T1xC3 - L'assalt a la justícia

Tanta, tanta guerra. Capítol 3. L'assalt a la justícia.

Recordo que era a finals d'agost,

crec que el dia 24 o el 25. Estava a casa. Vaig rebre una trucada de la presidència del tribunal en què se m'informava que havia estat afegida a la llista de sancions. Ho recordo clarament.

Estava dreta a la cuina, amb el telèfon a la mà. Va ser llavors quan vaig saber que m'hi havien inclòs.

La jutgessa de l'Acord Penal Internacional, Kimberly Prost, va penjar el telèfon en xoc. Era l'agost del 2025 i acabava de descobrir que havia estat víctima de la cruada del govern Trump contra la justícia internacional. Va ser uns dies després, però, quan Prost va prendre consciència de les repercussions que les sancions tindrien en la seva vida. Va ser a través d'un gest banal. Quan va arribar a casa seva, a La Haya, es va dirigir a l'assistent virtual d'Amazon per preguntar-li la previsió del temps. Però l'Alexa no va respondre. Havia deixat de funcionar com a conseqüència de les sancions. Era només la punta de l'iceberg i Kimberly Prost no era l'única afectada. Ni de bon tros.

Fins ara, 11 jutges i fiscals de la Corte han estat sancionats per investigar crims comesos per Israel i els Estats Units. A l'hora, els càstigs també han recaigut sobre alguns col·laboradors de la Corte. Francesca Albanese, relatora de les Nacions Unides pels territoris palestins ocupats, i tres organitzacions palestines. En el cas de Prost, que el 2025 duia set anys treballant al tribunal, va ser per autoritzar una investigació sobre possibles crims de guerra a l'Afganistan. La raó? La causa incluïa soldats estadounidens.

Fa més de cinc anys vaig

formar part temporalment de la divisió d'apel·lacions del tribunal. Ens va arribar una sol·licitud per autoritzar una investigació de gran abast sobre tot el que havia succeït a l'Afganistan durant un període determinat. Hi havia presuntes crims comesos pels talibans, per estat islàmic, per les forces afganeses, per altres forces. I també s'incluïa un petit apartat referit a actuacions atribuïdes

a oficials dels Estats Units.

Jo, juntament amb quatre col·legues més, vam autoritzar per unanimitat aquesta investigació després d'examinar una àmplia base de proves. I és precisament per

aquella decisió que he estat sancionada.

La batalla de Donald Trump contra la Corte Penal Internacional va arrancar l'inici del seu primer mandat.

El 2018, davant de les Nacions Unides, el president nord-americà va exhibar que el tribunal no tenia jurisdicció, ni legitimitat ni autoritat, que violava tots els principis de justícia, equitat i procés d'agut, i que els Estats Units mai cedirien la seva sobirania a una burocràcia global no escollida i que no rendeix comptes a ningú. Durant aquests anys, Trump ha passat de les paraules a les represàlies. Unes represàlies en forma de sancions econòmiques i restriccions, que tenen un gran impacte en el dia a dia de jutges i fiscals. Per començar, impedeixen indefinidament l'entrada a territori estatunidenc. Però no només, com ja hem vist. Quim Berri Prost en posa altres exemples.

Perds immediatament totes les targetes de crèdit, tant se val on s'hagin a més. Totes van ser cancelades de seguida a causa del control de facto que els Estats Units exerceixen sobre el sistema financer. La manca de targetes de crèdit no afecta només el fet de poder pagar coses, també afecta tot allò que reserves habitualment, hotels, Uber. O, per exemple, vaig intentar utilitzar l'aplicació del metro de París per comprar bitllets i tampoc vaig poder. També m'han bloquejat diners, especialment al Regne Unit, per motius que desconec. A l'hora, també afecta el teu accés als serveis d'empreses nord-americanes i és completament aleatori. Pot ser tecnologia, pot ser Apple, Microsoft o, en el meu cas, Amazon, que va ser la primera empresa afectada. De fet, van ser ells que em van avisar. La majoria d'empreses no ho fan, simplement et tallen el servei.

A més, l'ombra de les sancions s'estén més enllà de la targeta de crèdit i els serveis. Té un impacte emocional inevitable.

També hi ha l'impacte psicològic. He treballat tota la meva carrera en l'àmbit de la justícia penal i ara figuro en una llista al costat de persones presumptament responsables de delictes, de terrorisme o de crim organitzat. Això és molt dur, tant per a mi com per als meus col·legues.

Traslladem-nos ara a La Haya, al sud-oest dels Països Baixos. La ciutat és coneguda com la capital legal del món, perquè alberga múltiples institucions judicials i organitzacions de dret internacional. La Haya.

La seu de la Corte Penal Internacional és un edifici modern format per sis volums connectats. Les façanes són de vidre, cobertes amb plafons, una metàfora arquitectònica de valors com la transparència, l'equitat, la confiança o la democràcia. La Corte és l'únic òrgan judicial permanent capaç de processar els individus acusats dels crims més greus, genocidi, crims de guerra, d'alesa humanitat i d'agressió contra la sobirania d'un estat o la seva integritat. Es va constituir legalment el 2002, però no va ser fins al 26 de gener del 2009 que va celebrar el primer judici de la seva història.

El judici contra Thomas Lubanga va despertar una enorme atenció internacional. L'exlíder d'una de les guerrillas més sanguinàries de la República Democràtica del Congo seia al banc dels acusats mentre el fiscal exposava l'alegat inicial.

Tres anys més tard, Lubanga va ser condemnat per reclutar, allistar i utilitzar nens soldats en el conflicte armat del seu país. La sentència demostrava que, investigant, jutjant i condemnant, l'acord penal internacional podia funcionar d'inici a fi en processos en què es donava veu a les víctimes. Obria una porta a l'esperança, malgrat tenir evidents punts foscos. Des de llavors han passat 14 anys i Kimberly Prost reitera que, en el context actual, l'acord penal internacional és més important que mai.

Crec que ens trobem en un moment en què l'acord penal internacional és més important i rellevant que mai. Els darrers anys hem vist un augment dels conflictes, acompanyat de denúncies de crims a trossos. Si no m'equivoco, actualment el fiscal té obertes, sota investigació, 17 causes. És una xifra enorme de casos arreu del món, i en cadascuna hi ha una multitud de víctimes, totes amb dret a alguna forma de justícia. Cal entendre, però, que la Corte Penal Internacional no és un supertribunal.

Quan parla de supertribunal, la jutge pros vol dir que no és un acord amb un poder absolut, no està per sobre de la sobirania de totes les nacions. El seu tractat fundacional, l'Estatut de Roma, estableix límits clars.

Només tenim competència quan un dels estats membres hi està implicat, és a dir, quan ciutadans d'aquell estat han participat en l'execució dels crims o quan les presumptes violacions s'han comès al territori d'un estat membre. Però a més hi ha un aspecte molt important, som un tribunal complementari. Només tenim jurisdicció quan no hi ha cap estat disposat i capaç de dur a terme la investigació i l'enjudiciament de les denúncies de crims.

Per tant, no interferim en la capacitat de cap estat per fer-ho.

Israel no és membre de l'acord, però Palestina sí. Per això, el Tribunal ha pogut investigar els abusos israelians comersos a Gaza i Cisjordània. El mateix passa amb l'Afganistan i els presumptes crims de guerra de militars estadounidens. Avui, són 125 els estats que han signat i ratificat el Tractat de Roma. Fora, en queden uns quants, i no pas menors. A més dels Estats Units i Israel, tampoc s'hi han adherit Rússia, la Xina o l'Índia. A més, Venezuela ha anunciat la seva sortida.

Tenim investigadors que treballen per al tribunal,

però no poden citar testimonis als països, no poden requisar documents pel seu compte i no poden detenir persones sobre el terreny. Per això el tribunal depèn totalment dels estats. Però no hi ha cap dubte que al llarg dels anys la qüestió de la cooperació efectiva i de l'aplicació efectiva de les ordres del tribunal ha estat un repte enorme.

Prova d'aquest desafiament són les ordres internacionals de detenció contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i l'exministre de Defensa, Yoav Galan, per crims de guerra i lesa humanitat. La importància de les ordres xoca amb la impotència a l'hora de fer-les efectives. L'abril del 2025, Hongria va desobeir el tribunal, tot i formar-ne part. Netanyahu va poder viatjar al país sense ser detingut.

El talón de Aquiles del derecho internacional es que no tiene policía, que no tiene cómo obligar a los estados de cumplir con sus obligaciones. El uso de la fuerza internacional solamente se puede dictar por el Consejo de Seguridad. Y es obvio que con los vetos cruzados en el Consejo de Seguridad no existe ninguna posibilidad de que se obligue a la fuerza a un país cumplir con sus obligaciones.

L'advocat estatunidenc Reed Brody és conegut com el caçador de dictadors. Com a representant de l'organització Human Rights Watch, va participar en la cimera on es va redactar el Tractat Fundacional de l'Acord. A més, ha dedicat els darrers 40 anys a portar davant la justícia dictadors com el xilè Augusto Pinochet o Isen Abre del Xat. Amb retrospectiva i mirada crítica, Brody pondera la importància de les ordres de detenció del tribunal.

Hasta hace muy poco, todas las personas acusadas por la corte eran africanas y los únicos condenados siguen siendo rebeldes. Ningún líder occidental o aliado había sido imputado. Las imputaciones contra Benjamin Netanyahu y O.F. Gallant han. Desafiado justamente esa dinámica que por primera vez la Corte Penal Internacional ha emitido mandatos contra aliados del occidente. Por primera vez un tribunal penal internacional hizo lo impensable y la reacción fue inmediata.

La reacció a les ordres de detenció de la Corte Penal Internacional va ser virulenta. I no es tracta d'un fet aïllat. Forma part d'un assalt generalitzat a les normes que s'havia donat la Comunitat Internacional per regular el món. L'envestida ve des de diferents fronts, per exemple, a través del bloqueig sistemàtic de les decisions del Consell de Seguretat de l'ONU o de les resolucions de l'Acord Internacional de Justícia, institució que, a diferència de l'Acord Penal Internacional, no jutja persones, sinó països. Amnistia Internacional, una de les organitzacions més grans del món, ho alerta. L'increment dels crims internacionals i dels atacs contra el sistema de justícia danyen greument els fonaments dels drets humans. La coordinadora de l'organització a Catalunya, Adriana Ribas, descriu el moment actual.

Pensem que no estem en un període difícil més, sinó que ens trobem en un moment crític d'atac a tot allò que hem construït en els darrers últims 80 anys i que aquest sistema basat en normes corre el risc de destruir-se i desmoronar-se. Hi ha una sèrie d'estats que anomenem estats depredadors, que lidera Estats Units, però Rússia, Israel, que estan degradant el dret internacional. Estan atacant les bases del dret internacional en benefici propi. Planteja un molt alternatiu que dona l'esquena a la justícia racial, a la justícia de gènere, que declara la societat civil com un enemic comú, que rebutja la solidaritat internacional i que, per tant, despreciï absolutament aquest ordre basat en normes i ens proposa un ordre mundial alternatiu que està basat en l'interès polític i econòmic.

Davant d'aquesta ofensiva, la societat civil no s'ha quedat de braços plegats. El gener del 2025, més de 150 organitzacions de la Coalició per l'Acord Penal Internacional van emetre una declaració denunciant les sancions imposades pels Estats Units. A més, instaven els estats membres a defensar l'acord, els seus funcionaris i les organitzacions que hi cooperen. Fins ara, el seu paper ha estat més aviat descafeïnat.

No hi ha hagut una resposta ferma per part dels estats que permeti que la Corte pugui mantenir la seva feina de forma protegida. És a dir, lamentar no és suficient perquè pot haver-hi mesures des de l'àmbit diplomàtic fins a lleis antibloqueig que permetin que aquestes persones puguin operar amb llibertat fora dels països que els estan perseguint. Les polítiques de resposta a aquests atacs als drets humans o al sistema de protecció de drets humans. Pensem que per la majoria d'estats han estat submisses, febles, com un discurs de paivagament i no de confrontació. I això el que acaba fent és encobrir incompliments del dret internacional i per tant Amnistia Internacional fa una crítica no només a aquells països que ataquen, sinó als que no donen resposta.

Coincideix amb aquesta opinió Ana Ayuso, investigadora del CIDOP, qui assegura que ens trobem en un moment crític per a la cooperació entre països. El dret internacional

sempre ha tingut violacions. Això ho sabem tots. Ja ho va dir, per exemple, el primer ministre de Canadà, el Marc. I reconeixia, ja sabíem que no sempre es respectava com passa en qualsevol ordinament internacional, però el que passa ara és que s'està impugnant el propi dret i s'està negant els principis més fonamentals que en els que es basava la convivència dintre de la governança global, que són. Las agresiones de un Estado con otro, como el caso de Ucrania, que lo tenemos aquí mismo, pero también lo estamos viendo en Gaza, lo estamos viendo en Irán. Sabíamos que la historia

de la orden basada en los reglamentos internacionales era parcialmente falsa. Participamos en los rituales y, en gran parte, evitamos llamar a las brechas entre la retórica y la realidad.

Amb aquestes paraules, el gener del 2026, el primer ministre del Canadà va sacsejar el Fòrum Mundial de Davos. Mark Carney assenyalava una doble vara de mesurar en l'ordre internacional, que permetia als més forts sortir-se sempre amb la seva, i denunciava nivells de rigor diferents en l'aplicació del dret internacional segons qui fos l'acusat i qui la víctima.

Quan des del sud se'ns acusa moltes vegades de doble estàndard és perquè nosaltres ens queixem d'algunes coses però no reaccionem respecte a d'altres. Hem de ser més coherents. Aquells que estem a favor del multilateralisme i que funcionin les institucions ens hem de asseure junts per veure quins són aquests consensos i com podem avançar per donar resposta.

Coherència, multilateralisme i consens. Si aquests tres pilars no guien la comunitat internacional, hay uso alerta de las consecuencias.

Això ha generat una situació d'inseguretat. Que es reflexa en una resposta defensiva. Com que les institucions no funcionen, la resposta és rearmar-se. És clar, aquesta és una resposta que al final tornem a estadis anteriors a la dissuasió per la força, la mutua aniquilació assegurada, el retorn a l'amenaça nuclear. Tot això és una escalada que no té fi. Si seguim amb aquesta escalada, al final, No sabem on podem arribar.

Cal respondre als atacs, diu Amnistia Internacional. I defensa fer-ho per dues vies.

La primera és la de l'àmbit polític, és a dir, aquí hi ha estats que han de fer un pas endavant, unir-se en aquesta lluita contra aquest discurs, aquesta globalització del discurs de la por i de la destrucció que ens estan plantejant per aturar aquesta vulneració de drets humans que s'està cometent ja de forma absolutament sense límits i sense cap tipus de respecte a les normes i a l'ordenament jurídic. I, d'altra banda, l'activisme. Per a Amnistia Internacional, l'activisme ha estat dels únics punts de llum que hi ha hagut en els últims anys per combatre aquest discurs basat en la confrontació.

Si algú ha lluitat contra aquest discurs és Reed Brody, però l'advocat també subratlla la necessitat d'accelerar l'acció de la justícia internacional. No només es tracta de condemnar els culpables dels crims contra la humanitat, es tracta d'aturar-los, si es pot, quan estan en marxa.

El tiempo de la justicia raras veces coincide con el tiempo humano y en muchos casos, cuando llegamos a procesar a un líder o cuando llegamos a condenar a un estado, esas condenas llegan muy tarde para las víctimas. Por lo que es muy importante hacer todo lo posible para no violar la ley, para que cesen las violaciones en tiempo real. Ahora los 60.000 muertos o no sé cuántos de Gaza ya son muertos y la justicia nunca va a restituir vida a esas personas. El problema es que la comunidad internacional carece de mecanismos para obligar el cumplimiento de los órdenes judiciales.

D'aquesta crisi del dret internacional, com se'n surt? Quins són els principals reptes d'un sistema que està rebent cops per tot arreu?

El repte principal és aturar aquesta escalada d'atacs al dret internacional, tornar a restituir la seva importància, posar els drets humans al centre i repensar de cara al futur com tornar a trobar una espècie d'acord en què la majoria de països del món tornin a sentir-se còmodes i a voler defensar aquest marc normatiu que es va crear fa molts anys però que amb totes les seves problemàtiques segueix sent el millor model en el que podem treballar, que és basat en la cooperació, la resolució de conflictes i en els drets humans.

La jutja Kimberly Prost rebutja parlar de col·lapse, perquè el Tribunal continua fent la seva feina. Davant l'envestida dels líderes poderosos com Trump, Netanyahu o Putin, considera clau donar a conèixer la tasca del Tribunal i posar-la en valor.

Era d'esperar que ens trobéssim amb desafiaments.

Però el que és realment important en aquests moments i de cara al futur és generar un moviment de suport creixent a favor de l'acord penal internacional. Ens cal explicar-la millor, ens cal parlar més sobre què fa. Un dels pocs aspectes positius de les sancions ha estat precisament aquest. Ho estem fent. No és habitual que jutges en actiu parlin públicament, però el tema és cap d'alt. Cada cop arribem a més gent per explicar què és realment el tribunal, què fa i la seva importància.

Els jutges no només parlen, segueixen treballant. Kimberly Prost continua presidint judicis relacionats amb greus vulneracions de drets humans. Asegura que les sancions no aconseguiran silenciar-la, ni a ella ni als seus companys.

Estem vivint un atac enorme a la independència del poder judicial i a la feina tan important que fa l'Acord Penal Internacional per a les Víctimes, però vull deixar molt clar que aquestes sancions no han afectat la manera com jo faig la meva feina ni com la fa qualsevol dels meus col·legues. Continuem exercint les nostres funcions d'acord amb el nostre jurament, estudiant les proves, determinant els fets i aplicant la llei, amb objectivitat i independència. Aquestes mesures coercitives no ens intimidaran mai.

Tanta, tanta guerra és un podcast de contrast amb la col·laboració de l'ICIP, l'Institut Català Internacional per la Pau. Producció i guió Marc Almodóvar, Oriol Andrés, Sònia Calbó i Gemma García. Disseny sonor i muntatge Carlos Castro. Locució Jordi de Miguel. Amb la veu de Gemma Balcera.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.