Soledat en la criança: el tabú que les mares no gosen compartir

De solituds, n'hi ha moltes.

Segur que heu sentit parlar del concepte solitud no desitjada, però gairebé sempre ens vénen al cap dones grans que viuen soles. Se'n parla poc de la soledat que afecta les mares, algunes fins i tot en parella i família, que tot i així se senten soles, aïllades i desbordades durant l'embaràs, però sobretot després. Avui volem posar veu a totes les mares que en algun moment han viscut amb aquest sentiment de frustració.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Triada aquesta cançó avui per començar el programa, aquesta cançó de Pomme, aquesta cantant francesa, que justament, com s'ha dit, que teniu les orelles molt fines, parla d'aquest sentiment d'estar sola enmig d'una multitud, que és el que viuen moltes dones, moltes mares, i com dèiem, és potser una conversa que tenen després, quan ja ha passat un temps, però que els costa que puguin compartir a vegades, perquè clar, quan acabes de parir, és el més bonic del món el que et pot passar, tenir una criatura, com pots. Imaginar-te com pots creure que estàs sola.

Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

És la Setmana de la Soledad no desitjada, organitzada per l'Obre Social de Sant Joan de Déu i nosaltres tenim ganes de parlar-ne. D'aquest sentiment jo crec que fa temps s'intenta canviar el relat de la maternitat, però encara és difícil d'imaginar-se com és aquesta vivència fins que no ens hi trobem. Potser està ment romantitzada i es parla d'allò de pits inflats, adolorits dormir malament, esgotament, falta de líbido. Però què passa amb allò que no diem? Aquell silenci de la soledat que fa tant de soroll. Ens acompanya una mare que ho ha travessat tot això, la Noemí Pés. Com estàs? Hola. Doncs ara ja no tan sola, però bé. Però vas passar la teva travessia del desert, eh? Totalment. És mare, es dedica a projectes socials d'educació i ens acompanya avui a les dones i als dies. Té dos fills, de fet una nena ja de 14 anys i un nen de 12. Exacte, dos adolescents. Perfecte, ui, ui, ui. Ara sí que no estàs sola, ara hi ha d'haver molt soroll a casa. I també ens acompanya la Sara Barbel, que és doctora en Psicologia Social. Com estàs? Hola,

encantada d'acompanyar-vos avui. També moltes coses m'imagino que tens a dir sobre el tema. I tant, i no només teòriques, perquè també he estat mare. Vull dir que.

Doncs escolta, d'entrada ho dèiem ara a l'inici del programa, crec que costa encara dir en veu alta, em sento sola, quan acabes de parir, quan representa que sobretot quan ha estat una cosa molt volguda, sembla que és el més desitjable que li pot passar a una dona, però en realitat això Noemi que et va passar a tu, li passa a moltes, oi?

Bueno, tampoc no em vull convertir en la veu de totes les dones, però parlant de la meva experiència, jo l'època de la criança la vaig viure amb molta soledat, amb una sensació de molta. Sobretot per això, perquè tenia una parella i tenia una persona que jo esperava o jo tenia la imatge de la família o la foto aquesta, no? En la qual anem junts, en la qual construïm una família, i no m'hi vaig trobar, i aquest contrast em va fer viure una criança molt trista,

per dir-ho d'una manera. Per què creus que et senties sola d'entrada? És a dir, parlàvem ara que hi havia una parella, i ara no es tracta que aquest programa es dediqui a parlar malament de l'exparella, ni tot això no és el que volem. Però és que encara que fos copartissa o no, en realitat, què és el que tu vas trobar que havies de fer tu? O que s'assumia que havies de fer tu? Bueno, jo crec que és això,

i tampoc dic que a totes les mares sigui el cas, Però sí que quan ens convertim en mares assumim la responsabilitat absoluta sobre la criança d'aquella criatura, de fer-la créixer, de cuidar-la. Llavors, aquesta responsabilitat és que ens la plantegem, o sigui, l'assumim i la portem a terme amb tots els exiguts. Llavors, això és una càrrega que ens la imposem i que la volem assumir. Sense plantejar-nos res, i a vegades som poc donades a demanar ajuda, i això també és un dels grans problemes que passa, que no som capaços de dir, ei, necessito que.

En el teu cas concret, el pare dels teus fills va tenir baixa. Sí, però en aquell moment

eren baixes molt curtes. Tres setmanes. Amb tres setmanes és que és impossible. Jo, a més, la primera part va ser cesàrea, la segona no, però al final també és. Una cesàrea és una operació i no te la compten com una operació. O sigui, te la compten com un part i, per tant, tu tens la baixa que tens i ell té la baixa que té i ara sí que s'ha equiparat, tot i que continuo pensant que és molt curta. Al final, la criança d'una do va més enllà d'aquestes setmanes que hi ha per llei.

Clar, la soledat de la que estem parlant era física i també emocional. És a dir, hi ha una qüestió que la teva parella al cap de tres setmanes ja marxava, però també de tot el que has de fer tu quan en un moment que físicament no et trobes gaire bé, estàs desbordada. I per molt que hi hagi sogres,

mares, àvies. Sí, és veritat que físicament i emocionalment estàs trastocada a molts nivells. És a dir, quan tu apareixes, el teu cos canvia, les teves hormones es distorsionen i. I assumeixes això, una nova vida al teu voltant, que això que et demana molta proximitat, molta dedicació, molta atenció, i més si tens fills demandants,

allò va sumant les capes. I com creus que et va afectar? Amb què tu notaves, per exemple, que estaves, no sé si dir. Tenir una depressió postpartum que segurament, vull dir, potser no t'ho vas poder ni anar a mirar, que això és l'altra qüestió, no?

Sí que és veritat que em sentia com molt desbordada, però això al final ho veus molt al teu voltant i quan parles amb altres dones, que deies, no us parles, sí que ho acabes parlant amb altres dones. Però sobretot em sentia sola en aquest camí d'això, de les expectatives que jo tenia respecte al que acabava sent. Que tu penses que tothom estarà allà, que hi haurà un acompanyament, que podràs gaudir d'aquella maternitat que t'han dit que serà, o que tu esperes que serà un espai de felicitat. Hi ha moments en els que s'acumulen les hores sense dormir, s'acumulen la roba sense rentar, s'acumulen la falta de comunicació amb la parella, s'acumula tota una sèrie de coses que et va aïllant. A més, la teva vida es centra absolutament en aquella criatura. I quan en ve una altra, encara al cap de poc temps, amb dues criatures. I què feies? Dissimulaves o què? Per dir-ho d'alguna manera a mi soc especialista en això que diuen ara del masking soc especialista en dissimular i la veritat és que això que feia veure el que passa és que moltes vegades ho he explicat la meva filla una vegada em va dir jo només l'únic que vull mama és que tu estiguis contenta aquí va ser quan vaig dir se m'està notant sí, totalment. Era petitona, eh? Com se n'adonen de tot, eh? Les criatures.

Les dones i els dies. Un programa amb altes capacitats.

La Sara Verbel, que és doctora en Psicologia Social, l'estàs parant a l'orella, tu ja coneixes molt tot això, i també, com deien, com a mare, segur que vas tindre alguns moments d'aquests, no? Però clar, ella parlava també del que se suposa que han de fer les dones, em sembla que hi ha una cosa molt adecuacional.

Sí, és que hi ha una sèrie d'expectatives que no són reals, que són utòpiques. Tu llegeixes mentre estàs embarassada totes les revistes que hi ha sobre criatures, sobre nadons, sobre I tot és la felicitat màxima. És a dir, no hi cap cap altre sentiment. I després, quan arriba la maternitat, en realitat ve acompanyada de moltes pors, de molt desconeixement, perquè això de que tot surti espontàniament de l'instint maternal, doncs ja s'ha vist que en realitat com a tal no existeix, sinó que el que hi ha són moltes hores de dedicació, molta cura, i llavors les mares estan plenes de pors, d'ansietats, de malsons. No se m'agafa el pit, se'm morirà, se'm caurà. És tot. Exacte. És tota una ansietat constant. I això no ho explica ningú. I no surt enlloc. I a més, si es diu, de seguida es penja el rètol de mala mare. És una mala mare perquè no està vivint tota la felicitat que hauria de viure. Però no és només que ella tingui aquests sentiments de manera íntima per qüestions personals. No. És que el que li està passant realment et porta a tenir aquests sentiments. A què em refereixo? Per exemple, hi ha una descapitalització intel·lectual brutal, en el sentit que durant molts mesos i potser anys no tens temps de llegir, no tens temps de pensar, pràcticament no vas al teatre, perquè tu estàs. Aburrir-te, també.

Aburrir-te, no? Mirar una revista del cor, tampoc cal que sigui tot tan elevat.

És que no tens temps ni de llegir revistes, perquè estàs absolutament sotmesa a una obligació que és aquesta, que és aquesta criatura pervisqui. I també estàs en un món infantilitzat, no? Exacte, les converses, clar, perds converses d'altre nivell que et puguin d'alguna manera consolar, que puguin estar de persones que estiguin al teu costat. Bueno, que et puguin fer oblidar també el que estàs vivint. I que et distreguin. Sí, exacte, fer un vi amb les amigues.

I que les converses acaben, si són amb la parella, acaben revertint sobre la criatura.

Totes són ja sobre la criatura, és monotema. Però llavors, a banda, com ha explicat molt bé la Noemí, a més hi ha tot el tema de la pobresa de temps. Que això és un concepte que abans no es coneixia, quan tu vas ser mare ni quan jo vaig ser, però ara ja sí que s'ha posat sobre la taula i la pobresa de temps. Esté quan una persona no pot comptar amb dues hores i escaig personals per ella mateixa al dia. Imagineu-vos quan estàs en època de maternitat. Hi ha una pobresa de temps brutal, perquè a sobre, quan no estàs directament cuidant, perquè imagina't que el nadó està dormint, Tu estàs en allò que els anglosaxons diuen on call. On call vol dir com atenta a la trucada, atenta al que pugui passar en qualsevol moment. Estàs vigilant.

Ja m'imaginem si has de donar pit o si has de pensar que demà li he de fer.

Ara que ho deies, o sigui, ara he començat des d'allà fa uns anys a dormir i que els sorolls no em desperten, però abans, o sigui, era com, de sobte, jo sempre he dormit molt bé, o sigui, sempre he sigut d'aquelles persones que dorm profundament i durant la maternitat o l'època de criança més forta, és que qualsevol soroll em despertava, perquè estàs amb aquesta.

Aquesta sensació d'alerta tot el temps, d'estar on call, esperant una trucada, esperant que passi alguna cosa, és el que s'ha vist que desgasta més emocionalment. Això t'anava a preguntar, no? I aquest desgast emocional és un esgotament brutal que va més enllà de l'esgotament directe físic.

Això t'anava a demanar que m'agradaria també saber quines afectacions físiques i podríem dir psicològiques pot tenir aquesta criança que, com dèiem, en aquest cas, doncs anava acompanyada d'una parella, però que, pel que sigui, a nivell social, cultural, etcètera, les dones senten que han d'assumir-ho tot elles, no?, També és veritat que hi ha senyors que no ajuden, no acompanyen. Aquí no diu res.

No, perquè el que passa és que a la nostra societat encara les dones som majoritàriament responsables de la criança. I per això, encara que hi hagi algú que t'està ajudant, però normalment t'ajuda en tasques físiques. Però aquesta alerta constant i aquesta responsabilitat de fer-ho tot, de tenir-ho en ment, si se li ha de donar alguna medicació, si s'ha d'anar al metge o al metgessa, si s'ha de comprar roba, si s'ha de. Tot això encara és de les mares.

És bèstia també perquè els homes, quan van pel carrer amb les criatures, altres dones, això ho he vist, els diuen, tapa'l, que no el portes ben tapat. És a dir, que també tenim una part de paternalisme en la qual els estem enviant als homes el missatge que ells no ho saben fer bé. Per tant, això va en contra de tots, d'homes i dones.

Sí, perquè hem estat educades així i nosaltres també ho creiem, també pensem que és el més important de tot. I que no ho faran bé i oblidem altres aspectes de la nostra vida que són fonamentals, com estàvem dient ara. Treballar, tenir temps per nosaltres mateixes, per descansar, per la cultura, per cultivar els vincles d'amistat. I una cosa molt important, quan he dit el tema de l'instint maternal, perquè s'ha demostrat en els països nòrdics, sobretot, que són els que tenen més nivells d'igualtat entre homes i dones, que quan els homes són ells qui s'encarreguen més directament de les criatures, el desenvolupen. I a les nits també es desperten, també estan alerta tot el temps. És a dir, que quan la responsabilitat és total, des de l'inici, perquè quan ja s'adquireix que són més grans, ja l'impacte no és tan bo. Però quan és així, es crea un vincle similar o pràcticament igual al que tenen les mares amb les seves criatures. O sigui que nosaltres aquí també hem de fer una feina, de demanar ajuts. Però no és demanar ajuda, és que l'altra persona és responsable, és responsable igual que tu. I per tant t'ha de donar tot aquest espai, perquè si no, encara que no s'entri en depressió postpart, que pot ser que no s'arribi a aquest nivell de patologia, però com molt bé dèieu, nivells d'ansietat enormes, insomni, de no poder dormir nivells de pressió lleugera o bàsica, que és aquesta tristor que et fa plorar, fins i tot quan les hormones ja no estan impactant d'una manera molt gran. Clar, és que també m'imagino

que és molt difícil diferenciar, és que ara tinc les hormones amunt o les tinc avall. Vull dir, perquè estàs tan cansat ja, que dius, serà de l'hormona o serà de. Sí, i que igualment.

És igual, és a dir, al final tu tens una necessitat que és que això no sigui una càrrega única i exclusivament teva. És a dir, al final, quan tu ets mare, a no ser que siguis mare monomarental, que també existeixen persones que ho decideixen així, i que suposo que tenen les seves estratègies per demanar ajut i per ser. Però és això, o sigui, necessites d'estar acompanyat en aquest camí. De fet, no ho sé, abans les famílies es criaven juntes.

Sí, deixaves a la veïna els teus fills una tarda sencera. Clar, justament Anna va dir això, que abans, quan les famílies eren extenses, doncs la responsabilitat es compartia. Hi havia germanes, hi havia àvies, hi havia tietes, i veïnes, amigues.

Civilitzacions que encara funcionen així, entenc. El que passa és que aquí cada vegada anem com individualitzant-nos més i aquesta soledat

es va I també les condicions socials, si estem en un pis petit, és a dir, si no tenim un pis, si estem compartint pis, perquè hi ha moltes dones que comparteixen pis amb altres parelles, gent que no hi cap a casa seva. Imagineu-vos tot aquest atristó, tots aquests bolquers per terra. La criatura plorant, tu amb la teta fora, tal, si a sobre estàs en un

pis petitíssim i fa la calor d'aquest estiu a Barcelona. És que fixeu-vos que ara, per poder determinar el nivell socioeconòmic elevat, es pregunta si hi ha habitació de convidats a la teva llar, perquè la gran majoria d'espais no en tenen, amb la qual cosa difícilment pots tenir a ningú més que no sigui la família estrictament nuclear. La mare, el pare o una altra mare, o vull dir, segons el tipus de parella que sigui. M'ha agradat molt això, eh? Clar. Si no tens habitació de convidats. És que no pots, i per això ara ja es considera classe, diguem, alta, classe superior, nivell socioeconòmic superior, quan és habitació de convidats, és així. Fortíssim, això. Sí.

Como río sin cauce Como flor sin primavera Como quieres que no canse La añoranza sin bandera Tengo claro que no tengo nada que perder aquí.

La verdad de unos ojos que miran sin el amparo de quien sabe que está roto. Avui parlant de solitud no desitjada,

amb la Sara Berbel, doctora en psicologia social i renomí PES, mare, testimoni d'aquesta soledat en la criança. Podríem dir Noemi, però podríem dir molts noms aquí. I m'imagino que després, ara que ja ho puc explicar, que et vas separar de la parella, que ha passat molt de temps, que ja tens una altra parella, etcètera, però que és un tema que després n'has pogut parlar amb tranquil·litat també i d'una altra manera amb altres dones, tot i que en aquest procés esteu totes tant, com dèiem, amb la vostra pena o amb aquest patiment, que moltes vegades és difícil. Tu ens has explicat que durant el teu embaràs també va haver-hi la travessia de no sentir que hi havia altra gent a la banda, no?

Sí, jo crec que hi ha una part molt de vergonya, de cert tabú, fins i tot això que abans parlàvem, que ho hem anat comaradant. Jo ara, quan estàvem abans, no sé què has dit, però recordava que deia, és que jo crec que la meva mare també es va sentir sola, tot i que el meu pare, potser per l'època en la que vivien, era dels corresponsables, o sigui que sí que tenia certa responsabilitat amb la criança de mi i de ma germana, però jo crec que la meva mare s'hi va sentir sola i mai ens ho va arribar a expressar. I aquest avui jo crec que també l'agradem, és a dir, que a nosaltres també ens fa com vergonya dir que ens sentim soles, que això ho estem fent amb soledat, perquè és com deixar malament a la parella, però tu també quedes malament, o sigui, és com una mena de barreja de dir, no, no, tot està bé, d'anar com tapant allò que dèiem abans, de no explicar-ho. Però és veritat que jo vaig trobar molta xarxa amb les mares de l'escola. O sigui, per mi van ser. El parc, eh? El parc. I sé que moltes mares l'odien, el parc, però per mi va ser un espai de trobar-me, de poder explicar, d'explicar com em sentia, que arribava fins on arribava. Però. Em va obrir moltes portes. Fins i tot et diria que la feina que vaig trobar, perquè en aquell moment en què em vaig separar no treballava, la vaig trobar gràcies a aquesta xarxa de mares. Per tant, poder compartir és com molt vital.

O sigui que la vida social és importantíssima, no? No l'hem d'abandonar, encara que siguem mares,

trucar a les amigues com sigui. Exacte. És un dels temes que s'ha de mantenir sí o sí. Amb parella, sense parella, si vas a un altre lloc. De fet, el que es recomana és que no hàgim d'esperar a l'escola, com et va passar a tu, per trobar aquesta xarxa. El que es recomana és que abans, i abans de l'embaràs, ja es facin aquestes xarxes comunitàries i de relació potent, perquè és el que previndrà que després passis tot aquest patiment en soledat. És a dir, que el que hem de fer ja com a societat és crear aquests espais comunitaris molt abans, molt abans.

Sí, dir la nostra, dir el que necessitem. És important no deixar les amigues. Hi ha alguna altra cosa que seria molt, molt important que tinguéssim en compte? Cultivar els hobbies, per exemple.

Cultivar els hobbies és absolutament fonamental, per descomptat, però sobretot això. Pensa que la vida està feta de molts aspectes diferents i no només d'un, per molt que sigui tan demandant. Aquest un s'ha de poder compartir amb família, parelles, amigues, no és només per la mare.

Encara que sigui que el que passa molt sovint és que només et pregunta pel nadó, com si tu no hi fossis també. La invisibilitat aquesta no ajuda és una de les

coses que més por i més patiment fa a les dones perquè hi ha un canvi profund en la seva situació de fet durant molts anys et converteixes en la

mama de amb el temps vas veient és que et tinc guardada com la mama de és que tinc nom i sembla que l'atractiu

desapareix la possibilitat d'agradar la possibilitat de fer nous amics o amigues i això és un greu error no ho podem permetre. Morro pintat i cap amunt, noies.

Aquesta soledad en la criança que estem explicant avui a les dones i als dies, com estem veient, no és una experiència individual de la Noemi només. El context social en el que vivim i molts dels continguts de xarxes són el marc perfecte perquè les dones acabin carregant soles amb tot el que comporta tenir fills. Qui ha analitzat tot aquest caldo de cultiu és el professor del Departament de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, que és la Marta Roqueta. Cèlia Forment, tu ja has parlat, oi? Sí, bona nit.

Doncs la Marta Roqueta ha recollit en el llibre Maternitat sense Tribu, publicat a Pòrtic, tota aquesta seva investigació. El que ella fa és, al llarg de la novel·la, Reprodueix converses de WhatsApp que ha tingut amb mares de moltes circumstàncies diferents, però totes tenen un punt en comú i és que coincideixen que ser mare és molt més exigenyada que uns anys enrere.

A les mares d'ara no només se'ls exigeix ser professionals, a la feina, sinó també que estiguem molt formades en la maternitat. És a dir, a les nostres mares se les deia sigues professional a la feina i sigues mare a casa. I a nosaltres ens està dient sigues professional als dos llocs i forma't als dos llocs.

Què en penseu d'això que diu la Marta Roqueta? Si és professional de ser mare i professional de la vida. Ho sentiu així o no?

Sí, és el desig de la Superwoman. És una demanda enorme que és impossible de complir. No podem ser perfectes en tot, però continua sent així.

Clar, tornant al context actual, parlem de precarietat laboral, crisi de l'habitatge, manca de polítiques públiques de conciliació, ansietat climàtica, violència obstètrica. Vull dir, són tot de problemàtiques generals, però també impacten en aquesta responsabilitat de la criança. És a dir, hi ha un impacte directe en la dona que gairebé sempre acaba assumint ella les conseqüències.

Aquesta privatització de serveis públics ha fet que es promocionin formes de criança molt intensives que exigeixen la dedicació total de les dones i, a més a més, amb uns estàndards cada vegada més alts.

I escolta, centrant-nos en la soledat en la maternitat, segons aquesta periodista, també és dona perquè encara cal que tots els homes es vulguin amplificar en la criança, no? Sí, exacte.

En el llibre parla d'això, que hi ha tota aquesta problemàtica associada a la soledat que se sent en la criança de la mare, però el que falta, a més a més, és que hi hagi una transversalitat, és a dir, que tots els homes també vegin aquesta realitat i ells es vulguin implicar en la criança.

També hi ha un fet molt clar, que és que vivim una onada reaccionària on trobar homes responsables també és molt més difícil. Els homes encara no s'han adaptat del tot a estar a l'altura de les seves parelles.

La Marta Roqueta també deu treballar molt

perquè està molt constipada, eh? També amb la maternitat. Exacte. Llavors, el que diu també finalment és que el que ella demana en la seva investigació és que hi hagi una consciència més ampla perquè la criança no recaigui tant en la dona, però per això també es necessiten recursos i es necessiten sobretot que les institucions apliquin polítiques públiques que ho facilitin.

Doncs sí, escolta, ens quedem amb aquest llibre de la Marta Roqueta, també com una altra manera d'aprofundir en aquestes idees, que acaba de sortir, que es diu Maternitats sense Tribu, publicat per Pòrtic. Em sembla que vosaltres també hi estaríeu d'acord amb això, no?, que falten homes decents, ho podríem dir així? Bueno, falta que siguin capaços

de renunciar al final a aquesta comoditat que els dona ser pares.

Ara faré una pregunta incòmoda, Sàlia, no marxis. ¿No creieu també que el tema de la criança, quan només el porten les dones, també té a veure amb una qüestió de poder? És a dir, mentre ens estem encarregant de tot, també tenim el poder sobre la criança. A mi no m'agradaria tampoc que enviéssim el missatge que tot té responsabilitat dels homes, que les dones se sentin soles, sinó que aquí també tenim corresponsabilitat nosaltres de dir.

És que no és així, no és que sigui culpa de ningú, és que la societat, la cultura social ens porta cap aquí. Els homes a ser els que proveeixen dels diners, el salari, etc. I les dones les que proveeixen de fills, filles, maternitat. I llavors és cert que és un dels petits àmbits de poder que les dones tenim. Perquè ja veus, o sigui, al món polític, al món econòmic, al món científic, hi ha molt poques dones. Per tant, el que jo crec que és fonamental és un canvi de consciència social que pugui portar a polítiques públiques, com molt bé s'estava dient, que comparteixin la criança. I hi ha altres països on. Com el fet, per exemple, ara que tinguem tres mesos ja de permís, ja és una altra cosa. S'ha avançat molt i els permisos iguals intransferibles pels pares també és fonamental. Però ha d'haver espais on les dones es puguin reunir amb criatures o sense. I perquè sigui sense, ha d'haver programes de canguratge i no només per assistir a una reunió de l'escola, sinó per poder fer esbarjo, per anar al gimnàs, per anar a ballar, per tenir temps per llegir, com dèiem, per avorrir-se. I hi ha llocs on les escoles estan obertes permanentment, com per exemple a Suècia, i allà es fan activitats, es serveixen cafès i les mares poden anar amb les criatures, les criatures tenen cura d'elles, les mares fan relació. És a dir, hem de ser imaginatius i poder posar programes sobre la taula que impliquin a pares i a mares. I així els homes també aniran canviant. És que no és una qüestió de culpa, és una qüestió de quina és l'expectativa també respectiva.

Que el govern imagini que no es tracta només de que tothom estigui fatal, homes i dones, sinó que potser que ens posin una llar d'infants allò els dimecres a la tarda des de l'Ajuntament i potser estarem més tranquil·les, oi, Xèlia?

Sí, recuperant una mica aquest espai de poder que parlàvem en la maternitat, jo ara estic en una època de la meva vida que tinc 34 anys, moltes de les meves amigues ja han començat en la maternitat, jo no soc mare, però sí que sento molt les converses que parlen de la importància de la comunicació. Amb la parella. Abans de tenir el primer fill, parlar de com ens organitzem, quina logística fem, quins valors volem donar a l'educació. Sembla que hi hagi com una llista de coses molt pautades que per una banda sembla bona, que hi hagi com aquest intent de comunicació prèvia per deixar també les coses ben marcades i que hi hagi una mena d'igualtat en aquesta criança. No sé si creieu que la pràctica. ¿Es porta a la pràctica o primer es parla molt i després a l'hora de la veritat ja es va veient? Que si comences a parlar

potser hi ha el divorci abans del crió, eh?

Però llavors sempre serà millor el divorci. Llavors amb uns pactes, no? Exacte.

El que passa és que sempre, clar, la maternitat també porta una part d'il·lusió en la que no et planteges i que igualment, per molts contractes que puguis fer, que al final està molt bé, tot el que puguis parlar previ, tot el que et puguis imaginar, la maternitat té una part que és molt imprevisible i que. Malauradament o afortunadament sempre et sorprèn.

I de desconeixement, perquè com que no se'ns explica la veritat, doncs és difícil que puguis parlar d'alguna cosa que no t'imagines. Però absolutament a favor dels pactes i molt abans. És a dir, hi ha moltes parelles que ni tan sols es plantegen quan surten si volen tenir un fill o no. I quan arriba el moment tenen allà un problemón perquè un vol, l'altre no. S'ha de parlar de tot i s'ha de pactar tot i molt abans. Molt abans que arribi el moment. Després hi haurà problemes igualment, però no tant com si no haguéssim parlat, això segur. Escolta, Salia Forment, vés apuntant perquè. Ja tinc la llista feta, ja tinc la llista feta. T'estan parlant des del futur. Tu ja tens la teva part del pacte, sí. Gràcies, noies.

Soledad Fue una noche sin estrellas Cuando al irte me dejaste tanta pena y tanto mal.

Mira, el Soledad i aquesta cançó una mica que ens porta al bolero, perquè a vegades, segons quines maternitats semblen un bolero, que no s'acaba mai, suposo que també ho vas sentir la Noemí en aquell moment i la Sara en el seu moment, perquè tu ets psicòloga, però tu pots parlar justament d'això, perquè també vas, suposo, patir lo teu.

O viure a la teva part. Sí, sobretot aquesta ansietat per desconeixer què pot passar i com ho has de fer tu perquè no passi, i tota la part de no dormir, d'insomni, de desbordament i de pobresa de temps. Sí que vaig sentir moments de solitud, però no tan com un estat, sinó com moments determinats, però és evident que entenc perfectament el que és. I trobava a faltar moltíssim

la meva vida relacional, les amics, sortir I també el que deies, la imaginació, les expectatives, també què esperem de la parella, perquè potser encara que fos corresponsable tampoc en tindríem prou o no ens agradaria com ho fa. Això de les expectatives també és fumut.

Sí, jo bàsicament quan recordo aquesta soledat la vinculo molt a les expectatives. Tenir un model de família o una maternitat que t'imagines com ha de ser i després trobar-te que això no està funcionant com t'ho esperes.

Un anunci de Johnson& Johnson, eh? Ens imaginem una mica allò. No, ho dic bé. I això parlant de criatures que són sanes. Imagineu-vos quan ja I amb capacitat econòmica

i amb la família a prop. És a dir, que. Fins i tot això encara la fan una mica més dolorosa. O sigui, jo quan. L'altre dia em deien, escolta, parlaries de soledat i maternitat? Deia, és que sí, en el sentit aquest, de que. Van lligades, no? Bueno, i que tenir una persona al costat, si no l'estàs trobant, encara és més dolorós.

I que estem parlant, en realitat, de bones condicions, perquè, per exemple, les dones migrants, tinguin parella o no tinguin, el nivell de soledat és com 10 punts superior al de les dones autòctones. I les dones que tenen treballs precaris respecte a les que tenen treballs indefinits, encara que aquestes darreres també puguin tenir soledat, però tenen molt més les que estan en nivell de precarietat. Absolutament. És a dir, que això.

Per acabar, per això m'agradaria acabar amb una positivitat. Si ens està sentint alguna mare allò que està allà a punt de plorar i de dir, oh, sí, aquí en aquest programa sí que m'entenen. Què li diríeu que fes d'entrada? O com l'ajudaríeu en aquest moment?

Sobretot ha de pensar que la soledat no és un destí immutable, no significa que ella no ho pugui canviar, no és una condemna obligada. Si ho treballa des de l'inici, no deixa les amigues, intenta mantenir els vincles i la societat ajuda, perquè no ho vull col·locar tot sobre ella, el pare i les polítiques públiques que hem dit, Això ho podem canviar i tenir un model solidari i de criança àmplia i compartida.

Doncs, escolta, claríssim. Ho deixem aquí. Sara Verbel, doctora en Psicologia Social, Noemi Pés, mare, testimoni de soledat amb criança. Ens està a punt d'arribar la Mar García Puig, que també pot fer una tesi d'aquest tema. Ja va fer un llibre que es diu La història dels vertebrats. I per tant, ara segur que em fa algun apunt ara mateix. Moltíssimes gràcies a les dues. Moltes gràcies.

Nosaltres també us enviarem una carta en qualsevol moment al Síndic de Greuges o a qui faci falta perquè les maternitats no siguin tan solitàries. Tu hauries escrit alguna carta, no, Marc García Puig?

I tant, hauria escrit. De fet, vas escriure un llibre. Vaig escriure un llibre sencer que no deixa de ser una carta. A les dones en general, no només a les mares, sinó a les dones, a tothom, els lectors i les lectores, però molt en ment a aquestes dones que s'han sentit soles, filles o mares.

Hi ha soledat en general de tot allò que no diem, de tot allò que no compartim, però per això està a la ràdio i tenim a la Mar García Puig, la nostra escriptora de Capçalera, que avui véns a parlar-nos de cartes, perquè et van posar deures a tu.

Em van posar deures, una cosa molt bonica, just ha acabat ara la Bienal de Pensament de Barcelona. I em van proposar participar-hi, i la cosa consistia, el que em van proposar era que jo, aquest estiu, em cartegés amb una escriptora, a la qual no coneixia, havia llegit, és la Anés Sino, que no sé si coneixes. Sí, em va encantar, la vam entrevistar aquí al programa.

Ah, meravellosa. Tres tigres, era el llibre on parlava de l'abús infantil que havia patit per part del seu padrastre, si no tinc mal record.

Sí, doncs jo l'havia llegit i a la Vianal em van proposar que ens cartegéssim. Amb la idea d'això, a l'estiu, escriure'ns cartes, i després hi hagi aquesta correspondència a la clausura de la via anal, juntament amb tres parelles més d'escriptors, escriptores que es van cartejar, que van ser el Pol Guasch i la Leila Guerriero, l'Antònia Vicenç i el Jaime Martínez, i la Marta Sanzi, la Mària Madhidi, que és una escriptora franco-iraniana, i la Neji Jo. I escolta, com va ser aquesta experiència?

Perquè això és molt bonic, no? Perquè recupera una mica la idea aquesta del penpal, de l'amic. Exacte, jo recordo. De l'amic d'estiu amb qui t'escrius cartes, que és una cosa, jo crec, molt bonica per qualsevol, eh?

És molt bonic, és molt bonic el recuperar l'escriure cartes, tot i que ho vam fer per mail, no vam fer això del sager i les bústies i tot plegat més que res pel risc, suposo, de que no arribin les cartes o que triguin o qualsevol cosa. S'ha de confiar en el servei de correus. No, no, no. Això és una suposició que he fet jo, no? Però sí que el format era molt carta, eh? Era el d'estimar de Neix i una carta llarga i contestàvem una altra carta llarga. I a mi em va recordar precisament el que tu deies, no? El pen pal cap a les persones que no ho van viure, era quan t'escrivies amb una persona normalment que no coneixies. De fet, penpal ve de la paraula anglesa pen, que és ploma, bolígraf, i pal, que és amic. Seria un amic de ploma, que em sembla preciós. I a mi a la classe d'anglès, quan era petita, em van assignar una penpal, que era una noia, una nena, de Minneapolis. Nena, quina fantasia, com prins. Que només m'enviava fotos i postals de neu, de trineus, de patinatges sobre gel. A mi em semblava una cosa molt exòtica. Que bonic. Molt exòtica. I arran d'això vaig pensar, escolta, quina pena que haguem perdut, no? Jo crec que potser inclús més que el mail, perquè els mails podrien ser cartes, a la seva manera el WhatsApp, no? Ha trencat molt amb aquesta idea de les cartes, no? Mira que no ho torni a fer, jo, això. És que és un dels gèneres, l'epistolar, no? De fet, a mi m'encanta llegir cartes, i adivino que a tu també, Montse, cartes d'escriptores, d'artistes. Sí, jo escric postals, bastantes.

Postals és molt bonic, també. Sí, perquè m'agrada aquesta cosa, així, estic en un lloc, me'n recordo de tu, fins i tot m'envio postals a mi mateixa, però això ja t'ho explicaré un altre dia. Home, això et mereix una secció, no? Molt estrany. Les cartes a una mateixa, les postals a una mateixa. Sí, sí, per recordar com estava en aquell viatge i llavors vaig fent com un record de postals de com estava en aquell moment. En fi, coses, coses. Molt bonic.

Doncs, sobretot hem llegit molt a les cartes de dones artistes o d'escriptores, però a mi el que em sembla potser més interessant és la reivindicació de la correspondència entre dones anònimes. Al tanto,

però primer que soni la meva ídola, aquí jo escriuria totes les cartes que és Guillermina Mota.

He rebut una carta abans de mitjanit, la vostra carta urgent, senyora. No m'ho volia creure, vinc cops ho he llegit, fins que he vist que era cert, senyora. El vostre intens dolor jo també l'he tingut, però no hi puc fer res, senyora.

Ara sabeu que tristes. Ai, senyores desconegudes, escolta, Guillermina, un dia t'escric una carta, bé? De fet, jo crec que n'he escrit unes quantes ja perquè vinguin a aquest programa,

però no me'n surto. Fem una crida, fem una crida des d'aquí, perquè no hi ha res que ens agradi més que senyores escrivint-se cartes, no? I tant, i tant, i tant. Digues, digues. No, que durant molts segles les dones no tenien accés a l'àmbit públic i ja no, diguem, a les editorials, la possibilitat de publicar llibres i les cartes era una de les poques formes que tenien d'expressar-se, no?, d'escriptura. Ja fos a una germana, una amiga, una mare, un marit absent, com acostuma a passar, o a una desconeguda com aquesta senyora de la Guillermina Mota, doncs deixaven una empremta. I de fet, moltes d'aquestes cartes s'han conservat per atzar, guardades en un calaix, entre els papers d'una família, el que fos, i avui ens permeten recuperar aquestes veus de dones anònimes.

I mira, ara aquests dies, Anna Caballer, que ha escrit un llibre molt bonic parlant que el seu germà, doncs, vaja, que era addicta a l'heroïna i que va morir de sida, etcètera, la professora de la universitat, és una dona també que va posar tot el món de les cartes també a l'actualitat i va veure la importància que les escriptores escrivissin cartes que fins fa no tants anys no es consideraven gènere literari. I per tant, jo crec que és molt important reivindicar-ho.

Sí, i tant, i a més, jo convido molt a trastejar entre els arxius familiars, però inclús diria en els arxius públics. Mira el que em vaig trobar jo l'altre dia. Estava llegint a una historiadora. Hauríeu de veure els ullets en aquell moment. M'he il·luminat perquè mireu la meravella que em vaig trobar. Estava escrivint a una historiadora, a Teresa Viñoles, un treball que ha fet sobre l'escriptura femenina medieval. I em vaig trobar amb una carta d'una tal Andreua. L'Andreua era una mare del segle XV que li escrivia a la seva filla i estava desesperada per saber d'ella perquè la filla no li contestava.

No li podia enviar un whatsapp al segle XV

efectivament llavors estava desesperada i en una carta li escriu cito a l'Andreu cara filla moltes vegades vos he escrit que vinguéssiu que mai no n'he hagut resposta sinó d'una la qual nit i dia port en los pits diverses vegades per amor de vos. O sigui, la filla no li contesta, només li va contestar una vegada, i ella porta la carta de la filla en el pit, i li fa petons a la carta.

Oh, quina cosa més bonica, escolta, l'amor de mare. Cartes també en aquesta època, que no sé si tu amb la penpal de Minneapolis, que m'has fet una mica d'enveja, però hi ha algunes que anaven perfumades.

Això és meravellós. O bé li tiraves el perfum i escurria una mica la tinta, o bé hi havia aquests. Si t'agrada el noi, ruixaves allà una de Colònia Xispes, que escolta'm O bé hi havia aquests kits, aquests packs, amb el sobre i el paper que era paper perfumat, no? I jo ara que dèiem això de les mares i tot plegat, la meva mare, quan va complir 80 anys, m'ha contat de fer-se un regal, d'esperar que li féssim regals, ens va fer un regal a la meva germana i a mi, i ens va imprimir tots els mails que ens escrivíem al principi. Què dius? El primer any de tenir mail, que era una cosa nova i no paràvem d'escriure'ns.

Escolta, sembles filla de la teva mare,

és una romàntica aquesta dona. Sí, un regal molt bonic. I tant. Però, ara una adivinalla, Montse. A veure. Si parlem de cartes entre dones, i especialment entre escriptores, hem d'anar a una de les dones referents d'aquesta secció, i que no em canso de citar, a risc de ser pesada. Qui és aquesta dona? Virginia Woolf? Virginia Woolf. Amb qui? Amb qui? Amb el seu amor, Vita Sackville Pest. Secret, eh? Antònies?

Ay, la, la, la, la, la, la, la.

Escolta, aquesta cançó que m'has triat és molt bonica. M'agrada molt. Carta de Masaricos. Carta de Masaricos a l'Anna de no fan xaranga. Bonica, eh? Molt, molt, molt. Cartes d'amor. Cartes d'amor, en citem tantes. Per cert, que si mai en voleu enviar alguna, les dones i els dies, diagonal 614 08021 de Barcelona. Diagonal 614 08021. És que em faria molta il·lusió. Sí, fem una crida, cartes, no cal que siguin perfumades. Hi ha unes cartes en paper, no cal perfumades. Amb bolígraf Vic em serveix, però plenes d'amor, això sí, eh? A veure, la relació d'aquestes dues, Virginia Woolf i Vita Sackil West, que era escriptora i també una senyora que

li agraden molt les plantes. Sí, escriptora, jardinera d'origen aristocràtic, una senyora molt atractiva. De la qual es va enamorar Virginia Woolf, no m'estranya, també m'hi hagués enamorat. Estava casada, però tenia un matrimoni que avui en dia en diríem obert, i quan es van conèixer es van enamorar. Es van enamorar, no sorprèn. De fet, les dues estaven casades, no? Les dues estaven casades, i van tenir una relació amorosa, i quan es va acabar es van continuar escrivint fins a la mort de la Virginia, no? I aquestes cartes són pura literatura, per dir-ho. Les recomanes, eh? Les recomano, només estan publicades, eh? En català estan publicades a l'editorial Maravallós Edicions de la Il·lege Minada, amb traducció de Mireia Vidal Conte i el títol Cartes d'Amor. I són unes cartes on es barreja la seducció, l'humor, l'admiració literària i intel·lectual. Són dues dones intel·ligentíssimes que estan jugant tota l'estona amb el llenguatge. I n'hi ha una que és mítica, que és molt coneguda, que li va escriure la Vita a la Virgínia mentre la Vita estava viatjant en un tren a Milà. I és una carta molt bonica on Vita li confessa a la Virgínia que havia pensat escriure una carta molt elaborada i molt bonica, però no ha pogut perquè en posar-se a escriure tot ha quedat reduït per ella a una cosa molt elemental com és l'absència del ser amat. Et trobo a faltar. Et trobo a faltar. Llavors comença amb una frase que ja ha passat a ser una cita molt repetida i memorable que en anglès diu I am reduced to a thing that wants Virginia.

Més reduïda a una cosa que espera o que anhela a la Virgínia.

Canela a la Virgínia, no? Només sóc una cosa que anhela a la Virgínia i segueix explicant això. Compaquet que et trobo a faltar. Sí, una cosa quasi que no respira, no? Diu, t'havia escrit una carta preciosa en aquelles hores de malson en les quals no podia dormir i s'ha esfumat tot. Simplement et trobo a faltar d'una forma molt senzilla, humana i desesperada.

Nenes, que us han escrit això vosaltres. A mi, crec que no. A mi tampoc. També faig una crida. Exacte, fem una crida perquè ens envien cartes d'amor. Diagonal 614 08021, eh? Ens agradaria. Escolta, podeu trobar aquestes cartes al català, al volum cartes d'amor que deia la Mar García Puig, edicions de L. Geminada, introducció de Mireia Vidal Comte, compreu-les, agafeu-les a la biblioteca, el que sigui. I, escolta, hi ha unes altres correspondències que també ens recomanes.

Sí, són les de l'Emily Dickinson. Una altra preferida teva. Una altra preferida, però això és molt curiós perquè l'Emily Dickinson sempre se l'havia llegit com una dona molt solitària, que quan parlava d'amor parlava de Déu i aquestes coses, però es van publicar les cartes que es va intercanviar amb la seva cunyada, amb la Susan Gilbert, I tot, de sobte, va canviar la lectura que es feia d'aquests poemes de l'Emily Dickinson perquè sembla ser que no estava enamorada, no? I que era un amor secret. Enamorar-se a la cunyada és fort, eh? I a més tenien també una relació d'intimitat, complicitat, intel·lectual, no? Llavors aquesta idea de l'Emily Dickinson com un ser aïllat, no? I. I que escrivia sobre Déu, etc., es va convertir en un ser apassionat per la seva cunyada. I també aquestes es podeu trobar publicades en castellà. Crec que el titular és Cartes a Susan i l'editorial Sabina. I per últim, afegeixo que si algú té ganes d'escriure cartes a nosaltres o a qui sigui, hi ha dues escriptores que han creat gabinets d'escriptures de cartes. Ui, m'encanta. Una és l'Esmeralda Barbel, aquí a Barcelona. I l'altra és la Núria Pérez, a Madrid, que ha creat una cosa meravellosa que es diu Postdata, el que passa és que he mirat i és presencial. De moment no és on hi ha I si no, aquí tenim l'Esmeralda Barbel, que també ens anima a escriure cartes. I tu et poses en contacte amb ella i te'n vas a escriure, a aprendre a escriure cartes, o com va això? Doncs, per exemple, la Núria Pérez et pots escriure una carta a tu mateixa, una carta a una desconeguda o a un desconegut, i fa tallers d'escriptura de cartes.

Doncs, escolta, m'encanta. Avui ja friso per aquesta carta que rebrem a Diagonal 614, d'amor, perquè, vaja, ens la mereixem. No Josep Maria Campillo, que ens la mereixem. Sí, ell què m'ha de dir? Està menjant cacauets mentre fa aquest programa. Passa de gana. Jo ja ho entenc. Parlem molt de literatura i ja puc menjar. Marc García Puig. Ho deixem aquí. Moltes gràcies. Fins aviat. Fins aviat. I nosaltres, doncs, ens acomiadem. Som la Roser Pereira Moragas, la Cèlia Forment, la Mireia Izar, l'Albert Castellví, l'Helena Miquel, Josep Maria Campillo, el dels Cacahuets, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà hi tornarem, no us ho perdeu, perquè això serà maquíssim. Dues germanes, la Nitziela i l'Emily Reluy, acróbates de circ. Són les nenes que han nascut en un circ que porten ara ja són grans, que han anat a més de 300 escoles de la seva vida, parlen no sé quants idiomes, han estat a Gran Hermano a la tele, vull dir, molt fort lo de demà. Això serà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio.

Que ella raconte l'historia clandestina d'un home i d'una dona al cor lluny. De devoir rester anonyme Au lieu de s'aimer au grand jour Quand les mots s'accordent en arpège Comme sur une musique de Gainsbourg Il n'y a rien de plus sacrilège Que brûler une lettre d'amour. Porque es la única cosa que queda cuando el espectáculo termina. Más que las palabras y los gestos, las flores que hemos dejado flotar. Porque es la única cosa en el mundo que el tiempo no puede deshacer. Ese alegría que nos inunda por un simple pedazo de papel.

Porque es la única cosa en el mundo que el tiempo no puede facilitar que este alegría que nos inunda por un simple papel de papel. Que podamos vivir entre las líneas En medio del tremendo, las ruedas O las pequeñas frases asesinas Como un avant-goût de ruptura No hay

nada más sagrado Que quemar una letra de amor.