T1xC5 - Asha Miró: identitat, cultura i transformació

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Hi ha persones que habiten més d'un món a la vegada.

Persones que han après a fer del seu passat un pont, del seu present un aprenentatge i de la seva identitat una llar que conté moltes altres llars.

Com es viu quan portes dins teu més d'una cultura? I què passa quan la teva història personal es converteix en canvi per altres?

Quan la teva pròpia història és una eina per educar, inspirar i transformar. Soc la Míriam Victòria i això és Estil de Viure. Avui parlarem de convivència, de cultura i d'ànima. Descobrirem com viu, sent i respira una dona que ha transformat la seva vida en paraules i les paraules en ponts entre mons. Benvinguda, Aixa Miró, Estil de Viure. Bona tarda. Bona tarda, Aixa. Un plaer avui tindre't aquí amb tots nosaltres. Estar aquí amb vosaltres és un plaer també per mi. Sé que aquesta vegada acabarà el podcast i no haurem tingut temps de parlar de tot el que m'agradaria parlar amb tu. Ho intentarem, no? Intentar explicar moltes coses. Però ho intentarem. Doncs ens agradaria conèixer, perquè tu has fet moltíssimes coses, però ara ens centrarem una miqueta en el teu aspecte com a escriptora. ¿Tens algun ritual d'escriptura o preparació emocional abans de començar a escriure? Doncs el meu ritual és acabar molt bé.

Jo a vegades explico a la gent, és llevar-te molt d'hora. Si et lleves a les cinc del matí i tens aquella estona en què no hi ha un soroll, no sonen els telèfons. I és fantàstic, de 5 a 7, que abans de començar la jornada, és el moment d'inspiració. I un dels trucs que dono és que moltes vegades, si te'n vas a dormir pensant, ja vas dient, mira, demà em vaig a aixecar, pensant el que vols escriure, t'arriba la inspiració per la nit i al matí següent, quan t'hi poses,

doncs surt tot de cop. Fantàstic, és una bona idea. I per la nit, quan tens inspiracions, escrius si de cop tens alguna cosa que no has oblidat?

A vegades m'apunto en el mòbil, no? Petites frases o coses que vull recordar. I llavors m'ajuda a clapar. Em sembla com de l'apuntador que tens per anar tirant endavant el projecte literari.

I què necessites? Estar envoltada de silenci o pots escriure dins de la vida?

Jo necessito silenci, perquè necessites concentrar-te, tenir temps per pensar. A vegades, mirem, hi ha coses, hi ha vegades que no et surten les paraules. I un dia que t'has llevat a les cinc i et queda la pantalla en blanc perquè ho has posat quatre paraules i allà queda. I és acceptar, és una feina, és molt solitari escriure, però també després tens aquella recompensa que la gent ha llegit el teu llibre. Per tant, estima el que tu escrius i per tant se senten identificats amb el que tu escrius. I molt, i molt amb el teu cas,

que em consta que llegeixes moltíssim els teus llibres. Quin és el primer gest del teu dia per reconnectar amb tu mateixa?

Alguna vegada, intento fer-ho bastant sovint, meditar. Meditar és fantàstic. Crec que és el moment en què el teu cor, el teu cos, el món i el cel es connecten perquè puguis gaudir de la pau, de la tranquil·litat. Jo crec que és una forma també de projectar el dia. Tu medites i demanes que tot el teu entorn, tot el teu cosmos funcioni, s'aliniï d'una manera

i les coses van millor. I què fas o com t'alliberes emocionalment després d'escriure, per exemple? Estàs escrivint, dius, bueno, fins aquí, ja he escrit moltes hores, i com ho fas per una mica desconnectar amb aquestes històries profundes?

Doncs mira, jo tinc la gran sort de tenir un pati amb moltes plantes i un jardí molt bonic i estar en contacte amb les plantes, regar, és també una manera d'alliberar-me de la concentració que has hagut de fer quan escrius. I és molt bonic perquè també estem al mig de Barcelona i a vegades pensem que la nostra ciutat ha perdut una mica l'ànima, ha perdut aquesta part verda i no és veritat. Tenim una ciutat que és fantàstica, jo gaudeixo i vaig passant tot l'any acompanyada dels ocells, de moltes coses que passen en aquell pati. Fantàstic, sí,

no perdre el contacte amb la natura, estiguis o no estiguis. I com conviuen dins teu les cultures que t'han format? La catalana i la índia.

Doncs jo crec que bé, perquè al final he fet com aquí un entrellaçat, s'han creuat, s'han ajuntat i jo sempre dic, em presento com una indiana catalana, jo soc això. I és el resultat de dues cultures molt diferents, però que alhora també tenen moltes coses en comú. I que. És com un equilibri, no? Jo em sento totalment feliç perquè tinc les coses bones de cada cultura. M'he quedat amb això.

Això és el millor, agafar l'o de cadascuna, de veritat. Bueno, i la teva trajectòria referent en diversitat i inclusió, això que avui dia està com súper de moda, ja fa molts anys que tu has parlat als teus llibres i és una cosa que sempre has treballat. Què creus que encara falta per avançar la societat en aquest aspecte?

Doncs encara hem de seguir lluitant, encara amb més força. Mirem que portem molts anys parlant de diversitat, parlant de multiculturalitat, hem parlat ara d'inclusió. Però com que venen aquests vents i aquestes veus així disonants que dic jo d'extrema dreta de parlar d'una sola raça, què és això? la diversitat és fantàstica i hem après de tots i per tant, al cap i a la fi tots si ens miréssim a l'arbre generòxic segur que som la barreja d'alguna altra cultura.

Totalment jo tinc una amiga que es va fer una prova d'ADN i va quedar sobtada. Com ha influït en la veu pública el fet d'haver visibilitzat processos d'adopció amb els que has estat molt involucrada i activament?

Jo crec que el fet de ser públic i que tothom et coneix, m'ha facilitat que jo pugui explicar coses. Una mica quan tu ets públic pots ser la cara visible de fer-te lluites. I en aquest cas va ser el de l'adopció. Hi havia un moment en què l'adopció era tabú, no es podia parlar, era una cosa que era lletja. Sempre sortia el. Ai, pobre, no? No, no, les persones adoptades són persones molt afortunades perquè tenim una segona vida, tenim una altra vida per viure. I llavors poder-ho parlar, poder-ho visibilitzar, poder-ho verbalitzar i explicar-ho sense por, doncs fa que les coses siguin molt més fàcils. I també jo crec que he obert sobre una porta perquè tothom, tots aquests nens, aquests joves que han anat tots, es van adoptant durant el 2004, van començar aquest boom de l'adopció, doncs se sentin representats i puguin dir, doncs escolta, amb tot l'orgull que són adoptats i adoptades. Correcte, perquè els pares són qui t'ha criat. I tant. El cap i la fi és així. Hi ha els pares biològics que et donen el que tu ets físicament, però després allà on estàs, on tu vius, has de posar les arrels per anar creixent i envoltant-te d'aquest amor incondicional d'aquests pares adoptius.

I quina és la història que mai t'has cansat d'explicar sobre el respecte, el diàleg i la convivència entre cultures?

Bueno, jo crec que. Jo sempre dic als joves, quan parlo amb joves els dic, heu de viatjar, heu de sortir pel món. No us podeu quedar amb aquesta cultura, posar-vos així, això és el millor. No, no, això és una part molt petita del que passa en el món. I quan surts fora t'adones d'altres cultures, d'altres maneres de viure. T'emociona tant i t'adones que hi ha moltes maneres de viure i per tant tu has d'aprendre d'això i has de moure't i descobrir altres realitats i deixar-te, una cosa molt important, deixar-te sorprendre per la vida perquè nosaltres a vegades anem allò com els rucs, cap endavant, cap endavant, volem fer això. No, no, la vida et porta per uns camins que mai t'imagines. I a vegades dir, mira, deixar-te sorprendre per allò que et porta a la vida és fantàstic, perquè t'obre nous horitzons, noves maneres d'altres feines que no t'esperaves mai.

I el que tu dius, l'important de viatjar no és la foto, no? Que avui dia tothom està molt preocupat de penjar la foto del viatge, sinó viure la cultura, no?

I estar allà dintre, no? Coneixer gent del mateix país. Jo una de les coses també que demano als joves que facin és que sortim d'aquesta comoditat que tenim, del nostre confort, ens anem a un altre país i intentem, sobretot, aportar. Nota-se, no?, a nivell dels. És com si portéssim una motxilla a sobre, amb tot el coneixement i totes les coses. I clar, al final la motxilla està plena, no? Si no la vas buidant i la vas compartint el que tu saps, no podràs aprendre més, no? Llavors, sortir fora, fer un camp de treball, descobrir un altre país, és fer això, no? Compartir, i per tant, com més comparteixes, més t'enriqueixes.

Més reps, clar que sí. I després hi ha una altra faceta teva que a mi em sento bastant connectada amb ella, I has parlat moltes vegades de la teva relació amb l'Alzheimer, que és una cosa molt personal. I què t'ha ensenyat a nivell emocional i humà el tindre aquest coneixement? Doncs mira, vaig,

com molta gent, amb petit, tenir un ésser estimat que té l'Alzheimer i veure com la persona que t'estimes va perdent la seva identitat, és molt dur, fa molta pena, no? I llavors vaig tenir la gran sort de poder escriure amb el meu pare el seu llibre. El seu llibre era A mesura que anava oblidant, ell anava m'escrivint el llibre per no perdre, per no oblidar tot el que ell era. I va arribar al final del llibre i em deia "Mira, estic molt content. Aquest llibre soc jo". I llavors, si algun dia perdo la memòria i no puc explicar-me, no puc dir qui soc jo, aquí està el llibre que explica què soc realment jo. I ha sigut fantàstic això. Ara a vegades vaig veient que van sortint noves solucions i noves coses per intentar curar l'Alzheimer i penso, el meu pare sempre deia, jo no hi seré, però segur que sortirà alguna cosa i aquesta malaltia en un temps, no se sap quan, desapareixerà. Esperem que sí. Esperem que sí.

Diuen que ara hi ha una espècie de tractament que es pot utilitzar si s'agafa al principi. Però sí que és veritat que aquests tipus de malalties avui dia sembla que estan en augment.

També hauria de dir una cosa molt important, que la figura del cuidador, cuidadora, les dones, els fills, que necessiten tenir acompanyament perquè desgasten molt, et quedes. Perds tota la teva vida, essencial, i perquè la dones als altres, fent la cura, i necessites tenir temps, moments, per poder descansar. Qui cuida el cuidador, no? Qui cuida el cuidador, ni més ni menys.

I com canvia la teva mirada després d'haver viscut un episodi com aquest, que no és gens fàcil, viure al costat d'una persona que estimes i que ha perdut la memòria? Quin canvi vius amb tu mateix? Paral·lelament. Doncs el canvi a acceptar, no?

Acceptar que la vida et pot portar a coses que no són tan bones, no? I que llavors, bueno, jo ja ho tenia abans, però arrel de la malaltia del pare ho tinc encara més clar, no? Avui és el meu últim dia a la meva vida, no? Pot ser-ho. I per tant has de viure superintensament, ser feliç, intentar donar el màxim tot, no? I per tant és molt important això, viure intensament.

I com animaries les persones o famílies que els ha tocat viure de prop? Quins consells podries donar perquè ho poguessin manegar d'una forma millor, sapient que és molt complicat?

Doncs que siguin pacients, que entenguin que aquella persona tindrà moments de lucidesa meravellosos, que serà complicat. Reconectar i és meravellós això i després que això que acceptin, acceptar les coses costa i has de fer un pas i has d'aprendre que aquella persona no és la que tu coneixes i per tant el record, guardar el record d'aquella persona que t'estimaves i continuar conservant-la en el cor Aixa, em faràs plorar a mi?

Jo ja estic emocionada ja És que t'estic veient i m'estic aguantant. I com aconsegueixes cuidar també cuidar-te tu aquesta pau mental jo crec que probablement en el teu cas amb la meditació com pots anar en un moment de desgast continu anar recopilant o recarregant aquestes piles per continuar ens hem de cuidar, hem de tenir aquesta

autocura que no podem deixar-nos que la malaltia et xucla energia però tu t'has d'embalantonar i ser fort i. I jo crec que tenir l'amistat, tenir els amics, tenir tota la gent al voltant que està per tu, és fantàstic, és una font d'energia, els amics. I jo crec que jo em vaig refugiar amb la meva família i els meus amics. Crec que tothom ho intenta fer així, perquè necessites del recolzament i de sentir-te que no estàs sol, ni estàs sola. Ets una gran coneixedora de la Llobedra. Bueno, una mica, una mica. Vaig fer un llibre meravellós, perquè les dones a l'Índia són tan boniques. I és que, clar, a l'Índia això és una ciència que la viuen des de petits. Totes les famílies tenen aquesta filosofia de vida, i com hem de cuidar el cos, i com, depèn de com estiguem, hem de fer servir unes herbes a unes altres. I és una filosofia de vida meravellosa. No soc molt experta, vaig intentar fer aquest tastet, no? Sí. I penso que és molt bonic, perquè tu quan aconsegueixes aquest equilibri entre el que som, l'ànima, el cos i la ment, què és? És el màxim, no? Vull dir, quan saps aquella serenor davant de les coses, et sents bé amb el teu cos encara que tens tota aquesta filosofia i aquestes herbes aquestes cures que t'ajunen a sentir allà brillar com a dona i és fantàstic però el que més m'agrada és aquesta cultura que va passant de generació en generació que no es perd i que a vegades nosaltres això era un remei que feia l'àvia i ara no me'n recordo ni com anava però. Però aquí no, aquí tothom segueix això.

Tothom ho segueix. Jo he estat a l'Índia, he de dir que les dones són realment espectacularment guapes, amb el sentit més ampli de la paraula, i la veritat és que no només pel físic, sinó pel que transmeten. Per tant, això ha de funcionar. S'ha de funcionar. I quines pràctiques serien algunes? Encara que em puguis explicar dues. Ara fa temps que vaig fer-ho i ara no me'n recordo.

Però jo vaig tenir la gran sort de poder anar a Sri Lanka, que allà a la part del sud hi ha tots uns centres de Jorbeda, i que estàs allà i el que fas és netejar el cos, a base de sucs, de bancs, de fangs, i la veritat és que era apassionant. Veus allò i dius, quines coses més xules. I és això, penso que a poc a poc la cultura de cuidar-nos. Només prenent pastilles, cuidar-nos, fent teràpies externes amb la pell, amb això ja ho fem, comencem a fer-ho. I crec que després, si a més a més li poses la filosofia aquesta ayurvèdica, ja és la bomba. Ja és la bomba. Hi ha també alguna connexió amb les pedres? Les pedres? Bueno, no, és més tema d'herbes. Ara no me'n recordo perquè ja fa molts anys que vaig fer aquest llibre, però era una mica com. Cada cos té com una mena, o és foc, o és terra, o té un element, i llavors depèn del teu cos i del que siguis, necessites unes cures o unes altres.

Quin és el teu vincle amb l'alimentació? Et cuides des d'un lloc més funcional, espiritual o cultural?

Em cuido, bé, més aviat el meu marit em cuida, que és el que em cuina, i intentem tenir, bé, fer bondat a vegades, i el que passa que bé, has d'acceptar que també et vas fent gran, i ara que tothom en parla, i és veritat, és una cosa, la menopausa, no? Al principi em va costar acceptar-me, que el meu cos havia canviat, moltes coses que ara ja porto un temps i els sufocs aquests que t'agafen les colors, són coses que vas aprenent, però. Que crec que hem d'aprendre a acceptar-nos tal com som. I això moltes vegades ens costa. Per la meva pròpia experiència m'ha costat, però ara ja estic bé. És estar en pau amb tu mateix i dir aquest és el meu cos, anem a ser feliços tal com soc. Estic passant aquesta època i em toca viure això.

Viure el millor d'aquesta època, que també hi ha coses bones. I tant, i tant. Ara parlem una miqueta d'estil. La teva manera de vestir reflecteix un pont entre dos mons. És una elecció conscient o és alguna cosa inconscient que surt de tu?

Jo crec que és inconscient. Sempre intento, sempre he intentat fer aquesta barreja, aquesta unitat entre el que soc, la Índia i el que soc actualment. Barcelonina. I llavors, clar, amb la meva manera de vestir també es nota. A mi sempre, a la meva feina, tothom diu, ah, mira, la colorins, perquè sempre vaig de colors. Perquè ho necessito, el meu cor ho necessita, estar de colors. I el dia que em veuen fosca, diuen, què li passa a l'Aixa? Alguna cosa deu passar. Perquè sempre porto colors perquè m'ajuden. També és una forma de. Diuen que quan tot vesteix et predisposes d'una manera o una altra. Llavors, jo amb els colors em predisposo a estar feliç, a donar aquesta alegria que a vegades necessitem, i aquesta positivitat, i intentar aportar el millor, el màxim d'un mateix perquè tot funcioni.

I segons el dia, llavors dius, un poso aquest color o l'altre?

Sí. Sí, però intento sempre, ja et dic, faig aquesta barreja entre Índia i Occident, Oriente i Occident, que és fantàstic i que el que fa és descriure com soc jo.

I quan viatges mantens la teva essència o intentes ajustar-se una miqueta al que seria el país on vas?

Sí, intento. Per exemple, quan fèiem camps de treball a l'Índia no vaig portar res de roba perquè tot m'ho vaig comprar allà i intentava ser una més allà. O quan vaig estar a Mèxic també. És intentar, al final, el que t'agradaria és mimetitzar-te. I ser com ells quan vaig a viatge m'encantaria ser un més i poder passar per allà i poder veure-ho tot fer part de la cultura d'allà Entenc que t'agraden les coses artesanes Sí, m'encanten penso que és importantíssim donar el valor de les coses fetes de proximitat amb les mans que no saben el que arriben a costar aquelles coses fer-les i per tant donar-li el valor a les coses.

Això que ara està tan. Bueno, la gent ho comença a entendre, dic jo, no? El tema de l'artesanía, de treballar amb les mans, de les coses autèntiques i exclusives, perquè també són exclusives. Quina ha estat la teva lliçó més transformadora com a dona i com a escriptora?

Doncs he après molt, he après molt de tota la gent que se m'ha acostat, que m'ha vingut i m'ha explicat les seves vivències, m'ha compartit les seves històries, me les ha adonat perquè pugués també escriure altres llibres per inspirar-me, i crec que aquesta és la lliçó més gran que la gent, la generositat de la gent.

I en quin moment vas entendre tu que la teva història personal podia ajudar tanta gent? Doncs, mira,

quan em van donar la possibilitat, quan va haver el primer congrés internacional a Barcelona d'adopció, i em van donar l'oportunitat de poder explicar com és viure dins un orfanat. Això va ser el primer moment en què vaig pensar, ostres, és que ho haig explicat. Algun dia vam d'explicar

això i hem d'obrir les ues i tu vas arribar a Seri en un orfanat? sí, vaig estar set anys a la meva vida i te'n recordes? sí i què és el més bonic que t'ha donat la teva trajectòria? Professional, l'èxit, què és allò més maco que t'ha aportat?

L'èxit normalment al final es redueix, jo crec que el més important és tenir els de casa a prop, la família, la meva filla, això per mi és l'èxit, toca el cel, és el que dic jo, però també puc dir que i segueixo rebent encara cada vegada mostres d'estimació de gent que et reconeix i et fa. Sí, sí, soc jo. Que després d'haver passat tants anys et segueixen mirant amb aquella mirada d'estimació, de pressa i de. Llavors dius, que bonic, no? Que la gent encara recordi que vaig estar un temps als mitjans i que la meva història la vaig compartir amb tots ells, no?

I quina és la llavor que vols deixar plantada? Que recordin dintre d'uns anys, no cal que siguin molts, però quin seria el que més t'agradaria que recordessin

de tu? Primer, l'adopció, que és una cosa meravellosa, és una història d'amor incondicional. I després, la segona, penso que jo he volgut intentar que la gent es posés a la pell de les dones de l'Índia, no? De les dones que pateixen, que estan cremades amb àcid, que viuen realitats que no els hauria de tocar viure. Han canviat, eh, les coses? Però encara falta més canvi. Encara continuen. Encara continuen coses d'aquestes, no? I dius, no, a mi em dol molt perquè és el meu país, també, no? I penso, però com pot passar això, no? I llavors, això, intentar que la gent entengui i que sensibilitzi davant d'aquestes situacions i que també al final les converteixin en defensors d'aquestes causes.

I com creus, això t'anava a dir, com creus que la gent pot ajudar? Com una persona normal, què pot fer?

Doncs jo crec que poden ajudar col·laborant amb entitats, amb ONGs, que el que fan és això, aportar aquest granet de sorra de cada un de nosaltres per transformar a sobreterreny les vides de moltes dones. Vicente Ferrer, Sonrisas de Bombay, clar, jo estic molt vinculada a la Índia, això ja es nota, però que n'hi ha moltes, moltes entitats que fan una feina meravellosa, i que val la pena recolzar-les, acompanyar-les, i de tant en tant fer aquests viatges petits, encara que siguin petits, per veure com es fa aquesta transformació, com una petita aportació teva transforma la vida d'una persona, i no és la mateixa que va començar quan acaba, no? I actualment estàs fent també formacions? Estic fent la formació 6, estic fent una formació molt xula que crec que va arribar a la meva vida així com un regal, no? Després de fer tot el recorregut de vaig fer el màsser de Mindfulness i després va arribar al món de la restaurativa, l'enfocament restauratiu. Que l'enfocament restauratiu el que et fa és donar-te les eines perquè davant de conflictes, que en tenim sempre, a casa, a la feina, puguis resoldre-ho d'una forma més justa, restaurativa, buscant la millor solució. I és fantàstic això, és una tècnica per una tècnica, és com donar-te les eines. Hi ha un conflicte, intentem mirar com ho podem resoldre. I tot això es fa a través d'un cercle, la gent que amb els alumnes passa un cercle i cada un el que fas és crear aquest vincle i quan hi ha una cohesió dins un grup els problemes es solucionen d'una altra manera. I llavors, quan hi ha un problema en un pati o en qualsevol cosa, doncs hi ha una solució que la podem veure conjuntament i treballar-la conjuntament. Que necessari que és això, eh? És que sí. A més a més, és molt aplicable a la vida de la feina com a la vida personal, que t'ajuda, dona moltes eines.

Doncs mira, ara bé, ja estem arribant al final. Un minut de recomanacions. Vinga, va. Una cançó o un àlbum que t'hagi agradat especialment Mira, doncs jo recomanaria

a una cantant francesa que es diu Imani que va ser model i ara és cantant i és que té una veu apassionant jo la vaig descobrir així per casualitat va venir fa uns anys a Barcelona vaig tenir el plaer de veure-la de prop i saps aquelles persones que transponen energia, vitalitat bueno, un amor i a més la veu és fantàstica.

Doncs la tenim que perseguir i escoltar. Un llibre o un podcast que t'inspiri? Que no sigui aquest.

Doncs mira, el llibre estic llegint ara el llibre del Xavier Bosch, de Diagonal Manhattan. A més m'agrada molt perquè com que jo vaig començar els meus orígens a la D, al programa de publicitat, em sento que tot allò és com el món que vaig descobrir jo fa molts i molts anys. I és preciós, està molt ben escrit. Molt m'agrada molt.

I un hàbit o un ritual que t'ajudi a mantenir

la teva energia positiva? Doncs un ritual és, mira, necessito al vespre encendre espelmes a casa. Donen aquesta llum tan càlida que fan, no? És com que et dona l'energia a través d'aquella llum que hi ha a la teva vida, al menjador on posis, i et dona aquesta energia que et il·lumina. I una peça de roba que t'agradi? Doncs. Bé, normalment sempre. M'agraden molt les sandàlies. Saps? M'encanta anar perquè vaig super còmoda. Em recordo la Índia perquè tothom va o amb xancletos o amb sandàlies. I és una cosa que. És com si portés la Índia al damunt. Moltes gràcies, Aixa.

Continuaríem parlant i parlant, però avui hem arribat fins aquí. Ha estat un plaer. Gràcies per vindre. Hi ha històries que no només s'expliquen, cuiden històries que no només se llegeixen, transformen i la vida d'Aixa és una d'aquestes. Aixa, gràcies per compartir la teva llum, la teva saviesa i aquesta manera tan profunda d'habitar el món. Avui hem après que pertànyer no és triar un lloc, sinó aprendre a estimar cada tros que ens ha fet qui som. Gràcies per escoltar Estil de Viure.

Som podcast.