T1xC3 - Cristina Brondo: viure moltes vides i tornar a una mateixa

Com es viure moltes vides en una sola? Com es construeix la teva pròpia identitat quan cada paper et demana ser algú diferent? I què passa quan les càmeres s'apaguen i et quedes només amb tu mateixa? Soc la Míriam Victòria i això és Estil de Viure, perquè els hàbits i també la teva forma d'actuar marquen el teu destí. Avui a Estil de Viure parlem d'ofici, d'emoció i de veritat. Descobrirem com viu, sent i respira una dona que ha crescut davant la càmera, que ha viscut moltes vides en una sola i que continua a reinventar-se amb cada projecte.

Benvinguda Cristina Brondo, Estil de Viure. Hola, encantada d'estar aquí amb tu. Hola Cristina, moltes gràcies. Bueno, avui coneixerem una miqueta més dels teus hàbits, del teu Estil de Viure, que d'això es tracta, i de la vida d'una actriu que és molt desconeguda per moltes persones.

Doncs sí, jo crec que has quedat només amb la part visible, amb el glamur i amb cada la lluantó, però hi ha molta història darrere i tant exactament

quin és el teu no puc viure sense del dia a

dia el meu no puc viure sense saber que els meus nens estan bé si és un cop ets mare jo crec que és el que et marca si els teus nens estan bé tot més o menys encaixa si els teus nens no estan bé o no saps si estan bé doncs estàs neguitosa, inquieta i necessites saber. ¿Tens algun ritual abans d'un càsting, d'una obra o d'un rodatge? Doncs, són diferents coses, no? És a dir, un càsting l'energia és molt diferent a sortir a escena per una obra que ja coneixes o que ja has estrenat o que ja és teva, no? Per un càsting, repetir text, repetir text, repetir text. És com el que fas abans d'entrar a la prova per veure si te'l saps, per repassar-lo, per tenir-lo ben mastegat, per no estar dins el càsting dient, merda, no, he estudiat prou. Jo crec que és la màxima por que a mi personalment em fa en un càsting, quedar-me en blanc, o no saber tant el text com per poder estar lliure i disfrutar-lo. I amb una feina que ja sigui meva, com a ritual, relaxar-me i respirar per gaudir el moment.

Ets més, Cristina, d'una rutina estructurada o t'agrada portar-te per la improvisació?

Jo soc bastant caòtica internament parlant, la meva ment és bastant caòtica. Aleshores, necessito bastant l'ordre exterior. Jo, per exemple, a casa meva tinc supertocs de deixar-la sempre que me'n vaig a casa o me'n vaig a dormir. La casa ha d'estar niquelada. No me'n puc anar a dormir si la casa està desordenada, no me'n puc anar de casa si la casa està desordenada i crec que això és perquè tinc un cap bastant desordenat. Em costa molt portar agendes, em costa molt, no? És a dir, haig de fer un esforç molt gran per ordenar tota la meva vida externa per sentir-me bé per dintre.

I com gestiones la pressió de sentir-te sempre observada i valorada i comentada?

Sí, jo crec que, com deies al principi, és veritat que no t'adones que sí que he crescut davant les càmeres, que vaig començar amb 13 anys fent publicitat, amb 15 a Poblenou, i. I ho he naturalitzat tant que no ho trobo estrany. Ha sigut arrel de teràpies o arrel d'una sèrie que no me'n recordo com es deia, que anava sobre actrius joves que van començar molt jovenetes catalanes, que vaig dir, ostres, és veritat, això deu condicionar d'alguna manera. I sí que és veritat que. Que a mi m'afecta molt, no m'afecta el que diguin ni el que diran perquè després no m'entero però en el moment de fer-ho tinc molt present la mirada externa, la mirada externa la tinc massa present i això a vegades no em deixa ser tot el lliure artísticament potser que m'agradaria i és el que estic treballant i per això doncs m'agrada. Ser conscient que sí, que estar tan acostumada a aquesta mirada externa fa que ho naturalitzis i no ha de ser així. He de cuidar més els meus espais íntims i personals i és el que estic fent ara. Estic cuidant més aquesta Cristina que no s'exhibeix o que no s'exposa o que no es pot veure per nutrir-me una miqueta més d'ella.

Molt bé, és que és molt interessant. I com desconnectes emocionalment amb un personatge que és molt intens?

Doncs depenent, jo a vegades he fet pel·lícules, sobretot pel·lícules així com o de por o com thrillers psicològics i he hagut de fer com un break amb la meva vida normal, no quedo amb la gent, estic com focalitzada en la pel·lícula. Somio amb el personatge, em fico molt i quan acaba la peli haig de fer com un petit dol per dir-li adeu a aquell personatge ara que estic fent més teatre, més comèdia o coses una miqueta més lleugeres no necessito aquesta cosa d'abadir-me de la meva vida quotidiana però sí que és veritat que quan estic treballant. M'agrada estar molt focalitzada i quan acabo de treballar ja et dic, amb el tema dels fills és molt fàcil reconnectar-te amb la vida real perquè ho has de fer massa ràpid fins i tot.

I necessites algun terapeuta, algun psicòleg, algú que t'ajudi? Primer, quan et dona un paper complicat, entendre aquesta persona que tens que interpretar, ho fas tot tu sola, t'ajuden externament, com ho fas?

Doncs, terapeuta no, coatge actoral sí. Coatge actoral li he fet servir sobretot per preparar-me proves i m'ha agradat molt l'experiència. I després he fet pel·lícules que sí que hi havia un coatge o una coatge dintre de la producció. I, home, s'agraeix molt perquè sí que és una feina que, òbviament, estem acostumats i acostumades a fer-la molt sols. Però cada cop més el director cedeix aquest espai a un coax perquè és que és difícil dirigir actors i actrius, no és fàcil llavors hi ha directors que són molt bons tècnicament o que tenen molt clar la història que volen explicar però el treball actoral no el tenen tant per la mà i ara doncs. Hi ha més espai per aquestes feines prèvies a l'acció. I està molt bé, però és veritat que jo vinc d'una generació que ens ho fèiem tots sols. Aleshores, si no el tinc, no passa res perquè jo sola em puc manegar i crear un personatge. Però sí que és veritat que quan ho tens creixes més. Jo crec que arribes a llocs que no arribaries sola perquè algú des de fora a vegades et tira més, et pressiona més i intenta treure més de tu. Sí,

perquè és una figura més moderna, no?

Sí, totalment, totalment. El que és més modern encara és que estigui inclòs, perquè antigament sí que hi havia actors que pagaven el seu coet, però se'l pagaven del seu sou, saps? Vull dir, no. Però ara cada cop més en sèrie, sobretot amb gent jove, tenen, no? I jo ho he parlat molt, no? També això amb la meva terapeuta, d'ostres, jo si hagués tingut, quan jo era més petitona, un coax en set, doncs, bueno, m'hauria ajudat en moltes situacions que entre adults a vegades et perds una mica. Intentes agradar a tothom des d'un lloc que no saps molt bé ni què estàs fent, perquè és tot una mica supervivència, no? Si tens una coa textural amb tu, doncs et sents més escoltada i més recolzada, seguríssim.

Evidentment. Tota la raó, sí. Perquè clar, que tu vas començar tan jove, com tu ho dius, que clar, en aquests moments no es portava, però el teu aprenentatge ha sigut personal.

I fins i tot els quads d'intimitat que hi ha ara, no? És a dir, ara no hi ha seqüència. De llit o seqüència d'intimitat que no hi hagi una mirada externa professional expert o experta en tot això imagina't, jo joveneta i sense tot això feies el que podies amb la intuïció i que molt bé m'he sentit sempre molt ben acompanyada però segur que s'hauria

pogut fer millor és complicada aquesta línia sobretot quan són escenes íntimes sí,

sobretot perquè tu consideres que és normal i ho normalitza el que parlàvem abans però jo me'n recordo que jo tindria no sé, vint i pocs anys i un dia vaig dir, ostres, és que totes les pelis que faig en totes hi ha una seqüència que em perdo la virginitat. És que, a més, era així, era superconcret, no? És a dir, no era fan l'amor, sinó I hace l'amor por primera vez. I la desvirgan. I, clar, tu ets com super. Clar, jo ara ho penso i dic, que lleig, que brut, que morbós i que patriarcado horroroso. Però en aquella època em semblava normal, no? Perquè, clar, anava d'un amor de dos joves, però no parlava mai que era la primera vegada pel tio, saps? Sempre era la tira, clar, no? I a més havies d'actuar allò, no? I posava, me'n recordo, pues hi havia aquesta part morbosa dels directors, una mica de, clar, és la primera vegada, que ho sentiràs. És que era com de I per què, no? I òbviament hi ha uns productors darrere que estan dient, oye, si no hay escena así, no nos interesa el proyecto.

No vendemos, no vendemos. Però això també ve lligat amb el teu físic. Bé, també realment, tu ets un físic molt maco, ets guapa. Moltes gràcies. És evident, no falta que ho digui. Però que això també dona peu, m'imagino, que a l'hora de donar-te els personatges també vulguin veure una miqueta més.

Sí, suposo que, a més, el trencament amb això és el que ara estoy en ello, no? És a dir. Bueno, jo he tingut moltes oportunitats i molta més feina quan era jove que ara. Suposo que pel que dius tu, perquè era més atractiu contractar-me perquè responia a uns estàndards de bellesa, uns canons de bellesa, un desig de la gent de veure això en pantalla. Quan comences a adonar-te que això va minvant, i els papers van minvant, dius, ostres, que fort, no? Potser no hagués treballat tant si no hagués sigut tan guapa, com dius, o sí o no, i llavors dius, bueno, doncs ara és el moment d'ensenyar una altra cosa, no? Perquè això, doncs, ni m'interessa a mi més, ni crec que la gent ja ho tractaran a noies més joves, no? Però sí que és una feina que tinc molt present ara de dir, doncs, ostres, vull continuar treballant d'això i no vull que se'm contracti pel meu físic, sinó pel meu talent. I jo crec que he demostrat molt, però en aquesta professió, i crec que en totes, sempre has de continuar demostrant. I estic aquí amb ganes i amb il·lusió per continuar demostrant que encara puc fer tot tipus de personatges i que estic preparada, independentment que ja no pugui desvirgar-me, perquè ja quedaria una mica rara.

Perdó, eh? Bueno, i qui sap, Cristina, qui sap?

Avui dia ja. Sí, sí, no, no, no, alguna ficció es poden arribar a.

Sí, cuidado, que és una idea que acabes de donar ara mateix, eh? D'una nova ficció. Doncs has tocat dos temes que realment et volia preguntar. Un era l'edatisme, que ja l'has tocat, i l'altre també el tema que la imatge pesi tant que de vegades sigui més farragós de mostrar el talent, no? I has sentit alguna vegada això, no? Potser que quan tens un físic visiblement atractiu, doncs potser costa més o t'ha de costar el doble de mostrar el teu talent perquè es fixin en el teu talent purament, com a actriu.

No ho sé, clar, són coses que realment no les penses molt, no? És a dir, tu quan vas a un càsting sí que és veritat que t'intentes posar. Guapa si el personatge posa. Aparece Lucía, joven atractiva. I dius, vale, però si es pone joven atractiva, me tendré que poner guapa. I és veritat que, clar, si fas una mirada enrere, possiblement totes les descripcions de personatges incluïa atractiva, guapa, no sé què. I, però clar, és el que et torno a dir, com no hi havia ningú extens que m'ajudava a veure això, jo ho normalitzava, no? I clar, entenc que potser hi ha companys i companys que no, que als seus personatges no hi havia aquesta descripció perquè era un altre tipus de personatge i un altre tipus de rol i de característiques, no? I clar, arriba un moment que, clar, al final, doncs sí, tu sempre vols estar. Contentant el director o la directora. Llavors, si posa que és un personatge, que és Lucía, atractiva, has d'estar atractiva. I a vegades dius, ostres, potser a vegades m'he fixat més en estar atractiva que no en. Vamos a investigar más sobre Lucía, que en aquest sentit també a vegades. T'acomodes, no? A vegades, d'alguna manera, i amb l'edat, doncs, dius, bueno, amb això ja no ens podem acomodar i ara hem de treure l'altre. Però jo sí que considero que sí que se m'ha donat l'oportunitat de fer personatges més enllà de que són guapos o guapes. He fet personatges com l'Ola Vendeka, que era una gitana, que era un personatge que donava igual que fos guapo o guapa, i artísticament em requeria molt d'esforç, i he fet personatges com el d'Ibnos, que també requeria molt d'esforç com a actriu, i que sí, que el plus, òbviament, de que. El director volgués una actriu que fos guapa, doncs em va obrir una porta, però que després havies de donar el callo també. I t'ha agradat la idea

de viure moltes vides? Sí, sí, sí.

Jo sempre penso que, personalment, jo soc molt curiosa, molt. O sigui, rozo el guallerismo, saps? Vull dir, m'agrada molt. De petita ja m'agradava, anàvem de càmping i m'encantava mirar les altres caravanes, què feien, què dinaven, què menjaven com es comportaven, com era aquell pare, com ella que era mare, com tractaven els seus fills, si tenien gos, si no tenien gos, no sé dirà, molt curiosa. I jo crec que aquesta curiositat em va superbé amb aquesta professió perquè em permet ficar-me a les ments de molta gent, ficar-me a les sabates de moltes persones i sobretot aquesta empatia. A mi em costa molt, a mi em poden robar al carrer, em poden entrar a casa, que m'han entrat. Em costa molt ser molt crítica amb la gent que fa alguna cosa que pel meu parent no està bé, perquè sempre penso que s'ha d'entendre d'on ve aquella maldat, d'on ve aquella acció, que òbviament no defenc l'acció, però sí que tinc curiositat de saber d'on ve tot allò, amb tot el que està passant a Palestina, que ens treu el son a mi personalment molts cops. Ostres, aquesta societat tan trencada per tants anys i segles d'odi, de violència, i penso, i no paren de matar-se els uns als altres. Òbviament, jo soc molt pro-Palestina, no ho negaré, però penso en les dues parts i penso d'on ve, i m'agrada entendre, i em sacseja més. També l'empatia a vegades és una mica, permeteu-me, una mica puta, perquè. Pateixes molt, perquè jo veig un vídeo i dic, ostres, aquest pare, aquesta mare amb aquest nen mort, i se me'n va molt la imaginació, i llavors soc molt afortunada de poder aquesta curiositat posar-la a merced de la meva feina, perquè si no, potser com a persona seria una mica psicòpata, llavors prefereixo posar l'energia en la feina i aquesta curiositat donar-li aquest canal.

Molt interessant. Bé, jo crec que és totalment d'acord amb tu, que al final, per poder jutjar, i és que no hauríem de fer-ho, però si ho fem, almenys internament i no externament, hi ha que conèixer molt la història. Totalment, totalment. Que la gent s'arrisca moltes vegades a opinar.

Això em posa molt nerviosa. El meu fill fa una cosa que és una tonteria, però quan entrem als ascensors dels metros, el meu fill apreta el botó d'obrir portes, perquè no vol que ningú. Es quedi al mig, no? I la majoria de persones el miren com malament perquè es pensa que està apretant el botó que tanquin les portes i li diuen, no, no, espera, espera. No, no, si el que està fent el meu fill és apretar el botó d'obrir portes perquè entri tothom, cosa que ningú fa. La gent quan entra a l'ascensor del metro apretant el botó de per baix o per arriba, sense mirar si ve algú o algú està per arribar, no? I el meu fill no, i la gent. Malpensa que el nen està fent el que ells farien, no? I això és una cosa que posa molt nerviosa, em donen ganes de dir que no, que no, que hi ha bondat en la gent, per favor, mirem-nos un poquito més enllà. Correcte, exactament.

Doncs després de tants anys treballant com a actriu, que la gent té que veure que també és una feina, és dura, tens que llevar molt d'hora moltes vegades, tens que anar a rodar a llocs inèdits i amb unes condicions que fa fred i tu vas amb una faldilla. Moltes coses. Quina relació tens amb el teu cos, amb el cuidat del teu cos, després de tants anys de ser actriu?

Doncs ara reconec que als meus 48 anys, i ja és oficial, ja ho dic, perquè estic molt per la fe, tinc la menopàusia, des de fa ja dos anys, i ho dic obertament perquè trobo que és una cosa que s'ha de parlar, perquè. Hi ha molta gent que ho pateix en silenci i jo estic aquí per dir que també hi ha una altra manera de viure, perquè personalment l'estic vivint molt bé. Però ara reconec que físicament estic dels millors moments. Em trobo super a gust amb el meu cos i jo he patit molt, per exemple, estar rodatges i el que dius tu de el fet de llibertadora, el fet d'estar nerviosa, el càtering, no saber alimentar-me bé i tal, de sobte notar inxazón d'estómago que sembla que estic embarazada de vuit mesos. I dic, Déu meu, què és això? Saps? Perquè a les dones a vegades ens passa que t'infles. I dic, i ara per què m'he inflat així? Doncs, bé, per nervis, per menjar malament. I ho patia molt, no? I de joveneta encara més. I jo he tingut moments de tirar a tragar-me, d'estar fent una seqüència i el director des del combo cridar. Cristina, esconde la barriga! Y yo, en plan, me quiero puto morir ahora mismo, ¿no? Pero, clar, realmente ella ho feia porque la imatge d'hauria de ser rara, perquè ella d'hauria d'estar allà amb el panzot, tal, perquè estava amb l'estómac distendit, perquè estava nerviosa, perquè no sé, no sé quants. I, clar, físicament, Estàs al tanto, no pots no estar al tanto perquè si no estàs tu al tanto, doncs estan els altres i encara és pitjor, saps? Aleshores, jo ara estic molt contenta perquè jo ara ja em conec, conec el meu cos, el sé cuidar millor, em respon millor, les coses, doncs, bueno, les portes tu una miqueta més que elles a tu i això, doncs, es veu reflectit en mi, en la meva persona i llavors estic més tranquil·la, però sí que és veritat que ho he patit, que és una cosa que he patit durant tota la meva professió.

I com et cuides? Tu fas esport, fas alguna dieta. Quines rutines tens per cuidar-te?

Jo, com et dic, tenia aquest problema sobretot que m'inflava i em desinflava i no era per menjar més o menys i no sabia què passava. Vaig començar a investigar moltíssim. Vaig començar amb la dieta dissociada, em va encantar, que és la de no barrejar proteïna i hidratacarboni. I sempre ho explico perquè sembla molt maco un dia al lavabo de la Sílvia Marçó, a Madrid, al seu pis. Tenia una revista de Cuerpo y Mente i vaig llegir una entrevista que parlava sobre les emocions i el menjar i bé, em va encantar l'entrevista perquè relacionava el que menges amb el que sents i l'entrevista era a un nutricionista que es deia Jorge Pérez Calvo i bé, el vaig buscar, tenia un llibre i em vaig demanar el llibre pels Nadals el pare Noel em va portar el llibre. I bé, me'l vaig llegir, plorava, t'ho juro, llegia i plorava, perquè molts cops a mi em passaven coses que no sabia d'on venien i resulta que principalment venien de l'alimentació, no? Parlava que si els sucres et poden arribar a donar molta inseguretat que les carnes et poden donar pors, que hi ha aliments que són llits, aliments que són llants, la contracció, l'expansió de l'estómac. És a dir, parlava d'unes coses que a mi em van ressonar tant que jo vaig estudiar microbiòtica, m'he fet experta en microbiòtica. Hi ha dues escoles oficials a Espanya, una està a Barcelona, a Esmaca, una escola increïble. Vaig estudiar, vaig fer microbiòtica i és el que a mi m'ha salvat de. D'una alimentació que no em sentia bé i que el meu cos no responia adequadament vaig trobar la microbiòtica, perfecte, vaig tenir un any super extrem vaig canviar el meu metabolismo, em vaig sentir molt en el meu centre i després ja faig de més i de menys, ja no soc tan extrema però és veritat que a casa sí, quan surto no, i a més surto bastant perquè m'agrada molt i m'agraden molt els restaurants però a casa soc bastant extrema amb la microbiòtica i després faig ioga que per mi el ioga és aigua bendita m'encanta he escrit un llibre sobre ioga infantil també i ara amb el tema de la menopausa estic fent més també tonificació, vaig al dir soc adicta al dir i llavors vaig allà i les meves classes de tonificació ideals per estar així fuertota i patino també. Patino pel carrer, però és perquè soc hiperactiva i a vegades trigo massa i vaig amb bici o patinant, és així.

Que això també és molt bo, la bicicleta. Sí, sí, sí. I també el ioga, el ioga. Jo sé que tu també ets una experta en ioga. Amb quina regularitat el pots practicar?

Doncs ara que tinc un trimestre tranquil, quan tinc temps intento anar tres cops a la setmana. Que vaig al dir, com et deia, tres cops a la setmana segur. I quan tinc molt temps, si fan dues classes i em puc quedar a les dues classes, em quedo a les dues classes. I quan no tinc temps, ho faig a casa. I quan estic a hotels o quan estic de viatge, ho faig. És a dir, reconec que em regula molt, em focalitza molt. I m'agrada molt mantenir la meva columna vertebral sana perquè crec que és un dels punts clau i tenir com tots els xacres aireats, treballaditos, que així no es bloquegen les coses.

Molt bé, molt bé, superinteressant. Podríem parlar més rato, però la moda també trobo que t'agrada, vull dir, es veu, es nota sempre en la teva forma de vestir. Com ho fas? Tens la teva imatge estudiada, compres el que et ve de gust o quan et ve de gust, tens un dia per anar de compres o compres el dia que et ve de gust anar de compres també? Com ho tens? Ho tens controlat?

No, soc bastant anàrquica, soc bastant per instint tinc la gran sort que per la meva professió marques. Em regalen coses i m'envien coses i això sempre és d'agrair perquè les coses estan molt cares i la professió no ens puja en els preus. Vull dir que està molt bé que et regalin coses, però sí que és veritat que al principi ho acceptava tot i gràcies a gent com la Piluca de Che Garay, que és una estilista amb la qual treballo molt, sí que diu, Cris, no a tot diguis que sí, saps? Vull dir, això que dius tu, busca una mica la teva imatge, amb què et sents còmoda. I és veritat que jo a vegades tendeixo a. M'agrada molt anar còmoda i m'agrada molt un tipus de sexi que a vegades no respon molt al que hauria de ser la meva edat. I a vegades sí que la pilota d'etxegaràia em diu, mira, per aconseguir papers més de la teva edat i perquè aconsegui feines. Doncs està bé que et vegin que ara faré 49 al gener, saps? Vull dir que ja estic aquí als 50. I a vegades la meva forma de vestir i de ser és massa juvenil. Això està molt bé, això va al teu favor. Sí, perquè no. Clar, imagina't, a mi m'ha passat d'una sitcom que et volen agafar de mare d'una família, però en Joan Cris et veiem de mare d'un bebè, però d'un adolescent no, això m'ha passat. I jo, la meva filla té 13 anys, és que te vull dir, vull dir que ja I per què la vaig tenir tard? Perquè podia tenir perfectament un fill de 20 anys, jo. Però sí que és veritat que en aquest cas a les dones, o per bé o per mal, sempre ens penen ahí en el punt de mira de parece o no parece, o da o no da, i molts cops deixen de veure la realitat. Per anar als estereotips i dintre d'aquests estereotips jo ara ho tinc una mica complicat si realment són sitcoms o pel·lícules més estàndards òbviament després hi ha produccions sobretot de ties més canyeres i més joves que els dona tot igual i si et volen per treballar contracten i ja està.

Definitivament, aparentes molt menys del que dius que tens. Bueno, que dius que tens perquè ho tens, però que aparentes molt menys. Jo dic molt per això, està semblant a dir, jo reivindico. Però no cal, si no ho dius ningú ho sap.

Clar, però pensa que en la meva professió, pels personatges més joves que jo, agafen a les més jovenetes encara, saps què t'ho vull dir? Llavors, doncs clar, estic un poc en el limbo.

Doncs mira, ara et demanaré que em diguis algun llibre, bueno, me n'has dit un ja, però bueno, si hi ha algun altre que especialment t'hagi inspirat, un hàbit que t'ajudi el dia a dia a mantenir-te connectada amb tu mateixa i una peça de roba que et faci sentir poderosa.

Doncs el llibre, sí, la veritat és que Nutrición Energética, de Jorge Pérez Calvo, que a més va d'això, d'estil de vida, que el recomano moltíssim. La peça de roba, unes botes, a mi unes botes amb taconet m'empoderen molt, sobretot si vaig amb faldilla, m'agrada molt el rotllo de vestit o faldilla amb botes, m'agrada molt la sensació. I l'altra era. Un hàbit saludable que t'ajudi? Doncs l'hàbit saludable, ja et dic, l'alimentació a casa, no prendre refinats, no prendre sucres de cap mena, la veritat, perquè no prenc res, ni sucres, ni refinats, i no menjar carn, tampoc. Això a casa, ja et dic, ho tinc molt establert i em va molt bé. Ets vegana? No, soc macrobiòtica, que amb macrobiòtica pots menjar carn, però ha de ser un tipus de carn especial, no ha de ser tal, ni hormonades, ni pollos, ni coses així, però a casa no, a casa no menjo carn ni làctics. Doncs moltíssimes gràcies, Cristina. A vosaltres, a tu, bonica, que ja saps que m'agrada molt sempre trobar-te, que fas superbé, que m'encanta l'energia que tens.

Amb tu és molt fàcil. I pels que no som del gremi, també ens toca actuar per adaptar-nos, per agradar, per sobreviure, però al final, ser nosaltres mateixos és l'únic paper que ens fa sentir de veritat lliures. Avui hem après que interpretar no és només actuar, sinó comprendre, sentir i transformar-se. Diuen que els bons actors viuen moltes vides, però els grans, com tu, saben tornar a casa després de cada una. Gràcies per escoltar avui Estil de Viure.