T1xC2 - Europa torna a minar-se

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Tanta, tanta guerra. Capítol 2. Europa torna a minar-se.

Per a molts finlandesos, el sol pensament de la frontera amb Rússia és sinònim de preocupació. Són més de 1.300 quilòmetres que recorren el país de nord a sud. Només una petita part del traçat té una tanca de separació. En la resta, la línia limítrofa es difumina entre boscos, llacs i aiguamolls. Durant els llargs hiverns, la foscor envolta aquestes terres cobertes de neu. La població finlandesa ho afronta amb sisu, un concepte que aboca la tenacitat de resistir a l'adversitat fins i tot quan sembla impossible. Ens ho explica des de Helsinki John Helin, periodista i analista en seguretat.

Hi ha preocupació, hi ha preparació, hi ha també fermesa. L'arquitectura de seguretat de Finlàndia sempre s'ha construït partint de la possibilitat que els russos fessin aquí el que ara estan fent més al sud. Crec que la gran majoria de la població sempre ha tingut clar que l'única amenaça militar real prové de l'est.

La inquietud al voltant de la frontera s'ha accentuat des de la invasió russa d'Ucraïna a inicis del 2022. Molts es pregunten si tard o d'hora arribarà també el torn de Finlàndia. No es tracta d'un temor nou, sinó que prové d'una ferida col·lectiva que ha passat de generació en generació. La guerra d'hivern entre el 1939 i el 1940. Aleshores, l'antiga Unió Soviètica va envair el país. Els finlandesos van resistir durant més de 100 dies, però tot i així van acabar perdent una desena part del territori. De retruc, centenars de milers de persones van haver d'abandonar les seves cases.

Gairebé tothom té algun familiar que va combatre la guerra. El meu avi, per exemple, va haver d'abandonar casa seva tres vegades. Per tant, aquest esperit de la guerra d'hivern continua molt present, crec, tant en el discurs polític com en l'imaginari nacional.

Per això no és estrany que quan el 2024 es va impulsar una iniciativa per reintroduir les mines antipersones a l'Arsenal Finès, desenes de milers de persones s'hi sumessin.

El 19 de juny del 2025, el Parlament finlandès va aprovar retirar-se de la Convenció Internacional sobre la Prohibició de Mines Antipersones, conegut com el Tractat d'Otawa. 147 diputats van votar a favor de la sortida i només 18 en contra. Com Finlàndia, quatre països més de l'Europa de l'Est van decidir retirar-se de l'acord. Polònia, Lituània, Latònia i Estònia. El govern de Helsinki espera tenir el 2027 noves mines antipersones i militars entrenats per usar-les. A més llarg termini, la intenció és començar a fabricar-les al país. Això sí, l'executiu assegura que només les desplegarà en cas d'emergència. Per ara. El somni finlandès d'una vida en pau, doncs, implica plantar de nou en terra europea una arma fins fa poc prohibida al país. Això ens diu molt sobre la mitificació que encara envolta les mines. Kaja Derlitzka Rosenbauer és subdirectora de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersones i les Bombes de Dispersió.

Crec que una de les raons per les quals resulten tan atractives és que tenen un gran impacte en l'imaginari de la gent. Per algun motiu, les persones pensen en la Segona Guerra Mundial i creuen que si instalen un camp de mines estaran

segures i ningú no el podrà travessar.

Un mur imaginari aixecat amb una creativitat macabra. Actualment hi ha més de 600 tipus de mines. Tenim les clàssiques, que exploten entre pitjar-les o quan s'hi fa pressió a sobre. Normalment no maten, tot i que gairebé sempre acaben en amputacions de peus o cames. N'hi ha d'altres de més letals, com les de fragmentació, que s'activen habitualment amb un cable a trampa. Les saltadores també maten. Quan s'activen, projecten el dispositiu explosiu cap a l'aire, a l'altura del tòrax. La diversitat també ha arribat a la seva distribució. La pràctica habitual és enterrar-les sota terra a mà, però també es poden escampar des d'avions i drons, amb artilleria o amb vehicles especialitzats. Ja sigui a través de pel·lícules, còmics, fotografies o campanyes, gairebé tothom sap de què parlem. No en va, fa més de 100 anys que hi convivim.

Les mines antipersones han estat molt populars al llarg del segle XX.

Van jugar un paper important durant la Primera Guerra Mundial i també durant la Segona. I després, esclar, com que són tan barates, rudimentàries, lleugeres i fàcils d'utilitzar, es van estendre massivament arreu del món, sobretot a l'Àfrica, a l'Àsia i a l'Amèrica Llatina, però també a Europa.

Cap als anys 90, les organitzacions de drets humans estimaven que hi havia més de 100 milions de mines antipersones repartides arreu del món.

Vam començar a veure,

als anys 80 i 90, una quantitat enorme de persones ferides i algunes de mortes, en la seva gran majoria civils. Els hospitals i els sistemes de salut no podien fer front a un volum tan gran de lesions.

Era gairebé una epidèmia, però provocada per la barbària humana. Calia fer-hi alguna cosa, i es va fer. Es va començar a promoure un conveni internacional com el que ja existia, per exemple, per a les armes químiques.

Tot va començar sobretot amb la gent, amb les persones que treballaven als països afectats, els cirurgians, els professionals que es dedicaven a l'assistència a les víctimes, i la gent que treballava a les comunitats. Van dir prou. Supervivents, experts i ciutadans corrents es van asseure a la taula de negociació. Era una cosa sense precedents.

La negociació, però, no va ser fàcil. Alguns països, com els Estats Units, hi eren contraris i pressionaven perquè no tirés endavant. Una de les persones que va participar en les negociacions del Tractat va ser Stuart Casey Maslan, aleshores membre de la delegació del Comitè Internacional de la Creu Roja. Actualment és cap d'Investigacions a l'Acadèmia de Dret Internacional Humanitari i Drets Humans de Ginebra. Així ho recorda.

Hi va haver un cap de setmana, un llarg cap de setmana, en què sobretot els aliats de l'OTAN i els estats de l'Europa Occidental van dubtar molt. Van estar a punt de fer-se enrere. Els Estats Units els estaven pressionant amb força. Al final, van ser els països africans i els de l'Amèrica Central els que es van mantenir ferms. I crec que tampoc s'hauria de subestimar el factor d'Iana, almenys en el cas del Regne Unit.

Hi ha una imatge que potser alguns oients recordaran. La princesa Diana de Gales, Lady Di, caminant a través d'un camp de mines a Angola, a inicis del 1997. Porta una armilla antiprojectils i una pantalla protectora al rostre. Camina decidida. Va ser el suport definitiu per a la campanya. Les mines van passar per cebres com una crisi global. Pocs mesos després, el desembre, s'assignava un acord amb un nom cridaner, Convenció sobre la prohibició de l'ús, emmagatzematge, producció i transferència de mines antipersones i sobre la seva destrucció, altrament conegut com el Tractat d'Otawa.

El signo de este tratado histórico al final de este siglo.

Va ser un esforç col·lectiu reconegut amb el Premi Nobel de la Pau d'aquell any 1997. La subdirectora de la guardonada campanya internacional per a la prohibició de les mines antipersones, la Cássia, ho recorda amb emoció.

Se'm posa la pell de gallina quan en parlo i recordo aquells temps. Va ser la primera vegada a la història que la humanitat va decidir prohibir completament un arma convencional en tots els seus aspectes.

La producció, l'ús, la transferència i l'emmagatzematge.

L'objectiu era deixar clar que aquestes armes són absolutament inacceptables i que han de desaparèixer de la face de la Terra.

Va anar més enllà, perquè incluïa mesures per a l'existència de les víctimes, o per a la retirada de les mines antipersones. És a dir, no només contemplava la destrucció dels arsenals, sinó també la neteja del territori. Tot això crec establert un precedent, i és un precedent molt positiu. De fet, és el model a seguir.

L'objectiu declarat era un món lliure de mines antipersones per a l'any 2025. Evidentment, no s'ha aconseguit. Però fins a l'actualitat, més de 160 països s'hi han adherit. I segueixen adherint-s'hi. En canvi, entre la trentena d'estats que no hi són, s'hi compten alguns productors històrics de mines, com els Estats Units, la Xina o Rússia. L'Estat espanyol va signar el Tractat el 1997 i va destruir tot el seu arsenal operatiu l'any 2000. Però per què era tan important un Tractat per prohibir les mines antipersones i no, per exemple, el fusell Kalashnikov, una altra de les armes més populars en els conflictes d'arreu del món?

Les mines terrestres són particularment problemàtiques. En primer lloc, perquè no es poden dirigir. És un arma que no sap distingir entre el peu d'un soldat i el d'una criatura. És un assassí sec allà plantat,

esperant qualsevol víctima, sigui qui sigui.

En segon lloc, no reconeix els acords de pau. No deixa de ser una amenaça un cop s'ha acabat el conflicte. Les mines terrestres

segueixen allà durant anys, a vegades dècades.

Croàcia n'és l'exemple. Tot i ser membre de la Unió Europea i comptar amb suport internacional, el país ha necessitat tres dècades per retirar tots els explosius trampa des que es va acabar la Guerra dels Balcans el 1995. El març del 2026 es va declarar finalment un país lliure de mines antipersones. L'ONU assegura que des d'Ottawa s'han eliminat més de 150 milions de mines, però tot i així en podrien quedar encara més de 100 milions repartides per una seixantena de països. Per entendre què significa viure entre mines, ens n'anirem lluny d'Europa.

Cambotja, un dels països del món amb més mines per quilòmetre quadrat. Són l'herència de dècades de conflictes, amb actors com el govern cambotjà, els camers rojos o el mateix exèrcit vietnamita. Després de 25 anys de feina de desminatge, encara al voltant d'un milió de persones viuen en zones d'alt risc.

Buen Sonnen va ser una nena de la guerra. Va perdre el pare durant el conflicte i va haver de fugir diverses vegades de casa seva per la proximitat dels combats. Va créixer envoltada de zones restringides per mines i de camperols ferits per explosius abandonats, per els quals la vida quedava sospesa. Va veure-ho amb més d'una ocasió en primera persona, ens explica. Se'n va escapar pels pèls. Però a casa hi havia pobresa, i sent encara una nena, va abandonar l'escola per treballar en plantacions d'arròs i intentar ajudar la família.

Després de acabar l'escola, m'han ajudat a treballar.

Semblava que aquesta seria la seva vida, fins que l'any 2000 va veure un anunci d'una organització anomenada Minds Advisory Group, MAC. Es buscaven persones per convertir-se en desminadores. S'hi va presentar i la van agafar. Tenia 19 anys.

Sentia por, molta por, de morir, de quedar ferida, però va fer la formació i va tirar endavant, per portar uns ingressos a casa, però també per la comunitat. Coneixia bé el patiment del seu poble causat per les mines.

Desactivar una mina, ens explica, vol dir salvar una vida, o la d'una família. Quan aconsegueixen netejar un camp, significa que podrà tornar a ser cultivat. Quan desminen un camí, vol dir que els infants podran tornar a l'escola sense por. D'aquí treuen la força per continuar.

Sovint dediquen hores a rastrejar camps, muntanyes o camins abans de trobar les mines. En teoria, els grups armats enmarcaven la localització en mapes. Però sovint els mapes s'han perdut, les coordenades no eren exactes o el pas del temps, les pluges i els moviments de terra les han desplaçat. Molts cops són els mateixos veïns qui els avisen. Quan les han trobat, comença la feina més tècnica i arriscada. Necessiten una mitja hora per preparar el dispositiu per explotar la mina de manera controlada.

Diu que mentalment és complicat. En aquests 20 anys de feina, dues vegades ha vist com companyes del seu equip patien accidents. Una d'elles va quedar cega. La Buen va pensar en retirar-se. Però si ella ho feia, també la seguirien les altres, es va dir. I si es quedaven sense desminadores, la comunitat continuaria patint explosions. Va decidir continuar i va anar creixent dins del Minds Advisory Group fins que es va convertir en coordinadora d'operacions de camp.

Retirar una mina antipersones pot arribar a costar més d'un miler d'euros. Fabricar-la i col·locar-la, en canvi, sovint no arriba ni als tres. Segons les Nacions Unides, el 2024 es van documentar 6.279 víctimes per mines i explosius sense detonar, la xifra més alta en quatre anys. De mitja ha anat 17 persones mortes o ferides cada dia, gairebé la meitat infants. Els civils van representar el 90% del total de víctimes.

Durant un temps anàvem guanyant la guerra contra les mines, ara, però, ja no podem dir el mateix.

Així ho veu l'investigador Stuart Casey Maslan, tres dècades després de participar en les negociacions del Tractat d'Ottawa. Ara mateix, l'epicentre d'aquesta escalada de víctimes el trobem a l'est d'Ucraïna. Les forces de Moscou han sembrat de mines el territori que han ocupat, però també l'exèrcit de Kiev n'ha utilitzat, tot i haver signat el Tractat de Prohibició de Mines el 2005. Però la tendència empitjora. Les víctimes provocades per mines antipersones, tan industrials com improvisades, no ha deixat d'augmentar en els darrers anys. Tica Font és membre del Centre de l'Art d'Estudis per la Pau i experta en Economia de Defensa.

És un gran retrocés perquè tornem a les èpoques més dures del militarisme, de l'ús de la força, de la dissuasió, i tot això són elements negatius. Malgrat que tu posis un anunci, el temps i els anys ens dirà com han estat persones civils que passaven per allà o que volien conrear unes terres, o uns nens que jugant els ha explotat, i és el que acabarem percebint, que la majoria de víctimes d'aquestes mines no seran militars en l'ús de la guerra, sinó que ho acabarà patint la població civil.

Malgrat ser crítica amb els efectes negatius de les mines a mitjà i llarg termini, el periodista i analista en seguretat finès John Helin considera que la seva utilitat és encara vigent.

Parlant amb molts experts que han estat a Ucraïna

i han conversat amb soldats d'allà, és evident que les mines són molt útils. I un dels grans arguments que poca gent esmenta és que Rússia no forma part del Tractat i que la veiem utilitzar mines de manera constant a Ucraïna. Si els russos ja n'hi estan col·locant, igualment ens trobarem amb un problema enorme. Així que, personalment, crec que la decisió d'abandonar el tractat va ser l'encertada. És una arma passiva que no cal vigilar regularment. Pot funcionar com a sistema d'alerta i pot impedir els avenços de l'enemic, cosa que és molt útil per a la infanteria.

Un dels arguments que des de la indústria de defensa s'esgrimeixen és que, gràcies als avenços tecnològics, ara les mines sí que són segures. Des de la seva extensa experiència, què els respondria l'Stuart?

Respondria amb tota la cortesia possible que això és una autèntica bestiesa. Ja vam tenir aquest debat als anys 90, i vam sentir aquests mateixos arguments, que si les mines tenen mecanismes d'autodestrucció, que si tenen mecanismes d'autodesactivació, que tot anirà bé i que no ens amoïnem. Però aquesta no és la realitat de la guerra. El que funciona al laboratori, en condicions ideals, no funciona al camp de batalla. Sí, algunes mines detonaran, sí, altres no funcionaran, però moltes quedaran actives. I sobretot, quan llances centenars de milers o milions, encara que els sistemes d'autodestrucció i autodesactivació siguin molt eficients, igualment te'n quedaran milers sobre el terreny.

El cert és que la col·locació de mines en zones de frontera no només serviria per prevenir una possible invasió armada. Escoltem-t'hi a fons.

Però també caldria tindre present que posar mines no només té una finalitat en termes militars, també estàs impedint que per aquestes persones migració pugui arribar. Estàs tancant la teva frontera, no únicament amb murs cap a dalt, sinó que estàs sembrant la terra d'inseguretat. A l'opinió pública, si tu li dius que vas a posar la frontera perquè no entri ningú ni res, Hi haurà una bona part de la població que no estarà d'acord, que protestarà, que criticarà, i això afecta en l'opinió pública les decisions que prenguin els governs. Si tu li dius, són els militars russos els que hem d'impedir-ho, la gent dirà, ah, sí, sí, que no entri, que no entri.

Després de la retirada d'aquests cinc països del Tractat d'Otawa, el risc per a les expertes és un efecte dominó, que això sigui només el principi.

Això de fet va començar quan Lituània es va retirar d'una altra convenció germana, la Convenció sobre les Municions de Dispersió. La decisió es va prendre el 2024 i va ser el primer cas d'un país que abandonava el consens humanitari. I creiem que això ha influït moltíssim en la manera de pensar d'aquest grup de països en relació

a l'altre tractat germà.

Una percepció similar defensa el periodista i analista finès John Helin. Amb pressió popular o sense, segurament Finlàndia no hauria abandonat el Tractat d'Otawa sola.

Crec que el que realment va servir-li d'impuls va ser veure que els països bàltics i Polònia havien fet aquest mateix pas enrere. Simplement es va obrir una escletxa. Algú altre ja havia abandonat el tractat, així que teníem la porta oberta per sortir-ne.

També hi ha, però, exemples en la direcció contrària.

Stuart Casey Maslin. Veurem un efecte dominó? Hem tingut aquestes 5 retirades tan lamentables. Però també hem vist que el Liban, tot i estar immers en una guerra terrible, s'ha adherit al tractat. És un estat que diu que fins i tot en un moment així les mires no aturaran els missils israelians, no ens faran estar més segurs. Per tant, crec que encara és una incògnita cap on aniran les coses.

Si nosaltres volem un món diferent, no n'hi ha un altre. Hem de fer un canvi de pensament i hem de rebutjar doctrines com la de la dissuasió. Crec que hem d'anar demanant i exigint que les normes s'han de complir. També és necessari que fem una feina profunda de dir, és moment o no és moment de fer un canvi de mentalitat, un canvi de pensament, un canvi dels paradigmes.

Es va aconseguir el 1997, quan víctimes, metges, activistes i fins i tot una princesa es van mobilitzar perquè s'assignés al Tractat d'Otawa. Per què no podria tornar a passar?

Tanta, tanta guerra és un podcast de contrast amb la col·laboració de l'ICIP, l'Institut Català Internacional per la Pau. Producció i guió Marc Almodóvar, Oriol Andrés, Sònia Calbó i Gemma García. Disseny sonor i muntatge Carlos Castro. Locució Jordi Demiguel. Amb les veus de Laia Teruel, Marc Almodóvar i Oriol Andrés.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.