Sílvia Munt: "Dic que no a totes les propostes que rebo com a actriu"

Senyores i senyors, benvinguts a una nova funció de la Tarda de Catalunya Ràdio. En aquesta funció, Francesc Garriga i Sílvia Munt. Primer acte, panorama des del pont.

A boy went back to Napoli Because he missed the scenery The native dancers and the charming souls But wait a minute.

Aquest primer acte hem de començar-lo saludant a la Sílvia Mont. Bona tarda, gràcies per ser amb nosaltres. Encantada de ser aquí, encantada. Panorama des del pont, Arthur Miller, 1955, que diries, home, 70 anys, però potser està més vigent que mai, el tema, tot el que envolta l'obra.

Quan hi ha un geni com Chekhov, Shakespeare, Miller, són visionaris, i els visionaris veuen el moll de l'os, i el moll de l'os és on hi ha tots els problemes, i els problemes, per desgràcia, que té el ser humà, les contradiccions, les humanitats, les vulnerabilitats, no canvien, per desgràcia. I llavors Miller col·loca l'obra, sí, ella la col·loca el 55, Però podria passar. Ara mateix jo, de fet, la col·loco en un barri obrer qualsevol. Allà on vulguis, en un port, el que vulguis. On hi ha immigració i on hi ha una família que sembla que siguin bona gent.

I així comencem, no? Aquest és el punt de partida. Com tantes famílies que semblen bona gent, i algunes ho són, i altres, doncs ho has d'anar descobrint, no?

És que jo crec que tots som bona gent i mala gent. Depèn de per on ho miris. Clar, que el Miller també ho diu molt bé al final, diu, ara ens conformem amb la meitat de les coses, i potser és millor així. Perquè si agafem la totalitat de la personalitat del ser humà, està plena de grisos, negres, foscos. Sempre trobem alguna cosa que no ens agradarà. I si no, llavors no som transparents. Som la meitat, i aquest és una mica el debat.

Així parlen d'aquesta adaptació els actors del muntatge, que fins al 29 de novembre

podreu veure al Teatre Goya. Per mi, des del pont, és descobrir la por del fatge que pots portar dintre.

El poder destructiu que pot tenir la inconsciència.

La raó enfronta el desig, el desig més animal.

Són David Selva, Laura Conejero, Nil Cardoné, Edu Buc, Jan Casablanca, Laura Gaja, un repartiment d'aquest panorama des del pont i sentíem frases que podrien ser comentaris

d'actualitat directament. Totalment, totalment. És que jo dic, és una obra que parla del desig. El desig que tots tenim dintre, i que, com deia molt bé Rodoreda, el desig fa funcionar la vida. El desig sexual, l'erotisme, el desig de poder, el desig de partenya, el desig de descobrir. Aquest desig comença per ser el començament de tot, si no tens desig estàs mort, però pot acabar sent la tragèdia. I això és el que, d'alguna manera, ens parla Panorama. Panorama, és una visió de com d'alguna manera pots transformar-te sent purament pervers. Per què has triat aquesta obra exacta? En aquest moment. Perquè sempre n'he estat enamorada. Jo vaig fer fa 10 anys un altre Miller, el Preu, que va anar molt bé, el Goya, també era una dècada després, i quan el Domènec de Vitor sempre em diu, bueno, què fem, què vols fer, què tal, vaig dir, jo tinc moltes ganes de reprendre aquest somni, de fer Panorama des del pont, perquè crec que és una obra carnal, divertida, potent, emocionalment molt forta, i que alhora surts fet un garbus, que és del que es tracta. És del que es tracta, sortir fet un verguix? Sempre, sempre, el dubte sempre és el millor. Jo crec que la gent que creu que ho sap tot, no sap res.

No, no, és una bona manera d'afrontar una mica els moments actuals, no? Exacte, exacte.

És que estem molt còmodes quan tenim una veritat, una religió, una pàtria, fins i tot una família. A vegades la família pot ser perversa. De vegades la família et fa fer coses. Mira la màfia italiana, d'això parlem també, no? Tot és pel bé de la família. Els crims estan.

Depèn de com definim què és la família, qui és la família i què estem disposats a fer per la família.

Exactament. I fins a quin punt tu ets conscient de la teva possibilitat de fer mal. Per això els que són psicòpates triomfen.

Uau. Escolta, el David Selva, una altra vegada, teniu una química especial amb el David?

Sí, és que amb el David, quan li dic David, vols fer això? Vinc! No cal ni explicar-li gairebé, no? Sí, i fa un eri meravellós, un eri potent, un eri molt carnal, molt. Molt ple de contradiccions, molt humà, fa un Eli meravellós, ja veuràs. I la Laura Conejero.

L'espectador, quan vegi el David Selvas, què sentirà per aquest personatge?

Mira, venia de fer una entrevista amb la Gemma Nierga, que estava entusiasmada, i deia, jo, jo, a mi m'agradava l'Eli. Vaig sortir que m'agradava l'Eli. I no pot ser que m'agradi.

O sigui, genera aquesta contradicció de m'agrada, però no pot ser que m'agradi. Això és fantàstic. Que això ens pot passar a molta gent també a la vida, no? Per què em cau bé aquest imbècil? Exacte.

I per què no em cau bé aquest que no és aparentment imbècil, no? És que hi ha tanta tralla per definir allò que és realment veritat, és útil, i sobretot. Fa camí, perquè si no et quedes en posicions que són obtuses i que comencen al principi de la fi.

Segon acte. Permetim que l'hi expliqui.

Permetim que l'hi expliqui, o déjeme que le cuente, és com se n'ho anava el primer curtmetratge que vas llençar a fer de directora. Ara fa 20 anys. I t'hi has quedat? Vas creuar d'actriu a directora i ja tenies la sensació d'haver-ho fet tot com a actriu?

No, no era això. Això seria una prepotència que em quedava molt. No, el que passa és que O et vas cansar d'obeir ordres de directors. Tenia ganes, per una banda també, però tenia ganes d'escoltar-me a mi i de fer el que jo creia. Això és una necessitat. Tenia 39 anys, acabava de parir les meves bessones. I estava en una crisi, anava a fer sèries, pujava, baixava. Però jo tenia ganes d'explicar les coses que jo tinc ganes d'explicar des del meu lloc com a dona d'aquesta generació i com a dona que té ganes d'entendre la vida. I per això has d'escriure, i per això has de llançar-te a dirigir, i has d'escollir les coses, sigui pel·lícula, documental, teatre, i intentar plantejar-te contínuament qui ets i per què fas les coses. I llavors ho vaig trobar en aquell moment molt més en la direcció i ja no m'he bellugat d'aquí.

I és un camí que va seguir amb molt d'èxit perquè d'aquest primer curtmetratge com a director, el primer Goya, com a director va passar només un any.

És un plaer donar el Goya al millor cortodocumental que és per a l'Àlia.

Això imagino que et porta molt bons records.

A los cinco locos maravillosos profesionales que vinieron conmigo a rodar este corto a los campamentos saharauis en Avila. Però aquest no era el primer Goya per la Sílvia Amunt. La ganadora es Sílvia Amunt por Alas de Mariposa. No me lo puedo creer. Menos mal que llevo el vestido largui, no se me notan como tiemblan las piernas. Gracias. Quiero agradecer evidentemente a mis amigos que han confiado en mí y a Juanma Bajojoa, que como sabemos todos. ¿Qué pasa pel cap ara recordant això?

Es molt complicat mirar enrere. Es molt complicat, però jo sempre vull mirar endavant. I ara porto una època. Perquè m'han donat el Gaudí d'Honor i el Creu i perquè he fet un documental de la Rodoreda que també ha sigut Mirar enrere. Em passa que és com si fos. Sí, forma part de mi, però ja. És una cosa que està allà i que estic molt orgullosa d'haver-ho fet, em dona molta tranquil·litat i molta alegria, però ja per mi l'important és l'avui i el que vindrà, i com ho col·loco, i com ho lluito, i com lluito pels que estimo, saps? És més important això que mirar enrere per mi.

Però clar, aquesta Sílvia Mont, actriu que la gent també encara recorda, evidentment, molta gent diu, però per què no actua? Perquè em fa més feliç dirigir. És que és així de sempre. Però reps propostes, entenc, de directors o de productors, i dius que no a tot? No, no, que no, que no. I diràs que no a tot? O dius, mira, home, segons què.

Vaig dir que sí a una peli que m'ha demanat la Letícia Dolera, vaig fer un. Però ja no em trobo. És que vull fer. Vull col·locar la càmera, jo. Vull canviar el diàleg, saps? No pot ser, no pot ser. No, o sigui, no pot ser, perquè a més sempre prefereixo posar-me a escriure el següent que posar-me a fer d'actriu, perquè ja tinc ganes. I això també ho entendrà molt tothom, jo tinc ganes de mirar més que de que em mirin ara mateix. Tinc ganes que em mirin i que em mirin bé, però no tinc ganes només de que em mirin, tinc ganes de mirar, de mirar, escudrinyar, de poder mirar tot, de poder mirar tothom, de ser lliure.

Tu en el passat has criticat molt l'edatisme, sobretot per les actrius. Uf, uf, uf. Tu com a director això ho estàs patint també, de dir, és que vull fer coses i a vegades des de dalt no em deixen, o em costa molt.

No, no, jo no he patit edatisme mai. El que passa és que quan em pregunten per això dic, és que ja preguntar per això ja és posar un problema. Ah! És com quan deien, va haver-hi una època que la generació jove d'actrius i la gran deien que estaven enfrontades. Mentida! Hi ha papers per dones joves i hi ha papers per dones grans. Afortunadament, no estem mai enfrontats amb aquest aspecte. I el moviment ens demostra que mirant. O sigui, jo no sé, l'Ivo Van Hop, un dels directors de teatre millors del món, té la meva edat i no li diran mai, saps? En canvi, amb una dona, fa 10 anys, algú em va preguntar, i no tens ganes de ser àvia? I això el director no li pregunta. Això no li preguntaries a un director. Clar que tinc ganes de ser àvia, de ser tot, però no és això.

O sigui que potser no és tant edatisme que potser també, sinó masclisme encara. Jo crec que sí.

Jo crec que sí, totalment. I ja et dic, jo he pogut fer les pel·lícules que he volgut, he pogut aixecar les pel·lícules que he volgut, no he tingut mai problemes en aquest aspecte, ni amb el ni amb les pel·lícules, ni amb els rodatges, ni amb els companys, ni amb els productors, al contrari, eh? I crec que he sigut molt privilegiada perquè he estat provocant i gaudint del canvi que s'ha produït tan gran, revolucionari. Tu sí que has vist un canvi, eh? L'has experimentat. Home, home, però brutal. Quan jo començo a dirigir, érem un 6% les directores. Ara és gairebé un 50%. Mira el canvi de 22 anys cap aquí. Ja no és notícia que una directora guanyi premis. Ja no és notícia. Fa un temps, potser sí. Llavors, quan els va dir, és directora i tu has guanyat un goia per direcció i actriu, i semblava una cosa fora de lo normal, no? Ara ja no ho és. Ara, al contrari, les dones I això, aquesta revolució de la dona, aquesta. Això a mi em dona una alegria brutal, perquè. És una factura que portàvem de la història sobre nostra, que per primera vegada trenca el sostre de vidre i que crec que és la part per la qual ha sortit molta ultradreta. La ultradreta no suporta el feminisme ni el buquisme. No el suporta. No, no. I ve d'això, eh? I ve d'això. És a dir que. Dones, siguem molt fortes, perquè estan adelantant per la dreta i per la esquerra.

El que arriba, no, pot ser perillós. El que potser molta gent no sap de tu és que vas estudiar Psicologia. Sí. T'ha ajudat, això?

A l'hora d'afrontar la feina? Sí, m'ha ajudat i té la curiositat sempre d'entendre el comportament humà, que és el que més em diverteix. Jo vaig a un, per exemple, vaig a un teatre i trobo la gent i em diuen quin teatre estaves, no ho sé, com era el teatre, no ho sé, però en canvi sí sé com estava la persona que estava parlant a mi, perquè és el que realment m'importa. I podem fer amistat o no, em cau bé, malament, el que sigui. És això on fico la meva intenció. El meu company sempre diu, tu veus en primer plano i jo vaig en plano general. Ell sempre veu les muntanyes, el sol que es posa, i jo veig bàsicament els ulls d'algú. Per això m'ha ajudat perquè la meva prioritat ha sigut aquesta i vaig fer psicologia a distància i després ho vaig deixar de seguida perquè vaig començar a fer dansa bé en fèriu i després teatre i s'acabó.

Tercer acte, Colometa.

Natalia! Què? A l'últim vens tota sola? No, he vingut amb la Julieta, que és allà. Ah! Té, l'enqueta, que així no desentonarà. Gràcies, de les riquetes.

Pensant la Colometa, en aquesta plaça del diamant, en Mercè Rodoreda, que per tu què és?

És un abans i un després. Tinc que dir, deixa'm dir, abans quan ha sonat el primer tracte de música, era el meu germà que feia la música i m'emociona perquè és un tema que es diu Clot Pin, que és on vaig néixer jo. I aquest blues feia molts dies que el sentia i m'ha emocionat. I ara sentia el Montaner. Perquè la música que va fer per la plaça del Diamant és meravellosa i la lletra la va fer el Joan Uller que se'ns ha anat per mi és un abans i un després claríssim claríssim jo conec el cine conec la càmera i comencen a caure en pel·lícules i començo a fer d'actriu de cinema i jo era encara mig ballarina. Ballarina. Tenies 24 anys? 24 anys, estava en actiu totalment. I d'un dia per l'altre et coneix tothom? I d'un dia per l'altre tothom, tothom. Com ho vas viure això? Ah, jo molt bé. No et va trasbalsar en negatiu? No, no, perquè, bueno, suposo que em vaig posar una mica tonta, això ho dirà la gent. Però a casa meva, és que no, no, diguem-ne, a casa meva. En aquest sentit no ens donen massa cova, saps? Què vol dir això? Doncs això, que sí, que molt bé, però és una feina. Que demà és dimecres i demà és dijous. Demà és dimecres i exacte, i la demà és dijous, jo tinc una filla que és metge, una altra que és antropòloga, el meu avi que és ara, el meu pare, saps? O sigui, vau donar com molta normalitat, que en el fons era una feina. És una feina, on has tingut la sort d'interpretar un personatge meravellós, I molt ben escrit, que d'alguna manera ha empatitzat amb el món sencer. Perquè no va ser Catalunya, va ser tota Espanya. És que jo ara vaig a Huelva, a Huelva ara, i diuen a Palomita. Sí? Sí. A Huelva també, eh? Perquè hi ha sempre perdedors i guanyadors en les guerres. Hi ha Txekoslovàquia o a Sudamèrica, saps? Hi ha sempre la dona que està allà i no sap per què està allà, que és la Colometa, no? I ara he tingut l'ocasió de fer un documental sobre la Mercè Rodoreda, que sempre l'havia volgut, perquè és l'escriptora més potent que hem tingut, i recordo una mica tota aquesta etapa.

Als últims Premis Gaudí vas rebre un Gaudí d'Honor.

Vaig adonar-me del valor real d'aquest premi, quan es va fer públic i vaig començar a rebre missatges, on veia que els companys estaven contents que me'l donessin, que creien que era un premi merescut i que em feien sentir estimada. Un premi així pesa? Pesa, eh? Pesa, pesa, perquè pesa el fet, el que deien, fer un discurs en aquestes ocasions, a mi em trastoca, perquè. Perquè és complicat, no? Has de ser molt sincer, si no, no val la pena, no? I si comences a agrair O sigui, vas donar moltes voltes. Hi vaig donar voltes, a vegades havia tingut una durada de cinc minuts o set minuts. Et marquen el màxim que pots parlar. Sí, sí, sí. I volia ser molt sincera i volia dir coses que jo sentia i que poguessin també ajudar, no? I després veus que portes una carrera a sobre, o sigui, una vida a sobre. He sigut un any, aquests dos últims anys, on això, on he tingut que mirar enrere, jo n'he tingut una neta. És a dir, que entres en una etapa diferent, no? Que jo segueixo sent l'amfetamina en pates que era, sí, però és veritat que hi ha un recull de molta gent que et valora i que t'estima, no? I que això és molt maco.

Doncs si li voleu fer arribar aquesta estima a la Sílvia Munt, ho podreu fer veient aquesta obra que dirigeix, Panorama des del Pont, que teniu fins d'aquí, bé, més d'un mes, el 29 de novembre, al Teatre Goya de Barcelona. Sílvia Munt, gràcies per acompanyar-nos avui.

Encantada. Això són regals, perquè és una mica fer una volta per la teva vida i emocionar-te, que és el millor que pot passar en aquesta vida.

Que bé. Doncs a seguir-ho fent i a seguir-ho compartint també amb els espectadors. Moltes gràcies. Espero que sí. Gràcies.