Sergi Pàmies: "L'única propietat que tinc és un nínxol en coliving"

Què, Sergi? Ve o no, Sergi? Està fallant els auriculars o què passa? No, és que està desconnectat. Poso la careta ja o no? Tira.

Sergi Pàmies fa teràpia boomer. Cada cop pitjor, però bé, bé. Aquesta m'ha agradat a mi, eh? Perquè té energia, és de matinal. Té un punt sexy, sex job, que no cal. Que no és coherent. No és de matinal, és ràdio amb energia. Sí, sí, sí. És Cuní, és Cuní. L'adrenalina és trompetera. És Josep Cuní, aquesta sintonia. Una salutació des d'aquí, al mestre Cuní. Què més volem, no? Que una sintonia energètica avui, que fa un dia. Ara és fosc, eh, Barcelona? Sí, sí, sí. Vull dir que. Aquí, per exemple, si ara que estem vivint aquest eclipsi. Sí, és un eclipsi cobert. Potser Barcelona s'hauria d'aplicar un protocol que s'obrin els llums de nit. Home, però estàs demanant un impossible, perquè pensa que els llums de nit aquí no s'encenen a la nit. És a dir, que a vegades encara és de nit i te'ls apaguen. Perquè algú té un Excel que li posa que a tal hora de. Però aquest Excel no es va adaptant.

Això del dia i la nit canvia. Canvia cada setmana, diguéssim. Però l'Excel no. De manera que potser tres mesos, a les set i deu, s'apaguen els llums. I clar, a les set i deu hi ha dies que és fosc. En fi, és també la gràcia de Barcelona. Però ara, per exemple, realment és fosc, ara estem veient. Sí, sí, ara és fosc. Podrien ser les 8 del vespre. Tranquil·lament. Doncs podríem il·luminar els llums. Un decret, un decret. Un decret per allò que s'ha de pactar. No, que sigui a propi de l'Ajuntament, això. Ah, molt bé. Una normativa més, de les 5.000, que després no complim. Perfecte. Per cert, sembla que hi ha acord entre sumar el govern espanyol i el PSOE, el govern espanyol, per tirar endavant. A veure, no, perquè no està en el govern, val. No, però al principi sí, el decret s'ha arribat a cor en aquest decret entre Somà i el PSOE. Amb això ja n'hi ha prou? Que era un decret que el PSOE havia pactat amb Junts, per tant entenem que amb això ja n'hi hauria prou. Per aprovar-lo? Sí, el decret llei i portar-lo després al Congrés a ratificar-ho. Però ara falta que el sindicat de llogateres estigui d'acord, perquè el sindicat de llogateres aquest matí ha sentit que demanaven la revolució. Però el sindicat de llogateres no està al Parlament, per tant, al Congrés dels Diputats. Per tant, si no hi està d'acord,

podrà protestar, però no passarà res. Per tant, tu ho veus com un pas endavant. Un pas endavant. Dintre dels passos enrere constants, diguéssim. I la senyora Mari Carmen també ha sentit que pot tornar a casa. Sí, hi ha hagut un acord i podrà tornar a casa. Jo ho dic perquè d'aquí un any he de renovar el contracte de lloguer. I bé, si tenen a bé acompanyar-me en la sol·licitud per si tingués problemes, que no sigui cas que me'l pugin. Podem passar el telèfon del sindicat de llogateres. També, també seria una bona solució. Sí, sí, haig de començar a preveure el meu futur. Escolta, això del lloguer és molt impressionant la rapidesa amb la que ha evolucionat, eh? Perquè com a boomer, aquesta secció ja saps que té aquesta voluntat de pouar en el passat, jo recordo. Jo sempre he estat de lloguer, primer. Sempre de lloguer? Sempre. Tota la vida. Però ets una anomalia dels teus amics. Soc una anomalia dels meus amics, sí. Amb hipoteca, la majoria, no? Sí, però com que. Ser progre és molt cansat, perquè hi ha tota una sèrie de coses que no pots fer. És com ser catòlic, però sense creure en Déu. Llavors tu tens una sèrie de manaments. La propietat privada, per segons quins progres, era pecaminosa, contagiosa i demoníaca. De manera que tu havies d'entendre que el destí de la teva vida era, per classe social i per origen,

el lloguer. A més a més, el lloguer no t'obligava res. Les teves arrels eren lliures. Tu podies viure en un lloc, Em canso, me'n vaig a un altre. Ara. En canvi, la hipoteca ja denota un sentit de reglament. Després, en la pràctica, jo he anat veient com tots els meus amics, germans, tota la família, i tothom s'ha passat a la propietat. Perquè. És una inversió. Arribats a l'edat que ja tinc, jo ara estic amb una mà davant i una mà darrere. Per tant, sempre hauràs de treballar. Ara. Però sempre hauré de treballar amb les condicions que ja estic treballant ara, que, com tu pots constatar, ja gairebé és política social. És a dir, ajudes un pobre noi. Escriptor, un escriptor. Sí, però per què no visqui sota un pont? Ves a fer ràdio per poder-te pagar més conèixer. I l'hauré de fer sempre, perquè no he sigut previsor i no he volgut pecar i tenir una propietat. L'única propietat que tinc és un nínxol. Que això està bé, això sí que m'ha agradat sempre, perquè he pensat, home, el nínxol, al capdavall, també és una residència. I és un nínxol. Com t'ho diria? Com es diu aquests contractes que compren un pis entre diverses persones? Co-living o co. Co-living, sí. Sí? Doncs el meu nínxol. És co-living. És co-living. Bueno, seria co-morting, en aquest cas. Perquè no és que hi visquin. Diguéssim, si hi estan. I qui hi ha?

Allà hi ha tota la família del meu pare. El teu pare també. El meu pare també. Els tres germans són allà. Tres germans, o sigui, el meu pare i dos germans del meu pare. Amb un nínxol, molt petit, evidentment. Què va obligar això? Que a partir d'un determinat moment es va decidir que la forma d'enterrar-nos els Pàmies López seria la incineració. Per què? Perquè si entrava amb el cadàver sencer, el nínxol no és una llitera de colònies. És a dir, has de crear l'espai. Llavors es fan les urnes, amb les cendres, i allà encara ens hi cabrien 3 o 4 urnes més. És una qüestió d'optimitzar l'espai. Ara, jo he calculat. Així com el lloguer es lleva per habitacions. Això mateix. Vosaltres, el nínxol, el que feu és llogar per urnes. Llogar per urnes. No el lloguem perquè és propietat. Jo ho regalo. Jo ho regalo. És a dir, jo soc l'amo d'aquesta propietat. Tu ets l'hereu de. Jo soc l'hereu i soc el que ho administra. I, per tant, han de passar per mi. És maco, també, obrir l'herència i trobar-te que t'han deixat el nínxol. És que ni tan sols me'l van deixar, me'l vaig trobar. De cop i volta vaig rebre una carta que deia, escolti, o vostès responen per aquest nínxol. O nosaltres ja li traiem. I vaig dir, home, no. A més, és un preu mòdic, eh?

Els preus dels nínxols encara són assumibles els d'abans. Suposo que algun dia els fons voltors diran, home, aquí tenim un negoci i atacaran. Però tornem al tema. Tota la vida de lloguer. Jo ho recomanaria? Ara no. Diria a tothom, propietat, però ja. Però clar, com s'està posant el tema de la propietat, que aviat si tens un pis. Home, se et qüestionaran moltes coses, sobretot si dius, és que vols especular, no? No vull especular, és que si em jubilo no tindré pensió ni podré viure. Per tant, el que he fet és pagar un pis durant 45 anys i així, quan el vengui, em podré finançar la jubilació i els anys de bellesa. Això jo no ho veig com un pecat mortal, però encara se'm parla com si fos una cosa demoníaca. El primer contracte de lloguer que vaig tenir va ser el néixer. Jo vaig néixer, vivia en una mena de. No et diré barraca, perquè vivíem en un lloc molt precari, o sigui, una construcció gairebé il·legal, petita, una caseta al costat del canal de Sant Martín, i a París. Vaig pensar que vivies d'un pis. No, no. Llavors, com que jo vaig néixer, vaig veure allò i vaig dir, aquí no puc estar, i jo soc un senyor, soc un pijo. I ens vam traslladar a un pis de protecció oficial de la banlieue acabat de construir, ep, el TT ha arribat,

el TT volc, ascensor, ascensor, serveis socials, escola, o sigui, la virgueria màxima per un pàjaro com jo. Aquell contracte, El conservo, és el contracte que va signar la meva mare. 10 anys, contracte per 10 anys, protecció oficial, que pagaves directament amb una empresa de l'Ajuntament. A París. Amb un poble de la valió de París que era d'alcaldia comunista. Perquè a vegades es diu, oh, polítiques socials. Això es feia abans. També et diré que ara no es pot fer això. Per raons molt diverses. Una empresa de l'Ajuntament. Que tenia propietat aquests pisos I que els distribuïa, els llogava I a preu assequible. Això mateix. I aleshores aquest va ser el nostre primer contracte. Ja el guardes, eh? Sí, el vaig trobar fa dos anys, remenant papers, va aparèixer el contracte. Que a més és manicomial, és a dir, és impossible ara. Són coses massa fàcils pel que són els contractes d'ara. Després ja vam entrar en una segona fase, que és quan vam venir aquí. També la meva mare va dir, home, aquí propietats poques, no ens ho podem permetre. Com que ell havia guanyat un premi, gràcies als diners que li van pagar al premi, l'Hidrari, va poder pagar l'entrada dels papers, la mudança, tot, per llogar un pis. Carrer Casanova, Eixample. Ostres. Els preus eren absolutament assequibles. És a dir, de cap manera anaven més enllà del 30 o del 40% del salari mínim. Imagina't.

Passen els anys. És com si de 1.000 euros o de 2.000 euros, 600 euros de pis. Per exemple. Inclús al principi una mica menys. Això ens va permetre anar tirant, anar tirant, anar tirant, fins que jo ja tinc 19 o 20 anys i veig un cartell a baix de l'escala, perquè aquest era un sistema que s'ha perdut, però tu podies saber el lloguer per dos grans fons d'informació. No hi havia idealista. No hi havia internet. Llavors tu tenies un sistema que era l'avantguàrdia dels diumenges, que hi havia un suplement, pisos, perquè era en castellà l'avantguàrdia. Llavors tu tenies tot d'anuncis, però centenars d'anuncis, i era un dia fabulós perquè començaves a buscar quin pis podries llogar. I anant pel carrer, posava, s'alquila i més endavant es lloga. Llavors tu. Un dia entro a casa per anar a casa dels meus pares, és on vivia jo, i veig, eslloga, número de telèfon. I dic, vaig a trucar. Truco i em diuen, sí, hi ha un pis en aquesta escala. I vaig pensar, a veure si és el dels meus pares. I els foten al puto carrer? No. Al pis de sota dels seus pares. Vaig pensar, aquesta és la meva. I aleshores, com que hi havia. Tots aquells que acaben l'error d'anar a viure al pis de sota. Error cap. Ho recomano moltíssim. Perquè els pares es faran grans.

I quan es facin grans, el fet de tu estar a prop serà més un avantatge que un inconvenient. Després hi ha el jeta que li portarà la roba bruta a la mare. Però aquest és un jeta i no era el meu cas, ja saps tu. També hi ha els pares que tot el dia els tindràs a casa. Sempre i quan tu no marquis una política, diguéssim. Comunista. Sí, deixis clares les coses. Però en el meu cas va ser molt un avantatge. 45% del salari mínim, aquell pis. Per tant, ja tenim dues famílies, un al cinquè i un al quart, que poden permetre's llogar un pis a l'Eixample. Això és absolutament inimaginable, ara. Et parlo de l'any 80, eh? Tampoc et parlo de. En tot cas, ja era el 45% del salari. Sí, 45, 40, podia arribar. Hi ha el contracte, per entendre'l, havies de ser una barreja del nou col·laborador que has tingut, és a dir, una gran preparació científica i cantinfles, que és aquella manera de parlar que no s'entén res. I, a més a més, ja es començava a instaurar una de les grans putades dels contractes de lloguer, que són que tu vols llogar un pis i et diuen sí, però. Ha de deixar dos mesos de fiança i un mes en concepte de tràmits. Que es quedarà la immobiliària.

I a més a més, un mes més, perquè són les gestions que fa l'administrador o el que sigui. Llavors tu dius, a veure, són quatre mesos, tenint en compte els preus, te'n vas a vegades a 5.000, 5.500, gairebé 6.000 euros, que has d'apuquinar d'entrada. Per tant, això del lloguer I a l'època en què tu buscaves per l'avantguàrdia, Jo em pensava que això evolucionaria, però l'idealista mateix té una pàgina, a la seva pàgina web, uns divertimentos, i et diuen quines són les frases que et trobaràs en els contractes de lloguer, o no, en les ofertes de lloguer, i què volen dir. Llavors tu, per exemple, ideal per a elles. Això és una cosa que estava a la vanguardia això encara continua és un pis ideal per parelles per quina manera de parelles? perquè per exemple la parella clàssica catalana que ja no es parla que està tot el dia amb el mòbil que ja ha guanyat pes necessita espai necessita dues portes l'ideal parell es vol dir petit vol dir molt petit i una habitació habitació i lavabo. Perquè interpreta l'ideal parella és que tot el dia estan copulant. Estan molt enamorats. Però no és així. La realitat demostra que dels 5 anys que dura el contracte, o dels 3, perquè depèn de l'època que duràvem. L'ideal parella és un any. 15 dies. Ideal parelles hauria de posar 15 dies.

A partir d'aquell moment és un problema, perquè no és un latifundi. I això t'ho explica l'idealista, que tenen aquest sentit de l'humor. Cèntric. Piscèntric. Piscèntric. Tu dius, ostres, mira, hem trobat un piscèntric. I a lo millor és a la Meridiana. Sí que és cèntrica, la Meridiana. Sí, depèn de com la fes. Tu ets a la Meridiana. Quan tu estàs a la Meridiana. Allò és el centre. Allò és el centre. Però Sant Andreu, Torres i Bages. Per no dir a l'altra banda, vull dir que trobaríem tal. És a dir, cèntric no era mai cèntric, perquè si era cèntric de veritat no calia ni dir-ho. Això passa també amb els hotels. Busques un hotel a una ciutat que no coneixes. L'hotel està a 120 metres del centre. Bueno, 120 metres al centre, depèn. On acaba el centre, hi suma i 120 metres. Clar. Llavors estàs al 19è barri. Després hi havia una que era més potser de. No, no, també era de lloguer, eh? Els de propietat també, però els de lloguer. Moltes possibilitats, deien. Aquest és un pis amb moltes possibilitats. Vol dir que està partint a terra. Ara, que tal com està, no serveix. No té cap utilitat. Ara bé, si tu inverteixes 16 o 17 milions. Podràs posar-hi una cuina. I una piscina. I una piscina. Inclús et podràs comprar un altre pis, perquè realment hauràs millorat l'oferta. El més fantàstic de tots,

quan buscaves pis desesperadament, que això sí que jo he vist tot el procés meu i dels meus amics, és per entrar-hi a viure. És a dir, imagina't que tu vas a llogar un pis, entres, te l'ensenyen i dius, escolti, aquesta tarda ja venim. Això és molt difícil, Ricard. Això vol dir que hi ha parquet, que la nevera està posada, per entrar-hi a viure. Vol dir que te'l deixen en mobles. Aquests han desaparegut. A no ser que siguis un multimilionari que en aquests apartaments de 20.000 euros el que té el flic. La casa del flic és per entrar-hi a viure. O el 30.000 euros. Un divendres a Barcelona i el dissabte ja li fan la mudança. Demà a la tarda, tu i jo, si tenim 40.000 euros. Per entrar i viure. Per entrar i viure. Junts tu i jo, eh? Que seria notícia, el Nacional creuria una notícia d'això. És a dir, que trobaríem coses. Per tant, aquests són. Ben comunicat. No se sap amb què. A vegades és amb galàxies extraterrestres. Està tan lluny el pis que arriben les zones de futures civilitzacions. I pots sortir a l'horizonte donant la teva opinió sobre què és viure en un lloc ben comunicat. Ben comunicat vol dir que has d'agafar un autobús per arribar al metro. O sigui, sí, efectivament, hi ha comunicació, hi ha transport públic, però generalment vol dir que estàs molt lluny de tot.

Per tant, aquesta és la realitat que es trobava la gent que havia de lluar. Ara n'hi ha una més, que és zona pacificada. Sí, però això és un concepte legal. Jo no sé el que vol dir. Sé que les tarifes. Que han tret violència de l'espai. La violència, en aquest cas, eren els cotxes, eren els obstacles que impedien que el vianant. Això és el que va fer la Colau. Clar, però allò és el doble de breu. La zona pacificada gairebé seria per no anar-hi, perquè saps que el preu es dispara, perquè és la superilla. Per tant, no és zona pacificada, és zona d'estafadors. És una zona en què vas a l'estafa segura. Per tant, que la gent tingui molta paciència, que sàpiga que un cop han aconseguit tot, hi ha un moment també molt patètic, que és el d'aconseguir la cèdula de bilibilitat. Ho he dit malament, però no ho tornaré a dir per no tornar-me a equivocar. Jo no puc dir això, sí. Sí, cèdula David. No, no ho sé dir. David, David, David, la veritat. Ara, ho has dit bé. Doncs això era. Perquè a vegades aconseguies un pis. Tenies ja tots els papers en regles i et deien, bueno, però ha de venir l'inspector a veure si dona la cèdula. I això era un moment criminal. Les comissions, després eren comissions. I quan te'n vas. Perquè hi ha un moment o altre que te'n vas,

o et fan fora, o et fan fora. No, vas, te'n vas, també. La vida. La gràcia del llogater és que es pot moure. I tu dius, no, no, aniré a l'administrador i reclamaré la fiança. I això ja tenen a les administracions, tenen uns casets de riures, com els de les comèdies. Llavors, quan entra algú i diu, miri, vinga a reclamar la. Ah! Posen les riaies. I tu mateix, sense dir res. Ja te'n vas. Ja te'n vas. Te'n vas i ja en tens. Hi havia un amic que canviava bastant de pis, ja sabia això, que no tornaven la fiança. Ja es destrossava el pis. No, l'últim mes ja no el pagava. Això ho fa molta gent, també. Però jo ho trobo lleig, perquè a mi això és un boomerang que torna en forma de líos de papers. Compte amb això. Per un mes diu que mai l'han denunciat. És veritat que no ho recomanem i s'ha de pagar. Quants pisos ha viscut? 5 o 6, eh? Fes-li una entrevista. Perquè a vegades les entrevistes que fa no són tan interessants. En fi, cançó. Ovidi Montlló. Escolta, feia dies que no el sentia.

Ja no ens alimenten molles, ja volem el pas sencer. Vostre arroz va desfent, la nostra esforça creixent. Les molles volen el vent, diuen si no donen preu. No es de lladres dir amén, quan la suor del que fem no la ixuga el que rebem, mullen d'hora el qui ens la pren.

És qüestió de saber clar fins quan hem de treballar per el sou que ens fan guanyar, per el sou que ens fan guanyar. Llavors ja podrem jutjar el que vol dir explotar.

Sergi Pàmies, moltes gràcies. Salut. Que vagi bé.

Les molles volen el vent. Les molles volen el vent. Les molles volen el vent.

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.