Sílvia Rosés ens explica l'evolució del bronzejat

Especialista en història de la moda i col·laboradora de la solució. La Sílvia Rosés, molt bon dia, Sílvia. Què tal, com anem? Aquest estiu, una de les tendències és que no importa que es marquin les ratlles del biquini. Jo ho he detectat entre el jovent. Que se'n marqui, ja se'n marca la ratlla del biquini? Ja se'n marca la ratlla del biquini? Això és precisament per demostrar que la gent està morena. Clar, és que, de fet, allò que dèiem, per què ens volem posar morenes?

Doncs perquè el primer que diem és per estar guapes. Però de cop que comencen a aparèixer comportaments d'aquest tipus, que es noti que estic moreno, que tal. Aquí vol dir que la cosa és molt més profunda i que hi ha més coses en joc, coses, qüestions de classe social, per exemple, qüestions de gènere, qüestions de raça. És a dir, aquí el tema del moreno i de la pell, que en aquest cas, Pol Valiri deia, la pell és allò més profund que tenim. Quina cosa més contradictòria, perquè la pell és com una superfície, clar, però s'hi amaguen tantes coses que val la pena que avui aprofundim.

És allò més profund que tenim, em sembla extraordinari. Per totes les connotacions que té la nostra pell. Exacte. Fa anys, jo recordo, que que se't marqués la ratlla del biquini era com un pecat, no? Que la gent anava als centres aquests de broncejat, no direm nom, que es posaven absolutament nus. És a dir, també hi ha una evolució en com és el moreno.

Però no ho sé, jo de petita me'n recordo, o d'adolescent, jo portava sempre el rellotge i no me'l traia mai. Perquè al final de l'estiu veia els. Saps què et vull dir? L'evolució. La fita, allò, el grau que havia aconseguit. Vull dir que, no ho sé, jo en aquell moment també ho vivia així amb el tema marca, per demostrar tot el que has aconseguit.

Ara anem a la perspectiva històrica també i al que connota tot plegat. Així d'entrada, Sílvia, per què volem estar morenos?

El que deia abans és que la primera pregunta, allò ras i curt, és per estar boniques. El que passa és que t'adones que la cosa no és tan senzilla. O què significa estar bonic? Perquè estar bonic està travessat també per molts interessos al darrere. Però, a més a més, també, clar, far-la últimament poc, que estar morena significa estar guapa. Per tant, t'adones que és una qüestió que ha anat canviant culturalment, no? Per tant, anem a veure, perquè de fet és segle XX, poder fa uns 100 anys cap endavant que és bonic posar-se moreno. Abans era totalment diferent. Abans les dones boniques eren les de la pell blanca. Per què això passava? Doncs perquè, home, si tu eres classe popular, vosaltres, m'explico, no? Vosaltres, jo privilegiat. Si vosaltres éreu poble, us passàveu el dia al camp, en aquest cas, cegant, recollint, etc. Doncs això acabaves moreno total. Jo, com a estament privilegiat, com a petit burgesa, jo com a noblesa estava al meu palau veient la vida passar, per tant. No et tocava el sol. Si jo estava blanca, demostrava socialment que no tenia necessitat de fer un treball productiu. És així de simple. Per tant, el to de pell era un marcador claríssim, especialment en les ciutats occidentals, durant segles i segles, de fet, mil·lennis.

El marcador de pell, eh? Inclús la gent intentava preservar aquesta blancor o emblanquir-se la pell.

Com aconseguien la blancor? Clar, primer, amb la moda. Si aneu, per exemple, a museus, al Museu del Disseny de Barcelona, per exemple, al DAP, o mireu llibres històrics, veureu que mànigues curtes no n'hi ha. Són tot mànigues llargues. Són tot mànigues llargues. Per tant, ja els vestits era la barrera important, no només pel tema de la blancor, sinó pel tema dels contagis. No entenien encara ben bé com es contagiava la gent, que això podria fer un programa. Vinga, farem un de contagis. Amb un metge. La netedat i tot aquest tipus de coses, la brutícia i tal. Aleshores, tenia una voluntat d'estancar el cos, és a dir, de fer-lo estanc. Com menys contacte amb

l'exterior tingui, menys possibilitats, segons el pensar d'aquella època, tindré de contagiar-me d'X, no?

D'aquí a no netejar-lo, també. Però d'aquí també la roba, també és com una mena de carcassa que tapa no només les malalties, sinó en aquest cas també el sol. Però altres coses, per exemple, com els parasols. Si haureu vist pel·lícules que van amb el típic parasol de seda, de paper, clar, això, que un aiguat, un patac, que diuen a TV3, un patac, i allò se te'n va a norris. Segons quines societats encara en porten, eh, de paraigua? Sí, és que estan tornant. Jo a Barcelona encara no en veig més. En comences a veure, i no és per menys, eh? Exacte. Clar, en aquest cas atures els ratxos del sol, però també si tu tens una mà inutilitzada pel parasol significa que també ets d'una classe privilegiada. Perquè t'ho pots permetre. Exacte. Perquè no vas carregada. A veure, tu i jo, que la vida ens atropella, imagina't que a sobre hagis de portar un parasol

tot el dia. A tu i jo portaríem el casquet volador, saps allò, enganxat al cap, per poder agafar les bolsas de la compra, canalla, el portàtil. Seguim amb això, sí, ara m'estaves dient el parasol, eh?

Però hi ha més elements. Sí. El barret ara mateix no l'utilitzem mai, però si tiràvem enrere, els barrets eren imprescindibles. A més a més, si tenien una ala suficientment gran, doncs també protegien les espatlles, el coll o el clatell o el que sigui. A més a més, si posaven vels, bueno, és que allà no paratraven ni un tsunami. Jo segueixo portant barret, eh? L'he recuperat a partir dels 30. És que és molt guai. Barret. Després hi ha l'arquitectura. Si mireu també arquitectura del passat, doncs porxos, patos interiors. L'arquitectura també estava pensada per protegir del sol. L'haurem de recuperar. Sí, i després, bueno, clar, un porxe d'aquests o

un pati interior a mi que me'l facin. Ara deies que, a més a més, en diferents moments de la història, s'han utilitzat pòlvores i preparacions cosmètiques per donar al rostre un aspecte encara més pàl·lit.

Una qüestió de classe. Classe social, és el que dèiem abans. Encara intentar demostrar que no et cal sortir de casa, no et cal treballar. La reina Elisabet I d'Anglaterra es veu que va passar la varola i li va quedar com la cara marcada. I a partir d'aquí va començar a posar-se com una mena de xapapote a la cara, que es veu que era bastant impressionant de prop. I era per encara emblanquinar-se, dissimular una mica les marques, i encara emblanquinar-se més la pell, que estava feta amb vinagre, plom blanc. Plom? Sí, plom. No és gaire bona idea, no? No, no és bona idea. No, no. Vull dir que el que acusés per un gató ho hagués fet per l'altre. I, de fet, bueno, és que se li va perjudicar la salut. De fet, al segle XIX es posava no només plom blanc, sinó arsènic, també. Com? Però si arsènic, hi ha una peli que es diu Arsénico por compasión. És un varir, l'arsénic. Sí, però en aquell moment no tenien tota la informació i hi havia moltes intoxicacions i morts per tot això, perquè es anava posant arsénic per un tubo. Clar, perquè l'ideal de bellesa romàntica del segle XIX era aquella dona com malaltissa, vull dir que era un to blanc verdós.

Saps què et vull dir? I tant, i tant, perfecte. Recordes, t'anava a dir quadres, i és com la languidesa aquella, oi? Com tristor inclús a la cara, ulleres, no? Sota els ulls.

De fet, Emily Bronte va dir, si no vaig errada, que bonic és l'estètica quan pateixes tuberculosi. Uf! Clar, aleshores hi ha tot això, aleshores, clar, es posaven això, elements d'arsènic de tal, i també hi havia vinagre, perquè també els traies la gana, i aleshores, clar, tu et fots un lingotasso de vinagre. Home, no tens ganes de viure, tampoc, no? Clar, però ens té aquesta mena de decaïment, però això té molt a veure amb el gènere, té molt a veure amb el masclisme. Home, això el senyor segur que no, eh? És un moment en el qual volen que la dona renunciï als drets aconseguits amb les revolucions liberals. Per tant, el que hem d'aconseguir és que la dona s'aparti d'això, construir aquesta idea de dona feble, de dona tonta, de dona que la tanquem a casa. Per tant, has de construir aquesta idea d'aquella no és capaç. De fet, és una història d'aquells que tenen privilegi de poder evitar el sol. És això, no? Però bé, en fi. Després també el tema del blanc no només té a veure amb la classe o amb el gènere, sinó que té a veure amb la raça. Clar, quan comencem la colonització, aquí s'estableix una jerarquia de qui té la pell més blanca o qui té la pell més fosca, no? I en funció de lo blanca que tu la tens, tu pots aconseguir un estatus millor que el que no la té.

No, no, no, que em resulta molt interessant perquè la blancor es va associar simbòlicament amb la civilització, amb la superioritat, no? Exacte. Amb lo civilitzat,

amb lo no animal, no? Bueno, és que. Amb lo no animal, és que és tan fort. Bueno, és que és molt fort, clar, però és que tu has de justificar que tu arribis a un lloc, comencis a matar Mansalva, comencis a saquejar, tu has de justificar. Si aquelles persones consideres que no són ni persones, que no tenen qualitat ni d'éssers humans, aleshores tires i arrases, no? Vull dir que. La colonització va anar acompanyada de la construcció del que és el concepte de raça,

que ara mateix està desestimat totalment. Em deies que en moltes societats colonials, especialment en l'Amèrica hispànica, la proximitat real o percebuda de la blanca europea podria comportar aquest major estatus de privilegis.

Sí, i hem de dir que ara mateix això no s'ha eliminat. Això seguim encara. Malauradament. Exacte, seguim amb idees coloristes d'aquest tipus. Per exemple, hi ha el que es diu la prova de la bossa de paper. Com? Sí, que en certes zones, en certes societats, especialment americana i tal, si tu tens la cara més fosca que el que seria una bossa de paper,

les bosses de paper, sabeu, ara imagineu-vos una peli yankee, aquestes bosses de paper que van al supermercat. Que és com el color de cartró,

és un marcador, perquè si tu tens la pell més fosca que la bossa de cartró, aleshores pots patir problemes de discriminació social.

Mare meva, la prova de la bossa de cartró o de paper marró. Déu-n'hi-do. Però també t'he de dir que ha pujat molt l'altre dia llegir un article que entre les dones, especialment, evidentment totes les pressions estètiques ens atreveixen especialment, des dels 16 fins als 35 anys, tenorexia. Addicció està extremadament morena. Tenorexia. A tot això, el canvi cultural del bronzejat. Jo abans de la publicitat he dit, fem un fact-checking. És Coco Chanel la responsable del canvi de cultura i social cap al bronzejat? Sí o no?

A veure, això és una cosa que s'ha repetit i a veure, no ho arreglarem aquí, seguirà repetint. Però, a veure, només posem-hi el sentit comú. Si estem parlant d'una moda, que és la d'anar blanca, atravesada per tantes coses, que fa mil·lennis que ens acompanya, tu creus que una sola persona pot revertir tot això? Jo crec que no. Vale, doncs ja està. Per molt que sigui Coco Chanel o la Beyoncé. El que hem d'atendre és què està passant en aquell moment. Que coincideixi, que ella abraça aquesta moda. Sí, sí, tot el que vulgueu, però hem de mirar què passa. I què passa en aquest moment? Doncs que és el moment de la industrialització. Quin any estem parlant? Bé, posa. Principis. Finals del XIX, principis del XX. Pensa que estem a l'època de la segona revolució industrial. És un moment en el qual, realment, el ciutadano de a pie, el pobre, el que està és treballant a les fàbriques, en el qual hi gasta 18 hores tancat en una fàbrica. Aleshores, ja no és aquell pagès que està a fora tant de temps, sinó el que està és tancat en una fàbrica. Aleshores, en aquell moment comença també el tema del temps lliure, el tema de les activitats, de l'esport, un esport molt relatiu. Epa, ja estem veient el gir. Clar, exacte. Qui pot no treballar en una fàbrica de 8 hores? Qui pot anar a caminar a la borda del mar, m'entens? Amb l'amiga de torn. Doncs la gent privilegiada. I aquí és quan s'inverteix.

Per tant, és la industrialització que passa en la matèria prima. Les persones de matèria

prima passem a estar dins. És la industrialització, és el camp. El canvi d'hàbits també té a veure amb, bé, el que deia, el canvi d'hàbits, també hi ha l'emergència de la burgesia, que té uns hàbits diferents de la gent dels nobles del Palau. Clar, és que el segle XIX és una ebullició de 50.000 coses, i això és el que condiciona que també el tema del moreno canviï. Per tant, per favor, Coco Chanel no inventa. No, però altra vegada tornem a que es subjau temes de classe, temes de raça, temes de gènere. Per tant, sempre això està condicionant. Què passa amb la roba de bany en aquell moment? Estem parlant del segle XX, inicis del segle XX. Home, lògicament, que si cada cop es posa més de moda demostrar aquella morenó de la pell altra vegada per demostrar que tu no estàs tancat en una fàbrica, aleshores cada cop la roba de bany es fa més mínima i és l'inici d'anar reduint, comencem que ara van de dalt a baix tots tàpats, que ho vam parlar a l'anterior programa, a que cada cop la cosa és més mínima.

T'anava a dir, arriba el broncejat com a prova de gaudi social. Les vacances, la consolidació del concepte

de vacances també té a veure aquí. Clar, perquè ara podia no tant, però arribes de vacances, com ara que hem arribat de vacances, i la gent et diu, ostres, tu has passat bé les vacances perquè estàs molt blanc. Hi ha gent que et diu aquest tipus de coses. Ostres, que estàs molt blanca, no? No has fet vacances, nena, que t'has quedat a l'oficina. Exacte. Aleshores, estar blanc passa a ser com un símbol que potser no has gaudit prou, que potser no has pogut marxar fora a les Maldives, que potser no saps divertir-te, que potser no tens vida social. A partir dels 80 comencem també a girar en torno a tot això, saps? Que no és només anar de vacances, sinó que t'has d'emportar aquesta mena de souvenir epidèmic que és tornar de vacances amb aquesta mostra. A part dels imants i

aquestes històries tornes també amb la mostra de la meva pell està marcada per aquestes vacances. Però és una cosa que es comentava, ara ja no tant, però es comentava. Com és que estàs tan blanc?

El DHA es va descobrir per error en una investigació mèdica. Com la penicil·lina, nena. Exacte, que tocant això, aquesta substància, vam veure que es quedaven com morenos. I a partir d'aquí, als anys 50 del segle XX, a partir d'aquí vam començar a crear aquests cosmètics. El que passa és que el boom el va fer a partir dels 2000, amb els autobronzagedors i tot això. Sí, flipant.

Amb la Sílvia, seguim. Sílvia. Ho havíem deixat en que no tots els broncejats són iguals. Hi ha uns matisos aquí.

Clar, és que t'adones com el broncejat amaga molta simbologia. Per exemple, no és el mateix un moreno paleta, com dèiem, sí, quan jo era petita, el moreno paleta, que el moreno de la platja, és que no és el mateix. I aquí és quan t'adones que tot és molt més complex i que tot té a veure amb coses molt més profundes. El moreno paleta no mola, però en canvi el moreno d'esquí sí que mola. Exacte. Jo, amb la meva etapa absurda, adolescent, vaig arribar a prendre el sol amb les ulleres d'esquí. Tu anaves al terrat de casa teva amb les ulleres d'esquí. No, anava a esquiar, com que m'importava un pepino esquiar, em quedava allà a peu pla. Amb la xocolateta. Clar, però això es va posar de moda, la Kim Kardashian ho va posar de moda. Ah, sí? Sí, clar. Perquè el 2013 o por ahí. Bueno, per què? Perquè és un tipus de morenó que demostra que tu pots anar a Sant Morís, m'entens, a esquiar. Al final demostra que tens peles. Al final demostra que tot plegat és molt més complex.

Uau. A més a més, ens hem inventat molts sistemes per estar morenos sense trepitjar la platja.

Clar, és que als anys 80 arriba ja la cultura del fake, i aleshores ja no m'interessa posar-me morena, m'interessa posar-me morena, i a mi és igual el mètode, per tant, es creen aquestes cabines i tot això, que et pots posar morena ja i no cal que tinguis contacte amb el sol, i aquí apareix tota aquesta història, i aquí, per exemple, Valentino, Armani, Ince y Lohan, m'entens que allò és com una mena de pansa de Corinto, saps?, És com mirar amb un planquejador de dents, que ja era espectacular la cosa, saps? Sí, sí, jo no sé. Bueno, és igual. I després això va obrir les portes del que dèiem abans, l'autobroncejament, que jo vaig ser també víctima d'això. Unes tovalloletes que et compraves cap als 2.000, te les posaves. Les recordo perfectament. Exacte, i sorties com un ganxitó. Però com deia la Júlia,

t'ho havies de posar bé, perquè si no semblaves allò, el pájaro moteado, eh?

Vale, pues era una mica això. Però bueno, aquí arribem a tram, eh? Tot ens porta a tram. Ah, perquè Donald Trump no és moreno natural? Home, jo no sé si aquell color taronja, pantone, no sé què, jo no el veig als éssers humans.

Estan tornant a canviar les tornes i ara la pell clara torna a ser de classe alta?

Bé, jo crec que això l'hi podríem preguntar també a la dermatòloga de confiança que tenim, que segur que ens pot dir més que jo, no? A mi em dona la sensació que sí. A veure, el que passa que el leitmotiv d'aquest programa és com ostentar classe social, poder o el que sigui, en aquest cas a través de la pell. Quan tocava blanc, blanc, quan tocava moreno, moreno, I ara arriba un moment que dius, ostres, realment, la Morenó ha deixat de ser un símbol d'estatus, perquè, escolta'm, te'n vas aquí a la rotonda, saps què et vull dir, de Glòries, i ja està, Torres en allà, que no és recomanable, però, bueno, ho podries arribar a fer. Per tant, deixa de ser una frontera de classe. Em dóna la sensació que amb tota, també, la informació a nivell mèdic, que crec que penetra de manera desigual a nivell social, i em dóna la sensació, que això ho pot confirmar la dermatòloga, que hi ha certes classes socials, en aquest cas més elevades o culturalment més formades, que potser penetren abans aquestes alertes en les que no. No sé si això passa, però en tot cas sí que és un distintiu de classe que deixa de funcionar. I també no és només la preocupació per la salut, sinó també és la preocupació pel fotoenvelliment. Tampoc no ens enganyarem. Exactament.