T1xC4 - Fronteres impunes

Tanta, tanta guerra. Capítol 4. Fronteres impunes.

Em dic Ala Hammoudi i soc de Síria. Vaig deixar Síria el 2012 i vaig anar cap a Turquia, on vaig arribar el 2020. El 28 d'abril del 2020 vaig ser víctima d'una deportació forçada. El viatge de Turquia a Grècia em va portar 7 hores. Allà em van tractar brutalment, inhumanament, i em van deportar a la força.

Qui parla és el refugiat sirià Alaa Hammoudi en el documental Anatomia d'una devolución calent produït per Enero Films. La seva història acabaria sent portada de grans mitjans internacionals i la cara visible d'una petita escletxa en la lluita contra la impunitat fronterera europea. Però per a tot això encara falta temps. De moment tornem aquell dia d'abril del 2020. L'alà està ferrat a un pal intentant evitar que un individu el retorni a la llanxa d'on acaba de baixar.

Ens anava llançant d'un en un. Era molt agressiu, inhumà. Jo em negava a tornar a la llanxa, em va agafar i em va començar a pegar l'esquena. Em pegava i pegava fins que em va llançar dins. Una vegada ens va tenir a tots dins, per espantar-nos, va agafar un pal afilat, com si volgués punxar la llanxa.

La gent plorava. No ho oblidaré mai. La de l'ALA no és només la història d'un refugiat. És la història d'una agència europea amb un pressupost milionari, creada per protegir fronteres i acusada de vulnerar drets humans. Parlem de Frontex i d'una lluita incansable contra la impunitat. I és que el cas d'aquest refugiat sirià ha provocat una decisió sense precedents. Per primera vegada, la justícia europea ha considerat que Frontex podria ser responsable d'una devolució en calent per la seva inacció. Però aquell 2020 tot això era impossible de saber, tant per l'Alà com per Iftah Cohen, l'advocat que va acabar portant el seu cas davant els tribunals europeus. En aquest capítol ens preguntem, qui vigila el vigilant?

El matí del 28 d'abril

del 2020, Alha Hamoudi i 21 sol·licitants d'asil més van arribar a l'illa de Samos. Van demanar als veïns que truquessin a la policia perquè volien sol·licitar àsil. Però en lloc d'això, es van envoltar un grup de persones vestides de negre. Els van colpejar i confiscar els telèfons, es van obligar a pujar a una embarcació pneumàtica i es van remolcar durant hores en direcció a les aigües turques. Allà, es van abandonar a la deriva durant tota la nit. L'endemà, finalment, van ser rescatats per la Guàrdia Costanera Turca.

Ens ho explica Iftah Cohen, fundador i codirector de FrontLex, una organització legal que defensa els drets dels migrants. Quan la LAB va arribar de nou a Turquia, estava convençut que tot s'havia acabat. Però, com sempre, algú ho havia estat observant tot.

Un avió de vigilància de Frontex sobrevolava l'escena, sense informar de l'incident, com ha passat en moltes altres devolucions en Calent. Per tant, Frontex no només va finançar, va proporcionar l'equipament, va coordinar i va oferir tota l'ajuda necessària a les autoritats gregues i a les embarcacions que van executar aquella operació contra la Hamoudi.

A més, un avió de vigilància de Frontex va donar suport i va participar en la devolució en Calent. I això no es va tractar d'un cas aïllat. Forma part d'una política d'estat il·legal que s'aplica a la GEO des de principis de març del 2020.

Anys després, advocats com Cohen i periodistes com Bashar Dib aconseguirien reconstruir gairebé minut a minut què va passar. La diferència en altres casos és que l'alà tenia proves del que havia passat aquell dia. Havia enviat imatges de la seva arribada a Terres Gregues, per l'edip.

Vam tenir la sort de poder demostrar pràcticament cada pas del viatge de l'Eler. Des del moment que s'acostaven a la costa grega fins que els van posar en una llanxa salvavides i 17 hores més tard, quan els va rescatar la guàrdia costanera turca. Aquest trajecte va quedar documentat amb una quantitat de detalls increïble, una cosa molt poc habitual en casos de devolucions en calent com aquest.

El cas de l'ALA és una escletxa en un mur. Un mur que fa dues dècades ni tan sols existia. El d'una agència que avui és una de les institucions més poderoses i més blindades de la Unió Europea.

En el mundo de hoy, las fronteras seguras y funcionando son más importantes que nunca.

Frontex és el nom curt de l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes i és qui gestiona els límits de la Unió. Es va crear el 2004, oficialment per combatre el crim transfronterer, però la seva trajectòria està marcada per greus denúncies de violacions de drets humans, devolucions en calent i una falta total de transparència. Un apunt. Una devolució en calent és una pràctica policial que expulsa una persona migrant de manera immediata a la frontera, sense garanties legals, sense assistència jurídica ni dret a demanar asil. Seguim? Quan Frontex es crea, té un pressupost modest i una funció de coordinació. Avui, gestiona més de 1.000 milions d'euros l'any. Ja en parlarem més endavant.

En els seus vídeos, com aquest que acabem d'escoltar, Frontex explica que és una agència imprescindible per protegir les fronteres exteriors davant de xarxes criminals i dels conflictes en marxa al món. Pels seus crítics, però, és el símbol d'una Europa bunkeritzada, una Europa que cada vegada inverteix més per impedir l'arribada de persones migrants.

Frontex afirma que té diferents objectius,

però en realitat la seva única missió és evitar, costi el que costi, que arribin persones nouvingudes a les costes europees. A tot arreu on ha operat, al llarg de més de 20 anys d'existència, Frontex ha participat en la Comissió de Violacions dels Drets Humans, conjuntament amb els estats membres de la Unió Europea. Ja fos a Hongria, al Mar Ageu o al Mediterrani Central, on entrega les embarcacions de refugiats que detecta a l'anomenada Guàrdia Costanera Líbia.

El cas de l'Alà va tenir lloc al mar Egeu, entre Grècia i Turquia, però com apunta Cohen, hi ha un altre mar on la maquinària de Frontex funciona d'una manera encara més letal, el Mediterrani Central, entre Itàlia, Malta, Tunísia i Líbia. És la ruta més mortífera. Cada any, milers de persones intenten creuar aquestes aigües camí a Europa. Algunes ho aconsegueixen, però tantes altres no. Sea-Watch és una de les organitzacions de rescat que treballa al Mediterrani Central, amb tres vaixells i dos avions. La Dorothée Kremer és responsable d'incidència política dins l'organització.

Frontex té presència al Mediterrani central amb avions i drons, amb tecnologies extremadament avançades, vigilant el mar. És coneixedora de cada embarcació que hi ha i després en comunica les posicions a l'anomenada

Guàrdia Costanera Líbia, que intercepta les embarcacions en situació de perill.

Frontex no hi té vaixells, perquè si en tingués, haurien de rescatar les persones i portar-les a un lloc segur, d'acord amb el dret internacional.

És a dir, Frontex ho veu tot, però no té embarcacions a l'aigua. Sense vaixells, només ha de fer una trucada. A vegades aquesta trucada arriba tard, o no arriba mai.

Hem documentat moltes situacions en què Frontex

Hem documentat moltes situacions en què Frontex sabia que hi havia una embarcació en situació de perill, però no la classificava com a tal. I hores més tard, l'embarcació s'enfonsava i moltes persones morien. Un dels casos més greus és el de la massacre de Kutro, del febrer del 2023. Van morir 94 persones perquè Frontex no va classificar la barca com una embarcació en situació de perill.

L'Organització Internacional per a les Migracions xifra en almenys 33.000 les persones mortes o desaparegudes des del 2014 creuant al Mediterrani. Són estimacions mínimes, només les que han pogut confirmar. Però aquest control de fronteres no només té un cost inassumible en vides humanes. El pressupost de Frontex ha passat de 143 milions d'euros el 2015 a superar els 1.100 milions d'euros anuals recentment. L'agència s'ha convertit en el braç de seguretat més finançat de la Unió Europea, i això es reflecteix també en els seus efectius. De 50 empleats el 2005, ha passat als 2.500 actuals, i l'objectiu és arribar als 10.000 l'any 2027. El periodista Bashar Deep, a qui ja hem escoltat abans, investiga des de fa anys els abusos contra sol·licitants d'asil i refugiats a les fronteres de la Unió Europea. Ho fa per al mitjà digital Lighthouse Reports i per això coneix bé com funciona Frontex.

Sí, el pressupost de Frontex és d'uns 1.000 milions d'euros anuals. Aquest pressupost va destinat als estats membres de la Unió Europea. Però una part important també va parar a empreses tecnològiques i de defensa que desenvolupen tecnologies que ajuden Frontex a mantenir les fronteres tancades davant dels migrants. I també paguen contractes milionaris a altres empreses de defensa que els proporcionen vigilància aèria.

Aquests diners també serveixen per contractar el control fronterer a tercers països. Els límits de la Unió Europea es mouen fora del seu territori. Així es trasllada el problema lluny de la mirada pública. En parla Clara Calderó, responsable de projectes de migracions de l'Organització de Drets Humans, Novac.

No només hem de tenir en compte la militarització quan s'estan invertint quantitats ingents de diners en tots aquests mecanismes de vigilància. Hem d'exigir que realment es puguin rendir comptes per totes les vulneracions de drets que succeeixen des d'aquesta presa de decisions. I fer-se aliment també a nivell econòmic de com amb els nostres diners públics s'estan finançant centres de detenció a Mauritània, això ho hem vist recentment i són fons directament de l'estat espanyol, o ara amb l'aplicació del nou reglament de deportació veure aquests centres de retorn en tercers països als quals es vol deportar persones que no hi han estat mai.

Des de Novak i altres entitats catalanes de defensa dels drets humans, com Iridia o el Centre de l'As, es documenten i denuncien des de fa temps abusos i pràctiques irregulars per part de Frontex, sobretot a la frontera sud d'Espanya. Unes pràctiques diuen que difícilment desapareixeran si no canvia també qui pren les decisions.

Com que els lobbyistes de la indústria de seguretat privada han tingut tristament un paper molt important a l'hora de definir la política migratoria europea, aleshores totes aquestes reunions o aquests comitès que es creen, òrgans assessors que estan formats en gran part per companyies vinculades a la defensa o la seguretat, Ha sigut un continu des dels anys 2000 i ha tingut un paper molt important, jo crec. A l'hora de marcar quines han sigut per la Unió Europea les prioritats en termes d'investigació a nivell tecnològic i d'alguna manera ha acabat marcant l'agenda migratòria també.

Durant anys, demostrar la responsabilitat de Frontex semblava impossible, ja que les fronteres europees són espais opacs per a periodistes i ONG. A això cal sumar-hi que sovint les persones migrants perden en el trajecte el telèfon mòbil, una peça clau per reunir proves del que hi passa. Baixar tip.

Després de molt temps investigant el tema,

tenim les nostres fonts i les nostres vies per cobrir-ho. Però no puc dir que sigui fàcil. Quan vam començar a cobrir Frontex, el 2020, era l'elefant a l'habitació. Tothom sabia que gastaven molts diners i que operaven amb molts recursos, però ningú havia aconseguit fer una investigació amb proves que demostressin sense cap mena de dubte la seva implicació. Les fronteres de la Unió Europea són espais altament militaritzats. Els periodistes no hi són benvinguts i, com a conseqüència, les persones en moviment tenen poca visibilitat. I quan els grups marginals no tenen visibilitat, és molt més fàcil vulnerar els seus drets humans bàsics.

Per això, Lighthouse Reports, el mitjà on treballa Deep, va decidir investigar les fronteres d'una altra manera, no des del terreny, sinó des de les dades.

Quan comences a recopilar

les dades en brut, per exemple, les coordenades que les persones migrants compartien en valor font, i les situes en un mapa per veure quins recursos de Frontex hi havia a la zona, i fas això a gran escala, incluint-hi totes les devolucions en calent documentades, comences a veure com les posicions dels recursos de Frontex coincideixen amb les posicions d'aquestes embarcacions de migrants. L'objectiu era respondre a la pregunta següent. ¿Coneixia Frontex aquestes

vulneracions? I encara més, ¿hi estava implicada?

Ho van aconseguir. Una investigació liderada per Lighthouse Reports va documentar que, entre el març del 2020 i el setembre del 2021, Frontex hauria estat implicada en l'expulsió forçosa de prop d'un miler de sol·licitants d'asil al Mar Ageu.

També vam obtenir la base de dades JORA,

on Frontex registra tots els incidents fronterers que es produeixen i la vam contrastar amb una base de dades de devolucions en calent que havíem creat nosaltres.

En creuar aquest registre, amb centenars de casos documentats de devolucions en calent, els periodistes van detectar un patró sorprenent.

Aquests incidents no

es registraven com a devolucions en calent, sinó en una categoria especial anomenada prevenció de la sortida, que significa que aquestes persones no van arribar mai a les aigües europees ni al territori europeu.

Prevenció de la sortida, una expressió burocràtica que feia desaparèixer administrativament persones que en molts casos ja havien arribat a aigües gregues. Les revelacions polítiques van desencadenar una sèrie de conseqüències sense precedents. A finals del 2020, l'Oficina Europea de Lluita contra el Frau va obrir una investigació sobre Frontex. El Parlament Europeu va convocar diverses audiències i, finalment, l'abril del 2022, l'aleshores director executiu de l'agència, Fabris Legerí, va presentar la dimissió. Ara, Legerí és diputat europeu pel partit d'extrema dreta Reagrupament Nacional.

Totes aquestes revelacions tenen una cosa en comú. Cap d'elles va acabar davant d'un jutge. Perquè el problema de Frontex no és només què fa, sinó com es blinda per no rendir comptes. Durant dues dècades, cap víctima de l'agència va aconseguir ni tan sols que un tribunal europeu acceptés estudiar el seu cas. L'advocat Iftah Cohen ho explica amb un exemple. La primera demanda que va presentar Frontlegs el 2021 en nom de dos solicitants d'asil atrapats a Turquia.

Els jutges van dir als nostres dos clients atrapats a Turquia, la vostra acció judicial no pot ser admesa fins

que el perjudici a la vostra situació esdevingui cert. Quan has d'haver cert aquest perjudici? Quan ja són al mig del mar, sent retornats a Turquia?

Quan ja els és impossible contactar amb el seu advocat i presentar una demanda, és un autèntic cercle viciós que els mateixos jutges han creat.

Un peix que es mossega la cua, també a l'hora d'esquivar responsabilitats. Des de Sea Watch ho coneixen bé.

Frontex diu que la responsabilitat és dels estats membres,

Frontex diu que la responsabilitat és dels estats membres, perquè presenta la seva feina com un servei que presta als països. I els estats membres ho neguen. Diuen que és Frontex qui ha de retre comptes. Així, es van passant la responsabilitat els uns als altres. I això ha estat evident des del principi. No és un error. No s'ha corregit i no es corregirà.

És una manera d'evitar haver de retre comptes i d'eludir el control democràtic.

Aquest és el MUR, una agència que abadeix els tribunals i que traspassa la responsabilitat als estats. És en aquest MUR que, el 2025, un refugiat sirià va obrir la primera esquerda.

El cas de l'Alà va acabar arribant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, la màxima autoritat judicial de la Unió. Els magistrats van donar credibilitat al testimoni del jove i van ordenar la reobertura del procés en un tribunal inferior, però sobretot van prendre una decisió que va marcar un abans i un després. A partir d'ara,

no s'exigirà que la víctima d'una devolució en calent aporti als jutges proves

fotogràfiques o proves directes.

En lloc d'això, els jutges analitzaran detingudament el relat de la víctima, si és prou detallat, específic i coherent.

I si consideren que és creïble, la càrrega de la prova recaurà en frontex.

Ara serà Frontex qui haurà de demostrar que no hi va estar implicada.

La sentència suposa un gir fonamental per a les víctimes de Frontex. Fins ara havien de demostrar l'indemostrable. A partir d'ara serà Frontex qui haurà de provar que no va participar en els abusos.

I això és una revolució,

perquè el que hem vist durant anys ha estat un Frontex que guardava silenci, que es permetia compareixer davant dels tribunals i no dir res, ni tan sols rebatre les nostres acusacions.

Es burlava de nosaltres quan aportàvem més proves,

perquè segons ells no eren concluents.

Per als 15 jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, això era inadmisible.

Una escletxa contra la impunitat. En Donald Trump de nou a la Casa Blanca, les imatges dels agents de l'AIS detenint migrants als carrers han tornat a ocupar portades arreu del món. A Europa encara no estem en aquesta situació, però sí que hi ha una tendència en comú, la migració gestionada cada cop més com una qüestió de seguretat. Clara Calderó, de Novac.

Frontex i la política migratoria que representa Frontex, el control de fronteres, només tenen sentit des d'una visió del que és la migració totalment esbiaixada, que és la que presenta una amenaça, però deixa de tenir sentit quan la migració s'observa com simplement un fenomen humà que configura les nostres societats i que les fa créixer. Aleshores, que tinguem aquesta visió, no podem separar del racisme i d'una història de dominació colonial d'altres territoris i d'altres poblacions.

De moment, res indica que això pugui canviar a nivell institucional. Segons l'última anàlisi de riscos de la mateixa agència, la migració és presentada com una possible amenaça híbrida, especialment a les fronteres orientals de la Unió. L'informe aposta per reforçar la vigilància amb drons, intel·ligència artificial i sistemes capaços de predir moviments migratoris. En paral·lel, molts governs europeus es dediquen a criminalitzar les organitzacions de rescat, a les quals s'acusa de generar un efecte crida. SeaWatch ho rebutja.

És absurd pensar que l'existència de bombers augmenta el risc d'incendis. S'han fet incontables estudis sobre aquesta qüestió i tots diuen que això és una bestiesa. No hi ha cap relació entre la presència de mitjans de rescat al mar i un augment del nombre de persones que intenten marxar. Hi ha una manera molt senzilla d'evitar que la gent pugi a una embarcació, permetre que es pugui desplaçar lliurement, de la mateixa manera que jo puc fer-ho.

En la seva dècada d'existència, Siuotge ha patit denúncies, vaixells retinguts i bloquejats, investigacions penals contra els seus tripulants i fins i tot atacs armats per part de milicians libis. L'objectiu és pressionar-los fins que abandonin. Lluny d'això, l'organització ha presentat una proposta a la Unió Europea per crear un programa comunitari de salvament marítim alternatiu a Frontex. Segons els seus càlculs, funcionaria amb un quart del pressupost de l'agència.

Des d'una perspectiva molt més realista i assolible,

Des d'una perspectiva molt més realista i assolible, una cosa que es podria fer ara mateix, dins l'actual sistema de la Unió Europea, seria crear un programa d'acerca i rescat liderat pels estats, en què actors civils europeus duguessin a terme missions d'acerca i salvament al Mediterrani central. És, sobretot, una qüestió de voluntat política. I crec que Espanya, el sistema de salvament marítim, és un bon exemple del que també es podria fer a escala de la Unió Europea. No és un organisme de control fronterer. És una organització civil que proporciona capacitats de rescat.

Però tornem a l'inici d'aquesta història, a l'Allah Hamoudi, amb qui obríem l'episodi. Avui viu a Alemanya, segueix batallant el seu cas personal, però la sentència que per ara ha aconseguit permetrà que la propera víctima que arribi a un tribunal europeu ja no parteixi de zero. Així ho veu el seu advocat, Iftah Cohen.

Tenim molt pocs motius per ser optimistes. Alhora, hem de celebrar una sentència tan important, que marca un moment molt poc habitual en la nostra vida, com a activistes i com a defensors dels drets dels refugiats. Però ja ho saps,

és com un perfum, et pots olorar, però potser no te l'hauries de beure. Qui vigila el vigilant? Durant 20 anys, només unes poques organitzacions de la societat civil. Avui la resposta ha començat a canviar. No s'ha tombat el mur, però ara queda més clar que es pot escardar.

Tanta, tanta guerra és un podcast de contrast amb la col·laboració de l'ICIP, l'Institut Català Internacional per la Pau. Producció i guió Marc Almodóvar, Oriol Andrés, Sònia Calbó i Gemma García. Disseny sonor i muntatge Carlos Castro. Locució Jordi de Miguel. Amb les veus de Jordi Aparicio, Laia Teruel, Marc Almodóvar i Oriol Andrés.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.