"Si tot fos mentida", amb Sira Abenoza

Potser perquè és consubstancial a l'espècie humana, la idea de mentida ha impregnat durant segles, cultures i continents, tota mena de manifestacions culturals. Ara el Festival Clàssics, una de les cites més esperades a cada tardor, ens proposa un viatge fascinant amb la mentida com a guia a través de disciplines com la filosofia, la literatura,

el teatre, la música o la imatge. Música.

I a més a més, aquest any, Sira Benoza, filòsofa i directora del festival, acaba de publicar a l'editorial Arcadia l'assaig Si tot fos mentida, una indagació esplèndida al voltant de l'engany que invoca figures com Sant Agustí, Kant o Hannah Arendt i s'interroga sobre qüestions com la mentida moderna, la mentida necessària, l'autoengany o la postmentida, però també sobre la necessitat de la parresia, l'espai de la veritat i l'espai de la ficció.

I de tot plegat en parlarem avui amb la mateixa Sira Benoza i en companyia de l'Anna Vallbona i en Borja Bagunyà. Obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Tra-la-la, voilà ce que j'aime, tra-la-la, voilà ce qui est bon.

Tra-la-la, voilà ce que j'aime, tra-la-la.

Som-hi, obrim per tant, saludant la Cira Benoza, què tal? Benvinguda al programa, ben tornada. Gràcies. Borja Rabuñà. Hola, hola. I Anna Vallbona. Hola, com anem? Avui ja ho sabeu, celebrant, entre altres coses, aquesta vuitena edició del Festival Clàssics, festival d'arts contemporanis i pensament, que ens omple cada tardor des de fa vuit anys, ens omple el calendari de cites imprescindibles. I enguany al voltant de la noció de mentida i d'engany, amb tot el que això implica com a fil conductor, va començar el 8 d'octubre i serà fins al 17 de desembre. Això mateix. I trobem, com d'habitud, un munt de, com deia, de cites. Per no perdre's, xerrades, recitals, espectacles, diàlegs, socràtics, literatura, filosofia, música, teatre, fotografia, cosa que ens fa i que ens convida a pensar que cap disciplina se n'escapa. La mentida permea pràcticament qualsevol activitat humana.

Tots els espais de la nostra vida. Allà on hi ha humans, hi ha mentida.

Molt bé, jo crec que no sé si superarem aquest aforisme amb què hem començat el programa. Una de les novetats felices d'aquesta edició és que hi ha un corpus teòric, també, molt interessant, en forma de llibre, d'assaig, si tot fos mentida, un assaig sobre el valor de la veritat, que ha dit Arcadia, la Sira Benoza, i que, entre altres coses l'inici tui alerta sobre un fet que jo, francament, no hi havia pensat, que és que la filosofia s'ha ocupat de manera substancial i històricament molt de la veritat i, en canvi, de la mentida poques vegades, pocs autors. Cosa que, com deia, feliçment, aquest assaig ve a combatre i a ampliar des de molts llocs aquesta reflexió al voltant de la mentida de manera no només històrica, sinó que amb un peu molt important en el present. Però és curiós que. Que més a la veritat que al seu contrari.

Sí, sí, sí, totalment. En el primer moment, quan vaig començar a indagar-hi, de fet no tenia la intenció d'escriure un llibre sobre la mentida, però quan vaig escollir el tema pel festival i vaig començar a preparar quines propostes volíem per aquest any, llavors em vaig adonar d'això, que a la filosofia s'havia parlat ben poc de la mentida. I en el fons no ens ha de sorprendre perquè generalment els filòsofs el que necessiten desesperadament són certeses i llocs on aferrar-se i la mentida és un espai que intenten evitar perquè no és on ens podem aferrar sinó tot el contrari i llavors en constatar que faltava més exercici reflexiu al voltant de la mentida va ser quan vaig decidir que tenia sentit fer-ne un assaig i així. Aconseguir tancar un propòsit o un somni que teníem de fer ja anys al festival i era justament que els espectadors tinguessin a banda d'aquest recorregut a disposició seva per entendre com els clàssics han abordat un tema diferent cada any, un tema essencial, tenir també d'alguna manera un manual o manual potser no seria la paraula adequada però. Un text que els convidés en aquesta indagació i que els ajudés a explorar-ne més capes que potser no sempre podem exposar a partir d'una lectura dramatitzada o d'un concert o d'una exposició.

Clar, i aquí hi ha també aquest recorregut o un plantejament historicista a través de com entenen i dialoguen amb la idea d'engany i de mentida filòsofs i pensadors com Sant Agustí, Kant, Hannah Arendt, fins de Rida, més o menys, i una mica més enllà, i veus que efectivament la filosofia, i fins i tot, evidentment, des de Grècia, i potser val la pena, o si et ve de gust, comentar també la diferència entre Alefeia i Pseudo, que no és ben bé, ni veritat ni mentida, o en tot cas té moltes capes per on començar, perquè a més estan incorporades també en el lèxic. Exacte, exacte.

Català i romànic. Entenem per què Ulisses, malgrat ser un mentider, i per tant ser una figura que mirada amb ulls cristians o catòlics és un pecador, vist des de la mirada grega, Ulisses pot ser, i és encara avui per nosaltres, un gran heroi, malgrat ser un mentider. I Ulisses pot ser un heroi malgrat ser un mentider, o fins i tot gràcies a ser un mentider, perquè en certa mesura ell aconsegueix ser un heroi, per tant, arribar a casa i guanyar una guerra gràcies a les mentides que diu. I això és possible gràcies al fet que des del grec clàssic, el terme més proper al que nosaltres traduïm avui per mentida és el terme pseudos, com deies, i pseudos és un híbrid, un calaix de sastre que tant inclou l'error, l'astúcia, l'engany també, diguéssim, tot allò que no es correspon amb el que és, no?, però no necessàriament té a veure amb una intenció d'enganyar l'altra. En contraposició, com deies a l'Alecea, a la veritat, en tant que exercici de desvetllar el que hi ha, que són dues categories que al llarg de la història s'han anat transformant. Nosaltres avui no entenem la mentida de la mateixa manera que l'entenien ells, que, especialment pel que fa als polítics i als herois, i això Plató també s'ho mirava així, doncs era un exercici justificable per tal d'assolir els seus fins, i en canvi per nosaltres la mentida avui és una cosa ben diferent, no?

Gràcies que citaves el cas d'Udisseu. Recordo quan vau presentar el festival, algun diari deia al titular, el Clàssics aquest any, el Festival Clàssics, es dedica a la mentida a l'any d'Ulisses o a l'any d'Udisseu. Tothom té molt clar que el 2026, per diferents raons, és. És l'any d'aquest personatge que, efectivament, ens convida a pensar l'engany, bé, com un atribut heroic, en aquest cas, no? De la mateixa manera que Oscar Wilde en fa una forma d'art, no? Exacte. I que la literatura, a vegades, ni la filosofia ni el pensament, que hi ha una part més agostiniana, que el connota negativament la idea de mentida, en canvi aquí l'exalta,

d'alguna forma, no? Sí, sí, exacte. Tant ho distreu, això, recordant-nos. O fent-nos rumiar, és a dir, perquè jo crec que, o sigui, avui la nostra moral i la nostra ideologia i la que per tant inculquem als nostres fills, no?, és clarament hereva de la tradició agostiniana i kantiana, no? Entenem la mentida com un pecat i ensenyem als nens que no han de dir mentides, malgrat tots en diem moltes, eh?, però pedagògicament entenem que una de les primeres coses que hem d'ensenyar als infants és que no han de mentir. I per tant, això, estem atrevessats per aquesta noció. Però per mi la gràcia de fer aquest recorregut històric que proposava de riure en un moment però que no va arribar a fer, només va apuntar. Aquest recorregut històric, el concepte de mentida, ens fa entendre que no en tota etapa hem concebut la mentida de la mateixa manera. I persones com Wild, que en podem parlar després, van proposar una mirada molt suggerent.

I poc a veure amb els manaments. Exacte, ben poc a veure amb els manaments. Com us heu relacionat amb la mentida i amb la. No parlo de les vostres vides, Anna i Bòrgia, sinó del llibre de la Cira. I del festival, i de la idea d'engany a literatura i art.

Jo, llegint-te, Cira, et volia agrair molt això que ara has resumit molt bé, que és aquest primer gest d'historitzar la mentida i de no essencialitzar-la. És a dir, la mentida no és una mena d'essència ahistòrica que, a més a més, sostingui una moral absoluta. Aquesta discussió que tu mantens amb Agustí i amb Kant, crec que és fonamental, que un et diu que no es pot mentir mai, sense cap circumstància, aquest imperatiu que en dià, I a sobre Agustí li afegeix totes aquestes pàtines moralitzadores de que si el pecat i aquesta aberració que tu comentes cap al final d'arribar a argumentar que és més lícit mentir per salvar la impudícia del cos de l'altre que no la seva vida o la seva mort, no? Això m'enfada molt. És que és irritant. Jo també quan vaig arribar vaig dir t'entenc, Sira, perquè és irritant. Com pots acabar dient la impudícia encara és més pecaminosa que no pas la mort o l'assassinat, no? Però dic això perquè. A mi m'ha agradat molt aprofundir aquesta consciència de fins a quin punt un no pot pensar la mentida fora d'aquest canamàs històric. I com podem qüestionar aquest canamàs recorrent els grecs, en aquest sentit. I aquí la figura d'Odisseu que mencionàveu em semblava molt interessant perquè, l'altre dia no sé on ho sentia, però que hi ha aquesta veta o aquesta facilitat de condemnar Odisseu des de la nostra moral cristiana. Ah, és un mentider, és un enganyós. No pot ser un heroi. Quan en realitat el que és interessant és fer la pregunta contrària, de en quin sentit la mentida, l'ergúcia, l'astúcia, que estan molt vinculades en el món odisseic, són qualificatius heroics. I què ha passat aquí? O sigui, com hem canviat d'un marc moral a l'altre? I què hem perdut? Que em semblava molt interessant el que és després també de tota la teva lectura, que aquí hem perdut alguna possibilitat. A més, demanem als nostres fills que és una primera mentida, si vols, no? No s'ha de mentir mai, quan tu ja estàs mentint tota l'estona. Què hem perdut? I quina possibilitat tu veus de justament fer aquesta recuperació d'una altra moralitat per la mentida?

Sí, jo crec que és important aquest exercici de distanciament de la moral pròpia per entendre altres camins i sobretot per veure vies per resoldre problemes del present derivats de la noció actual de mentida, no? I aquí crec que el que és important és adonar-nos d'una banda de la hipocresia, perquè, com bé deies, constantment repetim que no hem de mentir, però és cert que tots mentim, llavors potser val la pena que ens ho mirem de cara. I que practiquem la parresia en aquest sentit, ja no només pel fet de dir la veritat, sinó per atrevir-nos a dir que diem mentides i acceptar-ho com a part de l'exercici de la socialització. Per llavors, a partir d'aquí, poder mirar quines mentides poden ser útils o poden ser necessàries i ens poden ajudar. Sense això voler dir que un present seria sostenible si tot estigués farcit de mentides. Llavors és aquest exercici ben difícil d'equilibrisme entre la constatació i l'acceptació que la mentida en determinats moments pot ser útil i necessària, que és la pregunta que es plantejava Plató a la República, no?, quines mentides poden ser nobles i poden ser un remei i això ho podem aplicar als polítics per descomptat i demanar-nos a nosaltres mateixos com a ciutadania quines veritats estem disposats a sostenir o quines veritats ens fan bé en tant que ciutadania o quines al capdavall no ens ajuden. I en aquest sentit, doncs, potser acceptar i consensuar, ja no tàcit, sinó potser explícitament que hi ha d'haver espai per això, però tal com acceptem això, ser igualment exigents a l'hora de demanar la parresia, és a dir, la valentia de dir-nos, tant política com íntimament. Determinades veritats que sovint no ens atrevim a dir i que dient-nos-les permetríem eixamplar les nostres vides, d'alguna manera.

Necessitem uns quants canvis estructurals perquè això passi, no? Però segurament el món també aniria millor.

Sí, no, no, jo crec que si tot fos una mentida et posa un mirall que tu vas llegint el llibre tota l'estona pensant totes les mentides que has dit i dius. Primer reconeixement, per tant, ja està fet això. Però és veritat. I aleshores, en el moment aquest, quan esmentes la qüestió que ensenyem als nens a a no dir mentides, clar, això ja em situava en aquest terreny pantanós que és també el que és realitat, que és fantàstic, que és veritat de la realitat. El llibre et fa esclatar idees per moltes bandes, però una, que a mi sí que ha estat important, és aquesta idea de dir, ostres, clar, de la mentida, També penja, i de la irrealitat, hi ha una connexió, i també penja de la irrealitat aquesta impunitat de la mentida que podem tenir al cap, per impunitat de la mentida, la manufacturada, la produïda així comunitàriament i en massa, i amb una intenció molt concreta. Però clar, sí que això, és a dir, des de la petita mesura de fins on la fantasia i la ficció i fins on la veritat i la mentida, em venia el dubte, en una criatura mateix, quan li has de dir que allò que. No és un consell o una pregunta pedagògica, però en una criatura fins a quin punt li has de dir, no, això que dius que. Que ha vingut un dinosaure aquesta nit i se t'ha assegut al llit, que no és veritat. I si li dones corda, què passa? Perquè ja veurà que no és veritat. Això és un exemple menut, però a gran escala sí que sabem què passa quan no dius que el rei va nu i tot això, no? És a dir, de vegades la sensació també és, si tot fos mentida. És la sensació de què passa, no només si no dius mentides, sinó que t'estalvies les veritats de dir-les, no? Perquè és aquest terme mig. I crec que això, que m'interessava molt, aquest transitar aquests termes mitjos, que una cosa és dir directament una mentida i l'altra és no dir la veritat.

Sí, que en la literalitat d'autors com Cano o Agustí això no hi arriben perquè no són capaços de mirar aquests grisos, no? Jo crec que probablement el que és important és que fem un exercici d'endreçar. Perquè em sembla que estem en un moment en què ni les veritats són veritats del tot, no? Ni les mentides són mentides del tot. O sigui, hem parlat molt de la postveritat els darrers anys, però jo crec que ja cal que parlem també de la postmentida, no? Perquè molts dels missatges que transmetem ja no són clarament en la forma d'un subjecte que té la intenció. D'enganyar a un altre subjecte sinó que tot sovint repetim idees sense necessàriament la intenció d'enganyar però es van repetint i són mentides a propòsit del món llavors. Això d'alguna manera jo crec que ha estès la sensació de descrèdit i de scepticisme, més si tenim en compte que Nietzsche ja va elaborar la seva teoria sobre el llenguatge en tant que metàfora, ja hem passat per la crisi de l'hermenèutica i de la idea que l'humà potser no té accés a la veritat tal com és, etcètera. Això ja va ser un cisme en el seu moment, però avui ja no és només això, ja no només és la sensació que no està clar que puguem accedir a les coses tal com són, sinó que dubtem de la intenció de tots plegats i de la fiabilitat de tots plegats.

Per això a mi aquesta imatge de Tetis aferrada al genoll de Zeus de l'inici de la Ilíada em sembla una mica el gest en el que tots plegats estem, no?, Llavors, això què provoca? Provoca moltes coses i ara no podem entrar en totes, però sí que noto que d'una banda provoca que és com si l'espai de la veritat i l'espai de la ficció seguissin barrejats avui en el nostre present. Llavors, com que. En l'espai on esperem i necessitem la veritat, que és l'espai de la nostra vida íntima, nosaltres necessitem que les persones que estan a prop nostra i que ens estimen ens diguin les veritats, sense poder rebre les veritats per part de les persones que ens estimen. Estem perduts, estem venuts, o sigui, sí que no hi ha lloc on aferrar-se, no? I per tant, en la intimitat necessitem la veritat, Però en canvi, què ens trobem? Ens trobem que amb el nivell d'escrutini i d'exposició radical a la que estem tots sotmesos a partir de les xarxes, però també de l'obsessió per la transparència, etc., hi ha veritats que queden dites sense que hi hagi la intenció de dir-les, sí?, I això, d'alguna manera, ens va carregant a tots plegats d'un cert pudor, una certa vergonya, i també la por a ser jutjats, titllats, categoritzats d'una manera que no sentim que es correspon amb el que pensem,

ens va atanallant, ens va, diguéssim, posant un murrió. Que no ens permet dir-nos les veritats entre amics i entre amigues, que és una cosa sagrada. Si entre amics no ens diem les veritats, la vida es fa molt insostenible. Llavors, com que en l'espai de la vida privada la veritat d'alguna manera es va empobrint, perquè no tenim aquesta valentia de dir-nos-la, ni tampoc pot ser la valentia d'escoltar-la, anem a buscar la veritat en la ficció i en l'art. Quan justament l'art, com reivindicava Wild, és l'art de mentir, és l'art d'imaginar, és l'art de fabular. Llavors, d'alguna manera, és com que els dos camps s'han intercanviat els espais i ara demanem a una cosa el que no li toca i de l'altra no en rebem el que necessitem. I aquí és on crec que hi ha aquesta sensació d'estar perduts i de no tenir on agafar-nos.

¿Para qué mentir? Si tú aún no tienes este don de saber iludir. ¿Para qué? ¿Para qué mentir?

Per què mentir? Ens planteja per què mentir Paulinho de Viola. Avui, com sabeu, som a Ciutat Maragda amb la Sira Benoza, directora del Festival Clàssics i autora d'aquest assaig. Si tot fos mentida, editat per Arcadi, reflexionar al voltant. D'una idea tan purosa i que també travessa tota la història de la filosofia i el pensament i l'art com és la mentida. Ara parlàvem també, hi ha una quantitat important de, ben bé, no de sinònims, sinó de termes dins el camp semàntic de la mentida, de l'engany, de la falsedat, de l'artifici, de la ficció, de la imaginació, que no són per descomptat el mateix, i que l'Anna fins i tot, com gairebé una facècia, plantejava aquest diàleg amb l'infant que s'inventa dinosaures i si l'hem de coartar o no. Exacte. Jo penso que sempre he pensat, potser ingenuament, que hem de donar totes les ales possibles a la imaginació, entenc que forma part que potser no hi ha res més real que la imaginació en el món que més encara que estem construint. I també citaves una idea o en algun moment m'ha semblat. Jo crec que Sant Agustí també en parla, que és aquesta naturalesa de la mentida i de l'autoengany, que tu dius que és un mal endèmic, i surt també per aquí Rousseau, que m'agrada molt que surt escalivat, com poques vegades he vist escalivar un filòsof.

Sí, certament s'ho mereix. És tendre, però pobret. Però s'ho mereix, s'ho mereix, perquè, bé, per totes les seves contradiccions. Sí, l'autoengany. L'autoengany és deliciós quan hi pensem. I encara és més deliciós quan penses que això, que autors com Sant Agustí no el podien concebre, no? O com Kant, fins i tot. O sigui, que creia en aquesta en aquesta transparència del subjecte cap a si mateix i en aquesta. Concepció unívoca de la identitat, i per tant, per ells no hi havia lloc per l'autoengany. En canvi, per nosaltres, al segle XXI, probablement la forma més habitual d'engany és l'autoengany, o moltes mentides. Neixen a partir de l'autoengany o del desig d'enganyar-nos a nosaltres mateixos. I esclar, aquí és potser el primer lloc on hem de posar atenció. O una cosa va lligada amb l'altra, és a dir quan estem constantment autoenganyant-nos ens hauria de sorprendre que també ens enganyem els uns als altres, però d'aquesta manera sense una intenció forta o sigui perquè al capdavall no acabem de saber què és o què deixa de ser i llavors això, ens autoenganyem i enganyem els altres i.

Però aquí, quan dius autoengany, a mi feies pensar molt, m'agrada molt quan introdueixes a Freud, a través de Riquel i amb tota la qüestió de la sospita, ara em poses sospitós. Vinga, endavant. Perquè, clar, la qüestió de l'autoengany, i crec que una manera molt clàssica, que tu ensenyes molt clarament, de pensar sobre la mentida i la veritat, pressuposa que nosaltres com a individus tenim accés a la nostra pròpia veritat. I que llavors, quan diem autoengany, gairebé sembla que algú se segue i dirà, ara m'enganyaré, perquè sé que sóc un monstre, però vull creure que sóc una gran persona, una mica rossoniana d'ell, no? No, no, no, escriuré. Però clar, la idea de l'autoengany és que un és conscient de fins a quin punt s'està autoenganyant o quan ha començat l'autoengany, i que de vegades, normalment, ho percebem més aviat des dels moments de caiguda o de fractura d'aquest autoengany. En el moment en què hem vist, ostres, estava equivocat sobre això de mi mateix, o ostres, tots aquests anys m'he explicat a mi mateix des d'aquest lloc, però aquestes altres topades amb altres persones o experiències o el que sigui m'ho contradiuen. I aquí és on hi ha una fractura subjectiva. Llavors, clar, pensava, ostres. L'autoengany no és una mica el punt de partida de qualsevol identitat, és a dir, la identitat mateixa no té alguna cosa d'aquest autoengany, que és una mica part de la idea psicoanalítica. I pensava molt en aquesta veta de fins a quin punt, si has decidit treballar-la o no, per seguir-ne parlant, perquè hi ha moltes línies, fins a quin punt la noció de fantasia en aquestes declinacions psicoanalítiques no entra aquí també per mediar entre la nostra relació entre veritat i mentida, no? Perquè, clar, pensar la veritat i la mentida sense travessar tota aquesta qüestió de la fantasia, de la fantasia subjectiva o de món, es torna complicat o ens instal·la en aquest lloc agostinià o cantià, no? Sí. De per què t'has de mentir si tu tens accés a tu mateix i pots prescindir de l'autoengany. Sí. Després sents el Gígec dient, no, és que l'única manera d'arribar a ser alguna cosa és a través d'una fantasia, no? Sí. En quin lloc situaries tu la qüestió de la fantasia en tot això?

Sí, estic totalment d'acord amb tu, que l'autoengany no és exacte com el podien pensar autors en aquesta categoria de transparència, però justament per això crec que és tan rellevant i important la parresia per part d'aquells que ens envolten, perquè són els que ens poden salvar d'aquests autoenganys, que crec que no ens permeten viure'ns en dimensions que potser són més interessants pel que fa a nosaltres mateixos. És a dir, jo em puc estar autoenganyant, és igual, no cal posar exemples, o si voleu en posem. Però, en canvi, si les meves amigues i els meus amics tenen aquesta valentia de confrontar-me amb aquells autoenganys que des de fora són molt obvis i jo estic disposada a rebre-la, crec que aquí es possibilita o s'obre un camí que em sembla molt més interessant vitalment, no? Que no pas això, seguir en aquests imaginaris com feia Rousseau, no?, diguéssim, en el que ningú et contradiu perquè ningú s'atreveix a qüestionar la teva autoritat i tu vius en una fantasia. Que té a veure amb la vida. Si fos una fantasia amb valor artístic, la compro. Magnífic, no? Pessoa, que s'inventi tants heterònims com vulgui. Però, en canvi, viure una fantasia en l'espai de la vida on figura que estem fent un intent de construir plegats, aquí és on crec que hi ha un risc, no?

En aquest sentit, el que deies, Anna, de la interpel·lació que fa el llibre, que és veritat que et regira i que tota l'estona està dient, bueno, i tu què fas amb la mentida? Quan menteixes? I per què menteixes? I per què no dius. Quan arribes al moment de la parresia, tal com l'expliques a través de Foucault, allà sí que veus un programa, no? Dices, val, aquí hi ha un programa que tu. Planteges gairebé des d'una pregunta que també s'ha menys tingut o que s'ha deixat una mica de banda, que és la qüestió ètica de la teva relació amb la veritat i la mentida. Aquí és un pacte que, òbviament, no pot ser solipsista, sinó que ha de ser comunitari. I aquí sí que he trobat, no sé què us ha semblat, però aquests quatre punts que descriu Foucault, de la parrasia, del compromís, Si voleu explicar una mica, però m'ha semblat que aquí hi ha una. Una de les coses que s'agraeix més d'un assaig filosòfic contemporànic és una obertura cap a algun possible futur, que no només sigui un diagnòstic, a vegades passa, no? Un horitzó i una esperança. Exacte, exacte. I ho farem millor.

Sí, intento, amb tots els assajos intento que al final hi hagi una proposta, o sigui, no només una anàlisi terrible del present, sinó un bri d'esperança. O sigui, per mi l'exercici de l'escriptura ha de partir d'un desig afirmatiu i d'una proposta de noves vies. I la noció de parresia és central en l'assaig i el que proposa, resumint una mica a Foucault és aquesta idea de la importància de que, posant com a referent a Sócrates, la importància de que davant d'aquells vincles o aquelles coses que són importants per nosaltres, precisament perquè són importants per nosaltres, hem de tenir la valentia de dir certes veritats que som conscients que poden posar en risc i tensionar el vincle, o sigui, de fet, una condició de la parràsia. O per saber si estàs fent un gest de parresia, és que estiguis posant en risc alguna cosa que per tu és rellevant. Per tant, la parresia no és un exercici d'indiferència o de cinisme, no, és. Jo m'atreveixo a dir una veritat, que sé que pot tensionar o pot fer-me perdre fins i tot alguna cosa que estimo, però el faig perquè crec que amb això estic fent bé a l'altre i a mi mateix, i políticament, fins i tot. I llavors, això requereix la valentia del que parla, però també, diu Foucault, la valentia del que rep el missatge, no?, I per mi, el que és important però, i aquí és l'apunt final que per mi és molt rellevant,

l'anar a Ian Kelevich i el parlar de com l'ètica humana és l'ètica de la precarietat i és l'ètica en la que estem sempre ballant entre la sinceritat i la caritat. I aquest apunt per mi és rellevant perquè no podem pensar en la parrissia com l'exercici que de vegades tots hem fet de dir-nos veritat per ferir-nos. Això ho hem fet, no?, I aquest no és l'exercici que per mi és interessant, o no és la manera amb la qual hauríem de salvaguardar o cuidar la veritat, sinó que ha de ser entendre que hem d'atrevir-nos a dir-nos veritats que ens ajudaran, i a tots ens ha passat, segur que a tots en determinats moments de la vida hauríem agradat que ens diguessin certes veritats per evitar-nos posar-nos en determinades situacions que no ens han fet bé, això és important. Però que siguin veritats dites tenint sempre present la idea de la caritat o de l'amor, perquè caritat avui ens sona una mica connotat de dimensions que potser no ens ajuden. Però sí aquest dir, dic la veritat perquè crec que és una manera de cuidar l'altre i si hi ha situacions en les que. Jo mateixa o l'altre ara mateix no podrem sostenir la veritat i Aklevic arriba a dir que hi ha mentides que són veritats i hi ha veritats que són mentides en el sentit que quan

dic una veritat per ferir ell diu allò és una mentida. I a la inversa, hi ha vegades en què hauré de dir una mentida a l'altra com a gest de cura o de cuidar, perquè ara no és el moment. El que és més complicat de tot plegat és que és una mirada aristotèlica de la saviesa en el sentit que. El fer bé les coses ens el juguem en l'equilibrisme del dia a dia i no hi ha receptes màgiques. O sigui, és en cada moment posar l'atenció suficient, la que ens reclama Bile, com el gest autèntic, és l'atenció plena i ampla per entendre què demana cada moment. Però sense oblidar aquesta necessitat de valentia, no? Intentar no autoenganyar-nos, no dir en excés, no, no, ara ell no ho vol sentir, o ara no és el moment, no?

No ho vol sentir, però en realitat jo no ho vull dir. Exacte, exacte.

És que em sembla molt interessant perquè ara mateix tornaves a fer el que fas en el llibre, que és la idea aquesta de, penso, de tots aquests conceptes concretar-los en el nostre gest quotidià. Perquè tu parles en el llibre, hi ha moments que parles de pandèmia, de covardia i de simulació, que parles de marea, d'hipocresia, I quan diem això, de vegades ens quedem tranquils i pensem, no, això són els grans poders polítics, les grans corporacions, i sempre són els altres, llavors, no? I per tant, tothom tranquil, perquè tots som de bona fe i de bona pasta. I clar, no, no és això, no? És com abordar aquesta idea bastant més complicada que és què passa quan en el dia a dia intentem concretar totes aquestes coses. I em sembla interessant, molt, molt interessant. Llavors, crec jo, adonar-nos que tot això que veiem de vegades a l'engròs no deixa sinó de ser un reflex de la menuda. I que això encara costa més d'admetre. Però al final, això, les xarxes s'han infiltrat a tot arreu. Tothom que entén que és molta gent té un determinat comportament a xarxes i, per tant, participa d'una idea de simulació. I llavors aquí aquestes fronteres ja comencen a i per què participa en aquesta idea de simulació i què vol mostrar als altres i què vol semblar que és i què és en realitat i què no és en fi, per tant, el llibre està ple de moments que esclaten com grans veritats, és una sensació bastant increïble això que deies

ara també de la sensació que passegem per la vida com a fonàmbuls en aquesta corda. D'equilibri estrany entre la conveniència de gestionar una veritat a mitges i el risc d'assumir una mentida que tu, quan posaves la parresia i tot plegat, vol un coratge important per part del receptor, també. És a dir, que no és només qui emet la mentida o qui camufla la veritat, sinó qui està disposat a escoltar-la, a metabolitzar-la i actuar en conseqüència. No sé si estem preparats per tot plegat. I no ho sé,

tots som còmplices d'aquesta covardia, com deies Anna, o sigui, no és una qüestió dels polítics o de les grans forces, sinó que cada persona estem travessats per aquesta vergonya, per aquesta covardia i per aquesta hipocresia. I quan estava escrivint el llibre em vaig posar a mirar, per exemple, el sector cultural, on sempre ens creiem més valents per dir segons quines veritats, i em va anar inundant la sensació que al sector cultural també estem molt avergonyits i molt autocensurats. És a dir, hi ha determinades coses que figura que una persona de la cultura no pot pensar, perquè una persona de la cultura mai pensaria determinada cosa, i llavors, perquè no siguem tillats d'una determinada posició, deixem de dir-les, no?, I, és clar, si en l'art i la cultura perdem aquesta valentia, crec que estem tots plegats encara més perduts, no? Perquè, en principi, s'espera que des d'aquests àmbits tinguem molta més valentia, no? Però, és clar, és el que dius, David, que requereix això, tant la capacitat del dir com del rebre. I ara la inèrcia, d'alguna manera, és la contrària. Però jo trobo que la parràsia, com molts altres virus, també és contagiosa. És a dir, quan som capaços, amb vincles propers, de crear espais de confiança on determinades persones són capaces de tirar la primera pedra i de fer aquest gest d'obertura que ens fa dir a tots, Que bé, algú havia de dir, o sigui, la frase aquesta graciosa del algú havia de dir, què ens fa sentir? Ens treu un pes del damunt, perquè quan diem algú havia de dir és que allà hi havia alguna cosa de la que tots teníem ganes de parlar-ne i ningú s'atrevia. Llavors, quan algú fa el primer gest, a tots ens allibera per poder parlar de com estem vivint allò que a tots ens inquieta, ens molesta, ens fa por, ens avergonyeix, no?, Llavors per mi és bonic fixar-nos en aquest gest, com aquest gest ens allibera a tots i el que em sembla interessant és com aquest gest d'algú havia de dir, del dir allò que no ens atrevim a dir, ens permet obrir escenaris i ens permet relligar-nos més, o sigui, ens permet estar més junts, perquè si allò que ens està passant no tenim la valentia d'anomenar-ho, en realitat estem més sols i més separats perquè no estem podent mirar junts. A partir que un posa nom a una cosa que està passant, tots la podem mirar des de la comunitat, des de la pòlisi, no des de la soledat, des d'on mirem quan no ens atrevim a dir.

Seguim a Efecte Doppler a Ràdio 3. No, és mentida. Som a Catalunya Ràdio amb la Cira Benoza. Això és Ciutat Maragda. Estem parlant al voltant de la idea d'engany i de mentida. I això és Caterina Caselli versionant l'I'm a Believer amb una versió que es diu Sono bugiarda, és a dir, soc mentidera. Amb l'espinosíssim àmbit dels efectes, que també no l'obrirem, perquè també quan parlaves a Parresia pensava que com a teràpia per ella crec que seria una bona manera de funcionar. Digues, Borja.

Pensava, seguint el fil que has obert ara del món cultural, amb el que em sento infinitament reconegut, en el sentit de lamentar constantment aquesta mena de pacte de no agressió estrany que condueix en aquesta forma de postmentida que dius, que no és tant això que deies, que definies perfectament, una voluntat de sortir a enganyar, sinó una mena de acumulació de coses no dites, de validacions de petites veritats parcials o representacions equivocades, etc., que acaba generant un malestar molt gran. I amb això estic molt d'acord que els intents que hi ha de. De trencar això i fer un acte de parresia, són alliberadors. Però tens tota la raó, i això m'ha fet entendre també el teu assaig, i ara escoltant-te, que el que ens falta és la capacitat de rebre. És a dir, el que topem una i altra vegada no és tant gent que s'alça i diu mira, doncs jo escriuré el que penso d'això o d'allò o del més enllà. Sinó que no hi ha una comunitat disposada a acceptar això, a escoltar-ho i a validar aquest gest. Normalment el que es fa, que tu també ho expliques molt bé, és caure en la cosa de la sospita, que també coincideix amb l'assatge de la Miriam Cano, de què passa quan no estem en aquest pacte de veritat, en aquest espai més o menys consensuat, que llavors tot es redueix a una mena de marasma d'interessos en els quals la moneda de canvis la sospita. Per què has dit això? Que això passa molt en el món cultural. Algú fa una crítica, intenta ser honesta, valenta, perrèsica, o no sé com seria l'adjectiu. I la resposta que normalment s'obté és, ho diu per enveja, interessos, tot el repertori de sospites clàssiques i més aviat trillades, de per què algú pot dir que no li ha agradat un llibre quan més o menys tothom diu que li ha agradat. No li ha agradat i ja està, i està fent un acte valent i difícil i. No, llavors el desactivem des de la sospita. I part del problema és, o de la pregunta que suposo que et vull fer en aquest sentit és, com treballem la part del rebre? Perquè crec que, no sé, tots sortirem, no sé si us ha passat a vosaltres, d'aquest llibre dient, vinga, em comprometo amb la veritat, m'has incitat, m'has convençut. Ara, què ens pot passar si sortim tots a fer actes de parrasia en un context que no està habituat a això o no, o que no sap com escoltar-ho? Perquè ja ens hem acostumat durant moltes dècades justament a aquesta altra mena de succedent.

Com ens ho fem? Com ens ho fem? És la gran pregunta, no? Jo crec que en els espais íntims és més senzill, no? Perquè es pot consensuar i es pot negociar. És a dir, un pot dir necessito parlar d'una cosa que no serà fàcil d'escoltar i et demano et demano permís i vull ser curosa o curós amb el moment, amb l'espai, no? Perquè. Clar, quan hem de dir coses que poden fer mal, jo crec que és molt important trobar el moment, trobar el to, trobar l'espai i en aquest sentit consensuar o demanar permís. Llavors aquí és difícil però és més senzill en el sentit que es pot consensuar. Jo em pregunto si el cultiu d'aquest hàbit en l'espai íntim podria ser el lloc on llaurem, el lloc on ens anem preparant perquè en l'espai públic, és a dir, quan escoltem veritats que no es corresponen al que nosaltres pensem o sentim, siguem més capaços d'entomar-les i de no rebutjar-les o rebutjar l'emissor, sinó dir aquest emissor m'està confrontant amb una idea que em costa de mirar, però si soc capaç de mirar-la probablement n'aprendré molt. I sí, i n'aprendré coses útils per mi o a nivell més extès, no? Potser és això, potser és cultivar-ho en l'espai íntim. Se m'acut, eh?

I en l'espai col·lectiu, perdona, en l'espai coral, perquè és veritat que convivim també en una mena de mentida consensuada, no?, que és molt més senzilla que no pas aixecar-se-hi, no?, però la dissidència en aquest sentit està perseguida, marcada, mal vista.

Però a més, és a dir, és que la dissidència mateix ja és ara un concepte que s'ha estirat tant que no sabem ni què és la dissidència.

També. També. O sigui, el que no ajuda gens trobo és quan això passa en espais on no hi ha temps. És a dir, crec que la dissidència i la possibilitat de dir coses que em fan de mal escoltar requereix d'aquest temps, de tal manera que qui la rep ho pugui digerir, pugui fer preguntes i pugui indagar. Però esclar, el debat públic avui no està gens articulat amb temps ni amb espais, sinó que ha estat tot sotmès a la immediatesa. I amb la immediatesa, crec, ara no recordo en. En quina obra de Shakespeare, es diu que la veritat pot ser un O sigui que el problema de la veritat és la velocitat amb la que arriba. Si arriba massa ràpid, com en un accident de cotxe, si vas de poc a poc i xoques no passa res, però si vas molt ràpid et fas molt de mal. Doncs a vegades el problema de la veritat és la velocitat amb què ens arriba. I és clar, si l'espai del debat públic està sotmès a la immediatesa i a l'urgència i a aquests missatges impulsius, no ens permet potser aquest moment de pair, perquè clar, una veritat dura. S'ha de pair, no? És que en parlem en aquests temes, això ho haig de pair i clar, potser és però aquí sí que no tinc resposta com aconseguim crear aquests espais en els que ens puguem dir socialment les veritats i tenir el temps per pair-les.

Clar, i a més sí que crec que penjant d'això hi ha idees que són a l'atmosfera, és a dir, que evitem un temps que és el del contuberni, el contuberni per tot, a gran escala i a petita, un grup de WhatsApp de no sé on, de barri, de veïnat, no, ho evitaré, del que sigui, aquesta o aquest, per què ha dit això? És igual, vull dir, a la menuda, no? I llavors també el. Comentaves això de la veritat de emetre i la valentia d'escoltar-la. Clar, una altra qüestió que és l'atmosfera és la societat infantilitzada, perquè de vegades és, jo deia l'exemple del petit, si li dius o no, que el dinosaure no hi acaba de ser, que és una estampa d'això, d'alimentar la fantasia, però de vegades la societat infantilitzada ens demana el manual de. Passos per dir o no dir i de vegades dius no, aquesta veritat no la diguis perquè no la podrà entendre a petita o gran escala i llavors jo també volia comentar que el llibre a mi m'ha portat d'una manera molt intuitiva a un parell d'autors que no tenen absolutament res a veure un és George Orwell però no l'Orwell de 1984 sinó el que cova 1984 que és el d'Homenatge a Catalunya. Publicat el 38. Perquè hi he pensat, ostres, vés a buscar els moments mentir de veritat, perquè, clar, aquí sí que ho pensava en termes col·lectius, però el moment dels fets

de maig del 37 i de la persecució de Nin, del Pom i de tot el que són acusats, i per tant d'aquesta guerra dins el bàndol republicà, em sembla un moment enorme d'aquest esclat, d'un primer esclat de la postmentida, segons com. I he trobat un parell de fragments de l'edició última que vam fer el 2023, en què situen un parell d'apèndix al final, amb pròleg de Miquel Berga, molt interessant, Que clar, diu un parell de coses que les voldria compartir perquè em sembla interessant perquè el ressò, inevitablement, a gran escala o a petita, és el d'ara, no? Però diu, Orwell diu, això era el que deien de nosaltres, que érem trusquistes, feixistes, traïdors, assassins, covards, espies i tot el que vulgueu. Reconec que no era agradable, sobretot quan pensaves en algunes de les persones que n'eren responsables. Més endavant diu, una de les característiques més horribles de la guerra és que tota la propaganda de guerra, tots els crits, les mentides i l'odi provenen invariablement de persones que no estan lluitant. Això ens podria fer pensar en aquestes mentides emeses des de despatxos. I un altre moment, a la següent pàgina diu "Pel que fa a la part periodística, aquesta guerra va ser una enganyifa com totes les altres, però amb una diferència. Mentre que els periodistes solen reservar les seves invectives més mortíferes per a l'enemic, en aquest cas, amb el pas del temps, els comunistes i el POUM van arribar a insultar-se

per escrit amb més acrimònia que els feixistes". Malgrat tot, que en aquella època preferia no fer-ne cas, i bla, bla, bla. Però em sembla molt interessant, perquè és un moment en què això dels diaris del POM, dels comunistes, s'estan acusant de ser el dimoni en cua, i ara em sembla impossible, però ara vivim un temps d'acusacions creuades que de vegades no entens com poden haver sortit, no? Sí. Clar, o sigui,

per mi el que és important és recordar sempre de fons, com a marc general, la idea de Jankelevich, és a dir, que les veritats les hem de dir perquè els humans ens importen i perquè ens estimem la humanitat. La veritat no ens la diem per ferir, ens la diem perquè ens volem bé els uns als altres, i això ja ha de ser sempre de fons. I en la infantilització que deies abans, amb la que coincideixo, i crec que és un gran problema i a les universitats és terrorífic, o sigui, és molt desolador veure-ho, crec que hem d'entendre que si t'han de treure un caixal te l'han de treure i després ja et posaran anestèsia. O sigui, no, al revés, no, però avui dia et donaran perdó, eh, a l'antiinflamatori.

Els afectats en la matèria preferim que el procés sigui l'invers. Sí, sí, sí.

A l'antiinflamatori, vull dir, és a dir, hi ha coses que seran desagradables, però que té sentit dir-les, no? I vetllem després per cuidar com ho rebem, però no deixem de dir-ho. En grans termes després també anem quan diem per fer mal però això perquè si no, si vivim entre cotofluix infantilitzem i el resultat torna a ser un empobrir la vida i impossibilitar potencialitats que tenim com a individus i com a espècie que estem castrant pel fet d'infantilitzar o pel fet de no dir-nos determinades veritats.

Orwell, a mi em sembla molt pertinent que te'n vagis abans de 1984, que després allò, en termes de la gent que adultera i s'inventa i recrea i reescriu la història i tot plegat, perquè de la política també parla aquest llibre i que ell refereix als règims totalitaris, que també és molt orwellià, aquesta idea de la mentida moderna. Però vaja, avui no cal que siguin totalitaris, hi ha tantes democràcies on la mentida hi és per tot. Que el que costa és relacionar-nos-hi des d'una posició de. En fi, ara que malauradament tornem a estar en campanya electoral permanent, és l'època daurada de la mentida política. Recordo quan fèiem el Cafè de la República, en aquesta casa, el Joan Barril que havia entrevistat durant molts anys molts polítics deia una perversió que en algun moment també surt citat com a mecanisme de diàleg en aquest llibre que és que diu quan tu entrevistes un polític tu saps que ell menteix però ell sap que tu saps que ell menteix és a dir que al final torna a ser una mentida assumida per nosaltres o pobres ciutadans que acabem votant ben ben exacte, una falsedat és desolador també. Sí, sí, Arendt ho deia,

que tots sabem que la veritat i la política mai han estat amics, no? Però el que ho fa més difícil en el present és que quan Arendt teoritza la idea de la mentida moderna i diu que, i això és als anys 60, no? I diu, fins ara la mentida en política s'ha dit en forma d'ocultació o de diplomàcia. Ara el que veiem com a nova forma de mentida és una mentida que, a partir de l'ús i de la suposada objectivitat de les imatges, permet construir narratives, històries que són falses, no? Gràcies a la suposada objectivitat de les imatges, diu ella. Però és clar, és que avui ni les imatges són objectives, és a dir, ni quan rebem una imatge o fins i tot un vídeo o un àudio ja no sabem si és veritat o no és veritat, no? Per això ja la mentida acaba sent postmentida, no? I estem encara més indefensos davant d'aquestes possibilitats tecnològiques, no?

Som-hi! Que ningú no s'espanti, som a Ciutat Maragda, parlant de mentides. Aquesta és la cançó de les mentides del gran Xesco Boix i el Zara Badabó. I ho trec perquè, en fi, estem parlant d'aquest llibre també del Festival Clàssics. El Festival Clàssics fa una cosa que fa aquesta cançó, que feia Xesco Boix, que era també una de les moltes coses que fa, perquè és un festival, recordem-ho, fins al 17 de desembre, que és recuperat d'una tradició de cançó popular i folklòrica, penso en Masoni, al voltant d'aquesta idea de les cançons, de les mentides, que ell recrea amb el projecte Cantut, no? Exacte, sí, sí. Ja sé que l'esclat de rialles al voltant d'aquesta cançó que no ens esperàvem no recordava aquest cor infantil, però si és que oix sempre ets benvingut en aquest programa. I Masoni també, si vols venir.

Doncs sí, sí, una de les propostes musicals d'aquest Clàssics és aquest concert que farà Masoni a l'Aliança del Poblenou a començaments de desembre. I el que ha fet ell és això, bé, Cantut va fer una recopilació de cançons de les mentides de tradició oral, i n'hi ha de diverses menes, n'hi ha com la que acabem d'escoltar de Xescu Boix, però també hi ha mentides de, perdó, cançons de mentides amoroses, bé, de tota mena. I llavors Amazoni ha creat un concert nou a partir de tota aquesta selecció de cançons que tenen a veure amb la mentida i que molt feliçment anirem a veure a l'Aliança.

Hi ha una altra cita, vaja, n'hi ha moltes, eh? Jo convido a tothom que vagi a buscar el programa del Festival Clàssics perquè hi ha un munt de coses imperdibles, però volia recordar un moment de. Vaja, i ara que és història viva del cinema. Dile-me una cosa bonica. Claro. ¿Qué quieres escuchar?

Llamarme. Dime todos estos años que has esperado. Dime. Todos estos años que he esperado. Dime que hubieras muerto si no hubiera vuelto. Hubiera muerto si no hubieras vuelto. Dime que aún me amas como te amo. Aún te amo como me amas.

Thanks, thanks no, perquè després trenca el whisky i s'irrita, no? Johnny Guitar, aquest moment terrible de digues que m'estimes, encara que sigui mentida, així ho va recuperar després Montserrat Roig, no? I la reacció freda de Johnny Guitar, dient, tot amb una freda, prefereixo que no em diguis res si m'has de dir tot això, no? Sí, jo també t'he trobat a faltar, sí, la meva havia estat un fracàs. Bé, la Roig ho va recrear en un llibre molt conegut i molt estimat i tindrem la sort de sentir-lo per l'Anna Larcón, no? Sí, sí, sí.

Dit també en aquest festival. Exacte, el CCCB, 4 de desembre. I sí, l'Anna Larcón dirigida per la Magda Puyo, que és bonic que la dirigeixi ella perquè justament està treballant Roig tot aquest any per l'altre muntatge que farà el TNC. I sí, una selecció del Digues que m'estimes que ha fet la Gemma Ruiz Palau, que és magnífica. Ja s'ha estrenat el temporada alta i tindrem oportunitat de veure-la aquí a Barcelona al desembre.

Àngels Gunyalons amb Víctor Català, Caldés amb Indigest, TNC. Això és ja, que compren les entrades ja. Àngels Gunyalons amb la Víctor. Alcaldès, que esperem que giri perquè això sí que ha estat, i ha fet, en fi, Oya Sherman, també amb la mentida, amb la literatura, és clar, mentides a la ficció no n'hem parlat, però aquí també hi ha Gogol, en fi, Stendhal, Wild, els clàssics, Alavé, que té un munt de literatura, filosofia i art, ho dèiem al principi, no? És a dir, podria ser el primer de molts programes al voltant d'una idea, sempre del Festival Clàssics trobeu un ex conductor que realment té moltes. A finestres possibles, però aquest any no unidor, eh? És a dir, l'any passat recordo que parlàvem del desig, que també té moltes encarnacions, m'havies ben dit, però és que aquí no te l'acabes, ni la veritat ni la mentida, i la prova és aquest assaig que cada pàgina, no?, et convida també a a repensar i a pensar des de molts punts de vista. I no oblidem, que també l'hem mencionat, també ho fa Orwell, la clausura que és el periodisme. Ai, amics, la mentida i el periodisme. Allà amb una masterclass amb el diari Ara, i l'Esther Vera i companyia explicant, una mena de taula de redacció, per explicar com s'introdueix aquesta cosa que a vegades ens colen, no sempre voluntàriament, els diaris o els mitjans en general, no? Per això s'han hagut de crear i d'inventar departaments de verificació de dades, que és una cosa que és l'ADN al periodisme, quan a la facultat t'ensenyen que has de verificar tu les dades. No s'haurien de crear departaments específics, però en quin punt devem estar de relació amb la veritat que necessitem persones comprovant que això sigui cert i no inventant, no?

Sí, em semblava important que el festival hi hagués aquest espai per això, pel periodisme, perquè és un dels àmbits de la vida actual on patim més com a lectors o com a ciutadans amb certa angoixa el no saber de què ens podem refiar i de què no. Llavors això, donar accés a una taula de redacció i veure com periodistes treballen per verificar les notícies, em semblava que era un exercici interessant d'obrir al públic.

Sens dubte. Teniu alguna cosa, tenim i tindrem moltes coses a dir al voltant d'això, però que us hagi quedat en el calaix. Bé, jo només volia afegir

una poeta que m'ha vingut al cap d'una manera no òbvia i que va venint, que és una poeta de Luxemburg que es va morir fa pocs anys, Anise Cols, que la van traduir a Cafè Central l'any 2005, Anna Montero, el títol del llibre és "La terra calla". I em venia al cap per una raó que he intentat allò, després tornar als poemes i dir com és que m'ha vingut al cap, perquè no és que parli de veritat i mentida, però parla constantment del llenguatge, ella és una autora en francès, i és una autora molt interessant per aquesta idea que crec que ens ha sobrevolat, que és la idea de la relació amb el llenguatge, i té poemes molt bonics al voltant de. De com el perseguim i de com ens atrapa el llenguatge. I en un moment, com el d'ara, en què les paraules s'estiraganyen i tot això, era una poeta que això, que crec que La terra calla, que sembla un títol bastant curiós, però és realment un poemari molt bonic en relació amb potser el que no hauríem de callar. Em sembla molt interessant. No, jo pensava ara que hem

estat recorrent una miqueta la veta política, les implicacions polítiques de tot això. Tu mencionaves justament un text que a mi, quan el vaig llegir el 2013-2014, em va fer pensar molt, que era el Manifest pel nou realisme de Ferraris, on observava una cosa que era molt. Per una banda molt evident, però per l'altra molt desoladora, ja que se'ns ha enganxat la paraula. Sí, sí. Que era el moment en el qual tot un treball filosòfic, entre cometes, d'esquerres, que ens volia alliberar o protegir d'aquestes veritats absolutes i de les seves conseqüències feixistes, impositives, monoteístiques, etc., havia estat de dir, bueno, qüestionem una miqueta el que és el fet, el fet absolut que fonamenta tots aquests sistemes, no? Hermaneutitzem-lo, historicitzem-lo, no? De, bueno, què passa amb el fet? No és tan evident com sembla, etcètera, etcètera, no? Deia Ferrer, és clar, això històricament ha acabat sent cooptat per la dreta, i fins i tot per l'extrema dreta, sota la figura de la postveritat. I clar, deia, ostres, tot un llegat que havia de ser emancipador ha acabat a les mans, sent més, entre cometes, perversament o astutament utilitzat per líders protofeixistes, pseudofeixistes o feixistes directament, que campen tan tranquil·lament en aquest món de la postveritat i la postmentida. Llavors, clar, una miqueta a mi em va semblar que Ferraris apuntava cap a una necessitat de restituir el fet com a fet objectiu, no? I em preguntava si, perquè hem estat parlant sobretot del pacte i la cura i la convivència i d'aquesta dimensió intersubjectiva de la veritat, però també em preguntava on queda el lloc del fet, què n'hem de fer dels fets? Perquè jo llegia allò i dic, hòstia, és que sona com molt antic, ara no, ja torna a haver-hi fets. Quan ens havíem educat 80s, 90s, amb tota una deriva postestructuralista o deconstructivista, que una mica ens havia alliberat d'aquesta presumpta objectivitat. I ara ens trobem, 30 o 40 anys després, a haver de tornar a reivindicar que hi ha fets, que no tot és el teu interès polític, no tot és la teva manipulació o les teves ganes de plantejar una ficció que creus que et donarà un rèdit a petit o mitjà termini. Llavors, on situem el fet? Què n'hem de fer? Jo és que faig preguntes impossibles, però ho pregunto una mica perquè m'ho pregunto i perquè els que ens escolten també participin d'aquesta interrogació,

que crec que és important. Totalment. I a mi haig de dir que em molesta la deriva extrema que ha arribat a qüestionar els fets de manera radical, i parlo fins i tot de gent del meu voltant, filòsofs o professors de filosofia, que arribaven a aquest posicionament extrem de qüestionar la possibilitat del fet. I em sembla que és un posicionament que és, d'una banda, molt narcisista i molt antropocentrista. És a dir, arribar a pensar que no hi ha món si no hi ha un humà que se'l mira, és que em fa riure, francament, sí. Altra cosa és la dificultat, o sigui, la impossibilitat d'accedir a fets com a tal, i que els fets són interpretables, hi ha determinats fets interpretables, etc. I altra cosa és que tots estem travessats per intencions que no sempre són òbvies ni a nosaltres mateixos, pel que dèiem de l'autoengany del que ni tan sols en sou conscient. Però d'aquí crec que és important no impossibilitar o bé rescatar l'exercici del compromís o diguéssim el compromís amb l'exercici de la recerca per alguna cosa que s'acosti al fet i a la veritat és a dir, aquesta idea socràtica o platònica que cadascú té una porció de la veritat o una mirada o un punt de vista particular que li permet accedir. A fets que són rellevants, i aquesta mirada té rellevància en si mateixa, i això ens diu coses del món, i ens diu coses de qui parla. A mi també el que em sembla més bonic és que com cadascú llegeix i interpreta els fets, parla tant dels fets com d'un mateix, i com a partir de com narrem el món ens estem narrant a nosaltres. I per mi tot això no és en va, no és una mentida i no és radicalment relatiu. És a dir, tenim accés a intuïcions pel que fa a les coses i renunciar i creure que tot és una construcció i caure en el relativisme epistemològic i moral absolut. A estones m'enfada, a estones em fa riure i en qualsevol cas em sembla un desastre que no serveix per gran cosa positiva, diguéssim.

I think it's time we give it up and figure out what's stopping us.

Som-hi amb aquests slides de Glenn Hanser, que ens ho ha deixat fa poc, i sobretot amb aquesta refutació del nihilisme que acaba de fer Sira Benoza, que ens convé molt refutar-lo, no el nihilisme, com a ideologia, diguem-ne. Tanquem avui un programa intencable, perquè la reflexió al voltant de la mentida i de la veritat i tot el que això implica no te l'acabes mai, però si llegeixes aquest llibre publicat a Arcadia de la Sira, doncs com a mínim tens un. En fi, material per pensar-hi, no? I per A més, m'agrada molt que sigui un títol calvinià, eh? La primera part de. Si una nit d'hivern d'un viatge. Si tot fos una mentida, li falten els punts suspensius, eh? Perquè és una imitació que cadascú també acabi la frase. Lligat, també, d'alguna forma, aquest llibre com a brúixola al Festival Clàssics, que ja sabeu que el teniu fins al 17 de desembre per assistir a un munt de, com sempre, esdeveniments. Importants, i quan dic importants és aquells que no en surts igual de com has entrat allà, perquè et fan pensar, perquè et fan emocionar, i perquè et fan reflexionar en una cosa que hi convivim cada dia, com és la veritat i la mentida, l'engany i l'autoengany, i tantes altres derivacions. Sí, era un plaer, com sempre, moltes gràcies. Igualment, moltes gràcies. Que vagi molt bé. Borja Bagunyà. Fins la propera. Anna Vallbona. Que vagi bé. Amb la Rosa Silloe, l'Helena, Miquel i Glen Hanser. Adéu-siau.

Buenas noches.

Was too late for making circles and telling lies you're moving

too fast for me.

So plant the thought and watch it grow.

Wind it up and let it go.