T1xC2 - Temps de tondre

Mira Martí, veus aquests tan petits, aquests hem d'anar vigilant que mamin bé, perquè a vegades, com que acaben de néixer, les mares sí que els volen, però potser no s'agafen bé o el que sigui, i hem d'anar vigilant que tothom mami on toca i que tothom mami bé.

Veig que tothom va trobant el seu lloc, no hi ha perill que es confonguin de mare, que es confonguin de cria? Home, en principi no,

però a vegades sí, i per això s'ha d'anar vigilant una mica. Però vine, vine Martí, que farem una cosa que t'agradarà, ja veuràs. Veus aquells petits d'allà al final, que són molt petitons? Sí. Aquests, o per una raó o per una altra, les seves mares no els han pogut donar de mamar, i per tant el que farem ara és preparar-los i viberons i alimentar-los nosaltres.

M'hi acostaré si els cabrits que tinc per aquí al costat deixen d'arrossegar els cables de la gravadora, per exemple.

A veure si hi arribes, a veure si hi arribes. Espera't, que agafo els viberons. Mira, Martí, ara els donarem aquestes ampolles amb una tetina a la punta, que són els biberons, i el que farem, aquests tan petits, com que encara no s'hi saben agafar gaire bé, si vols m'ajudes, n'agafem un cada un i els anem donant. Amb l'energia amb què

estan prenent aquesta llet, sembla que els hi vagi la vida, eh?

Bueno, és que en realitat sí, perquè són molt petits, tenen res, tenen dos dies, i han de beure, perquè si no, no aniran endavant. Llavors és important que tinguin gana, és important que vulguin menjar com ho fan, i que els puguem ajudar i que puguin anar bé.

Camí de cabres, un podcast de temporada amb en Marc August Montanya i en Martí Alvesa.

Marc, mentre aquests petits acaben de menjar amb aquest entusiasme, allà baix veig que tens unes quantes ovelles.

Sí, sí, sí. Al ramat tenim cabres, sobretot, però tenim quatre ovelles. I m'agrada molt veure que les saps diferenciar, perquè és una cosa que normalment la gent s'equivoca bastant.

Bé, jo si t'hagués de dir la principal diferència que hi veig és que unes tenen pèl i les altres llana, però no sé si m'haig de quedar amb això.

Sí, sí, t'has de quedar amb això, que és la diferència bàsica. Moltes vegades la gent es confon i em pregunta, les cabres tenen banyes, les ovelles no, els mascles tenen banyes, les famílies no i totes aquestes coses que en realitat no és així, tant tenen banyes mascles, femelles, cabres, ovelles. La diferència principal és que les ovelles tenen llana, que és aquest pèl topit i espès que serveix per fer fil, i en canvi les cabres tenen pèl.

Som a mig matí, jo ja fa una estona que m'he tret el jersei amb què he arribat. A elles els convé desbrigar-se una mica, no?, ara que arribem a la primavera.

Sí, el que passa és que per elles és una mica més difícil, eh?, que treure's un jersei. I de fet tens raó, perquè anem una mica tard, ara comença a fer calor, i van molt peludes, tenen la llana molt llarga i els hauríem d'anar traient. Això ho fem quan ve la calor amb la tosa, que és el tondre a les ovelles, que és esquilar. I d'això parlarem avui. I d'això parlarem avui perquè s'acosta la calor i amb la calor s'acosta el temps de tondra.

Del llatí tondere, ens ha arribat la paraula tondra, i del llatí vulgar exsobiliare, txullà. Esquilà, en canvi, ve del germànic sakiren, tres paraules per una mateixa cosa, i totes tres amb unes arrels ben fondes en la història. No fa pas segles, sinó milenis, que esquilem ovelles i n'aprofitem la llana. Un bon exemple el trobem 4.000 anys enrere, quan la llana va ser fonamental per la prosperitat i riquesa d'una de les primeres ciutats d'Europa, Gnosos, a l'illa de Creta. A casa nostra, ja des de temps antics, la Tosa era un dia important al calendari de pagès. Marcava l'entrada de l'estiu i la prèvia del gran moviment migratori que és la transhumancia. De fet, el dia de l'esquilada era un dels pocs dies a l'any en què els pastors podien fer festa. Fins ben entrat al segle XX, esquilar, xullar o tondre va ser una d'aquelles activitats que encara es feien pràcticament amb les mateixes eines que les que utilitzaven mil·lennis enrere a la ciutat d'Agnossos o a tants altres indrets. En poques dècades, les tisores han donat pas a les màquines. Però avui la llana ja no s'utilitza i no s'entreu rendiment. Això no obstant, any rere any segueix creixent a l'esquena de les ovelles, i els donadors continuen fent la seva feina. Ara pel bestiar, i qui ho sap, potser també una mica per la inèrcia de la història. Així, malgrat que hagin canviat les eines, avui coneixerem un ofici mil·lenari.

Sant Llorenç de Morunys, al nord del Solsonès. Estem ben entrada a la primavera i les primeres calors ja es fan notar. A Pagès cada dia de l'any hi ha feina, però avui és un d'aquells dies marcats al calendari. Un dia de feina dura i important, però també un dia de trobada i celebració. Avui, aquí, és el Dia de la Tosa.

L'Emma, a part de ser una jove pastora, és una de les poques dones esquiladores del nostre país. Es passa part de l'any voltant amunt i avall del territori esquilant ramats d'altres pastors i pastores.

Emma, bon dia. Avui un dia ha assenyalat el calendari, no?

Sí, amb els ramats d'ovelles grossos i més petits, és un dia com arca un abans i un després.

Meitat de temporada de la Tosa, que vas per diferents cases, però avui et toca a casa teva, el teu ramat. Sí, és així.

Avui és un dia que sembla important per una banda, però per l'altra també és de treballar i de disfrutar per l'altra banda que em pertoca com a esquiladora. I he deixat totes les coses ben preparades pels dies abans per no haver-hi de pensar molt. És un dia que van molts els ramats i a totes les cases sempre ha estat una planificació molt important al darrere. És un dia que es necessiten moltes mans per plagar la llana, per agafar les ovelles, per fer passar les ovelles. Que al voltant i al darrere hi ha molta gent treballant-hi.

I per un remat, què suposa? Perquè el Dia de la Tosa, més enllà de treure l'abric, vol dir que comença l'època de la calor, que comencem a estar més a fora.

Clar, per nosaltres estem aquí a muntanya, vol dir que d'aquí tres o quatre dies les començarem a fer dormir fora del corral, sense donar-los paia i això, perquè també l'herba ja està més feta i el complement de fibra ja el tenen, i també és un bueno, d'aquí molt poquet ja pujarem el ramat a muntanya, i sí que és un canvi d'època, d'estació, com aquí qui diu.

I què ho fa que t'hi dediquis? Explica'ns una mica quant fa que et dediques a això.

Doncs va molt paral·lel a la feina de pastora. Quan vaig començar a treballar a Santa Maria d'Olo amb el Jaume i la Roser, al Jaume li agradava fer-ho i a vegades fèiem els marrans o fèiem tres o quatre ovelles i me n'anava com ensenyant i llavors quan venien la colla d'esquiladors el dia d'esquilar, doncs a vegades ens portaven com una màquina sencera per nosaltres, tot el blero, tota l'estructura i això perquè provéssim. Llavors no sé com va anar, que vaig dir que això jo volia aprendre de veritat. Llavors vaig començar a anar aquell mateix any amb una colla, això devia ser el 2016 o 2017. Llavors a partir d'aquell any, l'any sobre, vaig fer un curset d'esquilar així com més professional amb un altre esquilador. I a partir de llavors l'experiència l'agafes fent ovelles.

I tu creus que si d'aquí 10-15 anys ens tornem a trobar, et trobarem esquilant ovelles?

No ho sé. El fet de tenir ramat propi complica bastant poder fer una bona campanya esquilant. Ara mateix tinc el suport del pastor que li faig el relleu que em cuida el ramat mentre estic esquilant fora. Però a nivell vital hi ha un tema i és que el meu cos està preparat per parir. Jo en algun moment potser voldré ser mare i llavors no sé si això afectarà a poder continuar fent aquesta feina.

Una noia esquiladora en un món d'homes?

Sí, ha sigut bastant dur, però ara ja no me'n recordo gaire de tot això.

Carles, un altre de la colla dels que esquileu avui. Estàs muntant tot un artil·legi que, a veure, explica'ns una mica pels que no ho coneixem.

Per treballar i penjar la màquina, això, portem una plataforma amb un màstil i pengem el motor a dalt, i a més a més per tindre el cinturón per ajudar-nos, de depollo. I estem muntant això, és una instal·lació, i estem lligant una mica per reforçar-ho, perquè quan hi ha novelles grosses, a veure com se'n poden endur.

Perquè ens entenguem, és una plataforma amb un màster que puja i una mena de faixa que en penja. Aquesta faixa és per ajudar,

ajudar a aguantar l'esquena i d'això, però ens ajuda molt. Perquè entenc que podeu estar una bona colla d'hores ajupits. Sí, clar, tot el dia, depèn com estàs, tot el dia, 8 hores, 10, depèn.

Sense pressa, però sense pausa, comença la coreografia de la tosa. Del gran grup del ramat n'han separat un lot d'unes 20 o 25 ovelles que seran les primeres de ser esquilades. L'Emma, en Carles i en Dimas, les tres persones encarregades de treure la llana a cada una de les ovelles, ja estan penjats de les seves màquines i les seves mans estan repassant amb destresa totes les parts del cos de cada ovella que necessita ser esquilada.

Sapiguem-ne una mica més. Un apunt històric.

Natàlia, benvinguda aquí al Corral. No sé si havies hagut de respondre mai preguntes o parlar de la teva feina al mig d'un ramat, al mig dels animals.

Sí, de fet, és el que fem cada any a Mongòlia. Estem amb els pastors i nosaltres, en aquest cas, fem l'entrevista.

Així ja hi estàs acostumat, eh? Sí. Natalia Egweth, arqueòloga, avui has vingut aquí per ajudar-nos a entendre una mica més d'on ve tot aquest món de les ovelles. Des de quan tenim les ovelles domesticades amb nosaltres?

Les ovelles es domestiquen fa 10.500 anys a la zona del Llevant, tot el que seria l'Orient Pròxim, i des d'allà venen cap al Mediterrani.

I les ovelles des d'aquell moment s'esquilen, és a dir, la llana, com ho feien fins aquell moment?

Pense que en els primers moments segurament encara tindrien aquesta capacitat de perdre la llana anualment, que normalment seria ara la primavera-estiu, però a poc a poc es van anar modificant genèticament, perquè el producte que els pastors o la gent que tenia ovelles volia era la llana. I ara mateix no sabem exactament quin és el moment en què van perdre aquest gen, però no creiem que va trigar gaire, potser un parell de mil·lennis. Els tempos en l'antiguitat són uns altres, eh? Sí, ara mateix quasi totes les ovelles domèstiques tenen aquesta capacitat, el gen FGF5, però encara hi ha alguna raça d'ovella que ha mantingut aquest gen actiu, com les ovelles del nord d'Escòcia, hi ha una raça que encara té aquesta capacitat de perdre la llana naturalment.

I el fet d'esquilar les ovelles és una cosa molt estacional, és una feina molt estacional, i és una feina que és molt general a totes les cultures que tenen ramaderia.

Sí, és una feina que sempre sol començar a la primavera. Hi ha llocs del món on es fa més tard. A Asia Central no es fa a la primavera en si, sinó que es fa a inicis de l'estiu. Vam parlar de juny, juliol. A més, és una feina que es fa en comunitat perquè requereix molt d'esforç esquilar i especialment depèn del tamany del ramat, clar.

L'equip ja ha tret la llana ben bé una setantena d'ovelles i toca parar per esmorzar. Entrem a la casa i l'olor i el xup-xup de les cassoles evidencien que a part de ser un dia de feina molt intensa, avui és un dia de bon menjar i celebració amb comunitat. Dimes, aquí a Catalunya, com està l'ofici d'esquilador?

Bueno, jo ho veig, com sempre, des de que jo el conec, clar. Vull dir, som una minoria, que ho fem, i jo, per exemple, vaig estar uns anys fent un curs cada any, perquè si volia gent començar i així, i no tenia més de dos alumnes cada any, vull dir, era O fer, ara ja l'he deixat de fer. I, per exemple, allà al País Basc, ara estan amb han fet la selecció nacional, i estan molt animats amb tot això.

Per tant, estàs dient que aquí costa trobar gent que s'animi i a altres llocs no tan lluny estan fent una selecció d'esquiladors. Per tant, hi ha bastanta diferència en aquest sentit.

Allí tampoc no és per tirar cubets, però ara estan molt animats. Han aconseguit fer la selecció d'esquileria i llavors. Podran anar als campionats del món a xullar i llavors això, ois que no, la gent jove és una motivació també.

A l'altra banda hi tinc les generacions joves. Lema, aneu esquilant ovelles i aneu emplenant sacs de llana, que és evident que l'ús d'aquesta llana també està canviant i està canviant una mica l'economia d'aquests ramats. Què passa amb aquesta llana? De què en fas?

Nosaltres aquí a casa la tenim des de fa tres o quatre anys, pilada amb sacs grossos i esperant si la podem llençar a algun lloc o si algú ens la ve a recollir i se l'emporta de forma gratuïta. No hauríem. D'estar en aquesta situació. La llana en cap cas s'hauria de regalar ni llençar, però ara mateix aquí a Catalunya no hi ha una indústria al darrere que sigui capaç de transformar aquesta llana en qualsevol cosa. Hi ha els projectes que ja són molt petits. Hem de pensar que si a Catalunya hi ha 230.000 ovelles ara mateix, això vol dir que cada any es generen a Catalunya 230 tones de llana. I per tant, si no hi ha al darrere una indústria que sigui capaç d'assumir-la, ja sigui per fer teixits, ja sigui per fer enfaltrats, ja sigui per fer aïllaments, per molts múltiples usos, doncs aquesta llana el que fa. Es acumular-se els corrals, hi ha molts enramaders que agafen i l'enterren i que la porten a la deixalleria perquè no té cap mena de valor i comença a considerar-se un residu.

Carles, tu ja fa temps que esquiles, això que explica l'Emma, tu ho has vist i viscut diferent?

Sí, jo quan vaig començar a esquilar valia més la llana que el preu d'esquilar l'ovella, vull dir que el pastor hi guanyava diners, feia el jornal amb la llana. I a mica a mica d'això, sobretot el canvi es va notar quan vam entrar al Mercat Comú. El Mercat Comú va ser un sotregada, almenys aquí a Espanya, perquè de vora 100 pesetes que anava, va passar duro l'any a sobre. I a més a més va anar d'això, però s'ha estancat i ara ha quedat a zero. Però abans sí, abans la gent guanyava diners amb la llana.

Abans els pagava l'esquilà, la llana de l'oella. Els pagava el conyoc de l'estiu de la muntanya i encara sobrava cèntims. I aquí hi havia uns que pujaven 50 quilos, no, 40 quilos de llana cap a Andorra, baixaven 40 quilos de tabaco i encara se sonava calés. El coll, eh?

Hem esmorzat en una taula llarga i de fusta macissa entre històries de com s'esquilava abans, de com s'esquilara i bromes pròpies de l'ofici. La jornada va avançant, la calor es fa cada vegada més protagonista i els esquiladors van xullant ovelles a bon ritme. De mica en mica es van acumulant sacs de llana que, com m'expliquen, acabarà llençada. La veritat és que costa pensar que sigui així, que tinguem tota aquesta matèria a l'abast i que alhora tants pastors i pastores del nostre país tinguin dificultats econòmiques per poder tirar endavant.

Ens apartem un moment de la zona de treball, ja estem amb en Zidro, el més veterà de la colla, i que abans ens explicava una mica que vostè ja fa molts anys que jornades com les d'avui les ha viscut, però que abans la tècnica era un pèl diferent, les eines també, eh?

Sí, jo abans ho feia amb els tisoros, les tijeres que diuen, i bé, lligàvem les ulles, lligades, i anàvem fent d'aquella manera. Però esclar, era una altra vida. Després ja vaig comprar la màquina, i bé, vaig anar d'això així, i així hem acabat.

I ara persones més joves com l'Emma i com en Dimes, doncs parlen d'aprendre, de processos d'ensenyar-ne, i vostè deia que en va aprendre sol. Sí, sí, sol, sol, sol, sol, sol.

El vaig aprendre sol, primer amb les tisores, Després em vaig comprar una maquineta petita i després em vaig comprar una altra de més gran, però llavons ja se'm va espatllar, ja estava fotut de l'esquena i vaig dir ara s'ha acabat, ja ho faré fer i bueno. I esclar abans tampoc no eren de bona esquina com són ara perquè he patit més gana, I bueno, també depèn de l'ovella que es trobava, de vegades n'hi havia que l'escollaven, com ara, i els que escollaven eren més grasses, els que no escollaven eren més seques, i amb les estisoles, esclar, més amb la punta de les estisoles, cric, cric, cric, i bueno, allò era I esclar, llavors, pel dia d'esquilar, era una festa, perquè tots els veïns, tots els ajudants d'uns als altres, com que tots ho tenien ramat més o menys, un dia fèiem les unes, l'altre dia les altres, i anàrem fent així.

Vostè que ha viscut la muntanya molt més poblada d'ovelles segurament que ara, com veu el panorama actual? Fatal.

Sí, sí, fatal, perquè les ovelles estan acabant totes. I bé, si ara se n'hi posa alguns de joves, però esclar, pocs, pocs. La primera vegada que vaig guardar al Port del Comte, que fa 26 anys, guardava 3.200 ovelles. I ara no sé què hi ha, unes 700 ovelles, mentre les nostres i tot. Imagina't, ara més tot vaques i vaques i vaques i bé, així s'ha d'acabar.

Fem-hi una volta més. Què en diu la ciència?

Soc en Monells, al Baix Empordà, a l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, per parlar amb en Toni Dalmau. Avui parlem d'ovelles, de tosa, de transhumància. Toni, parla'ns una mica de la transhumància de les ovelles. Per què és important?

És important per dues coses. Primer, perquè els animals ja estan dissenyats per fer aquesta transhumància. Què vols dir, que estan dissenyats? Després de la desaparició dels dinosaures, comença la gran auge dels mamífers, i aquests gran auge dels mamífers coincideix amb l'aparició d'un nou tipus de plantes, que són gramínies i llagominoses. I amb aquestes gramínies apareixen un nou tipus d'animals. Uns animals que aprofitaran aquestes plantes per poder créixer. Els primers que apareixen es diuen fermentadors psicocòlics. Cavalls, elefants, mamuts, etc. Al cap d'un temps apareixen unes bèsties molt més eficients, molt potents a l'hora de digerir el material vegetal, que són els remugants. Dins d'aquests remugants hi tenim les ovelles. Aquests remogants el que van fer, què va ser? Van ser especialitzar-se molt en aquestes plantes i seguir el creixement anual que feien aquestes plantes fent grans migracions, nord-surt. L'ovella, com bon remogant que és, està dissenyat i pensat per fer aquestes migracions i seguir el creixement estacional de les plantes. El que ha fet l'humà és aprofitar aquestes condicions. I quan fan aquests moviments, aquests animals, a més fan una cosa molt interessant, i és que. Generen corredors naturals. És a dir, aquests corredors naturals, aquestes vies pecuàries que tenim, per exemple, per tot Espanya, són corredors que connecten diferents ecosistemes entre ells i fa que les plantes que connecten per aquests corredors a les victòries els microorganismes, els insectes, fan que Espanya sigui un dels països europeus amb més biodiversitat de tota Europa. I és gràcies a aquests recorreguts. Per tant, la transhumància no és només que movem animals amunt i avall, sinó que és vida, és biodiversitat i és manteniment d'un territori.

Avui aquí hi ha feina per a tothom i és clar que ha arribat el moment de deixar el micròfon i intentar donar un cop de mà. Així doncs, em poso a les ordres d'un dels agafadors perquè m'expliqui la tècnica que fan servir i provar d'agafar alguna ovella jo també. Intueixo d'entrada que no serà una feina fàcil i que segurament pel bé de la jornada valdrà més que de seguida torni a agafar el micròfon, però com a mínim ho intentarem.

Bueno, hay muchas maneras de agarrarla. I pots agafar-la per la boca ficant-hi el dit gran, retorcer-li la boca avall i llavors es deixen anar, o agafar-la per la cuixa del darrere i tombar-la. Però és més més tàctica agafar-la per la boca i retorcer-la i caure en sol.

Vale, anem a fer una cosa. Com que em fa una mica de cosa, m'agrada que em toqui treballar, fes-ho primer tu, et miro, i després a la pròxima el faig jo. Vale, molt bé.

Has de posar aquest dit, que si el poses a la punta té el mosse gran. Cap aquí a la boca i cau. Sense banyes és més fàcil que amb banyes.

Vale, bueno, anem a provar. Aquesta, per exemple. Agafa-la, aviam. Va, que Déu ens agafi confessats, eh? Hòstia, com aprieta!

Hòstia, quina força! Sí, ara, veus? Ja ha caigut del cul. Ara l'aixeques de les potes de davant, deixa-li anar la boca.

Home, fa força, eh? Agafar-ne una, vale, però agafar-ne tot un matí. Bueno, falta de pràctica. I ara, un cop estic així, el primer esquilador o esquiladora que acabi, l'hi porto. Ja la pots anar arrastrant. Vinga, noia, a la pelu. Hòstia, com pesa. M'ha penjat. M'he?

Hola, Carlos. Molt bé. Hòstia, aquí m'agrada. Al mig de la fusta ha de quedar. Aquí. Vale, molt bé. Hòstia, quina força.

Objectiu aconseguit. He comprovat amb les meves mans que, sigui quina sigui la tasca que et toqui fer, la d'avui és una feina exigent. Ara que les últimes ovelles ja estan esquilades i a punt per pujar a muntanya, l'equip desmunta els seus artilugis per tornar-hi demà, a una altra casa i amb un altre ramat. Marxem i ho fem amb la sensació d'haver format part d'una jornada especial. Final de jornada, com ha anat amb això?

Bé, bé, m'ha quedat molt d'hora i això sempre agrada als pastors perquè així a la tarda les ovelles es poden atipar tranquil·lament i les ovelles han suat, feia calor i ha anat bé, no?

Molt bé, doncs a nosaltres ens queda només donar-vos les gràcies per l'acollida, hem après moltíssim. No tinc clar si em dedicaré a agafar ovelles ara o no, però bé, moltes gràcies per l'acollida i ens anem veient.

Molt bé, per molts anys ho podíem fer i tornar-hi.

Estàs escoltant Camí de Cabres, el podcast de pagès.

Camobert, l'espai on la gent de pagès hi diu la seva.

Hola, bon dia a tots. El meu nom és Marina Cardona. Tinc una finca que es diu Campo Vil, que du el nom de la meva família. Soc pallesa d'Eivissa, al municipi de Sant Josep, i a la primavera tenim molta feina, perquè és temps de començar a sembrar tot el que vindrà i cuinarem a l'estiu. I, sobretot, el que més m'agrada de la primavera són les flors que comencen a sortir als margens dels horts. Entre elles, la flor de frígola, que fa una oloreta molt especial de color lila i és preciosa i comença a sortir a la primavera i la cuim per Sant Joan. Molta sort i salut a tots.

Hola, soc l'Esther Gomis de Vilallonga del Camp, la que fa avellanes del Camp de Tarragona. Mira, doncs ara a la primavera el que fem és anar darrere l'herba, passem picadores per tallar l'herba i tindre tot el que és l'herba controlada, que no s'escampi massa, i després també ara ensofatem tot el que són els arbres que ja comencen a tindre fulla, els avellaners i també els aumallers, perquè tenim ja els atacs de fons i hem d'estar una mica al tanto. I res, preparant per acabar d'abonar d'estiu i anar fent.

Hola, soc l'Aleixandre Beltrà, de Mas de Roc, Alcoi, la comarca de l'Alcoià, i les tres feines que fem nosaltres a primavera són aclarir fruits, de bresquilla, de pruna, de poma també, després el que fem és embolsar la bresquilla, cada fruita en la seva bossa, i conforme va avançant comencen a venir les cireres i comencem a la collita.

Hola, soc l'Helena des de Cerdanya. Doncs aquí la primavera costa que arribi, arriba tard, però arriba i és ben bonica, està tot ben verd, els preixes ja han tret les fulles, que són els últims, i fan que canviï moltíssim el paisatge. I res, i ara la principal feina del ramatre, ja estem en plena producció, ara estem munyint cada dia, elaborant els formatges, sortint a pasturar tantes hores com podem, des que acabem de munyir pel matí fins que es pon el sol, i comercialitzant formatges i ja començant a portar cabrits d'escorçador per vendre també la carn del cabrit.

Bones, soc Francisco Blanquet, de Tortosa. Mira, la primavera el que hem de fer en les eues, lo primer de tot, és desparasitar de dintre i de fora. Llavors, quan tenim això, canviem les bateries dels collars localitzadors i llavors les desplacem als punts més alts, que han pastures al parc natural dels ports, I després és primavera i és època de parts, hem d'estar vigilant molt que tot funcioni bé. Llavors, com tothom que té animals, això és dedicació 365-24. Així és que molts ànims per a tots i salut i vida.

A Camí de Cabras, anem a mercat.

Hola, bon dia, som en Biel, de la parada del Mercat de Maracà de Sant Amagat, que és el nom de la finca, i el que podem trobar de temporada ara són carabassons, cogombres, que això ja comença, és un pa més de temporada d'estiu, però a la temporada de primavera podem trobar faves, enciam, espinac, cal fora, cal, caraixafa. I això seria una mica per elaborar qualsevol plat de la temporada, el que podrien trobar. Altres coses que també poden trobar a la nostra paradeta són productes de la terra com vins, olis. Som un punt de venda també de llavors de varietats locals on. Si t'interessa fer un art i fer-ho en llavors d'aquí de Mallorca, és molt interessant perquè en aquest estand sempre venen els llavors de temporada.

Ostres Marc, tota la llana que porten les teves ovelles, tampoc la podràs aprofitar?

No, no, no, no. De fet, una part la farem servir per l'hort, probablement, i sí, la llançarem. És trist, però és així.

Realment m'ha impressionat que sigui tan difícil, hi hagi tantes traves a l'hora d'aprofitar un recurs que en el nostre país hi és, i és en quantitats molt grosses.

Sí, i de fet és un recurs que es pot aprofitar, i de fet hi ha iniciatives per aprofitar-lo, tant en construcció com en filatura, vull dir, hi ha gent que ha intentat fer-ho, hi ha gent que ho intenta, i a vegades se'n surten, a vegades costa més, però clar, en el món que vivim, a vegades és aquesta paradoxa, de tenir una cosa tan a l'abast, tan a mà, tan senzilla, i en canvi, doncs bé, a les escombraries.

Jo crec que si algú escolta aquest capítol de Camí de Cabres i en el pròxim jersei que es compri és capaç de qüestionar-se d'on ve la llana del que està fet aquest jersei, ja hem guanyat.

Sí, sí, sí, perquè al final és una mica això, poder aprofitar els recursos que tenim a l'abast, les coses que tenim a prop i donar-los el valor que tenen.

Bé, doncs, si et sembla, continuem aprofitant aquest dia tan preciós que fa aquí en el teu corral i seguim amb la primavera.

Sí, perquè hi queden moltes coses per explicar. Ja ho hem dit, que, evidentment, no podrem explicar tot el que ha passat la primavera, però encara n'explicarem alguna més.

Doncs va, fins a la propera.

Fins la propera!