T1xC1 - Temps de cireres

És aviat del matí i està passant allò tan típic de la primavera a la Garrotxa, que és que ara fa falta una jaqueta, però el sol que brilla i augura que d'aquí una estona ens començarà a sobrar roba. Estic arribant al corral d'en Marc i la veritat és que d'aquí estant es veu com la primavera ha esclatat a tort i a dret. Els camps són verds, els arbres són florits i les oranetes ja són aquí. Soc en Martí Alvesa i soc fotògraf. He crescut en un entorn rural envoltat de pagesia, malgrat no m'hi he dedicat mai. L'altra veu d'aquest podcast és la d'en Marc, que deu estar feinejant dintre el corral, un pastor i historiador enamorat de la seva feina. Amb en Marc som amics de fa molts anys i, malgrat que el nostre dia a dia és ben diferent, ens uneix el fet de ser dues persones curioses de mena i, sobretot, amants del nostre territori i de la gent que el treballa. Esperem que Camí de Cabres sigui un punt de trobada entre les persones que volen conèixer la vida pagès i aquelles que la poden explicar. Intentarem donar veu a un món que tenim al costat de casa nostra i que sovint és massa desconegut. Pagesos i pageses, aquest és el vostre podcast. Perquè, desenganyem-los, la pagesia és qui cuida el paisatge que ens envolta i qui ens alimenta cada dia.

Bon dia, Marc. Bon dia, Martí. Vine, vine. Així doncs, comencem a caminar.

Sortirem de les vies principals i ens enfilarem pel dret per agafar bones vistes i viure el paisatge des de dins. Amb tots vosaltres i per tots vosaltres, Camí de Cabres.

Camí de Cabres, un podcast de temporada amb en Marc August Montanya i en Martí Alvesa.

Ya vinc, ya vinc, Marc. Ostres, n'he buscat, això, eh? Hi ha una cabra que acaba de parir.

Ara mateix, sí, sí, de fet, bueno, està parint, perquè jo crec que encara en ve un altre darrere. Ha tret el primer. Pobric. I sí, crec que sí que en ve un altre darrere. En principi, els cabrits, si tot va bé, normalment posen el morro i les potes al davant, i ara, com veus, està tot xop, tot xop, tot xop. D'aquí una estona ja estarà sec i ben blanc, perquè la mare el lleparà, però ara està ben moll, pobret.

Em sembla extraordinari que estigui passant això en el primer episodi de Camí de Cabra. És una metàfora perfecta, eh?

És una metàfora molt bona perquè, de fet, la primavera en general ja és un moment que tot neix i reneix. Aquí al corral justament és el moment que la majoria de cabres apareixen i, per tant, com ve sents de fons, és el moment que s'emplena tot de petits i s'emplena tot de vida. I justament avui això, ni que ho haguéssim fet expressament, doncs naixem nosaltres com a podcast i neixen aquests dos cabrits.

Mira, a veure si podem escoltar com la mare l'està llepant, l'està netejant.

És un moment preciós. La mare està tranquil·la, llepant el seu primer cabrit, i mica en mica va apretant perquè sortia el segon, que ja comencem a veure una poteta, la primera poteta.

La pota, i si t'hi fixes, ara a part de la pota es veu ja el cap, es veu el morro.

La vida pagès és això, no? Tenir el matí, en el nostre cas, programat per gravar, per poder fer certes coses, i un cabra se't posa a parir sense tenir-ho planificat, i per tant et toca estar per una altra cosa.

Esclar, això és molt habitual, que tu tindries ganes de fer una cosa, i aquí sempre hi ha una mica aquesta incertesa, tant del temps, dels animals, doncs bé, estàs aquí a mercè d'ells.

Va, doncs posem-nos-hi, que per començar aquest podcast tenim un tema molt primaveral.

Sí, perquè avui parlarem de cireres, que és una d'aquelles coses que per mi fa primavera. I per parlar-ne anirem a veure una explotació familiar i descobrirem, vaja, en el meu cas jo et diria que ho descobriré tot del conreu de les cireres perquè no en sabia ben res. No sé tu, Martí.

No, no, jo la veritat és que tampoc, i és ben interessant i complex a la vegada. Doncs Marc, mira, si et sembla, deixa'm dos minuts més que em distrigui amb els teus cabrits i ens hi posem? Som-hi, som-hi.

Camí de cabres, un camí estret i accidentat, per on es transita amb dificultats, però amb molt bona companyia.

La paraula cirera ve del llatí vulgar keresia, que el seu torn prové del grec antic kerasos. El grec l'hauria agafat de l'acadi, el fenici o l'armeni. Els cirerers, com les paraules, també van arribar a la nostra terra des del pròxim Orient, però també, com les paraules, l'origen es perd en el temps, i només podem constatar que la nostra història és plena de cireres i cirerers des de fa mil·lenis. I és que la cirera és, sens dubte, un dels aliments més antics consumits del Mediterrani. Tant és així, que en alguns llocs ens ha deixat una petjada ben marcada. I és que, segons Joan Coromines, del llatí kerasium se'n deriva keretum, que passarà al català com a seret, és a dir, lloc de cirerers.

Són les 9 del matí i estem envoltats de cirerers i de cireres fins allà on ens arriba a la vista. Avui ens hem desplaçat fins a Seret i ara ens trobem a mig dels camps de la família Galí, a mig de cirerers. Bé, collint aquí a la fica de la família Galí, de moment ens trobem el pare, la mare, l'àvia i el fill.

En Climent, què tal, com estàs? Sí, molt bé, estem una colla familiar avui perquè la cirera em pateix d'aigua i doncs s'han com dir. S'han deteriorat i s'han sotmecades i doncs fem una acollida, però hi ha molt treball per seleccionar les es que podem vendre sobre el mercat demà, perquè demà és el mercat de seret i portarem les més guapes, ben segur. Què ho fa que aquí les

cireres s'hi facin tan bé? Per què les cireres de Saret tenen aquest nom?

Una petita zona que està al reparo també de les muntanyes, aquí d'on van els Pirineus, de l'altre aquest petit massís aquí de Sant Feriol, i aquesta plana, que és bastant petita, clar, i que és un territori típic de cireres i que també hi ha possibilitat de regar perquè els cireres demanen, per això, irrigació, sobretot a l'estiu, clar. I doncs aquesta zona ho permet mentre que altres zones de seret no tenen aquesta possibilitat.

És un clar passaret. A vora de Mart s'hi fa pas. A partir de Sant Andreu, Argelers i tot això, s'hi fan pas a cireres. És aquí, la cirera s'agrada aquí.

En el mateix arbre, unes branques més enllà, ens trobem en Filip, el pare d'en Climent, que ja té la cistella pràcticament plena. Què té la cirera de seret que la faci especial i apreciada tal com és? Quina és la característica aquesta que ens la fa especial?

La característica, primer és la més primerenca aquí que tenim, és la serrera, després ve un mes cap al Garto, la més primerenca, doncs ja és apreciada que és primerenca, i després és el que cal de sucre, amb el sucre que tenim aquí, és un microclimat, i doncs tenim una serrera que és una qualitat que és excepcional.

Els cirerers es van buidant, la furgoneta es va omplint de caixes i nosaltres el que comencem és a desabrigar-nos. La temperatura puja i a l'ombra dels cirerers la família Galí continua fent l'acollida de la cirera. Climent, veient-te collir cireres, és fàcil imaginar que això ho has fet tota la vida i des de que devia ser ben petit que ja estàs aquí collint cireres.

Sí, sí, sí, tinc fotos, estic dins d'una caixa, al costat de les cireres, sí, sí, he començat de molt, molt petit, amb un petit davantal que me feia l'àvia, més petit que aquest, clar, amb un quilo de cireres.

La teva generació s'està implicant en el cultiu de cireres o creus que és una cosa que forma part d'un altre temps?

Hi ha molt poc que s'interessen, hi ha molt pocs perquè és un treball que és complicat i de fet ja si no tens terres també és complicat de venir a instal·lar-se dins d'aquesta zona. Per tant, hi ha terres que són deixades, que no són cultivades, però que no són accessibles i així els joves no es poden instal·lar aquí. És molt, molt complicat.

Si tornem d'aquí 10, 15, 20 anys, en Climent estarà acollint sirenes, o no? Sí, potser,

potser, sí, sí, m'agradaria molt, sí.

Sapiguem-ne una mica més. Un apunt històric.

Frederic, Alicia, benvinguts al Corral. Hola, encantat d'estar aquí. Hola, bona vesprada. Per entendre millor d'on vénen les coses, ens hem envoltat de gent que coneix la història, com és el vostre cas, Frederic Aparici, historiador, i Alicia Vendrell, arqueòloga. Avui parlem de cireres. Alicia, d'on vénen les cireres i els cirerers?

Bé, si parlem de cireres, hem de remuntar-nos al neolític. Fa més de 15.000 anys es creu que l'arbre del que avui coneguem com a cirerer es va desenvolupar en una zona propera a l'actual Turquia, entre el mar Caspi i el Mar Negre, en una ciutat que els grecs denominaven Kerasous. No sé si et sona el nom. Aquerasos és com el llatí per dir cirera, no? Cirera, sí. Aleshores, a partir d'ahí, des d'aixe punt, es creu que de manera natural la llavor es va expandir fins que, finalment, va ser una de les espè dels arbres. Que es va aconseguir domesticar. I a partir d'ahí ja tenim molts testimonis, per exemple, si estem a prop de casa nostra, ara és del maestre a la cova fosca de Castelló, al Mesolític, ja hi ha testimonis. Però, per exemple, a la Draga, ací a prop, a Banyoles, aquest jaciment espectacular, datat fa 5.000 anys, en el Neolític, bé, 7.000, si comptem aquests 2.000 anys després de Crist, es va trobar en un punt d'aquest poblat un taller d'un artesà que elaborava denes. Denes de collar o pot ser per a utilitzar-les, emprar-les per a la vestimenta, per a penjar-les en la roba. I en aquest taller l'artesà tenia valves de moluscos, perforades, però també nou denes fets amb pinyols de cirera.

Jo sempre havia sentit o havia pensat que els cirerers els havien portat als romans. Llavors vol dir que ja hi eren abans. Clar, trobem esta presència

de pinyols en estos contextos tan antics. Pot ser ens estan parlant d'un consum, però tampoc ho tenim massa clar. Pot ser que aquests pinyols van viatjar. Aleshores efectivament van ser els romans els que a partir de l'any 73 o 72 aproximadament abans de Crist van ser els que van importar l'arbre del cirerer i van perfeccionar el seu tractament i sobretot van utilitzar les cireres per a menjar-se-les.

Frederic, fem un salt a l'època medieval, la cirera era una fruita important? La veritat és que no,

però era una fruita que per les seues característiques, menuda, en el cas de carn, el seu consum es reduïa sobretot al moment de la temporada, i sobretot entre les classes acomodades. I el seu simbolisme precisament va per ahí, perquè la cirera el que simbolitza és per un costat la fecunditat i per l'altre la moderació, la contenció. Llavors, quan la trobem representada, per començar, sempre va en contextos de famílies, d'acomodades, de gent de la noblesa, de gent de la reialesa, i que el que pretén és representar això, la fecunditat, per exemple, de Maedeu, aparició vinculada a Maedeu, i la seua contenció, la seua moderació respecte als plaers del món terrenal.

Passejant per aquí als camps de cirerers, Filip ens expliques que aquí és tot dividit en parceles petites,

que no hi ha grans extensions, no? Aquí és tot hi havia molts pagesos antes i eren moltes petites parceles. I doncs ara són sempre petites parceles i no hi ha grosses explotacions de més d'un o dos hectàrees d'un tall, no n'hi ha.

O molt poques. Per què d'un any bo, d'una hectàrea, més o menys, quina quantitat de cireres en podem treure?

La macerera es virulat, en sus un hectare se pot culler entre 5 tones, 5 tonelades o 6 tonelades en un any. La virulat d'altres varietats en donen més, força més. Són qualitats que se pot arribar a 8 tones en sus un hectare, si tot és un any bu. I què necessitem?

Quina és la recepta perquè sigui un any bo?

Un any bu és sobretot el temps, que hi hagi tot el temps de la acollida, que hi hagi bon temps sobretot, no gaire calor, no pluja i no vent.

Bé, hem arribat al casot i aquí fora hi teniu uns arbres que visiblement ja són diferents, tenen la soca molt més grossa. Explica'ns una mica, quins arbres són els que tenim aquí?

Són arbres que són més vells que l'altra propietat on érem just abans i són més alts i aquesta varietat es diu l'abjurlat, que és la varietat que tenim més aquí a Seret, la varietat emblemàtica. I aquesta varietat és la que va patir el més d'aquesta pluja que hem tingut a l'inici de la setmana. Perquè és una varietat que no és tan ferm i ha esclatat més amb la pluja i ha molt patit d'aquesta pluja i potser la haurem de deixar així sobre els arbres. Perquè ara, si el temps no permet de secar la fruita, es podria la sobra de l'aigua. És una veritat tan apreciada com delicada, no? Això, és molt molt apreciada, la gent l'esperen perquè és la primera renca, la que arriba a l'inici de final d'abril, l'inici de maig, doncs la gent espera molt aquesta varietat que és molt dolça.

Dius que és molt dolça, en parles molt bé, la tastem? Sí, la podem tastar, clar. Així d'entrada, a la vista, què és diferent de les altres que.

És un xic més petita i ja quan la tens amb la mà sents que no és tan ferm, no és tan ferm i ara la pots tastar. Exacte, d'entrada és com més tova, és més delicada. Això, més tova. Sembla que aporta més sucre també. I té més carn. Més carn, sí, sí, més carn. I sí, és molt dolça, molt sucrada.

Tindríem un problema jo i aquests arbres, eh? Perquè jo no en colliria cap, jo me'ls menjaria totes. Totes.

Has parlat amb el teu pare abans sobre el clima, sobre que caldrà adaptar el cultiu de la cirera a tot el que ens ve, i tu també m'has dit que probablement d'aquí uns anys et trobem a tu aquí acollint cireres. T'hauràs d'adaptar al clima i a les noves situacions.

Sí, hi ha canvis, segur, i ens hem d'adaptar, però sempre s'han hagut d'adaptar els agricultors, perquè abans hem parlat d'aquests arbres tan grossos que no haurem podat, com deia l'àvia, i el meu pare ha portat això als arbres més petits, i cada generació s'ha d'adaptar amb els canvis.

Fem-hi una volta més. Què en diu la ciència?

Lluís Acint, investigador. Som a Fruitcentre, a Lleida, per parlar de les cireres, dels cirerers i una mica dels fruiters. Com ha canviat, com ha evolucionat el conreu de la fruita i en particular dels cirerers?

Ha sigut una espècie de revolució calmada o pas a pas, de manera que els fruiters o com conreuàvem els fruiters fa 40 anys té molt poc a veure amb lo que es fa ara mateix. Ara és un sistema molt tecnificat, on innovacions tecnològiques s'han introduït i això fa que hi hagi canvis. La innovació més important, crec jo, o una de les més importants, és les varietats. Les cireres que hi havia abans, o les pomes que hi havia abans, o les peres que hi havia abans, no són ben bé les mateixes que n'hi ha. N'hi ha algunes que sí que persisteixen, però n'hi ha hagut innovació amb noves varietats. Jo crec que aquest és un dels grans canvis.

Aquestes noves varietats són per millorar la rendibilitat, segurament, però també es pot haver perdut una mica el gust aquell o la nostàlgia, no?

Han anat en dos vies. És cert que en una fase inicial l'accent estava fixat molt en la producció, tal com deies tu. Però amb el temps, el sector s'ha adonat, o els obtentors, els que obtenen noves varietats, s'han adonat que el gust és clau. Perquè al final hem de pensar no només en el productor, sinó en el consumidor. I el consumidor el que vol fer, o el que volem fer els consumidors, és gaudir de la fruita. I això vol dir tenir sabor. Està clar que el sabor que hi havia abans no és el mateix d'ara, però també és cert que els gustos han canviat.

I pel que fa al futur, al canvi climàtic, ara que parlaves de varietats o d'adaptació de diferents varietats, com s'adapta això en un futur d'emergència climàtica o d'incertesa climàtica?

Hi ha dues maneres. Al final el que estem parlant és de, ja per un costat l'adaptació i per l'altre la mitigació. Nosaltres, on estic treballant jo, ens focalitzem més en l'adaptació. En l'adaptació hi ha dues maneres per simplificar-ho. Una és obtenir noves varietats que tinguin la capacitat com d'adaptar-se a aquest clima. Aquest clima nou i aquest canvi. Però està clar que el que obtindrem ara mateix no sabrem si se podrà adaptar ben bé d'aquí a 30 anys. Però el que sí que és cert és que el que ara mateix estem conreuant sabem que d'aquí a 30 anys no estarà ben adaptat. De manera que la idea és obtenir varietats que preveiem que estiguin en una bona adaptació. Però en paral·lel no ens hem de focalitzar només en la millora, perquè és un procés que és lent, sinó a la vegada genera tècniques per adaptar el conreu davant d'aquestes situacions de canvi climàtic. I sobretot en el cas de les onades de calor, que és el que més ens preocupa en el cas de fruita dolça. A l'hivern també, però sobretot onades de calor. És a dir, podem fer els arbres d'una manera diferent, podem posar una malla de protecció de sombreig per apaibegar la temperatura de 40 i algo graus que pot haver a tota Catalunya en un moment crític, o com podem aplicar algun producte que pugui ralentir el estrès que produeix una onada de calor o una onada per sequera. Ets optimista de cara al futur? Sí, perquè. Sóc optimista no tant per la tecnologia sinó perquè crec que el sector primari o els agricultors o els productors són clarament resilients i és algo que el sector ha demostrat des de fa temps. Hi ha la cita aquesta de Cicerón que recull aquesta part de la saviesa de la professió. Jo crec que hem de ser optimistes. Hi ha més dificultats per la part econòmica, per la part de sostenibilitat de la plantació, però des del punt de vista de ganes de tirar endavant, el pagès en general jo crec que és una feina de vocació i que s'estima la terra i s'estima la professió i des d'aquest punt de vista són les bases per ser resilient.

A veure, Climent, em vesteixes per l'ocasió?

Què et sembla? Et posaré el davantal, que és el davantal tradicional per cuia.

És un davantal que és de, perquè us ho imagineu, és com de cintura per avall, que llavors desplegat arriba més o menys fins a sota el genoll. En Climent me l'està ajustant bé. És com si fos una faldilla i la part de baix es puja cap amunt per així fer bossa.

Aquí de sota, i després amb aquesta i aquesta. I d'una manera ben sutil,

en Climent m'ha dit que allà n'hi ha prou de parlar i que me'n vagi a collir xereres. Això. Hola, Joseta. Ah, com va anar? Molt bé. Mira, en Climent m'ha posat un davantal i em sembla que això vol dir que em toca collir. És això. I m'explicaven que I vos ha ajudat. Que vos ets l'experta en collir. Com ho haig de fer, això?

Com ho has de fer? Té aquesta, la calgita, i aquesta, la gorda. Que estiguin ben madures, eh? Ben madures. Aquí, veieu? Això no val re. Vostè a quina edat va començar a collir cireres? Jo vaig començar a treballar a la terra amb el cellín d'escola a 14 anys. Teníem per esforç els arbres nosaltres, com que sempre es podien per esviure de la cirera, perquè al moment de l'any la gent visquia de la cirera, passaven tot l'any. Anàvem millor cara, collint tones, hi havia una altra qualitat, era pas el virulat, era el bigarró, bigarrorutx a l'època, i bigarró nord. I eren aigües que donaven força. De vegades un aigüe, quan els tallàvem pas, portava 300 quilos de cireres.

I què en pensa vostè de quan en Climent diu que vol continuar amb la cirera?

Ell és un suplement, perquè té el seu treball per això. Llavors ja ho veurà, en pres més tard. Si pot viure de la terra, bé, m'estonaria, m'estonaria. Cal tenir qualcom de més. I si teniu dos treballs és bé, fins que sigueu mitjans, perquè teniu pas a més de treballar tot el dia també, i llavòm vos podeu ocupar, perquè a ell li agrada molt, a Clément li agrada això.

Família, la furgoneta està plena de cireres. Nosaltres estem molt contents d'haver compartit aquest matí amb vosaltres. Moltes gràcies per acollir-nos i esperem trobar-nos ben aviat.

Moltes gràcies. Moltes gràcies a tots.

Estàs escoltant Camí de Cabres, el podcast de pagès.

Camobert, l'espai on la gent de pagès hi diu la seva.

Bon dia, soc la Laia Engrí, de Cal Rosill, de Peramola, a l'Alogell. La primavera és una bogeria, l'herba creix tan de pressa que gairebé no la podem atrapar. Estem tots els que treballem a la granja repassant fils, traient el bestiar, canviant-lo d'un camp a l'altre. Per nosaltres és molta feina, però per les vaques és una època molt agraïda, fan molta llet, és molt boig, la veritat.

Sóc Enric Navarro, Navarro Balç, i sóc productor de xufa i altres hortalisses ecològiques en l'Horta de València. I ara la primavera és un moment que anem sempre, bueno, com quasi sempre, anem bojos en l'Horta, i ixes xufes que sembrem ara, a la primavera, són en les que farem l'Hortxata no este estiu, sinó l'estiu de l'any següent, perquè pràcticament el cicle. Dura tot l'any fins a finals d'any que l'escollim i després hi ha que secar-les tres mesos en les cambres, bueno, triar-les, tal, o sigui que en esta xufa serà per a l'orxata de l'altre any d'allà.

Al cor de les guilleries, al Pla de les Arenes, estem nosaltres, Circus. Albert, Iàs i 100 ovelles Latxa, que des de fa deu primaveres pastorem el bosc mediterrani de muntanya i els seus recuperats prats naturals. Les ovelles mengen ginesta, farigola, trèbol, alzina, malva, cibada i margalides. Nosaltres les munyim, fem de la llet formatge i recollim per l'horta la llana de la que es desprenen amb la feina dels esquiladors.

Mira, em dic Núria, soc de la Fatarella, Terra Alta, i tenim una empresa familiar que es diu Llopis. I ara en aquest temps estem fent la vinya, començaré a llançar, i ara és repassar mangueres, fer la herba, tal, passar la picadora, i després l'oliverar, ara m'he acabat de tallar rames i cremar, i. Bé, feina de primavera. Ara és qüestió de tractor i màquina. Amb Manuel en si ara poca feina.

Hola, som amb Miquel Villaguanga, de Petra, de Sart, de Sant Frere. I nosaltres a la primavera, bàsicament, ens dediquem a trasplantar tomàtica de remollet amb el que la poter. Fem això i una vegada les tenim trasplantades, doncs comencem a fer els becs que els toquen i les ensofrades que necessiten per no que faci foc. I a partir d'aquí a veure créixer la planta i després de l'any, si ve més o menys brústia, necessitem fer-li més o menys tractaments i anar mirant. I això bàsicament és el que fèiem estant de la primavera a sort.

Cada cosa al seu temps. Què hi diu el calendari dels pagesos?

La primavera ve marcada pel creixement i l'abundància. Les pluges primaverals, si és que arriben, faciliten la dopa en cobertura, però també el creixement de males herbes i fongs. Aneu alerta. A mitja primavera, generalment sembrarem blat de moro, també dit penís, moresc o d'axa, de cicle llarg, ble de rava, la remolatxa, cotó o llavor de cànam, entre d'altres. A l'hort ha arribat l'hora de plantar. Hem de preparar l'hort d'estiu, i això vol dir que plantarem tomateres, albergínies, pebrots, carbasses, porros, apis, melons, síndries. La llista és llarguíssima i no acabaríem. Les tomateres s'han d'esprar, és a dir, muntar aquelles estructures amb canyes i anar-les guiant. Cadascú té la seva manera de fer-ho. Collirem faves, pèsols, cols de capdell o carxofes. Amb la calor arriben també maduixes i maduixots i algunes collites d'estiu s'hi van aviat. El bon temps també porta flors, i per això és temps d'abelles, que aprofiten tota la florida, tant silvestre com dels conreus, abans d'anar a buscar l'aire fresc de les zones de muntanya. Si teniu flors al jardí, per assegurar-ne el creixement, va bé tenir calèndules intercalades, perquè ajuden a albergar els depredadors de pogons i de la mosca blanca. És ara quan es cull la frigola, la sàlvia, la camamilla, la calèndula, l'espernallac o l'hipèric. Si parlem de fruita, és temps de cireres i es poden acabar d'empaltar alguns fruiters, així com anar fent podes en verd. Per a les ovelles, la primavera és temps de tondra, i cal fer-ho abans que arribi la calor de l'estiu, i el bestiar transhuman anirà fent via cap a les pastures de muntanya, sigui a peu o amb camions. La primavera és el bon temps i la natura que es desperta després de la pausa hivernal. Ja ho diu la dita, els ocells tornen a cantar, la primavera acaba d'arribar.

Tu petit ets molt maco, però hauries de deixar d'arrossegar-me els pantalons, eh? Marc, aquest teu cabrit m'haurà de pagar uns pantalons, eh? Tenen gana. Escolta'm, com qui no vol la cosa, ja estem al final del primer episodi de Camí de Cabres.

Sí, ja l'hem acabat i és un capítol que ha sigut prou interessant. Jo, almenys, he après moltes coses sobre la primavera, sobre les cireres. Bé, un capítol curiós, si més no. Sí, jo crec que a partir d'ara,

quan posi a menjar cireres o vagi a buscar-ne, ja me les miraré d'una altra manera, sabent tot el que hi ha al darrere.

Sí, perquè la feina ja l'has vista. I, de fet, t'he vist lleuger, eh?, amb el davantal i tot collint cireres.

Sí, sí, no sé si a la família Galí els interessaria gaire fitxar-me, però bé, com a mínim he après com es fa la feina. Exacte,

que al final és l'important, també. Aprendre, conèixer. De fet, per això hi som, aquí, en aquest podcast, per aprendre, per conèixer i per escoltar.

Doncs bé, parem aquí, però la primavera segueix, això només acaba de començar, i ens hem de posar a fer altra feina, no?

Sí, perquè passen moltíssimes coses a la primavera, i de fet n'hem vist una, però tenim ganes de veure'n moltes d'altres, i per tant, això és el que farem.

Doncs va, manda'm alguna cosa i ens veiem al propi pisotit.

Bé, doncs, ja que t'agraden els cabrits, Martí, vine, ajuda'm, que els hi posarem menjar als petits, i continuem.

Fins la propera!