T1xC1: La ciutat més internacional de la Xina

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Sóc el Sergi Vicente. Vaig ser corresponsal de TV3 a la Xina durant 12 anys. Ara, més de dues dècades després d'arribar-hi per primer cop, retorno a la Xina per explicar-vos com canvia i com ens canviarà.

Retorno a la Xina. Avui, Shanghai.

25 milions d'habitants, la capital econòmica de la Xina, la perla d'Orient. Shangai o Shanghai, si som fidels a la fonètica xinesa, és de totes les ciutats que visitarem en aquesta sèrie la més internacional de totes. Literalment, Shang, a sobre, hae, del mar, a sobre del mar. I és que Xangai ha estat des de fa segles un dels principals ports de la regió. Avui és, de fet, el més gran del món.

La cançó La platja de Shanghai era el tema principal d'una sèrie de la televisió de Hong Kong dels anys 80. Aquesta platja és a la vora del riu, és una platja de riu coneguda pels occidentals com el Bun. És aquí, en ple delta del riu Yangtze, on un dels seus afluents, el riu Huangpu, separa la zona oest, la més antiga, de la zona est, la més nova. En xinès, Puxi, a l'oest, i Putong, a l'est. I sí, és a Putong, a l'est del riu Huampú, on hi ha alguns dels gratacels més alts del món, que van ser construïts a una escala i velocitat mai abans vistes.

Jo vaig arribar al 2000 i acabava d'obrir el Hotel Grand Hyatt, que era l'hotel més alt que hi havia en aquell moment al món. Després ja es van fer les obres del Parc Hyatt i va obrir l'any 2008. És aquesta torre molt il·lustrativa, perquè sembla que és una obra amb botlles. I després hi ha l'última de l'espiral, forma d'espiral, la Shanghai Tower, que aquesta la van acabar cap a l'any 2015 i també té un hotel a les últimes plantes.

L'Albert Fernández és, si no el més veterà, un dels catalans més veterans de Xangai. Va arribar-hi en els anys en què la ciutat atraia desenes de milers d'occidentals que cercaven i trobaven grans oportunitats. En el seu cas, com a representant de vins torres a la Xina.

Va haver-hi un canvi a nivell de consum i es va moure una mica cap al vi importat, i això va ajudar molt que cregués la cultura del vi aquí a la Xina, i la Xina va ser un gran mercat.

Podem dir que l'Albert, que avui té els seus propis negocis, va vendre molt de vi als xinesos durant aquell temps, els anys més pròspers i alhora esbojarrats.

Però tant va anar cap a dalt els primers deu anys com va anar cap a baix els segons deu anys. Perquè al final hi havia tota una implosió de consum que era bastant irreal. Era molt a nivell de banquets, de sanilari.

Perquè quan tu arribes l'any 2000 tens clar que vols aterrar a Xangai concretament?

Sí, perquè Xangai sempre ha estat més europeu. És on hi ha més cosmopolita i en terra és més suau, no? Que si a terra és a Chongqing o a Chengdu o a Chengzhou o qualsevol altre lloc.

Però d'on ve això de ser, com diuen alguns, la ciutat menys xinesa de la Xina? Això segur que us ho explicaria millor l'Enric Albena, però per entendre-ho, ens hem de remuntar sobretot a finals del segle XIX. L'imperi britànic guanya les guerres de l'OPI i es queda amb Hong Kong i estableix a Xangai una mena de zona franca. Les concessions, que així es deien, eren zones privilegiades per als colons. Britànics, nord-americans i francesos van deixar una empremta que encara avui perdura. Després vindria l'ocupació japonesa, la guerra civil i més tard la revolució comunista. Així ho recorden al museu del Partit Comunista Chinés.

Les primeres reunions del moviment comunista es van fer aquí, el 1921. L'edifici del museu és el barri avui conegut com Xintianti, on conviu, curiosament, amb nombroses botigues de luxe. Contradicció? Més aviat, reflexa del sentit pragmàtic, de l'adaptabilitat de la Xina, que, des que es va obrir el món i el mercat, té en Xangai el seu gran aparador. Avui, Xangai és una ciutat molt més habitable que anys enrere, creieu-me. No hi ha ni molt menys la contaminació de l'aire ni la contaminació acústica d'aleshores. La majoria dels vehicles són elèctrics i no fan soroll. Caminem una mica fins a Nanjinglu, el principal eix comercial de Xangai, i on les marques xineses presenten les seves grans novetats. Aquí ens trobem amb la Mercè Terrés, una lleidatana que treballa per una multinacional a Alemanya. Quan preparàvem aquest podcast, em vas dir, això és la selva.

A què et referies? A nivell econòmic, sí, clar. Jo crec que la Xina és el país més competitiu del món actualment. Si tu estàs aquí com a empresa, la competència que tens és brutal. Els xinesos, com ja saps, el que van fer va ser obrir portes a les empreses estrangeres, van venir moltes empreses estrangeres, van treure molt profit de poder fabricar a la Xina. Els xinesos els van donar mà d'obra, van estar treballant, tot molt bé, però a la vegada van estar prenent d'aquestes empreses. Llavors, un cop van aprendre, van muntar les seves pròpies empreses xineses i van començar a créixer fins al punt que el mercat xinès està copat amb moltes indústries per empreses xineses. Allí on abans les empreses estrangeres tenien un mercat bastant considerable, està reduint moltíssim a favor d'empreses xineses. Però és que aquesta era també ja acabat. Nosaltres ara el que veiem és que les empreses xineses el que estan fent és exportar. I no estic segura si a Europa s'està veient massa l'onada. Jo considero que és com una onada que ens vindrà.

A Nanjinglu encara hi ha algú que t'intenta vendre un Rolex falsificat. Mira, com aquest senyor d'aquí. Però avui és sobretot tecnologia d'última generació, roba esportiva de qualitat o cotxes elèctrics, allò que més destaca.

O coses que, us ho he de dir, em sorprenen, com joguines i peluixos robotitzats de marques xineses. Quina quantitat de propietat intel·lectual que allà ni la coneixem a Catalunya.

Sí, sí, aquí el que és molt característic de la Xina és també que quan el govern xinès posa l'ull en una indústria, després hi posen la banya. Quan el govern xinès decideix que hi ha una indústria que és estratègica pel país, tots els recursos i tot el desenvolupament se'n va cap a aquesta indústria. És el que ha passat amb els cotxes elèctrics i el que ara jo crec que s'estan centrant més en el tema de robòtica, d'intel·ligència artificial.

I com a empresa europea, amb presència la Xina, us preocupa en un moment ser irrellevants o desaparèixer fins i tot? Perquè això està passant en molts sectors. Molts, molts.

En moltes indústries ho veiem. A Alemanya moltes empreses estan en una situació molt crítica. Home, nosaltres som molt positius, evidentment. Però també fem la broma que esperem que la nostra indústria no sigui estratègica pel govern xinès, perquè llavors sí que se'ns tiraran totes les empares dels xineses a sobre, no?

Sens dubte, res del que és Xangai ni la Xina avui en dia serien igual sense l'empenta de l'Estat. Planificació, determinació, ambició, però també control i ordre. Una de les coses que veiem aquí a Nanjinglu és aquesta omnipresència de càmeres. Hi ha qui pensa que això és una invasió de la privadesa o dels drets i hi ha qui pensa que es viu molt bé tenint tanta seguretat. En quin costat estaries tu?

Jo crec que està molt bé tenir seguretat. Com dius tu, el debat és, bueno, però això ens treu la llibertat. Jo he de dir que el dia a dia a mi no me la treu sense llibertat. Inclús quan jo tinc amics, coneguts, familiars, o inclús companys de feina que venen aquí i no ho acaben d'entendre. O sigui, s'agafen el mòbil, s'agafen el bolso, perquè hi ha molta gent, hi va molt lliure, i diuen, no, aquí passarà, els dic tranquils, que no passarà res. I és que això està demostradíssim. Tu pots deixar un bolso al terra, tornada o minuts després encara estar allí. Jo, que, per exemple, anem a moltes pires, dono molts toms, el mòbil m'està sempre per tot arreu. I quan m'he adonat, dic, ostres, torno al mateix lloc i allà està. A part la seguretat de la violència física, que aquí, per lo menos en els àmbits que moc jo, no hi ha res de tot això. Aquesta despreocupació de dir. No em robaran, no m'atracaran, no em passarà res, no em faran mal. Això jo crec, jo valoro més que el fet que hi hagi càmeres. No és només càmeres, és reconeixement facial. Si tu entres al país i per la raó que sigui diuen aquest noi l'hem de trobar, en pocs minuts o en poques hores poden saber on estàs a través de totes les càmeres de reconeixement facial. Jo trobo bé, com que jo en principi no tinc previst de fer res dolent, ja em sembla bé que hi hagi aquesta seguretat, no?

Ja et ve bé, està fitxadíssima. L'opinió de la Mercè és la majoritària entre els catalans que viuen a la Xina. Doncs som-hi, segurament vigilat per centenars de càmeres, continuo el meu recorregut pel centre de Xangai i m'aturo un moment a fer un cafè. I és que no me'n puc estar. No tan pel cafè, sinó perquè aquest és un dels quioscos de la ciutat on te'l fa un robot.

Ho demanes tot per una pantalla, pagues amb el mòbil i l'humanoide te'l prepara. A banda d'això, no té res d'especial. És més barat, sí. I fins que no ens comencin a desplaçar o exterminar, vés a saber, de moment és més divertit.

Com a referent de ciutat xinesa que mira el món, Xangai té múltiples vincles amb Barcelona, amb qui està agermanada. En Luis Mao porta des del 2016 promovent l'Smart City Congress Xangai, creat a partir del de Barcelona. En Luis m'espera en una terrassa de Xintiantí i així d'entrada m'ofereix una bar. Avui fuma cigars, però de petit vivia en un Xangai que s'inundava constantment amb les pluges i patia sovint talls d'electricitat.

Como 20 o 30 años antes, si tenemos esta conversación, Yo no puedo decirte que yo pienso que China se va a crecer o cambiar tanto. Por ejemplo, cuando era niño, siempre nos encontramos algunos días secos a la luz. Y por otro lado, se llueve mucho, mucho durante el verano y en mitad siempre podemos ver un río. Pasando de la casa, entrar de la casa.

Després, a partir dels anys 90, tot va anar molt ràpid, fins al punt que avui Shanghái és un referent en quant a Smart Cities o a innovació en general.

Podemos tratar Shanghái como un hub de China, como un hub tecnológico, económico y también una puerta internacional. En China todas las innovaciones empiezan desde Shanghái. No sólo por tecnología, pero también por alguna política, por alguna regulación, etc. Shanghai siempre se trata como una prueba para todo el país.

Luis, ¿como ens veieu en relació a vosaltres?

Cada país tiene su cultura diferente y también política diferente. No puedo decir que la estructura política de China es 100% correcta, pero es eficiente. Por otro lado, en China la gente selecciona una vida muy diferente. Muy difícil, yo digo. Porque para vosotros, trabajar durante los fines de semana, trabajar como durante las vacaciones, no es una opción buena, ¿no? Pero para nosotros ya nos suele tomar ese tipo de vida. Porque en nuestra memoria no queremos volver a 80 años antes. Esa China.

I aquest contrast amb el passat és més que evident. Agafo el metro en una de les 21 línies que hi ha en aquesta megàpoli. Quan vaig venir per primer cop, eren només 3 línies. De 3 a 21. I una altra cosa que no té res a veure amb aleshores. La gent fa cua de manera ordenada. Passo per un de molts controls de seguretat. Són minuciosos, implacables. Aquests punts tenen tots una mena de forca metàl·lica allargada. Són per reduir els individus problemàtics. Si algú treu una arma blanca, per exemple, forca el canto. Les instruccions per megafonia són constants. Sí, que. Arriba el metro i la gent deixa sortir abans d'entrar. Al vagó, un passatger comença a parlar pel mòbil amb un volum una mica massa alt. Ningú li fa gaire cas. Tothom està massa pendent del seu propi mòbil. El vagó és ple de publicitat. A les parets, als vidres, a les parets del túnel, als agafamants. Les pantalles insisteixen, o més aviat adverteixen, que cal ser un viatger civilitzat. No correu per les escales mecàniques. No llanceu deixalles al terra. No us feu fotos si entorpiu el pas. No aneu badant mirant el mòbil. Que la canalla no porti globus que podrien volar fins la catenària. Mira quina. No us estireu els seients i encara menys amb els peus a sobre, que fa pudor collons. I la meva preferida, no mengeu a dins del vagó. Amb tantes instruccions, no me n'he donat i ja he arribat a la meva parada. Surto del metro sense veure cap pintada, cap grafiti, i m'adreço a la fira de mostres. Vaig al Mobile World Congress. Sí, al Mobile, però el de Xangai, que de moment és com la germana petita del de Barcelona. Més controls i més instruccions. A la Xina han desenvolupat la curiosa habilitat per deixar els altaveus penjant de cadires, de tanques o directament al terra amb missatges pregrabats. Curiós, eh? I aquí no és casualitat que alguns dels professionals de l'organització siguin catalans, com el Xavier Casals, cap de tecnologia i innovació de GSMA. Les empreses xineses van fortes.

Va, superpotents, es divendres mundial. Això és evident. Fa deu anys, qui tenia un Xiaomi o un Huawei era Europa, Europa. Jo especial, que li agradava la tecnologia. Actualment, no sé, aquí ho compres, que tu has vist. Huawei, Huawei està. Creixent. Està claríssim l'estratègia que plantegen. D'aquí a 10 anys, molt probablement, Huawei obtindrà el seu propi sistema operatiu, no només en telèfon, sinó amb ordinadors o amb el que sigui, amb el cotxe, que actualment ja és així aquí.

La tecnologia xinesa està realment desplaçant la competència nord-americana o europea?

La sensació que dic jo, i parlo de sensació aquí recordant, és que hi ha una obertura cap al nou mercat, que no només és el xinès, de totes aquestes companyies. És legal que venen al Congrés de Barcelona, al Congrés de Doha, al Congrés de Kigali, que fem. Ara ja claríssim, venia una necessitat de conviure, no? Perquè, en el fons, molta tecnologia xinesa ja està en la infraestructura europea o americana. O sigui, això ja no ho pots treure.

Veiem un partit de futbol amb robots, sistemes de gestió d'emergències amb drons i molta, molta intel·ligència artificial per tot arreu. Una mica aclaparat per tanta tecnologia, agafo un taxi i me'n vaig a l'antiga concessió francesa. Hi ha molts plataners, tants com a Barcelona. L'arquitectura també és familiar. Els Shukumen són els típics edificis del Xangai de sempre. Són una barreja d'estil colonial amb tocs orientals. Us presento ara algú que va fer el camí invers, el dels catalans de Xangai. L'epocada Mònica Lió va arribar a Barcelona quan tenia 5 anys. La família de la Mònica és del Xangai de tota la vida, dels que parlen xangainès i que, segons com, ja ni reconeixen la ciutat.

Hi ha una part d'orgull, perquè ara veus Xangai i la sensació és que és una ciutat que funciona, és molt eficient, és molt segura, hi ha moltíssimes facilitats, moltíssimes oportunitats a nivell educatiu, però hi ha una part de nostàlgia, perquè els edificis, ja saps com va, quan tenen que agarrar. En barris no hi ha miraments, d'una setmana a l'altra ja ho fan, és com. S'ha perdut aquesta essència, no? S'ha perdut aquesta. D'antic Xangai, no? Una miqueta la sensació és la gentrificació, no? Com Nanjinglu, Hua Hailu, els carrers de tota la vida, ara, què et diria, seria com un passeig de gràcia, que realment la gent local va. No te'l sents tan teu. Això sí que hi ha una nostàlgia.

A l'antiga concessió francesa hi ha també nombroses mostres d'arquitectura Art Deco, com l'edifici Wukang dels anys 20 i obra d'un arquitecte hongarès admirador de Le Corbusier. El Wukang té un angle molt estret, com alguns edificis de l'època, de Nova York o de Chicago. A la vorera del davant hi ha aglomeracions per fer-s'hi fotos. Aquest Xangai de postal, el Xangai aspiracional, dissimula una mica el fet que l'economia es troba en un moment de grans equilibris.

Hi ha un fenomen que es diu nature, que és la involució, perquè hi ha una competència feroç. L'economia no està en expansió, llavors s'ha fet bastant retallades, però parlem d'uns salaris normals entre uns 2.100 i uns 3.000 euros. Pero hace como 4 o 5 años era casi fácilmente 5.000, 6.000. Déu-n'hi-do la baixada. Sí, sí, sí, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Sí, sí, hi ha molta gent, doncs. No, no, l'economia està sofrint. I és angoixant pel que està jove, que està ficat en el sistema de valors cinesos. Jo crec que això pot. Hi ha moltes expectatives de com s'han de fer les coses, quines obligacions n'hi ha.

Has de crear una família, fer diners, comprar una casa, això pot ser un pes.

Sí, però també depèn bastant, perquè com deia, Xangai és molt oberta i això també està canviant. I la gent està sortint d'aquests patrons igual més encursetats del reste de la Xina.

Els joves de Xangai, que em vaig trobar pel centre històric, tenen realment molt d'estil. O, com diuen aquí, molt de chiang tiao. Van a la moda. No em pregunteu quina, però ja us ho dic, que van a la moda. Per ser una ciutat xinesa, és realment una ciutat agradable per fer-la a peu o amb bici. I he caminat tant que m'ha entrat gana. He quedat amb l'Anna Wu, una xangainesa que treballa a l'Instituto Cervantes. A l'Anna li he demanat que ens triï un plat típic d'aquesta ciutat. I ella ha triat el pampamien. El plat típic. Podríem traduir-lo com els fideus a l'estil xangainès, que van amb salsa i acompanyats del que vulguis.

Ja arriben

els fideus. Els meus porten, exacte, anguila i també una mena de pell de soja gruixuda que sembla com una gran esponja. La veritat és que estan molt bons. A més de recomanadora gastronòmica, l'Anna també li ha demanat que triï una dita o una frase que representi la seva ciutat. I és que els xinesos tenen dites per tot. La dita xinesa. Com a bona Shanghainesa, ella me la diu en Shanghainés.

Lu si ko li zu do dang significa hacer juegos, hacer cosas en un caracol. Porque Shanghai también, desde el principio, es muy pequeño. Significa que la gente, por ejemplo, aunque vive, que tiene una casa muy pequeña, pero siempre hace sus cosas con su estilo.

Com que el dinar l'he pagat jo, a la Xina gairebé sempre paga un i queda lleig. Això que fem nosaltres de repartir-nos el compte. L'Anna insisteix a convidar-me a un cafè d'un local del costat.

Ahora Saha es la primera ciudad que cuenta con más de 5.000 cafeterías, creo. 5.000? Sí. O sea, cada paso puedes ver una cafetería o una tienda que ofrece café. En mi generación no solemos tomar tanto té.

Os habéis pasado al otro lado, ¿eh? Un poquitito, a lo mejor. ¿Vosotros sois conscientes que Shanghai es diferente del resto de China?

Eso sí, la Shanghai siempre es como el mar que recibe todos los ríos o las fuentes de otros sitios y desde su apertura de puerto. Entonces, esta mentalidad que le hace Shanghai. Refrescar o aprender cosas y recibir tanto lo tradicional como lo occidental.

La Xangai banyada pel mar, per rius i canals, d'esperit obert a idees i influències, fa que la ciutat tingui una escena cultural vibrant. Ho veiem a l'M50, un antic complex industrial reconvertit en zona de galeries i de tallers d'artistes. Entro a la galeria de l'artista Yang Yexin. Al terra, el tio encara hi té exposats alguns dels centenars de pots amb barrós entre els quals hi va amagar 500 grams d'or.

Vaig fer una exposició individual. Vaig posar mil grans d'arròs amb 500 grams d'or i els vaig barrejar dins 5 tones de gra i vaig deixar que la gent tragués l'or d'aquest gra. La metàfora és, mentre tothom persegueix l'or, probablement està trepitjant el gra i tracta el gra com a cosa sense valor. Es tractava de netejar l'or del gra i, alhora, fer una mena d'experiment social. En aquell espai expositiu, veies una infinitat de gent ajupida buscant or dins el graner. Això és una realitat de la Xina. En realitat, expressa la duració de l'or de la societat xinesa, condensada en una sola sala. Veure innombrables xinesos estirats per terra buscant or és l'estat de tota la Xina.

Entre altres provocacions, Yang també va criticar els estrictes confinaments durant el Covid. Té potser Xangai menys censura que altres ciutats xineses?

Sempre que exposo, venen inspectors de cultura. Nosaltres hem de declarar l'exposició i els inspectors passen a fer fotos, a prendre notes i després presenten un informe per veure si hi ha cap problema. Aquí a Xangai depèn de cada moment. A vegades hi ha moments més sensibles i després tot es relaxa. Però en general, com que jo no qüestiono directament el lideratge del nostre país, només m'he trobat que a vegades consideren que una obra potser no és del tot presentable o que ha generat enrenou entre el públic i té molta repercussió a internet i aleshores sí que es preocupen una mica més.

Casualitats o no, després d'acomiadar-me de Yang, passo per davant d'una botiga on hi venen figures i productes d'or. No, gràcies. Torno al Wai Tan, al Bund, per fer una última visita nocturna a la skyline, aquest cop il·luminat i envoltat per uns núvols baixos. Fascinat per aquesta vista espectacular, m'acomiado fent una cosa molt shangainesa, anar a escoltar jazz. Podria anar a l'històric Peace Hotel, on hi toca una banda d'octogenaris molt coneguda, però prefereixo acabar el meu viatge al Jay-Z Club, on hi actuen el gironí Oriol Marés i el sirià Talal Fayad.

La sensació és que està molt activa i que el jazz hi té, no només cabudes, sinó interès i ebullició, en aquest sentit. Ens interessen sempre les ciutats i els països que tenen aquesta ebullició cultural i aquesta necessitat i ganes d'apostar per coses creatives. I a mi és una cosa que em fa sentir molt a casa, en aquest sentit.

És ben cert, potser no tinc l'estil o el xiantiao dels xangainesos que han vingut a aquest concert, però em sento com a casa. Perquè, com evoquen aquestes notes d'accent mediterrani, Shanghai és la més internacional de totes les ciutats xineses.

Y al otro capítulo, ¡Hanjo!

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.