Setembre de 2026: novetats editorials d'arquitectura

Perspectiva. L'arquitectura a Catalunya Ràdio. Amb Josep Lluís Blázquez.

La Biblioteca de l'Arquitecte. Doncs ja tenim la Biblioteca de l'Arquitecte oberta una temporada més, aquesta 2026-2027, amb Marc Longarón, director de la Cooperativa d'Arquitectes Jordi Capell i el nostre prescriptor literari de capçalera. Com estàs, Marc?

Molt bé, Pep Lluís. Tal com anem aquesta temporada no tindrem ni bolets. I espàrrecs tampoc. Els pàrrecs com que se'n poden fer a l'octubre i triguen una setmana en sortir si plou una miqueta, oi? encara, però els bolets tenen el bolet és molt delicat, ja ho saps i en un país com el nostre, que fa tanta calor,

ara ara hem d'anar a aquell paradís secret que tens tu per allà a Camp de Bànol, no? sí, sí, però. Tampoc hi ha plogut prou. Ni tampoc ha refrescat. Només diuen que els bolets fan una temporada de descans. Sí, però molt no. Jo t'asseguro que de descans en tenen poc. El que sí que sembla que hi ha crisi, també, És dels bolets que van sortint a les ciutats, no? Ara sembla que a Poblenou han parat de construir bolets, no?

Sí, realment estem en un altre model, bueno, és que caien tants models de ciutats, però estem anant en una altra època. Sigui com sigui, de bolets sempre n'hi ha hagut. I de premis, des de fa 125 anys podríem

dir que també n'hi ha. A més d'arquitectura. A mi em diuen molts arquitectes que és que aquí no en sabem de fer gratacels, això és cosa dels neoyorquins, d'aquesta gent, però que aquí els fem malament.

Bueno, n'hi ha un molt xulo que tapa l'Empresa State Building que està portant una polèmica bestial, perquè han fet un edifici específic per tapar-ne un altre. Les fotos privilegiades que es feien de l'Empresa State.

Ara no es poden fer, ara es pagaran els celulòides.

Imagina't, és a dir, sempre estem parlant del dret de vistes i ara comencem a tenir un tema que és el dret de fer fotos.

És igual, però això li demanes a una IA, li dius, no mira, posa'm un pollancre al costat i ja està, posa un pollancre gegant o una acàcia o el que sigui. Sí, sí, està clar. El cas és que bé, sí que hi ha obra nova però a banda de la qüestió de reutilitzar, que mai acabarem prou de reutilitzar el que s'està fent sobretot és habitatge per nassos perquè algun lloc ha

de viure tota aquesta Catalunya de 7 milions o 7 i mig, que ha d'arribar diuen els 10 i que no té habitatge encara no som lleu no, però ja veuràs extraoficialment, vols dir que no.

Això és com els arquitectes col·legiats, que diu que n'hi ha 20.000 però de col·legiats només n'hi ha 11.000, no?

Això sí, és cert. A veure, també passa una cosa que hem de ser conscients. Ens hem passat de frenada fins l'any 2006, en aquells anys es feien 130.000 habitatges cada any, i de cop i volta hem passat a fer-ne 10.000, 15.000. Al cap de 20 anys, perquè era fa 20 anys de la crisi del 2006, dius, home, és que al cap de 20 anys, després d'haver-ne fet això, 10, 15, 20.000. Cada any, ah, és que no hi ha habitatge, o clar, és que l'habitatge, si no l'has fet, no n'hi ha. Per tant, quan algunes persones parlen de 50.000 habitatges o diuen, en calen no 50.000, en calen 250.000, d'acord, només falta. Sí, però com ens hi posarem? Aquí està el tema. Estem acostumats, els darrers anys, a tenir un tipus d'habitatge amb una certa qualitat, però també durant molts anys hem vist actuacions molt bèsties on l'habitatge estava molt mal construït. Si ho recordes, les emergències habitacionals dels anys 60 a Catalunya van generar una disbauxa en habitatge brutal.

Sí, però en aquella època s'estilaven coses, no sé, per exemple, el barraquisme, que avui dia és impensable, avui dia no et deixen fer-te una barraca allà on vulguis, i les típiques malifetes aquestes d'anar a l'obra a les 3 de la matinada a robar autos i vinga. Dels barris de muntanya,

diguem-ne així, que havien hagut d'anar cap a l'autoconstrucció. Això, evidentment, no es pot fer, com és evident, i ja no té sentit, però tampoc tot s'hi val.

Home, ara n'hi ha d'altres de coses, no? Això, ocupar locals comercials i habilitar-los per O viure dins un cotxe. Sí, sí. Bé, i tot plegat es reflecteix, evidentment, a les publicacions sobre arquitectura que van sortint des de fa mesos, que en parlem a la Biblioteca de l'Arquitecte, oi? I avui també en tenim una mostra.

Sí. Sí, sí, sí, avui jo diria un manifest gairebé. Sí, és aquest desplegable

que treu arquitectes per l'arquitectura. Ara no sé amb quina periodicitat.

Em penso que són, que t'ho dic bé, tres a l'any. Tres a l'any. Tres a l'any. El número aquest encadellat de vivenda assequible i inassequible. Segon capítol, perquè ja en van treure un que es deia igual. Sí, la 50.000 sí, però que ve una mica a dir això, no? Sí, sí, ens calen 50.000 o més de 50.000 habitatges. Però no tot s'hi val.

Està fet així en un format també breu, suposo que perquè s'ho llegeixi l'IA i els polítics, perquè si no, clar, no els faràs llegir tot un llibre.

Jo crec que ho posen a l'IA i els fan un resumen, que ven molt de bòlit que estan per allà, per Varsovia. Li pregunto a la panella què és, escolta, explica'ns, fes un resum, no? Jo crec que van molt de corpull, però alguna cosa els deu arribar, alguna cosa els deu arribar. En tot cas, és aquest manifest que acaba amb l'article del Lluís Cantallops, que intenta posar una mica de fil a l'agulla sobre el repte de l'habitatge i com aquesta manca d'habitatge ha tensionat totalment les administracions, però també s'ha perdut una certa regulació del preu de l'habitatge.

Sí, sí, articles, com tu deies, de Lluís Cantellops, però també de la Rosina Viñas, de Xavier Bustos i Nicola Regushi, Josep Maria Borrell, Pilar Calderón, Amadeu Iglesias, Carles Puig, Estanislao Roca, Eduard Rodríguez Villas Cusa, la Rosa Rull, la Cristian Vives. Per ser així un desplegable tan breu i concís, són articles amb molta substància, molta proteïna. Sí, i a la mateixa línia, però gratant una mica en això que tu deies de les crisis habitacionals dels anys 60, no? Sí. Tenim l'última creació del Moisés Puente.

És l'últim llibre de la Moisés Puente que també va una mica en format manifest, eh? Malgrat que és un llibre i és una mica més gruixudet que la revista de Parà, perquè la revista de Parà deu tenir, no l'he comptada, però igual té 20 pàgines i, en canvi, el llibre de Llobel Moisés passa de les 150. Intenta posar sobre la taula els diferents experiments que s'han fet amb imitatge social al sud d'Europa. El llibre.

El 50% amb la Maria Garcia Ruiz, eh? Exacte, exacte.

És un llibre que intenta analitzar, primer de tot, què passava en aquells anys, estem parlant entre els anys 50 i 70, que és al que ens referíem, i veure com les ciutats han pogut resoldre. Aquesta misèria que va aparèixer després de la Segona Guerra Mundial. Així com aquí no vam tenir Segona Guerra Mundial però ens vam trobar amb els moviments de gent que també ens hi trobem ara, estem parlant de coses que continuen sent exactament igual de vàlides. Gent que venia de Múrcia o que venia d'Andalusia i anaven a Madrid o anaven a les zones industrials del País Basc o venien a les zones de Barcelona, doncs a Europa, i per això el llibre comença. L'any 49, a Europa ens trobem amb ciutats com Roma que estan destrossades.

Es diu, la ciudad en disputa, experimentos colectivos en torno a la vivienda social en el sur d'Europa, 1949-1976, o sigui que és aquest període, situacions històriques que avui dia no venen al cas, oi com això que dèiem del barraquisme, no? Correcte, correcte. Però sí que et convida a pensar aquestes pràctiques, que te'ls fiquen en un avió allà a Ceuta amb un paracaigudes a l'esquena cadascun i quan estan passant per aquí a la zona franca els deixen caure. Però és cert, és a dir, molt bé, tenim un problema a Ceuta,

doncs en aquell moment hi ha tota una sèrie de gent que decideix resoldre el problema. Una sèrie de solucions de polígons i a partir d'aquí doncs va enllaçant diferents exemples de solucions habitacionals col·lectives.

I solucions que no sempre provenen de les administracions. No, no té per què. Polítiques de fets consumats. Sí, també, no té per què. Sobretot a Itàlia, que ara està molt de moda comprar cases per un euro. Què dius? Sí, hi ha un a les xarxes socials, com aquí la caçadora de masies, doncs hi ha un per allà a Itàlia. Que té tot un catàleg de cases per un euro. Sí, el que passa és que, bueno, tu pagues un euro, ets propietari de la casa i després agafa't amb el que tindràs al darrere de problemes, eh? Però, bueno, si ho analitzes i et surt viable, per què no?

Què dius? Déu-n'hi-do. En tot cas, com deia, el llibre comença amb les operacions de Roma i acaba amb l'operació S.A.L., capitana ja de Palcis de Vieira, però que hi ha moltíssima gent, evidentment, de la brigada, diguem-ne així, perquè són la brigada. Sí, sí, són la brigada. Intenten resoldre també el problema habitacional a Portugal. Per tant, solucions que s'han produït al sud d'Europa i que no estan absolut connectades i que ells dos, la Maria i el Moisés, les connecten en aquest llibre.

Bona feina, bona feina. I a més, allò no és un llibre feixuc, eh? Vull dir, 160 i escaig pàgines, ben il·lustradet, en la línia habitual del Moisés. Sí, però aquí el Moisés ens fa. És frugal, és assequible econòmicament, perquè l'edició. A veure, no tens 17 euros per poder-te'ls gastar. A més, aquí en el Moïsés ens fa d'autor. No, no, de fet ja es prodiga d'alguna manera o altra cada edició que fa, encara que sigui la bíblia del Mies van der Rohe, però és igual. Ell està exercint allà una tasca editorial que requereix de molta aportació personal. I escolta, i una altra cosa que tens aquí, després de 125 anys ja tocava, eh? Des de l'any 1899, no? Tots els Premis FAT en un sol catàleg, no? Sí, sí, sí, ja tocava, no? Perquè això, per exemple, la Fundació Mies Bando Rohe és que pràcticament ho fa cada any, publica el catàleg dels Premis.

No s'espera 125 anys. Exacte. La veritat és que està molt bé tenir un llibre en el qual hi hagi els 125 anys de premis, no només FAT, el Quim FAT en aquest cas, perquè el que també es fa és buscar els precedents del FAT, que eren el concurso anual d'edificios i establecimientos urbanos construïds en Barcelona. Ve d'aquí perquè se'n va tan enrere, no? Clar, clar, perquè aquest antecedent dels Premis FAT dura del 99 fins al 30, després hi ha un període, diguem-ne, de res, i apareixen després els Premis FAT, i hi ha, diguem-ne, tota l'etapa que tots els boomers més o menys coneixem, i poder els més joves no tenen tant controlat.

Sí, sí, des de l'edifici de la Caixa de Pensions de l'Enric Senyer, que aquest seria un dels primeríssims que apareixen

en el catàleg, no? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, fins al 59 els primers premis com a l'edifici del carrer Pallars de l'Oriol Boigues i el Josep Martorell. La casa Follà, l'edifici Monitor, el Jardinetto, l'edifici de jutjats del Clotet i del Paricio o a l'Hospital de Mar, o aniríem avançant. No acabaríem mai.

Que bé, que bé. Doncs tots, bé, hem format fitxa i després amb una petita contextualització

històrica. Correcte, correcte. Està francament bé.

Llibre fonamental per tenir els prestatges de casa i anar consultant en ocasions puntuoses.

Ostres, aquell edifici i tal. Però també per poder entendre una mica la tasca de l'Arquinfart, que no només és una entitat que es dedica a donar premis, sinó que és una entitat que es dedica a fer altres coses. Entre aquestes altres coses, generar debat públic. Sí, és clar, i parlar de l'arquitectura que s'està construint, la que s'ha de construir. I de vegades criticar, perquè no només és la feina de dir el que està ben fet, sinó també a vegades és criticar el que no està ben fet, i per tant el FAT sovint apareix en premsa per fer la mosca del FAT. La mosca del FAT, els antipremis. Sí, exacte. Per tant, un llibre superrecomanable per gent normal, també per friquis estudiosos, perquè hi ha actes dels premis, hi ha coses, diguem-ne, A més, amb retalls de premsa

del que es publicava en el seu moment,

sobre cada punt de les edicions, no? Sí, sí, sí, per això et dic que està molt bé,

és una publicació extraordinària. Tot plegat, coordinat per Pau de Solà Morales i l'Ignasi Bonet, oi? Exacte. Són dos històrics de la Junta del FAT, del Quim FAT, no? Exacte, i editat per la Fundació Arkea. Molt bé, molt bé. Felicitats. Molt bé, i tant, sí, sí, calia, calia. Doncs molt bé, ja tenim aquests tres, dos i mig, dues publicacions i mig, per començar aquesta temporada. Per fer boca, per fer boca, ja tenim lectura. No, no, és que si traguéssim tot el que us arriba, mira, aquest mateix del FAT, és que us va arribar a finals de juliol, no? Sí, no va entrar per poc. No el vam poder citar a l'última edició. Sí, sí, va arribar justet, justet. Molt bé. Doncs Marlon Garón, veig que ja t'has fet les bermudes, ja està.

I les sabatilles hawaianas. Ja fins l'any vinent. Doncs va, que no ha estat res. Igualment, Pep Lluís.

Una arquitectura premiada, 125 anys de premis, de Pau de Solà Morales i Ignasi Bonet. Edició trilingüe en castellà, català i anglès. 345 pàgines amb tapa rústica i abundants il·lustracions a color. Publica Fundació Arquia. Val 50 euros. La ciudad en disputa experimentos colectivos en torno a la vivienda social en el sur de Europa. 1949-1976, de María García Ruiz y Moisés Puente. 160 pàgines en tapa rústica i il·lustracions a color. Puente Editores. Val 18 euros. Vivienda asequible-inasequible, capítol 2. El número 7 del magasín en format desplegable d'arquitectes per l'arquitectura, amb articles de diversos autors. Val 5 euros.

Trobareu tots els reportatges d'aquest programa a la nostra web, catradio.cat barra perspectiva, dins la finestra dels millors moments.