S'ha acabat el festeig? Lliguem massa ràpid?

Anem a tota castanya, també a l'hora d'estimar.

Tothom va de pressa, no hi ha temps per res. Ho sentim a tot arreu, amb la gent de ciutat i amb la de poble. Quin estrès, tu! En general ho volem tot per ara mateix, i si no ens va bé, vagin passant. Amb les relacions personals passa una mica el mateix. Diuen els estudis que ja no ens fem petons, i el festeig famós ha passat a la història. Allò d'anar coneixent algú a poc a poc, anar-lo a buscar la feina, tenir una llarga conversa abans de tenir relacions sexuals, sembla que és una cosa del passat. Avui parlem de turborelacions. De pressa, de pressa, un pim-pam. Si aquest no m'agrada prou, un altre, un altre. A Catalunya Ràdio,

les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

La Thompson, diuen que és l'areva d'Amy Winehouse, és australiana, per això no és londinenca, i potser no és exactament ella, però ens agrada molt.

Les cançons d'amor tampoc es porten, allò d'enviar-li a algú un missatget amb una cançó embolicadeta? Benvinguts, benvingudes a Les dones i els dies, un programa en el que sempre vivim enamorades.

I com que diuen que l'amor és polític, volem parlar amb la nostra politòloga de confiança, que és Georgina Monge. Com estàs? Bona nit, Montse, molt bé. Tu també enamorada sempre, oi? Jo molt enamorada.

Com a persona que col·labora en aquest programa. Exacte, parlant de l'amor, doncs enamoradíssima de l'amor.

Exacte, avui volem parlar de turborelacions. Que ràpid va tot, va l'autobús, anem a la feina, als embussos, però també l'amor. I per acompanyar-nos en aquesta conversa, Doncs també hi és la Carme Vivanco Sánchez, que és doctora en Sociologia per la Universitat de Barcelona. Com estàs? Molt bé, bona nit. Molta sociologia hi ha aquí, ja veurem que la teva recerca està centrada en les transformacions amoroses en societats neoliberals actuals. El capitalisme també entra en tot això que dèiem ara. Benvinguda. I també l'acompanya la Inés García, que és moltes coses, doctora en Filologia Alemanya i molt, vull dir, té un currículum llarguíssim, però sobretot és una dona que en sap molt de la cant i en sap molt de psicoanàlisi. I està bé analitzar-los, està bé posar mapa en aquest mapa dels sentiments. Que necessitem. Vas escriure un llibre, un assaig, que es diu Calla i paga. Aquí parles d'amor? Sí, sí, sí. Calla i paga. La tinderització, els vincles, de fet. Doncs, tinderització. Ara parlarem de què és això. I ens acompanya la Gemma, la Gemma Medina, que és una oient del programa. Ens estimem molt aquí. Bona nit. Bona nit. I és una experta, o podríem dir que ha treballat molt el tema i també n'ha llegit molt sobre la qüestió i l'ha viscut en pròpies cars i l'ha patit. Experiència personal en apps de lligar, cites ràpides, cites de les de sempre, cites en general. Volíem també que no fos només una xerrada teòrica, sinó que poguéssim. Aquí acabarem explicant la nostra vida, eh? Us ho dic ara, eh? Això va així.

Romàntica i satànica com la Batllal, no sé si tenim temps, i la Muixca, cantant les dues, no sé si tenim temps a posar-nos romàntiques i satàniques amb aquesta vida tan ràpida. Primer, politòloga del meu cor, Georgina Monge, explica'm què és això de les turborelacions, a veure.

Doncs les turborelacions seria una mica la forma que han pres moltes de les relacions sexoafectives a l'actualitat. Són relacions que diríem que són molt ràpides, que són en general molt efímeres i que se centren més en el sexe que en els efectes i en les emocions. Ha tingut molts noms, això li podem dir turborrelacions per expressar aquesta rapidesa, però també se li ha dit la tinderització de les relacions, les relacions que passen per Tinder. Hi ha altres paraules que em venen al cap. Sí, bueno, aquí te pillo, aquí te mato, o les relacions pim-pam, que has dit tu al principi, també.

Molt bé, tot ho ha dit molt finet, jo en tenia de més gruixudes al cap, però que parlin les teòriques, turborrelacions, tinderització, què vol dir això, tinderització? Que la vida s'ha convertit en un Tinder? Anem així una mica pel carrer o com va això? Sí, jo crec que en aquest sentit el que comentava la Georgina, també de la turborització, d'aquesta acceleració de les relacions amoroses que tenen a veure amb el dispositiu de Tinder. Jo crec que sintonitza molt bé amb el règim efectiu que s'imposa, crec que des de la lògica neoliberal del mercat i que es caracteritza per. Què vols dir? Que anem a buscar un nòvio com aquell que compra una samarreta a Inditex? Sí, i a més de manera accelerada i a més amb la característica obsolescent que té el producte que comprem, no? Què vols dir? Que els nois es moren pel camí o què? A veure, no, ens expliquem-ho això, obsolescent. Explica'm això de què passa, que els homes o les dones que busques es moren pel camí. Amb data de caducitat, oi? Exacte, no, l'acceleració té a veure amb això, no? Agafes un, després te'n desprens, agafes un altre, vull dir, en aquest sentit, perquè el que més ens agrada. Perquè és com una capsa de galetes birba, saps que no s'acaben mai o com, això. Sí, sí, sí. O que sí que s'acaben. O que sí que s'acaben. Gemma, què vol dir aquesta obsolescència per tu programada? Aquesta cosa de que s'acaben.

Encara que no tinguis pressa, et posen aquesta pressa a sobre. Qui te la posa? El sistema com està muntat. Realment està pensat perquè consumeixes ràpid persones com si fos un catàleg de productes. I de fet. Perquè vols dir que si no et va bé en una cita, saps que a la tarda pots tornar a obrir l'app. Sí, ens faria la facilitat de tornar a obrir la capsa de galetes i trobar-ne una altra. Però vaja, hi ha maneres d'utilitzar aquestes eines que intentar frenar una mica aquesta manera de consumir persones.

Consumir persones. És unes declaracions fortetes. Què vol dir consumir persones?

Consumir persones vol dir autooptimitzar tot allò que fem. Ja no només consumim el que comprem al mercat, sinó també consumim les persones i ho convertim tot en una experiència divertida i més ensompli. Doncs millor, i fitxeu-vos-hi, que jo crec que no.

Vols dir que acabarem posant allò, estrelletes, com quan agafes un taxi? Estrelletes a les relacions? Aquest noi us en podeu enfiar, que et convida a les cerveses, ell sempre paga, per exemple.

Exacte, el Tinder ja és una mica això. I fixeu-vos que jo crec que també inclús les relacions més estables i més llargues també s'acaben turboritzant. No només passa, crec, en les relacions pim-pam, sinó que aquesta lògica de quant més, més i millor, millor, també acaba afectant

les lògiques llargues. Això és nou. Què vol dir en les relacions llargues? També ens està agafant la pressa.

Jo crec que també ens està agafant la pressa perquè crec que també les persones vivim sempre amb aquesta sensació que potser hi ha una opció millor allà fora, oi? I per tant sempre se t'imposa, se t'impera aquesta idea de i si m'estic perdent alguna cosa que encara no conec i això d'alguna forma afecta les relacions que duren.

Clar, les turborelacions aquestes de les que parlem ara les podríem lligar amb la idea aquesta, per exemple, de parelles que fa molt de temps que estan juntes i decideixen, per exemple, obrir la parella. Seria una manera de mantenir el vincle i al mateix temps provar altres coses, no? No sé si va per aquí el que dius.

Sí. Sí, va per aquí i també va per aquesta idea de no saber cuidar o no poder cuidar qui tens al davant, perquè penso que les turborrelacions no només estan turboritzades o accelerades per les relacions en si mateixes, sinó, com deia la Inés, i com dèieu abans, pel sistema i pel context que tenim. Potser tu vols tenir una relació molt estable, però la vida va tan ràpid, l'autobús va tan ràpid, que no pots ni parar-te a cuidar la persona que tens al davant.

Bueno, les relacions obertes o com d'altres maneres que potser ho veuríeu.

Sí, jo el que em ressona molt és amb el que diu l'Eva Ilus, aquesta sociòloga que m'agrada tant, que té el llibre del final de la mort, publicat per Eumo, que ella parla que es dona una devaluació per refinament del gust, que sona molt gros. A veure, és que parleu molt teòric. Què vol dir això? Anem a explicar-ho. Podem fer una analogia amb els iogurts. És una relació iogurt, una relació en què tu vas a un supermercat i et poden agradar els iogurts de maduixa, però és que entens bé de maduixa. Aleshores, tu en proves un, si no t'agrada, el tornes a l'estanteria. I l'Eva il·lusa en el seu assaig, explica com una dona diu, em sento com un producte de supermercat, que els homes agafen de l'estanteria, tasten, si no els agrada, el tornen. I el tornen per aquesta devaluació per refinament del gust, perquè sentim que tenim al costat opcions infinites. I que, per tant, ja no en tenim prou. Abans, potser, si coincidies amb un parell de coses, amb la teva parella o amb la persona que tenies al costat, ja t'estava bé, li agrada llegir i li agrada escalar. Que bé, ens hem anat a trobar. I ara dius, ja, però és que jo, home, posant-me uns quants filtres més a Tinder, puc tenir algú que li agradi llegir, escalar, que li agradi menjar sushi, que li agradi el mateix tipus de cinema que jo i que es vesteixi amb la mateixa roba que jo. Per tant, descartem a qui tenim al costat perquè sempre sentim que naveguem en un mercat amb possibilitats infinites.

Això sí que s'assembla molt al capitalisme que dèiem. Deixem-me, em sembla que s'està mossegant la llengua. A veure.

No, i d'aquesta manera de funcionar es deriven coses com allò que dèiem, les típiques paraules angleses, el ghosting, el breadcrumbing, aquestes terminologies que estan relacionades, evidentment, si de cop i volta tu connectes amb algú i comences a xerrar i de cop i volta desapareix, tu ja saps que el problema no el tens tu, que probablement serà que té tres converses més obertes amb altres persones que en aquell moment li han interessat més.

De tota manera, això que dieu, estem parlant molt d'aplicacions, però a mi em sembla que està passant també a la vida real. I quan parlàvem d'aquest dels iogurts, jo crec que funciona amb homes, però també funciona amb dones. És a dir, si puc tenir una parella més jove. També estem una parella més jove o una parella, no sé, que sigui ric. És a dir, com que estem segmentant la manera també de les coses que busquem d'una persona. I per tant, sempre trobarem que sigui més ric, sempre trobarem que sigui més jove o que tingui més flotades de cotxes o. No ho sé, no? Sí, sí, i de fet, a més a més, el dispositiu pensa un subjecte que pensa de manera racional, o sigui, tu tens una sèrie d'opcions, una sèrie de tipus de maduixa, tal, i llavors tu aquesta decisió, aquest dret a exercir la teva llibertat d'escollir, que això és molt valorat pel liberalisme i un també es pensa com a subjecte des d'aquest exercici de la llibertat, està basada en una consideració, en una reflexió, en un pensament racional, o sigui, depenent de quines característiques té, i això, si l'altre de l'amor es redueix a un objecte de consum, això també es redueix a que pensem l'altre des d'aquestes característiques, pensem a l'altre reduïd a aquestes característiques que teòricament ens agraden o que teòricament, ah, bueno, tenim el. Fem les mateixes coses, i es deixa de banda una qüestió que per la psicoanàlisi és molt important, que és la dimensió de l'inconscient. Quan un, per exemple, i totes ho hem dit, no sé per què, però m'agrada aquesta persona. Llavors hi ha alguna cosa de la contingència, hi ha alguna cosa de l'enigma, hi ha alguna cosa del no saber per què estàs allà, però t'agrada estar amb aquella persona. Que sembla que ha quedat en un segon pla, no sé com ho veieu vosaltres. Sí, però aquesta mena de sentiment de l'emoció o les papallones, voleu dir que no hi és tant ara? Que com ens relacionem tan ràpid estem mirant gairebé com una estadística en lloc de les papallones o què?

De fet, diuen que s'ha acabat amb l'etapa del festeig. Sí, sí, no, és que jo estic plorant per les cantonades. O sigui, és que ara ja directament entres en matèria molt ràpid. No hi ha aquesta etapa de seduir l'altre, d'intentar agradar perquè l'altre.

Jo crec que s'hauria de diferenciar si les papallones és que t'estàs enamorant o que t'està agafant un atac d'angoixa a vegades també, perquè el mal de panxa a vegades pot ser cocinat per altres coses. Jo m'he trobat en situacions en què. Tenia realment dubtes de saber m'està agradant aquesta persona o m'està causant incomoditat. Uau. Sí.

De fet, tu has estat a aplicacions per lligar i vas decidir fa un any abandonar aquestes aplicacions, oi Gemma?

De fet, ho vaig abandonar a principis d'aquest any perquè em vaig adonar que m'estava desgastant moltíssim i perquè jo mateixa estava donant unes cites pèsimes als possibles candidats. En quin sentit? Perquè també t'havia agafat aquesta pressa? No, era un desgast, perquè jo el que havia intentat era flexibilitzar una mica els meus requisits i estava tenint cites amb persones que no m'acabaven d'encaixar, però allò que dius, mira, tinguis la ment una mica més oberta, intenta flexibilitzar. I de cop i volta un dia em vaig veure asseguda en un cafè amb un noi que era més jove que jo, que el noi estava entusiasmadíssim, i jo estava asseguda pensant, què estàs fent? Li estava intentant vendre, que no em comprés. I jo aleshores vaig dir, s'ha acabat, dic, això no pot seguir així. Necessito parar i tornar a agafar les coses amb ganes quan sigui possible.

Me recordo todo lo que fue, sé que tú también te han agradado, pero te nenares por siempre, y por aquí todo ha cambiado.

Mira, va perfecta aquesta cançó que diu no fa falta que ens diem mentides, no fa falta que ens contem ses vides, diu la Maria Jaume en aquesta cançó. I hi ha una frase que també s'ha sentit una mica quan preparàvem aquest programa i parlàvem amb vosaltres, que és que també lligar o conèixer persones s'ha convertit en una feina. I això és una cosa que m'aterroritza, perquè amb aquesta idea de buscar algú que tingui totes aquestes característiques, com si compressis un cotxe, també, clar, això és una feina. T'hi has de posar i has de treballar per l'amor. Això em sembla indigne, directament. I no només això, és que, no?, escollir i fer aquestes decisions racionals, a més a més, no és garantia d'èxit, eh? Potser, fins i tot, tot el contrari, no?, de vegades, perquè no hi ha una garantia, no?, com quan compres un producte, que allò, si no funciona, el pots tornar i. Oi, espera que ho facin això els de Tinder, i triomfen.

A més, quan tu entres a les relacions sabent que és tan probable que s'acabin, per com funciona tot, que segurament ja no hi poses la mateixa energia, perquè dius, bueno, no m'ho curraré molt, perquè si sé que està destinat a acabar, millor no implicar-se molt, no? Gemma, que veig que vas fent així amb el cap. Sí, vas fent que sí.

Sí, és un desgràcia molt gran. I a més a més, a mi el que m'ha passat, el que m'havia estat passant aquest mes abans que m'agafés el període aquest de Guaret, és que et veia que per part dels nois hi havia com molt d'entusiasme, però un entusiasme com molt desmesurat, com si hi hagués molta gana.

Però vols dir un entusiasme físic, un entusiasme de consumir cossos, com deia abans. Sí.

No ho sé, unes ganes que les coses que allò et surti bé que allò, aquesta és la definitiva, aquesta és la que sí que sí, i tu estàs allà i dius, ostres, aquí hi ha unes expectatives brutals i llavors, jo crec que és un dels motius pels quals jo vaig començar a posar una mica el fred a mà. Parlem de les expectatives.

Sí, clar, és que ara us escoltava i crec que sociològicament estem vivint una contradicció molt forta, perquè sí que l'objectiu de trobar l'amor segueix estant a l'ordre del dia, i l'amor romàntic segueix estant en una variable, diria jo, no el diria com l'amor romàntic clàssic, però segueix estant a l'ordre del dia i segueix apareient com un objectiu vital que s'ha d'aconseguir. Per tant, i ens hi trobem com una contradicció on recordo un entrevistat una vegada que em deia, jo utilitzo Tinder i Bumble malgrat Tinder i Bumble. Volia no utilitzar-los, però com el meu objectiu seguia sent aquest, acabo utilitzant-los i acabo amb una desil·lusió perquè acabo vivint aquestes experiències que tu explicares ara. D'algú que té aquest objectiu tan clar, jo no he tingut temps de connectar amb aquesta idea, però per tant segueixo utilitzant aquestes aplicacions, per tant hi ha aquest trasbals entre allò que socialment segueix estant imposat molt lligat a la idea de formar una família, aquestes idees com grans i rígides, mentre la resta del món segueix tan accelerat i no dona espai tampoc ni material ni subjectivament ni políticament per això, per tant crec que hi ha aquesta contradicció, sí.

Sí, i a més a més hi puc afegir també que no és tan senzill saber el que volem ni saber el que ens agrada i també és cert que hi ha alguna cosa dels relats amorosos podríem dir més clàssics que sostenien podríem dir simbòlicament. Tota aquesta qüestió més de desorientació que podríem percebre avui o de malestar, s'ha deixat el festeig, l'espera de l'enamorat, totes aquestes imatges. Les cartes, voleu que tornem a les cartes, us estic veient. No, no, no parlo nostàlgicament, però sí que és cert que quines són les eines simbòliques que tenim per sostenir o per orientar-nos en aquesta nova I també perquè estem festejant o estem coneixent amb algú amb el ritme de WhatsApp. Que en qualsevol moment pots contestar, pots saber què està fent l'altre, què estàs fent, on vas, quan quedem. Això també ho porta, no? Perquè abans potser havies de trucar i havies de parlar amb els seus pares abans. De dir, hola, que vau parlar amb el Miquel, no? No cal que parlis amb els pares del Miquel per parlar amb el Miquel. S'introduir a l'espera i s'introduir a la falta. Ai, aquest m'hi manques. Ara hi ha una presència tan salvatge a les xarxes, al WhatsApp. Realment, fins i tot, costa ja no que hi hagi una presència d'algú, sinó també fins i tot desapareix una mica.

Sí, sí. I alhora jo penso que la llibertat individual també l'hem entès malament en el sentit que l'entenem com la llibertat de no involucrar-se. Sembla que ara sigui superlegítim. Jo tinc 41 anys i quan I estic feliçment casada. Estic quasi, sí. Tinc parella des de fa molt temps. Però fa 20 anys, quan podia sortir a lligar, rara vegada m'havia passat que algú em fes gòsting. Fa 20 anys, no? I si algú feia, tot l'entorn era com, en sèrio ha deixat de respondre? O si una amiga teva li feien gòsting era, no m'ho puc creure, això és espantós. I ara sembla que sigui normal i fins i tot hi ha un punt que crec que hi ha un discurs més terapèutic que ha justificat això. És molt interessant, eh?

Com hem ficat la teràpia aquí per dir, m'han dit que millor que no.

És que jo ara no em sento capaç d'afrontar això, no em sento prou fort, per tant em retiro. Bueno, et retires, tens una responsabilitat amb l'altra, perquè no vius sola al món. Pero sembla que sigui legítim fer-ho, i jo crec que per això s'han extès pràctiques com el bòstic.

Totalment. S'ha confós una mica l'autocura en mirar-se massa al melic, crec jo.

Ens mirem molt al melic, eh? Sí. Ens mirem molt al melic, que no em facin mal, que jo aquí no surti derrotat, que no m'emboliqui massa. Les turborelacions, Antònia, avui parlem d'això.

El que quiero no me quiere como quiero que me quiera y termina la condena.

Love me, love me, love me, però a vegades no d'aquesta manera, podríem dir, amb aquestes relacions de les que parlem avui. Hi ha una cosa també que ens deia la Gemma, que a mi em sembla interessant perquè indaguem, la idea de l'aparador, de sentir-se en un aparador. Jo li diria el catàleg del Benca, això ja és un. Aquella, no sé si recordeu aquells catàlegs on es comprava roba, suposo que encara ho fa, hi ha gent que encara ho fa servir, però la idea aquesta de catàleg, i això sí que dona molt la idea d'estar comprant roba, d'aquesta camisa no m'anirà bé, vull una camisa lila, i també amb les persones, homes i dones, jo aquí, però m'agradaria. Que potser, ja que som a les dones i als dies, m'expliquéssiu com afecta a les dones el fet de sentir-se en un aparador. Perquè en forma de pressió, per exemple, estètica, com?

Clar, en el meu cas, el que m'ha passat una mica, no sé si immodestament, és que m'he sentit més aviat al revés, més admirada pel físic i després vista com a persona ja, o sigui, després, no? I llavors jo, quan he intentat, quan jo he buscat, he intentat, precisament com que allò és un aparador, he intentat mirar més enllà de. De la foto d'aquella persona. Potser ningú ha assessorat a aquest pobre noi a l'hora de fer-se les fotos. I al final, quan coneixes algú a la vida real, al carrer, pots veure'l, pots olorar. Hi ha moltes maneres de ser atractiu, no només a través d'una foto. Llavors, l'aparador és com molt injust.

Clar, tu has volgut ser comprensiva, diguéssim, amb l'altra banda, però clar, sí que és veritat que la qüestió física aquí mana moltíssim, no? I una imatge no és un cos. És el mateix veure una imatge d'algú o una fotografia d'algú que veure un cos. Per això el festeig a una discoteca o a un bar, que veus com l'altre es mou, pot ser absolutament seductor.

Com riu, com mira, com balla. La mirada, la olor, interessant això. Amb el tema de la tinderització de les relacions, aquestes turborelacions, perquè també són molt binàries. És com, en una imatge, m'agrada o no m'agrada?

Descarto o me'l quedo? Molt escèptic. Pot estar molt tonejada. A la vida real no ens atreviríem a fer-ho. És a dir, antigament, quan ens coneixíem amb una parella o una colla d'amics, mai de la vida ens hauríem atrevit a dir, tu no t'acostis, a mi no em parlis. Estem fent això. El que passa és que la manera de fer de les xarxes està arribant a la vida real,

trobo, no? Totalment, i per mi no només és quan tu estàs elegint algú, sinó és la pròpia imatge, no? És l'autopercepció d'un mateix o d'una mateixa, si volem mirar en perspectiva de gènere, és a dir com jo em mostro a la resta del món, no? I per mi això és preocupant. Per les noies, no? Sobretot. Sí, sobretot. I podria mirar des de la mirada com més interseccional, eh? Perquè si ets una noia, si ets trans, o si estàs racialitzada, encara se complica encara molt més, no? Però és com tu, deia la Inés, una imatge no és un cos, és com tu perceps el teu cos, ara ja sí en format d'imatges, com quedarà a les xarxes socials, com quedarà a Tinder i com quedarà al món. Per tant, no vist aquella experiència per l'experiència en si, sinó per com quedarà representada a les xarxes socials. I això és preocupant quan passa allò íntim, allò més. Més profund, podríem dir.

I també perquè si a les fotografies he de ser d'una determinada manera, no sé, he d'ensenyar les meves cames per dir alguna cosa, m'he de posar la faldilla, la faldilla me la poso per anar pel carrer. Llavors estic, d'alguna manera, passejant amb el disfraz d'Instagram. Totalment. O què? Potser estic dient una bogeria o no? Estem molt pendents de com sortim a les imatges, si aquest el meu perfil és el bo o el dolent.

I sobretot per ajustar-nos a una idea del que és bonic i del que és la bellesa. Una idea molt normativa, perquè tothom vol estar més prima del que està, tothom vol tenir més pit, no? Totes les dones més pits del que tenen.

Però això és com molt. Però hi ha un tipus de bellesa. Però de cara a conèixer alguna persona. És veritat, t'estàs fent trampes al solitari. Jo recordava que intentava posar fotografies que s'assemblessin el més possible a la meva realitat vull dir, si jo no vaig normal ensenyant escot, doncs a les fotos tampoc hi sortia ensenyant escot, era una mira, jo soc així, a mi m'interessa. Que qui vulgui quedar amb mi vulgui quedar

amb mi tu ja m'ho feies bé però m'imagino que hi ha molta gent que es fa un embolic i sobretot quan estem parlant de gent jove potser de noies més joves pensen no, el que voldrà un noi és que ensenyi cuixa i després l'algoritme mostra certs. Certes imatges, i està demostrat que són dispositius classistes, racistes, capacitistes, que permeten només veure certs cosos i donen preferència a aquests cosos. I això va educant també la mirada. En els homes, per exemple, també hi ha aquest imaginari de gimnàs. És a dir, sembla que si no vas al gimnàs i no t'ensenyen el braç, Sembla que no tenen dret a ser lligables, no? No sé si ho sentiu així. Jo sento que ells també tenen molta pressió en aquest sentit. Han d'anar tots al gimnàs o han d'anar amb bicicleta a pujar muntanyes. Jo no havia vist mai tanta gent mai pujant muntanyes.

Escalant, fent pàdel. És que això depèn de. Jo, en el meu cas, ja fugia d'aquest tipus. El senyor amb la moto, el senyor amb el gos, amb el senyor amb el nebot. Sí, l'escalador, perquè al final tu pots interpretar el que vulguis. Si tot són fotos d'un senyor anant a la muntanya, penses, aquest senyor no para mai per casa. Vull dir que al final les interpretacions són múltiples i tu no saps com es comportarà l'algoritme. Tu pots estar aquí intentant posar el màxim de tu, intentar fer servir bé l'aplicació, però potser l'algoritme t'està enfonsant al fons del pou.

El que jo sí que crec és que és veritat que cada cop hi ha més pressió estètica també cap als homes. L'altre dia es fruitia a 3Cat una notícia que em va deixar molt impactada, Montse. A veure. Que explicava que hi ha un auge de les intervencions genitales masculines, sobretot per allargar-ho o engruixir. I que, clar, això està portant a molts homes que arriben a urgències derivat d'aquestes intervencions, sobretot quan no es fan a clíniques especialitzades, i pensava, ostres. I ha arribat el capitalisme també als homes, perquè els blanquejaments, les modificacions dels llavis vaginals de les dones, això fa molt temps que es feia i veig que està arribant també lo dolent. Una igualtat en negatiu, diguem-ne. I tot i això jo crec que les dones seguim emportant-nos la pitjor part, sobretot lligat amb el tema de l'edatisme. Crec que la joventut s'agressa premiant molt a l'hora de lligar i crec que se'ns penalitza més per envellir a les dones que als homes. Per tant, els homes ho tenen més fàcil per seguir lligant més anys.

Però què diríeu que és APS i també a la vida? Què diríeu en aquest sentit? Amb el tema de l'edat, perquè crec que és un tema important, també, aquest. Jo crec que està bastant generalitzat, eh, sí, sí, jo crec que també a la vida, no sé què vol dir a la vida, no sé si vol dir a l'hora de buscar una feina, a l'hora de buscar una feina, per exemple, o qüestions així, jo crec que també, sí, sí.

Clar, ja que parlem d'acceleració, en un món tan accelerat sembla que el cos de la dona ha de ser una cosa immutable, que el món va molt ràpid, però el nostre cos no pot evolucionar, i que el cos no només és un objecte que se mostra o que se consumeix en relacions sexuals, sinó que també és un cos que treballa, que cuida, que reprodueix a altra gent, i això també té expectatives socials sobre el que ha de ser un cos i sobre el que ha de ser una dona.

I després també que si es limita per edats, perquè realment aquestes apps limiten per edats, els 43 anys d'una persona no són els mateixos 43 d'un altre. Llavors també estem aplicant, podríem dir, un mètode científic per una cosa que no té res a veure amb la ciència, perquè cada persona és un món. Les curiositats, les ganes de viure.

Limita molt a mi, per exemple, si en tinc I estava posada, en tenia 44. Em sortien senyors de 50 d'amunt i en canvi per xarxes socials a mi m'escriuen nois que tenen 10 anys menys que jo. Està clar que hi havia algú que deia de 44 ja és gran. I en canvi les meves amigues, bueno, també em trobava senyors que allò que posava que en tenien 45 i en la lletra petita posava en tinc 55. 83, no. Uix.

Sí, i en el cas de les dones també està molt lligat a l'edat reproductiva, perquè crec que se'ns valora d'una forma o d'una altra fins quan s'entén que podem tenir fills i a partir de quan s'entén que ja no podem tenir fills. Per tant, si som un cos que et pot aportar això o no et pot aportar això, i crec que això també a les xarxes es veu bastant clar.

M'han dit que avui vens, m'he posat content, després de tant temps, sento que el cor em fa com.

Començàvem el programa parlant que tot és pim-pam, que tot és ràpid, i clar, de moment hem parlat de festeig, d'aplicacions, de si vull que en tingui 50 o 35, però parlem una mica de la carn, de la carnassa, perquè el que dèiem al principi és que la gent ja no fa petons, cosa que em preocupa enormement, i que, a més, en les relacions esporàdiques aquestes de aquí t'agafo i aquí. Et revento, perquè no sé com és la traducció, doncs les dones aquí sí que tenen més a perdre. A veure, expliqueu-me això una mica, per què creieu que tenim més a perdre? Necessitem més confiança? Necessitem sentir-nos més tranquil·les en tenir relacions sexuals? Això és un mite.

Jo crec que els estudis sí que ho demostren, que hi ha una bretxa orgàsmica de gènere, que vol dir que les dones en el sexe casual tenen menys orgasmes que els homes. Hi ha una bretxa orgàsmica en general, però en el sexe casual sembla que s'accentua.

De gènere, jo diria també, repeteixo, però de classe i de raça, perquè et diria com podem sentir plaer si vivim absolutament dins un món angoixant, que ens dona ansietat, que ens dona angoixa, precarietat, etc. Per tant, si estàs treballant 10 hores al dia, estàs cansadíssima, estàs cuidant, que també. Les estadístiques ens diuen que són les dones qui més cuiden i, a més, com després pots sentir plaer o com després pots tenir aquest desig de sentir plaer quan estàs tan i tan cansada i tan i tan angoixada.

Les trobades ocasionals, en el meu cas, no han estat satisfactòries. O sigui, com més ocasional, pitjor. Sí, m'interessaria més trobar algú una mica més fix per anar-nos treballant la relació i anar-li dient, mira, això sí, això sí, això que t'agrada, què fem, que no pas, a mi zero, no m'interessa anar consumint, a veure, ara un, ara l'altre.

En el cas heterosexual hi ha per això un interès? Creus que hi ha un canvi de perspectiva? Els homes estan més interessats en conèixer el plaer de les dones o no? Ja sé que és generalitzar moltíssim, però penso que tenim a l'accés més que mai pornografia, etcètera, material, informació, etcètera, però no sé si realment ens estem trobant en aquest sentit.

Jo crec que curiositat per fer les coses millor, jo crec que sí que hi ha, el que passa que també ens hem de responsabilitzar nosaltres de dir, ep, això no m'agrada, aturat, fem-ho així, m'agrada d'aquesta manera, perquè també caixes molt, de que els homes no troben el tal, ai, jaja, quina gràcia, bueno, però t'hi has posat tu de la teva part, també, vull dir, que això també m'ho he trobat, i moltes vegades prefereixes no dir res per no fer quedar bé, doncs escolta, potser que s'acabi això, no? Perquè si aquí ningú es queixa, aquí ningú se n'adonarà que les coses no funcionen.

Aquí tothom ha de fer la seva part, no, també? I després crec que compartim tots una voluntat de que hi hagi realment, que jo crec que és una fantasia, aquesta separació entre sexe i emocions, no? Primer, com si sabéssim què vol dir el sexe i què volen dir les emocions, clarament, per poder separar-les, no? I després amb una voluntat fins i tot, jo diria, d'empoderament. Si aconsegueixo fer això, i parlo de dones. Aquí hi ha una trampa, que ens fem el solitari, de dir, no, si puc anar amb un senyor un dia, mitja hora, i tornar a casa després a dormir, és que soc una reina. Bueno, parlem-ne.

Jo, de fet, he sentit una mica. Ah, no sé ni com es diu, i com si això fos algo bo, jo penso, ostres, a mi em sembla deshumanitzar l'altre, algun qui te n'has anat al llit, que no saps com es diu, no em sembla que sigui una cosa positiva. Sí, quan el sexe pot ser una porta per conèixer algú,

no?, com comentaves també. Pot ser un amic, no? Passa això, que a vegades fem amics?

Amigues a les cites? No, a mi el que m'ha passat és estar amb un noi que se'm posés a parlar d'altres persones amb el que havia estat la mateixa setmana o en un altre moment, i que m'expliqués així com una broma graciosa que s'havia equivocat de nom i li havia dit a l'altre el meu nom. I penses, a mi això no em fa gens de gràcia. Uau, Catalunya.

Turborrelacions, li diuen. Jo li dic una altra cosa.

Ganes de caminar i tant de bo que em recollis aquest matí i prometis que tens tot el dia per a mi.

Tornem aquí les dones i els dies, no sabeu, és que el millor que expliquem sempre és quan els micros estan tancats. Jo us ho dic per si voleu venir un dia a l'estudi aquí de públic. Parlant de bretxes orgàsmiques, de capitalisme també, i jo crec també d'un tema que hem tocat que a mi m'ha interessat molt, que és el tema de la teràpia, com apareix aquesta teràpia que ara ens resguarda de tot. És que m'ha dit el terapeuta que no m'acosti a senyors morenos de l'Eixample, per exemple. Segur que hi ha algú que ho diu, això. Un últim apunt respecte a la bretxa orgàsmica. Jo crec que hi ha una diferència entre l'experiència de gaudi al llit, podríem dir. No parlo de cossos de dones i homes, perquè això pot ser una experiència que poden tenir cossos diversos. Però sí que és cert que parlo una mica de gaudi femení, com tradicionalment aquell que és més enigmàtic, que no segueix la lògica del gaudi masculí, podríem dir, o de l'òrgan masculí, que és el de l'erecció i l'adomescència, ja està. I de fet, jo crec que amb les aplicacions moltes dones s'han atrevit a fer una cosa que no havien fet en anys, que és estar amb altres dones, també. Els ha donat una possibilitat, que això jo crec que comencem a veure-ho, també. Hi ha hagut un canvi aquí vull dir que no tot serà dolent perquè les xarxes em sembla que no marxaran vull dir que així o ens hi posem bé o parlem amb el terapeuta doncs Carme Vivanco Sánchez moltes gràcies per haver vingut avui Inés García Gemma Medina i Georgina Mongem. No esperem més. Moltes gràcies. Gràcies.

Adéu. Adéu. Cataluña Radio.

La vida és un musical i més aquí a Les Dones i els Dies. És hora de Marta Martínez. Com estàs, Marta? Hola, Montse. Què tal? Molt bé. Escolta, cada dia més bona cara a tu, eh? Gràcies, tu també. Digue'm les cremes que et compres. Ja sentiu aquesta música, avui parlarem de Broadway, però tenim una excusa perquè aquests dies a Barcelona hi ha un teatre musical i hi ha un espectacle al Teatre Condal de Barcelona que es diu Ella era Nita, un musical biogràfic que explica la vida d'una de les grans llegendes de Broadway i com a senyora migamericana quents vas dir, jo vull parlar de la Chita Rivera.

És una bona oportunitat de tenir-ho a propet i poder gaudir d'un espectacle musical que costa de veure aquí a Barcelona.

Que, per cert, tenim entrades, dues entrades dobles, donesidies arroba catradio.cat, donesidies arroba catradio.cat, ens escriviu una carta d'amor, i si hi ha carta d'amor, hi ha entrades. Els primers que escriguin. Així, és així, això.

I ara jo et preguntaré per què em sona a mi aquesta música tant, i per què me la sé aquesta cançó, perquè clar, quan em vas dir Chita Rivera jo no sabia qui era, però ara la sento i dic, això em sona i molt, per què em sona? Per West Side Story, oi? Ah, perquè és West Side Story. La Chita Rivera té alguna cosa a veure amb West Side Story? 100%.

A veure, explica-m'ho. Precisament va fer un dels papers principals i més memorables del musical, que és Anita, que és una mica com la millor amiga barra germana de Maria, que és la protagonista de West Side Story, és aquesta història d'amor que és una adaptació de Romeo i Julieta de Shakespeare, però traslladada als anys 50 al West Side de Nova York. És curiós perquè quan van començar a pensar el musical, pensaven fer-lo en el Lower East Side o sigui que s'havia de dir East Side Story i havia de ser entre una noia catòlica i un noi jueu i amb el pas dels anys van canviar d'idea perquè crec que és molt important també parlar de quin era el context que hi havia als Estats Units als anys 50 estem parlant que la política de la separació racial era encara totalment establerta estem parlant que les escoles estaven segregades. Doncs imagina't, sembla que li queda poquet. Les escoles estaven segregades a nivell racial, fins i tot en els autobusos, la gent havia d'anar separada. Llavors imagina't que aquest musical, que es va estrenar l'any 1957, només dos anys abans hi ha aquella famosa escena que la Rosa Parks. Aquella dona negra va decidir que no, que ella no se sentava al final de l'autobús. Doncs dos anys després es presenta aquest musical que parla precisament d'una història d'amor entre una dona puertorriqueña i un noi blanc. I aquestes rivalitats entre aquests grups de joves bastant violents.

Avui no ven sola, avui parlarem també d'aquesta obra que es pot veure aquests dies al Teatre Condal i de la figura de Xita Rivera amb l'Esther Bartomeu. Com estàs? Molt bé, gràcies per convidar-me. Escolta, tu també cantes o què amb aquesta veu? També canto amb aquesta veu, no? La meva. Creadora i intèrprete principal de Ella era Anita. Explica'm per què una dona de Barcelona vol parlar de la Chita Rivera i vol parlar d'aquesta dona que, clar, en coneixem molt la música, però és que no en sabíem pràcticament res, oi?

La Chita Rivera jo la vaig descobrir quan tenia 5 anys, perquè vaig veure la pel·lícula. Vaig veure aquell personatge i vaig descobrir primer el personatge d'Anita. I a poc a poc vaig anar descobrint que aquest personatge no l'havia creat Rita Moreno, que és qui ho fa la pel·lícula, sinó Chita Rivera, que és qui va crear el personatge junt amb tots els creadors de la companyia. I llavors, al llarg dels anys, per mi ha sigut un referent. I tenir referents és important. Aquesta dona jo l'he anat seguint, hem fet personatges, totes dues hem fet personatges igual, ens han passat coses a la vida igual, i dius, bueno, he fet un seguiment d'ella fantàstic. Llavors va morir el gener del 2024, i aleshores vaig pensar, li hem de fer un homenatge. I aquí està aquesta obra.

Aquí està aquesta obra, que ja ho diem, l'espectacle és dilluns que ve, 16 de novembre, al Teatre Condal, tenim entrades, donesidies.cat.

Here comes her kiss And

the moon grows dimmer At the tide's low end.

West Side Story avui en dia és un dels musicals més famosos, se n'han fet versions cinematogràfiques també, però en el moment va ser trencadora, oi?

Sí, exacte, el que dèiem, perquè estem parlant d'un moment en què quan la gent anava a Broadway, anava a passar-s'ho bé, entre cometes, a veure gent que ballava molt bé, que cantava molt bé, coreografies molt sofisticades, una mica hi-hi-ha-ha. I de cop i volta apareix aquest musical que està tocant temes molt, molt crucials i molt candents en aquell moment, com era precisament la segregació. I per això també precisament els hi va resultar, va estar difícil trobar actors. I és una de les coses que em va semblar molt curiosa quan vaig estar buscant informació, perquè Leonard Bernstein, que és un dels compositors més importants i influenciants dels Estats Units del segle XX, però precisament aquest musical va ser una mica com la peça que el va fer passar a la història, no? I Steven Sondheim, també una altra de les grans figures del món del musical nord-americà, parlaven en diversos memòries i documentals de com va ser molt difícil trobar actors que sapiguessin també ballar molt bé, cantar molt bé i a sobre que representessin grups racials com per exemple els llatins, perquè en aquest cas una de les bandes que competeixen és una banda puertorriqueña. Ara m'imagino que no us ha costat tant, no Esther?

No. Ara esteu en un altre moment, però també té sentit, potser, ara que hi ha també molt racisme, interessa també veure un imaginari on això es normalitzi,

oi? Absolutament. Però a més, si us hi fixeu, mireu-me'n a mi. A mi m'han dit brasileña, puertorriqueña, hawaiana, a mi m'han dit de tot, també. Tens aquest. Sí, en el primer audició que vaig fer sèrie aquí a Barcelona, el director em va dir, jo ja te cogeria, lo que passa que lo hacemos en catalán, dic, escolta, soc Ester Bartomeu Floreta, vull dir que hem de normalitzar, evidentment, tots aquests temes ja, i en aquesta obra ho normalitzem, perquè parlem de les bandes que estaven en guerra i són vandals a dintre dels carrers de Nova York. Parlem de tot això i intentem normalitzar-ho, de dir, bueno, passava això, però ho podem explicar sense cap mena de problema.

I precisament que el rol de la Anita és una dona supervalenta, super. És una dona molt independent empoderada abans de l'empoderament i crec que ve molt de

la Chita perquè ella és així ella va crear aquest personatge amb els creadors i va començar a dir ha de ser així, ha de parlar així el vestuari hauria de ser així fins i tot hi ha una anècdota que us explico que és Chita Rivera va decidir juntament amb la seva dissenyadora de vestuari que la Anita portaria una sola arracada. I això ningú més ho ha fet així. I llavors la nita real porta només una sola arracada perquè és molt més pirata i salvatge, que és com tu estàs explicant el personatge.

Sí, que a més és un detall que surt al tema musical i que em va encantar, que realment és com. Li dona molta personalitat, no? I crec que gran mèrit que té aquest personatge de ser tan memorable és precisament qui és la persona que l'estava interpretant, perquè és una dona que realment venia de lluitar moltíssim ja, d'estar molts anys buscant-se aquesta carrera, que en aquells moments era molt difícil per una dona de color, i que venia de fer anys i anys de ballet, ballet clàssic al més alt nivell, a l'American School of Dance, que era el George Balanchine, que era un dels grans, grans, grans coreògrafs de ballet de la història del segle XX. Ell va començar amb la

dansa clàssica, jo també vaig començar amb dansa clàssica, i de fet sempre penso. Aquí tens un alter ego, tu, amb la Chita Rivera. Totalment, sí, sí, és el que et dic, quan he estudiat més a fons la seva biografia, etcètera, vaig dient, però si això també m'ha passat a mi, però això que m'ha passat a mi l'he passat a ella, però què està passant aquí, som els almas gemeles amb uns anys de diferència, però som els almas gemeles, què està passant? Llavors això és el que em va donar peu a acabar fent aquest projecte.

Ara que m'esteu parlant d'aquesta vida heroica que va tenir la Chita Rivera, expliquem una mica qui és, perquè Estats Units és molt coneguda. Aquí ara hi ha molta gent que dirà, home, sí, la de West Side Story, però hi ha una mica de drama pel mig d'aquesta història, oi? De la història de la seva biografia.

Només dir-te una cosa, ahir ens van donar un premi, els premis de teatramusical.cat, Ens van donar un premi com a millor esdeveniment. I a la sala estava ple de gent de teatre musical. I vaig dir, com m'agrada poder dir, parlem de Xita Rivera i sabeu qui és. Perquè en el carrer, realment, és una persona poc coneguda, aquí almenys.

Parlem una mica de la història de la

Xita Rivera. Qui és Xita Rivera? Ella, de fet, va néixer a Washington, a Washington DC. El seu pare sí que era músic i era puertorriquen, la seva mare era blanca i treballava. Curiosament pel Departament de Defensa, que és una cosa que també trobo bastant interessant. Potser era espia. La seva mare era portorquenya també. Ah, sí? Pensava que no, pensava que era blanca. I després el seu pare es va morir molt jove, quan ella tenia només 7 anys. I això sí que és veritat que la va marcar moltíssim, aquesta pèrdua tan gran. I va ser la seva mare qui la va apuntar a classes de ballet.

Sí, perquè va dir, aquesta nena, amb aquest nervi, i tot aquest TDAH, que ara l'hi diríem així, ella, aleshores. Abans eres belluguet, ara tens TDAH. Què faig amb aquesta nena? I la va apuntar a una escola de ballet, i llavors va ser la seva vida, o sigui, allà va entrar en el món, en el seu món, diguéssim, on ella s'ha sentit millor.

Era tan, tan bona que la van acabar venint a buscar des de Nova York per fer proves i va ser quan va entrar.

De fet, va fer molts càstings i moltes audicions. Pel que passa que era una tia molt lluitadora. De fet, a les entrevistes, no sé si n'heu sentit, però si busqueu entrevistes seves, és una tia molt catxonda, cosa que m'encanta. És d'aquestes que es pot posar guenya per fer-te riure, i en canvi té una profunditat en la seva parla i en el que explica, que a mi m'apassiona, i una cosa que explica és això, van fer la pel·lícula i a mi no em van agafar per fer el meu personatge, perquè clar, era seu aquell personatge, i a mi no em van agafar, al principi hi ha una rivalitat, dient-me aquesta paia a veure com ho farà, al llarg de la història ens hem convertit en grans amigues, Si la Rita Moreno i la Chita Rivera són grans amigues, els eren grans amigues.

Ho hem d'explicar això, perquè el paper que havíem fet per la Chita Rivera el va fer al final Rita Moreno, que és la que coneixem tots per USA History, però la Chita Rivera també surt a USA History.

No, a la pel·lícula no. A la pel·lícula no. Ella va fer el musical.

Sí que va sortir a la versió que han fet després. A la de posterior, sí. A la posterior fa un petit personatge, però ella era la creadora del personatge en el teatre.

En el musical. Exacte. I ella era qui l'interpretava sobre l'escenari a Broadway durant mesos. I de cop i volta, quan decideixen fer la pel·lícula,

no li donen a ella. No, quin drama, no. Va ser molt fort. No era prou negre o no era el que li passava?

A més, em sembla molt complicat des del punt de vista de. Hi havia poques actrius, pellerines, artistes llatines que. Que a sobre les posis a competir d'aquesta manera, em sembla també molt

trist en aquest sentit. De fet, no se sap ben bé, perquè en un càsting no saps ben bé a vegades per què t'agafen o per què no t'agafen, i a vegades no és ni per què em cantes ni per com balles, és perquè, mira, físicament m'enganxes més amb la resta del cast, o perquè el cabell tal, o perquè l'estatura em va millor per la càmera. Ves a saber per què devien agafar la Rita Moreno.

Però la història d'aquesta dona, de Xita Rivera, no va acabar amb West Side Story. Ella després va tenir molts èxits musicals, oi? Sí, ha fet grans papers.

La dona aranya que sentíem abans, un trosset que l'heu posat, l'hem sentit a Sweet Charity, Gran Peliculón, Chicago.

És una dona que realment va dedicar tota la seva vida, tota la seva carrera al musical. I és fascinant perquè també trobo que és una feina molt dura físicament. Vull dir, arriba un moment que a certa edat és difícil perquè estàs ballant sense parar, cantant sense parar i actuant com actuaria un actor en una pel·lícula. Estàs fent el triple de feina que faria un actor normal.

Físicament és molt més dur, molt més dur. Són tres disciplines en una. Tu saps molt bé que a l'espectacle no pares ni un moment. Sí, és una hora i quart i no paro ni un moment.

Escolta, tenim poc temps per arribar a les 12 de la nit, però Vida sentimental també és una part important, no?, en aquesta història, en aquesta història del Teatre Condal que podrem veure.

Sí, perquè, a veure, ho hem basat tot en la biografia de la Chita Rivera, però podem parlar de qualsevol dona. En realitat, la Chita Rivera és l'Esther, la Marta, és qui sigui. Que li ha passat el que hem passat. De què parlem? De maternitat, de fracassos, d'èxits, de disgustos, de lluita, de superació personal. Parlem de tot això a través d'aquesta figura. I això penso que és el bonic.

Doncs, escolta, alguns oients de Les Dones i els Dies ho podran veure, perquè aniran el 16 de novembre, perquè ens han escrit a donesidies.cat. Moltíssimes gràcies, Ester, Bartomeu, fins aviat. A vosaltres. Un dia vins a cantar o alguna cosa. I tant, com vulgueu. Val la pena, val la pena. I la Marta Martínez, moltíssimes gràcies. Gràcies, Montse. Nosaltres ho deixem aquí, l'equip de les Dones i els Dies, Roser Pereira Moraga, Cèlia Forment, Mireia Isara, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, cada dia vivint més en un musical, i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornarem ben aviat. Bona nit.

¡Un chico como ese! ¡Un chico como ese! ¡Ocúpate de ese chico y encontrá otro! ¡Ocúpate de él! ¡Vámonos! ¡Vámonos!

You should know better You were in love or so you said You should know better.

And it's all that I need Right or wrong And he needs me too I love him We're one There's

nothing to be done Not a thing I can do But I.

Cuando el amor se desvanece.