uns màquines, són universitaris, i és la seva vida, estan penjats amb això. I clar, diuen una cosa molt curiosa, que dit així sembla una provocació, però diuen, no, de fet, els traduïts de Shakespeare són millors que els originals. Dic, home. O a escriure el Shakespeare, vull dir, serà millor. Diu, no, però saps què passa? I em parlava d'un exemple molt tonto. Dark, em sembla que era la paraula dark. Hi ha paraules que, quan va escriure el Shakespeare en aquell moment, tenia un sentit que no té. Ara té un sentit obscur d'una cosa dolenta. I, en canvi, amb el Ray Lear, quan posava. Diu, guarda aquest paper, era com guardar-lo. Bueno, protegeix-lo, més que posar-lo en un lloc fosc. Bueno, feien un exemple d'aquests. I, en canvi, és una mena de reescriptura, la traducció. Jo recordo una conversa

que vaig tenir personal amb el Joan Sallent, un gran traductor de Shakespeare a casa nostra, que era apassionant com t'explicava el perquè d'aquella paraula i com allò reconectava amb els joves de les hores i per tant l'havíem d'adaptar a una paraula més moderna i al final.

Tot el tema de la traducció, per exemple, jo recordo un exemple, sé que no és ben bé que l'exacte el mateix, però per exemple, quan fèiem el Coriolà amb la traducció del Joan Sallent, que hi havia un moment que el text diu Absolute Sir, no? I dius, clar, és que. La manera de traduir-ho era dir el Gran Senyor, però esclar, no és el mateix dir Gran Senyor que dir Absolute Sir, perquè esclar, allà definia el que és el personatge de Coriolà, no? O sigui que tot el tema de les traduccions jo crec que és el que és apassionant, nosaltres que no hem tingut la sort de néixer amb la llengua del. Del poeta, és. Jo ara, per exemple, que vaig a fer el Rei Lier, estic a l'any que ve faré. Sí, faig el Rei Lier. No, no, vaig a fer el Lier de l'Edward Bond, però el Lier no. I llavors, doncs, això, el que és apassionant és mirar les diferents traduccions, perquè és veritat que a vegades és. Que és el que intenta dir, però el com es pot anar actualitzant i això, com nosaltres no tenim que seguir perquè no som anglesos, és una part absolutament apassionant que això amb una paraula t'hi pots passar una tarda. Que hem d'acabar, que hem d'acabar. Que hem d'acabar.

S'ha posat dret a dir que això queda clar. Hi ha esperança i hi ha teatre. Lluís Omar, Sergi López, gràcies per acompanyar-nos. Salud.