Sònia Aguilera: "Donem una segona vida a tot el que hi ha en un pis"

L'entrevista que no t'esperes.

Ara imagineu-vos que, pel motiu que sigui, heu de buidar casa vostra o la casa dels vostres pares, o potser ajudar a buidar la casa d'un amic. Fa mandra, només de pensar-hi, no? I totes les emocions que conté aquella casa? L'escriptora Care Santos fins i tot va dedicar un llibre a l'experiència de buidar la casa de la seva mare.

Avui tocarà fent resa, piano, piano i peça, peça. I els mobles que ara em vesteixen, passar el drap.

Com diu aquesta cançó de Nisca Rossell? Aquells mobles, aquelles làmpades, les plantes, els vestits, potser les boles de Nadal i quantes coses més. El podeu buidar vosaltres o podeu contractar algú que vingui i s'ho endugui tot. Però, però, fa poc. Ha sortit una tercera via, per entendre'ns. Obrir la casa a tothom per vendre tot el que hi ha dins. De l'organització d'aquesta venda se n'encarrega l'empresa Pompina Home Reborn i la Sònia Aguilera és qui s'encarrega de posar les coses a la venda. Sònia Aguilera, bona nit. Benvinguda als Ignorants. Hola, bona nit. Gràcies. De fet, la vostra és una empresa familiar, no? Perquè veig que aquí hi ha la mare, hi ha una filla, després hi ha un fill. Tot això és del nucli familiar que sorgeix aquesta iniciativa?

Sí, sí, així és. Nosaltres vam haver de fer-ho, vam haver de buidar la nostra casa i així va néixer la idea. Vam dir, va, doncs, Tant com ens ha costat a nosaltres, anem a intentar ajudar gent que ho pugui fer

d'una manera més senzilla. És a dir, de l'experiència pròpia en surt ara mateix la feina familiar, l'empresa familiar, vaja, no? Sí, sí, és com una empresa, sí. De fet, tens una filla que és la Maria Andrés, que va estudiar comunicació i relacions públiques, que feia una altra cosa i de cop i volta va canviar també. Esteu tots treballant en el mateix. Sí, estem tots allà. Tots allà posats, molt bé. I us sosegut perquè hi ha aquesta experiència pròpia. Bàsicament, el que canvia més és que en comptes de buidar el pis i anar a vendre les coses, doncs tu convides a la gent que vingui en aquell pis i s'endugui tot el que. Sé del que parlo perquè vaig venir expressament a visitar un dels pisos i va ser tota una experiència endreçada, acurada, tot molt ben organitzat, per torns, perquè la gent no s'acumuli ni per l'escala ni pel pis, però tu entres en un lloc. Que no coneixes la persona que hi viu o hi vivia. No sé si jo ara emmerro, però, Sònia, tenia la sensació que estava envellint la intimitat d'algú en aquell moment. Això passa? Sí, això li passa a molta gent,

perquè és el que tu dius, entres a la intimitat d'una família, d'una casa, inclús t'imagines qui vivia allà, perquè la gent que ve no ho sap, inclús nosaltres tampoc ho sabem molts cops. I quan comences a veure totes les coses que hi ha allà dins, et fas una composició de com era aquella persona, de com vivia, de com estimava les coses, de com les cuidava. O sigui, és tornar a refer d'alguna

manera la seva vida. La vida d'algú que tu no coneixes. I de cop i volta et trobes mirant uns plats, unes copes, uns llibres, i tot té el seu preu. Això és una feinada prèvia que vosaltres feu. És a dir, com funciona el procés? Ara entenc que la part emocional és important, però com funciona el procés de dir, ve algú i ens diu, mireu, aquest pis el volem deixar i tot el que hi ha, el que queda dins, es posa a la venda. Com funciona aquest procés?

Sí, a nosaltres ens truca el propietari d'aquell moment i ens diu que a veure si el podem acompanyar en tot aquest procés, perquè per ell molts cops és molt dolorós, és engorrós fer aquest buidatge. I llavors ens diu "us dono les claus, us preocupeu vosaltres i us ocupeu de tot". I intenteu que tot el que hi ha dins tingui una segona vida. Per ells és molt important que les coses no es llencin, que algú aprofiti, que pugui seguir allò que ells han estimat tant en un altre lloc i en una altra família. I això és el que fem. Llavors nosaltres estem treballant durant unes tres setmanes a cada vivenda. Clar, tot depèn. És una feinada, posar preu a tot. Sí, molta feinada, posar preu, buscar què és, perquè a vegades et trobes coses que no saps ni què és. Clar, clar. I llavors etiquetar, intentem definir algunes coses que A veure, hi ha moltes coses que ja saps el que és. Sí, un plat és un plat, o una vaixella, o uns gots. Però a vegades busques de l'època què és, intentar posar algun qualificatiu per definir-ho. I etiquetar-ho tot, inventariar-ho tot, i després posar-ho bonic. Està clar que a vegades ens trobem coses que no estan massa presentables, perquè inclús estan amb caixes o amb armaris plens de pols i llavors ho has de rentar. Sí, sí, traieu la pols, eh? Sí, traiem la pols, ho netegem, les copes, per exemple, han d'estar brillants. Clar, a veure, quan tu entres a un lloc i vols comprar alguna cosa, t'agrada que sigui bonic. Llavors intentem posar-ho tot al màxim.

És una parada en vida, per entendre'ns, però sense que tothom hi passeja i ningú és propietari de res fins que decideix quedar-se alguna cosa i pagar-ho amb targeta, perquè esteu preparats per tot, o amb efectiu. Això.

Tarja o efectiu, sí. O sigui, al final és facilitar les coses al màxim, tant a uns com als altres, tant als compradors com als venedors, podríem dir, no? Però és facilitar-ho tot i aprofitar-ho tot.

Clar, i entenc que, diguéssim, que vosaltres que viviu d'això, el negoci és que de tot el que recull d'aquell pis, hi ha un tant per cent, com fa tanta altra gent, que va per vosaltres i la resta va pels propietaris, això? Sí.

Sí, el propietari no ha de fer res, en absolut. Bé, sí, confia en nosaltres. Això sí, clar.

Bé, cosa que és molt important. Clar, perquè encara que tu vulguis buidar-ho, estàs entrant a casa meva,

per entendre'ns. Mira, al principi, quan arribes a la casa, és molt important que et coneguin. Per ells també és molt important veure que és una empresa familiar i que estem tots allà dins. Llavors, quan et coneixen i veuen que tractes les coses com si fossin teves i que tens molt respecte amb tot el que és, perquè és el que dius tu, entres a la intimitat de la gent, llavors s'obren més, confien més i t'ho donen, perquè et donen les claus, es desocupen de tot i llavors després recullen els beneficis que han tingut. A veure, ja no és això, és dir, bé, tot el que jo tenia us n'heu ocupat i sabem que hi ha gent que ho té i ens quedem tranquils.

Aquesta és la idea. Jo tinc el pis més o menys buit, a sobre he guanyat una mica de diners i vosaltres heu continuat treballant amb la vostra empresa. M'has explicat al principi que això neix de la vostra pròpia experiència. Ara, clar, jo us vaig trobar per xarxes socials, però la primera vegada que algú va confiar en vosaltres, qui va ser? Perquè com es publicita això? Perquè és una manera de fer que no, ja sé que segurament hi ha altres empreses, però no és una cosa que es faci molt sovint en aquest país encara.

Nosaltres vam començar, nosaltres vivim, no vivim a Barcelona, vivim a Sant Cugat, i ho vam començar a explicar a familiars i amics. Llavors va haver-hi una persona que justament s'anava a viure en una residència i havia de deixar tota la seva casa perquè s'anava a viure a la residència. Llavors, aquesta casa havia de quedar-se-la a una filla i la havia de buidar perquè volia reformar-la. Llavors els van dir, home, qui millor que vosaltres per fer-ho. Ens coneixien. I així vam començar. Llavors, arrel d'això ha anat sortint molt ràpid. Jo crec que, en el fons, hi havia una necessitat. Llavors, quan hi ha una necessitat, les coses van ràpid. I després, quan acompanyes la gent en processos, a vegades dolorosos, també. I si a sobre ho fas sostenible, que la gent està ja molt mentalitzada d'això, que hem de fer les coses sostenibles, que hem d'intentar. Que no podem llançar-ho tot, sempre, no? Sí. Doncs, bueno, es van, allò, quadrar diverses coses i la veritat és que ara estem tenint moltíssima feina.

Que. Cada quant obriu una casa, per entendre? Ara mateix,

que dius que teniu bastanta feina. Mira, ara en portem quatre de seguits. Hem estat tot l'estiu treballant, perquè n'hem fet en paral·lel,

i llavors, bé, van sortint. Van sortint coses, no? Si visques Barcelona, aquí va haver el Prat, que ara deies Sant Cugat, vull dir que.

Sí, intentem arribar a gent diferent, perquè és veritat que no sempre pots fer Barcelona, Barcelona, Barcelona. Sí que és veritat que és on hi ha més gent, però intentem arribar a diferents nuclis perquè tothom ho pugui aprofitar.

Abans parlaves que en alguns casos el procés és dolorós. Ara et demano quin és el perfil de persona que recorre a vosaltres? Això que deies, potser algú gran que ha de deixar casa seva i aquest pis ha d'anar per una filla i se l'ha d'arreglar, o famílies que es desfan de casa d'un familiar que han heredat i que allò que ja no els interessa, no sé, gent que se'n va a viure a l'altra punta del món, quin és el perfil o els perfils que heu anat tenint?

Sí, hi ha de tot, com molt bé has dit. Gent que hereda una propietat, gent que se'n va a l'estranger i clar, no es pot emportar tots els mobles amb ell, mobles i tots els objectes que té, gent que vol reformar, que vol reformar la seva casa i inclús hi ha molta gent que ens diu "és que jo aquesta etapa ja està, vull canviar d'etapa, vull canviar la meva manera de viure". Vull fer un punt i a part i canviar totes les coses. Això també ens ha passat.

Sí, volen allò que diuen els castellans, borrón i cuenta nueva. O sigui, a la vida, eh?

Sí, sí, a la vida. Continuaran allà, però no volen res del que tenen. A la vida. Després també hi ha gent que ens ha dit. Diu, és que jo ja no vull res tan material i me'n vull anar a viure al camp. Això ens ha passat també. Gent que volia treure-s'ho tot i canviar de vida. O, per exemple, gent que ha de vendre la propietat o llogar-la i també la necessita buidar. O sigui, hi ha molts perfils i molts diferents. I clar, en algun cas,

deu haver-hi una desgràcia pel mig també, no? Hi ha algú que s'ha mort i de cop i volta tu no vols tocar res d'aquella persona perquè no pots suportar-ho, no?

Sí, mira, hi ha una cosa que ens va passar un cop, que era una persona que es va morir i no era una persona gran. I llavors no anàvem a fer aquest market perquè era petit clar, necessitem espais grans perquè ve molta gent, però aquest era més petit i ens vam sentir amb l'obligació d'ajudar-los i així ho vam fer. I va anar superbé. Els vam ajudar, crec que molt, perquè va ser un trauma en aquell moment.

Els preus, com els distribuïu? Perquè hi haurà coses que tenen més valor. Roba antiga, però que està bé, que es pot posar. Qui decideix o com decidiu els preus de les coses?

Sí, els preus els posem nosaltres, però sempre consensuat amb el propietari. Llavors, a veure, són preus molt assequibles perquè no oblidem que l'objectiu és buidar. Llavors, són preus molt baratos, bueno, molt baratos, molt assequibles perquè depèn del producte i el que volem és que la gent se n'aprofiti. Hi ha gent, per exemple, que s'independitza i ha de comprar, per exemple, una nevera i aquí la troba. O un sofà, una vaixella O sigui, tenim molta gent jove. El nostre públic és molta gent jove i molts estrangers. Llavors, són gent o que està de pas. O que s'ha independitzat i necessita omplir la seva casa amb coses assequibles i que després estan molt conscienciats amb la sostenibilitat. O sigui, tot. És tot.

Coses estranyes o sorpreses que us heu trobat que dius això vols que també ho venguem? Sí? Això ho posaven al màrquet?

Alguna cosa així. Mira, en el market venem de tot. Jo el que sempre dic als propietaris és no llanceu res. O sigui, moltes vegades quan entres a treballar et trobes a l'entrada bosses d'escombraries que et diuen, és que això no ho poso a la venda perquè em fa vergonya. Ah, sí? Sí, a vegades t'ho diuen i dius, no, no, no, no llanceu res. Perquè a vegades hi ha coses que a la gent li pot interessar. Per exemple, em vaig trobar moltes bosses amb enaigües antigues. Ah, per això. Sí, però la gent pensava, és que això no ho vendrem, què fem amb això? Torna a estar de moda això, són d'aquelles blanques llargues amb les puntes, no? D'aquestes blanques, o llençols. No, no, i vam vendre moltíssimes d'aquestes. Però ho anaven a llençar, no? A llençar o a donar. I llavors els vam dir, mira, a llençar sempre estem a temps. És a dir, quan acaba el market ja llençarem o ja donarem o ja veurem què fem. Ho vam posar i es va vendre tot. I més n'haguéssim tingut.

I crec que veu en algun lloc també algú, es venia una cosa molt gran.

Sí. Un carro de cavalls, per exemple. O un 4L, també venut. Sí, sí. Coses així. O una gramola d'aquestes antigues que són com un moble que sonava, a més, superxula. Ens hem trobat coses molt boniques.

Entenc que les coses de valor ja les retiren, no? O sigui, que ara algú que li agradin les antiguitats no pensi que aquí trobarà la cosa del segle no sé què, perquè segurament allò

ja s'haurà emportat el propietari. Sí o no, o no, depèn. A vegades, encara que hi hagi coses molt valioses, a veure, valioses per ell ho és, pel propietari sempre, perquè el que val per ell un preu, o per mi, per ell és incalculable, això està clar. Però a vegades no s'ho poden emportar perquè no els hi cap, o perquè no tenen espai, o perquè no ho volen, o perquè. Bueno, pel que sigui. Llavors, sempre hi ha algú que

sí que ho busca. Que ho busca. Que és el primer que vol en un market. El primer que la gent s'endú, que el que va a buscar. És a dir, perquè el primer dia funcioneu que tu agafes hora, que és habitualment un duendres, i si no, al cap de setmana són portes obertes, que aneu deixant entrar a poc a poc. Jo vaig venir un dissabte al matí. Què no vaig veure jo ja? Perquè el divendres va volar amb totes les visites que estaven concertades, per exemple.

Sí, a veure, nosaltres una setmana abans del market fem publicitat i fotografies d'algunes coses que es trobaran. És un tastet perquè vegin l'estil. Això a xarxes socials, a Instagram. A xarxes socials, molt bé. Llavors, sempre hi ha algun objecte que tothom vol, sempre. Inclús, encara que sàpiguen que no reservem, ho intenten. Sempre et diuen, puc reservar, no ho sé, aquest silló de tal, o puc reservar la vaixella de no sé què, o sempre, i no ho fem. No ho feu. No, no ho fem perquè no és la filosofia de Pompina, no? Però, per exemple, les vaixelles volen. Peces originals, per exemple, aquest últim market que hem fet, hi havia uns sofàs, bueno, uns sillons molt de disseny, que no sé si els vas arribar a veure o no. Doncs aquests, tothom els volia. Depèn, és que depèn. Però les vaixelles, en general, alguns plats així molt especials, plats de decoració, també volen. I després peces que saps que, inclús quan tu hi vas, et sorprenen. Per exemple, no sé, hi havia una figura d'un principito,

d'un príncep, de petit príncep. El petit príncep que va volar, també.

És que era molt bonic aquell petit. Me'l vaig mirar, me'l vaig mirar. I no ho acostumes a trobar. Per exemple, còmics o vinils, depèn de quin també.

Bueno, van buscats. Van molt buscats. És el que us trobareu si apagueu per Instagram, mireu Pompina Home Reborn i els diferents markets que van anunciant amb la gent que decideix buidar pel motiu que sigui els seus pisos. La responsable de gestió d'aquests marques és la Sònia Aguilera, a qui li direm moltíssim que hagi passat per la nit dels ignorants. Moltes gràcies.

A tu, Marta, gràcies. Gràcies.