T1xC2 - Reuben i la banda

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

El 20 d'octubre del 2006. Pemi Fortuny deixa els legs en busto en un concert a la sala La Mirona de Sal. La Mirona de Sal.

L'escenari ara és el món.

Llensa. Un viatge. Una ràdio. Una família.

Capítol 2. Rubén i la banda.

Dissabte 1 de març del 2025, ara són les 9 del dematí, i avui continuarem amb les reunions amb els nostres clients, hem d'anar a la ciutat i tenim un dinar de feina, i després de dinar quedarem amb la tropa de la ràdio per anar a visitar el Sierra Leone Refugee All Stars, que és un grup o part dels components del grup que és un grup que va estar en un camp de refugiats a Guinea Conakry durant la guerra i ells van muntar aquest grup per les celebracions, la vida continuava igual i la música en el fons és una cosa necessària fins i tot en els moments que et falta més de tot. I ara ells estan vivint a prop del Sugarloaf, una muntanya que es va esllevissar fa uns anys. I bé, doncs, viuen per allà, no és un barri molt així residencial, per dir-ho d'alguna manera. Ja veurem a veure què ens trobem.

El coche aquí ha passat de llar. Vaya lío, tio. Què? Com es tracta?

En el moment bé, però per trobar això, és una àrea nova i que no hi ha.

Aquí va haver lo del Mutzlein, això d'aquí. Aquí és on va caure tota la muntanya, aquesta va caure sobre la muntanya.

I sabia greu, com saps? Que vinguin fins aquí, no sé què.

No, no, si estàvem aquí a la vora. És com anar a Sant Cugat, a l'altra banda de la muntanya.

És una associació de músics,

un grup de músics que es van promocionar entre ells.

Es van fundar al camp de refugiats de Guinea durant la guerra. Llavors, en Nura els va tirar, van fer un documental, i vam començar a fer gira per tot el món i per camps de refugiats i tal. Van tocar Mudós, Peter Gabriel, tenen com quatre o cinc discos publicats i quan va passar, bueno, vam posar una de les cançons que sortava de Diamante de Sangre a la pel·li.

La llàmina és el teu amor.

Van tornar cap aquí, com passa sempre. Fas pujar una cosa i després l'abandones.

I ara estan una mica desorganitzats. Estan gravant un nou disc.

Som als afores de Freetown, a la falda de Sugarloaf, una de les muntanyes que voregen la capital. L'any 2017, una esllavissada va deixar entre 500 i 1.000 morts i centenars de desapareguts. Una cicatriu de terra roja travessa l'espessor de la selva i ens recorda l'impacte de la catàstrofe. El periodista de Sierra Leone, Omar Ufofana, ho explicava a la BBC.

After weeks of heavy rain, the top of Sugarloaf Mountain collapsed. Omar Ufofana has been to affected areas and set this exclusive report. The scale of this disaster is immense.

Hi ha cases a banda i banda del carrer, costerut i sense asfaltar. N'hi ha de molt senzilles, fetes de maons i amb teulada de xapa. També edificis a mig construir i habitatges més cuidats, en una postal farcida de contrastos. Fa vent i el sol és fort.

Un noi neteja amb cura una filera de mototaxis aparcats a la vora del camí. Hi ha dones que renten la roba amb cobells a terra. La brossa s'amuntega entre la vegetació. En aquesta zona no hi ha planificació urbanística. El nostre objectiu és poder arribar a casa del líder del Sierra Leones refugí All Stars, Rubén Coroma. Tot i les indicacions que el Rubén ens va enviar per WhatsApp, no ens n'acabem de sortir.

Si sou a Freetown, demaneu pel lloc on hi va haver l'esllavissada. Conduïu cap a Regent Village i atureu-vos a Gumagate. Demaneu a qualsevol conductor de mototaxi que us porti a casa meva. Aquí em coneixen com a Soda Soap.

Cap conductor de mototaxi ens ha portat fins a casa seva. El nostre guia, la Lusayn, li truca perquè ens doni més detalls.

Però per arribar allà no sé com fotré.

Al cap d'una estona apareix la Grace, la dona del Rubén, i una de les fundadores d'aquesta banda nascuda als camps de refugiats de Guinea-Conakry.

La Grace és cantant. ¿Què és el teu nom?

Grace. Grace, d'acord. ¿Estás cansada? Sí, sí, sí.

D'acord, comencem. Salud, Rubén. Salud.

La Grace aixeca els ulls i amb el dit ens assenyala el camí. Hem de pujar fins al capdamunt del turó i travessar per on puguem el laberint d'habitatges precaris que s'escampen desordenadament per la muntanya.

Si

us

calleu que no sigui sobre meu.

Anem avançant amb corrua. La pujada és pronunciada i, de vegades, falta l'alè. El camino revienta.

Madre mía. Tira, tira. El

Rubén

es menut i acollidor. Dú una camisa blava i pantalons clars. El pes dels anys li ha emblanquinat els rinxols.

Oh, you get some exercise here.

La casa és de maons grisos i té una mica de porxo. D'un dels murs penja un mocador amb estampats de caixmir i un vestit esquitxat de rojos diversos. Per entrar a casa del Ruben i la Grace hem de pujar unes quantes escales. A dins és molt fosc i la poca llum que hi ha entra per una de les poques finestres que veiem. No tenim vidres ni porticons. A la sala, despullada de mobiliari, també ens espera el Christopher, el percussionista.

Ha tocat a la finestra, el Pemi es fixa en la bateria i en un amplificador.

Yeah, Fender, nice, eh?

Tinc un igual, tío. El vaig perdre no sé quantos anys. De válvulas, sí, sí. Aquest és dels anys 70, o sigui. Tinc igual.

Li dic al Christopher que el Pemi també és músic, molt conegut a Catalunya.

Per parlar amb la banda, decidim sortir a fora. Els ambients interiors i foscos són l'habitat perfecte per als mosquits que transmeten la malària.

Traginem cadires i ens asseiem en rotllana, a l'ombra d'un arbre de mango. La roba estesa, de totes mides i colors, voleia el nostre voltant perquè el vent encara bufa. Els veïns ens miren encuriosits. La tarda fa olor de fum. Les gallines picotegen a la vora. Encara falta un altre músic, el Jason, que no tenim gaire clar que pugui arribar a temps.

El Jason ja ve cap aquí, perquè la distància, sabeu?

Ell viu lluny. No veiem ningú que pugi costa amunt. Comencem la conversa.

Nosaltres encara hem de lluitar cada dia per sobreviure. I de fet, tres de nosaltres som aquí. Però no podem tocar com abans tota la banda completa. Quatre dels nostres companys són als Estats Units, a Amèrica. Es van sentir atrets per les oportunitats d'allà i no els podem culpar. Alguns d'ells estan casats amb nord-americanes i per això poden viure allà. I tres de nosaltres vivim aquí però encara fem música, encara fem música. Anem a l'estudi per gravar i llavors enviem aquestes gravacions al nostre mànager. El nostre mànager és als Estats Units.

El nostre mànager és als Estats Units.

Als anys 90, la Guerra Civil va desplaçar el 60% de la població. El Rubén i la Grace, igual que milers de persones, van travessar la frontera amb la República de Guinea, també coneguda com a Guinea-Conakry, per fugir de la violència. Els camps de refugiats van coincidir amb altres músics, però no tenien instruments i els van haver de construir amb el poc que tenien.

Sí, no hi havia instruments, però només teníem una guitarra.

No teníem cap instrument. Amb prou feines teníem una estructura de guitarra. I una altra cosa, no teníem ni cordes de veritat. Com ho fèiem, doncs? Al fred de la bicicleta. D'allà trèiem algunes cordes. Això és el que fèiem servir per tocar la guitarra. Però almenys la gent es distreia, perquè el camp de refugiats és com un lloc confinat. No hi ha felicitat. Tothom té la seva trista història per explicar. I per això vam pensar que la música podria ser molt útil per aquesta gent. I així vam començar a crear música i n'estem molt contents. Sí, molta gent va reviscular. Oh, al camp hi vivien 37.000 persones. 37.000. 37.000. Sí. Anem amb ell.

La gent ens convidava a tocar quan celebraven aniversaris o quan es casaven. Nosaltres hi anàvem i tocavem per ells. De vegades també actuàvem per entretenir la gent, per plaer. I ens podien avisar. Nosaltres fèiem d'animadors.

Li dic al Rubén que al camp es podia veure la força de la música. Parlem dels moments màgics, de la gent ballant. Al mig del no-res.

Sí. Sí.

Yo era un médico, pero un médico social.

La Grace recorda el momento en que, como banda, els va a cambiar la vida. Sí.

Allí vimos a tres o cuatro americanos.

Era l'agost del 2002. Al camp de Sembacunya van conèixer els cineastes Zach Niles i Banker White, que comencen a filmar-los, a fer-los seguiment, i amb l'ajuda de l'Agnur els munten una gira per portar la música a altres assentaments de refugiats que, com ells, esperen poder tornar a casa. Finalment, quan això passa, el grup viu una etapa intensa de viatges i actuacions.

D'aquesta trobada se'n va cunyar, de la banda i de la gira pels camps, se'n va fer un documental, Serra Leones, Refugí, All Stars.

Sierra Leone's Refugee All Stars was about these musicians who kind of had the courage to come together and write songs and play music for their fellow refugees, for themselves.

Some people when they been in the block say they know they was with Soda Soap. Some people when they been in the block say they know they was with Soda Soap. Soda Soap they put them close up. They get them drunk.

La película Diamant de Sang i l'ajuda dels directors va fer saltar el grup a l'escena internacional.

Oh, sí, i tant, el meu moment més feliç, sí. Bé, el meu moment més feliç va ser el 2005. Perquè els homes que vam conèixer el camp de refugiats i ens van ajudar van fer un documental sobre nosaltres. Després van intentar que es projectés en un festival organitzat per l'American Film Institute a Los Angeles. Ells hi van presentar el nostre documental i de tots els treballs que s'hi van projectar, el nostre va quedar el primer. Va ser escollit el millor documental d'aquell certamen.

El primer documental que vam fer va ser el millor documental.

Amb el seu primer àlbum, Living Like a Refugí, del 2006, van tenir crítiques molt bones. Artistes com Paul McCartney, Angelina Jolie i Ice Cube els van donar suport i van arribar a actuar amb U2, Peter Gabriel i Aerosmith.

Ens van convidar a visitar els Estats Units. I quan vam arribar a Los Angeles era com si fóssim diplomàtics. Molta gent ens tractava amb honors. I ens van portar a un lloc i ens van demanar que caminéssim per la catifa vermella. Hi havia periodistes a banda i banda. I tothom es barallava per fer-se una foto amb mi. Aquest, per mi, és el millor moment des que va començar tot això, sí. Sí, molta gent em valora i sempre es refereixen a mi com una llegenda viva. Em diuen així, la majoria de joves, sí.

Els èxits se succeïen, però avui dia la fotografia del grup és una altra. I now. ¿Cuál es la situación actual?

Bueno, la situación actual es como.

Bé, la situació ara mateix és no sé com descriure-la. Però des que vam deixar de fer gires, el 2017, no hem tingut l'oportunitat de tornar-ne a parlar. I després, per interessos personals dels membres de la banda, la majoria s'han quedat als Estats Units. I només tres som aquí. Així que no podem tocar com a banda. Però de vegades, quan volem entretenir la gent, tres de nosaltres lloguem una altra banda i simplement col·laborem i toquem la nostra música. El que fem ara és gravar cançons. Sí, estem gravant. Hem gravat unes quatre cançons i continuarem gravant fins que tinguem un nou àlbum.

I parlem sobre el significat d'algunes lletres. Així és com sona una primera maqueta de Fire Too Much Fire. Foc, massa foc.

Una d'aquestes cançons és Fire,

Too Much Fire. Aquest és el significat de la cançó i del foc de què parlo. El foc són els explosius. Els explosius que la gent fabrica. I és aquesta explosió d'armes la que està fent tremolar l'escorça terrestre. Hem d'aturar totes aquestes guerres i donar al món un espai per respirar, perquè puguem tenir un aire net per respirar, viure, créixer i viure còmodament en aquest món. Però, esclar, tot això només és per poder.

La Grace mira el seu marit amb tendresa.

Preguem per una vida llarga i bona salut, per poder continuar fent més i més coses per la música,

perquè els nostres nets

i besnets puguin seguir els nostres passos. M'encanta la música, m'encanta.

Els tres integrants del grup, la Grace, el Rubén i el Christopher, es miren en complicitat i ens regalen una cançó a capella.

El Rubén es prepara i la veu surt a raig.

¿Te gusta?

Sí. Muchas gracias. No es suficiente.

Acabem la conversa i el Jason, el guitarrista, encara no ha arribat.

Ens abracem i els desitgem tota la sort del món amb el nou disc. Desfem el camí de pujada i al fons veiem un home esprimatxat, du una guitarra a l'esquena i malda per superar el desnivell. És el Jason, el músic que estàvem esperant.

La música és la nostra feina, forma part de nosaltres, així que en continuem fent, continuem creant música.

La trajectòria del Sierra Leone's Refugee All Stars explica molt bé l'evolució que ha tingut el país després de la guerra. La meitat dels integrants del grup, com ens explicaven, viuen als Estats Units. La resta sobreviuen a aquest turó que voreja la caòtica capital. La falta d'oportunitats i la desesperança també travessen els joves del país. Ara tenim una trobada amb una de les persones que coneixen millor la realitat de Sierra Leone, el periodista Umaru Fofana, que sentíem a l'inici d'aquest capítol explicant l'esllavissada al barri del Rubén. Fofana treballa per a mitjans com la BBC o Reuters. Amb el Pemi, la Yasmina i l'Ot ens trobarem més tard, a l'hora de sopar. Hola, hola, hola, bon dia. Ens citem en un hotel al centre de la capital.

He cobert tantes històries a Sierra Leone,

i malauradament moltes han estat històries molt difícils. Algunes són dels anys de la guerra dels anys 90 fins al 2002, que és quan la guerra va acabar formalment. I també he informat sobre històries com la de l'Ebola, que va matar milers de persones a Sierra Leone. En aquell moment jo era, més o menys, com la veu de la bola de BBC, per Sierra Leone, Liberia i Guinea.

L'Homaru va començar a treballar per la BBC durant la guerra. L'any 1997, la residència de l'antic president del país, Ahmad Tijan Kabah, es va incendiar. Ell s'hi va acostar per explicar què estava passant.

Hi havia soldats a qui havien ordenat que vigilessin un control de seguretat per accedir a la residència de l'expresident. I algú sembla que els va dir que jo era periodista i que anava cap allà. Així que em van perseguir i em van detenir. Em van disparar a la cama i em van destrossar l'os de la tíbia. Em van portar a un amagatall, em van torturar, cremaven una bossa de plàstic i deixaven que les gotes en flames em caiguessin a l'esquena. Em van orinar la boca i em van obligar a passar-me l'orina. Em van torturar i em van fer passar un infern fins que al final, d'alguna manera, em van portar a l'hospital. Va ser una experiència molt dura, però em va fer més fort per continuar sent periodista i per dir la veritat sobre el poder.

I com a periodista, del que informa moltes vegades és de la situació en què es troba el país.

Aquí literalment es viu al dia. La gent menja amb el poc que guanya cada dia. Arriba l'endemà i no tenen res. Han de tornar a lluitar per poder menjar.

L'economia no va bé.

L'economia va molt malament. I com a resultat, la inflació. És una inflació desbocada. Els preus pugen sense parar. I l'atur és molt alt. Per això veus molts joves fent de mototaxis, perquè és l'únic sector on tenen una feina garantida, més o menys. La gent va a la universitat, en surt i no té feina. Això no pot ser. El pitjor és que ha estat així pràcticament sempre. Fins i tot en el cas dels que troben feina, és difícil que amb el seu salari, amb el seu sou, puguin cobrir realment les necessitats més fonamentals. Així que han empitjorat molt les coses. Però, com he dit, la tragèdia és que fa dècades que és així i cap govern ho ha pogut arreglar.

La falta d'esperança ha portat molts joves a consumir drogues.

I això i es afegir que els joves han recorregut a les drogues. Hi ha molta criminalitat i hi ha molts robatoris. La patida de delinqüència està molt estesa. Malauradament la nostra tragèdia és que no sembla que ningú tingui cap solució parles amb l'oposició no tenen cap solució parles amb el govern no tenen cap solució i això és el que ho fa

molt desesperant sobre el consum de drogues

el periodista ens parla del Cush una droga sintètica

que està fent estralls. El kush és una droga sintètica.

Es fa majoritàriament a Sierra Leone. Alguns dels ingredients venen de l'estranger, com l'acetona, i també fan servir formol. Es fuma o s'inala, i és molt, molt perillós. És tòxic. Això provoca. Infla les extremitats, i llavors hi surt com una úlcera, i quan esclata, els malalts gairebé moren de sobte. Inalar el kush també afecta els òrgans, els ronyons, el fetge. Molts joves han mort. No tenim cap estadística, però crec que centenars, probablement milers de joves, han mort en els últims 6 o 7 anys per haver fumat cuix.

L'impacte d'aquesta droga és atrós. Alguns diuen que també

utilitzen fentanil. Per això el president va declarar que és una emergència de salut pública.

El retrat que fa el periodista de la BBC parla de falta d'oportunitats, de pobresa i de desesperança.

De vegades veus que les causes de la guerra encara són presents. Així doncs, veus tots aquests signes i símptomes de la guerra. Tot i això, estic fermament convençut que aquest país no tornarà mai a la guerra, perquè el que va viure durant la guerra és tan gros que ningú vol que torni.

Qui ha treballat sempre per la pau al país és l'activista pels drets humans John Colker, fundador de Fanbull Talk.

Durant la postguerra, aquesta entitat va fer una tasca ingent per la reconciliació, prenent de model la tradició ancestral de reunir-se al voltant d'una foguera per resoldre els conflictes de la comunitat. En aquell període, víctimes i butxins els van poder mirar als ulls.

La disculpa pública és una forma de càstig. Això és del que em vaig adonar durant la guerra. El nostre paper era organitzar, convidar, entrenar. Però què passava a la foguera? No ho sabíem. Això depenia de la comunitat. En el fons, la gent volia perdonar. Els participants es reunien al voltant de la foguera i deien, vaig fer això i allò, he matat el teu ésser estimat. Recordo, en una comunitat, una família que no va saber que el seu fill l'havien assassinat fins aquell moment. Al cap d'un minut vaig sentir plors i li vaig dir al meu company, què passa allà? Perquè sempre havíem d'estar molt atents. I el que passava era que totes les dones ploraven perquè es pensaven que aquest jove era viu. El noi que havia confessat que abans havia estat nen soldat estava molt preocupat. Així que la comunitat es va unir, es va comprometre amb aquesta família i es va trobar una solució. I l'exnen soldat es va oferir a treballar per aquesta família tant temps com fos possible.

Com passa a la majoria de països africans, Sierra Leone és ric en recursos naturals. L'extracció de diamants és la font d'ingressos principal i recorda els temps foscos de la Guerra Civil. Els rebels del RUF, el Front Revolucionari Unit, van finançar-se amb la venda dels anomenats diamants de sang amb la complicitat d'Occident. Al país també hi ha or, ferro, bauxita o rútil, però la maledicció de l'abundància és implacable. El periodista Omar Ufofana n'assenyala els responsables.

Sempre és la mateixa història. Un govern entra, un govern surt. Sempre és el mateix, perquè aquest és un país on el govern no té la intel·ligència per pensar en llocs de treball per la gent. Depenen d'aquestes multinacionals, principalment mineres, perquè paguen taxes. Però aquestes empreses venen a invertir i proporcionen aquests llocs de feina als ciutadans dels seus països. Per això faran tot el possible per protegir aquestes companyies, fins i tot en contra de la seva pròpia gent. Els perills ecològics i ambientals d'aquestes activitats mineres són enormes.

L'ataca de les polis s'escampa arreu.

Akono és una empresa israeliana. Si vas al nord, on s'extreu el mineral de ferro, és propietat de xinesos. Però, com sempre, argumentaran que ara el govern ha modificat la llei de minerals per donar l'1% a la població. Abans era menys de l'1%. Però què és un 1%? La gent viu en la pobresa. En alguns casos han hagut de ser reubicats. Els han fet marxar lluny de les seves terres ancestrals. Els han portat a llocs on l'aigua, l'aigua potable, és un problema. L'accés a l'atenció mèdica és un problema. L'educació pels infants és un problema. Les feines no els donen per res. Sempre és la mateixa història. Dècada rere dècada.

El periodista de la BBC sap bé de què parla, perquè va néixer a l'est del país, la zona rica en diamants. La situació a la regió no ha canviat.

Crec que les àrees riques en diamants continuen tenint conflictes perquè les poblacions d'aquelles zones creuen que els diamants no els beneficien, topant sempre amb les companyies mineres. Per tant, crec que mentre això passi, els diamants que provenen d'aquelles zones són diamants del conflicte.

Acabem la conversa amb el periodista Omar Ufofana. Abans de marxar, li expliquem que hem estat a casa del Serra Leones, refugió a les Tars.

Fa molts, molts anys que no els veig. Intentaré trobar temps per anar-los a veure i fer un reportatge per explicar no només com els veuen a l'estranger, sinó també la realitat que afronten aquí.

A Toquevich, amb la Mireia i el Xavi, ens retrobem amb els Fortuny.

Hem estat sorbejant, eh? Hem anat a anar amb Artur a llogar una planxa i tenim la planxa aquí. Ja hem arribat, que està ponent el sol i ens hem d'anar. M'hauria agradat seria l'entrevista. T'hauries enamorat. Jo el coneixia, ja el tenia el target. Quan em vas dir amb un pari d'estes, no sé què, això era una fofana.

Buenas noches. Buenos días.

Buenas noches. Y ahora venga, cariño.

Aquesta nit l'Ot està cansat. La Yasmina se l'emporta a dormir. Nosaltres ens quedem una estona més amb el Pemi. T'agradava preguntar si trobés a faltar la música però vas tenint-hi relació, aquesta relació no s'acaba mai, no?

Mira, el que he trobat és que ara, per exemple, retrobant-me amb les cançons antigues i així, aprenent-ne de les noves, les que cantava el Salva, i així m'he trobat que cura la música. Et cura l'ànima. L'ànima, no sé, fins i tot la vibració, no sé què és, però és curativa. Avui ho deia en aquella sessió. Sí, sí, sí. I té tota la raó, i he notat. I a casa, allò, posant-me els auriculars, posant-me a gravar coses, així, quan faig alguna col·laboració, aquí i allà, de prendre'm cançons, que he col·laborat, no sé, amb el Nacho dels Gossos i el Roger, que tenen un grup nou, he col·laborat amb molta gent que m'ha anat convidant, així, que ho he fet perquè, bueno, i cada vegada, ostres, veig això que et cura, saps? És una persona estimada, no? Jo em sento estimat, sí, em sento estimat per molta gent. I també m'estimo molta gent, de veritat.

Tinc emoció, sí, sí, no, no, ja estàs emocionant, ja ho estic veient. 20 anys fa que vas deixar el grup, 20 anys. 2019. 19, és veritat, 19 anys. Sí. El 2026 en farà 20.

Correcte. Correcte. L'octubre, el 6 d'octubre, potser. I clar, ara vista en perspectiva,

la tornaries a prendre aquella decisió?

Sí, sí que has estat, sí. Però jo vaig acabar una mica atrapat, saps? Sempre tocava al mateix lloc, no sé què, tenia. Havia de fer un munt de coses. Mira. I mira. I a dins tenia algo a dins que deia, saps, no sé, és el destí o no sé, estem programats per algo, no sé. Però jo havia de fer algo i a casa tota la vida havíem viatjat i això, i tenia ganes de viatjar, de veure amunt, i això, els meus amics, els millors amics meus, tots viatjaven amunt i avall, no sé què, tal qual. Mm-hm.

Vas deixar el grup quan tenies 40 anys, més o menys.

Sí, sí, era la meitat de la meva vida. També va ser un punt incisiu. Bueno, és quan s'han de fer, no? Els canvis importants, no? Clar, dius, o ara o mai, no? Si és d'allò, sí. I a més, ja havia fet, m'ho havia passat molt bé tota la joventut així, i pensava, hòstia, tinc una I els del grup em deien, tio, però què faràs? A què et dedicaràs? I jo dic, no ho sé, tios, no ho sé. No ho sé, ja ho veurem, ja ho veurem. Ja buscarem la vida i farem una cosa o altra. Coses no sabem fer, no. Jo tampoc no tinc carreres d'allò, com la Jasmina que ha estudiat. El currículum que té és espectacular. Sí, no, no, és un fenomen. I que si has vist on estudiava i com estudiava. Ella estudiava les proves de sol i posava un raconet i tal, i la veies estudiant allà, que després tenia un examen d'allò i traia tot matrícules. Feu un molt bon equip, eh?

Sí. Feu un molt bon equip.

Bueno, fem el que podem, també. No ens hem fet mai millonaris, però la nostra fita no són els millonaris, la nostra fita és tenir la vida que tenim. Per això no té preu, no ho poden fer els millonaris. Puc treballar aquí amb xancles, demà al dematí em llevo aquí, per anar a reunions i així, però puc estar aquí, acabo d'allò i estic en una platja tropical ballant-me.

I després totes les experiències que també aporteu al vostre fill, a l'Ot. Clar, ell, clar,

al final troba normal cada cosa. Els amics flipen, els amics d'ell. Escolta'm, tornem al grup perquè,

ho vas deixar, mira aquí ho tinc apuntat, el 20 d'octubre del 2006, En un concert a la Mirona, el 20 d'octubre era, a Salt, i no va ser un comiat gaire sonat, diguem-ne, sinó vas cantar una cançó i vas publicar un escrit, no? Sí, sí. De manera peculiar, no? En mig concert, publicar aquest comunicat. Sí. Te'n recordaves d'això? Sí, clar. Sí.

Sí. Sí, vaig fer un comunicat, més al mig d'una cançó que es diu Apareix a casa meva. Ah!

I molta gent que no havia pogut anar al concert els hi va aparèixer en el xat. Per fer-ho interactiu, en els començaments de la interactivitat electrònica.

I començaves dient aquest comunicat, he decidit fer un gir radical de la meva vida per tal de poder fer allò que el meu cor em dicta. Ho tenies claríssim. És el que t'he explicat abans.

Sí, la veritat és que no recordo el text,

no el recordo. El que faré és pujar a un altre vaixell més gran. El que faré serà pujar a un vaixell més gran. Bueno, una mica, eh? Una mica poètic.

Bueno, mira, ha salvat un munt de vides aquí, cantant a la salvada. I que pretén arribar

encara més lluny, per poder contribuir i ajudar a una part del 80% restant de la humanitat. Aquesta vessant social. Sí, sí, sí, és bonic. Vols que parlem de tot el que va sortir? Sí, sí, parlem del que vulguis. Que si estaves en un centre de desintoxicació, que drogadicte, que bueno, que ja ho has explicat alguna vegada, però. Clar, combatre tots aquests rumors en un moment en que no existia.

Però si jo estava en el otro lado, a mi me parecía que estava bien, però jo com estic? Costa Rica. Sí, Costa Rica. Vam estar un any allà treballant, vam anar per tres mesos per fer un projecte per la universitat amb la Jasmina. I al final se'ns va complicar la cosa i vam acabar d'investigadores de l'Embajada Espanyola en Costa Rica, en San José, Costa Rica. Vull dir que no estava desintoxicant-me, estava tomando cañas.

Això, clar, la família com ho va rebre?

Sí, pel que em sabia greu, potser pels que es van quedar aquí, per la família, així, fins i tot familiars llunyans i així, trucant al José María que està bé, no sé què, preocupats, perquè. I fins i tot després, i havíem tornat a Costa Rica i tal, parems nostres i tal, em van dir, què, nen, estàs bé o què? Estàs bé? Sí, sí, estic bé. Bueno, clar, a més clar, s'associa, no? Hi ha tota aquesta associació. Clar, clar, llavors és com fa la bola gran i sí,

tal qual. És un cantant, no? D'un grup de música. Sí, un grup de rock, no sé què, tal qual, no sé quantos, sí, sí. Fins a les tranques de tot.

Sí. Bueno, hem tingut una joventut divertida i d'allò hem sabut disfrutar de tota la vida, diguem, i ens hem passat superbé, ha sigut genial. Imagina't, la meva primera meitat de la vida has acabat fent el somni de molta gent. Com has portat això de l'ego? No ho sé. Tu has treballat? No, la veritat és que no. Bueno, tothom tenim el nostre ego, el nostre d'allò tal qual, sí, però vull dir A vegades es desboca, això. La veritat és que com que no m'he considerat mai ni un gran cantant, saps el que vull dir? Jo no m'he considerat. Tens una veu barra. Sí, però tampoc no m'he. Sempre he intentat ser i no he molestat. Tampoc no he sigut muy. No, quan surts a l'escenari t'has de créixer. Sí, sí, sí. I has de mostrar, i a vegades et penses, gent que et ve. Hola, què tal? Ja ho heu vist avui, no? Ja anireu veient aquests dies, no? El que t'omple l'ànima i això, i això no té preu, no? Sí, una abraçada, un seu i. Sí, vull dir que prefereixo inventar-me l'ànima que l'ego, no?, d'alguna manera. Deia el cervell, però sí, és com si fos l'ego.

Però clar, amb vint i pocs anys. 30 o així, jove, un tiarro A molts els

va la pilota i tu saps, i a molts que es pensen que d'allò. Sí, clar. Es pensen que I clar, i com més ràpid va, pitjor. Pitjor, no? Nosaltres també vam tenir una crescuda, però molt escalada, any enrere, any enrere, any. I sí, això et fa assimilar més, i més, clar, nosaltres tampoc no hem sigut un grup que hem anat per les Espanyes o així, com no sé, com les d'Estopa, per exemple, que són d'aquí i tal, i sí que tens més d'allò. Al final teníem la realitat, i els hiverns havíem de treballar buscant-nos la vida per fer una altra cosa, això et fa molt allò de dir, bueno, sí. T'aplaudeixen i tal, però no et flipis, saps? Perquè després toca pencar perquè no. Sí, i parlo per mi i parlo per tots els del grup, també, saps? No hem sigut uns flipats, allò de dir, cap del grup.

Pensar-se que jo. Ara heu omplert la gira, eh? Són uns quants, cinc concerts? Tretze. Ah, tretze!

Ostres! Bueno, són onze, són onze, però n'hi ha dos de dobles. Dos a Puyansa, dos a Girona. Val, que hi ha dos a Girona, sí.

Vindrem al de Girona, a Sala, anirem. Val? Perfecte. Vau fer els dos concerts per recollir fons per Can Ràdio Barning. Sí, sí. Amb el pas dels anys, com ha canviat el vostre públic, no? Has vist com la teva gent, la gent que t'ha seguit durant tot aquest temps. Estan tots iguals.

El 18 de desembre de 2024, l'Axe& Busto ofereix un doble concert benèfic a l'Utdegas per recollir fons per Cat Radio Marmi. Collons, esteu tots igual.

Jo el primer, no? Jo el primer.

Has vist tota l'evolució, no?

No, l'evolució no. Jo he vingut al cap d'un temps i llavors trobes tot allò. Clar.

Això com ho has rebut?

Què t'ha fet sentir? El que m'ha flipat més és que cada vegada m'agrada més cantar. M'ho he passat superbé cantant, però superbé. Estava cagat perquè dic, no sé si dues nits les aguanto. Sí, però dues nits. Aleshores, van vendre totes les entrades i he flipat. Millor que mai. I em sembla que canto més bé. Em sento més bé cantant, més confortable. Canto més a gust, diguem. Com aterrat, no? Sí, sí, sí. Presència, solera. Sí, sí, sí. El que no puc. És el moviment, no? Bueno. Si arribes, ai, ai,

la vivo un profe, no? Ai, ai, ai. I la connexió amb el públic?

Tinc les fotos, i abans de mirar les fotos, que me les vaig mirar així per sobre, perquè em van enviar 600 fotografies, I el que em va frepar més, d'allò que hi ha fotos molt xules que hi havia, em va frepar més els primers planos de les cares del públic. De gent que coneixia i de gent que no coneixia. Gent desencaixada, gent plorant. El que em penso és, hòstia, nenes joves de 18 anys, I allòs de 60 i pico 70 tacos. Brutal. Brutal. I més amb tots mesclats. Brutal. Brutal. Súper emocionant.

És flipar. No, ara, ho estàs explicant i et veig els ulls que et brillen.

Sí. És brutal, és brutal. I després de tants anys i tot, si ho reixes molt. I tenir el poder aquest de fer disfrutar la gent. Considero que saber compartir, saber disfrutar entre tots, o fer disfrutar la gent, aquí també. Sí, sí, sí. Al cap i a la fi, és el que t'emportes. Escrius cançons? No soc molt d'escriure, no tinc temps. No soc molt d'escriure, em costa expressar-me en aquest sentit. Potser perquè quan escrius és algo molt íntim, molt així, tal qual, i sempre he tingut potser. És molt exposat, eh? Ja, ja. Tots els artistes, i més no em considero molt artista, saps?

No, pensava ara en una melodia que pugui acompanyar o ser la banda sonora d'això que estem fent, perquè. Clar, tot és tan com intens i tan viscut i tan sentit, saps què et vull dir?

Hi ha una cançó del Tremendo. Un grup que tremendamente, que es diu Siempre Caminando, i això va ser una mica la banda sonora del nostre primer viatge, que es diu Siempre Caminando.

Siempre Caminando.

Demà com que anem, els monitos.

Sí, sí, patxers. Són primats o són monos, i les hores de guerrilla te sancionan. Vale, venga, et dono festa. Vale, vas a una guerra, ja.

Ah, però és que no sé quanta estona hi ha, no? Quanta estona hi ha?

Tep. Tep.

Farem això. Ah, encara no estàs menjant les postres?

Sí. No trigarem massa a anar a dormir. Demà coneixerem el Bala, el fundador d'un dels pocs reclams turístics de Sierra Leone, el santuari de ximpanzés de Takugama i algú molt important en la posada en marxa de Cat Radio Barming, la ràdio que el Pem i la Yasmina van muntar al país amb el suport de Catalunya Ràdio.

Dóna'm força per cridar, que si l'aigua se emborja de pedra no sori, puja'm un altre cop. Dóna'm força, torna'm boig, que si l'aigua se emborja de pedra no sori, puja'm un altre cop dins el cor.

Llença't és un projecte del programa Solidaris de Catalunya Ràdio. Direcció i guió, Mercè Folch. Redacció i producció, Mireia Isart, Mònica Roca i Sandra Novillo. Tècnic d'exteriors, Xavi Cussó. Disseny sonor i muntatge, Joaquim García. Doblatges, les veus de Catalunya Ràdio. Lingüistes, Marta Xofré i Concepció Colomina.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.