T1xC5 - Xavier Serra: músic amateur i enginyer

Divergents, l'espai on descobrim menys inquietes. Un podcast de Catalunya Ràdio i la Universitat Politècnica de Catalunya presentat per Laura Ferrer-Razada.

A Divergents ens agrada conèixer persones que destaquen per la seva passió per la ciència i l'art, especialment quan són un referent a nivell nacional i internacional. Per això, a cada capítol conversem amb una figura que ha fet del món interdisciplinari la seva professió amb la voluntat de donar a conèixer trajectòries que combinen aquests dos àmbits. I avui ens acompanya. Javier Serra, músic amateur i enginyer. Xavier Serra, el nostre convidat d'avui, és catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, doctor en Música Computacional per la Universitat d'Estanford, als Estats Units, i un dels pares fundadors de l'ESMUC, l'Escola Superior de Música de Catalunya. És llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, màster en Música per la Universitat Estatal de Florida, i actualment un dels investigadors catalans més prestigiosos a escala internacional en els àmbits de la intel·ligència artificial, l'enginyeria i la musicologia computacional. Avui a Divergents tindrem la magnífica oportunitat de conversar amb ell per conèixer amb més detall la seva història i trajectòria, saber quin van ser els seus passos vitals determinants fins a convertir-se en el referent que és avui en dia i així aprendre de la seva experiència.

Divergents, amb Laura Ferrer-Razara.

Xavier Serra, benvingut a Divergents. Moltes gràcies, encantat. Xavier, la primera pregunta és obligada. Revisant les 50 pàgines del teu currículum, hi ha un element que crida força l'atenció, i ja n'hem parlat alguna vegada, que és que amb el perfil que tens com a docent i investigador en l'àmbit de la música computacional, s'esperaria que la teva formació universitària estigués fomentada a l'enginyeria informàtica. Però, en canvi, tu vas estudiar la carrera de Biologia. Què et va motivar a triar aquesta carrera i també quin creus que ha sigut l'impacte que ha tingut en la teua trajectòria?

Bé, estem parlant de fa molts anys, per tant, també estem parlant que en realitat no feia tants anys que l'enginyeria informàtica existia. La meva activitat informàtica en aquests anys érem amb targetes perforades. Per tant, la meva entrada d'alguna manera en el món científic va ser de nen, perquè la professora de Biologia m'agradava i vaig poder tenir la possibilitat d'entrar, quan era adolescent, a fer temes de recerca en Biologia. I llavors va ser a través d'aquest àmbit on realment vaig anar descobrint altres coses. També, evidentment, feia música i vaig anar ajuntant els dos mons, d'alguna manera.

Hi ha unes cacatues, no?, que hi van tenir alguna cosa a veure. Explica'm això. Sí.

Estava fent el batxillerat de llavors. En realitat, tenia catorze anys. Però érem quiet i en les classes de Ciències Naturals de l'Institut van oferir la possibilitat d'anar al Zoo de Barcelona a ajudar una professora bastant reconeguda en l'àmbit de l'etologia a prendre dades i a analitzar una sèrie de comunitats d'ocells, de cacatues i de papagaios. I ho vaig trobar fantàstic. I vaig estar un parell d'anys anant cada cap de setmana a observar aquests animals, a escoltar-los i a intentar entendre el que feien i la relació entre els sons que feien i el comportament que tenien.

¿En quin moment t'adones que el teu camí va més enfocat a la computació i quins van ser els principals reptes i obstacles que et vas trobar?

A veure, en aquells anys la computació estava a les beceroles. Ja he dit que vaig començar fent servir el centre de càlcul de l'Universitat de Barcelona quan estava estudiant Biologia amb targetes perforades. I el primer treball de computació que vaig fer va ser analitzar els quartets de Haydn i intentar trobar models estadístics que descobrissin alguna regularitat en aquestes músiques. Per tant, des d'un primer moment, amb les metodologies de biologia, sobretot d'estadística, era evident que la computació era una eina important per poder tractar dades, i per tant va ser d'una manera bastant natural que em vaig introduir a la computació, i paral·lelament, no gaire temps més enllà, quan potser tenia 16 anys o així, em vaig començar a introduir a la música electrònica. Vaig fer classes amb professors de la Fundació FONUS, amb el Gabriel Brencic, i em vaig introduir al món de la música electrònica, que en aquells moments encara no utilitzava computació digital, però sí que mitjans electrònics.

¿Ens podries explicar en què va consistir la teva tesi doctoral a la Universitat d'Estanford i quin tipus d'especialització vas poder assolir als Estats Units?

Sí, realment la tesi que vaig fer a la Universitat d'Estanford va sorgir d'una manera com bastant continuïsta d'aquesta idea del món dels sons naturals i de la computació. Una mica la idea d'adonar-se que en aquell moment la música electrònica i el que s'estava fent amb generació de sons electrònics eren sons molt diferents als naturals. Eren sons que potser no tenien la riquesa que els sons naturals tenen. I la motivació de la tesi va ser, bé, he de trobar una sèrie de metodologies, una sèrie de models matemàtics. Que realment puguin capturar la complexitat dels sons naturals, que essencialment es basa en la idea que en el món de la música electrònica en aquell moment podríem dir que eren sons que podríem dir deterministes, molt predictius, I en el món natural hi ha molts sons que podríem anomenar estocàstics, sons que tenen una complexitat que no es pot descriure amb equacions lineals deterministes, sinó que requereixen d'una formulació estadística. I la meva tesi va d'això.

Una de les grans contribucions que has fet en l'àmbit universitari de Catalunya és que vas crear de zero el Departament d'Enginyeria de la Universitat Pompeu Fabra i has sigut i segueixes sent un referent en aquest àmbit. Què et porta a materialitzar un projecte d'aquestes característiques?

Bé, aquí hi ha clarament molta història darrere de tot això. Quan vaig tornar dels Estats Units, que venia d'un departament de música, el meu doctorat es va ser fet dins d'un departament de música, però amb una col·laboració molt estreta amb el departament d'enginyeria, va ser buscar un lloc, on es pogués portar a terme aquest tipus de recerca i d'activitat. I vaig intentar obrir portes a diferents llocs. Hi havia la Fundació FONOS, hi havia el Protosmuc, hi havia la Universitat Pompeu Fabra que s'acabava de crear, hi havia departaments de musicologia, i vaig una mica provar-ho tot. I després de prova i error, i d'intents, i d'iniciar també l'Smook, etcètera, realment vaig veure que el context de departaments d'enginyeria, en el nostre context, era el més adequat per portar a terme el que jo volia fer.

Ara ja ho esmentaves perquè tu també ets un dels responsables que l'ESMUC compti amb un departament de sonologia. Quines necessitats vas identificar en aquell moment i com les vas encaixar en el marc d'una escola especialment dissenyada per formar músics?

A veure, en el moment en què es va pensar l'ESMUC era el moment en què hi va haver un gran cràmbi legislatiu en el sentit de voler convertir la música en uns ensenyaments universitaris. Per tant, de com passem dels conservatoris que hi havia de grau mitjà a uns conservatoris que realment poguessin oferir titulacions universitàries. I és en aquest context que m'hi vaig incorporar i, per tant, en l'àmbit universitari, clarament, a part de les disciplines interpretatives, també és important incloure una sèrie de disciplines, podríem dir, més especulatives, més teòriques, més experimentals, no interpretatives. I per tant vàrem anar pensant de titulacions que fossin adequades en aquest nou context universitari. Amb la meva experiència i interessos està clar que al món de la tecnologia hi havia de ser-hi, com hi és en molts conservatoris i universitats de música d'arreu del món, i per tant vaig voler proposar la creació d'una titulació. Que aportés els aspectes tecnològics a la música i que es pogués formar persones, músics, però que tinguessin una experiència i que tinguessin unes capacitats per poder treballar amb àmbits tecnològics.

Com creus que la teva formació interdisciplinària entre música i ciència t'ha influït a l'hora de tirar endavant aquestes iniciatives i també amb el tipus de recerca que has fet?

Moltíssim, moltíssim. I això està clar que no és fàcil en el nostre context. Els ensenyaments i la recerca interdisciplinària no està ben reconeguda, no està ben valorada en cap context. I quan ho està és molt difícil de portar-ho a terme perquè hi ha molts condicionants que ho fan difícil. Com ara quins? Tant a nivell de reconeixement universitari, tant a nivell de publicacions, tant a nivell de trobar espais. Això mateix que estàvem dient, la música no està a les universitats. Inclús ara, amb el nou desenvolupament dels decrets musicals, s'ha seguit mantenint la música dintre de conservatoris i, per tant, fora del treball de les universitats. Per tant, es fa molt difícil, sigui en els conservatoris, sigui a les universitats, poder fer treballs que realment aprofitin els dos àmbits de coneixement i trobin punts en comú.

Doncs és el moment de fer un breu repàs de quins són els principals projectes que es dut a terme en aquest àmbit.

Divergents, amb Laura Ferrer-Rozana.

Avui a l'estudi de Catalunya Ràdio m'acompanya Xavier Serra, un referent en l'àmbit de la intel·ligència artificial, l'enginyeria i la musicologia computacional i d'aquí volem saber més detalls del seu impacte a nivell nacional i internacional.

En paral·lel a la seva càtedra a la Universitat Pompeu Fabra, Xavier Serra és president de la Fundació Phonos, una institució pionera a l'estat espanyol en l'àmbit de la música electroacústica i creada als anys 70 per Josep Maria Mestre Esquadreny, Andrés Levin Richter i Lluís Callejo. Ha treballat per a les principals empreses tecnològiques en l'àmbit musical, com Yamaha, i la seva recerca ha sigut finançada, entre d'altres, per gegants corporatius com Google. En el transcurs de la seva carrera acadèmica sempre ha buscat un balanç entre les disciplines científiques, tecnològiques i les humanístiques artístiques i és un ferm defensor del programari lliure i de l'accés obert a les dades de recerca i les publicacions científiques. Alguns dels seus projectes més emblemàtics i influents són la plataforma de Free Sound Project i la tecnologia Vocaloid.

Bé, Xavier, fins ara hem tingut ocasió de poder parlar de la teva formació acadèmica i d'alguns de les teves contribucions més importants a l'àmbit universitari. I potser un dels projectes més notoris és el desenvolupament del software Vocaloid. Per als oients que no el coneguin, ens podries explicar en què consisteix?

Sí, Vocaloid és fruit, en realitat, de la meva tesi doctoral. És el resultat de la teva tesi doctoral, ostres. Sí, sí, que en realitat és aquesta idea que hi ha molts sons vocàlics que amb l'electrònica del seu moment no es podien fer. Llavors, un cop vaig acabar el doctorat a Stanford, em van contractar Yamaha per portar a terme el disseny d'un sintetitzador de veu cantada. Estem parlant del final dels anys 80, i tecnològicament era un repte molt important. Per tant, no vaig acabar d'aconseguir-ho fer allà, vaig tornar aquí a Barcelona, em vaig incorporar a la Universitat Pompeu Fabra i llavors em van tornar a contactar perquè la tecnologia havia avançat una mica i a veure si podíem seguir treballant en aquesta línia i, per tant, ajudar-los a desenvolupar tecnologies per la veu. Primer vam treballar amb el tema de karaoke, que era el boom en aquell moment i on Yamaha guanyava força diners, i per tant la idea de fer impersonar cantants i de fer morf de cantants. No va haver-hi problemes per tirar-ho endavant. Ah, i va haver el cas de l'Elvis, no? Per exemple, el programa que fèiem, el software, era Elvis. I llavors el que vam veure és que amb la tecnologia que havíem de fer, i en el moment tecnològic que hi havia a nivell dels microprocessadors, etcètera, podíem intentar fer un sintetitzador de veu cantada. I d'això va sortir Vocaloid.

Vocaloid. I si parlem del Vocaloid, hem d'esmentar la superestrella del pop digital japonès Miku Hatsune, que és un holograma. Quina relació tens amb ella?

Bueno, quan vaig al Japó, sóc el pare de la Hatsune Miku. I el que em fa molta il·lusió, i llavors quan allà se n'enteren. Ja et reconeixen així, com el pare de la Miku Hatsune. Sí, el pare de la Hatsune Miku. I, evidentment, amb el caràcter no hi vam tenir res a veure. Vam fer la tecnologia de Vocaloid i, sincerament, crec que d'una visió bastant conservadora per part de Yamaha no van saber-li treure profit fins que no alguns dels enginyers de Yamaha van trobar una empresa que d'alguna manera fes el marketing i intentés realment portar-ho al mercat. I llavors van ser ells, aquesta empresa de marketing, que van veure la possibilitat, amb la tradició de la cultura d'animació japonesa, assignar-li una imatge, que és la de Hatsune Miku, com una imatge molt de la cultura manga, I a partir d'això, inventar-se una història que acompanyés aquesta veu. I llavors això, òbviament, va crear un èxit brutal des dels principis i ha creat una cultura molt interessant i molt important al Japó. Aquí no ha tingut massa resò per temes culturals, però al Japó està clar que durant dècades ha sigut una revolució fonamental. De fet, fins i tot hi va un senyor que es va casar amb ella, no? Sí, i tant, i tant. És un personatge molt important per ells.

En l'àmbit de la música electrònica, tu també has jugat un paper molt important en el desenvolupament d'un sintetitzador que va popularitzar la cantant Björk, que és el Reactable. Per què aquest nom i en què es diferencia d'altres sintetitzadors més convencionals?

El Reactable, sí, és un sintetitzador, un instrument que es va desenvolupar en el meu equip. No hi vaig contribuir de manera directa a nivell tecnològic. Vaig proposar a un dels investigadors, al Sergi Jordà, que d'alguna manera fes un instrument. I llavors ell i el seu equip van desenvolupar el Reactable. Amb una mica també sempre són idees d'intentar aportar nous conceptes a la música electrònica que eixamplin una mica les possibilitats. I un de les grans mancances de la música electrònica, sobretot en aquell moment, era la manca de visibilitat, de visualitzar i de tenir una experiència d'escenari, d'alguna manera, del que el músic fa. És interactiva, també, oi? Exactament, tant per part del. Però podríem dir que la interactiva, el músic que toca un mook, ja és interactiva. El que passa és que el públic no ho veu gaire. Amb el Reactable el que vam intentar és, no sols que el músic interaccioni físicament i tingui uns objectes amb els que interactuar, que molen realment els sintetitzadors analògics, però que alhora sigui atractiu visualment per la gent que ho està escoltant i que ajudi a entendre la correlació que hi ha entre els sons electrònics, la interacció entre els objectes que s'estan manipulant i el so resultant.

Heu trobat aplicacions pedagògiques d'aquest tipus de tecnologia?

Ho hem intentat i sincerament el tema pedagògic per mi és l'espina clavada i l'assignatura pendent de que crec que hi ha un gran potencial de l'ús de la tecnologia a la pedagogia. I no s'ha aconseguit. Crec que el potencial de la tecnologia en l'àmbit de l'educació no s'ha sabut aprofitar o no s'ha sabut desenvolupar per realment ajudar la gent jove o els músics, inclús professionals, a aprofitar aquestes tecnologies per desenvolupar millor les seves capacitats musicals. Però podria ser-ho i ho hem intentat. El Reactable ha estat al Museu Cosmocaixa, ha estat en activitats educatives i els nanos es tornen bojos i és una bona manera d'inventar coses i experimentar amb el so.

Més enllà d'aquests projectes més comercials, també ha sigut un important impulsor de The Free Sound Project, que és una plataforma que promou l'intercanvi lliure de sons entre els seus usuaris i que compta amb una col·lecció de més de 700.000 arxius. Com sorgeix la idea de desenvolupar un recurs d'aquestes característiques?

Sí, això és molt important, perquè estant en l'àmbit de recerca, però també en contacte amb els músics, amb tota la necessitat que va anar sorgint als anys 2000, està clar que l'ús de grans col·leccions de sons i de música era molt important, tant per fer recerca, amb tot l'aprenentatge automàtic i totes les noves tecnologies que començaven a sorgir d'ahir, com en el món de la música, tota la cultura de DJs i la cultura electrònica de mesclar sons. I als principis de l'any 2000 hi va haver una gran oportunitat, que va ser el desenvolupament de les llicències Creative Commons. Fins llavors, inclús ara, la majoria de músics, la majoria d'investigadors, fan servir sons il·legalment. La majoria de músics reutilitzen contingut, la majoria d'investigadors fan servir sons per fer la seva recerca sense que hi hagi una llicència explícita perquè els doni permís a fer-ho. Llavors vam tenir l'oportunitat, perquè organitzàvem un congrés internacional molt rellevant en aquest àmbit, i vaig pensar que seria un bon moment per intentar iniciar una iniciativa que realment pogués crear un gran repositori de sons contribuïts per als propietaris d'aquests sons, els que ho han gravat, i que per tant pogués ser útil tant per músics com per enginyers que feien recerca.

Un altre aspecte molt notori de la teva trajectòria és la quantitat d'estudiants de tot el món que venen a Barcelona per formar-se amb tu i especialment perquè els hi dirigeixis la seva tesi doctoral. Quin tipus de supervisió especialitzada poden trobar a Barcelona a la

Universitat Pompeu Fabra? A veure, estem parlant d'un àmbit relativament especialitzat, que hi ha bastants grups al món, però tampoc n'hi ha tants. Per tant, si realment nosaltres, al llarg dels anys, d'aquests 35 anys que portem a la Pompeu Fabra, hem aconseguit segurament ser el grup més reconegut i que atrau més estudiants de màster i doctorat. A diferència de molts altres centres universitaris, aquest enfocament que volem que sigui útil pels músics, que volem que sigui útil per fer producte, que volem que sigui útil per desenvolupar noves tecnologies, és una cosa que se'ns reconeix i que bastanta gent està interessada. Per tant, això ha tret gent d'arreu del món.

M'he fixat que una temàtica recurrent en les tesis doctorals que has dirigit giren a l'entorn d'una aproximació computacional a la musicologia, de la música turca, xinesa, hindú, etc. D'on sorgeix el teu interès per aquest tipus de recerca i també quin valor afegit creus que hi aporta la computació?

Bé, això ha sigut, sincerament, el projecte amb el que he disfrutat més durant un període, i que encara segueixo disfrutant, però que va tenir un pes molt important durant molts anys. Fa uns 15 anys em van convidar a l'Índia. Perquè parlés de la recerca que fem, sobretot el que es diu Music Information Retrieval, que és tecnologies de recuperació de la informació, que ja portàvem fent i que fèiem coses interessants. I al cap d'unes poques hores de començar a fer xerrades amb els enginyers de la millor universitat que hi ha a l'Índia, a Eti Bombay, que hi havia uns 300 enginyers molt brillants d'arreu de l'Índia, em vaig adonar que el que estava parlant jo, tenia poc a veure amb la seva realitat, que les tecnologies que nosaltres estàvem desenvolupant tenien un viatge de la música occidental, música sobretot comercial europea i americana, i que ells tenien una riquesa enorme amb la seva cultura, amb la música indostànica, la música carnàtica, dues músiques clàssiques d'ells importants, i que molts dels conceptes que nosaltres estàvem desenvolupant i tecnologies que estàvem fent no eren adequades per entendre o aportar alguna cosa en aquella música. A partir d'aquella experiència vaig veure, a pesar que ja havíem treballat amb Japó, havíem treballat amb Vocaloid, curiosament Vocaloid i el Japó i Yamaha segueixen uns exemples molt occidentals. Yabaha no fa ni un sol instrument tradicional de la música japonesa. No sé, almenys no ho feia, potser ara sí. Per tant, em vaig adonar que hi havia un espai molt important necessari a cobrir, que és com la tecnologia realment pot ajudar a la diversitat cultural. Vaig demanar un projecte molt important europeu, que m'ho van donar, i a partir d'això vaig anar identificant cultures que podien ser interessants d'estudiar des d'aquesta perspectiva i que podíem aportar a alguna cosa. I sí, portem bastants anys treballant amb bastantes músiques d'arreu del món en aquesta direcció.

Com creus que la intel·ligència artificial pot influir en el desenvolupament de les tecnologies associades al Vocaloid, al Reactable, a la musicologia computacional? I quin rol creus que hi hauria de tenir?

Està clar que la intel·ligència artificial, si es desenvolupa amb criteris culturals, intentant entendre la complexitat de les dades que estem treballant i intentant trobar dades que reflecteixin aquesta complexitat, ajuden a tot, a tot. Per tant, poden ajudar a entendre una música, poden ajudar, evidentment, a composar, poden ajudar a saber disfrutar de la música, a aprendre a tocar un instrument, de maneres que realment són força diferents, com ho fèiem fins ara, i si tenim dades, podem avançar en algunes d'aquestes problemàtiques d'una manera espectacular, que portem ja en àmbits de recerca que han estat estancats durant dècades, i de cop, amb tot el tema d'aprenentatge profund d'intel·ligència artificial, doncs hem aconseguit avançar radicalment en molts d'aquests problemes. Un dels arguments que

defenses és que la intel·ligència artificial pot ajudar en l'àmbit educatiu. Creus que a partir d'aquesta tecnologia, certes projectes que vau desenvolupar en el seu dia, que també voleu que tinguessin un impacte educatiu com a Reactevo, les poden revisitar i potser poden tenir una nova mirada entorn a aquest àmbit?

Claríssimament, però no és fàcil. En el sentit que, quan parlem d'intel·ligència artificial, automàticament tots pensem en aquests grans softwares que valen bilions d'euros per fer. Per tant, quan parlem de. Val, anem a fer un sistema que t'escolti i realment et faci de tutor, com a intèrpret del que estàs fent. Molt maco, és factible, o sigui, no és un problema tecnològic, però sí que és un problema de desenvolupament de producte, de portar-ho a terme i que hi hagi empreses, perquè això des de la universitat és impossible, o sigui, l'escala d'inversió per aconseguir les dades, per aconseguir la computació que fa falta per aprofitar aquestes tecnologies d'intel·ligència artificial, s'escapen del que actualment una universitat pot portar a terme. Per tant, aquí hi ha un problema. O sigui, el potencial hi és, i és fantàstic, i nosaltres hi estem treballant, però la comunitat musical, el context del sector musical és un context difícil, és un context on hi ha molts interessos, on hi ha potser no tants diners ni possibilitats d'obtenir-los, i per tant es fa difícil d'ajuntar esforços, de crear un context on realment es puguin fer coses que siguin importants. I al final ens beneficiem de les IA's que han estat desenvolupades per altres tasques. I quan parlem de IA, en realitat no estem parlant de IA's pensades per a la música, sinó són IA's generals, i que sí, que tenen un gran potencial, Però està clar que no estan pensades per l'educació musical o per ajudar algun altre aspecte de la música. Aquesta és la feina a fer ara, potser, no? Sí, sí, sí.

Doncs és el moment d'encarar la recta final del programa.

Divergents amb Laura Ferrer Rosada.

Avui a Divergents hem tingut el gran privilegi de poder conversar amb Xavier Serra, de qui hem pogut aprendre i conèixer de primera mà la seva trajectòria. I ja que estem acabant Xavier, m'agradaria preguntar-te, si haguessis de fer balanç, quins creus que han sigut els teus majors encerts al llarg dels anys?

Bé, bueno, hi ha hagut molts desencerts, hi ha hagut bastants errors, dels quals hi ha tres. Per tant, sincerament, el millor encert ha sigut aprendre dels errors. Molt bona aquesta. De no quedar-se estancat en una idea i de saber entendre el context, entendre qui tens davant, entendre el que és possible i anar-se adaptant. Evidentment, s'han de renunciar a certes coses, però si la idea global la tens clara, i tens la capacitat d'adaptar-te, es poden fer coses increïbles. I això és el que he intentat al llarg de tota la meva vida.

¿Canviaries alguna cosa i alguna cosa que t'hagués agradat saber en el seu moment?

Hombre, està clar que si haguéssim pogut tenir el que tenim ara, les tecnologies que tenim ara, en el passat, on realment era quan jo estava fent recerca, m'hauria encantat. O sigui, jo ara, sincerament, em costa molt estar al dia de totes les tecnologies d'allà. És brutal, tots els meus estudiants en saben moltíssim més que jo. I els hi tinc enveja. O sigui, m'hauria agradat estar jo en el seu paper ara i poder realment utilitzar aquestes eines en els meus propis projectes. Ara, sobretot, faig gestió, diré llegeix i recerca, però no puc realment estar al dia de tot el que es fa, que és apassionant i és increïble. Quin consell donaries

als joves que ens escolten i que encara estan buscant el seu camí en aquest àmbit?

A veure, la informació hi és, perquè rebo moltíssims missatges de gent d'arreu del món que em fan aquesta pregunta, no? I clar, llavors la resposta fàcil és busca internet i apren del que altra gent ha fet. Hi ha molta informació en el nostre grup. Crec que hem posat molta informació a disposició tant a nivell de software com de les conferències, els articles, etcètera. Per tant, No és un problema d'accés a la informació, però sí de guiar. Hi ha tanta informació, evidentment, que hi ha massa informació. I llavors saber navegar per aquesta informació és complicat. Inclús la IA, que t'ajuda moltíssim, i et pot ajudar moltíssim, Però crec que el concepte de mentor, molt de l'àmbit de la música i del professor, que et pot orientar una mica i et pot poder dir el que pot ser interessant per tu, pel teu perfil, pels teus interessos, és important. Per tant, jo crec que demanar consell és molt important. Hi ha molta gent jove que no s'atreveix a demanar consell. En el món de la universitat crec que la nostra feina és fer això. I és una llàstima quan veus gent més gran que, perquè no van demanar consell en el seu moment, doncs s'han dedicat no sé quants anys a fer alguna activitat o fer una recerca o. Que no tingui res, no tingui gaire sentit o està molt poc orientada. Per tant, jo crec que saber demanar consell a persones determinades, saber trobar les persones.

Saber trobar els teus mentors. Exactament. I saber preguntar a aquests mentors. I llavors, jo crec que també manca en el món de les xarxes socials. Manca una mica la cultura de com adreçar-te a gent, com tenir aquest aspecte social de desenvolupar la xarxa de contactes que realment et puguin ajudar a créixer. I això és fonamental. I què aconsellaries als no tan joves? Que ho vegin passar. No, a veure, jo crec que hi ha un gran, gran problema, que és que ens creiem el que diuen els mitjans de comunicació, el que diu la ràdio, el que diuen els youtubers de tot això, i per tant hi ha una gran desinformació. I llavors la gent desenvolupa pors, aquesta por que la IA se'ns menjarà, que la IA ens tornarà la feina, que la IA podrà fer música millor que la que fem. I per tant crec que cal fer un esforç per aprendre el suficient per saber desmitificar molts del que s'està dient i del que es fa, perquè hi ha interessos darrere, clarament, de lobbies, d'interessos comercials, que estan completament esbiaixant la visió del que és, en aquest cas, la intel·ligència artificial i crec que cal trobar fonts més acadèmiques, potser, o més objectives i saber desenvolupar la nostra opinió sobre tot el que està passant sense caure en els estereotips i el que surt cada dia en els diaris.

Moltes gràcies per acompanyar-me avui a l'estudi, Xavier. Espero que hagis passat una bona estona. Sí, ha sigut un plaer. Encantat. Me n'alegro molt. I a tots vosaltres us esperem al proper capítol de Divergents, una coproducció de Catalunya Ràdio i UPC Arts. Us hem acompanyat Josep Maria Campillo, el control tècnic, i jo mateixa, Laura Ferrer Rosada, el guió i la locució. Fins aviat.