Sílvia Omedes: "El fotoperiodisme no només és guerra; els conflictes també passen a casa"

Passa un minut de dos quarts d'onze. Ara tenim un repte, que és explicar fotografies per la ràdio. Això és ben complicat, però ho hem volgut intentar, perquè al centre de Barcelona s'ha obert avui una exposició que val la pena visitar, així que fem un salt màgic a la ràdio i ens traslladem cap allà. Estic al Centre de Contura Contemporània de Barcelona i tinc al davant una fotografia, s'hi veuen dues noies, molt joves, diria que dues nenes, que estan fent una posició de ballet i suposo que si està seleccionada aquesta fotografia com unes de les representants d'aquesta exposició del World Press Photo 2026 d'aquest any vol dir que aquí darrere hi ha alguna història que ens pot explicar qui m'acompanya que és la Sílvia Omedes, membre del jurat i també responsable de la Photographic Social Vision una fundació que ara ens explicarà també què fa Sílvia Omedes, bona nit Bona nit Qui són aquestes dues noies?

Són dues nenes bessones nascudes per fecundació in vitro d'una mare xinesa de 60 anys.

La mare deu ser aquesta altra fotografia d'aquí que està pentinant una de les.

En el període xinès en què allò del fill únic. On era obligatòria a la Xina tenir només un únic fill. I aquest fill, desgraciadament, els va deixar, es va morir. I ella, quan, diguéssim, la política s'ha obert una mica, va voler no estar sense fills, pel que representa a qualsevol societat, però sobretot a la xinesa, no tenia qui donar-li el teu llegat, no? I no tenia qui et cuidi quan et fas gran. Per tant, veiem una dona gran, amb 60 anys, és un projecte de seguiment de més de 10 anys de més de 15 perquè la fotògrafa s'assabenta d'aquest projecte, d'aquesta història demana accés, es guanya la confiança de la família i fa un seguiment durant 15 anys d'aquestes nenes com van creixent i com va gestionant la mare la criança.

Sí, perquè és veritat que aquí, per exemple, les veiem de molt més petites i aquí hi ha gairebé d'adolescents. 15 anys. Sí, sí, sí.

Aquí és quan ella ha deixat el projecte, però és molt curiós perquè aquesta mare de 60 anys també s'ha convertit en una espècie d'influencer i treballa a les xarxes, té el seu compte i també ha estat difonent tot aquest periple de ser mare clar,

aquest és un molt bon exemple aquí tenim 144 fotografies que heu escollit com a representatives del millor fotoperiodisme de l'any anterior clar, hi ha històries que ens sonen a tot i després hi ha molt bones imatges tipus Gaza o Ucraïna però aquest és un exemple d'una història molt desconeguda

molt desconeguda i a més d'un àmbit molt domèstic i molt íntim. Tenim un quasi 20% de fotografies aquest any que tracten aquests temes, temes que vinculen les famílies, reptes que sentim en els nostres cossos, també malalties mentals, o sigui. Ens interessa, i aquest any com a jurat hem fet un esforç per detectar aquelles històries que ens ajuden a entendre que el fotoperiodisme no només és guerra, no només és conflicte i espai públic, sinó que molts conflictes i molts reptes a nivell personal i social passen a les cases.

Tu ets membre del jurat. Com escolliu les fotografies? N'hi ha 144, que són moltes, però suposo que per arribar a aquestes 144 abans

n'heu vist moltíssimes més. Doncs mira, vam visionar en dos mesos 60.000 imatges. Ostres. El concurs es divideix per regions. Jo vaig tenir la sort de ser presidenta del jurat de la Regió Europea. O sigui que vaig visionar tot el que els fotògrafs europeus han enviat com a projectes a concurs i no ha estat fàcil tot i que hem fet un equip molt interessant professionalment per mi és molt nutritiu molt enriquidor en el sentit que s'han tingut debats interessantíssims i no ha estat fàcil sóc conscient i a més ho sé, bueno, puc donar fe s'han quedat moltes històries molt ben fetes fora perquè esclar el concurs té unes directrius i s'han de complir. Però sí que ha estat superinteressant i penso que aquest any l'exposició s'enriqueix d'aquest tipus de fotos que parlàvem.

Sí, perquè clar, ara m'has explicat una història que podria ser un molt bon reportatge escrit, tu has explicat molt bé la història d'aquesta dona, què li passa a mon fill, com vol després tenir dues filles, però després hi ha d'haver bona imatge, és a dir, que pots tenir una bona història però necessites un bon fotògraf al darrere. Quines qualitats heu de veure en una fotografia?

Mira, quan veus moltes fotografies pot ser que se t'escapin, eh? Algunes. Però bàsicament penso que els jurats tenen la capacitat de detectar molt ràpidament. Pensa que cada imatge, quan en les últimes rondes les veiem, les veiem segons a la pantalla. Detectar que siguin capaces d'informar, que siguin molt descriptives, que ens emocionin, o sigui, que ens generin un impacte visual, estètic, potent. Però alhora, i em sembla l'ingredient més important, és que siguin imatges capaces d'interrogar-nos. Quan tu veus algú, ara que estem a l'exposició, que està davant d'una fotografia, sabem que l'està llegint. No només el text que l'acompanya, que és fotoperiodisme, evidentment, i necessitem informació de context, l'està llegint. Una imatge té molts nivells de lectura. I una bona imatge fotoperiodística enganxa l'espectador de seguida.

Si et sembla, anem voltant una mica per aquí l'exposició. He vist que entraven, en el moment que entràvem nosaltres, amb el Martí Cuni que ens està fent aquí de tècnic, la Mar de Bé, molts joves. Això és una part important també de la vostra fundació. Fa més de 20 anys que porteu aquesta exposició aquí, que és alfabetitzar els nois, la joventut, en llegir imatges, no?

Exactament. La fundació contacta moltes escoles cada any. L'any passat vam rebre 7.000 escolars. 7.000 escolars. En cinc setmanes. La qual cosa és, per nosaltres, complir la nostra missió, els nostres objectius. És molt important, amb la quantitat d'imatges que reben avui els nanos, a les plataformes, per internet, per televisió, als seus telèfonos, que sàpiguen entendre què vol dir fotoperiodisme, quins són els usos, quins són les funcions del fotoperiodisme en societat, quins són els valors. Aquí els ensenyem a llegir les imatges, com deia abans, i els ensenyem quin és el punt de vista del fotògraf. Què espera des del seu punt de vista? Quins són els canals que distribueixen informació en la que podem confiar? Això és fotoperiodisme i aquest és un repte social en aquest moment molt important. Cal que els joves respectin el fotoperiodisme, que és l'únic que els garanteix en aquest moment

tenir informació veraç. Clar, perquè parlem molt d'una generació digital, nadius digitals, però l'altra cosa és estar envoltat d'imatges, l'altra cosa és saber-les entendre, llegir, analitzar-les, que ens passa el mateix en el món del periodisme, que és de fet del que estem parlant ara, no? No sé si heu tingut debat, per exemple, amb la intel·ligència

artificial o no en el vostre. Molt debat, com que hem vist caure projectes fets amb intel·ligència artificial. En aquest jurat que. Absolutament prohibit. O sigui, però també no manipulacions molt conscients, sinó fotògrafs que estan treballant amb càmeres que ja tenen integrat el software amb intel·ligència artificial i, per tant, modifica el negatiu digital, que es diu el rau. Hi ha hagut grans projectes que, malauradament, Eren boníssims i han caigut perquè amb això World Press Photo no se la juga. Molta gent en el món, més de 4 milions de persones visiten la World Press Photo a molts països alhora. I la seva vàlgua més important és la confiança. El que estem veient aquí a les parets de World Press Photo ha existit. Hi ha algun O sigui, hi ha tingut un fotògraf que ha estat testimoni directe del que ha vist. Aquí ara ens hem aturat

davant d'una imatge que és espectacular. En color veiem unes banderes, una del Marroc reconeixible, i unes dones damunt d'uns cavalls amb uns fusells. Sembla una imatge gairebé d'un quadre d'aquests. Sembla que poguéssim estar en el Prado o en el Louvre.

Sí, absolutament. És una imatge meravellosa. Aquest és un ritual històric que es fa al Marroc. Es diuen filles de la pólvora. Només hi ha set grups de dones que pertanyen i formen part d'aquest ritual, que és bàsicament muntar cavall amb les escopetes. I és una imatge molt diferent del que Marroc està habituat a veure. Però, òbviament, totes les societats es van obrint. Per tant, aquesta és una fotògrafa, la Chantal Pinzi, una italiana, que va estar documentant aquest ritual i genera unes imatges molt dinàmiques. Podríem imaginar-nos que estem en una guerra i són dones amb fusell i molt, òbviament, molt preparades per muntar cavall i portar un fusell.

Sí, perquè, clar, deixen anar les regnes per, suposo, disparar l'aire. És una imatge preciosa. És una imatge molt potent que, a més, dona la benvinguda a l'exposició. Ah, sí? Sí. Doncs ara anirem avançant fins al final. Els divendres d'aquí al Catalunya Nit, que convidem sempre algú de l'àmbit cultural, avui et toca a tu i els fem un parell de preguntes, després seguirem conversant, però una és alguna notícia d'aquesta setmana que t'hagi cridat l'atenció?

Bueno, no només m'ha cridat l'atenció sinó que l'he celebrat i és la pèrdua la pèrdua del poder republicà en les dues càmeres americanes aquesta és important. Sí, efectivament, perquè l'administració Trump és una de les més responsables de les censures i les manipulacions d'informació que rebem a diari. Per tant, celebrem molt, sobretot des del sector fotoperiodístic, el fet que es pugui tornar a informar als Estats Units d'una manera objectiva i amb llibertat d'expressió i premsa.

A més, estava pensant ara mentre recorríem aquesta exposició, Trump ha donat grans imatges també de fotografia aquell cop que el van disparar a l'orella i tal, però ell no seria tan curós com esteu sent vosaltres amb la intel·ligència artificial, però vaja, aquest seria un altre, algun altre debat. I si haguessis de recomanar-nos alguna activitat per aquest cap de setmana cultural, on t'agradaria.

Doncs sens dubte visitar l'exposició de la Marta Pobo a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, la poètica de la llum. La Marta Pobo és una gran fotògrafa, és just que se li faci aquesta exposició i malauradament la vam perdre fa unes setmanes. I això passa. Quan a vegades arribem tard en posar en relleu l'obra de les dones fotògrafes, doncs a vegades arribem tard. I fa molta ràbia. I fa ràbia, com ha estat el cas també de l'Anna Turbau. Però recomano molt i molt la feina que fa l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i visitar una exposició d'una dona meravellosa, una gran fotògrafa amb una mirada poètica i una llum magnífiques.

Aquí hi ha 144 fotografies. Amb quina t'agradaria acabar? Si vols anem a l'última que hi ha a l'exposició.

Jo aniria a veure la Paulina.

Anem a veure la Paulina, la tenim a prop, de fet. Aquí ara hi ha un grup de nois que estan comentant també amb l'educador aquestes imatges. Per què t'agrada aquesta fotografia?

Per mi és una de les imatges més poderoses d'aquest any. De fet, jo com a jurat he de dir que jo hagués volgut que aquesta fos la World Press Photo de l'any, però no vaig tenir vots suficients. En quin lloc va quedar aquesta? És finalista. Finalista. És finalista. És una imatge en blanc i negre d'un fotògraf americà que es diu Victor Blue, que fa molts anys que documenta els efectes del conflicte a Guatemala. Aquesta dona està retratada amb una rosa a la mà, envoltada d'altres 36 dones, acaben de guanyar un judici a Guatemala contra els violadors, que fa més de 40 anys van violar-les. És una imatge d'esperança i resiliència claríssima. És una imatge que ens interpel·la. La Paulina ens està mirant i no precisament amb alegria d'haver guanyat el judici, sinó d'haver conquerit un judici històric per les dones. Sabem que els cossos de les dones són el camp de batalla de moltes guerres. I Guatemala és un dels països que ha tingut un genocidi més escabrós, amb més de 250.000 desapareguts, i les dones òbviament van ser molt maltractades. I és una imatge que d'alguna manera també m'agrada, m'agrada molt especialment perquè no veiem una dona guatemalteca folklòrica, com la que veiem en els catàlegs dels viatges cap a Guatemala. És veritat. És una imatge en blanc i negre, molt profunda, molt seriosa, que interpel·la l'espectador i que bàsicament posa els temes de gènere també a l'agenda.

Aquí he vist molt de color, però també blanc i negre. Per què resisteix tan bé el blanc i negre?

Perquè World Press Photo i el fotoperiodisme pot escollir amb què s'expressa. Vull dir, cada fotògraf decideix quina és la millor manera d'explicar la seva història i és una llibertat fantàstica que tenen.

144 imatges que es poden veure, si no m'equivoco, fins al 13 de desembre en una exposició que, per exemple, l'any passat hi van passar més de 65.000 persones. O sigui que això té un èxit brutal.

Jo crec que és una cita molt consolidada a la ciutat i que hi ha gent que valora moltíssim el tenir accés a informació a grups. World Press Photo té un sistema de verificació d'imatges molt especialitzat i, per tant, tot el que podem veure aquí hi podem confiar.

Clar, perquè és que és tan interessant que aniria allargant l'entrevista. Ara sí, l'última que et faig, però, per exemple, abans que ens has explicat aquest arxiu RAW que podeu detectar si allà hi ha intel·ligència artificial o no, com ho feu? És amb softwares també o a simple vista podeu reconèixer-ho?

No, a simple vista és impossible. World Press Photo té un equip molt professional que totes les imatges que arriben a la quarta ronda, i en total són sis, passen per aquest procés. Ah. Quan arriba el jurat a Amsterdam, que portem un mes i mig veient fotos cadascú a casa seva, quan arribem a Amsterdam ens diuen de tot el que havíem seleccionat prèviament, què és el que no ha superat la prova. I Déu-n'hi-do. Déu n'hi do el que no supera la prova, a vegades conscientment, a vegades inconscientment. Els projectes que han estat molt manipulats, ja no els tornem a veure. I com que el procés és anònim, ningú se'n va a casa sabent qui és que ha fet la mala feta.

Perquè això inclou retoc de color, per exemple, sí que es podria fer? Es pot fer retoc de color. Si un Photoshop s'accepta? Si toco color, llum una mica?

Sí, sempre que el color no el canviïs tant, que canviïs el missatge, l'escena i el contingut. I depèn cada any del jurat el fet d'acceptar o no alguns casos que poden estar en zones grises. Però aquest any hem sigut molt sabers, molt sabers, perquè el fotoperiodisme se l'està jugant cada dia. Pel compromís dels fotògrafs i després perquè no podem perdre la confiança de l'audiència en el bon fotoperiodisme.

Doncs bon fotoperiodisme aquí al CCCB de Barcelona fins al 13 de desembre. Moltíssimes gràcies, Sílvia Omedes, per acompanyar-nos i per aquest recorregut de luxe. Encantada, gràcies.