T1xC1 - La doctrina del rearmament

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Tanta, tanta guerra. Capítol 1. La doctrina del rearmament.

Estem en un polígon industrial als afores de Sant Boi de Llobregat, un matí de primavera. Ens trobem davant d'una nau industrial adossada, com tantes altres. Un bloc quadriculat amb un petit pati per on s'accedeix a l'interior. A la façana, una vidriera reflecteix el cel i un cartell corona l'altra porta d'accés. Amb un disseny sinuós indica el nom de l'empresa. Es diu Ebarm.

Ens hem citat aquí amb el seu fundador i actual director, Xavier Ribas.

Aquest taller, com et deia, és el taller de prototips, és de les primeres sèries, unitats o els projectes d'investigació i desenvolupament que tenen fons propis o fons de subpensionats, es construeixen aquí.

E-Barm és una petita empresa creada fa poc més d'una dècada, el 2015.

Vam decidir crear una empresa per fer vehicles d'hidrogen. En aquell moment era massa d'hora i el mercat no estava preparat, ni els proveïdors ni la tecnologia. Vam veure que seria un camí llarg.

La seva tasca, convertir vehicles que funcionen amb combustibles fòssils, com camions i autobusos, en vehicles impulsats per combustibles alternatius.

Això en concret és una escala de l'aeroport, la que tu veus quan vas a l'avió i puges. Això abans era de gasoil, supercontamina, no tenia ni catalitzador ni res. I feia molt de soroll, doncs ara és elèctrica amb pila d'hidrogen.

A l'entrada de la nau hi trobem un camió de competició, pintat de taronja i ple de logotips de patrocinadors.

L'hem adaptat, té motor elèctric, té els sistemes d'amagatge-matge d'hidrogen i és el nostre demostrador on provem totes les coses noves i al final acaben en els nostres productes de mercat.

El Xavier ens el mostra orgullós. És la joia de la corona. Nosaltres vam ser els

primers de la història en participar al Dakar amb hidrogen el 2023, i 24, 25 i 26 hem guanyat la nostra categoria contra companyies tipus Airbus, Toyota i d'altres.

Amb més de 20 treballadors en plantilla, l'empresa s'ha convertit en un dels principals referents del sector a tot l'estat. I això li ha obert noves portes. Una d'elles ha estat la de la indústria militar.

El sector de defensa és una cosa que sempre estava al radar i un dia vam rebre una trucada amb una necessitat relativament urgent. A nivell d'això es va presentar fa poc temps l'exercici Vaxi, va ser l'àrea connectada sostenible i intel·ligente de l'exèrcit de l'aire i l'espai a dos projectes, on vam fer una màquina de rastre que, perquè entengueu, són els que mouen els avions de. Dins els aeroports militars. I l'altra, hem fet una cosa molt innovadora, que hem creat un vehicle d'hidrogen, però que a més genera el seu propi hidrogen i dona potència elèctrica a qualsevol consumidor. És un vehicle que té plaques fotovoltaiques i perquè us entengueu, poses aigua i et surt energia elèctrica. Això que fa que en cas d'una emergència o casos molt extrems on no tens subministrament, tu et puguis generar l'energia elèctrica allà on estiguis.

Però com una empresa que persegueix la sostenibilitat mediambiental acaba fent vehicles per a la guerra? Se'n diu tecnologia dual i fa referència a aquelles innovacions tecnològiques o científiques que poden tenir aplicacions militars, però també civils. Per EVARM, l'oferta de l'exèrcit va arribar com un impuls en un moment difícil per al sector.

Sí que ens ha ajudat a compensar i també és veritat que ens ha donat una mica d'il·lusió també, no? Pensar que empreses que apostem tant per la innovació, també hi ha sectors que això ho valoren. Jo crec que hem de veure l'oportunitat perquè no n'hi ha tantes. Llavors, jo crec que nosaltres com a empresaris tampoc hem de valorar una mica. Sí o no, el que hem de fer és aprofitar les oportunitats i anar allà on se'ns valoren.

L'oportunitat no només va arribar a EVARM. Desenes d'empreses catalanes, especialment del sector de l'automoció, s'estan preparant per una transició similar, de la producció civil a la militar. Però, per què apareix ara aquesta oportunitat? Ho és, realment? Per entendre-ho, comencem el nostre trajecte a Brussel·les, el 4 de març del 2025.

Aquell dia, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar una estratègia de defensa europea. Es presentava Rearm Europe. Rearmar Europa.

Segons aquest pla, en els pròxims 4 anys, Europa pretén mobilitzar 800.000 milions d'euros a la indústria militar dels països membres. La xifra equival a més de la meitat del Producte Interior Brut espanyol.

La roda de premsa acaba sense preguntes. Els titulars de les notícies que es publicaran sobre el tema estaran centrats sobretot en la xifra, en aquesta immensa quantitat de milions que es destinaran a la indústria armamentística. El marc no es discuteix. I és que tres anys abans.

Rússia havia intentat envair Ucraïna i els tambors de guerra havien ressonat a les capitals dels 27, especialment als països de l'est. S'imposava un mantra que semblava incontestable. Calia una Europa forta militarment. I calia començar allà.

Això sí, davant el malestar d'alguns estats com Espanya, que tenien l'oposició ciutadana, l'estratègia de rearmament es modificaria. No en les seves intencions, però sí en el nom. Es rebatejaria com a Readiness 2030, Preparació 2030 en català. Un concepte més digerible per a tothom.

Es digui com es digui, el cert és que el Pla Europeu no és gens original. S'emmarca en una tendència mundial d'escalada armamentística. Ho confirma el CIPRI, l'Institut Internacional d'Estocolm de Recerques per la Pau, i referència mundial en l'estudi de la despesa militar. Segons les seves dades, el 2025 va ser l'any amb la despesa militar més alta des que se'n tenen registres, fet que consolida una dècada d'augment sostingut. Tika Font, experta en economia de defensa.

Entrem en un període mundial que hi haurà convulsió. Aquesta competitivitat per qui serà el país hegemònic del món pot donar-se de forma pacífica o podria donar-se mitjançant una guerra. I Europa està dient, bueno, en aquest nou escenari que veiem de conflictivitat mundial, seguim apostant per les armes i l'ús de la violència com una aposta. Mentre no fem un canvi de mentalitat tots, no canviem el paradigma, doncs. Seguirem de guerra en guerra. El que sí que canvia

és un nou món amb lideratges menys previsibles. Jesús Núñez és l'actual director de l'Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària.

La verdad es que el panorama que se nos plantea es de una inquietud y una incertidumbre enorme apostando por lo que ya sabemos que no funciona, que es el mantra de quienes siguen pensando que más armas significan más seguridad.

Al capdavant d'aquesta incertesa hi trobem la Casa Blanca de Donald Trump. Jordi Calvo és doctor en Pau, Conflictes i Desenvolupament i coordinador del Centre de l'Art d'Estudis per la Pau.

L'Estats Units està transmetent aquesta sensació de que una guerra pot passar en qualsevol moment contra qualsevol. La principal funció que tenen les capacitats militars o el múscul militar que és de dissuadir l'altre, d'atacar-nos, sembla que no funciona, perquè Europa. Té ara el triple de despesa militar que Rússia. Això no ha evitat que passi el que ha passat a Ucrania.

Malgrat aquest context de por, entre la ciutadania han sorgit veus discordants. El mateix març del 2025, un grup d'entitats d'arreu de la Unió va crear la campanya Stop Rearm Europe. En pocs mesos van recopilar més d'un miler d'adhesions d'organitzacions d'arreu del continent. Leticia Cedú és gestora de projectes a la Xarxa Europea contra el Comerç d'Armes i membre de la coordinació de la campanya. Alerta que, a més dels 800.000 milions pressupostats per a despesa militar, hi haurà altres vies més opaques per finançar programes de defensa.

Dentro de los programas de la Unión Europea se facilita la desviación de fondos civiles. En particular, un fondo muy importante que se llama el fondo de cohesión. Es un fondo que mucha gente conoce porque dentro de eso viene el fondo de desarrollo regional, el CEDER. Ahora se va a poder utilizar ese tipo de fondo para proyectos militares. En unos pocos meses que se concretizó la medida, unos 11 mil millones han sido desviados de esos fondos por los estados miembros, porque esa es la segunda parte que sigue siendo cuestión de dinero. Y la tercera parte, para terminar, es desregular para facilitar el trabajo, el comercio de la industria armamentística y las exportaciones. Reducir las normas ambientales, las normas de seguridad, por ejemplo con el uso de productos químicos, de productos poluantes persistentes y eso claro es una amenaza para el medio ambiente, para la seguridad de los trabajadores, de la gente que vive cerca de una planta de producción, etcétera.

També hi ha experts que posen en dubte que aquesta pluja de milions servessi per enfortir el sistema de seguretat comunitari. Rafael Grassa, professor de Relacions Internacionals i expert en construcció de pau, és un d'ells.

La von der Leyen va dient mentides, dient que des de la Comissió fa una política de defensa. No, al final serà un rearmament. Que no servirà per res, per als interessos, perquè no hi ha una política de seguretat i de defensa compartida, és una mica el que està passant a l'OTAN. Si avui l'OTAN intervingués, hem de tenir en compte que no es podrien intercanviar municions, perquè hi ha com a mínim sis sistemes de municions diferents en el conjunt de l'OTAN.

Les crítiques les comparteixen fins i tot aquells que defensen la necessitat d'un exèrcit europeu. És el cas de Jesús Núñez, qui, a més d'investigador i analista, és un militar retirat.

Parecería necesario cubrir alguna de las capacidades que de momento no tenemos. Otra cosa es que el plan que se ha aprobado viene de momento dominado por una agenda estrictamente nacional. De tal manera que lo que estamos viendo es que Alemania dice que va a tener el ejército más poderoso de toda la Unión Europea al final de la década. Y Francia dice que va a hacer esto. Italia dice que va a hacer lo otro. Eso, como resultado, no da una Unión Europea más capacitada en el terreno de la defensa, sino que lo que tendremos son. Pedazos de ejércitos nacionales que no responden a una agenda común. Luego, mi principal crítica al plan de rearme es que se esté desarrollando en clave nacional, no en clave comunitaria.

España hoy afortunadamente es una referencia internacional en defensa de la paz y del derecho internacional.

Espanya ha entrat de ple en aquesta carrera. Malgrat el discurs antibalicista del president Pedro Sánchez, el seu país és el que més ha augmentat proporcionalment la despesa militar, amb notable diferència. L'informe del CIPRI la situava per primer cop en el top 15 de països amb més inversió militar. El país ha augmentat un 50% la seva despesa en un sol any i ha superat el 2% del PIB per primera vegada en tres dècades.

Ho ha fet, això sí, per la porta del darrere i en silenci. Un estudi dels periodistes de La Vanguardia, Laura Aragó i Joaquim Vera, publicat el novembre del 2025, apuntava que durant la legislatura el govern de Sánchez havia aprovat més de 60.000 milions de despesa militar a través del Consell de Ministres, esquivant així el debat públic i parlamentari.

Part de l'electorat de Pedro Sánchez potser no recolzaria aquest tipus de. Aquest tipus d'increments. Llavors, evitar el debat parlamentari és evitar que això estigui als diaris i evitar crítiques. Tot és més fàcil si evites soroll i debat parlamentari.

Els periodistes consideren que han publicat una xifra conservadora i apunten que podria ser molt superior. Per aconseguir-la van haver de fer un treball minuciós per desentrallar un complex embull de decrets, pressupostos i modificacions de pressupostos. Una estela d'informació opaca que, al seu entendre, no només escapava al debat públic, sinó que xocava amb les normatives de transparència.

De fet, en aquest cas, per exemple, la llei de transparència amb això és molt clara i des de l'any 2013 obliga que hi hagi certa responsabilitat per part de l'administració en grans despeses de poder-la, de fer-les entendibles, ja no al periodista, sinó al ciutadà general. Per mi, en el moment que hi ha totes aquestes despeses que les estàs aprovant de manera fragmentada i sense que hi hagi un ordre ni un seguiment de tot això, llavors és una mala praxis sense cap mena de dubte.

Encara que s'intenti amagar, aquest augment de la despesa tindrà afectacions sobre el dia a dia de la ciutadania. Ens ho recorda Rafael Grassa, professor de Relacions Internacionals.

El pastís és el mateix, no ha crescut. Per tant, si vols dedicar més al programa de rearmament, redueixes polítiques ecològiques i polítiques socials. No hi ha una altra. I què farà això? Bàsicament retardarà la transició energètica, com ja estem veient, que ja era 2030, després 2040, ara ja l'horitzó és 2050, pràcticament.

En seguirem parlant més endavant d'això, però abans un interrogant que plana sobre el Pla Europeu. És realment una estratègia de seguretat? O és sobretot un projecte econòmic? Letícia C. Du, de la Xarxa Europea contra el Comerç d'Armes.

Uno de los objetivos de reenforzar la dimensión militar de la Unión Europea y las capacidades militares es para mantener Europa dentro de la carrera tecnológica mundial. Y los competidores principales son los americanos y los chinos, no son los rusos. Es una visión muy industrial. Con un trabajo de lobby de la industria armamentística muy fuerte a nivel de la Unión Europea, se presenta efectivamente como una manera de salvar entre comillas los empleos y industrias que van mal como automotiva.

Els experts apunten dues claus econòmiques. La primera, l'exigència dels Estats Units als seus aliats europeus perquè facin més compres a Washington, davant la pèrdua de pes internacional. L'altra, la crisi del sector de l'automoció causada per la competència asiàtica. Per pal·liar-ne els efectes, s'aposta per transformar-lo en indústria militar. Esos noyes.

Parece muchas veces que en lugar de que este proceso esté inspirado por un planteamiento político y por un planteamiento estratégico, está más bien inspirado por consideraciones de industria de la defensa. Ya no solamente en términos de beneficios para una empresa o para otra, sino que en lugar de pensar qué amenaza tenemos y qué instrumento militar necesitamos para neutralizarla, Parece que hacemos el proceso al revés. Una industria de defensa presenta un producto concreto y empezamos a elaborar para qué utilizar ese producto.

Y aquí es donde vuelve a aparecer el barrio. Les promeses d'inversió han fet moure el sector. La Generalitat de Catalunya ha creat el programa Dual Technology and Industry Readiness, impulsat per Acció, l'agència per al creixement de les empreses, i fa una crida a la capacitació de fins a 400 companyies catalanes per reconvertir-les a la indústria militar. La Cambra de Comerç situa 800 empreses amb potencial per a la conversió i espera duplicar el sector en 5 anys. Però, de nou, hi ha qui qüestiona aquest optimisme. Un exemple el posa Jordi Calvo, qui cita l'informe Armar Europa, encarregat per Greenpeace el 2023. L'estudi formulava la hipòtesi d'una inversió de 1.000 milions d'euros en països com Itàlia, Alemanya i Espanya, i concluïa que, si es dedicaven a defensa, aquests diners podrien generar fins a 6.500 llocs de treball.

Si aquests mateixos diners es dediquessin al sector d'educació, generarien més del doble de llocs de feina que en el sector militar. Si es dediquessin a sanitat, també podrien aconseguir-se pràcticament el triple de llocs de feina que no en el sector militar. La producció d'armament, al contrari de la creença que hi ha darrere, és dels sectors que generen menys ocupació.

De fet, és una cosa que ja estem veient a casa nostra. Ficosa, un dels principals proveïdors catalans en automoció, ha anunciat la creació d'una filial de defensa, mentre en paral·lel ha posat en marxa un aero a la seva fàbrica principal de Viladecavalls, al Vallès Occidental. Sembla que la pluja de milions no hauria servit per salvar tothom. La indústria militar

és una indústria parasitària de l'Estat. És una indústria ineficient, és una indústria molt dependent del suport estatal, dels pressupostos públics. Tampoc genera un desenvolupament tecnològic ni NRD, sinó que és més bé al contrari. És la indústria militar la que veu del desenvolupament. En remés de que prové de l'àmbit civil, malgrat que es digui el contrari. Davant d'aquest panorama,

la gran pregunta que queda per respondre és ¿hi ha alternativa a la militarització? Des de la Xarxa Europea contra el Comerç d'Armes, Letícia Sedu.

Pues sí, claramente que en el contexto actual parece que es una necesidad y así nos lo presentan. Una fatalidad, no hay de otra, hay que hacerlo así. Aunque parezca tal vez un poco utópico, en realidad no lo es. Mismo a corto plazo, este. La primera manera de resolver tensiones o mismo conflictos es la diplomacia en realidad. Un ejemplo muy ilustrador es que hace falta más personal para hacer funcionar un F-35 que hay diplomatas americanos en el mundo.

Els F-35, als quals feia referència C-1, són avions de guerra de factoria estatunidenca, considerats els més avançats del món. Cada unitat té un cost de construcció d'almenys 70 milions d'euros. Rafael Graça.

Hem de fer això, que estem en polítiques socials, polítiques de defensa alternativa. Jo crec que el moviment social hauria d'entrar en aquest debat i dir, nosaltres tenim una altra opció, creiem que hi ha altres formes de defensa, però val, fem la hipòtesi, entrem en aquest debat, però si entrem, com seria la política exterior de seguretat, de defensa, quins controls, etcètera, etcètera. És a dir, com a mínim en temes de política industrial, de política comercial, de política pesquera de cooperació al desenvolupament, podem entrar a discutir, tenim transparència, més o menys, tenim mecanismes en política exterior de seguretat i de defensa, és opacitat absoluta.

També Tica Font considera que la diplomàcia té més futur que les armes.

En Europa, des que Rússia va invadir Ucrania, tots els governants van dient "Rússia ens invadirà, Rússia ens invadirà", i li posen data. I dius "Escolti, si m'estan dient que tinc cinc anys per preparar-me per una guerra contra Rússia, també tenim cinc anys per evitar-la, o és que el temps només corre en una direcció, o és que no tenim instruments per intentar que això no passi".

I què hi diu Jordi Calvo si mirem de més a prop el cas de l'Estat espanyol?

El pressupost del Ministeri d'Exteriors és al voltant de 3.000 milions d'euros a l'any. I el pressupost del Ministeri de Defensa o del pressupost militar espanyol en el seu conjunt és de 40.000. L'Estat espanyol, en concret, està en un lloc geogràfic, polític i estratègic privilegiat per a poder optar d'estar en el món d'una manera diferent. La localització geogràfica entre el nord d'Àfrica i el sud d'Europa. Espanya té molt a oferir com a lloc de trobada. Podria convertir-se en un país promotor de la pau, promotor de negociacions de pau, amb un estatus de neutralitat com altres països de la Unió Europea.

Això implicaria canviar prioritats, cosa que tindria impactes positius en el dia a dia de la població, segons explica Letícia Cedú.

El costo de una hora de vuelo de un F-35 es el equivalente de un año de salario de una enfermera en los países de la OECD. No estamos ni hablando de los países pobres, estamos hablando de los países europeos. Hay así muchos ejemplos que muestran que. Si se transferiría poco a poco, aunque sea de manera progresiva, ese gasto militar a todas las necesidades humanas, la mayoría de las causas de guerra y de conflictos en el mundo se acabarían. Y eso no es atractivo. En el mundo de competitividad industrial. No es algo que la industria puede producir, lo producirán otros actores, las escuelas, las academias, las universidades, el servicio público, y en el contexto actual, claro, no hay un lobby de la industria de la paz, por ejemplo, que pueda contraer esa narrativa.

Per ara sembla que ens resulta més difícil imaginar un món sense armes que sense guerres. No sempre ha estat així. La creació de la Unió Europea va aconseguir pacificar un continent que havia viscut històricament en conflicte. Destinar a partir d'ara els recursos civils a la indústria de la guerra o a la indústria de la pau pot marcar el nostre futur com a societat.

Tanta, tanta guerra és un podcast de contrast amb la col·laboració de l'ICIP, l'Institut Català Internacional per la Pau. Producció i guió Marc Almodóvar, Oriol Andrés, Sònia Calbó i Gemma García. Disseny sonor i muntatge Carlos Castro. Locució Jordi de Miguel.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.