T1xC4 - La llegenda del dip

Amanda, sí? Tu, ¿amb què et vas quedar de tota la conversa amb el Marc? Uf, a veure, més enllà de tota la informació interessantíssima que va compartir amb nosaltres, he estat donant voltes a una idea, però no sé si té gaire sentit, la veritat. Però a veure quina idea. Allò que va dir al principi de tot, que durant els eclipsis es poden observar, dic observar perquè és diferent de veure, es poden observar coses que no s'observen habitualment, com ara la corona solar, la cromosfera. Ai, no ho sé, però potser va per aquí el missatge de l'Onofra.

Ai, no ho sé, potser sí. Però a què creus que es pot referir?

No, potser això, això que estem parlant, no?

Us hem d'explicar, estimades oients, que l'Amanda i jo hem estat analitzant tota la informació contrastada que tenim, és a dir, els fets que sabem positivament que han succeït, i no diria que hem arribat a una conclusió, però almenys sí que estem considerant algunes hipòtesis que no havíem tingut en compte, no, Amanda? Exacte, exacte.

Com diu un amic meu, la veritat és només el que hi ha al final d'una ordenació lògica i deductiva dels fets.

M'agrada, m'agrada això. Bàsicament és el que hem d'intentar, posar una mica d'ordre i de lògica. Això mateix. Doncs mira, si entressem en aquests fets, aquests fets que dèiem, tenim una carta que sembla que es va escriure fa 200 anys, però amb una interpel·lació directa a l'actualitat. Un missatge de veu d'algú que ha d'aparèixer el dia de l'eclipsi, tal com ens va explicar el Marc, que és un esdeveniment amb moltes connotacions, tant científiques com mitològiques. Tenim nou cavalls malalts, sense cap altra marca que dos forats al coll. Pobles, i no un ni dos, sinó uns quants, on han desaparegut les orenetes i on els gossos no volen sortir de casa. I, finalment, fortíssim, gent que està posant verdolaga alls i creus a les portes i finestres de casa. Serà fortíssim. Sí, sí, fortíssim. Més o menys aquest seria el resum, no? Sí, sí, sí. El resum dels fets seria aquest. Ara hi hem de posar la lògica. Exacte. I per fer-ho, per posar una mica de coneixement ideològic a aquests fets tan contrastats com, diguem-ho, surrealistes, perquè són surrealistes, comptem amb l'ajuda de Karen Madrid, periodista cultural especialitzada en gèneres fantàstics i directora del podcast Idilico. Karen, moltes gràcies per acompanyar-nos. Hola, gràcies a vosaltres. Potser us esteu preguntant perquè convidem una experta en gèneres fantàstics al programa, però després de parlar-ho entre nosaltres i d'analitzar els fets, ens ha semblat que ens podria donar una mica de marc conceptual per entendre què està passant. Això mateix. Karen, suposo que has sentit el resum que hem fet abans.

Sí, i a més ja havia escoltat els programes anteriors.

Perfecte. Escolta, així en general, tu què en penses de la resta de coses que han anat passant?

A veure, com a periodista cultural i fan de la fantasia, em sembla superinteressant. Però com a ciutadana, la veritat és que és una mica preocupant.

A tu què és el que et sembla més preocupant de tot això?

Home, això dels cavalls, si se'ls està atacant. Si se els està atacant expressament per donar credibilitat al missatge, doncs la veritat em sembla francament despietat.

No, és horrible, és horrorós. I això que tots tinguin dos forats al coll,

tu com ho interpretes? A veure, des del meu punt de vista, només hi ha una interpretació possible. Doncs ara sí, ha arribat el moment de dir la paraula, no? Sí, sí, cal dir-la, doncs va. Karen, ens expliques aquesta interpretació. És molt directa, eh? La veritat. Endavant, sense por. Animals morts amb dos forats al coll, que és un lloc del cos per on circula un gran flux de sang. Des del punt de vista dels gèneres fantàstics, només es poden interpretar com l'acció d'un vampir.

Ah, ho sabia. Però a veure, posem una mica d'ordre aquí.

Els vampirs són éssers mitològics, ficticis. Sí, sí, sí, totalment. Però s'ha de dir que la figura del vampir està molt imbricada en algunes llegendes folklòriques i populars. O sigui, en històries que han impregnat l'imaginari col·lectiu des de temps immemorials. I això fa que de vegades costi d'estiar el que és real des d'un punt de vista més objectiu. Del que és imaginat i que d'alguna manera s'acaba integrant a la realitat quotidiana de la gent. Suposo que per això en aquests pobles estan penjant verdolaga, alls i creus a les portes. A veure, a quines llegendes et refereixes? Doncs mira, podríem anar a tot l'imaginari de l'est d'Europa, que és on es va originar el mite del vampir. La primera referència és a l'any 1047, en un text escrit en rus antic. I al segle XIV ja hi ha una llei sèrbia que prohibeix enterrar vampirs i també cremar-los i decapitar-los. Cosa que denota fins a quin punt la creença era antiga i generava problemes d'ordre pràctic.

Sí, sí. Però una cosa, aquests vampirs primigenis, o com els originals, diguéssim, per dir-ho així, ja eren com ens els imaginem ara, avui? Al principi,

potser eren una mica diferents. Sí, tens raó. Es coneixeren com opirs. Opirs. Sí, opirs. I eren unes criatures perilloses que estaven vinculades a les cerimònies funeràries. Espera. De fet, aquelles entitats complien una funció molt semblant a la de moltes altres criatures demoníacas del folclore, perquè se les culpava de molts problemes, però en particular se les feia responsables d'algunes malalties. Clar, penseu que aleshores. No se sabía que eren els bacteris i els virus.

I quan dius malalties, de quines malalties estem parlant?

De la ràbia, per exemple, que es transmet per la mossegada d'animals infectats i que pot provocar agressivitat, por de la llum i contraccions a l'esòfag que fan que els malalts deixin de beure aigua i de menjar. La qüestió és que les grans epidèmies de ràbia del segle XVIII consisteixen en el que també s'ha anomenat la gran pandèmia de vampirs. Perdona, això existeix, no ho he sentit mai. Sí, sí, sí. Va ser una proliferació de la presència de vampirs en les històries folklòriques de Sèrbia i Europa de l'Est. Que fort. Aleshores ja es deia que eren cadavres reanimats que tornaven a alguna mena de vida per depredar els vius. Ah! Però, tot i que quan surt aquest tema, normalment es parla dels Balcans, no us penseu que aquí no tenim les nostres pròpies llegendes de vampirs, eh? Sí o no? Ah, sí, eh? Sí, sí. En un dels pobles que mencionàveu, Pretdip, hi ha una llegenda sobre uns gossos vampirs, els dips, que Déu-n'hi-do. A veure, a veure, jo no em puc quedar amb aquesta imprimida. Ens pots explicar què diu aquesta llegenda? Doncs que a la Serra de Llevaria, que va de Prat-Dip a Reus, hi havia uns gossos molt grossos, foscos, ferotges, amb els ullals especialment llargs i els ulls brillants com els urnes, que atacaven el bestiar o fins i tot els camperols que anaven al mercat de Reus. Uau, uau, uau. I tots els atacs deixaven la mateixa assignatura. No m'ho diguis. Els dos forats al coll. Exacte. I fixa't si ve d'antic, tot això, que en el retaule de l'església de Santa Marina de Prat-Dip, que es va fer el 1602, ja hi ha dips que fan el paper de l'amenaça del mal. I amb els anys, l'escut del poble ha acabat sent un dip. Hola! I I clar, el nom del poble també és el pat dels dips, no? Ah, ostres! Sí, perquè dip, en àrab. Què vol dir? No ho sé, no en tinc ni idea.

Llop, no? Llop, clar. Molt bé. Vol dir llop. Això que expliques és superinteressant, Karen. I crec que una cosa important que jo dedueixo és que totes les llegendes, o moltes, tenen un origen real, no?

Sí, sí, efectivament. El que passa és que aquesta realitat inicial es deforma i es transforma en l'imaginari col·lectiu i s'acaben afegint estilitzacions. Esclar, esclar, esclar.

Però aleshores els dips, per exemple, podrien ser perfectament gossos asilvestrats que potser tenien la ràbia o no?

Sí, és una explicació, sí. Perquè a més la ràbia provoca la retracció dels músculs de la cara, cosa que fa que les dents siguin més visibles i semblin més llargues.

Tot això té molt de sentit, però l'atac d'un gos rabiós, jo no crec que deixi dos forats perfectament definits en el coll, no?

No, clar. Això ja forma part de l'estilització que fa la imaginació d'aquesta base de realitat al llarg de generacions d'explicar

històries a la vora del foc. Ja, però el tema aquí, el problema és que ara tenim precisament cavalls

amb dos forats perfectes al coll. Tal com manen els canons vampírics. Per tant. Per tant. No ho sé, no ho sé. S'han d'analitzar tots els factors.

La carta, el missatge. Però a veure, la química indica que la carta és antiga. I, per exemple, lo de les orenetes i els gossos, té alguna cosa a veure

amb els vampirs? De fet, sí. Segons la tradició, quan hi ha vampirs a prop, els ocells s'amaguen i els gossos també tenen por, perquè d'alguna manera els perceben. Clar, clar, clar. I clar, si també heu dit que hi ha més ratpenats del compte, això sí que és un senyal clar i directe de presència vampírica.

No, no, és que tenim un titular, Amanda, em sap greu, però. Karen, ens estàs dient que hi ha vampirs al camp de Tarragona? No. No,

no estic dient exactament això, no. Casi. Però el que sí que us volia comentar és que potser hauríeu de considerar qui és l'autor de la carta. L'Onofre el Misteriós? Sí. Ja l'hem considerat, ja és. Sí, però el que vau dir que signava amb Onofre i unes inicials?

Sí, Onofre Dede. Sí, Dede.

Un ofre de tip. De tip. El vampir català per excel·lència. Com, com, com? Perdona. A veure, m'estic perdent. Sí. L'escriptor Joan Perutxo ja em va parlar en el llibre Les històries naturals. Ai, no. Jo no el conec, no. Doncs allà, d'una manera en principi inovalada, explica tot d'aventures d'un científic que durant la Primera Guerra Carlina, cap a la dècada de 1830, persegueix aquest vampir que comença a actuar a pràctic. No m'ho crec. Sí. No m'ho puc creure. Sí, sí. I després se'n va cap a Tivissa, al Pinell de Brai, arriba a Berga i l'acaben matant a l'antic castell de Mataplana, a Gombrén, que era el castell del famós Comte Arnau. Ah, mira. Un personatge que no sé si ho sabeu, va ser un pecador condemnat a vagar eternament sobre un cavall negre que escup plames acompanyat per un seguici de gossos diagòlics. Mira, els dibs un altre cop, no?

Podria ser, sí. A veure, les dates quadren. A veure, deies que el presumpte vampir on ofre de dib estaria en Mataplana, has dit? El protagonista del llibre,

Antoni de Montpelau, el van matar allà. I en principi, segons la novel·la, s'hi hauria d'haver quedat. Ara el castell està en runes. Són quatre parets. Fins i tot es pot visitar, eh? Però al costat hi ha la capella de Sant Joan de Mataplana. I allà sí que hi ha una cripta amb tombes antigues. Vols dir que lo nofre de Dip és en una d'aquestes tombes? Això és el que explicava el Perucho. El que passa és que la capella no està oberta al públic. Però, aviam, totes aquestes històries tenen alguna base de realitat. A veure, ell sempre deia que les explicava la gent gran. Ja. Les havia sentit als antics trens de fusta, durant la seva etapa com a jutge, quan anava cap a Mora d'Ebre o a Gandesa. Ara bé. També era un gran fabulador i escrivia novel·les.

Déu-n'hi-do, noies, aquí, amb molta teca per processar. I tant, moltíssima. Mare de Déu. Sí, sí. Karen, Karen Madrid, periodista cultural especialitzada en gèneres fantàstics i directora del podcast Idilico. Moltíssimes gràcies, de veritat, per il·lustrar-nos i espantar-nos a parts iguals. Moltes gràcies, moltes gràcies a vosaltres.

Ah, panda, com ho veus? Doncs, doncs, no ho veig gens clar, la veritat. Cada vegada que parlem amb gent que en sap, ja sigui d'eclipsis o de vampirs, la cosa es complica. Ja, ja, ja, tia, és fortíssim. En lloc de posar llum a la foscor, estem afegint foscor a sobre d'uns fets que ja són brut de nebrosos. Jo ja no sé com interpretar les coses.

A veure, parlem clar d'una vegada. Ens estem plantejant que potser tot això és perquè hi ha un vampir que ha sortit de la seva tomba de Mataplana.

No, ho sento, però no m'ho empasso. Hi ha d'haver alguna altra explicació.

Però també deies el mateix a la carta, i mira. Sí, tens raó. Una cosa, fem el mateix i sortim de dubtes. Què vols dir? Que comprovem empiricament si hi ha un vampir que hagi sortit d'una tomba

de la capella de Mataplana. Sí, però com ho vols comprovar? Ai, ai, que ja et veig a venir. Clar, tia, és que. Només hi ha una manera de comprovar coses com aquesta.

Què vols que fem? Si no, seure aquí, a l'estudi, i esperar, esperar que, tia, les nostres oients es mereixen que ho investiguem i comprovem totes les possibilitats. Però si la capella està tancada al públic. Ja, però, a veure, deu ser vella i no crec que sigui gaire difícil entrar-hi a fer una comprovació de no res, no? A més, és que, tia, és que tot quadra. El quadra el què? Mira, mira, la porta de la capella està orientada a ponent, ideal per a algú sensible a la llum. Ai, per favor. Que sí, Amanda, que sí. Que no m'ho puc creure. Amanda. Estimades oients, ens n'anem a la capella de Sant Joan de Mataplana. Comencem.

Variables ocultes és una ficció sonora del Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya, creada per Eduscopi i dirigida per la Virgaria.