T1xC5 - Temps d'anar a muntanya

Prova aquella altra, la petita. Aquesta petita d'aquí. No, l'altra, una mica més gran. Quina orquestra, eh? Agafa aquella que tens allà. Aquesta que és una mica com ovalada. Aquesta, eh? Aquesta sona bé, eh? Aquesta, aquesta és la que posarem. Què la posem, a una cabra o a una ovella? A una ovella, a una ovella. A casa les esquelles les posem a les ovelles perquè com que les cabres van a la munyidora, amb l'esquella llavors no poden entrar al cap bé i els hi fa nosa i només ho posem a les ovelles. Has d'agafar aquella que té la cara més rosa. Ah, haig d'agafar. Sí, com el capítol de la tosa, allà a casa l'Emma. Bueno, aviam. El mateix. Al final la tècnica és la mateixa, eh? Com quan agafaves per tondra, que és agafar l'ovella pel peu i tombar-la. Oh, fa dies, eh, d'això? Anem-ho a provar. Pel peu, agafa-la pel peu de darrere. No cal que la facis seure, sinó. Mira, mira, molt bé, molt bé, molt bé.

Bueno, no he perdut la pràctica, eh? Per què aquesta i no una altra? Eh, quieta aquí. A les esquelles sempre

es posen animals que pel pastor tinguin una certa importància, o perquè lideren una mica, porten el ramat, i perquè saps que si aquesta està en un lloc, les altres també hi seran.

Els nostres oients no ho poden veure, però no estic sol fent això. Hi ha dues cabres que m'estan rosegant els pantalons. Xafarderes. Ja està. Apa, a córrer.

Ja l'hi tenim. Què no hi ha? Ja veig un guarnida. Vinga.

Camí de cabres. Un podcast de temporada amb en Marc August Montanya i en Martí Alvesa.

Marc, hem posat una esquella, però tu ara portes a la mà l'esquella del segle XXI, eh?

Exacte, ara anem a les cabres, els hi posem un GPS, perquè a l'estiu, mentre elles pastoren, jo vaig a fer formatges, i llavors, per poder-los vigilar, necessitem l'esquella del segle XXI, com has dit, exacte.

No ho podeu veure, però és ben bé que la pràctica fa l'ofici. Hi ha hagut una diferència d'estils a l'hora d'agafar un animal. Ha sigut una mica més ràpid, eh, quan ho he fet jo. I més elegant, diguem-ne, més elegant.

Has trigat una mica més, tu Martí t'ha costat una mica, però ja te n'has sortit al final. I de fet, de cabres, d'aquest tipus de bestiar, potser no hi estàs tan acostumat, però de ramaderia, almenys les eugues són un bestiar que no et cau tan lluny.

I a més a més, el capítol d'avui em fa molta il·lusió, perquè anem a visitar el ramat d'eugues de Camp Pastoret, i és el pare de Pastoret, en Joan, que ja de ben petit, Em va encomanar l'estima per la ramaderia i en especial per les eugues, que són els animals que sempre han tingut. De fet, estic a prop de la quarantena i encara avui em guarda cada any el cartell de la tria de molats d'Espinavell.

Et guarda el cartell de la tria de molats, però no sé si has anat mai a la muntanya, a Rojà, que és la muntanya on tenen les eugues, a veure les pastures d'estiu.

No, això em queda pendent. Per tant, avui ho solucionem.

Camí de cabres, un camí estret i accidentat per on es transita amb dificultats, però amb molt bona companyia.

El novembre de 1659 es va signar el Tractat dels Pirineus, en què es definia que la nova frontera entre els territoris de la monarquia hispànica i la francesa passava per aquesta serralada, Però les muntanyes, en aquell temps, eren més aviat un lloc de pas i no una barrera. Sobretot, perquè formaven part d'un element capdalt per a l'activitat ramadera, les pastures d'estiu. Del llatí humus, és a dir, terra, trans-humà és, doncs, canviar de terra. Exactament el que feien, i encara fan, milers de caps de bestiar, pujant cap a la muntanya cada estiu per aprofitar l'herba verda dels cims abans que arribi la neu a l'hivern. Entre els ramats que pugen i baixen, potser el bestiar menys conegut per bona part de la societat són els cavalls. Ja sigui per vendre'ls a les fires de tardor com a força de treball o bé per produir carn, la ramaderia Aquina forma part indiscutible del paisatge ramader d'alta muntanya, i per tant, del seu ecosistema. En aquest episodi trepitgem una muntanya ramadera, però no qualsevol muntanya. A tocar del Canigó, no gaire lluny de Núria i del naixement de tres grans rius, la Tet, el Ter i el Tec. Ens trobem entre racons plens d'història i de llegendes on la frontera no existeix. Aquí, exactament al mateix punt on Jacint Verdaguer comença el seu Cant del Pirineu, dins del gran poema Canigó. Del Pla Guillem a les collades verdes i de Rojà les àrides esquerdes.

És aviat del matí, tant que no tinc clar si el que és, és tard de la nit. De totes maneres, en aquesta ocasió la son queda a segon pla, darrere la il·lusió. Avui anem a veure eugues de muntanya, un animal que de ben petit m'ha apassionat i que he pogut conèixer de prop gràcies a en Joan Pastoret. El pare d'en Guillem, un dels protagonistes d'aquest episodi. Avui sabrem històries de cavalls, de pastures, de pastors, de fires i de germanor transfronterera. Sobretot, de viure i de fer viure el bestiar a les muntanyes. Estic nerviós perquè avui aniré a la muntanya de Rojà, aquella muntanya de la que he sentit parlar tantes vegades. Verda, salvatge, ventosa i acompanyada de l'anar i venir de les esquelles que hi pasturen. Va, amunt Martí!

Som poc més de les set del matí, estem a dintre el 4x4 d'en Guillem Pastoret i ens en estem anant cap a cap muntanya amunt. Guillem, cap on anem?

Bon dia, anem cap a la muntanya de Rojà, la muntanya de pastura on tenim el nostre ramat d'eugues juntament amb ramats d'eugues d'altres ramaders de Molló, a la muntanya de Rojà, al Conflent. Quina necessitat tenen avui les eugues? Tot i que les eugues passen tot l'estiu allà a la muntanya amb la supervisió d'un pastor que contractem entre tots els ramaders de l'agrupació pastoral de Rojà i ell hi fa tot el dia a dia. Nosaltres intentem anar-hi alguns cops durant l'estiu, a veure que tot vagi bé, també per poder parlar amb el pastor i veure com va anant tot. Normalment també aprofitem per portar-los-hi sal, que la sal la necessiten a l'estiu, sobretot a l'estiu, per una aportació de minerals i també ens ajuda a poder-los consumir. Poder-los veure, fer-los una repassada, mirar que tot vagi bé, controlar si sempre n'hi ha alguna que encara no havia parit a la primavera i que ho farà ara durant l'estiu allà a Rojada, doncs també s'ha de controlar a veure si ja ho ha fet. Quin és una mica el calendari anual dels escamots d'aigües que teniu? El calendari ens el marca el ritme de l'herba. Nosaltres amb ramaderia extensiva de muntanya depenem totalment del ritme de creixement de l'herba de pastura i el que es fa és el sistema rotacional o progressiu d'anar pujant de cota a mesura que va avançant la temporada d'estiu. El creixement de l'herba a aquestes cotes més altes,

la muntanya de Roger està pràcticament tota per sobre els 2.000 metres d'altitud, doncs allà és molt tardar. El creixement de l'herba es dona durant el mes de juny i no és fins a finals de juny que el bestiar entra a la muntanya perquè ja té disponibilitat d'herba i tampoc convé fer-ho massa aviat per permetre això, que l'herba faci el creixement i després tingui. Menjar per passar tot l'estiu. I això també ens marca el calendari de sortida, tot i que la data tradicional de sortida de la muntanya ha sigut la de Sant Miquel, una data molt típica de deixar muntanyes de cotes altes aquí al nostre país, el 29 de setembre. Però ja fa anys que sortim una mica més tard de la muntanya de Rojà, solen fer-ho la primera setmana d'octubre. Però no podem allargar gaire més per dos motius. El principal és que la sortida de la muntanya, tant l'entrada com la sortida, es fa pel coll de la portella de Rojà i això està a una cota molt elevada, per sobre dels 2.000 metres d'altitud, i per tant hem de sortir abans no arribin les primeres nevades. I l'altre motiu important també que ens marca una mica la sortida és que el 13 d'octubre hi ha la tria dels molats a Espina Vell, la fira tradicional que celebrem cada any per Sant Eduard i doncs les eues han d'estar a Molló, a les pastures de la muntanya de Molló abans

de la tria per poder celebrar aquest acte que no deixa de ser el dia en què els ramaders venem el nostre producte. Arribem a Prats de Molló, parada i seguim? Sí, farem una parada ara perquè aprofitarem aquí a Prats, que obren aviat els fons, comprarem una mica de pa i seguirem la ruta cap a Roger.

Hem acabat de fer el cafè i hem canviat de 4x4. I ara estem al 4x4 de la Marisa i en Javi. Què tal, com esteu? Bé. Bé, bé, molt bé. Sentint-vos en Guillem i a tu, esteu parlant tota l'estona d'escamots deues. A què us referiu quan parleu d'escamot?

Doncs el grup d'eues que puguis tindre a casa, femelles, amb el seu semental i els pollins. Això és un escamot.

Per tant, en cada un d'aquests grups, en cada un d'aquests escamots, hi ha un mascle i la resta són femelles i cries. Sí, perquè si hi hagués més d'un mascle, hi haurien bralles. Abans ens ensenyaves una cosa bastant moderna, i és que des del mòbil les tenies ben controlades, eh?

Sí, sí. Jo cada matí, quan esmorzo al matí, el primer que faig és obrir l'aplicació i miro a veure quina girada han fet, on han dormit i on estan.

Quan dius quina girada han fet, a què et refereixes?

Bueno, el traçat que fan, d'on dormen i el seguit que fan per anar a beure aigua.

Per tant, m'imagino un matí que estiguis fent el cafè i que el GPS et digui que no estan en un lloc habitual i ja deu ser.

Sí, sí, la veritat és que sí. Però després tu mires al cap d'una hora, perquè el GPS va donant senyals al cap de les hores, i després ja està, no hi ha problema.

Sapiguem-ne una mica més. Un apunt històric.

Avui tornem a parlar de ramaderia i per fer-ho tenim la nostra arqueòloga de capçalera aquí al corral, Natàlia Egüez, benvinguda. Moltes gràcies per convidar-me. Avui parlem de cavalls i deugues. El cavall és un d'aquells animals molt simbòlic i molt present en moltes cultures, però des de quan es va domesticar el cavall? D'on ve?

El cavall és una de les espècies que es va domesticar més tard, a diferència de les ovelles que fa 10.000 anys, el cavall es va domesticar fa 4.200 anys, a la zona del Càucas, a la zona del Don, i sabem que el cavall es va expandir des d'aquesta zona del Càucas en dues direccions, una cap a l'Europa Mediterrània i una altra cap a la zona de l'Àsia.

I el cavall, nosaltres també el tenim, en certa manera, el tenim associat a la cultura de la transhumancia, de moure'l d'estiu cap a les pastures de muntanya i a l'hivern cap a la plana. No sé si això és habitual en altres cultures també, i des de quan fem aquestes transhumancies? És habitual,

però pensem que la transhumància del cavall no va néixer per necessitat de donar menjar al cavall o per fer-li produir per carn, sinó que el cavall acompanyava els ramats de les ovelles i les cabres i es feia servir com a mitjà de transport o de càrrega i era el que ajudava els pastors a transportar tot el que ells necessitaven. I en aquests moviments de transhumància d'ovelles i de cabres va ser quan va començar la transhumància del cavall, però no per produir.

Perquè entenc llavors que la producció de carn de cavall és un fenomen relativament recent.

És relativament recent, de fet el cavall mai s'ha produït per menjar fins al pràcticament del segle XVIII-XIX. Abans sobretot es considera un animal de prestigi, sí que es consumeix en èpoques de fam, però sobretot càrrega transport i sobretot com a eina militar. Que és la part més important, el desenvolupament de tots els exèrcits a l'època medieval.

Hem fet ben bé tres quarts d'hora, una hora de sacseig i hem arribat aquí a dalt a la muntanya, a la calma, i aprofitant que uns quants se n'han anat a fer feina, doncs hem quedat aquí amb en Guillem contemplant una mica la muntanya de Rojà. Guillem, què té aquesta muntanya que la fa bona i tan especial per a vosaltres per tenir-hi les eugues?

Bé, primerament el que la fa especial per nosaltres és la història que té la muntanya de Rojà pels ramaders de Molló i per les nostres famílies, que n'havíem sigut propietaris fa anys, i és una muntanya que tradicionalment ha sigut molt bona de pastura, és molt rica en regalèssia, és molt bona també amb aigua, el creixement d'herba és petit en volum, No hi ha mai gaire disponibilitat d'herba, però és herba molt rica, un herbatge molt ric, sobretot la regalècia. La regalècia és el més apreciat i el que també al bestiar li agrada molt i trobaria a faltar realment les eugues si no les portéssim aquí, frissarien, trobarien a faltar aquesta herbatge a l'estiu i sobretot la regalècia, que és molt nutritiva i molt apetitosa per elles.

Hi ha hagut un moment, mentre pujàvem amb el cotxe amb la Marícia i en Javi, que ha parlat de la família Carol i jo li he dit que era un cognom indestriable de les eugues. En Cisco del Carol, tothom qui més o menys es va interessar o s'ha interessat per aquests animals, aquesta zona d'aquí, sap qui és.

Sí, i tant, clar, perquè ell va fer de pastor tota la seva vida, des de ben jovenet, que ja va, o d'augacer, en aquest cas aquí a Rojava feia d'augacer, però clar, des de ben jovenet va fer deprenent de l'augacer que hi havia abans que ell, que era en Ciscot, amb qui va conviure uns anys i després ja va passar a fer-ho ell tot sol. I pràcticament ho va fer durant tota la seva vida, quasi bé fins que no va poder més, quan va deixar de venir a l'estiu aquí a Rojava, al cap de poc ja va morir i ho va fer fins l'últim dia, com qui diu, i per nosaltres, per la nostra generació, un referent, perquè l'havíem vist sempre de petits que veníem aquí. La Marisa segurament venia de petit a veure el bestiar de casa seva i d'ella havíem après moltes coses, perquè una vida així a la muntanya amb el bestiar tenia una experiència que avui en dia és difícil de trobar.

És impressionant sentir la Marisa i en Guillem parlar del cavall CPC, el cavall Pirinenc Català, i d'aquesta muntanya. Igual que ho és, recorre les seves pistes tot buscant les eugues. Unes sacsejades més, amunt i avall, i com si ja ens estiguessin esperant apareixen les eugues de la Marisa.

¡Ven, Etiwana! ¡Va, nen, nen, nen! ¡Guapa!

Aquesta és la més vella de totes. És la Ona. Ona. Té 22 anys, en farà 23. I té una pollina. L'Abel. És molt maca. La dona, si li fiques al micròfon xerra, eh? Aquesta és la més dòcil que tinc. Eh, Duna? Doncs aprofitem que estem

amb la Duna, ens expliques una mica com han de ser aquestes aigües, com són aquests animals, morfològicament parlant.

Morfològicament parlant, hi ha tres capes, que són les que haurien de ser de cavall pirinencatalà, estem parlant. Tres capes, que seria o l'alatzana, la castanya o la negra. Han de tenir una bona grupa, que la grupa és el cul, l'han de tindre partida, El cul partit, que tenen la línia aquí al mig. Cul partit, un cul ample, uns bons aploms, que els aploms són els teus, tant del davant com del darrere, que aplomin bé vol dir que trepitgin recte i bé. El coll amb els mascles arquejat, amb les femelles no ha de ser tan arquejat. El cap, normalment, un cavall CPC té el cap gros. Després han de tenir un bon pit i, a veure, que siguin harmònics, perquè genèticament, parlant, perquè siguin bonics. Un cavall CPC pot ser com sigui.

Parlem de pollins, parlem d'aigües. Dius, Tarsones, com els classifiques?

Mira, collins són abans que tinguin l'any, des que neixen fins que abans. Quan ja passen de l'any, són sobranys o sobranyes. Quan passen dels dos anys, que van cap als tres, són tersons o tersones. I mentre estaven dos peques això,

a mi m'estan estirant la motxilla per aquí darrere, que hi ha una xafardera. És una xafardera, la Blum. La Blum. Que és molt maca.

Aquesta té molts pretendents, però sabeu què? Que té tants pretendents que hem dit, doncs ens la quedem nosaltres. Perquè és el que s'ha de fer, el que és bo queda a casa. És molt maca, aquesta.

Aquesta pollina, que és d'aquest any, serà reproductiva a partir de l'any que ve? No.

Aquesta pollina serà reproductiva quan ella tingui A casa, eh? A casa nostra, quan ella tingui 3 anys, la deixarem. Ui, que t'amocega el cable. Quan ella tingui 3 anyets, la deixarem prenyar perquè pollini els 4, per no espatllar el creixement, eh?

Vol dir que aquest any és a muntanya i l'any que ve li toca quedar-se en un lloc?

A casa. Sí, es quedarà a casa.

Fem-hi una volta més. Què en diu la ciència?

Antoni Dalmau és investigador de benestar animal a l'IRTA, l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària, aquí a Monells. Hola, Toni. Benvingut a Camí de Cabres. Avui parlem d'eugues i de transhumància. Com són les eugues i els cavalls a muntanya? Com es relacionen entre ells?

Bé, les eugues i els cavalls en muntanya són animals, els cavalls en general són animals molt interessants. Una de les primeres coses que hem de tenir en compte és que, a diferència d'altres herbívoros, els cavalls no són remugants, els cavalls són fermentadors secocòlics. I això vol dir que són animals relativament dolents digerint la matèria vegetal. És a dir, un cavall i nosaltres tenim un digestiu bastant similar. L'única diferència que té el cavall respecte al nostre és que el nostre sec, que nosaltres és la nostra apèndix, que no hi tenim res, ell el té una mica més gran i allà hi té subcontractat una sèrie de bactèries que li fa la digestió de la matèria vegetal que ell per si sol no sap fer. El problema és que aquesta digestió de la mateixa vegetal l'està fent al final de l'aparell digestiu. Per tant, no té temps a absorbir gran part de les coses que li estan digerint aquests organismes que té al final del sec i del còlon. I això el fa un animal molt poc eficient. De tal manera que el que veureu en el Pirineu és un animal que està menjant constantment. El veureu moltes hores amb el cap a baix i anar arrossegant. És més, quan us acosteu a les pastures on estan aquestes eugues, veureu que el terra pot arribar a estar quasi bé com si estigués afeitat, perquè les aigües a més tenen una característica que no tenen altres herbívoros i és que tenen els llavis retràctils, és a dir, tenen la capacitat de tirar els llavis enrere i poden fer arribar les dents just arran de terra, de tal manera que estan pensats per aprofitar fins al mínim mínim mínim detall tota l'herba que hi ha al seu entorn. I això, si el número d'animals és l'adequat que normalment ho és, veureu ramats d'ovelles que són centenars d'animals. No veureu centenars de ovelles, veureu grups petitets de 8, 10, 12 animals que aniran fent i aniran movent al llarg de diferents zones de la muntanya. Si els números són aquests, això va molt bé després pel rebrot que tindrà aquesta muntanya l'any següent. De fet, els Pirineus que coneixem són com són gràcies a l'activitat que han fet aquest tipus d'animals durant centenars i centenars d'anys. És a dir, els Pirineus que ara coneixem no serien així si no fos per l'activitat ramadera que han tingut al llarg dels últims 200, 300, 400 anys.

És a dir, que hi ha una simbiosi, que no és només que a l'animal li convingui anar a pasturar, sinó que a la muntanya també li convé fer l'activitat

biològica. És a dir, al final hi ha una relació entre els uns i els altres. És a dir, la muntanya al final és un mosaic de petits ecosistemes que viuen, creixen i es desenvolupen gràcies a aquesta interacció entre tots els organismes que formen part d'aquesta muntanya. I un dels molt importants són aquestes espècies que hem portat nosaltres, aquestes espècies domèstiques, cavalls, vaques o petits remogants.

A la muntanya de Rojà fa molts anys que hi pasturen les eugues de la família d'en Guillem, de la família de la Marissa i de la família Carol, però l'extensió és molt gran i a la muntanya hi queden molts altres ramats i fa una estona que ens hem trobat amb els ramaders del Conflent que també hi porten les seves vaques. Guillem, les brases són enceses, aquí se senten parlar català, se senten parlar francès, som una bona colla. Un bon dinar de germenor. Rojar també és això, no?

Per mi, Rojar sempre ha sigut això. Jo des de ben petit que hi he vingut amb la meva família, i compartint amb amics o amb altres ramaders o amb els companys de la Catalunya Nord. Sempre ha sigut una excursió per anar a veure el bestiar, gaudir de la muntanya, collir bolets que a l'estiu tardor aquí se'n fan i sempre acabar amb un bon dinar de germanor, com bé dius, aquí amb carn a la brasa, carn d'aquestes muntanyes del Pirineu i una bona amanida. I això, bona companyia i una bona sobretaula.

Tenim futur, tenim ramaderia per anys i amb bona salut o ho veus complicat?

De ramaders i gent amb ganes de dedicar-se a això n'hi ha segurament no suficient perquè ens manca molt de relleu generacional, però n'hi ha. I el problema que tenim com a país és que part d'aquesta manca de relleu generacional ens l'estem buscant perquè gent que tindria ganes de fer-ho no pot. O bé perquè no troba base territorial on fer-ho, o bé perquè té moltes dificultats de gestió, burocràcia, no accedeix a les ajudes que hauria d'accedir, moltes dificultats afegides que fan que el sector no estigui bé. Jo si faig una predicció m'equivocaré, perquè si fa 20 anys vaig decidir juntament amb la meva família apostar per la ramaderia a casa, era en part també perquè m'imaginava un futur millor que el present que hi havia en aquell moment, però realment no ha sigut així. Jo en aquell moment veia una situació en què la ramaderia extensiva estava patint, però veia molt clarament que com a país i com a societat necessitem la ramaderia extensiva i que per tant els condicionants i la conjuntura havia de canviar i havia de ser més favorable. Segueixo pensant que si tots ho entenguéssim i tots hi poséssim voluntat podríem millorar les coses i recuperar una ramaderia extensiva amb valor pel territori i valor social també i amb valor econòmic per les famílies que ens hi dediquem, però penso que molta gent. No ho valora com toca, està molt criminalitzada la ramaderia de manera general i això ho patim tots, i també a nivell ambiental i de gestió territorial ens trobem cada vegada amb més dificultats que fan que un sector fràgil com la ramaderia extensiva de muntanya no tingui bones perspectives de futur. Eh, vine aquí.

En Guillem és un militant de la seva feina. Li agrada dir que les eugues fan aquestes muntanyes. I és veritat que formen part d'un cercle, que malgrat sigui un animal gros i musculós, doncs és prou fràgil. Al final no tindrem aquestes muntanyes si no hi ha eugues pasturant. I no tindrem eugues pasturant si no es consumeix carn de poltre. Com tampoc, per exemple, hi haurà la famosa tria de molars d'espinavell si no hi ha eugues a la muntanya perquè puguin baixar.

Jo penso que no hi ha una postal millor per acomiadar el dia d'avui. Ens queda, Guillem i Marisa, agrair-vos la paciència, el temps, les explicacions i moltes gràcies per recollir Camí de Cabres.

Moltes gràcies a vosaltres, ja ens agrada poder donar a conèixer la nostra feina, el nostre bestiar i el nostre producte, i a més a més hem gaudit d'un dia més aquí a la muntanya, que és el que ens fa més il·lusió.

Gràcies, Marisa, per ensenyar-nos tant d'aquests animals. Moltes gràcies a vosaltres

i gràcies per la companyia i per tot.

Estàs escoltant Camí de Cabres, el podcast de pagès.

Camobert, l'espai on la gent de pagès hi diu la seva.

Bona, soc la Noemí Poquet, del Morir de Roer, de Vinebre, a la Ribera d'Ebre. Nosaltres treballem unes 40 hectàrees de vinya, olivera i ametller. L'estiu per nosaltres vol dir una època de concentració de molta feina i en el control del camp de tot el procés de la vinya, de maduració, sobretot en estos anys de sequía, que mos junta també amb l'elaboració al celler del vi.

L'Academia de l'Àrea és una empresa de producció d'or i es troba a l'Alguer. De l'estiu, com hem dit, hi ha coses que s'han de fer. Y hacer atención a la mosca olearia. La mosca olearia que punta la uriba y por eso se tiene que controlar siempre que la uriba no sigue punteando la mosca porque si la uriba se pone lujosa y se arruina el producto, se arruina. Y después, Manasté ha natado los pollones al peor de la labra de uribe, porque así la labra es más fuerte y puede dar un producto más bueno.

Bona, salve Laura. Tinc un ramat d'una cinquantena de cabres pirenaiques. Estem a Sant Martí de Llemena, entre el Gironès i la Garrotxa, i les alimento únicament amb el que trobo en pasturant. Això vol dir que a l'estiu el que fem és esquivar a calor. Ben d'hora pel matí munyo, per així a les set ja podré engegar i costarem fins les deu, deu i mitja. Aleshores, totes les hores de més calor les tenim tancades en unes feixes amb ombra que poden remogar i descansar. També és moment per ja poder dinar tranquil·la, poder fer gestions, algunes proves de formatges. I després cap a les 6-7, quan la calor ja ha baixat, doncs tornem a engegar. Fins que arriba la nit.

Som en Joan Roig de Sant Borixó, una finca ubicada en el municipi de Sant Joan, en el centre de Silla, de Mallorca, a una regió que és anomenada el Pla de Mallorca. És una regió, com indica el seu nom, bastant plana, que ens permet dedicar-nos al cultiu de cereals de secar, ordis, blats, cibades, és allò que predominen i en l'estiu donen lloc a un paisatge totalment dourat d'aquests cereals que han acabat el seu cicle vital i que han de ser recollits. Així és com entren màquines recolectores, tractors, remols, anant de munt i avall intentant recollir en temps rècord tot aquest cereal. I ben aviat acaben pelant aquest paisatge que s'acaba reduint a un conjunt de bales de palla, que és allà que podríem veure el mes d'agost en aquesta àrea, un paisatge que torna a estar a punt per ser llaurat, ser cultivat i tornar a iniciar aquest cicle que mai s'acaba.

A camí de cabres, anem a mercat.

Bon dia des de la parada de productes ecològics del Pla de Sant Romà, a la plaça Neuge de Vic. Aquests dies tan calorosos d'estiu podeu trobar a la nostra parada una autèntica explosió de colors i gustos deliciosos. Entre les frites estrella estan la síndia i el meló, que són ideals per hidratar-nos, ja que contenen molta aigua i són rics en vitamines. També tenim els préssecs, les nectarines, els albarcots, prunes i al pic d'estiu encetem una nova temporada de poma nova. Pel que fa a les verdures podeu trobar cogombres, pebrots, carbassons, alguna albergínia i l'esperadíssima mongeta tendra, que tot i que la gent pensa que és un plat d'hivern, és de maig a setembre quan la trobareu realment local i quan és més bona i econòmica. I no podem deixar de parlar del tomàquet, que és el rei del moment. Tot i que a la primavera i a la tardor podem trobar tomàquet d'origen local, ja que el seu cultiu en hivernacle permet allargar la seva producció per davant i per darrere, és ara l'estiu quan és més bo. Consumir productes de temporada no només és bo per la nostra salut, també ho és pel medi ambient i per l'economia local. Així que aquest estiu aposta pels colors i sabors naturals del mercat.

M'agrada molt, eh, Marc, venir aquí al teu corral, però realment a Dala Roja s'hi estava molt bé, eh?

S'hi estava bé ara a l'estiu, eh? A l'hivern no sé si haguessis estat tan bé.

A mi, que no m'agrada gens la calor, em sembla que em plantejaré fer la transhumanitat jo mateix.

Home, mira, sempre podries demanar feina de pastor de muntanya, que en solen faltar. El que passa és que és una feina més dura del que sembla, eh? A la gent li sembla molt bonic perquè, si vas un dia com avui hem fet, és maco, és agradable, però al final el dia a dia a muntanya és dur.

Sí, sí, avui ho hem vist amb l'Augasser, que no parava amunt ni avall. Però crec que l'ofici de pastor està envoltat moltes vegades d'una àurea bucòlica, que hi és, però no correspon del tot a l'ofici.

Sí, malauradament és així, perquè al final aquesta imatge també ens va una mica en contra, perquè és gent que s'estima molt la seva feina i se l'estima tant que llavors totes aquestes altres coses, el dur que és la feina dels entrebancs que trobes, ens els anem carregant a l'esquena. I a més a més, no pots descansar de ser pastor. No, no, no, no. Ni de ser pastor, ni de ser hoguesser, ni de ser vaquer. Al final el bestiar et demana que hi siguis cada dia i per això gent com el que hem vist avui amb les hogues a muntanya jo crec que mereixen una mica més de cura o d'atenció per part de la societat de la que tenen.

Doncs com que de pastor no se'n pot parar de ser i el bestiar et reclama, Marc, vés cap a fer la feina i ens retrobem en el proper episodi. Vale, va, doncs fins ara.

Me'n vaig a treballar i al proper episodi continuem.

Fins la propera.