T1xC3 - El cicle de Saros

Amanda. Vigues, Carla.

Se'ns està escapant de les mans, això? No, no ho crec. Nosaltres estem explicant fets, no? Fets contrastats. Sí, sí, però és que. Aquests fets són una mica extravagants, no? Sí, sí. Sí, però no hi podem fer res nosaltres, no? Això no, clar, clar. Perquè tu creus que tot

això que ens va explicar el Guillem Llop. Ai, què? Diem la paraula? No, no, encara no, que això és un podcast de ciència,

tio. En realitat és un podcast del que sorgeixi, més aviat. Ja, ja. Sí, potser sí. Ai, ai, i saps el que sorgeix ara mateix? Eh, no? Digues. Sí, sí, sí. L'anàlisi de la tinta de la carta. Què dius? No, no, ja la tens. Sí, m'acaba d'arribar. T'he de confessar que encara no l'he mirat.

Un moment, Amanda, perfecte, aguanta una mica. Sí. Sí? Perquè abans d'anar a la tinta, que recordeu que ens dirà quina antiguitat real té aquella carta que està datada del 5 d'octubre del 1837, hem d'aprofitar que tenim en línia un dels astrofísics més prestigiosos de casa nostra. Li hem trucat perquè jo crec que hem d'entendre una mica millor els eclipsis. Sí. Ja que és en aquell moment quan passarà una cosa que segur que en principi serà important, però que encara no sabem ben bé què serà. Exacte, encara no ho sabem. Si sabem alguna cosa més sobre els eclipsis, potser tindrem alguna pista de què pot passar amb. Perdona, és que encara se'm va una mica estranyir així, però vaja, amb l'adveniment de l'Onofre el Misteriós. Aquesta és la idea, sí. Doncs vinga, va, intentem-ho. I per il·lustrar-nos sobre aquest fenomen apassionant, ens acompanya l'astrofísic Marc Solà, que ha treballat a la NASA en diversos observatoris de Xile i de Hawaii, i que ara és investigador d'un centre de recerca de la Generalitat especialitzat en astrofísica. Marc Solà, benvingut i gràcies per acceptar la invitació de Variables Ocultes. Bones, què tal? M'ha encantat ser aquí. Marc, no sé si has tingut l'oportunitat d'escoltar els dos primers episodis d'aquest podcast. Sí, sí, sí, els he escoltat. I no sé, què t'han semblat?

Home, doncs molt interessants. Sembla una sèrie com de misteri, no? Sí, sí, absolutament.

El que passa és que és un misteri bàsicament involuntari, però bé, aquí el tenim, o sigui que ara l'hem de resoldre.

Clar, normal, sí, als científics ens passa això també. A la mínima que ens trobem amb alguna pregunta sense resposta, ja no podem deixar de pensar-hi. A mi em passa, a mi em passa.

Doncs aleshores entendràs perfectament que estem esperant amb candeletes el dia de l'eclipsi, perquè segons aquest missatge que hem rebut,

hauria de passar alguna cosa grossa. Ho sé, però el que no sé és si us puc ajudar gaire. Home, ja ho veurem. Sí, és veritat que hi ha molts eclipsis a la història que han passat coses.

Sí, no? En vam parlar una mica en l'últim programa, però ara ens volíem centrar més en la visió científica dels eclipsis i aquí segur que tu ens hi pots ajudar. A veure si ens inspirem i així podem interpretar millor el missatge.

Perfecte, sí, tant i tant. No sé, vosaltres direu per on voleu començar.

Mira, podríem començar pel que és més evident, que és que quan la Lluna es posa davant del Sol es poden veure coses que amb l'enlluernament del Sol no es veuen.

Efectivament, sí. D'entrada, mira, es poden observar parts del Sol que normalment no es poden veure. I quines són aquestes parts? A veure, mira, la part visible de les estrelles, que anomenem atmosfera, la podem dividir en tres parts. La primera és la fotosfera, que seria el clàssic cercle lluminós amb què identifiquem una estrella, que és d'on surt la llum, que es genera al seu interior a través de reaccions de fusió nuclear. Després hi ha la cromosfera, que és una capa molt fineta, i quan dic molt fineta vull dir d'uns 2.000 quilòmetres. Uau, que fineta! A veure, que és molt poc per la mida d'una estrella com el Sol, que fa gairebé un milió i mig de quilòmetres de diàmetre. Quina porra! Aquesta capa, la cromosfera, està formada essencialment per gasos de baixa pressió, i sobretot hidrògen i heli i alguns elements més pesants. I al final hi ha la corona, que és la capa més externa, que està feta de plasma, que és gas ionitzat, i es pot estendre més d'un milió de quilòmetres. O sigui, que pot ser pràcticament tan extensa com la mateixa estrella. Uau! I clar, en condicions normals, com que la fotosfera és molt més lluminosa que les altres dues parts, és la que domina. I, per dir-ho d'alguna manera, ens enlloberna i ens impedeix veure els detalls de la cromosfera i de la corona. Però, quan hi ha un eclipsi. Però quan hi ha un eclipsi exacte, quan la Lluna es posa davant del Sol i bloqueja la llum de la fotosfera, aleshores sí que podem observar bé tot el detall de les altres capes. I mira, aquí hi ha una història molt curiosa amb el descobriment de l'heli, que és el segon element més abundant de l'univers, després de l'hidrogen. De fet, representa el 24% de tota la matèria de l'univers. L'heli, ah, uau! Sí. El que és curiós és que l'heli es va descobrir abans el Sol que la Terra. I per això se li va dir així. I es va descobrir gràcies a un eclipsi. Ah, sí? Ah, que curiós. I com va anar? Doncs mira, hi havia un astrònom francès, en Pierre Janssen, que estava a l'Índia, observant la cromosfera del Sol durant l'eclipsi de 1868. Sí, i després de separar la llum amb una mena de prisma, va veure que hi havia una línia fosca a la zona de color groc que no encaixava amb cap element conegut a la Terra. Com suposo que sabeu, cada element emet i absorbeix uns colors de llum propis i únics, i gràcies a això podem saber precisament de què estan fetes les estrelles. Doncs bé, el descobriment de l'heli és dels primers exemples d'això que nosaltres anomenem espectroscòpia. Espectroscòpia. Que us sembla la paraula, eh? Sí. I com que aquella línia groga no es corresponia amb cap element conegut, un altre astrònom anglès, Norman Lockyer, va proposar que havia de procedir d'un element nou que per força havia d'estar al sol. Ah. I per això. El va anomenar Eli, a partir del terme grec per anomenar el Sol, que és Helios.

Ah, uau! I Marc, a la Terra,

quan es va descobrir? Doncs crec que va ser el 1895, mentre el químic escocès William Ramsey estudiava un mineral d'urani, o sigui que va ser això 27 anys més tard.

I escolta, escolta un moment, ara vaig a posar una mica de morbo a l'assumpte. Va, sombrar-la. Pregunto, ¿No es un barallar gens un astrònom francès i un d'anglès per un descobriment com aquest? Vull dir que en aquella època les relacions entre els dos països no eren especialment bones, no?

A veure, que jo sàpiga, no va anar més, la cosa, val? Però mira, el 1919 hi va haver un altre eclipsi i va ser tot un exemple de cooperació, en aquest cas, però, entre Anglaterra i Alemanya i bé, si no m'equivoco, va ser just després de la Primera Guerra Mundial.

Això sí que és concòrdia, eh? I tant, com si no hi hagués Brexit ni res.

Sí. Home, va ser molt fort, perquè a més hi havia Einstein pel mig. Com, com? A veure, a veure, espera. Explica, explica. A veure, doncs, resulta que hi havia un astrònom anglès, Sir Arthur Eddington, que va voler comprovar la teoria de la relativitat general d'Einstein. Que, clar, era una teoria nova de trinca, molt elegant i molt maca, però que encara no hi havia cap experiment que l'hagués pogut validar. Eddington era un pacifista convençut. De fet, a la guerra es va fer objector de consciència per motius religiosos. Clar. I aleshores va pensar que si un astrònom anglès comprovava la teoria d'un científic alemany pacifista, home, doncs que el món seria un lloc millor. I potser tenia raó, no? Sí, en això sí, però a veure, en la comprovació. Ah, no ho va comprovar, al final? Home, jo diria que ell estava tan convençut que la teoria havia de ser correcta, doncs que va veure una mica el que va voler en els resultats. Com? En els resultats obtenuts durant l'eclipsi? Sí, exacte. Però què va mesurar? Doncs a veure, explicat d'una manera resumida. La teoria d'Einstein deia que la trajectòria de la llum s'havia de curvar quan passava a prop d'una gran massa com el Sol. Llavors, Eddington va pensar que podria mesurar la posició d'una estrella quan estigués molt a prop del Sol, cosa que només es pot fer durant un eclipsi. Ah. I comparar-la amb la posició de la mateixa estrella quan el Sol no hi estigués tan a prop. Si les dues posicions no coincidien, sabria que la llum s'havia corbat.

Sembla un bon plantejament. Em cau bé aquest edintón. Té aura, no? Home, sí, sobre el paper tot sembla molt boric. Clar, però la pràctica ja és més complicada.

Home, doncs sí, molt més, molt més, perquè aquest eclipsi que va tenir lloc el 29 de maig de 1919 va ser total en alguns llocs de Sudamèrica i d'Àfrica. I clar, Edicton va organitzar dues expedicions, una a l'illa de Príncipe, davant de la costa de Guinea Couturial, on va anar ell mateix, i l'altra a Sobral, al Brasil. Ah, i aquí és on van començar les dificultats. Exacte, sí, perquè, esclar, primer que hi va haver-hi molt mal temps. Hi van haver d'improvisar refugis per als telescopis. I, a més a més, doncs, anaven, perdó, una mica passats a quinina per no agafar la malària a causa de les picades de mosquits. Ho imagino, ja. I a sobre, pel que diuen, estava ple de micos que a la nit s'enfilaven als telescopis i els movien, els ajustaven. No estava gaire bé, eh? No, no, no. Doncs quan va arribar el moment de l'eclipsi, el cel continuava ennubolat. I sí que es va aclarir només uns moments. O sigui que van poder fer molt poques fotografies de les estrelles que havien de mesurar. Quina ràbia, no? Però no pateixis, perquè Eddington no va deixar que quatre núvols de res li espatllessin el titular.

Però entenc que no tenia gaires resultats, no?

No gaires, no, és veritat, no gaires. Al final va poder fer 16 fotografies, però només dues eren aprofitables. I a sobre van aconseguir 8 imatges d'una qualitat acceptable i 18 de molt poca qualitat. En principi, la desviació de la llum predita per Einstein era d'1,7 segons d'arc. Les plaques de Príncipe van donar 1,62 i les de Sobral 0,86 i 1,98.

Ui, són molt disperses aquestes dades, no?

Sí, però si tens dades disperses és molt fàcil. Et quedes amb les que et van millor. De debò? Sí, això és el que va fer Eddington, que va prendre com a bones les dades de les seves plaques, que eren les fotos de pitjor qualitat. I això es va acceptar? Bé, la Royal Society segurament per motius polítics, doncs sí, les va acceptar. Buah, déu-n'hi-do. I Einstein es va convertir en una estrella mundial. Per unes dades així, eh? Sí, sí, sí. El que passa és que més endavant, amb experiments més precisos, es va demostrar que la teoria era correcta. Però aleshores hi havia qui no les tenia totes. De fet, mira, el Premi Nobel que li van donar a Einstein el 1922 no va ser pas per la relativitat general, sinó per l'explicació d'un altre fenomen que té a veure amb la llum, l'efecte fotoelèctric, que es produeix quan la llum impacta en certs materials i es genera un corrent elèctric.

O sigui, un segon, que ni Einstein està lliure de pecat, eh? Es pot dir així, sí, totalment, sí. Això és Variables Ocultes, estimades oients, i estem tenint aquest luxe de conversa amb l'astrofísic Marc Solà. Amanda. Sí, gràcies.

Jo volia demanar-te que ens expliquessis allò que deies al principi, que els eclipsis s'han utilitzat per estudiar coses que no es poden veure en condicions normals, com per exemple la corona del Sol.

Sí, sí. Mira, de fet, el 1970, quan es va començar a fer servir els primers satèl·lits es va descobrir que el Sol expulsava grans quantitats de gas i de plasma a gairebé dos milions de quilòmetres per hora, amb una energia que podria fer funcionar el món durant 10.000 anys. Què? Déu-n'hi-do, no? A veure, és un fenomen d'una magnitud que costa d'imaginar, però que ens afecta, perquè quan arriba a la Terra, aquest plasma crea unes aurores boreals fabuloses, però també pot afectar la ionosfera i els satèl·lits de navegació o els de comunicació. Això no és el que passa a la sèrie que està apagant. Sí, exacte, tal qual és això. El que passa és que allà ho porten una mica més a l'extrem, que sempre és més interessant narrativament. Sí, però això podria passar, una cosa així? En principi sí, però per això és important estudiar la corona solar, perquè ens dona informació de tots aquests fenòmens. El més curiós de tot això és que quan es va descobrir l'estructura de la corona solar es van revisar observacions que s'havien fet durant altres eclipsis més antics i es veu que en l'eclipsi de 18 de juliol de 1860 ja s'havien fet dibuixos en què es veien aquests detalls.

O sigui que, sense saber-ho, aquells dibuixants del segle XIX ja havien captat un dels fenòmens més brutals de l'univers. Exacte. És que el segle XIX? Poca broma. Era la bomba, jo hi tornaria. Ah, sí? Tu viuries sense Insta en l'aigua calenta? No, d'acord, d'acord, ja aniria de vacances, potser. Ah, no sé jo, eh. En fi, Marc, ens ha semblat molt interessant tot això que ens has explicat.

Moltes gràcies per acompanyar-nos. Ha estat un plaer, de veritat. Gràcies a vosaltres i espero haver-vos ajudat. Uf, i tant. I, escolta, si necessiteu res, ja sabeu on soc. A veure si podeu resoldre el misteri,

no? Això, això, això. Gràcies i fins aviat. Adéu, gràcies. I ara, estimades oients, després de parlar de tot el que sempre havíeu volgut saber sobre els eclipsis i mai no havíeu cosat preguntar, ha arribat el moment de saber, per fi, què passa amb la tinta de la carta. No, Amanda? Sí. Què diuen les nostres col·legues químiques? Doncs ara.

Fliparàs. Ai, Carla. A veure, t'estàs posant molt seriosa i de cop i volta això. Sí, és que. Què, què, què? D'acord, acabo de mirar els resultats mentre acomiadaves el Marc. I què? És que no t'ho creuràs. Bé, de fet, jo encara no m'ho crec. Però. Els resultats diuen que el percentatge de ferro oxidat és superior al 70%. Ja, però i això què vol dir? Doncs vol dir que la tinta porta molt de temps en contacte amb l'aire, és a dir, fora del pot. No, un moment. Quant de temps, exactament? No, no ho sé, això és difícil de precisar, però no són setmanes ni mesos. Ah, no, eh? No, no, no. En aquest cas, el percentatge seria com a màxim del 20%. O sigui, un 70% vol dir que. Mira, només perquè te'n facis una idea, les cartes que tenen dècades no arriben al 70%. Però com és possible? No ho sé, no ho sé. Hem d'acceptar els fets, Carla. Ja, però i els fets són? Que tota la informació científica que tenim. Doncs és compatible amb el fet que aquesta carta es va escriure fa 200 anys. No m'ho puc creure.