T1xC12 - Era maladiccion dera Maladeta

Aquest és un podcast del Super3!

Oh! Aquest joc m'agrada tant! I guarda-blues! I tot vestit de casantaumes! Ei, veritat! En aquesta caixa hi ha de tot! Que bé que no llençessis res, mare!

Llençar? No llençar res! Més d'aquest? Oh! Hi ha meïnatges que no han res! I vosaltres no hi sou gaire de causes!

M'he pena d'et men vestit i que lo porte cau carres que no coneixi. Se t'està fetit. I tu què penses d'a? Jo no he arrenentada. Com que no? I a què era huella de peluix? No lo pensi d'a. Ei, el men peluix favorit. Més, se n'he tembrem beues que n'he na caixa.

Prou, mos vam a reposar-s'hi. A can d'heroic. Me deixes et ton peluix, Paula? Oc. Aquesta galleta de peluix me rebrembe a Joanet de Nadal pla especial. Joanet de Nadal terrorifica. Oh! Joanet que res ha desbrembat en aval d'Aran. Tot començac un 24 de desembre en la serrada de la Maladeta. Era més nauta i perillosa de tot i els Pirineus. Un lloc on són que els pastors més valentis gosauen de portar els sues goelles. Brun! Brun!

Molt bé, Brün, molt bé. L'escollirem i baixarem per la cresta de Llosàs, d'acord? Et prometo que arribarem a l'hora del sopar de Nadal i que a tu et tocarà una pauta sencera de sanglier. Clar, bé, ara ajuda'm amb els ulls.

En la serrada de la maleta, tothom ha hagut molta mala renomada entre els pastús. De just d'arañeu hi ha enerecles brigundes i amagades per on té pòs quei i morir en moment. També hi ha tempestes que se formen en un no-renc i poden desorientar-te en que hagués en un espatllader. Més, hi ha causes en que ara pidis.

Què passa, Brün? No veis que no hi ha hagut temps? Hi ha hagut una tempesta de sus? Ah! Hi ha dues, tres bueyes mortes. Més, Reosca, què ha passat ací?

Aquella pastura se coneixia era Serrada de la Maladeta com a la Pauma de la Sua Amant. Des de cinc anys que hi pastorejau guelles de Metsompai, i se n'havia vist de tot i es culús. Mas aqueres gualles mortes eren un sac de pet i guaci, com a se les haguessin xurrupat era sang i era car de mua palleta.

No hi ha cap herida en el pet, ni cap rastre de sang en anyeu. Això no hi causa ni de lups ni de uci. Brun, fotem el camp d'ací. Aquest era el vellet nostre. El vellet era tempestat de sus i digueu que el carremés. Molt bé, anem a cercar-la, però si no arribem a la sopa de Nadal no t'aplanis, eh?

Tots sabem que la pastura no deixa cap vellet en el darrere, i molt menys en la serrada de la maledeta. Aquestes muntanyes són plees de les gentes neres, sus criatures abominables, que aprofiten les tempestes entre semi-ecaus. El mestre de la pastura sabia que segurament eren les gendes que contaven els vells. Quan ara fin trobé que era huella perdida, ja huien era tempesta de nyeu de sus. Com va, polida?

Deixa'm estacat amb aquesta corda. Atau no te tornaràs a perdre. Torna-te d'ací, Bruyne. Amb aquesta nyeu no veia res. Què dic, què tornes, Bruyne? Què vols? Que acabem en junts diuen era cla o què? Un moment. Què hi ha que era lluny?

Què era, mare? Un cotxe. Què dius? No n'hi havia en aquella època.

Un alumne en la llunyania que s'apropava cada cop més i més a la pastura.

Són que són llegendes de gent vella. Són que són legendes, són que són legendes. Fina?

Blay? Què hi és aixinau? Que t'has tornat a la o què?

Qui era Blay? Ja ho té pas tu,

que s'havia perdut en la tempesta d'amb qui se coneixien de tuta la vida.

M'he perdut en la tempesta! És tu, és Guelles? En refugi de la Reinclusa. Podem continuar aquesta conversa aquí o abans de morir congelada?

I ara, segueix com s'estan creant en una raó de la meva corda. Fins que no perdéssim i confiéssim en el camp pastor, hem d'arribar, salves i segurs, en l'únic refugi de la serrada. Aguantaven, a poc a poc, pels penins de la muntanya, mort i deïret, i amb força ticunda, de no caure en una eneregla o per un espaldador. Fins i tot arribant al refugi, havien espès els mas congeladis. El refugio no era gran causa. Més avió a borda de les uelles, i a un meneja, a l'aigua, i a un bon pialet de troncs. Quan entraven en calor, improvisaven un sopar de Nadal d'un poc menjar que portaven en un ratlet.

Així ho, i la magnífica lingüesa traïdora, eta d'arnells de porc digna d'un rei.

Doncs quina sort, perquè jo porto un deliciós pan nere, et de Maria de Segle, digna de la reina. Té, Brün, no eiu a pauta de sanglier, més de poc te posplanya. Hauran de ressonar en minjar. De oeste era me mailla, mas que no he menjat jo a languissa com haguesta en a mia vida.

La hem en casa cada an, quan auxime porc. Açò me he pensa en a cro que m'has dit des tues uelles. Aqueles tres que t'has trobat mortes, n'és segura de que no les hausit un ús? No.

Un ús deixa mossegades força granes en es uelles. Vos veies merques descaixorles clarament, tan més d'un pam de distància. I aquelles oelles no havien ni una merca. Era com si les haguessin xorripat de buedat per la gent, sense deixar ni una herida.

Au, hem-ne! No me digues que tenen por aquelles històries que cunden els viells. Haurà estat el vent. No, guardem per allà. Mare mía, què hi hagués, viella Sinau?

En la porta del refugí hi havia un preu d'home escanaulit, amb tota la roba lourda i esquissada, i els peus descalços. Ajuda! Ajuda, si us plau!

Dauriré ara mateix. Ne parlane, només me fidi ni un peu, i no ho hem promenjat a tuti. Qui ets? I què hi ets, Sinau? Sopes tu. I els vostres uelles?

Les he perdut totes. Ajudad-me amb els seus plats. Són que cercin un lloc on passaran ells i menjar un xinyau. Fina, meten-se a un lloc. Ha perdut les ulles.

I per què no les hem vist mai? Ni a ells ni a les seves ulles.

Un senyal de compasió en els teus plats. Fina, escuta. Si no vols que entri, almenys deixa el dromí anar a borda. Ja serà el moment i li donaré un senyal de languixa i pa, i t'hauràs de buscar

més que nosaltres. No, Blai. No li donarem menjar a un home que no ha vist mai.

I a aquell que no l'hagis vist mai, t'hauràs de buscar. Ja me'n puc tornar, però no he vingut. No m'he deixat a ser-ho d'hora, per amor de Déu. Fina, a taula ho condemnes.

Guarda, Blai, aquelles tres ovelles mortes.

Aquelles ovelles poden haver morit de qualsevol causa. Jo a planta verinosa, jo a malaltia I te la vols jugar?

Què passa si l'ho deixam entrar a ell perillós? Com ha d'estar perillós? De mera mina què és? Escuta'm, Blai. No sabem guai de temps mos calerà este assinau. El leu no ho hem minja. De veritat vos dà la ca in home que no ho hem vist jamés?

Blai? Ajuda, se vos plat.

Anab un, però no ho ets vengut. No se vos hi ha perdut arrenga, siu.

Aquest tronc retronic per tot Arabal d'Aran. No hi ha testimonis de croc i passeca que eren ells, mas els males llengües diuen que ells comencen a ennaudir-se de cap al seu, entornar terrelampits i l'enseguir a maledicció els dos pastors.

M'ho ets negat a ajuda quan més la huia de besuny. I per acró, vos mostraré la mateixa pietat que vosat i m'ho ets mostrat a jo. No! Esguelles, no!

L'Ai, no!

Aquesta va ser la pitjor tempesta que rebràvem en la serrada de la maleta. Els pastors passaren tota la nit corrent per la muntanya, perseguint els vells que se les havien escapat, esforçant-se cada viatge més en la neu, isolats i desesperats. A res els torna a caber a més, ni a darrere ni a les seves velles. L'endemà no demoràveu a dir-hi que ensenyau de pang, ebrases la gens del refugi, e rasta de sues peades en anyeu. Ebril? Bruin poder cuixer i demanar ajuda en poble més proper. Organitzaren un pialet d'expediciós entant trobar els pastors, més dient que, al tenir-hi com a les seues velles, se convertiren en roques. I que, des d'aquella nit, viuen en un aire etern, enterrats en el neu. Té mare. Ja no vos tón peluix, Paula?

No, una membre mbava que la huia. Oh, jo tampoc he de besuñar res vestit de casantaumes. Seguir que hi ha auta mainada lo aprofite millor.

Oh, ma, eh. Ara fins acabarem de m'era caixa sencera. No, era caixa sencera, no. Un podcast inspirat en les llegendes que ens han contat a Can de Rueg.

Una producció de Manchester entre 3CAT.

Aquest és un podcast del Super3!