T1xC2 - Núria Moliner: comunicadora i arquitecta

Divergents, l'espai on descobrim menys inquietes. Un podcast de Catalunya Ràdio i la Universitat Politécnica de Catalunya presentat per Laura Ferrer-Razada.

A Divergents ens agrada conèixer persones que destaquen per la seva passió per la ciència i l'art, especialment quan són un referent a nivell nacional i internacional. Per això, a cada capítol conversem amb una figura que ha fet del món interdisciplinari la seva professió amb la voluntat de donar a conèixer trajectòries que combinen aquests dos àmbits. I avui ens acompanya. Núria Moliner, comunicadora i arquitecta. Núria Moliner, la nostra convidada d'avui, es va formar com a arquitecta a la Universitat Politècnica de Catalunya abans d'especialitzar-se en arquitectura sostenible a la Parsons School of Design de Nova York. La seva trajectòria s'ha caracteritzat per combinar la docència i investigació universitària amb una profunda tasca de divulgació de l'arquitectura als mitjans de comunicació públics catalans i espanyols, i des de fa anys compta amb la seva pròpia productora audiovisual Prestalgia. Ha estat comissària de festivals, congressos i exposicions i lidera des de fa anys el projecte musical propi Intana. Avui a Divergents tenim l'oportunitat de poder aprofundir en la seva trajectòria i conèixer amb més detall quins han sigut els seus passos vitals determinants per convertir-se en el referent que és avui en dia.

Divergents, amb Laura Ferrer-Razara.

Núria Moliner, benvinguda a Divergents. Gràcies, quina intro musical més èpica, no? T'ha agradat? Sí, sí. Hem entrat a una altra dimensió. Me n'alegro molt.

Núria, repassant la teva trajectòria tan sòlida i variada, em venen moltes preguntes al cap, però començarem amb la més senzilla. Per què vas estudiar arquitectura?

Doncs crec que perquè tenia aquestes dues vessants, dues parts amb moltes inquietuds, tant la part més tècnica com la part més artística, i buscava una disciplina que ho pogués englobar tot, crec que és una de les belleses. De l'arquitectura com de tantes altres que tenen aquesta complexitat, el rigor, el coneixement de qüestions molt tècniques o fins i tot matemàtiques, però alhora una part molt més subjectiva, creativa, artística. I això l'arquitectura ho té, trobes la bellesa en aquest equilibri perfecte. Podria haver triat una altra, també t'ho he de dir, però des de petita. Música, 100% més d'un cop m'ho he plantejat, perquè la música és la meva passió. Crec que moltes vegades ho he estat per damunt de l'arquitectura i moltes vegades m'he plantejat què hauria passat si hagués anat al taller de músics i vaig anar a estudiar la carrera de música. Però m'encanta on m'ha dut l'arquitectura perquè és un punt de partida. I també des de petita no volia ser arqueòloga. Llavors crec que en cert punt vaig decidir centrar-me en l'arquitectura del present en lloc de la del passat, que era una cosa que també m'interessava molt.

D'on sorgeix el teu interès per especialitzar-te en arquitectura sostenible? No hauria de ser ja un requisit omnipresent a la formació base de qualsevol arquitecte?

Sí, jo crec que cada cop ho és més. No és que m'hagi especialitzat des de la pràctica, més des de la investigació o el coneixement o la teoria o el pensament, Però sí que és cert que crec que formo part d'una generació que va tocar una mica de front amb el sense sentit al qual havíem arribat des de la bombolla immobiliària i tota una sèrie d'arquitectes estrelles sobretot, però també encapçalats per la promoció immobiliària i certes construccions que crec que no representaven uns valors i una consciència que responia en el moment en què ens trobem, que és que sabem que hi ha una emergència climàtica. La construcció té un pes, una empremta ecològica enorme i també té una responsabilitat social per donar resposta a les necessitats reals de la gent. Jo crec que jo, com molta gent de la meva promoció d'arquitectura, vam entrar una mica en xoc amb aquesta figura o aquesta professió antiga de l'arquitectura ja obsoleta. I vam dir, això no ressona amb mi, no té molt sentit, a més a més és precari, ja que ens hem de buscar la vida, doncs almenys que ens intentem sentir en coherència i una mica millor amb el que fem en el nostre dia a dia. I jo vaig optar per la línia més teòrica, però admiro molt la gent que sí que es dedica a fer arquitectura sostenible des de la pràctica.

Un dels projectes d'arquitectura sostenible més important dels últims anys és The High Line a la ciutat de Nova York, on es va reconvertir la infraestructura existent d'una via ferroviària abandonada dels anys 30 en un barri, en un parc públic urbà elevat de 2,3 quilòmetres que travessa l'oest de Manhattan i on també s'organitzen concerts i exposicions. I més enllà de ser un projecte revolucionari que en el seu dia també va inspirar-ne de molts altres similars arreu del món, sintetitza a la perfecció la filosofia de la Parsons School of Design, on vas ampliar la teva formació com a arquitecte. Per què vas decidir estudiar en aquesta escola?

En realitat va ser com la culminació d'uns anys de recerca en diferents càtedres i grups de treball o d'investigació on havia estat, on estava investigant molt sobre arquitectura sostenible i saludable especialment, perquè moltes vegades van de la mà. Els entorns i els espais que construïm han de cuidar del planeta però també de la salut de les persones perquè malauradament hi ha molts edificis malalts i edificis que ens enmalalteixen. Pràcticament tots els espais ens estan enmalaltint en certa mesura perquè hi ha compostos, components, elements tòxics dels materials que utilitzem o per la manca de ventilació i de condicions òptimes de confort. Aleshores, això portava anys investigant-ho i llegint molt al respecte i vaig pensar que podia acabar de donar-li forma als Estats Units, on precisament jo ja havia anat per feina a Nova York, estava com molt connectada amb certes tendències que s'estaven produint allà i un dels llocs punters on s'ensenyava. Sobre l'impacte dels materials, que sempre m'han interessat molt els materials i la seva empremta ecològica enveguda, però també el seu impacte en salut, era allà a Parsons i va ser molt interessant, però va ser simplement la culminació d'un interès que tenia a títol personal i que ja havia començat a desenvolupar. Tot i aquesta formació

acadèmica tan sòlida que tens com a arquitecte, tots els que seguim la teva trajectòria sabem que et defineixes com l'arquitecte que no construeix. Per què? Sí.

Vaig decidir no construir per això que et deia del fet d'haver entrat en xoc o en crisi amb una etiqueta preestablerta i un rol de l'arquitecte en la societat que no ens ressonava i amb el qual no ens sentíem en pau en el nostre dia a dia. Per tant, sí, va ser una decisió ètica perquè jo estava en un moment allò a inicis de l'etapa postadolescent o a inicis de l'etapa adulta en què et qüestiones tot el que forma part de la teva vida, Tenia molta ansietat climàtica, estava molt compromesa amb moltes accions del meu dia a dia a títol personal. Llavors sentia que tenia tot el sentit del món també aplicar-ho des de la meva feina. Com que sentia que potser les feines a les quals hagués pogut accedir per arribar a finals de mes, que és més que lícit, eren feines on potser tenia un impacte i no volia formar part, no volia participar d'això. Aleshores vaig dir, participaré del canvi a través de la recerca i també t'he de dir que m'ho vaig fer venir bé perquè ja veia que des de sempre el que més m'havia apassionat era la cultura i la comunicació i vaig dir, doncs escolta, ho juntaré tot. Aquesta inquietud de transmetre que les coses es poden fer d'una altra manera, l'aprofitaré a través d'aquesta vessant més cultural o comunicativa. Parlant de cultura, l'arquitectura és música congelada? M'agrada aquesta cita. De qui és aquesta cita? Crec que de Goethe. M'agrada molt perquè sí que és veritat que l'utilitzo una mica per reivindicar que tot està com molt relacionat i tot parteix del mateix lloc. Puc canviar el llenguatge, el canal, certes especificitats, però. Tot parteix d'una mateixa arrel, d'una inquietud de. Precisament tant la música com l'arquitectura buscant des de la tècnica també una cosa molt enigmàtica i molt intangible, no? I treballar amb les emocions també i les percepcions. Transcendir va molt més enllà d'un fet físic, tot i que la física també hi és a la música, evidentment. Crec que l'arquitectura també va més enllà de lo físic, va d'atmosferes i del que pots generar creant espais en les persones. Aleshores, sí, m'agrada reivindicar-ho com a tal perquè moltes vegades, ara ja no, però durant molts anys t'hi trobes, que hi ha gent que encara percep la formació com una etiqueta inamovible, que et diu, no, has estudiat arquitectura, has de fer això, no, no facis música perquè et treu temps per això. Dius, no, però si tot suma, tot forma part del mateix, i jo crec que fer música m'ha fet ser més, tant de bo, millor persona, millor arquitecte, millor professional, millor comunicadora al cap i a la fi. I m'ha fet ser més feliç, per tant, i és motiu més que suficient. Però sí, m'agrada reivindicar que tot forma part del mateix.

Totalment. I parlant d'inquietuds, com i quan sorgeix la teva passió per la música? És de petita o ja de més gran? Sí, superpetita.

També és veritat que a casa meva hi havia molta música, molta passió per la cultura i l'art. Anàvem a molts concerts, és un dels regals que m'han fet a casa molts pares. Des de petitones ens portaven a l'auditori, a museus i tocàvem instruments a casa. Jo he vist el meu pare tocar sempre la guitarra, hem cantat tots junts. Teníem un piano i quan teníem familiars a casa cantàvem tots junts com si fóssim la família Montrave de Sonrisas y Lágrimas. Llavors jo crec que m'havia de sortir naturalment, però des de petitona vaig començar a estudiar música i va haver un moment que me la vaig flipar com mai amb la guitarra perquè vaig veure que m'apassionava la música tocada en col·lectiu o creada com a banda. I m'he passat bomba tocant a molts grups i espero que la música sempre formi part de la meva

vida d'alguna manera. En un dels teus programes esmentes, bueno, de fet entrevistes l'Anna Bofill i parles de la seva dualitat entre música i arquitectura. Personalment, quines connexions has trobat entre música i arquitectura?

Moltes. Sí que és veritat que, per exemple, hi va haver un llibre que em va impactar que és de David Byrne, el líder de Talking Heads, on parla de com al llarg de la història els espais, per tant l'arquitectura, on la música era interpretada o reproduïda, determinaven la pròpia concepció i composició de la música. És a dir, que sempre les peces musicals s'han fet pensant en el lloc en qüestió on això succeirà. S'havia d'interpretar. Correcte. Des d'un punt de vista acústic, però també perceptiu o vivencial. Des de les sales on va néixer el punk fins a, doncs, com sempre, doncs, per exemple, la composició de certes peces atonals. Eren atonals perquè s'interpretaven en espais del tipus catedrals on hi havia molta reverberació, no? Perquè no es produeixin dissonàncies. Fins que arriba Wagner i diu, no, no, seré el primer en girar la truita i en aquest cas faré l'arquitectura, l'auditori amb mida per les meves òperes. Estem parlant del Teatre de Beirut. Sí, i llavors sí que m'interessa molt com sempre han anat de la mà a espai i so. És molt evident perquè van de la mà, no poden existir, el so no pot existir sense l'espai. Llavors jo crec que m'ha interessat molt veure aquests paral·lelismes en la història, però també. A títol personal ho he intentat, he volgut buscar aquestes connexions. Crec que quan he escrit cançons hi han aparegut elements, sobretot a nivell de vocabulari o de referències d'imaginaris molt arquitectònics o molt espaials. I també, doncs, per exemple, he fet petits projectes de col·laboració entre disseny, arquitectura i música. Vam fer un concert i una petita intervenció efímera a la Pedrera en un programa d'intervencions així artístiques especials i m'ho vaig passar bomba. Vull dir que sempre intento buscar aquestes connexions perquè és una excusa per, clar, juntar tot allò que m'agrada, el que m'apassiona.

Ara que esmentes Gaudí de rasquitllada, això que s'ha comentat que va dissenyar la Sagrada Família perquè sonés com un orgue, és així? O no? No n'estic del tot al cas, eh?

És que, de fet, la Sagrada Família m'interessa, però relativament A veure, aquí entraria en un debat. M'interessen molt més altres obres de Gaudí. Llavors he aprofundit més en la Pedrera, per exemple, o la Casa Batlló, però Sagrada Família d'aquella manera. Tinc una relació d'amor-odi amb la Sagrada Família. Ostres, ens la vols explicar o? No, no, jo crec que tothom ho entén. Ens genera això, no?, a tothom. Als arquitectes ens genera molt això, ens genera molts dubtes, però alhora no pots no admirar-la, no?, com a obra. Genera molt debat respecte al que s'està fent els darrers anys, sobre la magnitud, la monumentalitat, el sentit de crear una obra tan faraònica avui en dia, molt relacionada amb la. Bueno, evidentment és una. Un edifici religiós, no? Aleshores, en el moment en què ens trobem a Barcelona, això genera com certes contradiccions o com a mínim reflexions. Però, Gaudí, tot un tema, eh? Tot i això, poc el valorem, trobo. És el típic que, com sempre l'hem tingut aquí, per exemple, a la carrera d'arquitectura pràcticament no ens en parlaven. No ens en parlaven, eh? És una cosa que em sembla surrealista. Sí, sí, espero que hagi canviat, però és que em passàvem de puntetes per les obres de Gaudí i crec que tampoc és això, que realment podem aprendre molt de les coses que tenim aquí.

Totalment, doncs és el moment de fer un breu repàs de quins són els principals projectes que es duen a terme en aquests dos mons.

Divergents, amb Laura Ferrer-Rozana.

Avui a l'estudi de Catalunya Ràdio m'hi acompanya Núria Moliner, cantant, compositora, arquitecta, investigadora, comissària d'exposicions, professora universitària i divulgadora. D'aquí volem saber més detalls del seu impacte en tots aquests camps.

Des de l'any 2017, Núria Moliner és la compositora i vocalista del grup musical Intana, amb qui ha publicat tres treballs discogràfics i ha actuat al Primavera Sant o al Festival de Pedralbes, entre d'altres. Una activitat que ha compaginat amb col·laboracions amb De la Fe i les Flores Azules i Sopa de Cobra. En paral·lel a la seva faceta com a conferenciant, ha comissariat festivals i exposicions per a la Casa de l'Arquitectura de Madrid, la Roca Gallery de Madrid i Barcelona, la Bienal de Pensament de l'Institut de Cultura de Barcelona o l'Urban Art Fest de Bilbao. També ha participat en diverses iniciatives de perspectiva de gènere per fer de l'arquitectura un camp més igualitari i destaquem les seves contribucions amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la revista Barcelona Metropolis. Però, si hi ha un mèrit en particular que hem de ressaltar de Núria Moliner és haver-se convertit en pocs anys en la divulgadora arquitectònica de referència al nostre país, amb diverses col·laboracions i programes propis als mitjans de Trescat i Televisió Espanyola.

Núria, al llarg dels anys has fet una dezena de col·laboracions i projectes propis als mitjans públics. Un dels primers i que ha tingut més recorregut és Escala Humana Televisió Espanyola, del qual en vas fer quatre temporades i pel qual has sigut reconeguda amb el Premi Especial COAS Arquitectura i Societat 2019, el Premi Life Habitat 2020 i el Premi Bienal d'Arquitectura Espanyola 2022. Llavors, la gran pregunta és, com passes de ser una graduada de l'UPC i de la Parsons School of Design a ser una presentadora d'un programa de televisió?

És una cosa curiosa que em va presentar la vida. Sí, sí, és una bona pregunta perquè, com tota la vida, les coses bones passen perquè les busquen, però també per estar en el moment i el lloc adequat, no? És una barreja de projectar i treballar molt i també sort. Però va ser curiós, mira, justament, crec que de fet encara no era graduada perquè la carrera d'arquitectura és molt llarga. Ja, ja. Quants anys són? La mitjana són 11, però jo la vaig fent 7, crec que el més habitual són 7, 8, com a mínim 6, perquè són 5 anys de carrera més projecte final de carrera, que acaba sent un any de feina com a mínim, però és molt difícil anar any per any perquè és de tal intensitat i entrega que si no et vols desquiciar i tot i això et desquicies. Com a mínim 3 o 7 anys. El cas és que tenia 23 anys i estava començant a intentar prendre decisions perquè la meva feina, tot i que ja m'havia independitzat i m'havia de buscar la vida i estava fent feines del que fos i cobrant 4 euros l'hora i desganyitant-me viva i fent el callo, aquest callo que s'ha de fer a la vida de tant en tant, doncs jo me l'estava fent. Tot i això intentava que tot el que fes a nivell de feina m'acostés una mica més a una idea

de professió que encara no sabia ben bé quina era, però estava construïda a partir d'unes inquietuds que tenia, de moure'm en el món de la cultura, de sempre aprendre coses noves, d'expressar allò que m'apassiona, de transmetre, de crear, de pensar. I veia que potser si començava a escriure un blog això m'acostaria, doncs ho feia i tenia un blog, clar, època blogs, no? Vaig començar a fer moltes coses pel meu compte, treballar una editorial d'arquitectura i disseny, vaig començar a moure'n en aquest sentit per ja deliberadament decidir no construir, no em posaré en un estudi d'arquitectura convencional si sé que no m'acostarà cap on vull anar. I en aquest moment d'impàs i d'esforçar-me molt vaig presentar-me a un concurs d'estudiants d'arquitectura on parlàvem en públic. Jo allà, en mi salsa, el que a mi m'agrada és pujar a un escenari i comunicar amb un micro de diadema, venir a expressar què era per mi l'arquitectura i què estava fent o què havia fet fins ara. I crec que vaig ser l'única que va dir que com a estudiant o com a jove arquitecte doncs estava fent un blog, que a més a més feia concerts i ho explicava d'una manera com força peculiar. Clar, és lo meu, no? Posar-me dalt de l'escenari i sí que és veritat que al llarg de la carrera d'arquitectura els meus companys. Se'm donava prou bé, eh?

De veritat, però crec que el que se'm donava millor era explicar, conceptualitzar i explicar els projectes a classe. Que no pas dibuixar-los, normalment era al revés. Aleshores, allò em va jugar a favor perquè aquell dia presentant aquell projecte, presentant-me a mi mateixa com veia la feina i l'arquitectura, hi havia una persona entre el jurat que va dir, ui, i aquella persona estava començant a pensar en la possibilitat de fer un programa d'arquitectura, però estava a les beceroles, vull dir, ja et dic. Llavors, una cosa va portar a l'altra, vaig fer un càsting, vaig fer proves davant de càmera, vam començar a desenvolupar el format junts, va ser en Jaume Prat, aquesta persona, arquitecte, i junts vam pensar aquest format amb una productora, van passar dos anys, i finalment, després de molt esforç, i jo ja no hi comptava, vull dir que també aquí el factor de sort, no?, vam picar molta pedra però dos anys i mig després ens van dir endavant fareu Escala Humana a la 2 de Televisió Espanyola jo era el primer cop que em posava davant d'una càmera i va ser tot un aprenentatge i vam començar rodatges que tenia 25 i vaig acabar que en tenia pràcticament 30 o sigui que realment va ser un projecte que em va canviar la vida vaig aprendre una barbaritat vaig endinsar-me en el món de l'audiovisual que s'ha convertit en

el meu món i no saps com m'apassiona perquè també té molt a veure amb tot això que estem dient. I també vaig conèixer persones talentoses i fantàstiques que avui en dia formen part del meu equip i amb qui continuo treballant sempre que puc. Per tant, sí, va ser un projecte molt important i va ser una sort, un regal.

Hi havia precedents de projectes d'aquest tipus a la televisió sobre arquitectura?

No ben bé, no. Sí que és veritat que veníem de referències, per exemple, com Òpera en taxants, on s'havia volgut acostar una disciplina o una temàtica una mica més, potser, malauradament, percebuda com qualcom elitista, però que en realitat podia interpel·lar interès a tothom, no? I vam dir, anem a intentar fer-ho molt més accessible, molt més proper. Els arquitectes tenim, i cada cop potser hauria de parlar menys en primera persona, però crec que m'incloc, perquè ho he vist des de dins, crec que s'ha tendit, hem tendit molt a parlar de l'arquitectura des d'un lloc elevat i molt per nosaltres, i jo veia que això era un error garrafal que no feia més que distanciar-nos encara més del conjunt de la societat, quan en realitat és que no té cap sentit. O sigui, treballem per la gent, els arquitectes treballen per la gent, no? I hem de deixar-nos de tonteries i parlar molt més de tu a tu, no?

Un altre projecte que en el seu dia també et va costar engegar, però que està tenint molt èxit, és Animals Arquitectes. En aquest cas ens ha subseguit a 3CAT, amb aquest projecte. I en aquest programa, a cada capítol, ens hi ha dinses dins del món d'un arquitecte o estudi d'arquitectura destacat català. D'on sorgeix la teva idea per apostar per aquest tipus de format?

Doncs mira, això va ser el primer projecte propi que ja vaig crear 100% pel meu compte, perquè havia acabat Escala Humana, estava treballant en moltes coses, però sentia que m'apassionava l'audiovisual i volia seguir tan de bo treballant en aquest àmbit meravellós que m'havia robat el cor. I amb la Matilda Vidal de Llobatera, que també havia estat realitzadora a Escala Humana, vam començar a donar-li voltes i a pensar què podíem fer, què podíem fer. I vam pensar que era una pena perquè l'arquitectura catalana és del millor que existeix al món, és punta de llança tant en el passat pel que fa a la tradició com al moviment modern, racionalisme català, com en l'arquitectura contemporània, especialment perquè del més interessant d'arquitectura, per exemple, sostenible, s'està produint aquí. I sentíem que això valia la pena explicar-ho i posar-ho en valor. És reconfortant veure quan fas exercicis com aquests de divulgació, és molt reconfortant veure que l'interès hi és. És a dir, que el problema no era que no despertés interès, era que potser no ens estàvem adreçant de la manera adequada al públic general parlant d'aquestes qüestions. Però el més bonic és que he vist que la gent ho valora i que la gent connecta i que una sèrie de documental d'arquitectura que a priori podries pensar que no va dirigida a tu, te la poses i t'agrada i t'entreté fins i tot i aprens i tens ganes de saber-ne més i no té per què ser avorrit i és que a més a més agafes idees per casa teva o tindràs en compte això en un futur o també et permet abordar qüestions absolutament capdals avui en dia per la societat com és l'emergència climàtica, com podem reduir la nostra empremta ecològica, com podem viure millor o com et sents a casa teva i per què és tan important reivindicar l'habitatge com a dret. Per tant, vam veure que no era només parlar de com de bonics són uns edificis que han fet, uns arquitectes importantíssims, no, no, no. Volíem descobrir aquestes persones i els seus pensaments per, precisament, reflexionar sobre coses que ens afecten a tots.

És per aquest motiu que vas fer Entre 4 parets? Perquè és un format diferent d'Animals Arquitectes?

Encara volia anar més enllà en aquest sentit, perquè Entre 4 parets no és un programa d'arquitectura, és un programa sobre habitatge i cultura. Jo estava obsessionada, forma part de. Mira, de fet, és com un recorregut, no? Esclama d'Animals Arquitectes Entre 4 parets. És el projecte del qual em sento segurament més satisfeta o orgullosa que hagi tirat endavant perquè ja et dic, hem començat aquesta conversa dient que jo volia moure'm en el món de la cultura i per fi crec que he pogut arreplegar tot allò que m'apassiona, no? Puc parlar de música i d'habitatge en un mateix programa, això és meravellós, no? Però no només per mi, evidentment, sinó perquè crec que dins d'aquest camí que volia fer tenia l'obsessió d'apropar-ho a quanta més gent millor. És cert que Animals Architects ha funcionat i n'estem super agraïdes, però jo pensava, hi haurà gent que sota el pretext de documental d'arquitectura ja no s'ho posarà mai, però perquè no està acostumat o acostumada. Per prejudici, no? Potser? Sí, o potser quan arriba a casa, jo ho entenc, no es vol posar una cosa que creu que és un documental, no? Tot i que ja podríem veure que és un documental o de quina manera hem intentat trencar amb això Animals Architects. Però jo vaig dir, val, jo vull arribar també a aquesta gent que no es posaria a priori un documental d'arquitectura. Com puc arribar, no? I dins d'aquesta obsessió i el coqueteig amb el mainstream,

que a mi m'encanta perquè jo em moc entre una cosa com més. Sí, puc ser intensa en una disciplina, però alhora m'encanta la cultura pop i super a favor d'utilitzar aquestes eines i aquests canals, dic, vaig a jugar amb un punt d'entreteniment per arribar encara més gent. I fent una mica d'investigació vaig dir, què és el contingut, parlo de contingut amb tota la intencionalitat, quin és el contingut relacionat tangencialment amb l'arquitectura, el disseny, etcètera, que millor ha funcionat al món en quant a reproduccions i abast de públic general, els house tours de les cases de gent famosa, no? Molt obvi, tots ho hem vist a YouTube, a Kim Kardashian, Vogue, house tour, no? Aleshores vaig dir, va, doncs si aprofitem aquest ganxo, la curiositat de veure les cases de la gent que admires, que segueixes, que et genera molt interès, aprofitem aquest ganxo per fer un programa on, amb calçador, amb aquesta excusa, tant de bo puguem posar reflexions sobre habitatge, que és el gran maló que ens ocupa i preocupa, sobre cultura, serà un programa cultural perquè els seus protagonistes seran gent de diferents disciplines artístiques, culturals, creatives. I sobretot allò que forma part tangencialment dels llocs on vivim, que aquí, clar, pots parlar d'absolutament tot i crec que coses que ens afecten i que ens agraden a tots, no? Podem anar des del lloc superficial i, eh, superafavor,

estètic, que l'estètica la reivindico com una cosa de benestar també, de que bonic és aquest pis, prenen nota d'aquest material, una cosa així més juganera, més desenfadada, super a favor d'aquest punt d'entreteniment, però després tenim una conversa i entre mig hi ha pinzellades de reflexions que espero que estiguin arribant i sempre amb molta noció de com d'important és l'habitatge com a dret, que és un missatge que intentem i també de sostenibilitat que intentem transmetre en tots els episodis. Doncs és el moment d'encarar la recta final del programa.

Divergents, amb Laura Ferrer Rosada.

Avui a Divergents hem tingut el gran privilegi de poder conversar amb la comunicadora i arquitecta Núria Moliner, de qui hem pogut aprendre i conèixer de primera mà la trajectòria. I per acabar, Núria, m'agradaria preguntar-te si haguessis de fer balanç de tots aquests anys, quins creus que han sigut els teus majors encerts?

Decidir no treballar en una cosa que creia que no era el camí que volia seguir, deixar-ho tot i que m'estava intentant guanyar la vida i em van fer alguna oferta laboral molt temptadora i vaig voler apostar, tot i la precarietat que tenia per davant. Crec que va ser arriscat però va ser una molt bona decisió.

No deixar-te emportar pel que feia tothom, potser, o pel que era fàcil.

Sí, exacte, i apostar pel que realment sentia que tenia a dins, tot i no saber exactament quina etiqueta o quina feina seria això, finalment, i m'encanta que ho hagi pogut anar descobrint sobre la marxa, i també m'encanta no saber exactament què estaré fent d'aquí uns anys. És la gràcia, també, no? Sí, jo crec que aquella va ser una bona decisió, perquè els meus pares em deien, però agafa aquesta feina que tant. I em van entendre. Això els pares sempre ho diuen. No, però em van entendre i em van recolzar i vaig tenir sort en aquest sentit. Aleshores, aquella va ser una decisió important. I crec que he tingut molta sort de. Crec que si tinc alguna virtut és saber-me envoltar de gent talentosa i bona persona. Aleshores he pogut aprendre a créixer amb gent fantàstica del món audiovisual i de la cultura, que he anat recolectant al meu voltant perquè m'agrada empapar-me i inspirar-me de la gent que m'envolta. I ara he muntat una productora i formen part del meu equip. És una cosa que m'enorgulleix moltíssim i em motiva molt veure que una cosa que no sabia que em portaria aquí m'ha acabat donant l'oportunitat de no només generar feina per mi, sinó per més gent. I venint d'un camí de molts anys d'autònoma, això la veritat és que sí, em motiva bastant.

Canviaries alguna cosa o alguna cosa que t'hagués agradat saber en el seu moment?

No, no, no canviaria res. No, crec que, mira, una cosa que, més que voler-ho canviar, vull no perdre, és que sempre he sentit que quan faig un projecte és l'últim que faig. Perquè és tan difícil fer qualsevol cosa en aquest món, i en la cultura encara més, i si t'inventes els projectes encara més, o sigui, tot és tal miracle. Cada projecte és un miracle. Aleshores, clar, cada cop és una miqueta més fàcil, evidentment, si t'esforces i fas la teva feina. Però sento que cada cop que he fet una temporada, un projecte nou, que sortia un encàrrec nou, jo em sentia la persona més afortunada del món i sentia que ho havia de donar tot i que sobretot ho havia de gaudir al màxim i valorar-ho perquè em sento una privilegiada fent coses que m'omplen tant creativament i personalment. Aleshores, sempre tinc aquesta cosa, de fet la meva productora es diu prestàlgia per això, perquè tinc sempre, és la nostàlgia del present o del futur, d'una cosa que encara no ha acabat o no ha passat. I jo em sento així en cada projecte i a la vida en general. Espero no perdre, ho saps? Que realment sempre tingui aquesta sensació de fortuna i de valorar les coses quan passen.

Quins creus que són els principals avantatges de tenir una formació interdisciplinària entre música i arquitectura en aquest cas?

Com de determinant ha sigut per tu? Ho trobo bàsic, bàsic, bàsic. Perquè per mi era molt obvi que estudiar arquitectura, com que ja havia fet música i m'interessaven tantes altres coses, era simplement un pas més i un creixement personal i un aprenentatge que t'obria la curiositat i els ulls cap al món i cap a moltes altres coses. I això és preciós. Fins i tot arquitectura, que sembla una carrera molt especialitzada, amb molta gent que hagi estudiat et dirà el mateix si en parles, no? Et dirà, no, no, és que m'ha obert la curiositat pel món i per aprendre i per fixar-me en tantes altres coses. Llavors jo crec que sí, que és com molt obvi, no? En realitat avui en dia hi ha més. Sí, quan estudies surts al món laboral i et trobes el que et trobes, tampoc res et garanteix res. Per tant, és com, ei, anem a aprendre, que aprendre és preciós, anem a créixer i veurem cap a on ens porta això. Però és que, mira, ma germana m'estudia Comunicació Audiovisual i no es dedica a això. I jo no estudia comunicació audiovisual i em dedico a l'audiovisual. I dius, mira, doncs no m'ho hagués imaginat, però he trobat una altra passió pel camí que és l'audiovisual, que té molt a veure amb la composició, amb el fet de crear un recorregut, una línia de pensament, una construcció estètica també. En cada plano hi ha la intensitat de cada línia d'un plano, el d'arquitectura, no? Per tant, crec que tot m'ha sumat molt i faria més coses, la veritat. Em quedo amb ganes de tenir més temps per estudiar més coses. Quin punt entre ciència

i art creus que les universitats haurien de construir millor?

Jo crec que hauria d'estar sempre present, perquè, per exemple, jo vaig estar a punt d'estudiar matemàtiques, perquè la meva profe de mates del col·le em deia estudiar mates. No, les mates em donaven molt bé, si no recordo malament vaig treure un 10 a la selectivitat de mates, o sigui, era bastant el meu. Però ho vaig descartar perquè sentia que allà no tindria sortida la meva part més creativa, no? Jo crec que per molt que sí, segur que hagués sortit, ja em diràs tu que sí. Per tant, jo crec que sempre hi és, no? Que sempre hi és aquest ventall. I que, segons la persona, doncs pots tirar més cap a un costat o cap a l'altre, o a temporades, també. Però sí, és que no concebo. És difícil concebre una feina sense dues vessants del cervell, no? Mhm. Quin consell donaries

als joves que ens escolten i que encara estan buscant el seu camí en aquest àmbit?

Fer projectes propis, suposo, jo no soc ningú per donar consells, vull dir que crec que cadascú fa el que pot, ens intentem guanyar la vida, arribar a finals de mes, pagar el lloguer, que no és poc, malauradament tal com estan les coses, per tant, moltes vegades també, com que romantitzem o idealitzem el fet aquest de lluitar pels teus somnis, això és molt millenial, és molt millenial, es nota. Però és una mica caduc avui en dia això, perquè potser és més que suficient tenir una relació sana amb la feina, potser segons com és millor, separo les coses i arribo a fines de mes que no és poc. Però sí que és veritat que si tens inquietuds de fer coses pròpies, Jo crec que s'ha de fer, perquè hi ha una etapa en la qual això pot ser més difícil, trobar el temps i l'empenta i l'energia. Llavors, crec que als 20 i pocs és el moment, dels 20 als 30, és el moment de crear projectes propis i de llançar-te a la piscina sense saber si hi ha aigua, perquè després necessitaràs l'aigua sempre. I és el moment, és el moment 100% per dir, em ve de gust fer aquesta bogeria des d'un lloc molt naïf, intuitiu, perfecte, és quan passen les coses interessants. I què aconsellaries als no tan joves? No ho sé, tant de bo intentar ser feliç fent la feina que fem. Crec que la barreja de tenir bona gent, Però alhora, tu per créixer també, encara que ho facis egoístament, saps aquesta cosa que hi ha gent que cada vegada es fa de, no, no, jo vull ser la millor o el millor o el més intel·ligent o el més tal d'un lloc perquè si no em sento amenaçat, això parteix d'una inseguretat molt grossa ja de base, per tant, fora inseguretats en aquest sentit. I si tens inseguretats o vols aprendre i créixer, si és intel·ligent, envoltat de gent bona, i després tu seràs boníssima també, no? O també gaudiràs d'aquest procés i del fet d'admirar els altres, que és una cosa xula, jo crec.

Moltes gràcies per acompanyar-me avui a l'estudi de Catalunya Ràdio, Núria, espero que hagis passat una bona estona. Molt, a tu, un plaer. I a tots vosaltres ho esperem en el pròxim capítol de Divergents, una coproducció de Catalunya Ràdio i UPC Arts. Us hem acompanyat Josep Maria Campillo, el control tècnic, i jo mateixa, Laura Ferrer Rosada, el guió i la locució. Fins aviat.