Sergi Pàmies: "Quan va saltar al camp, Broncano era com Julián Álvarez a l'Atlético-Barça"

Sergi Pàmies fa teràpia a Boomer.

Ai, Sergi. Com ens hem de veure. Bon dia. Bon dia, bon dia. Com estàs? Bé, sí, home. Mira, avui a Barcelona ha sortit el sol, ara mateix. Tu quan has patit que vas venir a Barcelona, no et devien dir. Barcelona és la ciutat de la llum. Bueno, vaig arribar al juny, a finals de juny, i fotia una calda que jo no l'havia sentida mai. Per tant, sí, sí, que hi havia llum i calor. Molta. Està decepcionat, aquest país? Què va, sí. És una font incansable de sorpreses. T'agrada. Porta aventura en país. Sí, és entretingut. És un país entretingut. També és veritat que vaig arribar a l'any 71, que no eren uns anys especialment. Diguéssim alegres, però la ciutat sempre fantàstica, l'han espatllat tot el que han pogut, però també han millorat altres coses. S'ha de tenir fair play. Perquè allò que tothom té a la vida, i si. Tu hi penses, allò? I si jo m'hagués quedat a viure a París? Sí, alguna vegada hi he pensat, i penso que, mira, avui que parlem de vagues, sempre m'he imaginat que el màxim que hauria arribat és a ser a formar part d'una. D'un comitè d'un sindicat del metall de la CGT francesa. La CGT és el sindicat comunista. Això és el màxim que hauria pogut aspirar. En canvi, aquí, com que la meva mare va poder explotar tota la seva personalitat literària, vaig poder. A rebuf enganxar-me al carro de la cultura.

Però jo crec que si m'hagués quedat a França no hauria anat cap a la cultura, sinó cap a la política. Ahir explicàvem que els poetes, certs poetes catalans, havien fet un comunicat dient que la poesia també fa vaga, demà, per exemple, per la vaga general. Molt important perquè la producció, el PIB, la influència que té el PIB en els poetes és capdalt. Per tant, la seva figura, a més que s'hagin ajuntat, perquè la poesia és una cosa molt solitària, molt individualista, I és bo que, a més a més, això haurà tingut una repercussió brutal, perquè immediatament, si tu veus el que fan els poetes, així saben gros, com si fos un carro del peix. T'agrada molt la poesia i els poetes. Precisament perquè m'agrada. Molt la poesia i perquè els venero fins a límits insospitats trobo grotesc que de vegades facin aquestes operacions Això és un debat també, cada vegada que hi ha una vaga o un tema social important de dir tothom s'ha de posicionar tothom ha de parlar, tothom ha de deixar la feina que fa i posar-se la samarreta Hi ha coses que són un pac. Igual que quan tu compres un medicament hi ha els efectes secundaris i t'explica el que et pot passar, i la pusologia, que és com has d'administrar aquest medicament, la vaga, sobretot si és general, requereix d'una condició sine qua non, que és el manifest d'artistes i intel·lectuals,

que això està en la línia del que ha passat amb els poetes. En aquest cas, immediatament que es va convocar això, fa uns dies es va fer públic. Que 800. Ara tu t'has d'imaginar 800 artistes. I intel·lectuals, que això sempre m'ha agradat molt. Qui és intel·lectual? Qui entra i qui no entra, no? I quan tu decideixes si ets. Anem a imaginar que un artista també és intel·lectual. O que un intel·lectual també és artista. Però no, aquesta distinció és important fer-la. I llavors aquests 800 que històricament, com que normalment aquests manifestos només els fa, en general, i pot deu haver alguna excepció, l'esquerra, Aleshores, hi ha uns que són. Fa molts anys que els anys en què es volien ridiculitzar, que eren els anys del Zapatero, en dèiem els de la ceja. No sé si recordes. Perquè vam fer la campanya de la ceja. Llavors, normalment, en aquesta llista, hi havia uns que gairebé ni els trucaven per demanar-los permís. Víctor Manuel, Ana Belén i el Ríos. Javier Cercas, el Modena Grandes. Que encara hi són, Paco Ibáñez, no? No, el Modena Grandes no, perquè va morir. Paco Ibáñez I després de Catalunya, també. Encara hi és, quan hi ha demandes socials contra la guerra de l'Iraq, se'ls truca. Jo et dic una cosa, si tu has sortit en un d'aquests Jordi Évole, Si tu has sortit una vegada, no pots ja. Si tu imagines. Ah, no, jo vaig sortir una vegada, però mai més.

Imagina't que surts per protestar contra la guerra de Jugoslàvia. O contra l'invasió, o contra Gaza. I et posen a la llista. No, no. Hi ha un altre problema. I et truquen. Ricard, aquest et posem a la llista, no? I tu dius no. No, no, no. Hi ha d'haver una coherència. Quan tu entres en aquest món del manifest. Sàpigues que és una porta que no tornaràs a no té sortida. A tu t'ho han demanat diverses vegades? Sí. A mi m'han demanat una vegada a la vida, m'han demanat només. Primer, perquè no soc ni artista ni intel·lectual, cosa que. Segón, perquè no tenies trànsit mòbil fins fa pocs dies. No, els manifestos es fan quan hi havia fixos, no existia ni internet. A mi em van trucar. El Modena Grande, a més, des d'aquí li envio una abraçada paranormal. I un petó molt fort, em va trucar una vegada a l'any 92 o 93, demanant-me que signés un manifest contra els bombardejos explícitament dels serbis, no sé on. I jo vaig dir, a veure, hi ha més bombardejos. Si anem contra els serbis, també hauríem d'anar contra els croats d'aluminio que han fet no sé què en una altra banda. Vaig començar a posar pegues. I el Modena, amb molt bon criteri, em va dir, ja veu que no t'ho voy a convencer. I com que era una persona amb una gran simpatia i coratge em va dir, mira, deixa-ho córrer. És l'única vegada que

he estat a prop d'assignar un manifest. I alguna altra vegada m'han fet sortir amb algun manifest sense demanar-me permís. Ja et dic, molt escadosserament, ho dic perquè si algú troba, mira, també vas signar això. No, no vaig signar-ho. El que passa és que tampoc vaig fer un escàndol, perquè, de fet, com que conec la influència que tenen aquests manifestos, Però la meva mare alguna vegada havia sortit amb algun d'aquests. Clar, és que hi ha moments que potser sí que té sentit, no? Té molt sentit. Ara, Ricard, té molt sentit jo perquè soc incrèdul i a més no crec en el destí de la humanitat. Però tota la gent que té unes mínimes conviccions i uns mínims desitjos de millorar el món, està molt bé que siguin manifestos. Fins i tot aquests poetes, aquests poetes que s'han reunit per influir en la vaga i convocar-la per demà. Sí, sí, això és molt impressionant. Però vaja, que sàpigues que el manifest és una condició. Si tu mai hi ha en una vaga un conflicte fort d'aquests i no hi ha un manifest darrere, Desconfia. Fixa't en Gaza. En Gaza hi ha hagut multitud d'aquesta mena de manifestos. La gent se sent i sent la necessitat. Altres, potser tenim la sort de tenir una finestra pública o un comentari a la ràdio o una columna al diari i podem expressar-nos, però hi ha molta gent que no ho té, això. I després hi ha una cosa molt divertida.

Aquests manifestos normalment es publiquen a la premsa. I la gent es pensa, oh, un manifest, que xulo. Has de pagar, Ricard. Perquè allò té un preu. Dues pàgines al país, manifesto contra tal, això s'ha de pagar. Llavors et diuen, vols signar i enviar-me 40 euros? I tu, aquí es posa a prova el teu altruisme. És a dir, que això, si firmes molts manifestos, és una pasta, l'has de preveure en el pressupost familiar. És a dir, mira. També durant el procés van haver-hi molts manifestos. És a dir, que cada època i cada situació requereix de la. Que demà és una vaga general. Sí, vaga general, home. S'atura el país. De fet, el país s'atura cada dia? El país està aturat. El que passa és que és d'una altra manera. Si no hi ha una consigna, la gent que avui ha sortit al matí per anar a treballar no sabia que es trobaria aturada. En canvi, la de demà, sí. Si demà no serà que no hem avisat. Sí. I a part, així com la d'avui és una putada i la prova de la incompetència governal de diversos governs, etcètera, etcètera, i de falta d'inversió i de tot el que vulguis dir, la de demà. Té una justificació. O sigui, la gent diu, pararem el país per protestar per dues coses, habitatge i salaris. Home, has de ser molt. Sí, no vols posar-te molt en contra d'això, saps? O tens cinc pesos i tens un bon sou,

o no. Sí, o penses, perquè això també passarà demà, molt important, això, no? Ara es defensa molt el dret a la vaga, que és brutal tenir-lo, perquè durant segles no s'ha tingut. Hi havia vagues i acabaven fatal, amb matances i amb detencions i amb injustícia. La vaga és un dret, et diuen. Què és que ha passat en els últims anys? Com que de vegades d'això se n'ha abusat molt, no tant del dret a la vaga com de l'ús que es feia dels piquets, ara en parlarem dels piquets, es reivindica el dret a treballar. Clar, des d'un punt de vista filosòfic, o sigui, si portessis el dret a la mobilitat, el Norbert Birbeny i altres grans filòsofes actuals, i debatem això del dret. El dret a la vaga ha de permetre el dret al treball. Que el que vol la vaga és aturar el sistema productiu del país, que la producció del país s'aturi. Que hi hagi una incidència en la producció. I per tradició sindical. L'obligació d'un baguista és impedir que la gent que vol treballar accedeixi, perquè són esquirols. Cada cultura, cada moviment té la seva cultura pròpia. Què passa? Que això en els últims anys, sobretot en els països liberals o de democràcia moderades, doncs clar, la gent diu, no, no, jo vull treballar, tu fes el que vulguis. O diuen, jo no em puc permetre perdre un dia de feina i perdre la part del salari que això comporta.

Estic amb vosaltres, a la tarda ja aniré a la concentració, però al matí necessito treballar. Anxas Castilla. Que també és legítim, pots fer el que vulguis. És legítim, però, Ricard, el motiu de la vaga és el que és. Com ho organitzem? No està ben resolt. No està ben resolt. La prova ho tindràs demà. Demà apareixeran piquets informatius. Històricament, què eren els piquets informatius? Eren uns tios. Generalment, els més forts i els més alts. De l'empresa, empreses, a més, hi ha molta indústria, que es posaven a la porta, si podien, abans, uns metres més enllà, cremaven uns pneumàtics. Que fesia oloreta, que ja es veiés una mica de fum. Home, jo és millor que el crac. I aleshores tu anaves ensumant la que hi havia moguda. Vas acostant l'empresa. Acostant, dius, això avui no entrarem. Entraves a uns armaris I aquella gent, a més, amb molt bon criteri, són piquets informatius. Venim a informar-lo que vostè té dret a no treballar. Això en els temps del sindicalisme era molt més brutal, perquè la repressió era molt brutal i els drets es trepitjaven d'una manera sistemàtica. A mesura que s'ha anat estobant, doncs s'ha subratllat molt més el dret a treballar, sobretot per part dels empresaris, que són els que reivindiquen el dret al treball, eh? Aquí tens dues forces enfrontades. I això serà molt interessant de veure com. Llavors ara es diu informatiu. Informatiu què vol dir? Això també ha canviat. Un grup del comitè de

vaga o del comitè d'empresa, dels treballadors, es presenta en el local en què hi ha gent que està treballant i fa un discurs, una renga, i pot interrompre una mica. Si fos una ràdio, interrompre. Havia passat aquí, eh? S'interrompia l'emissió i algú feia una diatriba sobre les raons per les quals estaven en bada. Això és molt respectable i, a més, no hi ha violència, ningú està forçant res. Això està passant, també. Això també ha canviat una mica. Ja no són els pneumàtics. I després una cosa clàssica. És més híbrid, és més híbrid. Bueno, i sobretot cobreix un ventall de necessitats més ampla. Per exemple, un altre clàssic. A Marcavarna no hi arribaves. O sigui, una de les primeres coses era estacions. O sigui, que la gent no podia arribar en una estació. I dos, Marcabarna. I aleshores això era la típica lluita amb la policia, etc. I després hi ha l'altre clàssic, que és la manifestació de la nit. La manifestació de la nit, la tradició a Barcelona, és que acabi malament. No és culpa ni dels convocants, ni del moviment sindical, ni del concepte dret a vaga, que són infinitament respectables, sinó que hi ha una gent especialitzada. Que en l'argot imaginari fantasiós de la policia eren uns anarquistes italians, aquest era el concepte, molt sospitós, que de cop i volta, cada vegada que hi ha vaga, arriba un autocar d'anarquistes italians que es dediquen a trenxar-ho tot. Per tant,

avui els Mossos ja han fet un avís. Sí, sobretot perquè hi ha possibilitats de talls de carretera. És el que es coneix com a merder alert. Sí. Que és no rebrem una alerta al mòbil, sinó que trobarem contenidors. No ho tinc per què, perquè si ens avisen quan plou, també ens podrien avisar quan hi ha encapotjats a punt d'atracar-nos el local. Estaria bé que ens avisessin amb un S-Alert. S-Alert Caputxa, per exemple. S-Alert Caputxa. Llavors tu saps que en aquell carrer hi ha una moguda important. Per tant, això. Els convocants, molt important, els convocants. Moltes vegades convoquen vagues generals, moltes vegades, radicals de petits grups. Tu vas a la Rambla i et venen aquelles revistes que són de la Liga Internacional Trotskista i ja criden a la vaga general, però ningú fa cas. No té repercussió. Quan té repercussió? Quan intervenen dos grans sindicats. Aquests dos grans sindicats són Comissions Obreras i UGT. Que són el 80% de la representació sindical que hi ha a Espanya. Cuestionats per infinitat d'altres petits sindicats, entre ells els sindicats especialitzats. El de l'educació, l'Isabel. Com es diu? La que s'han entrevistat 500 vegades. Isabel Segura, no. No, jo l'han de assegurar. Doncs. La de Segurà no és ni d'UGT ni de col·lisions, és del Bustec, que es diu. Bustec, del propi sindicat que té O quan hi havia el Tito, dels taxistes. És a dir, aquests grans sindicats

que són els que pinten en les xifres, en la pràctica, rasques sectorialment. Va canviant, va canviant. Que tenen aquests dos grans sindicats, a part d'unes sigles i una història brutal, com van iniciar el moviment obrer, el respecte que han de tenir pels seus primers dirigents, tenen uns dirigents especialment objeters que els catalans hem de sentir-nos orgullosos de tenir un fenomen únic. Que és Josep Maria Álvarez. Josep Maria Álvarez. E.P. Álvarez. E.P. Álvarez. Tu, Ricard, des que has nascut, si tu ara estàs portant el Matí a Catalunya Ràdio, quan tu vas néixer, que era l'any 90. 90. El senyor Josep Maria Álvarez va incorporar-se, va ser el mateix any, va esperar que neixessis tu, com a secretari general d'UGT Catalunya. D'acord? 36 anys dedicat. Espera't, espera't. Tu neixes. I diu, ha nascut el Ricard. I preguntava, molt abans ja anava preguntant, perquè era militant des del 87. Ja anava preguntant. Ha nascut el Ricard? I aleshores li deien no. Quin Ricard? Perquè primer no sabien ni què hi series. Però hi ha el moment en què tu neixes, i diu, ja ha nascut el Ricard. Saps? Com quan ha nascut un minyonet, Rosi Blanquet, i llavors arriba el Josep Maria Álvarez, i diu, ara és el moment, i em faig. Bueno, en faig no, l'elegeixen, he escollit. La proposo i m'escolleixen. Això mateix. Guanyo la llista, perquè es van presentar diversos. Guanya ell. I és el secretari general de UGT Catalunya del 1990 fins al 2016.

Que tu, el 2016, ja tens un fill. O estàs a punt? Faltaven quatre anys, però sí. Bueno, però ja tens els ous coberts d'aquella 2016? 2016. 2016. Tu ja estàs treballant a Catalunya. Ja feia el suplement. Era la segura temporada del suplement. Llavors ell diu, pregunta, Josep Maria del Vell, ja fa el suplement, el Ricard? Perquè, clar, només porta 26 anys a la secretaria general. Més que Pujol. A veure, mira, quan jo mori, quan jo mori, El forense tindrà un sobre. Els meus fills li donaran un sobre. I li diran, sisplau, obri aquest senyor Pàmies, que està mort, i comprovi. Saps com els arbres, els troncs, quan els tallen, diuen que cada cercle és una porció de temps. 10 anys, 20 anys. Quan a mi em tallin per la meitat i vagin a buscar el fòssil, trobaran. Com a mínim 50 cercles que posarà Josep Maria Álvarez. És a dir, jo ja t'ho no et dic, perquè tu ets fundacional. Quan neixes tu, comença ell. És a dir, tu ara, tranquil, ara tu vas tirant. Què va fer el Josep Maria Álvarez el 2016? Que portava, repeteixo, 26 anys. Cony, em presento a la secretaria general d'UGT espanyola. Qui millor que jo, que tinc una experiència brutal i un prestigi brutal guanyat en diferents vagues, etc. I negociacions de conveni. Tinc l'experiència a Catalunya. Des del 2016. Estem al 2026. És secretari general d'UGT a Espanya. He fet un exercici periodístic, que ara dirà,

hòstia, el Mamis ha treballat avui. He anat a mirar. De tots aquests anys, què feien a comissions obreres? 1987, després dels anys de Marcelino Camacho, històrics, i del Redondo, Nicolás Redondo, no? 1987, Antonio Gutiérrez. Encara no s'ha manifestat Josep Maria Álvarez. 2000, o sigui, del 87 fins al 2000, Déu-n'hi-do, Antonio Gutiérrez. El 2000, José María Fidalgo. Portem dos. L'altre, allà quiet. 2008, Ignacio Fernández Tocho. 2025, un any sordo. És a dir, un Josep Maria Álvarez, en la nomenclatura de la moneda, equivale a un, dos, tres, quatre de comissions. Si, bueno, quan el Ponset posava en dubte l'eternitat de les persones, doncs és un cas claríssim. I hi havia un gènere que era l'entrevista que li feia en el Josep Maria d'Alvarez, Josep Cuní, aquí, i al Cuní jo sempre li deia, quantes entrevistes has fet? I ara, quan es va jubilar, el primer que li vaig dir I qui entrevistarà? A més, tenia molt bona relació. Després de tants anys, tantes batalles junts. Imagina't tota la gent que t'ha vingut aquí una, dues, tres, cinc, sis vegades. Míriam Nogueras. ¿Quantes vegades l'has entrevistat, aquest any? 6 o 7, sí, sí. Doncs tu imagina't que vols ser 30 anys a la vista, ella continua i tu també. Que encara sigui portaveu de Junts o. Tu l'hauràs entrevistat 500 vegades. I ens anem trobant. I us aneu trobant, i aneu fent grans, i pregunta'm com estàs, potser algun dia prenen un cafè, bueno, doncs tinc dos fills,

s'han casat, viuen fora, soc avi. Tot això. La vida passa mentre Josep Maria Alves fa coses. Què és la vida? Tot el que passa mentre Josep Maria fa coses. Menys demà, que és dia de vaga i que no hem de fer res. Bueno, hem de fer vaga. Ells sí, ells sí que han d'organitzar-ho tot. Tots, tots. Ricard, és vaga general. Tots. Home, no li faltaria. Cançó. No, espera't, vull preguntar-te per Broncano. Broncano, home, un espectacle. Vas seguir-ho ahir? Vaig seguir-ho. Home, va ser un espectacle molt, molt interessant. Ha enganxat tota l'entrevista, sí. Ha enganxat tota l'entrevista i molt, molt, com tu diria. Primer, al Broncano li vam fer una cosa molt lletja, que és dir-li el que havia de fer molts dies abans. Va convidar l'Almodóvar el divendres. I l'Almodóvar li va portar tota la llista de les coses que havia de fer. I el que havia de preguntar. Jo l'hauria engegat a la merda. L'hauria dit, mira, xato, has vingut a promocionar un llibre, vés-te'n a la merda i jo no vaig als teus rodatges a dir-te com has de filmar. Això primer. Després van sortir no sé quants articles dient-li el que havia de fer, la responsabilitat que tenien. De manera que, quan va saltar al camp, era com Julian Alvarez el dia de l'Atlètic de Madrid. Pobre home, no sabia què fer. Segon, no va fer una entrevista. Va fer un debat. Llavors això s'ha d'aclarir.

Que això a vegades us passa quan teniu els de l'extrema dreta o, hipotèticament, si tu tens un to. Amb un polític i de cop i volta amb el de Vox has de debatre. Perfecte. Però sàpigues que no estàs fent una entrevista, estàs fent un debat. Si a més a més no serveixes ni per fer entrevistes, ni per fer debats, perquè et poses nerviós, estàs angoixat, balbuceges, no tens la dicció, ni l'oratòria, ni la tranquil·litat. Vas perdent punts. L'altre no, en canvi. L'altre està preparadíssim, i amb la xorra, amb la xorra, va poder passar la maroma, de manera que avui, segurament, no tinc ni idea, eh?, però segurament té un millor de vots més, o mig millor de vots més. Per què? Perquè l'efecte por aquest que entre tots hem creats, que són el dimoni, mires i dius, ah, bueno, a mi m'ha caigut bé. Molta gent dirà, a mi no m'ha caigut malament. Perquè a més a més ha suportat una mica la. La impertinència. La impertinència, l'hostilitat en alguns moments, tot això. Avui hem anunciat també a primera hora que Feijoso està repensant d'anar-hi i també d'imposar el seu públic. Sí, però el problema és que si tu imposis el teu públic has d'estar una hora i mitja allà, eh? I has de tenir talent, gràcia i una manera de ser prou natural com per enganxar, que això ho va aconseguir. No tant gràcies al que va dir la Bascal com

de l'actitud del Broncano. O sigui, gràcies a l'hostilitat que detectaves en Broncano, et posaves gairebé a favor de la Bascal. Això a l'altre no li passarà. L'altre que pot passar és que tothom mori d'ensupiment. En tot cas, avui ha de colar-ho? Espectacle. Si em permites, me l'estalviaré, aquest. Sí? Em pensava que el miraries, aquest. És que jo la de color potser l'he vist 2.000 vegades. Amb Rufián devies veure'l. Rufián no me perda. La teva devoció per al personatge t'agrada. No és devoció, és vici, ja. Vici. Sí, primera devoció i ara és vici. Ho admeto, quan hi hagi una associació de rufianòlegs anònims, jo em pensaré el primer en presentar-me, a veure si em desenganxo. Cançó. Sí, ho vull dir molt lluny.

Per ordre de l'alcalde es passa bé a tothom que una fera feroja del parc s'escaparà. Es prega les senyores, compren forts aliments i no surten de casa fins que torna el bon temps. Tot el que tinga cotxe que fot el camp corrents. I sempre vaig a la platja, a la torre o als hotels. L'alcalde s'encarrega, per ús del seu poder, de la fera ferotge deixar-la sense dents. El queixa no compleix que no es queixa després, si per culpa la fera ell rep algun torment. Jo que no tinc ni casa, ni cotxe, ni un carret, em vaig trobar aquell dia la fera pel carrer, tremolant i mig mort. Ai, Déu, re Déu, la fera, i em veurem tan fotut. Em va dir molt planera, xicot, perquè tremoles, jo no te menjaré, i doncs perquè t'escapes del lloc on tens marcat.

Sergi Pàmies, gràcies i bona vaga. Salut.