
T1xC1 - Tinc dues famílies
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Aquest és un podcast del Super3!
Som a Nou Barris, Barcelona. El carrer està ple de cotxes i edificis molt alts. És al vespre i hi ha uns ocells verds als arbres. Els reconeixeu? Són cotorres. Quin soroll! Sembla que a aquesta hora els encanta fer-la petar. Però no soc aquí per les cotorres. Em dic Mariona. M'he proposat una missió i voldré que m'hi acompanyeu. Vull conèixer famílies diferents. Què passa quan només tens una mare? O si en tens dues? O si el teu germà es converteix en un pare per tu? Em vull sorprendre! Us vull sorprendre! Avui anirem a casa de la Yasmina. Té 11 anys i viu en una família.
Iasmina, tinc dues famílies. Som família.
Som davant de casa la Yasmina. Ara agafarem un ascensor. Acompanyeu-me, que són uns quants pisos.
Perfecte! Ja hem arribat al seu pis. Sento una guitarra de fons. La Yasmina toca la guitarra? A veure si trobo el timbre i ho sabrem.
Aquesta camobra crec que és la Yasmina. Té els cabells negres. No diu res, però somriu molt. I casa seva té molt bones vistes. Es veu el mar i tot. Hola!
Hola! Em dic Yasmina, tinc 11 anys i m'agrada fer voleibol i toc la flota travessera des dels 8 anys.
La Yasmina viu amb aquesta família des que té 2 anys. És la seva família d'acollida. Yasmina, ens expliques què vol dir?
És una persona que encara pot veure la seva família, que no manté del tot la distància, però que a part té una altra família que li cuida i tot.
O sigui que té dues famílies, la família biològica, amb qui no pot viure, i la família que l'acull. Els germans de la seva família d'acollida es diuen Enoc i Gània, els pares, Alfons i Imma, i Esmina. I estàs a gust?
Són molt amables quan necessites algú a estar allà. I quan vaig vindre m'he sentit molt a gust. Potser me'n recordo, però sí, que segur. En la cara de la primera foto que vaig vindre, que tinc allà colgada a la meva habitació, surto allà com feliç. Ens els presentes? El meu germà gran es diu Enoch. És molt amable, toca la guitarra i la toca molt bé. És molt bon músic. La meva germana mitjana és molt bona amb les mates. I segur que aconseguirà tot el que es propongui. El meu pare és molt bon professor i quan necessites algo està allà per ajudar-te en el moment. La meva mare és professora de música i només amb escoltar una nota ja tothom es queda alucinant de com és.
El que no sempre li agrada a la Yasmina és ser la germana petita.
La veritat, a vegades no m'agrada molt parar-me al llit més d'hora, però després ja és com, bueno, soc la petita i tinc de nou.
La Yasmina viu en un pis ple de fotografies. Són cinc a casa. Potser se'ls hi fa una mica petit. L'Imma, la mare, sembla contenta.
El que són les famílies acollides són famílies que ajudem a una altra família que està passant per un moment que en aquest moment no pot fer-se càrrec dels seus fills i nosaltres estem allà per ajudar. Ells tenen una vida normal, són nens i nenes que han tingut la mala pata de no poder estar en la seva família, però estan en una altra que els estimen. Jo sempre dic que tinc tres fills, no tinc dos, més un. La diferència és que en l'adopció no hi ha relació amb la família, sinó en el moment que tu tens l'infant, és per tu per dir-ho així, és membre de la família amb cognoms i tot. Ella no, Jasmina en un començament tenia relació amb la seva família. Perquè en un moment tu no saps si pot tornar, si no pot tornar. Llavors ella feia visites amb la seva família, sempre en contacte, perquè al final, a veure, jo com a mare el que vull sempre és estar amb els meus fills. Doncs jo entenia que la seva mare volia estar en un moment, quan pogués arreglar totes les seves coses, estar amb ella. Llavors la diferència és això, que realment l'acollida nosaltres no som astutos.
O sigui, tenir dues famílies no és una mica un embolic? Només pot veure la família biològica de tant en tant?
Un lío, una mica, perquè hauré de sortir del col·le i després anem a fer les visites i tot. I, per la veritat, hi ha moments que m'he sentit una mica trista estar lluny de la meva família, ja fa com un any que no els veig. Per la veritat, a més, m'he sentit molt a gust. I m'han ajudat, i és que la veritat, per mi cada moment de la meva vida és especial estar al seu costat. Oh, que bé que toca la guitarra
el germà gran, l'Enoc. Té 17 anys.
És la milonga de la hierba. La vaig tocar fa com 3 o 4 anys i se'm va quedar al cap i cada any segueixo tocant-la.
L'Enoc primer va tocar el violí i ara fa 10 anys que toca la guitarra, que és un instrument que s'estima molt. Els divendres miren junts una peli. És com un ritual, no, Yasmina?
Una nit en família, peli en família. Els divendres, després, quan es vol col·le, jo me'n vaig al volei, i tinc entrenament, i després estem obligats a veure una peli en família. Vinen els papes, a vegades cuinen sopa de galets, a vegades carn, una mica de tot.
La Yasmina, la Gània i la Noc han vist moltes pel·lícules junts.
Jo, per exemple, em sé la majoria de lletres de cançons Disney, d'aquestes de princeses, saps? De la sirenia i tal cosa així, em sé centrar les cançons perquè al final les veia a melles i vulguis o no se't queden de tantes vegades.
La germana del mig és la Gània, que té 16 anys. Passa moltes hores amb la Yasmina.
És molt bo estar amb ella, és molt divertida.
Yasmina és com la típica germana petita que vol estar sempre amb la seva germana mitjana, enterar-se de tots els seus xismes, tirar-li la roba. Aquesta roba, quan et vagi petita, me la deixaràs verdà. O sigui, tot és una còpia en petit de la Gània. Tot, tot. I li agrada fer amb els
seus germans tot el que fan ells. Perquè quasi sempre hem fet el mateix esport, no? Hockey, sí que vam fer els tres. Atletisme, el vam fer els tres. I vòlei, també vam fer els tres. Sempre.
Tots cinc passen molts dies junts, per exemple, parlant de què farà la Yasmina quan sigui gran.
Jo, de gran, vull ser professora de primària per poder ajudar en tot lo que pugui i quan necessitin algú estar allà. Si hi ha algú que també sent com jo, que també ha passat per un centre, també podré explicar-li com jo em sentia en aquell moment i podré ajudar-li en tot lo que faci falta.
Molt bé, Yasmina. Molt bonic, el que dius. Segons el que vulguis estudiar, potser hauràs d'anar a viure fora de casa, com la Noc, que farà 18 anys i se'n va a Lleida.
Haureu de marxar de casa algun dia? Jo no tinc presa. Mentre ells vulguin, ells, si volen, l'any vinent, han d'estudiar a Lleida. Doncs genial, perquè al final farà el que li agradi. I al final, per nosaltres, és això. Que cadascú marxi a estudiar el que ells vulguin. Llavors, bé, ens ho pagarem si podem i si no, a veure. Però sí, realment, cadascú ha de trobar el seu camí. Per nosaltres és això. Al final, la nostra finalitat és que ells siguin feliços.
Són dos quarts de nou del matí i el cel és clar. És el moment d'anar fins a l'escola. La Yasmina hi té uns cinc minuts a peu. Alguns dies hi va sola i d'altres l'acompanya l'Alfons i l'Inma. Primer els hi deia pel seu nom, ara ja són papa i mama. De fet, va ser idea de l'Alfons acollir una nena com ella. A la Yasmina li agradaria que es coneguessin més amb la família biològica i passar més temps amb les dues famílies. Si fos per ella, organitzaria diferent. En comptes de veure la família biològica de tant en tant, ho repartiria.
Seria una setmana amb cadascun. O si no, un dia invitaria que menjéssim tots i així ja els coneixem una mica, perquè ja els hi vull. És quan ens deixen escollir amb qui volem estar, però jo escolliria amb els dos. Que bonic el dia que passi. Les dues famílies com si les tinguis aquí totes al cor. Llavors és com que tots ens estimem entre tots.
Quan van a peu a l'escola, aprofiten per parlar.
I també vols saber moltes coses a vegades del seu origen, moltes vegades de. Totes les preguntes que es fan, no? Per què, com, quan. Quina va ser la causa? Vaig ser jo la culpable? No vaig ser jo la culpable? Coses d'aquestes que dius, és normal en una nena d'11 anys o de 12 o de qualsevol persona sempre té aquestes inquietuds.
Quan a casa seva no saben com fer-s'ho, demanen ajuda a altres famílies. Formen part de la FAVAR, que és l'Associació de Famílies Acollidores de Barcelona. A vegades han hagut de trobar solucions creatives. Quan a l'escola li van demanar a la Yasmina que portés una ecografia, una imatge de quan era la panxa de la seva mare, què va fer?
Clar, una vegada li vam fer portar una ecografia de quan era bebé, clar, no teníem ninguna, no teníem cap. Llavors vam portar una de la seva germana. Clar, la professora jo sabia, clar, la data no corresponia, però almenys ella va ser com la resta que va portar la seva ecografia de quan era bebé.
Li sap greu ser la diferent, sortir de classe, fer altres coses i això, quan era petita li donava igual, però ara cada vegada és allò, i per què he de sortir?
Objectes de quan jo soc petita sempre m'agrada tindre per recordar o activitats que hem fet m'agrada tindre per recordar quan jo era petita, les coses que vaig fer o a les colònies. La setmana passada em vaig anar a colònies i em van regalar una cosa d'un cranc. I llavors jo ho tinc guardat perquè són les colonies de la CICERC i vull tenir-ne un record.
I, per cert, quin consell li donaria la Yasmina d'11 anys
a la Yasmina de 3 anys? Doncs que em tindria que estimar, no que pensis que és diferent, perquè jo quan era petita pensava que era diferent i tot, però.
A la Yasmina li agrada que l'acompanyin al col·le, encara que a vegades li fa una mica de vergonya.
Bueno, a vegades son una mica de tonterías. Y a veces yo me muero de vergüenza, y todos me miran, y yo como, ay, mamá, papá, si es la u pareu, pareu de tonterías. Y ella, ay, ay, ay, ay, y yo como, ay, que una vergüenza. Pecaras, pe, ay, Yasmina. Cuchi, cuchi. El que et diu és a coses.
Donar-li petons, agafar-li la mà, ara ja no, ara està a l'edat que no vol la mà, però és normal.
És que ja s'està fent gran.
Ja ens acostem a l'escola! Bueno, avui cantem coral, cantarem una mica de tot. Cantem cançons, per exemple, d'altres països, xines, coreanes, angleses. Hi ha gent que sí que és d'aquell país, o els seus pares, llavors cap una mica i l'ensenya a la profe, o, si no, la profe busca la música, com cantar-ho, i ens ensenya i tot. Pero es que también buscamos el ritmo. Ya me recordo el que més.
L'escola està a tocar d'un parc. A algunes classes hi ha dies que hi va ni tot. Deixem-la perquè arribi puntual.
Adéu, papa. Adéu a mi,
ara no me dono els caldatos. Oh, ara perquè esteu vosaltres, eh? Sí, sí, gràcies, eh? Adéu, adéu. Por todas. Vols durar una altra, eh? Sí, sí. Venga.
Quina història més bonica! Gràcies per explicar-nos millor què és una família d'acollida. Quina sort tenir dues famílies que t'estimin amb bogeria, no?
Som família és una producció de You Planet per Trescat. Idea original i producció executiva, Pipo Serrano. Producció, Carlos Carretero. Direcció, Marc Serena. Redacció, Cecília Iris. Veus, Emma Bartolomé i Lluís Roda. Lingüista, Ignasi Oliver. Montatge musical, BSN Media Hub. Som família. Som família. Som família. Som família.
Aquest és un podcast del Super3!